Etziba Balutxo...

NOTA PRÈVIA

Atesa la proximitat de la commemoració del mig mil·lenni de l’aixecament de la Germania de Mallorca el 7 de febrer de 1521, amb la circumstància afegida que encara ara domina el discurs sectari imposat pels vencedors i sostingut des dels actuals mecanismes de poder, vista i confirmada la negligència de qui té la responsabilitat de promoure la investigació, he decidit aportar el fruit de les meves recerques, orientades a informar i, en més d’un cas, corregir els nombrosos errors localitzats i denunciar les manipulacions i falsedats intencionades que, en més d’un cas, encara es reprodueixen mimèticament.

He decidit començar el serial d’articles programats amb una espipellada a les obres de creació artística i literària que s’han generat a l’entorn de la Germania de Mallorca. És evident que aquesta aportació ha de romandre oberta a incorporar-hi quantes obres mereixin ser destacades. Com faig habitualment, he procurat il·lustrar al màxim les informacions arreplegades.

D’avui enllà, amb periodicitat aproximada trimestral, amb irregular extensió i no sempre de manera monogràfica, tractaré aquests altres temes:

• La Germania recobrada i, novament, enterrada
  
• Les capitulacions amagades i profanades
• Les dones de la Germania
  
• Les cases de Joan Crespí i de Joanot Colom
• Crespí vs Colom? Colom vs Casesnoves? Disputes atiades el XIX
• Qui va matar Joan Crespí?
• Joanot Colom, ben felanitxer
• Els familiars de Joanot Colom
• Llibres i documents expurgats
• D’on ve el crit Pac qui deu?
• Dreta i esquerra; discursos antagònics
• El paperot de l’església
• Quadrado sempre a remolc i a la contra
• Quadrado, manipulador i mentider
• Llorenç Buades, l’excel·lent i discret cronista
  
• Desbarats i lapsus a eradicar
• Per borrar la memòria de dit Colom (sic)
  
• Bibliografia i fonts documentals imprescindibles

ELS CREATIUS I LA GERMANIA

Hi ha un gran desconeixement sobre les obres de creació que s’han fet a l’entorn de les Germanies. Denunciar-ne la mancança és habitual i reiterat per les persones més inquietes del nostre àmbit cultural.¹ Això no obstant, cal advertir que aquesta consideració tan generalitzada és molt discutible i convé esmenar-la o, si més no, ponderar-la. Pintors i escriptors han glossat aquell episodi de la nostra història. Circumscrivint-nos a la Germania de Mallorca i a les obres més reeixides, atesa la pràcticament nul·la informació que les arreplega, he considerat oportú assenyalar algunes dades importants, tant en Pintura i Escultura pel que fa a la part artística, com al Teatre, la Poesia i la Novel·la, pel que fa a la creació literària, de la qual n’he exclòs la rica aportació en matèria d’assaig i d’investigació que mereixerà un futur capítol monogràfic, amb detall de la bibliografia més important.

Cal advertir que el discurs dominant i el silenci imposat varen impedir durant tres segles (el període que va des del juny de 1523, quan penjaren el cap de Joanot Colom dins d’una llanterna de ferro a la part superior de la Porta Pintada, fins que el retiraren l’any 1822) qualsevol manifestació en record d’aquella revolta popular contra els abusos dels nobles. La retirada de la gàbia que contenia el crani decapitat de l’Instador del Bé Comú, va provocar una lectura insolent i rebel, enfrontada a la història imposada, que animà una tímida represa, fustigada des dels mecanismes de poder, molt especialment des de l’Església.

Amb un posicionament liberal, l’any 1820 es va fundar El eco de Colom, una publicació que es va interrompre i que va tenir una segona època entre el 15 de juny de 1822 i el 31 de gener de 1823, En total, publicà 198 números de vuit pàgines, sota el lema Nos animat Patria libertas et dulcís amenae libertatis amor. El títol, volia retre homenatge i vindicació de Joanot Colom, en l’esperança de deixondir la sensibilitat condormida dels mallorquins. Des dels primers exemplars deixà clar el posicionament: «Defender con noble y majestuosa grandeza la libertad y los derechos del hombre». Aquella publicació marcaria un punt d’inflexió en la valoració de les justificadíssimes revoltes foranes de 1390 i de 1450 i de la Germania de 1521; tres aixecaments populars contra els abusos d’uns poders despòtics.

