Bèlgica del sud
Catalunya vista del nord
François Garçon, autor entre altres de Suïssa, païs el més feliç del món (la Suisse, pays le plus heureux du monde, editorial Taillandier, 2015) i el talent suís ( le génie suisse, editorial Taillandier, 2015), en el seu article publicat en el número 199 de la revista Commentaire de l’estiu 2019 (revista publicada a Paris www.commentaire.fr), podria dir que Suïssa no existeix, com va escriure l’artista Ben a una de les seves obres sempre una mica provocatives.
Suïssa és en efecte un conjunt de 26 estats. Cadascú té la seva bandera, el seu parlament propi, el seu govern, les seves lleis, la seva administració.
Era abans un país pobre i és avui un dels més atractius del mon. 25% dels habitants de Suïssa no son suïssos (és la taxa d’habitants estrangers la més alt del món excepte a les zones de guerra).
A Suïssa, hi ha 400 000 milionaris sobre 8,42 milions d’habitants. Aquesta prosperitat no procedeix majoritàriament del sector bancari i financer que representa menys d’un 11% del PIB. En efecte, el sector industrial és el més important del país ( 25% del PIB).
El secret bancari va desapareixer des de fa uns anys i l’atur, inclos dels més joves, no existeix ( taxa de 2,7% que corespon a una falta de treballadors) amb un sou mitjà mensual de 5900 € ( 1750 € a Catalunya, 1374 € a l’estat espanyol).
La prosperitat de Suïssa pot explicar-se per la seva estabilitat política en un entorn institucional gairebé sense estat. El poder polític pertany als cantons. Tenen la sobirania fiscal i la llibertat d’escollir les seves politiques d’ensenyament, de transports, d’atorgament de la nacionalitat hevètica, de protecció del medi ambient, etc.
Cal destacar sobretot que, si hi ha lleis confederals, els cantons són encarregats d’aplicar-les segons els costums i les circumstàncies locals. La justícia és cantonal. Els jutges i magistrats depenen dels cantons (estats federats ) excepte els dels dos o tres tribunals federals.
L’article 5a de la constitució de la condederació helvètica del 18 d’abril de 1999 (article que procedeix d’una modificació de la constitució aprobada pel referèndum del 28 de novembre de 2004) té una gran importància : institueix el principi fonamental de la subsidiaritat segons el qual la responsabilitat d’una matèria política deu ser atribuïda a la més petita entitat política excepte si no pot exercer aquest poder. En aquest cas, i només en aquest cas, és l’entitat del nivell immediatament superior que pot ser encarregada de resoldre la qüestió en un entorn institucional on els municipis tenen un poder primordial abans aquest dels cantons, i en darrer lloc, de la confederació.
El consell federal és l’orgàn suprèm del poder executiu de Suïssa però no és un govern clàssic sinó una institució dèbil de set membres que són eligits cadascú per les dues cambres del parlament confederal (el conseil nacional que representa el poble suís i que té 200 membres i el consell dels estats que representa els cantons i que té 46 membres). El president del consell federal és una mena de primus inter pares que té un mandat d’un any : no hi ha donc al nivell federal cap possibilitat de personalització del poder.
Suïssa és un país d’essència parlementària. El sistema representatiu és omnipresent. Es pot afimar que, a Suïssa, hi ha més de 500 parlaments : aquests dels municipis i aquests dels cantons.
Però el sistema polític suís es va construïr sobre una voluntat de controlar els polítics eligits titulars d’un mandat electiu mitjançant els drets referendaris dels ciutadans.
Aquests drets daten de 1848. Durant 170 anys, Suïssa va celebrar més de 500 referèndums, és a dir avui més de tres o quatre cada any només al nivell federal sense comptar amb els referèndums catonals i locals que són encara més nombrosos.
No obstant això la participació ciutadana als referendums pot ser considerada com important ( en general entre 40 i 50 % i a vegades superior a 70 % com la al referèndum que va rebutjar en 1992 l’afiliació a l’espai econòmic europeu).
A Suïssa, 50 000 ciutadans poden obtenir la celebració d’un “referèndum popular” per a obtenir l’abrogació o la modificació d’una llei.
Cada referèndum conté més d’una pregunta. Això impedeix tot risc plebiscitari. Segons François Garçon, l’exemple suís permet negar les teories que equiparen els referendums amb la demagògia. Per exemple, escriu l’autor de l’article publicat al darrer número de la revista Commentaire, els suïssos van rebutjar en l’any 1978 la reducció a 40 hores del temps màxim de treball setmanal. Els electors van també rebutjar en l’any 1979 l’institució d’una quarta setmana de vacances pels treballadors o, en l’any 1996, la baixada a 62 anys de l’edat de la jubilació.
Però el fracàs d’un referendum que rebutja un projecte polític dona l’ocasió a la majoritat de prendre en consideració l’aspiració política que representen els promotors del referèndum. Per exemple, el fracas dels grups de ciutadans que volen una Suïssa sense exercit va conduïr a la creació d’un servei cívic que permet d’evitar el servei militari obligatori.
Tanmateix el risc demagògic existeix també a Suïssa tot i que François Garçon pensa que hi és absent del sistema polític.
Com explicar sense demagògia la prohibició de la construcció de minarets que un referèndum va incloure en l’article 72 de la constitició federal de Suïssa (votació popular del 29 de novembre de 2009) ? o la fi de l’estatut dels funcionaris federals de 1927 (votació popular del 26 de novembre de 2000) ?
Si en materèria fiscal, l’augment dels impostos és decidit pel poble per referèndum molt poc sovint, cal destacar el refèrendum cantonal del 20 de maig de 2019 al cantó de Basilea-ciutat que van voler els joves socialistes i que va décidir amb més de 52% dels vots l’augment dels impostos sobre els ingressos de més de 200 000 francs suïssos.
Marta Rovira sobre l’exemple suïs
Sobre el reconoxeiment per Suissa d’un nou estat europeu
Sobre la visita de Carles Puigdemont a Ginebra
L’exili a Suissa d’Anna Gabriel
Referèndums d’autodeterminació a tot arreu a Europa
Sobre el referèndum d’autodeterminació del 18-J a la ciutat de Moutier en 2017
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!