Bèlgica del sud

Catalunya vista del nord

13 de març de 2021
0 comentaris

2020, un any catastròfic?

Gairebé totes les mesures de suspensió de la majoria de llibertats a França que es van adoptar el 2020 es trobaven en el context de l’estat d’emergència sanitària.

Aquest règim excepcional permet al primer ministre, en particular, regular o prohibir la circulació de persones i vehicles, l’accés als mitjans de transport i les condicions d’ús d’aquests mitjans, prohibir la sortida de casa, ordenar mesures destinades a la quarantena o mesures d’ aïllament, ordenar el tancament temporal i regular l’obertura, incloent-hi les condicions d’accés i presència, d’una o diverses categories d’establiments oberts al públic,  limitar o prohibir les concentracions a la via pública així com les reunions de qualsevol tipus, ordenar la requisició de qualsevol persona i de tots els béns i serveis (cf. article L3131-15 del codi sanitari públic). Aquest règim provisional adoptat amb caràcter d’urgència el març de 2020 pels parlamentaris entrarà en dret definitivament si també adopten, com és altament probable, el projecte de llei que estableix un règim sostenible de gestió d’emergències sanitàries que també preveu que el primer ministre pugui condicionar el moviment de persones, el seu accés als mitjans de transport o a determinats llocs, així com l’exercici de determinades activitats, a la presentació de resultats d’una prova de detecció que estableixi que la persona no està afectada ni contaminada, després d’un tractament preventiu, inclòs  l’administració d’una vacuna o un tractament curatiu.

El règim d’emergència sanitària actual i futur que autoritza moltes mesures que restringeixen les llibertats fonamentals, només basa la seva legitimitat en un motiu: la “catàstrofe sanitària que posa en perill, per la seva naturalesa i la seva gravetat, la salut de la població ”(Cf. article 3131-12 del codi de salut pública de França).

Per tant, cal qüestionar-se què és una catàstrofe i si una situació que es produeix des de fa mesos es pot qualificar raonablement de catàstrofe, fins i tot  sanitària.

En primer lloc, cal assenyalar que hi ha una incoherència semàntica en la redacció de l’article 3131-12 del codi de salut pública: la catàstrofe és, per definició, un fet brutal que altera el curs de les coses i sembra la mort i la destrucció, no pot , un cop es produeix, posar en perill la salut: una catàstrofe pot amenaçar i posar en perill abans que es produeixi, però un cop s’ha produït, ja ha jugat el seu paper devastador.

Per tant, podem intentar prevenir una catàstrofe, reparar-ne les conseqüències, però, suposant que una catàstrofe pot ser sanitària, un cop s’ha produït ja no pot amenaçar la salut ja que ja l’ha devastat. Des del seu origen antic, la paraula grega catàstrofe (καταστροφή) de fet ha designat notablement el tràgic desenllaç d’una obra teatral generalment marcada per la mort del personatge principal. Després del desastre, el teló cau sobre la tragèdia, però la vida continua per als seus espectadors. Tot això és, òbviament, aliè al desig contemporani de considerar la catàstrofe sanitària com un període indefinit, renovable, format per girs imprevistos i per amenaces sordes i invisibles per a la vida de tots, que va donar lloc a la promulgació de moltes normes adoptades a causa de la fet que va ser considerat per l’autoritat administrativa i després pel legislador, perllongant l’estat d’emergència sanitària, que vivim un període infinit de temps que es pot qualificar de catàstrofe sanitària.

Per tant, també és fonamental preguntar-se què va entendre el legislador quan va gravar a la pedra de la llei aquesta nova noció de “catàstrofe sanitària”. Els debats parlamentaris, organitzats a França a corre-cuita al març del 2020, no són, sobre aquest punt, gaire aclaridors.

Els conceptes de catàstrofes naturals, industrials, aeris, ferroviaris i climàtics són, per la seva banda, ben coneguts: terratrèmol que destrueix una ciutat, volcà en erupció que  crema tot, fàbrica que explota , avions que xoquen, trens que descarrilen a tota velocitat, huracans que devasten regions senceres, tempestes, tornados, inundacions, tsunamis, són esdeveniments sobtats i inesperats que sorprenen per la violència del xoc que els caracteritza.

El lent augment d’una epidèmia fins al seu punt àlgid, el seu declivi al llarg de setmanes o fins i tot mesos i després el seu ressorgiment en cims o altiplans, òbviament, no té res a veure amb el sentit comú de la paraula catàstrofe.Per detectar la intenció del legislador a l’hora de crear la noció de catàstrofe sanitària, podem suposar que no hi ha cap fet sobtat i tràgic, sinó un fenomen progressiu que es podria qualificar de catastròfic per la intensitat de la seva gravetat.

En aquest cas, la mera gravetat del fenomen no és suficient per justificar la proclamació d’un estat d’emergència sanitària ja que el codi francès de salut pública preveu que la catàstrofe ha de posar en perill, per la seva naturalesa i gravetat, la salut de la població: l’estat d’emergència sanitària, només es podria declarar una emergència en cas d’un fenomen molt greu (la catàstrofe) que amenaçés greument la salut pública (article L3131-12 del codi de salut pública), confirmant així la necessitat de redoblar la gravetat per permetre la proclamació d’un estat d’emergència sanitària.

Per tant, sorgeix la següent pregunta, palpitant: l’epidèmia de  2020 presentava, en absència d’un caràcter sobtat i inesperat que sembrava devastació al seu pas, una gravetat suficient per justificar totes les mesures de suspensió de llibertats permeses per l’estat d’emergència sanitària? La gravetat d’una malaltia, qualificada a fortiori com a desastre, evidentment només es pot mesurar pel nombre de morts que causa: aquesta és, de fet, l’única manera de mesurar-la. L’any 2020 van morir 644.000 persones a França, és a dir 44.000 més que l’any anterior segons les dades publicades el gener del 2021 per l’institut nacional d’estadístiques i estudis econòmics de França.