PINTURA I ESCULTURA

Dia 8 de desembre de 1841, a la placeta d’en Colom (plaça del Roser), es va col·locar un retrat de Joanot Colom del pintor alaroner Gabriel Reinés Pocoví (1807-1885). A punt de migdia, el quadre va encapçalar una desfilada amb banda de música fins a l’Ajuntament, on es procedí a la proclamació del líder de la Germania com a fill il·lustre de Palma². Des del balcó de la Sala varen ploure flors i exemplars del llibre Memoria historica del levantamiento de los comuneros mallorquines d’Antoni Furió. El quadre va ser exhibit i passejat en diverses ocasions, com per exemple l’any 1865, amb motiu de dedicar a Colom el carrer que va de Cort a la plaça Major, o el 1868 quan, arran de la Gloriosa, els retrats d’Espartero i de Joanot Colom, amb banderes i al so de l’himne de Riego, varen ser passejats per la ciutat.

Posteriorment, l’any 1870, amb motiu de proclamar igualment fill il·lustre el paraire Joan Crespí, el primer Instador del Bé Comú entre el febrer i el setembre de 1521, l’Ajuntament encarregà un oli al pintor i fotògraf occità Jules Virenque Chastain (1824-1876).

Els quadres de Joanot Colom i de Joan Crespí, arran de l’incendi de 1898 de l’Ajuntament, foren retirats de la sala de fills il·lustres i presidiren durant anys la sala dels estudiants de l’Estudi General Lul·lià, d’on passaren a les golfes. Molt possiblement això els va salvar. No va ser el cas del quadre que l’any 1931 va encarregar el batle de Felanitx, Pere Oliver i Domenge, que va desaparèixer arran de la insurrecció armada feixista-militar de 1936. Cosme Bauçà i Adrover (1871-1959), l’historiador de Felanitx, poc abans de morir va encarregar una còpia del quadre de Colom de l’Ajuntament de Palma al pintor valencià Joaquín Tudela Perales (1891-1970). L’oli s’incorporà al llegat patrimonial que permetria constituir la Fundació Cosme Bauçà, a la seu de la qual es conserva el quadre.

L’any 1853 es va publicar el llibre Los mártires de la libertad de Valeriano Ameller i Mariano Castillo, gens esmentat a les bibliografies sobre la Germania de Mallorca tot i que es dedica un capítol enaltidor a Joan Crespi, on es capgira el relat oficial sobre el seu assassinat, i un altre a Joanot Colom, amb il·lustracions del reconegut litògraf Julio Donon. A més d’idealitzar les imatges dels dos líders, el dibuixant il·lustrà una làmina que evoca la sortida de la presó de Joanot Colom dia 7 de febrer de 1521.

El juny de 1861 el setmanari de Palma La Charanga va dedicar dues pàgines a fer un elogi de Joanot Colom muerto defendiendo la libertad, amb un gravat per evocar el martiri del líder de la Germania. En realitat, corresponia a una imatge d’època referida a l’execució de Padilla, Bravo i Maldonado, els líders de les Comunidades castellanes sobre un cadalso semejante al que presentamos, com apuntava el setmanari esmentat.

Faust Morell i Orlandis (1821-1880) pintà La mort del batle Onofre Ferrandell, rememorant l’episodi de l’assalt de la casa del batle mascarat de Felanitx.

L’any 1899, Ricard Carlotta i Miró (1837-1912) presentà el quadre Martiri de Joanot Colom a l’Exposició Universal de París. Dia 14 de setembre d’aquell any, El Isleño publicava: En uno de los escaparates de la calle de Brossa, llama la atención de los transeuntes un cuadro del conocido pintor Sr. Carlotta que representa el martirio que sufrió Juanot Colom, jefe de los comuneros mallorquines el tiempo de las comunidades de Castilla en el siglo XVI reinando Carlos V de Alemania y I de España.

