Etziba Balutxo...

Margalida Capellà, en un llibre excel·lent i necessari, dóna la veu a algunes víctimes per a denunciar la insurrecció feixista beneïda per l’església catòlica.

*     *     *
La fotografia que il·lustra l’apunt és de Biel Massot i Muntaner

*     *     *

L’autora, mestra, periodista, dona inquieta, compromesa, fenera, polissona, etxerevida i viva com una alatxa, ha pouat dins dels avencs de la desmemòria per posar-nos a l’aparador un tercer volum de VEUS REPUBLICANES. En gairebé tres-centes pàgines, transcriu un total de quaranta-una entrevistes, fetes, en contrast als dos primers volums dedicats a veus femenines, a només dues dones i a quaranta homes (una simultània a dos germans), publicades originàriament a la premsa encara no fa una dècada. En aquest breu espai de temps, mostra el luctuós balanç de setze morts; setze veus salvades de l’oblit gràcies a aquest llibre i a l’habilitat d’una autora destra (per més que esquerrana) i amb la sagacitat de ser un cercapous de paraules i memòries.

Moltes poblacions, majoritàriament illenques, situen els orígens geogràfics dels protagonistes: Alaró, Alcúdia, Algaida, Artà, Campos, Capdepera, Énguera (València), Esporles, Inca, Maó, Montuïri, Pollença, Pontevedra, Porreres, Sant Joan, Santa Maria, Santander, Santanyí, Selva, Sineu i, naturalment, Palma i les seves barriades: El Jonquet, El Viver, Santa Catalina, Son Espanyolet… Rere el prosceni de les peripècies, molts d’altres escenaris: Cabrera, Ciutadella, Formentera, Manacor, Maó, Sant Joan, Santa Margalida, Son Servera, els cementiris de Palma, Manacor i Porreres, Can Mir, el vaixell Jaume I, els camps de presoners de Son Catlar, el Rafal dels Porcs… Noms de fàbriques (Can Buades, Can Llofriu…), de centres coneguts (El Mont de Pietat de Previsió del Rafal de Santa Catalina, el local d’Esquerra Republicana damunt del Bar Bosch…). En síntesi, hi ha dos grans blocs d’espais. Uns, sempre de nit, amples i oberts (cementiris, voreres de camins) on regalimar la sang just després d’un crit fugaç. Uns altres, tant de dia com de nit, reclosos i tancats (cases particulars i amagatalls) on vessar llàgrimes durant anys i panys. Molts de llocs encobeïren els crims, però moltíssims més paratges resguardaren els plors i les pors dels familiars!

De noms, més de set-cents cinquanta, n’hi ha a voler! Però no hi són tots ni prop fer-hi. La majoria fan part de la trinxera dels vençuts i de les víctimes. Desfilen referències a personatges coneguts: Companys, Azaña, Ventura Gassol, els germans Villalonga, els germans Peñaranda, Miquel Àngel Colomar, Emili Darder, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Andreu Crespí, Gabriel Alomar, el compositor Antoni Torrandell, la ballarina Eva Tay, mestres de la Normal com Luis Ferbal o José Eyaralar i, fins i tot, treuen el cap alguns que no varen fer la guerra com Guillem d’Efak o Antoni Serra. Dissortadament i no per culpa de l’autora, el llibre de na Margalida roman encara a mitjan camí del recobrament necessari. Enalteix les víctimes, les treu de l’oblit i en reivindica i dignifica el record. Bona cosa, certament, perquè encara és un deure insatisfet, però no acaba d’enllestir una de les grans assignatures pendents que reclama la dignitat i la justícia: depurar els botxins, publicar-ne els noms als vuit vents del món, com a primera i necessària providència, com cal fer a les societats civilitzades. Els governs d’Alemanya, d’Itàlia i del Japó varen fer bugada pública, com a mesura d’higiene democràtica. No és el cas d’Espanya que va procurar, just efectuada la vigent restauració borbònica (quina vergonya esmentar-la “transició democràtica”), una llei d’amnistia orientada a protegir els assassins i torturadors franquistes (policies, jutges, militars, civils…).

Quants d’anys més haurem d’esperar a saber qui eren els escopeters? De fet, se sap bé qui eren. Cada historiador local que ha estudiat els crims del seu poble ho sap. Com assegura Pere Miralles Roca, “ja tothom ho sap”. Aleshores, la pregunta és quants d’anys més haurem d’esperar a veure publicats els noms dels assassins? Cal fer bugada terapèutica si volem exorcitzar els assassinats, perquè no fer-ho és encobeir i protegir els criminals de guerra. Això no obstant, la pràctica totalitat d’entrevistats esquiva el tema amb un “no me’n record!” o, com Antoni Domínguez, Miquel Mesquida i Joan Maria Melis, amb un “no vull dir els noms”. Així i tot se n’escapen alguns: l’amo de Can Cames Seques, el capellà Magarola, el porrerenc rector del Pont d’Inca o es Cavallot, un falangista felanitxer de qui cal exposar el nom: Francisco Milta, un dels criminals de guerra més sàdics de la història de Mallorca.