Aquest increment del 7% en la mortalitat s’ha d’apreciar en el context de l’envelliment massiu de la població i de l’increment gairebé exponencial de la mortalitat a França des del 2004, que ha crescut més d’un 26% durant aquest període amb una marcada acceleració en aquests darrers anys anteriors a 2020. Així, entre 2014 i 2015, les morts van augmentar més d’un 6% en un sol any a la França metropolitana. No obstant això, l’any 2015, amb més de 34.000 morts addicionals respecte al 2014, no es va declarar “annus catastophicus”, com va ser el cas de l’any 2020, amb les seves 44.000 defucions addicionals en comparació amb l’any anterior.

Què ha passat, doncs, que és totalment aclaparador i sense precedents l’any 2020 que es podria qualificar de catàstrofe? Evidentment, és difícil respondre a aquesta pregunta. El que és cert és que en 15 anys la població de majors de 75 anys ha passat a França de 4.838.447 a 6.358.175, cosa que correspon a un creixement superior al 31% i que aquest creixement ha contribuït sens dubte a fer sovint més mortals estats de malaltia atribuïbles a la infecció amb el nou coronavirus responsable de l’epidèmia. Sabem en efecte que la meitat de les morts atribuïbles al nou coronavirus han afectat persones majors de 85 anys. La recerca de la naturalesa catastròfica de l’epidèmia també s’ha de fer examinant la taxa de mortalitat degut a l’epidèmia en relació amb altres causes de mort.

Segons el “Punt / Situació epidemiològica COVID-19 al 31 de desembre de 2020” publicat per l’agència governamental “Santé publique France”, entre l’1 de març i el 29 de desembre de 2020 es van informar 64.078 morts de pacients COVID-19 amb l’aclariment que el 93% dels casos morts de COVID-19 tenien 65 anys o més.  Per tant, aquestes xifres podrien suggerir que gairebé el 10% de les 644.000 morts del 2020 es podrien atribuir al coronavirus que va causar l’epidèmia. No obstant això, el mateix document especifica que entre els certificats de defunció elaborats electrònicament i enviats a l’agència governamental “Santé publique France” des de l’1 de març de 2020, 26.788 certificats contenien una menció de COVID-19 entre les causes mèdiques de mort informades, l’edat mitjana de la mort era de 85 anys  i el 92% d’ells referents a persones de 65 anys o més, amb una menció de patologia cardíaca per al 35% d’aquestes defuncions i una hipertensió arterial per al 22%. Aquest document afegeix que, de totes les defuncions certificades electrònicament, el 2,2% dels difunts no tenien comorbilitat documentada i tenien menys de 65 anys.

D’aquestes xifres, es podria deduir que el 2020 només 26.000 de les 644.000 morts a França (un 4%) són atribuïbles almenys en part al nou coronavirus. Aquestes xifres s’han de comparar amb les que coneixem d’altres causes de mort a França: gairebé el 29% són atribuïbles a tumors, el 25% a malalties del sistema circulatori i el 6,5% a accidents intoxicacions, suïcidis i homicidis (vegeu l’informe publicat el 2017 pel Departament de Recerca, Estudis, Avaluació i Estadística del Ministeri de Salut i Solidaritat i l’Agència de Salut Pública de França, titulat “L’estat de salut de la població a França”).

Finalment, per tal d’avaluar el caràcter catastròfic de l’epidèmia per tal de justificar les mesures restrictives i suspensives de llibertats preses en el context de l’estat d’emergència sanitària, és important analitzar la gravetat de la letalitat del virus que ha afectat el 2020 va centrar totes les atencions. És obvi que la taxa de letalitat del coronavirus no es pot apreciar simplement dividint el nombre de casos donats positius i el nombre de morts atribuïbles al nou coronavirus, que conduiria a calcular una taxa de mortalitat del 2% gairebé deu vegades més que el de la grip.  Dos estudis suïssos citats per l’expert en microbiologia, el professor Martin Ackermann, professor associat d’ecologia microbiana molecular a l’Institut de Biogeoquímica i Dinàmiques de Contaminants de Zuric, que va dirigir el grup de treball federal Covid-19 a Suïssa, mostren que del 80 al 90% de les persones infectades amb SARS CoV-2 no es trobaria perquè només presenten alguns símptomes menors o perquè no se’ls va provar per altres motius.  Un estudi de la Universitat de Ginebra demostra que aquesta estimació és correcta per al virus Covid19. Un altre estudi dels mateixos autors suggereix una taxa de letalitat del 0,64% al cantó de Ginebra. Aquestes xifres del 0,2% (en el cas que el 90% de les persones infectades s’escapen de les proves en comparació amb el nombre de persones donades positives a França) fins al 0,64% de la taxa de letalitat segons l’estudi sobre el cantó de Ginebra no apareixen, per tant, com els de mortalitat general o directament atribuïbles al nou coronavirus, correspondre a una situació de “catàstrofe sanitària que posa en perill, per la seva naturalesa i la seva gravetat, la salut de la població”.

Tanmateix, quan, molt després del 2020, el teló caigui a l’escena de la tragèdia epidèmica, potser considerarem que l’autèntica catàstrofe no haurà estat sanitària, sinó que haurà procedit de les mesures excepcionals preses per eradicar l’epidèmia. Amb una gravetat d’una intensitat excepcional, van debilitar les democràcies, perjudicar als més dèbils; van destruir les llibertats i això fins al punt de deixar enrere la seva processó de morts silencioses o violentes. Aleshores, només haura de lamentar-se.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!