Etziba Balutxo...

NAIXEMENT I INFANTESA

Bartomeu Barceló i Tortella va néixer a Felanitx dia 4 d’octubre de 1888 en el si d’una família molt humil. Son pare, Bartomeu, era felanitxer i havia fet feina a Palma com a cotxer del metge Miquel Llobera, oncle del poeta Costa i Llobera. Es va casar amb Joana Torella Ferrer, de Ciutat, i allà varen tenir la primera filla, Joana. Poc després, el matrimoni es traslladà a viure al carrer dels Quatre Cantons de Felanitx on naixerien Bartomeu i, sis anys després, Catalina. Bartomeu va estudiar amb bones notes a l’escola de Sant Alfons, dels frares Ligorins (unificats posteriorment amb els teatins), i també amb Mestre Calça, el qual li transmeté l’interès per la Poesia.

Entre els records d’infantesa, evocava quan anava per la Mola, la petita serra del poble, a parar garbellets, collir espàrrecs i cercar caragols, com a modesta contribució a la precària economia familiar. D’aleshores ençà i de per vida, la fruita que més li agradava era la figa de moro perquè era silvestre i lliure i afegia, amb una imatge poètica, que les seves fulles són les orelles de la terra.

SEMINARI, ESTUDIS I MISSIONS

Un dia de 1902, un porrerenc de la congregació de la Missió, Pere Julià, va predicar a la Vila i, tant va impactar el sermó al jove Barceló que aquest va partir cap a Figueres per ingressar, amb només 14 anys, en el seminari menor dels pares Paüls. Aquell seria el seu primer doble exili voluntari: del seu poble i de la seva família. A l’Alt Empordà va llegir Pàtria de Verdaguer i descobrí la unitat de la llengua i de la nació catalana en saber que a l’altre vessant del Pirineu hi ha també un poble català. Des de Figueres, iniciaria una vida errant i nòmada que, al llarg de la vida, el duria a sojornar a més de dues dotzenes de municipis (es definia com un ocell boscà). L’any 1905 aniria a fer el noviciat a Barcelona; se’n va fer ressò el 13 de gener de 1906 el Boletín Oficial de la Provincia de Baleares en informar que Bartomeu Barceló havia ingressat a la congregació de San Vicenç de Paül. El setembre de 1907 professà com a paulí a Bellpuig d’Urgell. Allà, el 1908, als denou anys, rebria la mala nova de la malaltia i mort de son pare i el trasllat de la família a una casa del carrer dels Prohissos. La germana gran, Joana, ja havia entrat monja de la Caritat amb el nom de Sor Maria Miquela, la germana petita, Catalina, sense passar per l’escola, va anar a fer feina per la família del doctor Arnau, el metge Felip, on atendria quatre generacions. Sa mare, per subsistir, brodava i cosia. Quan, anys després, el poeta va publicar els Goigs a Santa Llucia, finíssima brodadora els va dedicar a la piíssima memòria de ma mareta qui va viure i ens feia viure de l’art de l’agulla seva que veig pipellejar en cada estel cel amunt.

De Bellpuig, tornà al convent de Barcelona, on va viure amb por l’incendi de l’edifici arran de la Setmana Tràgica, quan la congregació va anar a fer estada a la Missió de Palma i, després d’uns mesos, es traslladà a Espluga de Francolí a continuar els cursos de Teologia. Recordava els meravellosos estius que va viure a Vallvidriera i la revista escolar on publicaria els seus primers escrits, amb un títol, Germanor, molt sigificatiu per qualsevol mallorquí.

L’any 1913 rebia els ordes menors i el diaconat a Lleida i el 30 de maig, a Tortosa, l’ungiren sacerdot. Tenia 24 anys. Va fer la missa nova a la capella del convent d’Espluga de Francolí dia 31 de maig de 1914 i, en recordar-ho, va dir que la pobresa dels meus pares no els hauria permès que cantés missa nova a Felanitx.

L’11 de setembre de 1914 va partir, com a missioner, a Puno, al Perú. Per integrar-se a la comunitat índia, va estudiar aimara i quítxua. Conscient de la importància de respectar i defensar les llengües dels indígenes, dia 16 de juny de 1915 escrivia a sa mare i a les dues germanes: Vull que m’escrigueu en nostra llengua! L’estada a Puno va ser breu. Als peus dels Andes varen quedar, perduts i oblidats, els poemes en castellà que havia escrit al Perú.

PALMA, BELLPUIG, FIGUERES… POETA I PREDICADOR

La primeria de 1917 va tornar a Barcelona per ser destinat a la Missió a Palma, on faria de professor de batxiller. Va ser a la Ciutat de Mallorca on va fer amistat amb Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera. Adoptà, definitivament, la llengua catalana i en els Jocs Florals de 1918 de Barcelona va iniciar una llarga trajectòria de guardons en guanyar un accèssit a la Viola d’Or. Paral·lelament, assolí fama de bon predicador. El 16 de juliol l’església de La Missió es va omplir per escoltar el seu sermó. Deu dies després, l’Ajuntament de Felanitx li encarregà el panegíric de Santa Margalida. En veure la volada que prenia el reconeixement públic de Barceló a Mallorca, els superiors no veuen bé ni l’èxit dels seus sermons, ni que escrigui poesia i es relacioni amb els literats de l’època. Fos per gelosia o per eixalar-li la possible vanitat, el 1919 la Congregació va assignar una petita retribució econòmica a sa mare i el destinaren a Bellpuig, des d’on passaria a Figueres. Allà consolidarà la fama de bon orador i, amb una llibertat de moviment que no li permetien a Mallorca, el criden per predicar arreu: Vilet, Banyoles, Arbeca, Roses, Peralada, terres d’Aragó… Segons la premsa la gent corria per escoltar les seves prèdiques. El seu nom esdevé un referent.

Cal apuntar que, en aquells temps, hi havia una gran competitivitat entre els sermonaires; gairebé semblaven combats de glosadors. Tenien gran audiència i la gent contrastava i comparava el contingut, el to, l’expressivitat dels pacífics contrincants. Es pot deduir d’un llarg article publicat dia 15 d’abril de 1922 a El Norte, referit a la setmana santa de Figueres. Sota el títol Los sermones llegim: En brillante torneo, verdadero pugilato de Sagrada Oratoria, se predicaron durante la piadosa ceremonia 16 sermones por 7 sembradores de la Divina palabra: el Rdo. P. D. Bartolomé Barceló de la Misión de San Vicente de Paul, Residencia del Asilo Villalonga de esta ciudad (segueixen els noms d’altres sis preveres) (…) rivalizando todos en encendido celo por el triunfo de la salvadora doctrina del Crucificado.

El 14 d’abril de 1923, per encàrrec del batle de Felanitx, Bartomeu Barceló fa un sermó dedicat a Ramon Llull. Dia 2 de juliol predica, també sobre Llull, a la basílica de Sant Francesc de Palma. El diumenge 15 de juliol de 1923, a Portocolom fa la conferència La tasca social que pot fer l’Orfeó Aulí. El mes següent retorna, des de Figueres, al seu poble per fer, dia 28 d’agost, el sermó de Sant Agustí i aprofita l’estada al poble per presentar un llarg poema, L’Oda Tumultuosa, als Jocs Florals que tindran lloc a Felanitx la segona setmana de setembre. Joan Alcover, en llegir aquells versos, va escriure: És més poeta Barceló que tots els altres junts. No obstant, per adaptar-se a les bases, li demanen que redueixi l’extensió i li podran lliurar la Flor Natural. En saber-ho el superior de Palma, li prohibeix tota activitat a Mallorca i, en aquesta ocasió, no només la literària, sinó també la ministerial, per la qual cosa torna a l’Empordà. En evocar els fets, any després escriu a sa mare el bon Pare Visitador m’obligà a suspendre i rompre compromisos contrets a Palma, Pollença i Felanitx, per de prompte.

De nou a Figueres, veu com s’incrementa l’interès de la gent per anar a escoltar els seus sermons. Amb Ramon Llull a una mà, com a senyera per defensar la llengua, la cultura i la nació catalana, i amb Vicenç de Paul a l’altra, com a referent de la lluita social pels desvalguts, en tenia prou per entrunyellar uns discursos vindicatius i alliçonadors, embolicats sempre amb imatges poètiques. Cal advertir que, els seus escrits i els seus sermons no l’eximien de la dedicació, com a paulí, als seus deixebles, als infants, als vells o als malalts. Aquells anys des de l’Asil Villalonga.

