Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

LA DESOLACIÓ DE PAZZIS SUREDA (encara ara!)

Deixa un comentari

Desolació!

A la presentació de Blues amb dones a Barcelona, Laura Borràs va destacar el capítol Un diluvi de buit ha inundat el paisatge que dibuixa la corprenedora història de Pazzis Sureda i Montaner (1907-1939). L’exconsellera de Cultura de la Generalitat, doctora en filologia i professora de literatura a la Universitat de Barcelona, va resumir la tràgica biografia amb una paraula: desolació!

Mercè Lorente, Laura Borràs i Margalida Solivelles (Barcelona, 2-V-2019)

Certament, el mot defineix a la perfecció la vida de Pazzis. En aquell mateix acte, amb la resta de presentadores (Teresa Clota, Mercè Lorente i Margalida Solivelles), coincidírem que seria una aportació cultural de primer ordre realitzar un serial per retratar la nissaga dels Sureda, a partir del matrimoni de Joan Sureda i Pilar Montaner. La història d’aquesta família condensa i sintetitza l’entorn cultural, econòmic i social de la Mallorca del s. XX. Evidentment, hauria de ser un serial fet amb respecte i rigor, lluny de fantasies i fantasmes, sobretot, lluny de falsedats.

Pazzis (mal) novel·lada

L‘escriptor Albert Vigoleis Thelen va incloure Pazzis a Die insel des zweiten Gesichts, una excel·lent novel·la, considerada com una de les obres mestres del s. XX, on l’autor descriu l’estada a Mallorca entre l’agost de 1931 i l’octubre de 1936. Tota la família Sureda apareix com a protagonista, especialment Pedro, amic de l’autor fins a la mort. Pazzis no té una gran presència, però és evident que la seva gran personalitat va captivar el novel·lista que la presenta com una dona activa, vitalista i molt decidida. Vigoleis la qualifica d’artista, afirma que l’emocionava estar al seu costat i confessa que Beatrice, la seva esposa, l’acusava d’haver-se enamorat d’ella. La novel·la es va publicar l’any 1953, anys després del suïcidi de Pazzis, però té el valor d’haver-se començat a escriure de manera coetània als fets que descriu.

L’illa de les dues cares

Pocs anys despres, l’any 1957, Melanie Pflaum, autora d’una biografia de Hemingway, va publicar als Estats Units una novel·la en anglès, Bolero, sobre la vida de na Pazzis que també s’edità en una segona edició a Anglaterra i es va traduir a l’alemany. Sobre la metàfora del ball El Parado de Valldemossa (una de les portades és més que explícita) amb els tres germans “Sunada” (encara que amb noms ficticis són JacoboPedro i Pazzis), l’autora basteix un triangle amorós entre la protagonista, el seu marit Rafael Muntaner (Fernando Esteban) i el seu amant Frank O’Hara (el pintor Frederic O’Hara). L’autora demostra que desconeix la història de Pazzis prèvia al matrimoni i converteix el tràgic final en un happy end. Encara que es podria advertir als lectors allò de «qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència», com a mínim l’autora, conscient que escriu una novel·la i no una biografia, té la decència i la intel·ligència d’utilitzar noms ficticis.

Les edicions americana, alemanya i anglesa de la novel·la sobre Pazzis

El juny del 2012 l’Ajuntament de Valldemossa va dedicar a Pazzis Sureda una mostra de les seves pintures i escultures, comissariada per les germanes Elvira, Catalina i Maria Sureda, nebodes de Pazzis, i Patrícia Veiret, una neboda-néta. Es varen publicar diversos reportatges (1). En el que vaig penjar en el meu blog de Vilaweb, em va arribar aquest comentari de Will Pllaum: Soy el nieto de Melanie Pflaum y tengo un blog a meetmeincuba.blogspot.com, publicando el manuscrito de mi abuelo y repasando las novelas de Melanie. Estoy buscando el requiem que ella escrib por Fernando Esteban y Alvarez, el marido de Pazzis. 

