Etziba Balutxo...

A banda de Francesc Suriol¹, cedit al Gimnàstica de Felanitx la temporada 1940/1941, a Mallorca hi ha hagut molts d’altres futbolistes que també han jugat amb el Barça². El primer que he pogut documentar és Armand Martínez Sagi, titular indiscutible, des de 1927 a 1929, a la Real Sociedad Alfonso XIII (reconvertit l’any 1931 en el Mallorca). Encara avui, Armand ostenta el doble rècord d’haver estat el jugador més jove que va jugar en el primer equip del Barça i, també, el golejador més precoç de la història del club³. Va sentir, amb intensa emoció, el clam del públic segurament massa aviat i es va fer cert l’adagi que adverteix del risc de morir d’èxit.  

La biografia d’Armand, almenys la part més coneguda de la seva vida, resulta novel·lesca i, la part desconeguda, enigmàtica i inquietant. Nascut a Barcelona dia 28 d’abril de 1906, era fill de Consuelo Sagi Barba, germana d’Emili, el famós baríton, i de Josep Martínez Tatxé, un empresari del tèxtil que va ser tresorer a les primeres juntes presidides per Joan Gamper. Armand era un poc major que la seva germana Anna Maria, bona esportista com ell que esdevindria la primera dona del món en incorporar-se a la directiva d’un equip de futbol⁴. Tota la família estava vinculada al Barça. Un cosí germà d’Armand, Emili Sagi Liñán (1900-1951), fill del baríton, conegut futbolísticament amb els llinatges del pare com a Sagi-Barba, va ser un jugador d’èxit⁵.

La família Martínez Sagi vivia a Barcelona, però passava els estius a Sentmenat, on la mare obligava Armand a fer d’escolà a l’església. Col·leccionava papallones i feia trens de jugueta, amb capses de mistos, llaunes de conserva, elàstics i fils de ferro. De caràcter aventurer i amant del risc, la seva germana el definí com negro gato montés, salvaje y fascinante. Possiblement per això, l’enviaren intern a les Escoles Pies de Terrassa, però la incorporació al primer equip del Barça amb només 14 any va interrompre els seus estudis i abocà la vida a l’esport.

Armand va debutar amb el Barça dia 14 de novembre de 1920 en el camp de Sants contra l’Internacional amb qui varen empatar 2-2 en partit del Campionat de Catalunya. La seva arribada al club va ser celebrada per la revista Futbol: Nos pareció un acierto ya que el citado muchacho sabe jugar ahora mucho más que Plaza. Aparte de que es barcelonista de pura cepa ya que en el Barcelona nació. S’estrenà com a golejador, encara amb 14 anys, dia 6 de març de 1921 quan va fer dos dels gols que donarien al Barça el campionat, en guanyar de 3 a 1 a l’Avenç. Així ho va recollir La Vanguárdia: Al poco rato la simpática figulina de Martínez Sagi, que resultó sencillamente maravillosa el domingo, avanzó resueltamente hacia el goal, burlando a uno de los formidables defensas del Avenç, y de un chut raso, estupendo, consiguió el empate y una ovación mucho más clamorosa que aquella con que fue saludado el primer goal.

Malgrant els elogis que mereixien les seves actuacions, es va cansar de ser el suplent de Paulí Alcàntara i, atesa aquella davantera mítica, quan Armand va veure que no seria titular va decidir anar al Júpiter l’any 1923, però retornà al Barça quan l’equip el va reclamar la temporada 1924/25. En comprovar que la situació era similar, va valorar les diverses alternatives i va optar per partir de nou l’any 1927 i fitxar per la Real Sociedad Alfonso XIII, on seria titular indiscutible i líder de l’equip dues temporades.

Armand va ser precoç en gairebé tot. A Barcelona, s’havia casat ben jove, el 28 d’abril de 1924, el mateix dia que feia els 18 anys, amb Anna Maria Carreres Ferran, de família emprenedora benestant, amb qui tindria tres filles⁶. La seva activitat a Mallorca va ser intensa. Per satisfer un oncle de la seva esposa, va compatibilitzar la seva rica activitat esportiva (futbol, tennis, hoquei i billar) acceptant ser concessionari d’importació i venda d’automòbils de luxe.

Amb tot, va esdevenir una persona popular i estimada com demostren les notícies que publica la premsa. L’agost de 1927, per exemple, llegim que va guanyar, juntament amb Miquel Montllor, el campionat de tennis de Balears en la modalitat de dobles⁷. També el 1927 acabava finalista en el campionat de Balears de billar que guanyaria l’any següent. L’any 1928 entrava com a secretari a la junta directiva de la Unión Billar Sport, amb seu al Born de Palma. En el capítol personal, dia 19 de maig de 1928 el diari Última Hora informava: Ha visto aumentado su hogar con una hermosa y robusta niña nuestro buen amigo Don Armando Martínez Sagi. Tanto la madre como la recién nacida se encuentran en perfecto estado. Reciban la enhorabuena.

