Viatge musical pel passat

Amb les cançons passa com amb les olors, que quan en sents algunes et retornen a racons de la memòria per on feia molt que no hi passaves. I de cop i volta, tornes a tenir les mateixes sensacions que havies tingut en aquell moment concret de la teva vida. Sensacions que recorren tots els nervis del cos de manera plaent i que et causen un somriure que a pics pot semblar estúpid i tot.

Doncs això em va passar ahir, quan ma germana em va posar unes cançons que havia trobat per l’ordinador de casa els pares:

La cançó que millor recordo de La Guardia, un grup de rock andalús que pel que veig encara continua, és ‘La carretera’. Algú em va dir que l’havien fet després que un amic del grup es morís en un accident de cotxe.

I precisament al cotxe és on em van transportar aquestes cançons. Concretament a l’Opel Ascona amb què viatjàvem tots cinc des de Vilafranca fins a Màlaga, on viu gran part de la meva família materna. Hores i hores de carretera que passàvem dormint, barallant-nos entre els tres germans (fins que mon pare parava a la cuneta, baixava del cotxe, obria la porta del darrere i amenaçava a un dels tres – normalment a mon germà o a mi – en deixar-nos allà tirats si continuàvem “liant-la” d’aquella manera. De fet, no sé com no va arribar a fer-ho mai, jo no sé si hagués tingut tanta paciència. Així que la majoria de vegades la solució era fer seure ma germana o ma mare al mig, perquè els altres dos deixéssim d’estirar-nos dels cabells), i escoltant música. Cintes de casset del Serrat, de Duncan Dhu, Miguel Ríos, i també de La Guardia. Sí, això és el que escoltava de petita, abans d’escoltar i comprar-me la meva música.

I ahir, escoltant aquesta cançó

i aquesta

i aquesta

vaig tornar a seure al darrere de l’Ascona, vaig tornar a sentir la calor i a reviure els estius a la piscina dels meus oncles. Perquè aquesta és la màgia de la memòria i de la música.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*