Etziba Balutxo...

No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.

Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.

A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present,
la vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.

Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?

Raimon, Al meu país la pluja¹

Un amarcord personal previ

L’escola és clau. Molt més encara. Si parlam de combatre la desmemòria, és la clau. Ja vaig referir-me a l’assignatura d’Història en el batxiller franquista a Mallorca, on els llibres d’Álvaro Santamaría Arández (1917-2004) ens informaven dels comuneros i no de la Germania. El curs 1968/1969 vaig anar a fer el PREU a Barcelona, a l’Institut Jaume Balmes (Jaime aleshores) i vaig tenir de professor d’Història José Luís Asián Peña. Era el catedràtic estendard del Ministerio de Educación y Ciencia i els seus llibres eren gairebé un monopoli a tots els centres de secundària espanyols. Encara tinc el que vaig fer servir. No hi ha engany. A la introducció del llibre, l’autor escriu: Si importante y valioso es en general el estudio de la Historia, mucho más el de la Historia de España. El estudio de la historia de un pueblo es algo así como su “inventario moral”. La conciencia de esta obligación moral, es el más puro patriotismo. Deu ser innecessari afegir que va incidir en l’adoctrinament de milers de catalans i, si hi afegim l’embat dels seus llibres, de milions d’estudiants.

Aquest patriotisme i aquesta exaltació espanyolista exagerada em convidaren a investigar la personalitat de l’autor i, com sospitava, la seva biografia permet deduir que s’havia volgut fer perdonar. José Luis Asián Peña (1903-1973), va néixer en el si d’una família nombrosa i modesta. Son pare era mestre d’escola i el va voler educar personalment². Sempre per lliure i sense assistir a classes, va obtenir el títol de llicenciat en Història, amb premi extraordinari, l’any 1925. Aquell any, amb el nom clandestí de Cumplowitz, va ingressar a la maçoneria de Sevilla fins a l’any 1927. L’any 1930 va anar a fer feina a una escola de Lugo, on va fer part del Comité de Cooperación Intelectual que, entre d’altres activitats, va convidar el poeta Federico García Lorca. Proclamada la República, l’any 1932 va ser beneficiat amb una comissió de serveis a l’Instituto Quevedo i, l’any 1934, va obtenir una beca per ampliar estudis a Alemanya. El 1935, en desigual competència amb Vicens Vives, va ser afavorit amb l’adjudicació de la càtedra de l’Institut Jaume Balmes de Barcelona, segurament el centre escolar de major prestigi de l’estat. En acabar la Guerra dels Tres Anys (1936-1939) va ser depurat amb inhabilitació perpètua del Tribunal de Represión de la Masonería y el Comunismo, però el novembre de 1946, amb cartes d’exculpació de l’Església, abominant de la maçoneria, de la República i proclamant-se més franquista que Franco, va guanyar l’apel·lació presentada i es reincorporà a l’institut de Barcelona. Des d’aquella càtedra, va començar a publicar els seus llibres escolars que serien escollits per la gran majoria d’instituts espanyols. Fins i tot els adoptaren els jesuïtes, alter ego de la maçoneria blanca, aleshores en competència amb l’emergent Opus Dei.

A diferència de Santamaría, Asián no utilitza mai les expressions tal vegada, possiblement, segons el que se sap, podem suposar que… Parla amb sentències ex catedra i simula una infal·libilitat que, avui, 50 anys després es delata fràgil i caducada. És evident que cap dels dos catedràtics esmentats ni els seus llibres de text varen contribuir al meu interès per la història. Just al contrari, amb la perspectiva dels anys veig que només vaig aprendre una cosa d’ambdós: no es pot donar res per cert i cal posar en solfa tot allò que ens han ensenyat fins a haver procedit a una verificació documental contrastada.