Díptic de l’exposició a la Fundació Coll Bardolet de Valldemossa

Tres anys després d’aquell missatge, Will Pflaum i Patricia Veiret presentaren la galerada del primer volum de The Gospel of Pazzis Sureda, en edició bilingüe en anglès i en espanyol. El llibre, de 490 pàgines, també descriu a l’índex els apartats del que hauria de ser el volum segon, inexplicablement encara no publicat malgrat la detallada estructura i haver-se anunciat per la tardor del 2016. El pròleg, escrit per Will, posa l’accent en unes hipotètiques ombres que encalçaren Pazzis des de ben petita; unes ombres de dolor i de malaltia (li atribueix un trastorn psicològic) que l’arrossegaren a la follia. Fins i tot, un dels personatges del llibre serà el fantasma de Pazzis (In a glostly hour, Ghostly passion…) que, poc després del suïcidi, invocà la seva amiga Cecily Guittes animant a la venjança contra tots els qui li havien fet mal. L’allau de documentació que aporta el llibre, amb cartes, poemes, fotografies i il·lustracions artístiques, resultat de la ingent feina de Patricia Veiret, és una aportació de primer ordre i, tot i això, no consona amb voler interpretar els espais en blanc ni amb persistir amb èmfasi en les ombres de Pazzis. Ambdues coses eren innecessàries.

Volum I del recull

L’any 2017, dins de la sèrie Desconeguts d’IB3 televisió, es va emetre un documental dedicat a Pazzis Sureda, fruit d’una equivocada visió biogràfica que demostra fins a quin punt es pot fer malbé una història extraordinària carregada de potencial. L’única font i, en bona part, protagonista del documental va ser Patricia Veiret que parla des del minut 22 fins al 48 (i darrer), amb interpretacions i opinions sobre les diverses etapes biogràfiques de Pazzis. Com el títol ja delata, Pazzis Sureda, talls d’ombra, el documental es va fonamentar en la teoria de les ombres; una tesi que, al meu entendre, és especulativa i esbiaixada. Cinematogràficament, en alguns episodis concrets com la violació o el part, les imatges es recreen de manera morbosa. Va ser, en veu de persones del sector realitzador televisiu, una tudadissa de recursos, a partir d’un guió desafortunat i d’una escenificació allunyada de l’humanisme. Tinc la convicció que la voluntat de Patricia Veiret no és altra que la d’enaltir la seva tia-àvia i de recuperar-ne la memòria. La pregunta és si el recull de la documentació familiar s’ha canalitzat per les vies més adequades per tal d’assolir l’objectiu.

La primera setmana del 2019 es va presentar Pazzis Sureda y el abismo. Signa el llibre Mateo Miras, parella de Patricia Veiret (2). El llibre apareix amb una contradicció congènita. Mentre l’autor, a totes les entrevistes persisteix que es tracta d’una novel·la, incorpora dades familiars autèntiques i, a la inversa, imagina i inventa diàlegs que posa en boca de persones amb noms i llinatges que varen viure. El resultat aboca a la incoherència del xoc entre la lliure imaginació i la realitat documentada. Ni que fos una novel·la històrica, no seria de fiar.

Des del punt de vista literari, en opinió meva, el relat és deficient, amb un llenguatge vulgar a anys llum del nivell cultural dels personatges reals a qui fa parlar. D’altra banda, està farcit de judicis de valor i d’adjectius usats amb voluntat de desqualificar persones que, evidentment, no poden defensar-se. El pitjor de tot, des del meu punt de vista, és que el llibre interpreta, jutja i condemna a la majoria de personatges amb una temerària frivolitat. Tot plegat, sembla un exorcisme per extraure fantasmes familiars. Contrasta que la reacció de la família més propera a la protagonista, quan ha llegit el llibre, ha estat d’una comprensible indignació.