Ja dins del segle XX, l’escultor Jaume Mir va orientar la seva obra cap a la vindicació de personatges rellevants de la història de Mallorca: Ramon Llull, la Balenguera… Foren temes habituals els agermanats i, entre aquests, la figura destacada de Joanot Colom.

Arran de la proclamació de Pau Casesnoves com a fill il·lustre d’Inca, l’Ajuntament va encarregar un retrat per recrear a qui va ser instador de la Part Forana al pintor Joan Lacomba.

Cal fer observar que, en pintura i escultura, la major part de l’obra generada des de 1841 ha estat a instància de les institucions (públiques i privades) i no ha brollat de la inquietud i iniciativa dels creatius. Aquest fet, que contrasta amb l’abundosa obra dedicada als Comuneros de Castella i, en menor mesura, amb la Germania de València, té una explicació.³ La Germania de Mallorca, més que cap altre episodi coetani, no va ser només silenciada i la seva memòria, tal com feren amb la casa de Joanot Colom, esbucada i sembrada de sal, sinó que l’evocació de la revolta va ser criminalitzada durant tres segles. Qui voldria enaltir-la? Qui es rebel·laria contra el discurs dominant? Qui faria un elogi d’uns pagesos i menestrals qualificats de desmanats, rebels, avalotats, traïdors, heretges, lladres, violadors i assassins?

POESIA

Dia 25 d’agost de 1871, Marian Aguiló i Fuster (1825-1897) escrivia des de Barcelona a Tomàs Forteza i Cortès (1838-1898): Aquests paios de glosadors ensenyen una pila de coses a gramàtics, diccionaristes i poetes. Jo sempre els he estimat com als meus primers i principals mestres. Comprenc, però em sap greu, les escasses que n’hi ha d’històriques. Si en poguéssem trobar qualcuna de Mestre Colom, de la mort d’en Berga… seria una gran troballa!

És indiscutible que, arran de la derrota de la Germania de Mallorca, la gran repressió va provocar la por i imposar el silenci. És impensable que, atesa la procedència de la revolta, alçada per les classes populars, no s’escampassin gloses i cançons a rompre a favor dels agermanats i contra els senyors. Això no obstant, s’han perdut dins de la boira del temps. De fet, sempre que n’he trobat alguna és per ridiculitzar la Germania.

Sortiu defora i veureu

dos guerrers que van plegats

i van tan agermanats

com el dimoni amb la creu.⁴

No sorprèn l’extinció de la memòria de les més que possibles glossades a favor dels agermanats. Mentre no es trobin documents que ho desmenteixin, només ha sobreviscut la codolada transcrita per Joan Binimelis (1538-1616) a la Història General del Regne de Mallorca.⁵ L’esmentada codolada, Història de la Germania en rims; de la que fou lo any 1522, va ser transcrita per Alvaro Campaner (1834-1894) en el Cronicon Mayoricense, sensiblement corregida i completada gràcies a la còpia que tenia Joaquim M. Bover (1810-1865) i que va incloure l’any 1864 a la segona edició de les Noticias histórico-topográficas de la isla de Mallorca.

                  La codolada (fragment de l’assalt agermanat al castell de Bellver)

D’ençà de la derrota de la Germania, passarien més de tres segles per tornar a trobar qualque expressió literària referida a l’episodi. L’any 1845, Joaquim Rubió i Ors (1818-1899) dedica un poema a Alcúdia, com a refugi dels senyors i dels mascarats, enaltint els tres hipotètics valors que prevalen en el discurs dels vencedors: la lleialtat, la fidelitat i la noblesa. S’enalteix així la obediència als poderosos, part damunt de la dignitat, fins que una nova lectura, orientada a cercar les justes causes de la revolta popular, posarà l’accent a valorar, més que cap altra cosa com a dret fonamental, la lluita per la llibertat. Rubió ho reconeixia així:

(…) fue voz para ti vana la voz de libertad:

tan solo en tus empeños, solo en tu honor pensaste,

y así fue tu divisa nobleza y lealtad.