També impulsà una secció dels Pomells de Joventut, el moviment que havia ideat Josep Maria Folck i Torres que el setembre de 1923 disposava de 850 agrupacions i milers de seguidors. Precisament dia 10 de setembre, revetlla de la Diada de Catalunya, La Veu de l’Empurdà publicava: Un grup de joves nacionalistes figuerencs ha organitzat per a demà, trista diada que commemora la pèrdua de les llibertats catalanes, un programa d’actes que és d’esperar que remourà les nostres multituds nacionalistes. Al matí, solemne missa a l’església de Sant Sebastià, en sufragi dels qui donaren llur vida en defensa de les nostres llibertats, essent-ne oficiant el reverend P. Bartomeu Barceló. Català! Ets fill d’una pàtria esclava. Catalunya, en perdre la independència, va conservar vestigis de l’antiga llibertat. Però aquestes li foren arrabassades per les armes l’11 de Setembre de 1714. Recorda te’n, català. Glorifica els màrtirs i maleeix els tirans.

Només dos dies després d’aquella missa de Barceló dedicada als màrtirs de la llibertat i només deu dies després dels Jocs Florals de Felanitx, dia 13 de setembre de 1923, amb el beneplàcit d’Alfons XIII, el suport de l’exèrcit i de l’Església espanyola, i l’aquiescència de la Lliga i del Partit Socialista, Miguel Primo de Rivera instaurava una Dictadura Militar. Va represaliar el moviment obrer, però s’adreçà frontalment a combatre el catalanisme com ho palesa el seu primer decret, on ataca directament els símbols i la llengua. Va fer tomar les quatre columnes de Montjuïc i les substituí per dues torres vermelles venecianes, suprimí la Mancomunitat i qualsevol referent relacionat amb la llengua i la cultura. Els Pomells de Joventut, entre moltes organitzacions, foren prohibits. Enmig de l’oprobi, Bartomeu Barceló no va afluixar i les seves prèdiques, arreu de Catalunya, eren com un petit oasi d’esperança. Si ja abans la gent corria per escoltar els seus sermons, la nova situació multiplicà l’interès. El seu clam en defensa de les llibertats i a favor de la justícia s’escampava arreu com una taca d’oli.

EL SERMÓ; QUÈ VA DIR EXACTAMENT?

El 6 d’abril de 1925, La Veu de Catalunya anunciava: S’han vist molt concorreguts a la Catedral els sermons de les Quaranta Hores. Aquesta nit, de deu a onze, tindrà lloc el de la confraria de Sant Jordi. Tal com es preveia, malgrat l’hora, aquell dilluns de la setmana santa en plena Dictadura Militar de Primo de Rivera, la majestuosa Catedral de Girona es va veure estibada de fidels que anaren a escoltar la prèdica de Bartomeu Barceló. El sermó tancaria el cicle de les Quaranta Hores i l’organitzava la Confraria de Sant Jordi de Girona. L’elecció del predicador fou unànime. Tothom sabia de la fama que el precedia. Per descomptat, no va decebre els seus seguidors… i va exasperar i indignar els mecanismes de poder. Atesa la transcendència que va tenir, s’ha escrit molt sobre aquella prèdica que, dissortadament, no es guarda, perquè formalment no va existir. Mossèn Barceló no llegia, però tampoc improvisava. Amb la fama que el precedia com a sacerdot compromès, era conscient que les seves paraules estarien sotmeses a una severa vigilància¹. Sabia que el sermó li podria determinar la vida en el punt més àlgid del seu reconeixement. Així va ser. Aquell sermó marcaria el futur del poeta felanitxer. Com feia sempre sense por, va preparar la seva plàtica i la desenvolupà fent ús d’una memòria prodigiosa. No hi ha cap document que transcrigui les paraules. Això no obstant, hi ha més d’una referència del seu autor, nombroses declaracions de testimonis i, com veurem, dos expedients, un de policial i un altre d’eclesiàstic, que detallen algunes de les expressions i permeten una reconstrucció molt aproximada, si no de les paraules exactes, sí de tots els temes que va abordar.

De les declaracions dels assistents, han quedat dues expressions lapidàries contundents. Una és la comparança que va fer entre els set dolors de la Mare de Déu (amb un vuitè afegit) i els patiment de la Nació Catalana². Una altra és l’encomi a defensar per Catalunya la Justícia i la Llibertat que Jesucrist volia per a tota la Humanitat. Aquesta última és la frase que més s’ha repetit en evocar el sermó, però va dir moltes més coses. Una d’elles, va ser comparar la tasca que ell exercí com a missioner, orientada a educar i ensenyar, front al colonialisme de subjugar i anorrear la llengua, la cultura i la identitat dels pobles conquerits. Ell mateix, en una carta al seu amic i deixeble Joan Roig, recordava: pensa que, més que mai, l’imperatiu d’ara és el Missionerisme, en oposició a l’àvid esperit del Colonialisme, com deia ja l’any vint-i-cinc a la trona de la Seu de Girona.³ Circularen a dojo llegendes urbanes sobre aquell sermó. Hom assegurava que Mossèn Barceló havia cantat Els Segadors, però és impossible que, en setmana santa, gosàs cantar. El cert és que, com veurem, segons la informació policial i l’eclesial, degué recitar qualque fragment de l’himne prohibit. A partir d’una al·lusió al pa eucarístic, es referí als grans de blat que el componen abans de la consagració, quan les espigues són segades, i enaltí la figura dels segadors. Com a manifestació unànime, els testimonis recordaren que va afirmar: La corona del rei d’Espanya és l’argolla del poble català. Una imatge que qualsevol assistent per força havia de retenir.

Sense poder contrastar el contingut exacte del sermó, el fet és que sempre es va refermar en el que va dir aquell dia. Un mes i mig després, dia 31 de maig, escrivia a les germanes: Com parlar-vos de certes coses que són l’orgull de la meva vida de ministre de l’Evangeli el fundador del qual prengué mort i passió per haver donat testimoni de la veritat. No només no es va retractar, sinó que tota la vida va persistir en la defensa de la llengua, la cultura i la identitat. Quatre mesos després del sermó, dia 7 d’agost de 1925, escrivia a la seva cosina Catalina Veny: Avui fóra gran imprudència tornar a Espanya (…) tampoc tots els canons del món seran capaços de fer-me predicar el contrari del que dec (…) fins en el suposat que tots els catalans i mallorquins es venguessin la pàtria per un plat de llenties jo continuaré pensant i sentint i obrant en consciència.

L’INFORME DE L’ESGLÉSIA

Per la rellevància del contingut, hem d’acudir a un document cabdal sobre els fets: l’informe del Nunci Tedeschini al cardenal Pacelli (futur Pius XII) dedicat a la detenció i expulsió de Mossèn Barceló, C. M., que va ser incorporat a la carpeta Questione catalana i va romandre en els arxius secrets del Vaticà⁴. El setembre del 2007, la carpeta va ser desclassificada per Benet XVI, encara que només en part i amb limitacions⁵. Així i tot, la informació feta pública és prou eloqüent i permet accedir al contingut del sermó, evidentment vist des d’una perspectiva adversa al predicador⁶.

L’atenció monogràfica a mossèn Bartomeu Barceló dins d’un informe general sobre l’església catalana, palesava el conflicte diplomàtic que el sermó havia generat entre el regne d’Espanya i el Vaticà. Tedeschini dedica un apartat, Los Paúles e il P. Barceló, on es palesa que la Congregació dels Paüls es decanteni desmarquen del seu missioner. Informen que l’octubre de 1923, setmanes després del cop d’estat de Primo de Rivera, es va veure obligat a justificar la seva relació con los extinguidos Pomells, y a los escritos que publica en algún periódico, con pseudónimo. En sus relaciones con los Pomells se le acusa de haberse extralimitado metiéndose en política y cooperando a dar color a las ideas separatistas, cosa tan ajena a la predicación de la divina palabra y tan prohibida por nuestras Santas Reglaas. (…) En cuanto a sus escritos, los publica sin contar con el permiso que prescribe el Can. 1386 del Derecho Canónico. Ante la imposibilidad moral de enviarle a otra casa, pues en ninguna le recibirán con gusto, se ha tomado la siguiente resolución: Conforme al Can. 659 le admonesto de sus dos citadas faltas graves y externas, la de meterse en política en sus sermones, y la de escribir en el periódico sin permiso: y si esta admonición no produce el efecto, se procederá conforme a derecho hasta llegar a la dimisión. L’amonestació, segons declararen al nunci, va ser atesa durant un any i mig fins que va ser autoritzat, «amb recomanacions i advertiments», a fer el sermó a la Catedral de Girona. La transcripció, en l’original italià, de l’informe del nunci posa en evidència el contingut del sermó, vist des d’una perspectiva adversa al mossèn: ..dopo di che il Superiore di Figueras gli permise di predicare un discorso sulla Settimana Santa nella Cattedrale di Gerona, per incarico della Confraría de Sant Jordi, nel 1925. Prima che predicasse il Superiore di Figueras e il Segretario del Vescovo di Gerona Monsignor Llompart, gli fecero raccomandazioni e ammonizioni, cui egli promise di ottemperare. Peró una volta sul pulpito, ricominció a tirare a pale infuocate, alludendo all’inno Els Segadors (Bon golp de falc!), e dicendo che la corona dei Re si converte in cerchio che per opprimere i popoli⁷.

