La incomunicabilitat entre les llengües : del gran riu Senegal al petit Paris.

La visita de Lluís Llach ahir a Perpinyà com a conseller del Consell per la República per a donar la seva oficialitat a la presentació a la premsa de la delegació del Consell per la Repùblica a Catalunya Nord dona l’ocasió d’evocar un episodi de l’història de Senegal, el segon país del cantautor on va crear, a la comunitat rural de Palmarin, regió de Sine Saloum, la seva fundació que té com a finalitat « el desenvolupament social, econòmic, cultural i educatiu d’aquelles societats que per la seva llengua, cultura i situació social poden esser qualificades de minoritàries i mereixedores d’una especial protecció » .

Lluís Llach va dir ahir a Perpinyà que no li agraden les fronteres encara n’hi ha moltes, entre els estats, entre els pobles, entre les cultures, i entre les llengües.

Entre les llengües, es pot haver-hi una incomunicabilitat absoluta quan no hi ha cap persona que té la capacitat de traduir o de passar per un tercer idioma per intentar entendre’ns.

Per exemple, l’origen del nom  « Senegal » seria basada sobre un malentès lingüístic gairebé absolut amb un locutor del wòlof en un temps on no hi havia hagut gaire relació entre Europa i els wòlofs.

Hi ha diverses explicacions sobre l’origen de la paraula « Senegal », però la més coneguda continua sent la de la piragua.

Extracte del llibre de David Boilat « esbossos senegalesos », publicat a Paris el 1853

L’abat David Boilat, al seu llibre « esbossos senegalesos », publicat el 1853, explica així que Denis Fernandez, un sacerdot, arribat al riu l’any 1446 hauria encontrat un pescador i li hauria demanat el nom del riu assenyalant-lo amb el dit. El pescador, pensant que el sacerdot assenyala les piragües, hauria contestat en wòlof: « sunu gaal » ( « soumougal » escriu Boilat), que significa « son les nostres piragües ». L’estranger hauria entès “Senegal” i seria, com creu esdevinar David Boilat, l’origen etimògic del nom que el colonitzador francès va donar al riu i, deprés, a tot el país que va convertir-se en un estat independant l’any 1960 amb aquest nom.

No es pot excloure que entre el francès i el català hi va haver i potser hi ha encara a vegades un alt nivell d’incomunicabilitat tot i que les dues llengües son veïnes i tenen el mateix origen ho que no és el cas del francès i del wòlof.

Hi ha al cor del Vallespir, a la ciutat de Ceret, un indici d’aquesta incomunicabilitat amb el carrer del petit barri que els « administradors » francesos van anomenar « rue du petit Paris ».

L’ús del català al Nord dels Pirineus malhauradament minoritari sol pot garantir que els habitants de Catalunya Nord no es queden en una mena d’incomunicabilitat o d’incomprensió amb tot que es passa al sud dels Pirineus. Ara més que mai.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *