No hi ha lloc per als dos

Llegeixo, o escolto música mirant per la finestra o amb els ulls tancats. De cop, sé que ha tornat. Ensumo l’olor rància del seu perfum. De reüll, veig els pantalons negres, i les sabates negres. No hi ha dubte: m’ha tornat a trobar. Els cabells llardosos li tapen el front i les ulleres de sol oculten una mirada que pressenteixo sinistra. No em fa por, però m’incomoda. La cara, la té pàl·lida i és inexpressiva. Segui on segui, sempre acaba seient davant meu.
Un psicòpata com qualsevol altre que es veu que l’ha agafada amb mi. Em mira rere les ulleres fosques, ho sé. Amb gestos, i mirant cap a una altra banda, intento fer-li saber que fa pudor, però no se n’assabenta. O li importa un rave, que pel cas, ve a ser el mateix. L’endemà sec a una altra banda, i l’altre, més enllà, però no hi ha manera d’escapar-ne. Té una mena de radar que em troba on sigui que sigui.

O ell acaba amb mi, o hauré d’acabar jo amb ell.

Un pensament a “No hi ha lloc per als dos

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*