Amb Asián, Espanya no apareix a l’Edat Moderna, sinó que ja la podem trobar a la Prehistòria. L’objectiu fonamental (i requisit per aprovar) era que l’alumne memoritzàs dates, llocs i noms dels personatges rellevants i exemplaritzants per assimilar valors de patriotisme i religiositat. Amb gran exaltació dels mites hispànics (Viriato, Don Pelayo, El Cid, Hernán Cortés, Franco…) els herois proscrits ni tan sols s’esmentaven. Cada llibre s’acompanyava d’un programa, en petit format, on apareixia el temari i algunes indicacions al professorat. En el cas concret del llibre de PREU, a l’Època Moderna es destacava La España de los Reyes Católicos, La Reforma protestante y la Restauración católica, La obra de España en América, El Imperio español… i, en arribar al s. XVIII, Advenimiento de los Borbones³. Per descomptat cap referència als subsegüents Decrets de Nova Planta.

Més de mig segle després de la dictadura militar, seria d’esperar que tot hauria canviat. Ha estat així? Hem sabut cremar l’empeltada pell del drac que ens restringia la nostra identitat? S’han adequat els programes escolars a la vertadera història? Qui controla avui l’educació? S’ha acabat amb el dirigisme cultural? Els joves illencs, quan acaben els estudis coneixen la seva història?

Germania 75; una revolta contra el discurs dominant

Amb un nom que, per força, havia de ser abanderat des de València, el curs 1974/1975 naixia Germania 75, una plataforma per combatre l’adoctrinament que encara amarava la formació escolar⁴. Cal recordar que fins el curs 1971/1972 era obligatòria l’assignatura de Formación del Espíritu Nacional i, pel que fa a les dones, fins el 1977 existia el Servicio Social de la Sección Femenina (obligatori per obtenir el passaport, ocupar càrrecs, fer feina a l’Administració…). Germania 75 va ser una experiència didàctica nascuda per iniciativa de catedràtics i professors de secundària exclosos de les universitats. Amb una orientació marxista, bevia de l’escola italiana i de la tradició francesa, basada en els comentaris de text, l’ús de fitxes i el foment de la lectura. Conscient que, de totes les assignatures, la d’Història era on més incidia la manipulació educativa, editaren material pedagògic amb tres quaderns destinats a 1^r de BUP (alumnes de 15 anys): Materiales para la clase de historia que s’utilitzaren bàsicament als instituts valencians.

Amb la perspectiva del temps, els promotors d’aquella experiència s’han mostrat excessivament autocrítics a l’hora de fer balanç. Destaquen l’efecte pèndol que aplicaren, per tal d’evitar caure en l’adoctrinament del nacionalcatolicisme. El fet que els alumnes estaven obligats a examinar-se subjectes al programa oficial, no permetia afegir continguts orientats a millorar la formació, perquè els distreia de l’objectiu de superar les proves; aprovar interessava més que aprendre.

A l’entorn de la mort del dictador, nasqueren altres plataformes renovadores com Historia 13-16 (1977) o Cronos (1981). També des de Rosa Sensat es fomentaren accions innovadores. Aparegueren revistes d’orientació pedagògica com Perspectiva escolar (1974) o Guix (1977), ambdues en català, i Cuadernos de Pedagogía (1975). Una constatació general era la necessitat prioritària de corregir i objectivar l’ensenyament de la Història. Entre d’altres denúncies, es recriminava que l’Edat Mitjana fos tractada com a pura prehistòria relegada a un àmbit atemporal⁵.