Informació publicada en el Diario de Mallorca

La frase publicitària utilitzada com a reclam anuncia el viatge de Pazzis que la durà «a la locura y al suicidio». La narració sosté la tesi de la follia de la protagonista, precisament l’argument que varen usar son pare i sa mare per enterrar el seu cos al costat de la família, cosa que hauria estat impossible a una suïcida, per la consideració de “terra sagrada” que feia l’església del cementiri. Atribuir la decisió d’acabar amb la vida a la follia valora ben poc la gran intel·ligència de Pazzis. Sempre he estat defensor del suïcidi, perquè les persones hem de voler ser propietàries de la nostra existència. És ni més ni menys que la facultat d’exercir lliurement el dret a decidir; un dret que mereix, si més no, respecte. Desesperació, tota; follia, de cap manera! Presentar Pazzis com una dement o una dona trabucada és, atesa la traumàtica peripècia vital que va patir, un simplisme. Follia no; desolació!

Convidada a la presentació amb una frase poc afortunada

A faisó d’epíleg

Crec que Pazzis no necessita ser novel·lada. Es mereix molt més. La seva vida reclama un retrat que li faci justícia. Sense elucubracions, sense fantasies i sense fantasmes! Cal inserir la seva existència en el context de la família que li va tocar en sort i fer-ne una crònica el més ajustada possible a la realitat. Sense inventar les paraules que mai va dir. Sense enramellar d’adjectius les persones del seu entorn sense proves objectives. Sense interpretacions.Va ser tan maltractada en vida que ara, quan fa 80 anys de la seva mort, allò que cal fer per justícia i per dignitat és brindar-li un tracte dolç i amorosit.

Pazzis, artista com sa mare i com els seus germans Pedro y Jacobo, excel·lia també com Jacobo en l’escriptura. Amb el seu esperit artístic va ser víctima d’un conjunt encadenat de vicissituds i peripècies. La quantitat d’enganys que va patir des de ben joveneta delaten un excés de candidesa. N’hi passaren tantes, foren tants els abusos, que per força requerien una gran bonhomia de part seva. Està més que demostrat documentalment que la seva alegria juvenil anava afegida a una gran dosi d’innocència. Els seus escrits, poètics, pulcres i d’un alt nivell qualitatiu, confirmen que va tocar amb les mans una trista realitat: els seus amors, incondicionals i apassionats, no només no varen ser corresposts en la mateixa mesura, sinó que va ser víctima de la deslleialtat. Ho va veure tard, molt tard, i en prendre consciència d’haver donat tant als qui li negaren tot, es va veure amb les mans buides; un diluvi de buit havia inundat el seu paisatge. Ningú mai més no li tornaria usurpar res. Morí d’ella mateixa.

Dies després de l’enterrament, trobaren mort el seu canet al portal, d’on no es va moure esperant-la

Bibliografia

BAUZÁ MARTORELL, Felio J. (2009) La vida soñada. El legado intelectual de Don Juan Sureda Bimet Olañeta

BERNANOS, Georges (1981) Els grans cementiris sota la lluna (amb introducció i epìleg de Josep Massot i Muntaner). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Curial

BOSCH JUAN, M. C. (1988): Agosto de 1938. La Falange solicita un informe sobre Bernanos. Georges Bernanos 1888-1988. Mallorca: Estudi General Lul.lià de Mallorca i Càtedra Ramón Llull

– (2011) Pilar Montaner i Joan Sureda. Epistolari i literatura. Ajuntament de Palma

CAPELLÀ, Llorenç (1989): Diccionari Vermell. Palma, Moll

La Mallorca del Clavell Di7 1999

COMPANY MATAS, Arnau (2000): De la Dictadura de Primo de Rivera a la Guerra Civil dins El segle XX a les Illes Balears. Palma. Ed. Cort

DIVERSOS AUTORS (1986): Memòria civil. Mallorca en guerra, separata del diari Baleares. Palma

GARCIA BONED, Germà (1998) La segunda cara de la isla de la segunda cara Miquel Font

– (2010) Memòries d’en A. “Vigoleis” Thelen a Mallorca (1931-1936) Edicions Cort

HERRANZ HAMMER, A. i ROQUE COMPANY, J. M. (2006): La Segona República a Mallorca. El temps, els fets i els protagonistes, Miquel Font, editor

MARGAIS, Xavier (2002): El moviment esperantista a Mallorca (1898-1938). Palma, Documenta Balear.