El bessó recollit per Tedeschini referit a Bartomeu Barceló procedeix de diverses entrevistes, de les quals destaca la declaració d’Eugeni Comellas i Viladomat, visitador provincial dels Paüls. Lluny de defensar el seu missioner, el qualificà de maniàtic i es va posicionar a favor de la persecució militar que patiria. Informà que el capità general es queixà als Paüls, però es portà molt bé en comprovar que la congregació es desmarcava del predicador. A l’informe final de la visita apostòlica, el nunci dedica tres folis a parlar de qui considera ja ex paül. Ressalta el lligam del pare Barceló amb els Pomells de Joventut, extingits per la Dictadura, i es remet a una lletra del pare Comellas, del 16 d’octubre de 1926, que acusa el pare Barceló de haberse extralimitado metiéndose en política y cooperando a dar color a las ideas separatistas.

ELS FETS (DETENCIÓ, MULTES, PERSECUCIONS…)

El sermó era el darrer del cicle de les quaranta hores, a les 10 del vespre. El mateix vespre, just davallar de la trona, va ser denunciat pel secretari de Juan de Urquía, governador de Girona⁸. Considerà les paraules de Barceló lesives i contràries als valors de la Dictadura, perquè contenia frases com bon cop de falç segadors de la terra (sic), que les corones esdevenen argolles, que els pobles més petits poden ser elements de millor progrés i que havia demanat per al seu poble la justícia i la llibertat que Crist guanyà a pols per a la humanitat. L’endemà del sermó, el 7 d’abril, quan el pare Barceló esperava el tren per anar a dir missa a Cantallops va ser detingut i empresonat inicialment a l’hospital de la Caritat de Girona. Dia 8 d’abril va declarar davant el jutge militar i es va ratificar en tot quant havia predicat, com faria sempre al llarg de la seva vida⁹. El jutge decretà que, pendent de judici, fos enviat a la presó provincial. El Diario de Gerona en va fer una breu notícia i, a l’edició de l’endemà, dijous, informava que les autoritats interrogaven altres detinguts, membres de la Junta de la Confraria de Sant Jordi, als quals s’imposà la desorbitada multa de mil pessetes a cada un¹⁰. Els acusaven de còmplices actius per contractar un sermó elaborat amb frases ofensivas para la Patria Española (…) presidiendo con otros señores el expresado acto, y celebrando después, el carácter antipatriótico. L’11 d’abril la premsa publicava una nota oficial del governador acusant la Confraria de alentar ideales separatistas i ofender, reiteradamente, los sentimientos de cuantos buenos españoles asistían al acto. El bisbe Llompart intercedí per demanar la condonació de les multes i Urquía acceptà siempre que todos y cada uno de los multados hicieran un público acto de contricción consistente en declarar que protestan enérgicamente de los conceptos antipatrióticos vertidos desde el púlpito por el misionero; que no inspiraron el sermón mencionado, ni lo subscriben, ni lo amparan en su fondo, ni en su forma, que lo consideran insidioso, y que se honran haciendo solemne y sincera manifestación de su inquebrantado amor a la madre España, única e indivisible. Cap d’ells acceptà la proposta.

Dia 15 d’abril, La veu de l’Empordà informava: Han estat posats en llibertat provisional el Rvnd. P. Bartomeu Barceló, de la residència de Paüls d’aquesta ciutat, i els senyors Xifra i Busquets, tresorer i secretari de la Confraria de St. Jordi de Girona, detinguts amb motiu del sermó predicat pel P. Barceló en aquella Catedral a l’hora d’adoració al Santíssim Sagrament de la dita Confraria. No obstant, tres dies després, el 18 d’abril, les autoritats tornaven posar Barceló, Xifra i Busquets davant del jutge i, després de declarar els alliberaren pendents del judici en tràmit. Com que els multats no satisferen la sanció, el mes de juny es posaren a subhasta les pertinences embargades¹¹. Posteriorment, dia 18 de setembre el Correo de Mallorca publicava: ha sido sobreseida la causa instruida por la autoridad militar contra el misionero Padre Bartolomé Barceló, por un sermón pronunciado en semana santa. Dia 19, a La Veu de l’Empordà, llegim: ha estat sobresseïda la causa instruïda pel tinent coronel de infanteria Cristòfor Fernàndez Valdès contra el missioner Rvnd. P. Bartomeu Barceló, per un sermó que va pronunciar temps enrera a la catedral de Girona. La notícia no detallava que es mantenien les imputacions¹². En realitat, les notícies facilitades a la premsa per les autoritats militars, eren un parany. Pretenien que Barceló tornàs per procedir a la detenció.

EL PRIMER REFUGI A LA CATALUNYA NORD

Bartomeu Barceló, amb un procès judicial en curs, va anar a tocar mare per demanar empara a la seva congregació. Cal dir que, amb ell, els Paüls havien assolit un prestigi important. No es limitava a fer sermons, sinó que per tot on va passar exercia la doble tasca de professor i de servidor social, amb atenció als més desvalguts¹³. Sembla que amb l’aquiescència del governador de Girona, vist que tanmateix Barceló no es desdiria del seu sermó, l’enviaren al centre paulí de París. Allà li aconsellaren tornar a Amèrica, en concret als Estats Units, o a un centre de caritat de Londres, però com va recollir el nunci: si negó a passare a Londra i va desaparèixer senza il permesso del Padre Provinciale. On va anar mossèn Barceló? Dove era andato? es demana Tedeschini per respondre i exclamar-se: A Perpignan, centro e foco di separatismo. El nunci conclou per exonerar la conducta de la congregació: Per parte loro i Superiori de los Paules si sono comportati nella maniera piú nobile e piú leale, e sono i primi nel deplorare queste miserie.¹⁴

Efectivament, Bartomeu Barceló va prendre una decisió valenta: presentar-se a Perpinyà davant del bisbe Carsalade, el qual segons Tedeschini deve essere più catalanista dei catalanisti di Spagna. L’acollida de Carselade va ser entusiasta: Sou a casa vostra, pare Barceló. Aquí podreu escriure i predicar lliurement. Ens sereu molt profitós¹⁵. Així va ser¹⁶. La col·laboració del mossèn amb el bisbe va permetre la reeixida realització de dos actes molt rellevants: la coronació pontifícia de la Mare de Déu de Font Romeu, amb el complement d’uns participatius Jocs Florals, la primavera de 1926, i el que seria el darrer acte públic del bisbe Carselade, el mes d’agost de 1932, amb la reposició de la campana de Sant Martí del Canigó, procedent d’Olot, on s’havia dipositat l’any 1783 per evitar-ne l’espoli. En relació al primer esdeveniment, cal consignar una nova intromissió política espanyola, la qual cosa palesa la vigilància i control que les autoritats mantenien sobre Barceló. L’odi contra Barceló s’ampliava al bisbe. No debades, l’any 1924 en prohibir Primo de Rivera els Jocs Florals de Barcelona, Carselade els va acollir a Perpinyà i va provocar la indignació del directori militar.

Dos anys després, quan el bisbe va convocar els Jocs Florals de Font Romeu, amb la destresa de Barceló, el Governador Militar de Girona, Ignacio Despujol Sabater, va voler ficar cullerada fer mèrits davant del dictador¹⁷. La convidada del bisbe de Perpinyà animava la participació dels poetes de les dues bandes dels Pirineus, amb una clara referència al marc complet de la nació catalana, i establia que s’admetrien originals en català i en francès. Despujol, en el Diario de Gerona, protestà amb una filípica per la dolorosa extrañeza que me ha producido en mí, español-catalán, ver la desigualdad de trato que V.S.I. aplica a los habitantes de ambas vertientes pirenaicas (…). Si los de la vertiente norte pueden ensalzar a nuestra Reina común con la armoniosa lengua de Lamartine, que es de toda esa hermosa tierra de Francia, ¿por qué los de la vertiente sur no han de poder entonar sus himnos en la rica lengua de Cervantes, que es la de toda España? El bisbe va respondre que els habitants del Rosselló, el Llenguadoc i la Provença ignoraven el castellà i que la festa de Font Romeu era literària i religiosa, al marge de la política. Insatisfet, Despujol va reiterar la protesta mitjançant un fulletó editat per la impremta del regiment d’infanteria de Girona¹⁸. No sols això, sinó que intentà boicotejar la festa impedint el pas per la frontera de la Cobla de Peralada que havia d’actuar. Tanmateix, l’intent no va impedir que entre quinze mil i vint mil persones assistissin a l’acte.