Seran els poetes romàntics, ja ben entrat el s. XIX, els qui qüestionaran les cròniques oficials i es rebel·laran contra el discurs difós des de les cúpules de poder a favor de la submissió i la fidelitat als senyors, però el discurs dominant no s’esvairà fàcilment.

El 10 de maig de 1847, El genio de la libertad publicava Improvisación, amb uns versos en castellà dedicats a Juan Odón Colom, Instador del Beneficio Común, clarament favorables al revoltat, signats per Manuel García y Muñoz.⁶

El juny de 1861, La Charanga publica una composició rimada gens meritòria d’una dotzena de quartetes en castellà dedicades al líder agermanat, perquè la seva vida i la seva mort no s’han explicat d’acord a la història, sino del modo que más placía á sus autores.

Que cual eco de eterna justícia

se oirá más allá de su tumba

que es la voz de Colom que retumba:

Libertad, libertad, libertad.

El març de 1870 Tomàs Fortesa remet una obra titulada Joanot Colom a Marian Aguiló, però aquest difereix emetre l’opinió amb un altre dia ja en parlarem. Per un comentari sembla que aquella composició també era coneguda de Jaume Collell i Balcells (1841-1932).⁷ En tot cas, a l’obra poètica de Fortesa, publicada l’any 1902, no hi ha cap poema dedicat als agermanats. Cal advertir que era un incondicional de Quadrado i, com l’historiador, ultraconservador.

Paradoxalment, el mateix mes de l’escrit de Fortesa a Aguiló, el març de 1870, Ramon Picó i Campamar (1848-1916) va obtenir l’accèssit de la Diputació de Barcelona, en els Jocs Florals de Tarragona d’aquell any, amb el romanç Joan Crespí.⁸ El romanç, de gairebé 300 versos i encapçalat amb el crit ¡Qui deu que pach!, elogia els motius de l’assassinat de Joan Crespí a mans de Francesc Colom per tal d’evitar una execució poc honorable a qui havia estat el primer Instador del Bé Comú.⁹

Dins del segle XX, la Germania de Mallorca ha merescut l’atenció de molts de poetes. N’esmentarem alguns com a exemple. L’any 1931, Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938) a Auca fa una transposició amb Joanot Colom:

…les grises rengleres d’arbres li ensenyaran arts de bruixes;

el seu cap serà penjat a la Porta Pintada

i el guardaran a la nit, perquè no parli.

L’any 1935, el mestre, glosador, poeta i home de teatre algaidí Pere Capellà i Roca (1907-1954), escrivia Jo sóc català! amb una reivindicativa al·lusió a la Germania de Mallorca:

Jo sóc de la raça dels agermanats,

Joanot Colom, vells antepassats,

defensors heroics de tradicions

que, en sang, ofegaren àustries i borbons.

Guillem Colom i Ferrà (1890-1979), un dels darrers poetes noucentistes, tot i la significació més tradicionalista i conservadora, l’any 1953 va escriure el poema Joanot Colom, dedicat al líder del moviment. Anys més tard, el 1978, Jaume Santandreu publicaria Cançons per al meu poble, on hi apareixen dues glosades dedicades a Joan Crespí i a Joanot Colom:

Gloriós Joan Crespí

mestre de la Germania

feis que el poble molt prest sia

amo del propi destí.

(…) Excels Joanot Colom

sant major del nostre altar,

vos venim a suplicar

que puguem ser els qui som!

Que la nostra solució

és deixar-nos de manies

i amb força de Germanies

proclamar que som NACIÓ!

L’any 1980, Guillem d’Efak escriu El regne enmig del mar, amb un poema dedicat als agermanats. L’any 1986, Jaume Pomar i Llambies (1943-2013) es referí a Colom en el poema Actes de Fe:

Et robaran el temps i la memòria.
(…) Et negaran el pa. La sal sembrada,
com un febrer, t’esborrarà la llar,
la identitat de pena blanca, el crit.
Et penjaran a la Porta Pintada.

