una entre tants

Bel Zaballa Madrid

Inconstància (o de com cansar-se de seguida de les coses)

Deixa un comentari

Sóc contradictòria, inconstant i cagadubtes. I no sé si sóc més una cosa o una altra.

He perdut el compte de les vegades que he canviat la imatge de capçalera del bloc. Tot i que sembla que l’actual s’està establint com a definitiva.

Em vaig fer vegetariana i ho vaig ser, defensant-ne els principis a tothom que criticava el vegeterianisme, durant quatre anys. Però les temptacions carnívores, finalment, han pogut més i, tot i que em negaré sempre a menjar carn de cangur, ja no sé dir que no a un tall de botifarra cuinat a la brasa. Era Ausiàs March qui deia “la carn vol carn”? Doncs això.

I encara n’hi ha més…


Els règims no em duren més d’un parell de mesos. Tan aviat com l’agulla de la bàscula assenyala quatre quilets menys, m’emociono, orgullosa de la meva capacitat de sacrifici, i ho celebro amb un tros de xocolata. A partir d’aleshores, em permeto excepcions fins que es converteixen en regla.

La programació de la tele ha de ser molt bona perquè no em passi l’estona fent zàping. La meitat de la roba que tinc a l’armari només va agradar-me el dia que me la vaig comprar, i allà roman, arrugada i oblidada. Acostumo a jutjar malament els discos quan els escolto per primera vegada i els que critico sempre són els que m’acaben enganxant més. I sempre m’acabo tallant els cabells per molt que em proposi deixar-me’ls llargs.

Un any, fa anys, els reis van portar-me un “kit” complet per a pintar, perquè aquell any volia ser pintora: un caballet, teles, una capsa amb pintures, una paleta, … Vaig pintar quatre paisatges que, ara, ha de contemplar cada dia el meu pobre avi. I mai no he volgut tornar a saber res de pinzells. Un altre any, van portar-me una gralla. Vaig aprendre a tocar-la amb un llibre d’iniciació, fins que un dia es va trencar l’inxa i ja no vaig comprar-ne cap altra.

Suposo que és per això que no suporto que em demanin quin és el meu color preferit (lila, és la resposta automàtica), o quina és la meva pel·lícula preferida (era Amélie fins que vaig descobrir que aquesta era una resposta molt poc original), o quin grup de música m’agrada més (Beatles torna a ser la resposta automàtica). Perquè no ho sé.

Tot això m’ha vingut al cap després d’escoltar el que deia el company blocaire Xavier Mir d’aquest bloc, fa uns dies, a Ràdio Arenys. En Mir, a banda de fer-me adonar que a vegades puc ser una cursi, em va recordar que l’Una entre tantes va néixer amb la voluntat de ser un bloc d’articles periodístics i s’ha acabat convertint en un diari personal. Un diari, tot sigui dit, que sovint m’ha estalviat un bon feix de bitllets en pisco-analistes.

Tot i que, ara que hi penso, potser m’he estabilitzat. Ara fa temps que no vaig a la pelu.

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 23 d'abril de 2009 per Bel Zaballa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.