Aquella actuació extravagant del Governador Militar no va venir de nou a Barceló, perquè sabia que, fins i tot en el seu refugi, els dirigents espanyols, com a corbs afamegats, no li treien l’ull de damunt per si s’atrevia a retornar ni que fos d’incògnit. Ho deixà clar a una carta a les germanes de dia 21 de juny de 1928. Encara que confessa que enyora el seu poble, sap que no pot tornar: Si tingués ales… Oh, però, no frissem massa que el falcó m’ulla molt més enllà de Sa Mola i del Castell d’Alaró.

Si Barceló ja tenia més que assumit el marc de la nació catalana, viure a l’altra banda dels Pirineus revalidà les seves conviccions. Mai no va retre la lluita en defensa de la catalanitat. Un exemple és la contundent rèplica que fa, en carta de 26 de gener de 1926 des de Perpinyà, en rebre l’encàrrec de les monges de la Caritat de Felanitx a una sol·licitud per fer unes felicitacions en castellà: Per què en castellà? El bon gust i el respecte a la voluntat de Déu qui es revela per la seva obra em trava la llengua per cantar-li en castellà. Parlem a Déu i als homes com parlarien les flors i les pedres de Mallorca si poguessin parlar. Quan acabarem de fer riure els àngels pel mal gust de posar-nos ridículs! Naturalitat! Naturalitat en tot i parlem sempre en la llengua que assaborírem amb la llet. Pocs anys després, el desembre de 1929, en escriure a la germana per convidar-la a viatjar al Rosselló, referma la unitat lingüística: Ací tothom parla un dialecte del nostre català maternal. Molts de mots de Mallorca ressonen per aquestes terres.

L’estada al Rosselló, iniciada el maig de 1925, es perllongà fins l’octubre de 1935; una dècada llarga. El seu refugi a la Catalunya Nord li va permetre conèixer i mantenir relació amb l’abat cisternenc de Sant Miquel de Cuixà i amb els poetes occitans del Felibritge de la Provença i tant com va poder va fomentar els intercanvis amb poetes dels altres territoris. L’agost de 1926, en els Jocs Florals que Barceló en obediència al bisbe Carselade impulsà a Font Romeu, Costa i Llobera guanyà la flor natural i s’hi va cantar la missa del pare Aulí¹⁹. Atesa la delicada situació econòmica familiar, un grup solidari de figuerencs (Sutrà, Canet, Macau, Garriga i Heras) feren arribar mensualment una aportació econòmica a sa mare a Felanitx. Ell s’hi referirà a una carta: Heu rebut algun socors per mumareta, no és cert? Ah! I com m’estima la bona gent de Figueres!²⁰ El mes d’agost de 1926, des de Felanitx, assabentat de la malaltia i envelliment de sa mare, l’apotecari republicà i sobiranista Pere Oliver i Domenge va escriure al superior de la Missió perquè gestionàs el retorn de Barceló a la Vila per raons humanitàries. La resposta va ser terrible i el poeta va patir de nou l’escarni dels Paüls: Por la situación que se creó el P. Barceló con su sermón de Gerona, no puede durante mucho tiempo regresar a España sin exponerse a que la autoridad militar le ponga de nuevo preso. Barceló no tornaria a veure sa mare, perquè va morir el mes d’abril de 1927.

No va ser aquesta l’única peripècia. La darreria de 1926, en atendre un grup de senegalesos refugiats que estaven malalts, Barceló va contraure una grip que derivà en encefalitis i va haver de romandre internat molts de mesos a la Clinique des Platanes fins que va poder anar al balneari del Voló, primer per fer-hi rehabilitació i després com a capellà del centre²¹. Recuperat de la malaltia, l’any 1929 Joan Estelrich el va anar a cercar perquè viatjàs a Ginebra amb ell i amb la delegació catalana per participar en el Congrés de les Nacions Unides dins del grup de les Minories Nacionals²².

Cal dir que durant els anys que va viure al Rosselló durant la dictadura de Primo de Rivera, va ser guardonat a tots quants Jocs Florals va participar. L’any 1926, a Font Romeu, guanyà el lliri d’or i, a Perpinyà, la flor natural que el proclamaria Mestre en Gai Saber, per primera vegada de les tres que obtindria. El 1927 obté l’englantina d’argent als jocs de Tolosa i la rosa d’argent als del Rosselló, amb l’obra La caiguda de les fulles, escrita pocs dies després de morir sa mare. Amb les dotacions econòmiques de les dotzenes de premis que obtindria al llarg de la vida, va crear un fons que anomenà beca d’estudis i que, com veurem, va llegar poques setmanes abans de morir. Igualment, durant aquell primer refugi a la Catalunya Nord va col·laborar amb assiduïtat a la premsa dels dos costats dels Pirineus: L’Eveil Catalan, La Croix, Vallespir, L’Independent, Tamontane, Pireneus, Lo Gai Saber, Alba, La Veu de l’Empordà, Honda, Occitània, Flama, Revista del Casal Català de Perpinyà, La Publicitat, Correu de Mallorca, Sóller, Felanitx, La Nostra Terra… Des del Rosselló estant, no va perdre contacte amb les seves amistats, mitjançant l’abundosa correspondència que va mantenir i de les moltes visites que va acollir. Foren molts els empordanesos que varen portar els seus fills a batejar a les parròquies on estava destinat Barceló. Fins i tot, hi ha nombroses notícies de premsa que informen dels casaments que va fer de figuerencs a Sant Cristòfor de Perpinyà, a Narbona, a Saint Judes de Beziers… Tot plegat, una mostra de l’estima que li professaven els antics feligresos.

LA CAIGUDA DE LA DICTADURA I EL RETORN

El mes de gener de 1930, Miguel Primo de Rivera va dimitir²³. Bartomeu Barceló i Tortella podria tornar si volia. Just un mes després de caure la dictadura, el febrer de 1930, La Veu de Catalunya, amb el títol Els exiliats, publicava: Sembla que tomarem a tenir entre nosaltres un bon nombre d’amics que han estat durant llargs anys exiliats. Entre ells l’enyorat Rafael Ramis i l’orador sagrat mossèn Bartomeu Barceló. Aquest últim fon empresonat amb l’advocat senyor Xifra i Riera i l’estudiant Lluís Busquets a Girona, amb motiu d’un memorable sermó pronunciat a la Catedral. Efectivament, Barceló ja podia tornar a Figueres, a Barcelona i a Mallorca sense ser detingut ni molestat. De fet, convidat novament arreu de les terres catalanes, a partir de 1930 desenvoluparia una activitat frenètica. Tot i que varen sovintejar les visites al sud dels Pirineus, no abandonaria la residència del Rosselló fins el mes d’octubre de 1935. Qui va aprofitar la nova situació va ser la confraria de Sant Jordi de Girona. Tenia l’oportunitat de rescabalar la ignomínia patida cinc anys abans i brindar un acte de desgreuge. Novament, convidaren Bartomeu Barceló a fer el sermó de l’acte de la setmana santa que li corresponia organitzar.

L’acollida va ser entusiasta. El Diari de Girona de dia 15 d’abril de 1930 saludava el retorn amb un elogiós article, Cor de nin i fantasia de gegant²⁴. El sermó d’ara serviria de reparació en un dels actes més destacats: el davallament. (desclavament al nord). L’home que havia patit un calvari de cinc anys, víctima de la repressió política i de la desídia del seu orde religiós, ara presidiria el viacrucis. La Veu de Catalunya dia 21 d’abril de 1930 escrivia: Les solemnitats del Divendres Sant es celebraren amb gran lluïment. A les cinc de la tarda va sortir de l’església de l’Hospital el Viacrucis, amb una concurrència gran de devots. A les set a Sant Feliu, es celebrà la funció del descendiment de la Creu. Va predicar-hi el pare Barceló. El seguici religiós fóra presidit per les autoritats, i l’assistència de fidels va ésser molt nombrosa. També el 21 d’abril de 1930, el Diari de Girona va publicar un extens i eloqüent article, signat per R. Xifra i Riera²⁵. L’autor declara haver compartit presó amb Mossèn Barceló a qui plany les penes patides (inclosa la mort de sa mare), acusa els còmplices gironins de la Dictadura i reclama que la història posi tothom al seu lloc.