El mes de gener de 1999, a la Casa Catalana, Miguel Ferrà Martorell presentà el llibre El glosador agermanat de Vicent Terrassa Umbert, Pere-Gil, (1918-2003). Des d’aleshores, ja dins del s. XXI, amb la reeixida represa dels combats dels glosadors, s’ha fet habitual reivindicar les revoltes populars de Mallorca i establir els paral·lelismes que brinden contra l’espoliació fiscal i la corrupció.

EL TEATRE

Sorprenentment, almenys per a mi, és més rica i rellevant la creació en el camp del teatre que no en el de la poesia. L’any 1839 s’estrenà a Madrid El tundidor de Mallorca, en vers, en tres actes precedits d’un pròleg, amb Joan Crespí com a protagonista.¹⁰ L’autor, Francisco Luis de Retés (1822-1901), era un jove tarragoní de només 17 anys que s’avançà a la primera gran polèmica sobre la Germania de Mallorca, entre Furió i Quadrado de l’any 1841.

El 7 de gener de 1847, el jove ciutadellenc de 21 anys Francesc Carrió López estrenà en el Teatre Principal de Palma la sarsuela en tres actes Juan Odón Colom, o el levantamiento de los comuneros en Mallorca, amb un gran èxit de públic i elogis de la premsa. Hi ha informacions que encara es va escenificar més vegades (segur el dia 7 de febrer del mateix any) i que l’obra ja s’havia representat l’any 1846.¹¹

Quinze anys després, dia 5 de gener de 1861, en els locals del Recreo Social de Palma s’estrenava Juan Odón Colom, o los comuneros de Mallorca, de Miquel Bibiloni i Corró. Es tracta d’una obra molt similar en el títol i en l’estructura a la de Carrió ja que és una sarsuela en tres actes que es va representar en el mateix cafè a finals de 1866. De no ser per la prolífica obra de l’autor ens inclinaríem a pensar que es tractaria d’un plagi. Fos com fos, la figura revisada de Joanot Colom era un reclam dramàtic.

El 1865 Francesc Cerdó Martorell havia publicat a Barcelona Venganza Real o Herencia de Lágrimas. Primera parte de Juan Odón Colom.¹² Es tracta d’un drama en quatre actes (en prosa i en vers) que reivindica la revolta de la Germania. Cerdó, autor romàntic d’ideologia progressista i republicana, estava casat amb l’actriu Josefa del Pino i, amb ella, mantenia una companyia pròpia que actuava regularment a Maó i a Palma, però també a Sóller, Santa Margalida Felanitx i, a diverses ciutats de la Península.¹³ El desembre de 1870 l’obra, dedicada a Joanot Colom, s’escenificà en el teatre Soberanía Nacional de Múrcia.¹⁴

El romanç En Joan Crespí de Ramon Picó i Campamar, esmentat en parlar de Poesia, es va transformar, a mans de Juan Rodríguez Rubí i del republicà valencià Eduardo Navarro Gonzalvo (1846-1902), en una obra de teatre, Juan Crespí, amb la introducció d’un història d’amor del protagonista amb la filla del governador Miguel de Gurrea. L’obra s’estrenà al Teatre Martín de Madrid dia 24 de gener de 1873.¹⁵

Ja dins del segle XX, l’any 1920, Guillem Colom publica Àguiles, dedicada a Quadrado, inspirador de la tragèdia de Jaume, un lluitador contra la Germania que combatrà fins a la mort. Francina, de qui està enamorat, serà ultratjada pels agermanats abans de trobar el cap tallat del protagonista. Arran de la publicació, Miquel Ferrà i Juan (1885-1947) va fer una crítica irònica on posava en solfa la credibilitat de la font informativa de l’autor, quant a la maldat dels agermanats i la bondat del protagonista, per aconsellar-li no repetir la prova.¹⁶ Malgrat el bon consell de l’intel·lectual solleric, l’any 1942 Guillem Colom va escriure Cecília de Solanda, basada en un altre episodi descrit per Quadrado. L’obra va ser estrenada a Sant Joan l’abril de 1945 i, el mateix any, representada també a Sineu i a Sóller.¹⁷

La primeria dels anys 70 del segle XX, el grup Prosceni, a partir del poema de Pere d’Alcàntara Penya, va fer el muntatge Joan Crespí. El mateix grup, sota l’empara de l’Obra Cultural Balear, amb text i direcció de l’historiador i actor Josep Francesc López Bonet, l’any 1972 va escenificar Jutipiris, un muntatge avantguardista i irònic sobre els enfrontaments dels agermanats contra els senyors.

