Bèlgica del sud

La visita de Lluís Llach ahir a Perpinyà com a conseller del Consell per la República per a donar la seva oficialitat a la presentació a la premsa de la delegació del Consell per la Repùblica a Catalunya Nord dona l’ocasió d’evocar un episodi de l’història de Senegal, el segon país del cantautor on va crear, a la comunitat rural de Palmarin, regió de Sine Saloum, la seva fundació que té com a finalitat « el desenvolupament social, econòmic, cultural i educatiu d’aquelles societats que per la seva llengua, cultura i situació social poden esser qualificades de minoritàries i mereixedores d’una especial protecció » .

Lluís Llach va dir ahir a Perpinyà que no li agraden les fronteres encara n’hi ha moltes, entre els estats, entre els pobles, entre les cultures, i entre les llengües.

Entre les llengües, es pot haver-hi una incomunicabilitat absoluta quan no hi ha cap persona que té la capacitat de traduir o de passar per un tercer idioma per intentar entendre’ns.

Per exemple, l’origen del nom  « Senegal » seria basada sobre un malentès lingüístic gairebé absolut amb un locutor del wòlof en un temps on no hi havia hagut gaire relació entre Europa i els wòlofs.

Hi ha diverses explicacions sobre l’origen de la paraula « Senegal », però la més coneguda continua sent la de la piragua.

L’abat David Boilat, al seu llibre « esbossos senegalesos », publicat el 1853, explica així que Denis Fernandez, un sacerdot, arribat al riu l’any 1446 hauria encontrat un pescador i li hauria demanat el nom del riu assenyalant-lo amb el dit. El pescador, pensant que el sacerdot assenyala les piragües, hauria contestat en wòlof: « sunu gaal » ( « soumougal » escriu Boilat), que significa « son les nostres piragües ». L’estranger hauria entès “Senegal” i seria, com creu esdevinar David Boilat, l’origen etimògic del nom que el colonitzador francès va donar al riu i, deprés, a tot el país que va convertir-se en un estat independant l’any 1960 amb aquest nom.

No es pot excloure que entre el francès i el català hi va haver i potser hi ha encara a vegades un alt nivell d’incomunicabilitat tot i que les dues llengües son veïnes i tenen el mateix origen ho que no és el cas del francès i del wòlof.

Hi ha al cor del Vallespir, a la ciutat de Ceret, un indici d’aquesta incomunicabilitat amb el carrer del petit barri que els « administradors » francesos van anomenar « rue du petit Paris ».

L’ús del català al Nord dels Pirineus malhauradament minoritari sol pot garantir que els habitants de Catalunya Nord no es queden en una mena d’incomunicabilitat o d’incomprensió amb tot que es passa al sud dels Pirineus. Ara més que mai.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!