una entre tants

Bel Zaballa Madrid

…i el llop va bufar fins que la casa ensorrà.

Deixa un comentari

És una de
les imatges que acostumen a venir-me al cap quan fa vent. I és per
això que sóc llevada un dissabte a les sis del matí.

Cloc. Cloc. Un porticó de l’edifici balla al ritme del
vent. Tinc el soroll dins del cap.

Tota la setmana
esperant que arribés dissabte per poder dormir d’una tirada
tant com em vingués de gust, i havia de venir el vent dels
pebrots.

No m’agrada el
vent. Em posa tensa.

Sóc al
llit, i el sento com em passa pel damunt. I m’imagino, com al conte,
que d’una revolada arrencarà el sostre.

A vegades imagino
coses poc sanes.

Quan porto més
de vint minuts pensant-me que una ventada em deixarà el vidre
de la finestra clavat al crani, em llevo.

Pi. Pi. Pi. Pi.
Pi. Pi. L’alarma d’un cotxe s’afegeix a la festa.

Tot al meu voltant
grinyola.

I és per això que sóc aquí. Després de fer neteja del lavabo i d’endreçar la cuina, no sabia què més fer.

Ni-no. Ni-no.
Ni-no. Mai no he sabut distingir la sirena d’una ambulància de
la d’un cotxe de policia o d’un camió de bombers.

 

Cloc. Cloc. Tinc ganes
d’estrangular el veí que ha deixat el porticó obert.

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 24 de gener de 2009 per Bel Zaballa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.