Pocs dies després del sermó reparador, la primeria de maig de 1930, La Veu de Catalunya es feia ressò de la multitudinària recepció que Barceló va rebre en visitar el Port de la Selva: Vingué a la vila el P. Bartomeu Barceló, exiliat fa cinc anys amb motiu d’un sermó predicat a la Seu de Girona. Les simpaties cordialíssimes que té entre nosaltres foren de bell nou palesades. Tot el poble era congregat al lloc d‘arribada, on fou objecte de molt efusives manifestacions de simpatia. A la tarda va organitzar-se excursió marítima a Cap de Creus, amb dues grans barques on anaven un centenar de persones. De retorn de Cap de Creus, a la gran sala de festes del poble, va congregar-se una gran multitud desitjosa de sentir la paraula arborada de l‘eminent sacerdot. Després d’uns mots de presentació i d’elogi del batlle de la vila, senyor Antoni Calró i Bonaterra, el P. Barceló contà unes impressions del seu exili, on trobà hores amargues, compensades ara per les dolceses del retorn al costat dels cors amics. El P. Barceló fou aplaudit amb entusiasme en diversos indrets del seu parlament, i al final fou objecte d’una fervorosa ovació. Fou celebrada en la nostra parròquia la festa de la Patrona de Catalunya amb una missa solemne, cantada per la capella de música parroquial que tan encertadament dirigeix l’infatigable senyor Rafael Liensa. Predicà el P. Barceló, qui mostrà que la Verge de Montserrat ens convida d’ascendir a les cimes del viure honest, a escampar entre nosaltres la caritat i la pau i a fer proselitisme dels grans ideals. El sermó del P. Barceló fou escoltat per un grandiós estol de fidels, que omplien totalment el temple parroquial. Al final de la missa va cantar-se al «Virolai» a la Verge de Montserrat. A la tarda del mateix diumenge va marxar el P. Barceló, acompanyat del senyor Guillemet de Figueres. El poble en massa volgué ésser present a l’hora del comiat, i tothom va associar-se a l’aplaudiment i a les aclamacions en honor d’aquest zelosíssim sacerdot que es fa estimar per tot arreu on passa, escampant la bona llavor amb la simpatia de les seves virtuts sacerdotals.

També a Mallorca la premsa deixà constància del retorn. El Correo de Mallorca publicava dia 3 de maig de 1930: Leemos en “El Matí”, de Barcelona las siguientes líneas referentes a nuestro paisano el P. Bartolomé Barceló: “Ha estat unes hores a Barcelona el P. Bartomeu Barceló, qui fou exiliat fa cinc anys amb motiu d’un sermó predicat a la Seu de Girona. Ens conta el P. Barceló diversos incidents amargs del temps del seu exili, compensats amb les mostres de simpatia que ha rebudes de part dels seus amics, sobretot en les terres gironines que és on més intensament havia exercit el seu ministeri. Actualment, el P. Barceló és professor al Seminari de Narbona, i un cop acabades les tasques d’aquest curs, pensa tornar a Catalunya per tal de continuar exercint entre nosaltres el seu ministeri apostòlic. Enguany, com l’any passat, aquest digníssim sacerdot català, ha guanyat la Flor Natural del Rosselló, i ha elegit reina de la Poesia, la muller del seu gran amic Joan Estelrich. Dimarts sortí de Barcelona amb l’exprés de Franca, i fou acomiadat por un grup de sacerdots amics”. El 28 de juny, El Felanigense transcriu el text que Barceló ha enviat per correspondre l’escrit que l’Orfeó Aulí havia publicat dia 20 a El Día, per felicitar el poeta amb motiu d’haver guanyat una nova Flor Natural. Des de Montserrat, agraeix l’escomesa i lamenta que no pugui ser a Sant Salvador. L’escrit delata que li han notificat que li volen dedicar una gran festa.

No tot va ser tan bell i acollidor. A les esferes del poder romanien adversaris de Barceló que no facilitarien un retorn triomfal, sinó tot al contrari. Serveix d’exemple l’episodi que va viure l’historiador Joan Sutrà quan, amb motiu d’organitzar la presentació pública de la restauració feta a l’església de Sant Pere de Montagut, prevista per la festivitat del sant el 29 de juny de 1930, va suggerir que fes el sermó de la missa mossèn Bartomeu Barceló. La resposta de Vicenç Martinolas, rector de Montagut, a Sutrà desvetlla l’estigmatització: Respecte al sermó, ni hi havia pensat. No sé qui és aquest Bartomeu Barceló: si és un ex-paül que vivia anys enrere a Figueres, i si fos aquest i el Sr. Bisbe hi assistís, li diria que no. El Sr Bisbe té molt geni i tal volta no s’ho prendria bé. Si és un altre no conegut per les seves idees polítiques pot fer Vd. mateix com vulgui²⁶.

A la fi, aprofitant que pot circular lliurement, la primera setmana d’agost viatja a Mallorca on aprofitarà bé el temps: Estuvo en Sóller el laureado poeta felanigense Mn. Bartolomé Barceló. El señor Barceló ha regresado temporalmente a España después de algunos años de forzada residencia en la nación vecina, donde desempeña el cargo de capellán en Le Boulou, en el departamento de los Pirineos Orientales, y regenta una cátedra en un colegio de Narbona. Últimamente en los Juegos Florales de la Ginestra d’Or, de Perpinyà, obtuvo la Flor Natural por su bella poesía L’Alt Conflent i la Cerdanya, y con posterioridad ha sido distinguido con el Premio de Excelencia en el certamen literario que tuvo lugar en el antiguo teatro romano de Arles. El próximo viernes, en el «Circulo Mallorquín» ha de dar una conferencia sobre las impresiones recogidas en el extranjero durante los últimos años. Propónese Mosén Barceló pasar una temporada de descanso en compañía de sus familiares.

A Felanitx serà objecte d’un homenatge organitzat per l’Associació per la Cultura de Mallorca²⁷. El setmanari, dia 9 d’agost de 1930, es fa ressò del recital que el dimarts abans, dia 5, Barceló va fer al saló de la Caixa Rural i detalla els poemes que va declamar per continuar: El entusiasmo despertado cristalizó luego en un acto de homenaje a nuestro eximio poeta, que consistió en un banquete que el miércoles le dedicaron algunos amigos en el Hotel Santueri, banquete espléndidamente servido como es costumbre en el citado establecimiento. Allí la inspiración y agudeza del homenajeado hizo reflorecer, en un ambiente de cordialidad exquisita, los entusiasmos del día anterior. En la misma tarde del miércoles emprendió el Sr. Barceló viaje de retorno a su puesto de trabajo en el desempeño de su sagrado ministerio. Con tal motivo nos es grato repetirle el testimonio de nuestra admiración y alto aprecio, y hacemos votos para que actos de cultura, como el descrito, se repitan desde hoy con frecuencia para exaltación de nuestra amada Felanitx, que se goza en aplaudir los méritos indiscutibles de sus hijos. ¡Que tenga el Sr. Barceló un feliz viaje y que no tarde en repetir sus gratísimas visitas!

Tot i aquests viatges per recobrar el contacte amb els amics i la família, Barceló continuarà, des del Voló com a residència habitual, com a professor a Perpinyà i a Narbona. Les visites no s’aturen, sobretot a Figueres, per la facilitat d’enllaç ferroviari. El 22 d’agost de 1930 hi fa una lectura de poemes a la biblioteca i el mes de novembre, al Liceu Monturiol, ple de gom a gom, la conferència La Poesia i la Vida. El pas dels Pirineus serà frenètic. Les col·laboracions a la premsa no tenen aturall. Tant a les publicades a Mallorca com a les publicades al continent, afegeix al seu nom amb català de Mallorca. El desembre de 1930 publica el poema Adéus a La Dansa més bella. El març de 1931, amb el pseudònim Filial, comença a col·laborar a Nosaltres Sols, organització impulsada pel seu amic Daniel Cardona²⁸. A la publicació, apareixeran poemes seus durant els gairebé quatre anys que es va editar.