Pocs mesos després del naixement de la seva tercera filla, Armand tornaria a Barcelona. Pressionat per la sogra, va acceptar assumir la gestió d’alguns negocis de la família política a Barcelona i, després de guanyar el Campionat de Balears de 1928, va decidir penjar les botes i partir. El 29 de gener de 1929 Última Hora se’n feia ressò amb un comiat de reconeixement: Martínez Sagi se va. Sí; esta noche en el vapor rápido regresa a Barcelona con su familia, para fijar su residencia en la ciudad Condal, nuestro buen amigo. Cerca de dos años ha residido en Palma Armando Martínez Sagi, creándose buenas amistades que hoy deploran la separación del buen camarada. Durante todo este tiempo el excelente sportmán ha venido defendiendo los colores de la Real Sociedad Alfonso XIII de Fútbol en el puesto de delantero centro, teniendo partidos brillantísimos que le valieron muy justa fama, el elogio de todos los cronistas deportivos y el aplauso de los espectadores, sobresaliendo de modo especial como oportunista en los remates, que resultaban siempre peligrosísimos por su potente chut. Además del fútbol y el automovilismo, su deporte forzado, practicó en Palma el amigo Sagi el tenis en las filas de la Real Sociedad Mallorca, el hockey en el mismo Alfonso XIII y el billar, primero en el campeonato celebrado en el café Ca‘s Mahonés y después en la Sociedad Billar Sport Mallorca, a cuya Junta Directiva perteneció hasta su fusión reciente con La Veda. Por todo lo expuesto bien puede deducirse que Martínez Sagi era un perfecto sportman cuyo alejamiento de Mallorca habrá de notarse forzosamente mucho por las grandes amistades que había sabido granjearse. Al desear al buen amigo un feliz viaje y que la suerte le sea propicia en su tierra natal, celebraríamos que se lleve de Mallorca y de los mallorquines el mismo recuerdo que de él sabremos guardar.

A Barcelona, tot i que encara no havia fet els 23 anys, ja no tornaria al futbol i, després de fer feina pocs mesos a un banc, s’incorporà com a gestor administratiu a una foneria del seu sogre. Incapaç d’adaptar-se a un horari rigorós, optà per dedicar-se professionalment al billar que havia començat a practicar amb èxit a Mallorca. Aviat destacà com a malabarista de les bolles. El juliol de 1930, a València, es proclamava campió d’Espanya i el 9 de maig de 1932 guanyava a Lille el campionat del món de billar de fantasia clàssica. La repercussió de la victòria va ser important. La premsa anuncià l’horari previst de l’arribada del tren que retornaria el guanyador a Barcelona, la qual cosa va provocar una rebuda multitudinària a l’estació. Dia 5 de juny, el Barça va presumir de la condició d’exjugador del club i li va retre homenatge dedicant-li la victòria del partit amb el Celta en el camp de les Corts (3-0), on Armand fou ovacionat en fer la treta d’honor.

La popularitat que agafà el billar aquells anys va fer multiplicar els campionats arreu de l’estat. Les notícies s’escampaven com una taca d’oli. A Mallorca, dia 7 de febrer de 1933, Última Hora informava que els billaristes mallorquins disputarán un campeonato contra el campeón de Catalunya nuestro amigo, por haber defendido los colores del actual Mallorca FC, Armando Martínez Sagi. El desembre de 1934 va ser la peça fonamental de l’equip d’Espanya per guanyar a França el campionat internacional celebrat al Billar Club Barcelona⁸.

La seva popularitat el feia aparèixer sovint retratat a les revistes gràfiques d’actualitat (Crònica, El Día Gráfico, Ahora…). El 20 de juny de 1936 va obtenir el subcampionat del món de caramboles a París. Cada vegada era més conegut i convidat a participar arreu quan, amb la insurrecció armada feixista-militar del 18 de juliol (no havia passat un mes d’ençà del campionat de París), tot se n’anà en norris. La guerra incivil, com a tantes de persones, trastocaria radicalment la seva vida i afectaria la de la seva família. Dos mesos després de l’esclafit, dia 20 de setembre encara va participar en el Cafè Moka de Barcelona a un campionat organitzat per les Milícies Antifeixistes de Catalunya. Seria la seva darrera partida de billar a Europa. Aquell dia s’assabentà que ben aviat el cridarien per anar al front. Amb la por de ser reclutat i cansat dels amonestaments de la família política, dia 25 d’octubre de 1936 va aconseguir embarcar-se, mig d’incògnit, cap a Bons Aires. Només tenia 30 anys. Va deixar enrere la terra i la seva dona amb les tres filles, amb una de les quals va mantenir espaiada i escassa correspondència⁹.

Desvinculat igualment de les seves germanes i resta de familiars, no hi ha gairebé rastres del seu periple per Amèrica al llarg dels seus 61 darrers anys de la seva vida. Se sap ben poca cosa, però el 1951 va obtenir passaport per viatjar per negocis a Brasil i, pocs anys més tard, també va fer estada a Argentina. Finalment, instal·lat a Montevideo i nacionalitzat uruguaià, va morir oblidat de tothom dia 11 de juliol de 1997, amb 91 anys, a un hospital d’aquella capital¹⁰.

NOTES

ALTRES IMATGES