una entre tants

Apunts previs: 1. No m’explico com és que, a aquestes alçades, encara no he creat una categoria d’articles que s’anomeni “La Renfe (dels collons)”. 2. M’agradaria saber si amb el famós traspàs de rodalia (que encara s’ha de veure quant s’hi inverteix i com), desapareixeran els retards i informaran de les incidències (quin gran eufemisme) amb puntualitat i, si no és molt demanar, senyors i senyores, en català.

No sé què ho fa, però el tren de quarts d’onze acostuma a passar sempre amb retard, així que en un primer moment, ni m’hi fixo. De cop i volta, miro el rellotge i m’adono que fa un quart d’hora que el tren hauria d’haver passat. Però per la via només hi passen trens que moren a l’Hospitalet. Un rere l’altre. I un altre. I un altre. I encara un parell més. Fins que…

Ding-dang-dong
“Atenció, atenció (així, dues vegades, i amb aquella cantarella que puja i baixa enmig de la frase). Informem els senyors viatgers que. Tren amb destinació. Sant Vicenç de Calders. Aquest tren circula amb demora. De. Trenta-cinc. Minuts”.

Ves, tu, porto més de vint minuts esperant i no me n’havia adonat, que el tren anava amb re-tard. És que és per partir-los la cara.

Finalment, arriba. Oh, gràcies, senyor! Em poso còmoda i tanco els ulls. Però és per poca estona. Quan hem passat l’estació de Sants, sento aquell temut Ding-dong una altra vegada.

“Atención, señores pasajeros (així, en castellà). Este tren finaliza su recorrido en l’Hospitalet de Llobregat. Para continuar el viage deben hacer transbordo y subir al tren estacionado en el mismo andén”.

Bah, ni un disculpin ni res. Per a què? Tampoc no els disculparíem pas.

I tampoc no sé què ho fa, que un cop passat Sant Sadurní d’Anoia, el tren acostuma a agafar embranzida. El conductor deu tenir gana i li fot gas. Avui, m’he cagat. T’asseguro que m’he agafat a la barana quan han començat els sotracs i les intermitències dels llums. Avui no em va bé morir-me, he pensat. He arribat a Vilafranca amb l’estómac remogut, tot i tenir-lo buit.

Jo no sé si quan la Generalitat gestioni rodalia aquestes coses deixaran de passar; fins que no ho vegi, no m’ho creuré pas. Però, deixant això a banda: i mentrestant, què?