La Restauració Borbònica de 1975

Amb la constitució de 1978 es va modificar l’antiga estructura provincial espanyola i es generaren 17 autonomies. L’article 27, reconeix el dret a l’educació i la llibertat d’ensenyament, però… sotmès als poders públics que han d’inspeccionar i homologar el sistema educatiu, amb el cínic afegit per tal de garantir el compliment de les lleis⁶. La llibertat d’ensenyament proclamada a la qualificada «carta magna» es veurà restringida a uns programes escolars elaborats i imposats en clau espanyola. Des de 1978 ençà, s’han aprovat diverses lleis per reglamentar l’educació (5/1980, 8/1985, 1/1990, 9/1995, 10/2002, 2/2006, 8/2013 i 3/2020). Els noms, tan semblants tots (LOECE, LODE, LOGSE, LOPEC, LOCE, LOE, LONCE i LOMLOE), s’emboliquen de justificacions per presentar cada modificació com un avanç, però la realitat delata que són canvis orientats a retenir el control. Aquest objectiu es maquilla amb l’exhibició d’argumentaris a la percaça del ressò mediàtic; un ressò lligat a les polítiques institucionals publicitàries i de subvenció als mitjans de comunicació per evitar la crítica. Tots els partits que governen competeixen cíclicament per refermar el domini, cada vegada més groller i desfermat, que imposi l’espanyolisme a les aules dels instituts i a les universitats. Cal enaltir el triple lema franquista del una, grande y libre.

Competències… ma non troppo!

Les competències en matèria educativa no varen ser transferides per l’estat a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears fins el gener de 1998⁷. El traspàs, concedit per una llei orgànica de 1992 (més que per la modificació de l’Estatut d’Autonomia aprovada pel Parlament el 1991), anunciava la cessió gradual de les competències, sotmeses a vigilància i control permanent de l’estat, amb l’avís de retorn a Madrid. És a dir, les competències només són un préstec sotmès a la devolució immediata a criteri d’una part; talment un permís penitenciari. Res a veure amb un mínim rigor democràtic i res a veure amb un estat de dret.

A banda de la situació precària de les competències educatives, allò que es traspassava bàsicament era la feixuga tasca administrativa i de gestió, amb uns recursos mínims i insuficients; és a dir, feina i no poder, perquè tot el percentatge que es concedia a la introducció de continguts propis, tal com passava a les Comunitat Autònomes amb una llengua pròpia oficial, en el cas de secundària s’havia de dedicar a reforçar l’aprenentatge de l’idioma i de la literatura i, fins i tot en aquest cas, mai equivalent a la presència de la literatura castellana. Pel que fa al cas concret d’Història, el currículum estatal s’imposava, i s’imposa encara, sobrecarregat de contingut i amb un tractament monolític en clau espanyola.

Un currículum no reeixit

No havia transcorregut encara un any i mig d’ençà del traspàs de les competències quan, amb les eleccions del mes de maig de 1999, un pacte de progrés posà en mans de les forces progressistes els tres consells (Mallorca, Menorca i el d’Eivissa i Formentera, aleshores encara unificat) i el govern de les Illes Balears, presidit per Francesc Antich (PSOE), amb Damià Pons (PSM) com a conseller d’Educació. Sota el seu impuls, amb l’objectiu de compensar mínimament la càrrega del programa escolar oficial, demolidor per a la nostra cultura i identitat, l’any 2000 es va elaborar un currículum que contenia, entre d’altres, una optativa d’Història de les Illes Balears, amb connexions amb episodis compartits amb la resta de la Nació Catalana en èpoques concretes. Es varen editar unitats didàctiques que es repartiren als centres, sobretot de Primària, relatives a aspectes històrics i culturals del país, Per descomptat, la Germania de Mallorca era un dels episodis que foren centre d’interès i hi ha constància que part del professorat les va incloure dins dels currículums.

L’any 2003 el PP va obviar el currículum i, posteriorment, els següents pactes de progrés no l’han recuperat. Des d’aleshores ençà, els alumnes acaben el batxillerat amb uns coneixements que els fan pràcticament analfabets quant a la nostra història. La manca d’autoestima aboca un ample espectre de la població a perdre els orígens, amb una preocupant manca de reconeixement de la identitat. Són moltes les persones que, a Mallorca, se senten en relació a Espanya com amb França aquells algerians que, a l’escola, estudiaven els nostres avantpassats de la Gàl·lia o, pitjor encara, com els guineans que estudiaven els seus colonitzadors a l’apartat de nuestros conquistadores. En ambdós casos fa poc més de mig segle.

