Etziba Balutxo...

Muerte puta, muerte cruel

Oliverio Girondo

Enguany, fa pocs mesos, la dama negra esmolà la falcella i es posà a fer matances de gent nostra: el mes d’abril Pere Sampol, el maig Manel Domènech, el juny Jaume Santandreu, el juliol Francesc Moll… Per l’envergadura dels quatre, ja hauríem cobert amb escreix la quota imposada d’obituaris que, any rere any, els mallorquins conscients aportam a la luctuosa llista d’emigrants forçats de la vida. Emperò ella, la de la dalla, no en té mai prou. Va a escarada sense aturall. Sense acabar el juliol, àvida i sàdica, per partida doble, amb el rellotge d’arena dilatat i adelerat, en poques hores entre l’una i l’altra, ha segat dues espiques més, però no dues qualsevol, sinó dues que lluïen al sol i al sòl dels qui estimen la llengua, la cultura i la identitat: Josep Baltasar Llompart i Cortès i Caterina Aguiló i Torres. Ambdós, han estat d’aquells vells amics que, com els vells llibres, els vells vins i la llenya vella, ens acullen, escalfen i blinden contra la ignorància i ens brinden una raó de ser. El resultat luctuós de la criminal eixida ens ha embolicat de dol. Tot el voltant tremola. Les fites que tenim s’esvaeixen llunyes. La mirada s’entela i els vels sacsegen la memòria. El buit s’eixampla i el cor s’estreny. Els plors es multipliquen, amb l’hipòcrita rialla postissa del carpe diem. Tanmateix ens rodegen massa absències per gaudir del moment. Els camins aixequen pols a rompre i, quan es dispersa, només hi ha desert. Es jibaritza el nucli de ronyó clos que hem bastit a força de conèixer persones de pedra picada. Immersos en el declivi, decreixem a les totes. El pitjor és la rèplica a les nostres queixes: i tu espera! Baixes tan sensibles com aquestes reclamen lleves novelles per a no defallir en la lluita indesinenter per ser qui som. On són? On sou els qui heu d’aferrar-vos als braços i estirar el carro? Qui prendrà el relleu d’en Baltasar? Qui el de na Caterina? Hem hagut de tornar escriure allò de bon viatge pels guerrers, però ens cal afegir la crida (el clam!) a enfortir la resistència constant i la revolta permanent. I no ara o mai, sinó ara i sempre!

Bons, boníssims, amics tots dos, fins a darrera hora m’han permès de compartir una de les arts en vies d’extinció: la correspondència! Per bocamoll que sigui, n’estic obligat a dir qualque cosa. Tant amb Caterina Aguiló com amb Baltasar Llompart he defugit l’efímera durada de les telefonades i la síntesi i la pressa del whatsapp. Ens hem comunicat per escrit per correu electrònic durant molts d’anys. He estotjat alguns dels seus missatges, perquè són autèntics tresors. D’ell, d’en Balti, tenc els articles que m’enviava abans de publicar, perquè hi digués la meva. Mai no vaig tocar una coma. Només li repetia, què t’he d’anar a dir si pens com tu? De fet, guard alguns dels seus antics articles a S’Arenal de Mallorca i a L’Estel. 

Quantes de vegades dec haver explicat la seva tesi sobre la xenofòbia induïda per la quantitat que capgira les majories d’un poble i altera els fonaments culturals! O, en els moments de major reculada per les envestides dels colonitzadors de ponent, aquella frase reconstituent: els atacs doten de raó la nostra lluita i donen sentit a la meva vida! M’he de situar a l’any 1978, en el despatx de l’Antiga Impremta Soler d’en Pep Sitjar, arran de la publicació del meu primer llibre, assessorant-me i aconsellant-me o, un any després, corregint les galerades del llibre Mallorca, Teatre.