Aquell mateix mes predica una actualització del seu septenari dels dolors a Sant Feliu de Sabadell. El juliol publica a Vallespir un poema dedicat a Mn. Caseponce²⁹. El mes d’octubre fa de jurat, al costat de Ventura Gassol, Maria Manent i Carles Rahola, en els Jocs Florals de Castelló d’Empúries. El gener de 1932 La Veu de l’Empordà informa de l’èxit que ha obtingut una conferència de Barceló a Atenea de Figueres. El mes de febrer protesta en El Gironès contra el decret de dissolució dels jesuïtes. El mes de març fa la conferència L’home d’avui a Tolosa. El mes d’abril, en El Jardí de Figueres, presenta una conferència del també felanitxer Joan Estelrich³⁰. El mes de juliol, Barceló haurà de dedicar totes les energies a un acte que esdevindrà històric i memorable: la restitució de la campana de Sant Martí del Canigó. Serà, després de Font Romeu, el seu segon gran servei al bisbe Carselade per l’acollida que li va brindar.

LA CAMPANA DEL CANIGÓ

D’un article del moment, es desprèn que va ser Barceló qui va qualificar Carselade com el bisbe dels catalans. En canvi, no es discerneix qui dels dos, si ell o el bisbe, en evocar la figura de Verdaguer, va qualificar Sant Marti del Canigó com el betlem i el bressol de Catalunya. Sigui com sigui, la reposició de la campana del monestir al lloc original, va constituir una jornada de festa i celebració³¹. La Veu de l’Empordà ja havia anunciat que serà nombrós el contingent d’excursionistes que aniran a la festa del retorn de la campana Martina, honorant de pas al geni desvetllador de la nostra parla, el gloriós Verdaguer.

La Penya Tramontana contractà autocars, tant a Figueres com a altres pobles de la contrada, per a més de 3.000 persones, a més de les que hi anirien pel seu compte dels dos costats dels Pirineus. Aquell 24 de juliol de 1932, Bartomeu Barceló va fer una inspiradíssima admonició i Joan Sutrà i els batles d’Olot i de Tolosa, lliuraren un bronze per col·locar a la font de Mossèn Cinto Verdaguer, obra de l’escultor Gustau Violet, al bisbe³². Mons. Julius de Carselade, rejovenit per la fonda satisfacció que sent en aquests moments, s’aixeca amarat d’entusiasme i pronuncia un breu parlament, remerciant de cor la gentilesa dels Figuerencs que, en nom de Catalunya, Mallorca i Rosselló, dediquen aquesta placa per a ésser col·locada a la Font de Mn. Cinto³³.

1932 -1935; UNA FRENÈTICA ACTIVITAT

Aquell acte multitudinari no va donar treva a Barceló. El mes d’agost, en el Centre Ribatà a Ribes de Freser feia la conferència La fe com a factor dinàmic, i el mes següent, en el Centre Catòlic de Sans, dissertava sobre Els deures dels catòlics en la Catalunya Nova. El mes de desembre, a la festa de Santa Llucia, predicava a l’hospital de Castelló d’Empúries… Aquell any es tancaria amb un fet luctuós. No havia passat mig anys de la gloriosa jornada de Sant Martí quan moria el bisbe Carsalade. Una manifestació de dol va omplir els carrers de Perpinyà per acomiadar a qui havia estat el seu bisbe durant 32 anys. Barceló, com a protegit seu, com a poeta, com a amic, va prendre part activa en el multitudinari enterrament, a les cerimònies fúnebres i va publicar diversos obituaris que s’afegien als nombrosos poemes que li havia dedicat els anys anteriors.

No obstant, la vida continuava i l’embranzida no admetia pauses. El mes de març de 1933 obtenia l’englantine reservée en el tradicional concurs literari de l’Acadèmia de Tolosa, juntament a altres premis. El mes d’abril fa una conferència a Falset. El maig, en el Teatre Albeniz de Girona, assisteix al concert que fa Pau Casals, a qui havia conegut a Perpinyà, i l’acompanya a fer una visita a la Catedral³⁴. El mes de juny torna de nou a Mallorca. El setembre fa el pròleg del recull de poemes de Domènec Pagès de Sabadell. El desembre publica Els qui passen per l’escola a la revista Eulàlia de l’Institut Tècnic que dirigeix el mallorquí Bartomeu Oliver³⁵. I el mateix mes, a Lo Gai Saber de Tolosa, evoca Notícies sobre el bisbe del Canigó a punt de l’aniversari de la mort de Carselade³⁶. Per Cap d’Any publica un dels seus poemes abrandats i patriòtics a Nosaltres Sols.

El mes de març de 1934 El camí de València informa del naixement d’Occitània, orgue del moviment cultural i polític de les joventuts (valenciana, catalana, baleàrica, llanguedociana, rossellonenca, etc). En el sumari apareix Barceló. El mes de maig, predica a Verges, on l’església va ser insuficient per acollir la gentada que va romandre a fora. El mateix mes, en el Casal Català de Perpinyà, fa la conferència La personalitat universal de Ramon Llull per commemorar el centenari del beat mallorquí, amb altres intervencions de Ventura Gassol i Carles Grandó. Al llarg del 1934, manté nombrosa correspondència des del balneari del Voló, on s’hi allotja habitualment des de 1927³⁷. Tant el 1934 com el 1935, a La Veu de l’Empordà, publica articles carregats de contingut polític³⁸.

El juny de 1935 presideix la celebració litúrgica en sufragi dels difunts de La Ginesta d’Or a la catedral de Perpinya. El juliol guanya la viola d’or en els Jocs Florals de Gràcia amb la poesia Tres invitacions. El mes d’agost l’englantina d’or a Malgrat. El mes de setembre, inaugura la biblioteca de Vallgorguina. Finalment, el mes d’octubre de 1935 es trasllada a viure a Sant Feliu de Guíxols i es fa càrrec de l’església de S’Agaró, on obrirà l’Escola Modèlica. Durant aquella estada, en el setmanari Costa Brava, publicà una secció que titulà Finestra Esbatanada, amb el pseudònim Félix de les Meravelles, en homenatge a Ramon Llull. Tanmateix, com veurem, el sojorn al sud dels Pirineus només duraria dos anys.

L’abril de 1936 publica Recordant Mn. Bernat Salas dins del llibre Homenatge a Bernat Salas Seguí, músic de nostra terra, editat a Inca. El mes de maig fa la conferència Montserrat – muntanya miracle al Casal de Llagostera³⁹. El mes de maig apareix als diaris a la presidència d’una festa a Sant Feliu de Guíxols. Dia 12 de juliol guanyava la viola d’or dels Jocs Florals de Barcelona. El Correo de Mallorca se’n feia ressò dia 16, només dos dies abans, de la insurrecció militar de Franco. Poc abans, el mes de juny, Bartomeu Barceló havia signant, en condició d’escriptor, el document Resposta als catalans que seria utilitzat per perseguir els signataris durant la repressió feixista⁴⁰. Tot apuntava una represa en el camp de les relacions entre Catalunya i Mallorca, amb l’increment dels intercanvis culturals que presagiaven tant el Missatge als mallorquins com la Resposta⁴¹.

LA GUERRA DELS TRES ANYS, PERSECUCIÓ I NOU REFUGI

L’aixecament militar no només va esfondrar el camí del retrobament cultural, sinó que posà en situació de risc els sacerdots a Catalunya. Gairebé d’immediat, Barceló va ser posat en el punt de mira. Ventura Gassol, el seu amic conseller i també poeta, li pregà que, per evitar ser assassinat, no sortís del terme de Sant Feliu. Tot i així, va ser detingut i condemnat a picar grava com a peó de la brigada municipal, concretament als pous que es feien al Ridaura. El novembre de 1936 la revista occitana Le Feu publicava: Une information de presse annonçait que le R. P. Bartomeu Barceló, se trouvant en Sitges en Catalogne aurai été conduit a Barcelone et fusil·lé. Cette nouvelle, si elle était confirmé, ne manquerai pas d’être accueillie d’une profonde émotion dans nos provinces d’Oc, où le R. P. Barceló étai connu et très estimé⁴².