L’any 1972, amb una visió progressista i a favor de la revolta agermanada, Llorenç Moyà i Gilabert (1916-1981) escriu Joanot Colom.¹⁸ L’obra, dirigida per Antoni M. Thomàs, s’escenificaria al Teatre Principal de Palma pel grup Lluna Teatre el 30 de novembre de 1995. El gener del 2009, dirigida per Antoni Artigues, Magisteri Teatre reconvertí l’obra en un musical, a partir de la feina dels alumnes de música de Magisteri. 

L’any 1975, Miquel López Crespí guanyà el Premi Born de Teatre de Menorca amb l’obra Les Germanies. L’octubre de 1985, en el Teatre Principal de Palma, Gabriel Sabrafín Ripoll (1942-2008) estrenà Benet Esteve, una tragèdia bastida sobre llegendes populars d’abans i després de la Germania, durant la repressió practicada amb la participació directa de l’Església.

NARRACIÓ

Coetani amb els fets hi ha un relat de Joan Morro, notari a Sa Pobla, proper a la família Safortesa i clarament identificat com a mascarat contrari a la Germania.¹⁹

Transcorreguts més de tres segles de silenci imposat, la primeria de 1855 el metge Joan Reinés i Ferrer, publica La perla de Alcúdia o sea el asedio de esta ciudad por los comuneros el 1521 y 1522 i la qualifica de novel·la històrica. Encapçala el text amb un fragment del poema Alcúdia de Rubió que ja hem esmentat i, com es pot deduir, estalona el discurs oficial dels nobles i lleials ciutadans alcudiencs.

Del mateix autor, El Balear del 21 de maig de 1855 promovia la subscripció de la segona part de la novel·la amb un suggerent títol: Un demócrata alcudiano del s. XVI, obra a la qual el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana s’hi referiria (n. 179, 1r de febrer de 1895).

L’any 1923, Salvador Galmés i Sancho (1876-1951) va ser premiat ene ls Jocs Florals d’aquell any, celebrats a Cuba, per la narració El campanar de la Seu, on inclou un relat en defensa dels mascarats que s’havien refugiat a la Catedral de Palma, els abusos dels agermanats i la mort en justícia de Joanot Colom. L’obra va ser publicada per l’Associació per la Cultura de Mallorca i reproduïda al setmanari Sóller l’any 1925. Manté la línia ideològica de l’església, en defensa dels nobles i en contra dels revoltats.

Caldrà esperar el segle XXI per veure una certa activitat novel·lística a l’entorn de la Germania. L’any 2000 Miquel López Crespí publica La ciutat del sol, elaborada amb personatges extrets dels anys de l’enfrontament, adreçada a un públic juvenil.

També orientat als més joves, l’any 2004 es publica El fill del coratjut de Bujia d’Antoni Vidal Nicolau, premi Josep Miquel Guàrdia d’Alaior. La narració, acompanyada d’una guia didàctica,  estava pensada per alumnes de 4rt d’ESO, amb la intenció de donar a conèixer la Germania de Mallorca. Dissortadament, tot i que la va editar el servei de publicacions de la UIB, no va tenir el recorregut que es pretenia.

L’any 2009, ja amb caràcter pòstum, dins del volum El cel i la terra dedicat a Baltasar Porcel i Pujol (1937-2009), es publicà Els Gegants, el primer capítol d’una novel·la inacabada. El narrador és un estudiós que investiga la biografia de Joanot Colom i posa l’accent en el crit d’alliberament que roman viu en la consciència popular. A la presentació del llibre es va informar de la fe que tenia Porcel en aquesta novel·la, amb la intenció d’edificar un monument dedicat al poder que els mites i la literatura poden exercir sobre la gent.

