una entre tants

Bel Zaballa Madrid

Coincidències tètriques

Deixa un comentari

Quarts d’onze de la nit. Surto del metro de plaça Catalunya i em trobo l’estació de renfe completament a les fosques. Només hi ha la llum que fan les màquines expenedores. Les portes d’accés a les vies, com que no hi ha llum, són obertes. M’endinso a la gola del llop. Baixo les escales agafada a la barana. A baix hi entra una mica de la llum de l’estació de metro. Això és molt tètric… I no puc evitar imaginar-me roba-carteres, assassins en sèrie, venjadors que aprofiten l’anonimat de la fosca per fer la seva justícia.

Però les rareses no acaben aquí

Els plafons informatius, com que van amb llum, no diuen quan passarà el tren. I la dona de la veu omnipresent, com que la megafonia va amb electricitat, està estranyament callada.

És curiós, però el dia semblava advertir-me’n hores abans. Al matí, una mica abans de sortir de casa, també hi ha marxat el llum. He hagut de pixar a les fosques i baixar les escales també agafant-me a la barana, perquè l’edifici no té llums d’emergència. I a la tarda, un salt de llum d’un micro-segon m’ha fet pensar que desés els canvis del TextEdit, no fos cas.

Només em faltava haver tingut un lapsus de mitja hora (era a l’estació de Sant Joan Despí i, de cop i volta, ja havia passat Martorell. Què ha passat durant aquella estona? M’han abduït? Tan concentrada estava amb els mots encreuats d’en Màrius Serra que he oblidat el temps?) perquè m’hagi començat a plantejar interrogants sense resposta.

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 15 de maig de 2009 per Bel Zaballa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.