I, poc temps després, entre mil activitats compartides, coordinant plegats (ell per l’OCB i jo per Sa Nostra) el cicle La Cultura de Mallorca avui, amb la sala d’actes de l’Estudi General Lul·lià estibada tota una setmana d’il·lusions i de gent jove. Amb la fórmula d’un ponent per cada tema (Joan Mas i Vives de Literatura, Sebastià Serra d’Història…) i un col·loqui posterior, obert també al públic, entre d’altres objectius es fomentava el coneixement de les feines de la nostra Universitat.

I quantes coses més fan corredissa i pessigolles per la pell de la memòria! En la faceta de trescador i excursionista, qui no sap que ell i en Miquel Trias varen ser, l’any 1967, els espeleòlegs que divulgaren el coneixement de Sa Fosca i que, fins i tot, en el recorregut hi ha el tobogan d’en Balti, com a topònim de referència de l’aventura? Qui? No puc decantar de l’obituari les llàgrimes solidàries que compartírem l’abril de 1991, quan visitàrem la casa endolada del nostre amic Baltasar Darder i Sansó, víctima d’una mort sobtada amb només 42 anys. 

Passaren els anys i les dècades. Sense interrupcions, la nostra col·laboració es mantenia i perseverava. Dia 7 de febrer de 2021, va acceptar fer la lectura del Manifest de Germania 500 davant de l’Ajuntament de Valldemossa, el poble de la seva esposa i el seu adoptiu. Aquella lectura, en temps de pandèmia, es va fer el dia que feia 500 anys en clau de l’aixecament agermanat i va esdevenir una fita cultural de primer ordre ja que es va poder llegir a tots els municipis de Mallorca sense excepció. Ell, com sempre, hi va ser!

Entre tots ho farem tot! És evident que no ho hem fet tot, però ja faran tant els altres com tu, Baltasar!

Amb na Caterina, tres quarts del mateix. La correspondència, un poc més tardana que amb en Baltasar, verifica l’amistat i la confiança. Semblarà molt impúdic, fins i tot proper a l’obscenitat, que comenci l’evocació dia 2 de maig de 1981 quan, amb la meva filla Llibertat recent nada, la primera persona que no era de la família que es presentà a la clínica va ser ella. El seu present és dels que mai s’obliden: l’AVUI i els diaris mallorquins d’aquell dia, embolicats amb les quatre barres, i una dedicatòria: Que sigui tan valenta com n’Agustina d’Aragó i faci neta la nostra terra de tant i tant d’invasor. El dia abans havíem comentat que el part podia ser el mateix dia, la festa dels treballadors, o l’endemà, commemoració de l’aixecament a Madrid que significà la Guerra del Francès o, pels espanyols, de la independencia. A la conversa vaig vindicar la catalanitat amagada d’Agustina i ella en va deixar constància en els bons auguris destinats a la nouvinguda.

En els correus dels darrers anys parlàvem de tot, ens posàvem al dia de la família: Na Cati ha agafat un bar-restaurant just davant on vivíem, al Banc de l’Oli. Es diu S’Oli, 13 i fa menús moderns cada dia. No té coses congelades o emmagatzemades; del que teníem i sentíem: tenim salut i hi ha una esperança a l’horitzó: la independència de Catalunya. Tant de bo que l’arribem a veure i que en puguem participar! Malauradament, sé que serà molt difícil un reagrupament del país (no dels “Països”, com jo crec que es diu erròniament). Ni el govern ni la gent en tenen cap intenció; de Literatura… Per no anar més enrere vaig al desembre del 2015 quan, a requeriment seu, li remet l’opinió que em va merèixer el seu primer llibre, De res, massa. Ella la considerà bona i em demanà permís per reproduir-ne un fragment al seu perfil de facebook i fer-ne ús com a reclam publicitari a la fira del llibre¹. Només faltaria, Caterina! La gràcia (puta gràcia ara mateix) és llegir el nom que esmenta per reforçar la resposta que m’envià al meu retret final: Tens tota la raó en el retret. Ja me’l va fer el nostre amic comú en Josep Baltasar Llompart i Cortès. Hi havia d’haver pensat, però hi vaig caure amb les quatre potes.