Així les coses no ens ha de sobtar que, a Palma, el caballero d’Asfeld retoli un carrer i no ho faci el defensor del Regne de Mallorca, el marquès de Rubí. Tampoc el carrer Germania de Ciutat no ocupa un espai rellevant significatiu que enalteixi el record de l’episodi històric. Fins i tot el memorial que va posar el primer ajuntament republicà de Palma, retirat del lloc original, on hi havia l’entrada de la casa de Joanot Colom a l’actual plaça del Roser, va ser arraconat a una paret lateral.

La situació actual

Arran de la commemoració del Tricentenari (1715-2015), ja vàrem comprovar com no apareixia als programes d’ESO un fet tan determinant, per a la nostra història, com va ser la invasió de les tropes borbòniques i la submissió que, amb el subsegüent Decret de Nova Planta, extingiria el Regne de Mallorca. Un episodi tan transcendental continua absent encara tants als programes com als llibres de text i cal arribar al batxiller per tenir-ne coneixement.

Aquella realitat educativa, inclinada a fomentar la ignorància, va motivar la necessitat de disposar d’una guia didàctica que va elaborar la historiadora Isabel Peñarrubia. Una vegada més, l’ensenyament dels eixos més importants de la nostra història romanien a mans del voluntarisme i la militància cultural dels nostres professors que havien de completar i complementar uns programes molt deficients.

Només excepcionalment trobareu als llibres escolars el mapa de la nació catalana, amb els distints regnes que conformaren el nostre marc històric entre 1229 i 1715, mentre que veureu repetit el mapa d’Espanya d’un període de temps inferior. El tocareu amb les mans fins embafar, per pa i per sal, per il·lustrar èpoques pretèrites a la vertebració de l’estat i, fins i tot, abans de la unió d’Isabel de Castella amb Ferran d’Aragó. La idea és ver veure que el Myotragus Balearicus ja era espanyol.

No veuran,per tant, el mapa dels estats de la corona d’Aragó ni, menys encara, el que des de 1851 fins el 1868 va ocupar les aules escolars; un mapa prou clarificador per a qui vol entendre, on els territoris conquerits per França i Castella entre 1707 i 1715 s’anomenen sense cap mania la España incorporada o asimilada, la qual cosa evidencia el concepte de subjugació a la España uniforme o puramente constitucional.

I la Germania de Mallorca?

L’estudi de la Germania és present en els programes escolars, però fugaçment i no amb la força que la importància de l’aixecament reclama. A segon d’ESO, en el Bloc 3, com a apèndix complementari als Àustria i les seves polítiques, les guerres de religió, les reformes protestants i la contrareforma catòlica, apareix Les Illes Balears a l’època moderna. Les Germanies⁸. A segon de batxiller la cosa encara és pitjor. La Germania de Mallorca, com a tal, no apareix en el programa i si qualque ensenyant el vol tractar, s’ha d’aferrar a l’apartat de La formació de la Monarquia Hispànica i la seva expansió mundial, on apareix L’apogeu de l’imperi al segle XVI (…) el model polític dels Àustries, els conflictes interns, els conflictes religiosos dins l’imperi, l’exploració i colonització d’Amèrica… Com es bo de deduir, cal una interpretació generosa del programa per entretenir-se a explicar la Germania amb detall, sobretot si consideram que el temari és tan extens que no permet dedicar-hi el temps que requereix.

La commemoració dels 500 anys de la Germania de Mallorca ha servit, entre d’altres coses positives, per sacsejar males consciències. Els partits polítics, des de les institucions, han incorporat a les programacions culturals una allau d’activitats. Destaca l’Ajuntament de Palma, però són molts més (Felanitx, Inca, Sa Pobla, Vilafranca…) que han dissenyat cicles de conferències. Amb tot, majoritàriament són activitats de caràcter gairebé efímer (taules rodones, congressos, exposicions temporals…) i amb nul·la penetració en els centres escolars. Ha estat des de la societat civil, des de les entitats vinculades a la commemoració (OCB, ASM, Fundacions…) i, sovint, des de la iniciativa privada (bàsicament les editorials), des d’on s’han promogut accions que perduraran més en el temps (documentals i llibres). També cal destacar l’elaboració d’itineraris per llocs significatius de la revolució agermanada, com el de la Part Forana d’Antoni Mas o els de Palma de Gaspar Valero i Joan Carles Palos.