MAS QUETGLAS, Joan (2002) Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional, Palma, Documenta Balear

MASSOT I MUNTANER, Josep

– (1978): Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra. Barcelona, AM

– (1987): El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre de 1936. Biblioteca Serra d’Or, AM

– (1990): Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears, AM

– (1996) El primer franquisme a Mallorca, AM

– (1989): Georges Bernanos i la Guerra Civil. Barcelona, AM

– (1998): Tres escriptors davant la guerra civil Georges Bernanos, Joan Estelrich, Llorenç Villalonga, Biblioteca Serra d’Or. AM

– (2000) Antoni Maria Sbert. Agitador polític i promotor cultural. Barcelona, AM

– (2002) Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. Barcelona, AM

– (2004): Sobre Georges Bernanos i altres temes polèmics. Barcelona, AM

– (2005): Escriptors i erudits contemporanis. Cinquena sèrie. Barcelona, AM

MESTRE i SUREDA, Bartomeu (2009): Vindicació de LA NOSTRA TERRA. Palma, EL GALL i INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS

– (2019) Un diluvi de buit ha inundat el paisatge dins del llibre BLUES AMB DONES, EL GALL EDITOR

SERRA, Antoni i altres autors (2009). Pedro Sureda. Vida i Obra. Ajuntament de Valldemossa Fundació Coll Bardolet

SUÑER, M. i COMES, R. (2001): Jaume Vidal Alcover: Humanisme, heterodòxia i geni. Valls, Cossetània

THELEN, Albert Vigoleis (1993): La isla del segundo rostro. Barcelona, Anagrama

VEIRET, Patricia i PFLAUM, Will (2015): El evangelio de Pazzis Sureda (volum I). Galerada bilingüe espanyol – anglès. Amb un índex del que hauria de ser el volum II.

VERDAGUER, Marius (1953) La ciutat esvaïda (1977, traducció al català de La ciudad desvanecida). Ed. Moll.

VICENS CASTAÑER, Antoni (2003): Georges Bernanos, entre el amor y la ira, UB

VILLALONGA, Miguel (1947): Autobiografía, José Janés (consultada la reedició de 1983 de Trieste)

Notes

(1) Són de destacar les aportacions de Raphel Pherrer. Tant l’entrevista a Elvira Sureda

https://www.youtube.com/watch?v=pxkYsnFVOu0

com el reportatge que publicà a BRISAS

(2) José Antonio Mateo Miras (15 de maig de 1960, Tànger, Marroc). En el seu perfil de feisbuc es descriu així: Nacida hembra en Agadir (Marruecos) dos dias antes del gran terremoto, quedó huerfanita al ser aplastados sus padres por una gran piedra. Sería entonces cuando fue vendida a un tratante de camellos que la vendio a su vez a un mecánico afincado en Tánger. A la edad de cinco años, y debido a sus evidentes y retorcidas tendencias, cambió de sexo y se trasladó con sus padres a Francia. Profundamente avergonzados cambiarían repetidamente de domicilio. Dice que es biologo, pero no terminó ni la EGB (y además es mariquita). No se crean ni la mitad de lo que cuenta… (incluido lo que acabas de leer).

No seré jo qui desmenteixi la seva darrera frase.

Desolar

Devastar, deixar desert.

