Avui, fa tres anys, el dia 6 de novembre de 2016, l’escriptor de Catalunyà Nord, Joan-Lluís Lluís va publicar un ‘mail obert’ a Vilaweb amb el títol : ‘Per un Consell Nacional de la Independència’
Escrivia : «Imagino un Consell Nacional de la Independència que aplegaria representants del govern, dels grups parlamentaris i dels partits independentistes, del Consell Assessor per a la Transició Nacional, de l’ANC, d’Òmnium Cultural i de l’AMI»
Afegia : « m’atreveixo humilment a suggerir la creació d’un ens suplementari, que podria anomenar-se Consell Nacional de la Independència, inspirant-se del Consell Nacional de la Resistència creat a Londres el 1943 per Jean Moulin sota els auspicis del general de Gaulle. Aquell consell va reunir sindicats, partits polítics i intel·lectuals, des dels comunistes estalinistes fins als ultraconservadors i a monàrquics, que van treballar junts fins a la victòria final acceptant, els uns i els altres, d’empassar-se força gripaus en nom de l’interès nacional. És clar, la situació era molt diferent i no vull dir que Catalunya es trobi avui com es trobava França sota l’ocupació alemanya. Però el conflicte és servit i ens falta una eina. Imagino, doncs, agosarat, un Consell Nacional de la Independència que aplegaria representants del govern, dels grups parlamentaris i dels partits independentistes, del Consell Assessor per a la Transició Nacional, de l’ANC, d’Òmnium Cultural i de l’AMI. I tots plegats definirien línies d’acció i de reacció polítiques i mediàtiques comunes, posant de costat tant com sigui possible les discrepàncies ideològiques i les estratègies electorals interessades. (..)I ara mateix, però, és evident que ens falta una eina global que sigui a la vegada muralla, contrafort i punta de llança per a aquests mesos decisius que ens separen del referèndum o del referèndum »
Com tothom sap, es van celebrar-lo onze mesos desprès, i dos anys desprès d’ell, el dia 10 d’octubre de 2019, l’escriptor Joan-Lluís Lluís va anunciar a Perpinyà, al peu del Castellet, que el Consell per la República obrirà pròximament una delegació a Catalunya Nord, a Perpinyà. No serà un consell local, com s’estan posant en marxa al Principat, sinó una oficina amb contacte directe amb Waterloo, va dir l’escriptor.
El primer president del consell nacional de la resistència fou doncs Jean Moulin, delegat del general de Gaulle, que volia constituir aquest consell per unificar els diferents moviments de resistència de França.
Pocs anys abans, el general de Gaulle havia decidit el 1940 d’anar a Londres sense cap ordre de missió. El 19 de juny de 1940, el general Weygand, que era ministre de la guerra i el seu superior, li va ordenar tornar de Londres. De Gaulle no li va obeir, per tant, el 22 de juny de 1940 Weygand va cancel·lar la seva promoció al grau de general.
El 23 de juny de 1940, el president de la República francesa, Albert Lebrun, va dictar un decret que decidia posar disciplinarment el coronel de Gaulle a la jubilació i portar-lo davant el consell de guerra, que va condemnar-lo a quatre anys d’empresonament i à la pèrdua de la seva nacionalitat francesa.
Van l’acusar de traïció, d’atemptat a la seguretat externa de l’estat, de deserció a l’estranger en temps de guerra en un territori en estat de guerra i de setge. Va ser condemnat pel tribunal militar de Clermont-Ferrand el 2 d’agost de 1940 a la pena de mort i degradació militar i confiscació dels seus béns mobles i immobles.
La seva privació de nacionalitat francesa va ser confirmada en un decret del 8 de desembre de 1940.
Fins al 1943, els governs a l’exili a Gran Bretanya havien conservat bones relacions de veïnatge amb el govern a l’exili del general de Gaulle. Aquests governs, que eren legals, es consideraven en una posició millor que la de de Gaulle, que era, de fet, dissident en relació amb el govern Pétain que els francesos havien instal·lat legalment al principi amb un vot del Parlament que li donava els plens poders.
Però el 1943, l’any de la creació del Consell Nacional de la Resistència, el govern belga exiliat de Hubert Pierlot i Paul-Henri Spaak va canviar tot : va ser el primer que va reconèixer oficialment « la França
lliure » i el seu cap, el general de Gaulle, els únics representants legítims de França. El govern anglès, havia intentat dissuadir el govern belga a l’exili, tement que la seva iniciativa servís de model per a altres governs a l’exili. Els Estats Units també van intervenir, creient que podrien utilitzar les relacions comercials belga-americanes (vinculades amb Congo belga) per fer pressió sobre els belgues.
Malgrat la pressió britànica i nord-americana, Spaak va deixar clar que Bèlgica considerava injustificat el govern de Pétain i que el comitè de la França Lliure, (més tard el govern provisional de França) eren els únics que tenien el dret de representar França legalment.
Com a signatari del Tractat de Roma el 25 de març 1957, Paul-Henri Spaak és considerat un fundador de la unió europea. Van batejar ‘Paul-Henri Spaak’ l’edifici del palau del parlament europeu a Brussel· les.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!