Armar-se de paciència
Deixa un comentari“El periodisme requereix paciència. Sovint molta”. Ho va dir Bob Woodward, un dels periodistes del cas Watergate. Es referia, sobretot, al periodisme d’investigació (tot i que, com deia en Ramon Barnils, és que n’hi ha cap altre?) i a la necessitat no només de tenir paciència sinó de recórrer una vegada i una altra a les fonts, de contextualitzar, i de no tenir pressa. Segur que molts ho tenen present, però potser val la pena recordar-ho en l’era de les notícies fast-food. I vagi per endavant que qui escriu aquestes línies és la primera que sovint ho oblida o, pitjor encara, ho arracona a consciència tapant-se el nas.
Durant l’estiu he anat prenent nota de temes susceptibles de ser desenvolupats en aquest espai, i m’he adonat que hi havia un nexe comú en la majoria d’ells: la pressa amb què sovint treballen els periodistes, empesos per la immediatesa i la urgència de ser els primers. Una qüestió que va estretament vinculada a les xarxes socials i a Twitter en particular.
Twitter és una eina útil i plena d’avantatges. La informació circula amb rapidesa i ja no és privilegi d’uns quants. En molts casos fa més difícil la manipulació i l’obstrucció informativa. Però què passa quan la rapidesa va en detriment del contrast? La nit que els opositors libis van entrar a Trípoli ajudats per l’OTAN, Twitter va bullir d’últimes hores que s’anaven desmentint una rere l’altra. En una hora, Gaddafi va ser localitzat, mort, detingut,… per acabar en parador desconegut i amb el seu fill passejant-se pels carrers de la ciutat després d’haver-se afirmat que havia estat capturat. És tan sols un exemple.
En un temps en què les notícies circulen amb tanta rapidesa com caduquen, en què oblidem els Trending Topics de la setmana anterior, val la pena recordar paraules com les de Woodward. Que si La Vanguardia diu que les vaques volen, abans de fer-ne un retweet, truquem els ramaders de la comarca a veure què ens en diuen. Que tot podria ser que algú s’hagués fet passar pel diari per escampar una notícia falsa, com va passar diumenge amb la falsa mort d’Alberto Fernández Díaz (i que alguns van fer circular sense confirmar-la).
Suposo que són temps difícils per al periodisme. Però quan no ho ha estat? Paciència. Que si volem, també pot ser un temps apassionant.