Tot i la falsedat de la notícia de l’afusellament, l’any 1937, les coses empitjoren i el risc s’incrementa. Aleshores, apareix una persona clau en la seva empara i protecció: el batle de Sant Feliu, Francesc Campà i Viarnés⁴³. Igualment determinant va resultar el jove Felip Calvet i Costa que va amagar Bartomeu Barceló a casa seva durant mesos⁴⁴. Era prou evident que calia abandonar Catalunya, però seria tant o més arriscat per ell mirar d’arribar a Mallorca, on el catalanisme era criminalitzat i objecte de persecució. L’any 1937 ja no tenia el recurs del seu amic Ventura Gassol, igualment perseguit i amenaçat⁴⁵. La situació era angoixant i Barceló va decidir sol·licitar per escrit l’ajut de Josep Tarradellas, conseller primer de la Generalitat, per tal d’obtenir un passaport que li permetés retornar al Rosselló. L’escrit, del mes d’octubre de 1937, és d’alt interès: Sr. Conseller: Us prego d’atendre al ciutadà Bartomeu Barceló, català de Mallorca. L’objecte que fa adreçar-me a vos és el de facilitar-me l’obtenció de Passaport per França. Raons en que baso ma petició: a) Tinc 49 anys. b) No puc guanyar-me honestament la vida a Catalunya. c) Tinc una germana òrfena de pare i mare, de quaranta anys d’edat i herniada. Dec, doncs, fer-la-hi la vida. d) No sóc fascista: prova: que la Dictadura va exiliar-me l’any 25 per una prèdica als Cavallers de Sant Jordi a la Catedral de Girona. e) El Comitè Guixols va constituir-se en salvaguarda de la meva vida tot i no fer l’any de la meva reintegració a Catalunya per tal d’exercir de professor de Literatura a l’Escola de S’Agaró. f) Deu anys esmercí tot el temps a honorar nostres Lletres a França: hi vaig assolir tres prestigis: Ginesta d’Or del Rosselló: de Tolosa i del Jocs Florals internacionals de la Salvia. g) A què hi retornaria a França? A continuar la meva tasca sintetitzada en els mots bíblics: “Estimat de D. i dels homes i en el temps de la ira es constituí en vincle de reconciliació”. Informar-se al meu respecte del Dr Soler i Pla i d’en Miravitlles i d’en Gassol. Vostre i mercès a la bestreta. Simultàniament el poeta occità Prosper Estieu escriu a la Generalitat per reclamar que facin possible que Barceló s’incorpori com a professor al Colège d’Occitània. Sense respostes, amb el suport clandestí del batle Campà, va optar per arriscar-se, passar els Pirineus de manera furtiva i presentar-se davant del bisbe de Perpinyà, Henri-Marius Bernard. Aquest, com havia fet el predecessor, l’acollí i li encarregà diverses tasques: la capellania de Nostra Senyora dels Àngels de Perpinyà, el noviciat dels Maristes, la rectoria d’Espirà d’Anglí, la de Paretstortes… En aquella segona estada al Rosselló, a partir del gener de 1939 va brindar refugi a alguns dels catalans fugitius de la guerra incivil. Com no havia de brindar acollida quan ell era igualment un refugiat?

Durant aquell segon refugi a la Catalunya Nord, les tasques assignades pel nou bisbe, i la feina de professor al Colège d’Occitania, no li permeten dur a terme la gran activitat dels anys anteriors. Això no obstant, el febrer de 1939 l’Acadèmia Literària de Tolosa li concedeix el premi Lacroix-Barrera, dotat amb tres mil francs, pel conjunt de la seva obra i, en els Jocs Florals, torna a ser nomenat Mestre en Gai Saber per l’obra Reconeixença. Encara el mes de maig de 1941 en el diari La Croix de París llegim: Un prix de 500 francs à M. l’abbé Barthélémy Barcelo, à Espira-de-l’Agly (Pyrénées-Orientales ), pour son poème: Mon Homenatge a la Santa Pastora de Pibrac. XXIr Fête de l’Escola Occitana.

LA LLARGA I SILENT POSTGUERRA

Formalment acabada la Guerra dels Tres Anys, Barceló veu la gran dificultat que té tornar a Figueres o a Sant Feliu de Guíxols, amb les morts i rancúnies que s’han sembrat en aquells pobles. L’any 1941 fa diverses visites al seu amic Daniel Cardona i manté relació amb el nucli del Front Nacional de Catalunya. Mantenia la residència habitual al Rosselló, però l’any 1943 es presenta a Mallorca davant del bisbe Miralles que li adjudica la vicaria de Son Valls i la capella d’Albocàsser. Podrà anar a viure a la casa pairal de Felanitx amb la seva germana Catalina. El 1945, col·labora a la Corona Poètica dedicada al tercer centenari de la proclamació de Sant Marc com a patró de Sineu. També, amb el poema In osculo pacis, a la publicació In memoriam Guillem Forteza. A la Vila, amb Pere Oliver i Domenge exiliat a les Filipines, tret de l’amistat dels poetes Antoni Vaque i Joan Maimó, detecta una gran incomprensió, fins i tot qualque dissidència de part de la família, i decideix tornar al Principat.

El 1946 s’instal·la al Llobregat, primer a Sant Feliu i després a Sant Josep d’Esplugues, on publica Franciscalia, un poemari dedicat al pare Miquel d’Esplugues, i on col·labora a la revista Honda que es convertiria en Vida de Esplugas. Al mateix poble escriu: La Nadala d’Esplugues del Llobregat i la Santa Espluga de Betlem. Il·lustrada amb una xilografia del vilanoví Enric Cristòfor Ricart, va ser musicada per Josep Sutorras i cantada moltes vegades per l’Escola Cantorum⁴⁶. Residiria a Esplugues fins el 1951, sense desconnectar mai del tot de Mallorca. Així, el 26 d’abril de 1947, el Felanitx informa: El martes y el jueves de esta semana han tenido lugar en el Centro de Arte y Cultura dos interesantes conferencias a cargo del laureado poeta felanigense Rvdo. Don Bartolomé Barceló. Las charlas del Sr. Barceló fueron seguidas con interés por el auditorio que llenaba la sala. Al final fué muy felicitado.

El 1948 és guardonat als Jocs Florals d’Avinyó. El 28 d’agost, el setmanari relaciona, amb els títols corresponents, la tirallonga de premis obtinguts per Barceló a diversos certàmens de Poesia (Cornellà, San Fèlix, Granollers…). L’any 1948, en el Convent de Sóller fa la missa de les matines de Nadal. També a Sóller, a la parròquia de Sant Bartomeu, el 10 de juny de 1950 dirigeix uns exercicis espirituals. El mes d’agost predica als Sagrats Cors de Palma i a Biniaraix. El juliol de 1951 fa una missa de campament amb sermó a la Capella de Santa Ponça a Mallorca i, el mateix mes, participa en els Jocs Florals d’Esplugues . Aquell any, a Vilafranca del Penedès, publica el recull de poemes Picaroleigs. L’any 1952 es convidat de nou a predicar a Sóller, al costat del pare Francesc Bonafè, a la Festa de Santa Catalina Tomàs al Convent.

El 1952 anirà a viure en el convent dels Teatins de Barcelona, al carrer d’Enric Granados, i el 1953 rep amb il·lusió que el designin capellà de Sant Salvador: ja no em mouré més de Felanitx!, però, ai las!, no s’entendrà amb la comunitat d’ermitans i només hi estarà gaire més de dos anys. L’edat no perdona i les malalties que ha patit li han minvat les energies. Malgrat tot, aquí i allà apareixen notícies de les seves activitats. Ressorgiment de Buenos Aires informa el 1954 que Mossèn Barceló ha fet una conferència sobre Miquel Costa i Joan Alcover, sense detallar quan i a on. En els Jocs Florals de Sa Paulo, celebrats el novembre de 1954, s’informa que el premi extraordinari Josep Puig Pujades, recentment instituït i dotat amb 300 pesos mexicans, l’ha guanyat l’obra Oda a l’Empordà de Mossèn Bartomeu Barceló de Felanitx.

El juny de 1956 predica a la parròquia de Sineu. Serà el seu darrerf sermó a Mallorca. El mateix any parteix destinat a la Casa de la Caritat de Sabadell. Escriu a la revista Alba i manté relació amb Magí Colet, a qui ja coneixia per la comuna amistat amb Daniel Cardona i per la implicació, els anys 40, amb el Front Nacional de Catalunya⁴⁷. L’any 1960, en commemorar les noces d’argent del Felanitx, publica un poema en el setmanari. De Sabadell, passarà com a capellà de l’Hospital Antituberculós de Terrassa; el Sanatori de Terrassa esdevindrà la seva darrera residència, dedicat a l’atenció dels afligits. Els darrers anys, la tremolor dels braços li dificultà l’escriptura, però no per això va abandonar la Poesia. El declivi físic tampoc no li serà impediment per expressar una viva alegria en rebre visites. Segons alguns testimonis, es posava a ballar amb un somriure infantil.

MORT, OBITUARIS, HOMENATGES…

El mes de gener de 1973 va patir un atac de feridura a Terrassa. Ja havia acordat renovar els vots per reintegrar-se a l’orde on havia començat la seva implicació religiosa setanta anys abans: la congregació de Sant Vicent de Paül, a la qual llegà el fons econòmic fruit dels imports obtinguts al llarg de la vida en els Jocs Florals, una bossa que ell anomenava beca d’estudis. Ingressat a la Clínica de la Salut de Terrassa, en veure que el final era imparable va ser traslladat al convent dels Paüls de Barcelona on expirà dia 11 de febrer. Allà mateix, a la parròquia de sant Sever i sant Vicent, se li va fer l’ofici de mort, amb prèdica del seu deixeble i amic Camil Geis i amb el Cant dels Adéus.