Una altra acció digna de reconeixement és la proposta que va fer la sectorial d’ensenyament del sindicat Unió Obrera Balear, una organització mutualista que, l’any 1881, en els seus orígens fundacionals, va destacar per promoure escoles per a les dones i els fills dels obrers. Enguany, coincidint amb la data del 500 anys de l’aixecament, el mes de febrer va publicar un sucós comunicat de premsa. A l’explicació prèvia, a més de recordar que UOB va ser de les primeres entitats en adherir-se al manifest de Germania 500 i que va instar els docents i els claustres dels centres escolars a afegir-s’hi, aplaudia la notícia d’una Guia Didàctica en curs i valorava altres accions, com els itineraris abans esmentats. En tot cas, l’escrit anava adreçat directament a la Conselleria d’Educació del Govern de les Illes Balears animant-la a incorporar en els centres educatius no només el coneixement de la Germania, sinó també, en l’àmbit de totes les illes, posar en relleu els episodis de la nostra història que oculten els currículums oficials. La proposta era (i és) una excel·lent oportunitat de millora per qui la vulgui aprofitar.

De moment, la desídia de les autoritats educatives en atendre (correspondre, ni tan sols) una proposta tan positiva, tal com va passar amb el Tricentenari durant la legislatura de Joserra Bauzá, fa que la commemoració de la Germania no s’aprofiti, des de les aules, per brindar-li l’impuls del govern. Només gràcies al voluntarisme i esforç personal de qualque docent, sabem d’algunes experiències reeixides molt meritòries. Un primer exemple és Antoni Vidal, historiador de Llucmajor que va escriure El coratjut de Bugia i va elaborar una guia didàctica experimentada a l’Institut de Son Pacs. Un segon exemple és Pau Mateu, historiador de Muro que, a l’Institut de Santa Margalida, ha treballat amb els alumnes el document del notari Joan Morro, estudiat per Antoni Mas. Hi ha notícies d’altres iniciatives similars projectades de cara al proper curs escolar.

Un altre cas reeixit ben singular és el de l’Institut de Felanitx, amb un ample programa transversal, adreçat a tots els cursos d’ESO i de 1r de batxiller, amb participació de l’historiador i membre de Germania 500 Guillem Morro i amb lectures poètiques, treballs teatrals, musicals, històrics, d’il·lustració i d’imatge molt meritoris i amb un resultat final envejable: tots els alumnes que hi han participat han pres coneixement i consciència de la Germania de Mallorca.

Una altra acció orientada a les escoles, com en el cas esmentat d’Isabel Peñarrubia en relació al Decret de Nova Planta que abocà la fi del Regne de Mallorca, cal esperar de cara al proper curs una guia didàctica, actualment en procés d’elaboració, que prepara la historiadora i membre de Germania 500 Maria Margalida Perelló, orientada a treballar la Germania a les aules d’ESO i de Batxiller.

Gairebé totes aquestes iniciatives obeeixen a inquietuds personals del professorat més conscient i compromès amb el país per mirar de reconduir un fet negatiu: actualment en els currículums només s’estudia Historia de España. Com canta Raimon: ens amaguen la història, ens diuen que no en tenim; que la nostra és la d’ells. Allò que es pot concloure, amb certesa i veritat, és que els alumnes aquietats exclusivament als programes oficials surten de l’escola amb el concepte de l’estat-nació a la memòria, amb un sol mapa dins de cap i sense la més mínima noció, històrica i cultural ni que sigui, de la nació catalana.