Sí, parlàvem de tot i molt fins que dia 8 de setembre de 2018 m’informà de la situació que s’esdevenia: He pensat posar-te al dia de com estic. Fa uns 10 o 12 dies vaig començar a respirar malament i quasi no em sentien perquè no tenia prou aire. El pneumòleg em va receptar un aerosol durant 10 dies, per veure si obrint-me els bronquis bastaria. Als 5 dies hi vaig tornar perquè no feia cap efecte i jo pitjorava. Em va manar fer una radiografia i va veure que tenia el pulmó ple de suc. Vaig quedar ingressada. No és gens estrany que no pogués respirar. Divendres matí vaig sortir i a l’informe i de paraula em va dir que fes repòs absolut i que prengués calmants. Faig bonda. Ara començarà el calvari del perquè.

La mala nova era el preludi que anunciava que el cranc assassí li havia clavat les mordales i ja no la deixaria anar. Vaig correspondre com millor vaig saber i ella em va fer veure que tenia plena consciència del que li esperava: Gràcies pels bon desitjos, però això no ha fet més que començar. Així i tot, no va defallir. Es va refugiar en l’escriptura per reforçar-se i prendre fua. El mes d’octubre m’escrivia: He estat bastant entretenguda darrerament perquè tenia dos llibres per a la impremta i quasi estan acabats. Tenc dia i hora per presentar-los: dia 22 de novembre a les 19.00 h. Supòs que estaré bé. De vegades basta la il·lusió, no és ver?

Mig any després, l’abril del 2019, m’escrivia: Avui m’ha telefonat en Balti i m’ha demanat si havia llegit el teu llibre Blues amb dones. Li he dit que no. Encara estic acabant Déu meu d’en Jaume Santandreu. M’ha dit que parles d’una germana de Jacob Sureda i que dius que s’ha fet poc cas a aquesta família. Li ha recordat que jo vaig escriure una coseta i que te l’enviàs perquè per ventura no l’havies vista. Efectivament, m’adjuntava l’article que va publicar a Estudis Baleàrics. El mes de novembre, compartíem el dol per la mort de Pere Morey Servera i afegia: Avui que m’ha tocat quimio he llegit el diari de Mallorca a la Clínica i he vist un article de na Fermoselle defensant el monòlit, millor dit, el moneot de la Faixina. M’ha fet bullir la sang tanta defensa i et deman: tu no podries fer un article (altra vegada, perquè ja ho has fet) contrarestant tot això que diu, amb tots els arguments altra vegada? En el següent correu, m’enviava una elogiosa crítica a Blues amb dones i, generosament, hi afegia les cosetes que havia vist i ho justificava: En Josep Grimalt va trobar moltes coses a De res, massa i em va demanar que li dugués un llibre nou perquè hi passaria les correccions, me’l donaria i es podria quedar amb el seu. I això que en Guillem Frontera va dir del llibre (no a mi, sinó a l’amo de la impremta de Muro) que era molt pulcra escrivint.

Anys abans, talment un mal presagi (allò que solem dir: tenir saliva de dimoni), el 27 de setembre de 2012 m’havia enviat un correu, Corrupció contra el càncer, on denunciava l’acomiadament de 108 treballadors dels 258 que tenia el Centro de Investigación Principe Felipe de València. Cada felicitació per Santa Caterina, mereixia destacar la salut part damunt de tot: sobretot, com dius, que siguin bons, perquè per donar creu, o no passar gust de res, val més deixar-ho córrer. Era injust que li hagués tocat a ella. Això de referir-se a la salut i a la mort va ser així sempre, des de molt abans de diagnosticar-li la malaltia, però sense perdre mai els ideals: Hi ha una novel·la de na Maria Aurèlia Capmany que du per títol Ens cal morir. Doncs una cosa així (o viure molts d’anys) és el que caldrà per veure un sol país català on hi siguin totes les terres catalanes (o una confederació, si no podem arribar a ser un tot sol).

Així sia, Caterina!

POST SCRIPTUM Tot just acabava de penjar aquest recordatori quan, des de Ciutadella, m’arriba la mala nova de la mort d’Ignasi Mascaró i Pons, un altre dels nostres.

NOTES