Els Paüls l’enterraren dia 13 de febrer en el Cementiri de les Corts de Barcelona, departament cinquè, nínxol nº 955 del tercer pis. Allà roman, sense epitafi, sense un vers, sense nom a la làpida. No va ser possible satisfer el seu desig de tenir, com a darrer llit, el fossar on jeu ma dolça mare a Felanitx. Ho havia manifestat en els dos darrers versos del poema Felanitx i ca teva: Hi haurà almenys repòs per mi / dels meus cars difunts devora? Anys després ho recordria i reclamaria el seu amic pintor i poeta Joan Maimó en un poema: Fes-li doncs al fill la bella ofrena / d’un poc de lloc / a dins la teva terra. Aquest sí que es pot considerar, avui per avui, un vertader exili que clama retorn i i reclama reparació.

L’esquela que publicà el Felanitx, va moure la protesta de Miquel Riera Nadal, en veure que era en castellà. El setmanari del seu poble, va corregir bé aquella malifeta fruit de la ignorància. Des de febrer fins el mes de maig es publicaren obituaris i articles d’elogi de Mn. Barceló dels qui més l’havien conegut i tractat. Posteriorment, l’Ajuntament de Felanitx acceptà acollir la biblioteca del poeta, se li va retre un homenatge amb un parlament, Els camins de terra, del seu deixeble felanitxer Joan Roig i se li dedicà un carrer que el temps ha convertit en important⁴⁸. De manera conjunta, l’Ajuntament i els Paüls de Barcelona l’any 1974 subvencionaren l’edició de l’Obra Poètica.

Cal dir que, excepte els articles i poemes que havien aparegut a diverses publicacions, majoritàriament locals de les dues bandes dels Pirineus, molta d’obra de Barceló romania inèdita. L’edició del llibre va reparar en bona part la situació⁴⁹. No sols la publicat al llarg de la vida a diverses El volum, amb dibuix de portada i il·lustracions interiors de Joan Maimó, supera les 400 pàgines i incorpora una presentació de Camil Geis i una biografia de Joan Roig Montserrat, ambdós deixebles de Barceló. Aporta també el testimoni i l’opinió de dues dotzenes de persones que el tractaren.

L’any 1981, en el llibre commemoratiu dels 50 anys de «la Caixa» al poble, es va publicar Retalls literaris felanitxers, un recull on no hi podia faltar un poema de Bartomeu Barceló. Posteriorment, arran del centenari del seu naixement, el novembre de 1988 el Felanitx li dedicà un setmanari especial.

Arribats al centenari del sermó de Girona, cal consignar que el seu gest no ha estat recollit pels analistes del catalanisme polític⁵⁰. El desconeixement és tan gegantí com la desídia i el desinterès que envolten la seva figura. Afortunadament sí que ha estat referenciat per molts d’historiadors i analistes culturals. A banda del biògraf, deixeble i marmessor, el també prevere felanitxer Joan Roig Montserrat⁵¹, és el cas de Pere Oliver i Domenge⁵², Josep Massot i Muntaner⁵³, Carles Cabrera⁵⁴, Mossèn Camil Geis⁵⁵, Nadal Batle⁵⁶, Joan Barbarà⁵⁷ i Joan Maimó⁵⁸, entre els més destacats⁵⁹.

Bartomeu Barceló va viure una existència novel·lesca i fou molt ben definit pel seu deixeble i primer biògraf. Home complex i discutit, abrandat, noble, sincer, bel·licós per natura, lul·lista convençut i poeta a ultrança, autor de versos ditiràmbics i d’elogi entusiasta, va ser lleial tota la vida a Catalunya com a defensor imbatible de la llengua, la identitat i la llibertat. Aquesta defensa aferrissada dels drets del seu poble li va condicionar la vida. Un sermó. Una crida. Un discurs patriòtic a favor de la solidaritat humana. Un clam per la Llibertat i la Justícia. Un bri, un llampec només d’una hora de la seva llarga vida, convertirien Bartomeu Barceló i Tortella en un nòmada, en un ocellet boscà que es va refugiar, com a únic cau de resistència, en la Poesia.

NOTES

UNS APUNTS COMPLEMENTARIS

Una allau de notícies disperses sobre Bartomeu Barceló i Tortella, per manca de concreció o impossibilitat de contrast, no permeten ser incloses de manera cronològica i sistemàtica a un esbós biogràfic⁶⁰.

És el cas de les informacions referides a les seves poesies musicades. Illa d’or, A Mallorca i La font de les tortugues foren musicades per Francesc Civil Castellví per quatre veus mixtes i solista⁶¹. Per la festa de Santa Llucia, al Convent, ressonaren molts d’anys els goigs que va dedicar a la santa, musicats igualment per Francesc Civil el juliol de 1973, mesos després de morir l’autor de la lletra. El novembre de 1988, el Felanitx publicava Himne de l’Escola de Música Pare Aulí, amb lletra de Bartomeu Barceló Tortella i música de Bartomeu Oliver Martí.

Una altra informació més o menys sorprenent és la lliçó que va impartir el doctor Joan Alegret a la Universitat Catalana d’Estiu, l’agost de 2015, titulada La relació de Bartomeu Barceló amb Witold Gombrowicz i amb Vladimir Nabokov, a partir de les notes dels dietaris dels dos escriptors referides al poeta felanitxer.

També resulta molt curiosa la declaració que va fer Josep Palau i Fabre (1917-2008), premi d’honor de les lletres catalanes: la persona que més m’ha influït en el meu decantament envers la cultura catalana i la personalitat de Ramon Llull va ser mossèn Bartomeu Barceló de Felanitx. En una excursió a Tossa de Mar, se’m va posar al costat. Jo tenia més ganes d’anar amb les al·lotes, però vaig haver d’estar al costat de la sotana tota l’estona. Em va omplir el cap de Ramon Llull i… encara em dura.

Una altra referència és la defensa que va fer Artur Perucho, amb qui Barceló coincidiria com a col·laboradors de La Nostra Terra, en evocar l’admirable actitud del pare Barceló. Durant aquest llarg temps, ha conegut amargors, incidents desplaents i situacions difícils. Però el conec bé i sé que ho dona tot per ben passat, segur com està d’haver servit dues nobles causes: la de la terra i la de l’esperit. 

Bartomeu Barceló residí, de manera més o menys regular, si més no a 24 indrets, sense comptar els dos anys del Perú. Intentar reconstruir l’itinerari provoca un mapa d’anades i vingudes que abasta Mallorca, Lleida, Girona, Tarragona, Barcelona, el Conflent, el Vallespir, la Cerdanya i el Rosselló.

A una carta a sa mare del gener de 1926, hi ha una frase críptica: Dieu al sr. apotecari Barceló que penso donar-li qualque bona notícia. L’apotecari Barceló era Pere Oliver i Domenge i, per les dates, podria tenir relació amb els Fets de Prats de Molló. Els emprèstits del finançament havien començat l’abril de 1925 i, en ser delatats, els detinguts foren empresonats al costat del palau de Jules Carselade de qui Bartomeu Barceló era la mà dreta. Està documentat que el bisbe, tot i els seus 79 anys i haver evitat en públic cap manifestació política, s’enfilava cada dia a la figuera del seu jardí i parlava i animava els catalans a continuar lluitant pel seu objectiu polític d’alliberar Catalunya d’Espanya, amb paraules de suport, ell que sempre evità tot pronunciament polític i electoral públic⁶².

Cal consignar la referència a una obra sense datar de Bartomeu Barceló que roman inèdita i sense localitzar: Refranys de pagès, un manuscrit que, segons la descripció, recull 346 dites populars.

IIMATGES Hi ha una allau de poemes i escrits de Bartomeu Barceló que, en el seu dia, en publicar Obra Poètica, no varen ser trobats i incorporats al recull. Iugalment, hi ha articles, imatges i altres documents que ajuden a il·lustrar els itineraris vitals del mossèn i poeta. Aquest espai romandrà obert per afegir-ne. De moment, una petita mostra que convida, en el futur, a elaborar la biografia completa que el poeta felanitxer, català de Mallorca, es mereix.

 

 

 

 

GIRONA 2025 He volgut incorporar un espai monogràfic dedicat al reconeixement lliurat a Girona dia 6 d’abril de 2025, amb motiu del centenari del sermó que li determinà la vida