El resultat final és que, talment com passava amb l’època del nacionalcatolicisme, l’alumnat de les Illes Balears i Pitiüses, com el de tota Catalunya, acaba el batxiller amb una formació centralitzada i restringida a un marc molt concret, amb la qual cosa no pot sorprendre com es canalitzen les inquietuds socials i polítiques dels joves i de les accions i reaccions indiferents (molt sovint, adverses) a la cultura catalana. En definitiva, la població s’educa amb un desarrelament absolut del país. La identitat dels mallorquins, la dels catalans en general, no només ens és ocultada i arrabassada a l’escola, sinó que el procés de substitució té unes conseqüències futures molt negatives que eliminen l’autoestima i, de manera inconscient, provoquen una immersió en una cultura aliena que precipita a l’autoodi. D’aquesta manera, són molts els illencs que surten de l’escola amb una personalitat que els suplanta la identitat pròpia.

Flor d’estiu?

Tot i la mala situació descrita, pel que fa a l’àmbit formatiu, cal destacar molt positivament que, a les oposicions d’Història d’enguany, es va posar un fragment d’Eulàlia Duran, com a comentari de text. El dubte general expressat per professors i observadors era si aquest examen derivava de la commemoració del mig mil·lenni de la Germania i, per tant, s’havia d’entendre com una concessió a l’efemèride. Amb tot, més enllà d’un possible gest anecdòtic, cal agrair i enaltir haver donat aquesta importància a un dels episodis més ocultats i manipulats de la nostra història.

Un projecte esperançador a la vista

Recentment, per iniciativa de l’Institut d’Estudis Catalans de Palma i la implicació, entre d’altres, del Grup d’Estudis de la Cultura, la Societat, la Comunicació i el Pensament (IRIE-UIB) i de l’STEI, s’han programat unes jornades sota el títol La història i la cultura de les Illes Balears a l’ensenyament secundari. Propostes didàctiques. D’entrada, cal aplaudir-les i celebrar-les per necessàries. Es faran els dies 23, 24 i 30 de setembre i 1 d’octubre, amb la participació de professors de secundària amb experiència directa a les aules. És important que s’analitzi la situació actual amb projecció de futur.

El programa és interessantíssim i compta amb la participació de notables historiadors i professors. Interroga sobre com es pot incidir en els currículums oficials de l’estat, quin és el tractament de la nostra història en els llibres de text, quines estratègies educatives es poden aplicar (activitats extraescolars, activitats de biblioteca, visites culturals, assistència a sessions de cinema o de teatre, visites a exposicions, visites a llocs de memòria…). S’inclou una Taula Rodona sobre La presència de la Història i la Cultura de les Illes Balears en els currículums. El programa també anuncia propostes didàctiques concretes (Tomeu Salvà sobre la Prehistòria, Antoni Mas sobre la Conquesta de Mallorca, Guillem Morro sobre la Germania mallorquina, Gabriel Mayol sobre el Decret de Nova Planta, Fina Salord sobre la cultura a Menorca durant la Il·lustració, Arnau Company sobre l’autogovern de les Balears, Maurici Cuesta sobre la història i cultura d’Eivissa…). Potser hi manca incorporar, a efectes d’aprofitar sinergies, una visió compartida amb el conjunt de la nació i mirar d’establir llaços amb les altres comunitats catalanes; una pretensió que durant la República varen encapçalar Gabriel Alomar, Joan Estelrich i Antoni Maria Sbert.

Les jornades haurien de servir, sobretot entre els investigadors i docents illencs, per prendre consciencia que les actuals lleis educatives i els programes escolars que se’n deriven són clarament colonialistes. Cal, per tant, crear una actitud de rebuig i, com a a contraatac, bastir una estructura que garanteixi la presència de la nostra història nacional i n’asseguri el coneixement als estudiants. Aquests dos objectius (presència i coneixement) han de ser objecte de defensa a ultrança i implicar-hi el govern de les Illes Balears, sigui quina sigui oficialment la presència en els currículums.

