una entre tants

Bel Zaballa Madrid

A Arizona saben on és Catalunya (Crònica del Faraday)

Deixa un comentari

‘Catalunya és famosa per quatre coses:
1. El Breakingdance.

Nah, és broma!

1. El pa amb tomàquet
2. La Sagrada Família
3. La muntanya de Montserrat, on hi ha la verge negra.
4. El floquet de neu’

Howe Gelb dixit.

Amb pinta de treballador d’una benzinera perduda enmig d’Arizona, Howe Gelb va ser una de les grates sorpreses d’aquest Faraday. O heu vist mai algú que toqui la guitarra i, alhora, amb el màstil d’aquesta toqui el piano? Jo vaig descobrir el seu folk americà dissabte passat però, evidentment, els entesos ja fa anys que el coneixen. I molts el comparen amb Neil Young.

Un petitíssim tastet:

http://www.youtube.com/v/vYHyIWTn5K4&hl=es&fs=1

Dos dies de Faraday, el festival de música independent de Vilanova, donen per a molt. Tot va començar amb una copa de cava i uns Fred Galvan & Frida Calo que no sabria pas com definir. Jutgeu-ho vosaltres mateixos. Els van prendre el relleu Manos de Topo, que aquest any han tret el seu primer disc, ‘Ortopedias bonitas’, i que alguns defineixen com a pop irreverentment marcià. Recordeu el personatge boig de ‘Loca academia de policía’? Doncs el cantant de Manos de topo recupera els seus tics. I si no, també jutgeu-ho vosaltres mateixos:

http://www.youtube.com/v/IgIjFvhTmVE&hl=es&fs=1

La meva primera nit va acabar amb un gust de boca immillorable. El que em va deixar el directe de Mishima, ben treballat i amb la peculiar veu de David Carabén que encara em va encisar més que al disc. A més a més, amb el seu concert, vaig tornar a palpar de prop (per davant, per darrere i pels costats), després de molt de temps, el fenomen “groupie”.

Una cançó preciosa:

http://www.youtube.com/v/eUXBWUXOz_0&hl=es&fs=1

I el final del meu Faraday va ser tan bo com divendres o millor. Amb només 21 anys, el cantant de Get Cape. Wear Cape. Fly (GCWCF), Sam Duckworth, es va posar el públic a la butxaca des del primer moment. Si hagués de definir el concert amb una sola paraula, aquesta seria e-ner-gia. En totes les seves formes. Punk acústic amb línies electròniques i arranjaments pop. Així que acabo aquest post amb una de les seves cançons. Si començava parlant de la referència de Howe Gelb a Catalunya (tot un què que algú d’Arizona sàpiga posar el Principat al mapa, i no el confongui amb Espanya), acabo amb un altre homenatge al nostre país, en aquest cas de GCWCF, ‘Postcards from Catalunya’ (també és tot un què que un anglès escrigui Catalunya i no Catalonia).

El vídeo és del concert de dissabte, enregistrat pel Jordi Salvia. I si voleu veure imatges del Faraday, aquí teniu l’enllaç del reportatge fotogràfic del Jordi.

http://www.youtube.com/v/sp_FMKImQ3s&hl=es&fs=1

Aquesta entrada s'ha publicat en Música el 8 de juliol de 2008 per Bel Zaballa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.