11 d'abril de 2012
Sense categoria
3 comentaris

Gartxot o l’ésser bard

Fins fa quatre dies no en tenia la més mínima notícia del que era un bard. Arran de l’aparició del film Gartxot m’he familiaritzat amb el mot . El Pompeu Fabra que tinc a l’abast quan faig feina me’n va dir: “Entre els celtes, poeta que componia i recitava versos en honor als herois i llurs fets; per ext., poeta nacional primitiu; poeta.”

 De tota l’explicació, el que més em va atraure va ser “Poeta nacional primitiu”. Una temptació. Ahir, finalment, ja vaig poder veure la pel·lícula. La van projectar al cinema d’Hazparne (Lapurdi-EH) entre un seguit d’activitats de la Ikastola del poble. Ja ho sabeu, aquella emoció de seure i viam cap on ens durà la història.

I la història em va dur cap al present més cru, el més dolorós. Les aventures passen a una vall pirinenca, al segle XII. El protagonista, en Gartxot, un bard basc i els dolents, l’Església i els seus llepaculs. El conflictes, la llibertat personal contra l’obediència poruga, la llengua imperial contra la del poble. Els actors, els monjos, l’abat, militars, rei i subalterns, traïdors i gent espantada, d’una banda, i el bard Gartxot, son fill, Mikelot, la dona sàvia del poblat i un munt de persones humanes ben lligades a la Terra i en conseqüència, ben teixides entre elles, de l’altra. El final? Doncs la derrota de la intel·ligència, el genocidi i la desculturització. Ara, els qui hi érem vem seguir-ho en la mateixa parla del bard. El bard encara ens va fer de bard.
Segle XXI. Els protagonistes? Cadascuna de les persones que sap d’on és i no té cap necessitat de trepitjar ningú a fora del seu lloc per seguir-ho sent. Els dolents? Els tronats estats moderns, fills de la sang i fetge, la incultura, la imbecilitat televisiva i l’esclavitut mòbil. Els conflictes? La llibertat personal contra l’obediència poruga, la llengua imperial contra la del poble. Els actors? Mossens, policies, colones, polítics, artistes botiflers i covardes, d’una banda, i un feix de gent que penca dia a dia perquè circuli la “Rosa de paper” estellesenca, de l’altra. El final? La feina, la bona vida i l’esperança.

El savi Jaume Aiats ja ho va dir, “la glosa és intel·ligència popular”. I em permetreu que hi afegeixi, “i armes pel poble.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!