Un breu balanç de la commemoració en curs

Ara fa exactament mig any de l’inici de la commemoració dels 500 anys de l’aixecament de la Germania. No passa setmana que no hi hagi arreu de Mallorca dos o tres actes com a poc i, a vegades, coincidint en dia i hora. La programació d’activitats no té aturall i està previst que ompli el calendari més enllà del 2021. Conferències, taules rodones, llibres, discs, exposicions, una simfonia, un documental, mocions als ajuntaments i al Parlament, inauguració de memorials… Mai a la història s’havia parlat tant de la Germania de Mallorca. Mai s’havia qüestionat tant, amb arguments i documents, el discurs oficial que, escrit pels vencedors, ha maldat per denigrar la revolució mallorquina i els seus líders. L’assistència als actes és alta i, per les limitacions derivades de la pandèmia, moltes de vegades queda gent sense poder-hi accedir. A la sortida, hi ha dues reaccions que es repeteixen: gratitud i protesta. Moltes persones donen les gràcies als ponents, perquè els han obert els ulls i els han fet descobrir fets que desconeixien. Igualment, són moltes les que es queixen de no haver-ho estudiat a l’escola i es lamenten de la seva ignorància. A aquestes, se’ls hi diu que, de la ignorància, no n’hem de demanar perdó, sinó exigir responsabilitats als qui l’han sembrada. La ignorància es cura amb la informació; l’important és no aturar-se mai d’aprendre. Si no coneixem aquest episodi i d’altres és, senzillament, perquè ens ha estat ocultat deliberadament. La culpa no és de l’escola en abstracte, sinó dels qui fan els programes escolars. 

Arribats a aquest punt, cal no ocultar les taques negres detectades, amb voluntat de proposta de correcció. Com va passar amb el Tricentenari, l’associació Memòria de Mallorca s’ha inhibit totalment fins ara de la commemoració de la Germania, perquè dedica la seva profitosa acció (amb encerts importants indiscutibles), de manera exclusiva a la repressió derivada de la Guerra dels Tres Anys. És un error circumscriure la lluita contra la desmemòria a un sol episodi. Novament, cal animar l’associació a fer un pas més i, d’acord amb el nom de l’organització, parar esment a altres episodis de la història de Mallorca, igualment transcendentals, que també reclamen memòria i que, encara ara, projecten els seus efectes sobre el pensament social i polític del país.

Transcorregut el primer semestre d’ençà de l’inici de la commemoració, resulta del tot injustificable la manca de reacció del govern davant de la crida que va fer la comissió cívica. Els dèficits detectats es concentren a la cúpula i haurien de ser reparats amb segell d’urgència. Un dels espais crítics és IB3. Tant la ràdio com la televisió autonòmica han demostrat, fins ara, una inexcusable manca d’atenció i d’interès en elaborar programes informatius sobre la Germania de Mallorca. I no just això, sinó que tampoc han cobert amb l’extensió que mereixen les dotzenes d’actes que es realitzen cada mes a l’illa. Mentre la premsa privada anuncia setmanalment l’agenda d’activitats agermanades, amb entrevistes als protagonistes, la premsa institucional sembla un apèndix de les televisions espanyoles i, en comptes de prioritzar la informació de les Illes Balears, la subordina a una cultura que anorrea la pròpia. L’ús del terme nacional a IB3 és clarament colonial, propi dels vernacles (els esclaus domèstics de l’antiga Roma), i delata quins són els criteris.

Amb tot, hi ha una responsabilitat molt superior a la de l’ens informatiu autonòmic que no cal amagar. Qui té el deure de promoure el coneixement de la Germania de Mallorca, tant a les escoles com a la societat en general, és el Govern de les Illes Balears. A diferència dels ajuntaments, del Consell de Mallorca i del Parlament, el govern encara no ha adoptat cap iniciativa institucional. Un exemple clamorós és veure com el mes de novembre el president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, va adherir-se al manifest públicament i encara és l’hora que ho faci la presidenta Francina Armengol. Per això, i perquè passa d’hora, cal fer una crida a la responsabilitat. La convidada oberta de Germania 500, la proposta a la Conselleria d’Educació d’Unió Obrera Balear i les Jornades del mes de setembre són excel·lents oportunitats per enaltir la nostra personalitat com a poble que no s’haurien de desaprofitar.

