Bèlgica del sud
Catalunya vista del nord
La frontera entre l’estat espanyol i l’estat francès eixida del tractat dels Pirineus és potser una de les més antiga de Europa sinó de tot el món. Té més de360 anys.
L’antiga frontera entre el regne catalano-aragonès i el regne de França va perdurar 401 anys entre el tractat de Corbeil (1258 ) i el dels Pirineus (1659).
(la imatge destacada representa un marcador fronterer al territori del municipi de Belesta de la Frontera a Catalunya Nord sobre la frontera del tractat de Corbeil del 1258 que existeix encara avui. Aquesta frontera delimita els Països catalans i Occitània)
Aixó no permet evidentment de concloure que la frontera de 1659 no podrà sobreviure durant encara més de quarante anys.
Però és evident que les fonteres es mouen en general més rapidament qu’aquesta que existeix avui entre els estats francès i espanyol.
La frontera entre Bèlgica i França data del tractat d’Utrecht de 1713.
La frontera entre Alemanya i França va moure-se quatre vegades entre l’any 1871 i l’any 1945.
Entre Suissa i França no hi ha tampoc estabilitat de la frontera fins a l’any 1815 tot i que hi va haver 
moltes petites rectificacions dels limits entre els dos estats durant els segles XIX i XX i fins à l’inici del segle XXI.
La frontera entre França i Italia data de 1860 (anexió de la Savoia i del Comtat de Niça l’any 1860) i del tractat de Paris de 1947 que va fer perdre al territori italià una superficie de 709 quilometres quadrats (més que la superfice del territori del principat d’Andorra).
Polonia va desplaçar-se cap à l’Oest l’any 1945 i moltes fronteres van apareixer a Europa des del inici dels anys 1990 : entre la republica txeca i la d’Eslovaquia, entre els tres estats baltes, entre els que van neixer de la desaparició de la república federativa de Iugoslàvia, etc.
L’aparició de noves fronteres no significa que hi ha menys relacions entre els territoris o que la llibertat de viatjar o de intercanviar mercancies o idees ha disminuit. Al contrari, el grans estats, potents, poden controlar les seves fronteres i contemplar el seu tancament, mentre els petits no poden viure sense intercanvis importants amb els estats veïns.
La multiplicació de les fronteres i dels estats corespon a la desaparició de grans estats. De 1945 fins a 
l’any 2012 el nombre d’estats va passar de 72 a 197, es a dir una multiplicació per un factor 2,7. Més petits, els estats son evidentment més a prop de la seva ciutadania i, per tant, amenacen menys en general les llibertats.
Doncs es pot afirmar que, quan la fontera es mou o apareix, això no creeix obligatòriament un risc d’inestabilitat politica o de regressió de la democràcia sinó pot obrir noves perpectives positives…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!