L’any 2012 el metge Sebastià Manresa, publica Temps de Prodigis , a partir d’un personatge de ficció felanitxer, el metge agermanat Rafel Ramis. El 2020, l’historiador Guillem Morro publica La diabòlica secta colombina, una biografia novel·lada de Joanot Colom.

Antoni Rodríguez Mir ha escrit una novel·la a l’entorn de Pau Casesnoves, amb el títol provisional Pac qui deu, en curs imminent de publicació.

Ni que sigui considerat un gènere menor en el marc de la literatura, crec just i important esmentar la presència de la Germania en el món del còmic. L’any 1982, amb supervisió de Jaume Vidal Alcover (1923-1991), de la destra mà de Rafel Vaquer i Palmer, a la Història de les Balears, dedicà un espai a la Germania de Mallorca. Més recentment, en el marc de la col·lecció Abans i Ara, dedicada a la Història de les Balears, l’any 2019 es presentà el volum La Revolta Forana i Germania, del dibuixant Quim Bou, sota l’assessoria de l’historiador Antoni Marimon i Riutort.

LA MÚSICA

També cal consignar les creacions musicals referides a la Germania. A banda de les sarsueles ja esmentades, cal destacar els noms d’Antoni Parera Fons, autor de les músiques dels poemes de Guillem Fullana d’Efak (1930-1996), i Lluís Llach i Grande, autor de les músiques de la cantata Germania 2007, amb lletra de Miquel Martí i Pol (1929-2003)

L’any 2019, Biel Majoral enregistrà la cançó Ses Germanies, amb lletra de Mateu Mates, Xurí, i música de Miquel Brunet.

Tots els herois que lluitaren

peu fiter contra el poder,

amb sa lluita mos llegaren

una manera de ser.

L’any 2021, Biel Font i Tomeu Quetgles editen Agermanats, un disc que també recorda l’episodi històric.

LA GERMANIA EN EL LLENGUATGE

Un darrer i breu apunt, sobre la incidència de l’episodi de la germania en el llenguatge és la pervivència, encara que darrerament en vies d’extinció, d’unes expressions ben singulars d’inequívoca procedència d’aquell episodi històric i, com sol passar, bastides des del discurs dels guanyadors. Prou sabut és que qui controla el llenguatge controla el poder i viceversa.

En primer lloc, tenim la paraula instador, usada sovint en to d’exclamació, com a sinònim de dictador o dèspota.

Una expressió encara ben popular, amb diverses variants, és estar en els seus tretze (no es mourà de sos tretze…), com a advertiment de la caparrudesa. De fet, el diccionari Alcover-Moll, recull el verb tretzetjar per entossudir-se i tretzut per obstinat. Totes aquestes expressions deriven del menyspreu cap a la tretzena com a estructura de govern de la Germania. Això no obstant, ha sobreviscut també la sentència tretze són tretze, com a sinònim de cantar santa clara.

Una expressió que ha perdurat per indicar que algú pretén un càrrec o un reconeixement que no li correspon és Mestre Colom això no és el vostre lloc, frase atribuïda al capellà que amonestà Joanot Colom quan es va asseure a l’església en el banc dels jurats. Aquesta expressió va ser utilitzada durant anys per Antoni Maria Alcover i Sureda (1862-1932).

Una altra expressió que es va escampar, referida a les persones que ocupaven un càrrec per digitació, era aquest és fet d’en Colom. L’origen rau en les designacions de jurats i batles que va fer Joanot Colom.

També hi havia la dita tenir la fe d’en Colom, per fer burla d’idees impossibles.

De totes les expressions que han sobreviscut, la que encara és ben present en el llenguatge de la Part Forana és la de que relaciona la Germania amb una revolta o una brega: es va armar una germania, s’alçà germania, s’embolicaren en una germania… Dissortadament, en el llenguatge culte dels il·lustrats, aquesta expressió popular s’ha substituït subjugada a altres referències històriques empeltades.

NOTES