Crida a Francina Armengol i a Martí March

El Govern, amb la presidenta Armengol al capdavant, i, molt concretament la Conselleria d’Educació, amb el conseller March com a titular, tenen el deure institucional de ser lleials amb l’Estatut d’Autonomia. Només cal atendre la lletra i l’esperit dels articles 18 (Drets en l’àmbit cultural i en relació amb la identitat del poble de les Illes Balears), 26 (Educació) i 30 (Competències exclusives) per posar remei al discrim. No cal una acció valenta ni audaç, simplement un acte decidit i responsable; un exercici de responsabilitat.

Per evitar navegar dins de l’abstracció, podem detallar algunes propostes que no generen complicació ni conflictivitat.

Quant a la Presidenta del Govern, Francina Armengol, tres accions bones de fer

1. Llegir el Manifest (https://germanies500.cat/ca/el-manifest) i, cas d’estar d’acord amb el redactat de la comissió cívica, emplenar el formulari d’adhesió i clicar l’opció que es pugui fer pública
2. Informar la Direcció d’IB3 que la commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca és d’interès públic i que, per això mateix, reclama un tractament informatiu d’acord a la rellevància i transcendència de l’efemèride
3. Assistir, en condició de Presidenta del Govern, a qualque acte commemoratiu. De manera destacada, el previst per dia 15 d’octubre a Alcúdia o el més imminent del proper 15 d’agost a Porreres⁹

Quant al conseller, Martí March, a més de la invitació a adherir-se al Manifest, té a l’abast altres accions fàcilment realitzables:

1. Promoure i animar els centres de secundària a visitar l’exposició Germania de Mallorca, 500 anys, comissariada per Joan Avellaneda i patrocinada per l’Ajuntament de Palma, que es podrà veure durant el proper curs escolar al Castell de Bellver
2. Posar a disposició dels centres de secundària el documental Germania, silenci trencat del realitzador Pere Sànchez per al seu us pedagògic
3. Proporcionar als centres la unitat didàctica en curs abans esmentada
4. Llegir i correspondre les demandes públiques a la Conselleria efectuades per UOB el passat mes de febrer que s’han recordat abans. Cal, sobretot, analitzar-ne la viabilitat i, com a primera i immediata acció a aplicar, recuperar l’assignatura optativa de batxillerat Història i cultura de les Illes Balears. 

Amb el Tricentenari, el govern presidit per Josserra Bauzá, amb Miguel Deyá com a efímer director d’Educació, va negligir de les seves obligacions i la commemoració no va rebre el més mínim suport del Govern de les Illes Balears. Totes les comparances són odioses, per això mateix no hauríem de provocar que els centenars de persones que, de forma no només desinteressada, sinó molt generosa, s’han implicat en commemorar el mig mil·lenni de la Germania es vegin abocades a concloure el fatalista tanmateix i sentin la temptació de dir que tots són iguals. Seria lamentable equiparar i homologar els governs afectats per les dues commemoracions recents.

Armengol i March estan obligats a reaccionar i no els ha de ser cap purga sinó una bella i engrescadora oportunitat. Tenen el desafiament de posar remei a un silenci, antic i molt llarg, que no ens permet escoltar la nostra història. Els correspon trobar alternatives per evitar que els estudiants illencs romanguin orfes d’una formació equivalent a la de qualsevol cultura de qualsevol poble. El govern, des de la Conselleria d’Educació, ha d’impedir que els hi furtin i malbaratin el coneixement del seu passat. El Govern s’ha de dignificar i, amb ell, ens dignificarà a tots, perquè les persones tenim dret a saber qui som i d’on venim. Es tracta, en definitiva, d’establir una justa equitat amb la ciutadania de qualsevol nació lliure del món.

Aquesta il·lusionada crida final a Francina Armengol i a Martí March no és només una apel·lació a la normalitat desitjable, sinó un clam a la supervivència, perquè només els pobles que controlin l’escola podran garantir el seu futur.

 

NOTES