Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

UNA VAGA EN MAL 18 DE JULIOL

Deixa un comentari

Mallorca, a diferència de Menorca, València o Barcelona, es va posar al costat de la revolta feixista-militar de 1936. La repressió desencadenada contra els militants d’organitzacions d’esquerres, contra els sindicalistes i contra els partidaris d’agermanar-se amb Catalunya va ser molt intensa. Tot això és cosa sabuda i, per sort, la bibliografia que hi ha i la que encara apareix recobra la història vertadera.

Allò que resulta més poc conegut és que, tot i ser conscients de l’alt risc, els sindicalistes del sector ferroviari feren una vaga contra l’aixecament feixista. Una vaga heroica que no ha rebut mai el reconeixement posterior que es mereix en justícia. 

***

A Mallorca, la repressió desencadenada arran de la insurrecció feixista de 1936 es va acarnissar amb el sindicalisme. El Diccionari Vermell de Llorenç Capellà, qualificat d’imprescindible per l’imprescindible Josep Massot i Muntaner, ofereix extensa relació de persones que pagaren amb la vida la defensa de la gent obrera. El cas d’Aurora Picornell és dels més emblemàtics: el 1931, amb 19 anys, va organitzar el sindicat de sastresses i, cinc anys després, va ser afusellada, amb Catalina Flaquer i dues filles d’aquesta, Antònia i Maria Pascual, també del sindicat tèxtil, i amb Belarmina González a qui mataren per haver acollit a ca seva Maria Pascual. Ni la condició femenina lloada per la Falange Española, ni la de mares (que tant invocava la hipòcrita Església catòlica al costat dels revoltats), varen impedir que Aurora, amb només 24 anys i amb una filla de dos, o Maria, amb una filla de tres, fossin assassinades a Porreres ni que l’endemà del crim, dia 6 de gener de 1937, a un cafè del barri del Molinar on vivia Aurora, un dels assassins exhibís els seus sostenidors tacats de sang.

En el moment de la rebel·lió armada, el paper a Mallorca del sindicat del tren (i, en menor mesura, el dels tramvies) mereix una atenció superior a la que ha rebut fins avui. Paralitzar les comunicacions i el transport és una mesura efectiva per a l’èxit d’una vaga. L’agost de 1917 hi havia hagut una aturada general de ferrocarrils que va permetre assolir les reivindicacions obreres. Potser aquest referent, i la unitat d’UGT i la CNT en aquest sector, feia que “el del tren” fos considerat el col·lectiu sindical més combatiu dels existents, al costat dels miners. Ho demostraren amb una vaga de protesta quan, la primera setmana de juny de 1936, els falangistes varen tirar una bomba a la Casa del Poble de Palma, no gaire lluny de les estacions, amb el resultat de 6 ferits. La vaga de ferrocarrils forçà una investigació que va concloure amb la detenció dels autors materials, els quals desvetllaren que Canuto Boloqui, un falangista exmilitar asturià resident a Inca, havia elaborat l’explosiu.

Cinc setmanes després, el 18 de juliol d’aquell mateix any, arran de l’aixecament de Franco, el sindicat del tren va convocar una vaga indefinida que començà dia 19, el mateix dia que es declarava a Mallorca l’estat de guerra. La nota retransmesa cada hora d’aquell dia des de Ràdio Mallorca delata l’èxit de la convocatòria: Mañana, día 20, a la hora señalada, se presentarán al trabajo los obreros de todos los ramos, considerándose despedido el que deje de hacerlo. El parte de l’endemà començava: Los trabajadores se dirigen, como en los días normales, al trabajo, però no devia ser cert quan la mateixa nota afegia: Se han tenido que efectuar detenciones que el Gobernador castigará con rigor. Dos dies després, la vaga encara continuava. El Correo de Mallorca de dia 22 de juliol reproduïa un comunicat del general García Ruíz: Esta mañana he conferenciado con el personal de la Compañía de Ferrocarriles el cual me ha prometido, solemnemente, que esta tarde reanudarán el trabajo. És evident que la vaga tenia un èxit important. Ho certifica el fet que, des del dia 19, militars d’artilleria havien ocupat el tren, els autobusos i els tramvies per oferir uns serveis mínims (tres trens i dotze tramvies), tanmateix insuficients. Dia 10 d’agost García Ruíz es veia forçat a decretar: Por motivos de orden público, he acordado la clausura de los sindicatos Obreros. El governador militar, dia 15 d’agost, feia amenaces amb les habituals acusacions en abstracte, tan típiques dels feixistes: Para que sepáis a quienes me refiero os diré que son los que se encuentran en huelga de brazos caídos en las barriadas de La Libertad, Son Cok, Hostalets, Can Capas, Son Españolet y los más lejanos Creu Vermella etc. Si os escondéis os sacaré de vuestras cáscaras con un alfiler como se hace con los caracoles y si huís pensad que os perseguiré hasta exterminaros.

La repressió contra els valents sindicalistes del tren va ser dura. Les dues companyies ferroviàries elaboraren llistes negres amb els noms dels obrers que feien nosa als patrons. La majoria eren del Consell Obrer Ferroviari, vinculat a UGT. Dels 800 empleats (100 del tren de Sóller), gairebé 200 (36 del de Sóller) foren processats i multats i més de la meitat, 110, acomiadats. Altres 65 treballadors del ferrocarril varen desaparèixer per a sempre. La depuració va ser intensa i les baixes foren cobertes per falangistes que coparen els llocs i el control de totes les estacions de tren de Mallorca. Els sindicalistes Miquel Femenies Mas i Antoni Tomàs Prats de Palma, Antoni Ochogavia Cervera d’Alcúdia i Bartomeu Sans Pons de Binissalem foren afusellats, alguns abans del desembarcament del capità Bayo a Manacor, acció que brinden incerts autors com a causa per justificar una repressió que, si bé és cert que es va incrementar, ja havia començat abans. Els principals atiadors dels judicis i dels crims (García Ruiz, Boloqui, Arcós, Saíz… fins al sàdic comte Rossi) tenen en comú dues característiques: la professió de militar i la procedència forastera.

Com així el sindicat del tren va cridar a la vaga en el moment àlgid de l’aixecament militar? Eren uns temeraris? Uns inconscients? Segurament va poder més la coherència perquè, amb vaga o sense, el final no hauria estat gaire diferent i, a més, no hi havia una causa més justa i més noble que aquella per impulsar l’aturada. Aleshores, com així aquella vaga roman ignorada? Com així mai no ha estat enaltida pels sindicats actuals? És millor mantenir-la enterrada per si algú cau en la temptació de fer comparances amb el sindicalisme d’ara hipotecat als poders públics? Sigui com sigui, vull cloure l’article amb reconeixement i gratitud a unes persones, dignes representants del nostre poble, que s’oposaren a la guerra i defensaren la llibertat fins a les darreres conseqüències.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.