El llibre conté memòries i fantasies; facècies filtrades i subjectives. Sovint incertes, però mai falses; equivocades, com a molt! Ho diu bé Margalida Capellà d’un d’ells: “mescla històries!”. L’autora es veu sorpresa per les expressions d’autoodi d’alguns entrevistats: “El 36 no hi va haver bons ni dolents; tots iguals”, afirma el fill d’Es Mascle Ros. D’altres culpabilitzen de la mort dels seus familiars no als assassins, sinó als perseguits que protegiren. Una víctima justifica la seva militància en el Partit Popular (“hem de perdonar pel bé de la nació”). D’altres converteixen esquerrans en verguistes o, fins i tot, diuen que Villalonga era d’esquerres. La repressió i la por de les víctimes, durant tants i tants d’anys, les va trastocar l’objectivitat i, sovint, va emmudir les veritats que malferien l’ànima i esdevenien un feix feixuc i insuportable. Les persones entrevistades aporten molts d’errors a les dates i als fets, però són les percepcions rebudes. Sovint manipulades pels vencedors, sobretot a les escoles franquistes i catòliques. Quin paper més actiu, tètric, fúnebre i lúgubre el de la santa mare, obsedida a enfonsar i humiliar els fills dels assassinats amb els crims que ella beneïa! Quantes de mentides consagrades! Quants de patiments, les víctimes! Quantes de peripècies per menjar, per a saber si havien afusellat un familiar i anar, a trenc d’alba, a remoure la roba dels morts! Quantes de nits d’insomni! Quanta de por! Quanta de misèria! Quanta sang i quantes llàgrimes; quanta d’humitat als rostres i a les robes!

I quantes, quantes, quantes històries corprenedores! Quina potada al baix ventre llegir l’episodi d’Agnès Trobat, una nina que vestiren de falangista per combregar i, així, poder anar a veure son pare tancat a Can Mir. Quan hi arribaren, ja l’havien afusellat els mateixos que portaven al pit aquell escut brodat a la camisa de la nina, amb jou i amb fletxes. Un dels entrevistats, Joan Huerta, ho diu molt bé: “Ni en la ficció no es poden imaginar aquests drames”. Bartomeu Vallori confessa: “Aquesta és la història que tota la vida he duit damunt”. Molts admeten a l’autora que és la primera vegada que parlen obertament del tema. Algun, fins i tot, diu que és també la darrera. En canvi, Joan Gelabert Vallori, segons els seus fills, “morí sense conèixer la por”.

El llibre s’enramella amb un centenar de fotografies (96, en concret), per dotar de cara i escenaris als protagonistes. Bones il·lustracions. Posats a trobar un aspecte negatiu en tot el llibre: puc qüestionar la forasterada entaferrada a la coberta? Com de molt em sembla un empelt i com de poc m’agrada veure una espanyolada per il·lustrar una memòria de la guerra a Mallorca! (1) Qüestió de gustos i d’opinions? Possiblement, però la salutació militar republicana, decretada en ple conflicte, de posar el puny tancat i estret al front, com a antagonisme de la mà oberta de la salutació convencional, em resulta extravagant perquè mai (ni abans, ni durant, ni després de la guerra) no es va veure al territori on se circumscriu el llibre i que remarca el sotstítol: Memòria de la Guerra Civil a Mallorca (1936-1939).

Ho diu Guimerà: “La llengua i la història són els botins més preuats per a sotmetre un poble”. I l’adagi remata: “La mort d’un vell és com calar foc a una biblioteca”. Na Margalida Capellà, amb setanta anys de saviesa passejant dins d’un cosset de la meitat i d’un intel·lecte del doble (sobretot pel que fa a la intel·ligència emocional), ho sap. I com que ho sap, s’ha revoltat amb l’arma dels republicans: la paraula i la memòria. La combinació de pensament i d’escriptura sacseja el silenci empeltat a sang i a foc. Na Margalida ha desllorigat, amb paciència, habilitat i insistència, la clau per esbudellar i esbadellar, de pinte en ample, el verb callar. El pany era, i per a molts ho és encara, la por! Una por derivada d’una repressió que va tenyir de dol milers de cases. Una por que ha adormit, amagat, manipulat i, en més d’un cas, assassinat la memòria. Una por que s’endinsa a les freixures i que commou les consciències.

Fa una trentena d’anys, Damià Quetgles, el periodista que coordinà el suplement dominical que el diari Baleares va dedicar al 50è aniversari de la Guerra dels Tres Anys, m’explicà una història que incrementa el mèrit de Margalida Capellà i del seu darrer llibre. El Mut era un jove gens implicat en afers polítics a qui els falangistes feren beure oli de ricí. Sense arrufar-se, els demanà el motiu i li replicaren que xerrava massa. “Idò no tornaré a parlar mai més!”. El malnom que l’acompanyà en vida certificà l’anunci. Ara, Antoni Obrador Font, referint-se a son pare, diu: “amb el temps emmudí. En parlar de la guerra li havies de treure les paraules amb uns grampins”. Margalida Capellà ha fet parlar alguns d’aquests muts. Ha esteranyinat els oblits i la memòria arraconada. Ha esbaldregat la por, ha escandit els silencis, ha untat les nafres, ha retirat els cilicis i els ha escondit (quantes de vegades surt aquest cultisme al llibre!). Josep Palou Tous, s’exclama contra l’assassinat de son pare: “No diuen que el temps ho esborra tot…? Però no és vera! El temps no ho esborra tot…”. Un salt d’aigües d’emocions cristal·lines brolla part damunt dels bassiots estancats del llot llefiscós on grufaren, amb impunitat mai no reparada, els assassins que encara avui romanen ocults i, en més d’un cas, enaltits per familiars sense ètica. Resta encara molt per fer i per desfer, per anunciar i per denunciar, però amb el suport de veus republicanes, aquest nou llibre ens reconcilia més amb la història, perquè complementa i fa més completa la veritat. Quasi res! Quin llibre més bo i més necessari! Gràcies, Margalida!

(1) Vg. il·lustració adjunta “caràtula”.