1. Arruinar destruint tot el que hi ha.

2. Colpir una desgràcia, una pèrdua, etc.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 9 de setembre de 2019 per Bartomeu Mestre i Sureda

  1. Ha gaudit a les totes amb la lectura d’aquest escrit que ens passa informació molt ben documentada i detallada sobre una dona mallorquina que, pel que sembla, fa història a diversos àmbits de la nostra societat. Moltes gràcies!

  2. Señor Balutxo, estoy de acuerdo con usted en casi todo lo que dice. Es más: con la extensa bibliografía que aporta, difícilmente podría nadie llevarle la contraria. Pero hay unos cuantos puntos que creo que son debatibles y pasaré a exponerlos a continuación:
    – Primero de todo, en cualquier novela biográfica los diálogos son ficción. No hay registros de toda una vida. Mateo, el autor, ha leído cartas y otros escritos de Pazzis, de Pilar, de Juan, de Pedro, de Jacobo, de Fred, etc, y ha observado detenidamente sus pinturas, y todas estas evidencias las ha interpretado transformando líneas escritas o manchas de color en lenguaje hablado o corporal. Interpretar, ¿quién no interpreta? Yo diría que incluso el biógrafo más riguroso lo hace. Por otro lado, ¿hay prioridades en el derecho a interpretar? ¿quizás la podría tener alguien objetivo (no familiar) y que posea la información más extensa? Pues le recuerdo que ese es Mateo.
    – Dice que el lenguaje de Mateo es vulgar. Pienso que se refiere a explícito. Mateo en ningún momento utiliza lenguaje de poco nivel cultural -a no ser que lo requiera un diálogo o una situación- porque no es su caso. Quien tenga dudas sobre el autor en ese sentido puede consultar información sobre su carrera universitaria y laboral fácilmente, por supuesto no en la broma que publicó en su día en FB, que aparenta usted tomar como cierta. El lenguaje explícito puede herir sensibilidades pero también puede dar fuerza a lo que se intenta transmitir.
    – Dice que Mateo hace juicios de valor. Estamos hablando de hace 80 años, todo prescrito. Las personas que salen malparadas son dos violadores y algunos personajes históricos cuyos actos delictivos o inmorales son de sobra conocidos. El resto de personas son tratadas con cariño, ahora eso sí, evitando panfletos propagandísticos para ensalzar un apellido noble o unas cualidades superiores al resto de los mortales. Porque Mateo no quiere engañar a nadie. Y nadie es perfecto.
    – Sobre los fantasmas familiares: Han salido fantasmas familiares que desconocía, y soy la primera sorprendida por ello. Mateo el segundo. Ha sido todo tan sorprendente en el suceder de los hechos que casi da para escribir otra novela, sinceramente. La familia más próxima a la protagonista, al contrario de lo que usted afirma, ha disfrutado leyendo el libro, y me refiero a dos personas que conocieron a Pazzis personalmente.
    – En cuanto a la locura, y esto me toca muy de cerca porque en la familia tenemos el gen, no tiene en absoluto nada que ver con falta de inteligencia. Es más, suele darse en personas con coeficiente intelectual muy alto. Puede que a usted le resulte muy romántica la idea del suicidio como acto de libertad -que no lo es- y a otros les parecerá romántica la idea de la locura, pero la verdad -y eso lo confirman cartas de Pedro Sureda, de Lorenzo Villalonga (psiquiatra) y de ella misma, y usted mismo lo corroboraría si leyera sus últimas cartas- es que a Pazzis se le activó el gen a causa del sufrimiento.

    Y dicho todo esto, solo me queda por añadir una conversación que no sé si viene al tema, pero que me hizo pensar, en la que alguien le preguntaba a un escritor: “¿y todo eso es verdad?” -y el escritor respondía- “usted debería saber que la pregunta por la verdad es la única que vacía a la literatura de todo sentido”.

    Un cordial saludo. Patricia Veiret.

Respon a Jaume Rosselló Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.