Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

LA MOLT MISTERIOSA (i gens investigada) MORT DE CAMBÓ

Deixa un comentari
LA MOLT MISTERIOSA (i no investigada) MORT DE CAMBÓ
La complexa vida de Cambó convida a l’estudi fraccionat en temes monogràfics: les relacions afectives (vinculades al món de la faràndula i, sovint,  compartides amb Estelrich), la creació de la pinacoteca personal (amb obres tacades de sang i procedència dubtosa), l’origen de la fortuna (consolidada quan ocupà el ministeri espanyol de Foment, 1918, i estalonada quan ocupà el de Finances, el 1922), la gegantina esquizofrènia política amb la defensa, simultània i impossible, de la llibertat de Catalunya i l’enfortiment d’Espanya, el paper com a sponsor d’una xarxa d’espionatge… Entre els episodis, coneguts o intuïts, pendents d’esbrinar apareix el de la seva mort i, atesa la multitud de dades que fan pensar en un desenllaç sobrevingut per causes no naturals, la sospitosa negligència col·lectiva de no aclarir-la. Com així? Tanta és la por dels investigadors? I tanmateix, els fets són indiscutibles. Com solem dir a Mallorca: cantin papers i mentin barbes!

*     *     *
 

El matrimoni (just un any abans d’emmalaltir)

L’any 1946, de manera molt discreta i privada, Francesc Cambó es va casar a Buenos Aires amb Mercè Mallol i Codina, amb la qual mantenia una intermitent relació des de 1928. Quan es varen conèixer ell tenia 52 anys i ella només 28. En casar-se, ell 70 i ella 46. Filla d’un metge barceloní, de jove Mercè estiuejava a Roses i era íntima amiga de l’escriptor Josep Pla, el qual la va presentar a Cambó per a qui, aleshores i circumstancialment, feia feina. L’any 1929, Mercè va tenir una filla a qui es va posar el nom d’Helena. Disset anys després, en contreure matrimoni, es va legitimar el llinatge Cambó i els pertinents drets hereditaris. 

Helena amb Cambó
Helena amb Cambó

El motiu que va induir aquell solter empedreït a casar-se de gran va ser l’advertiment dels seus assessors que, a l’hora de fer testament, li feren veure que si volia declarar hereva universal Helena, en condició de filla seva, havia de legalitzar prèviament la relació paterna. Altrament, es derivarien impediments greus, no només de tipus fiscal, sinó de previsibles impugnacions, amb la possible paralització de les últimes voluntats, atesa la legislació de protecció a la família convencional que, aleshores, era vigent a Argentina i, amb major duresa encara, a Espanya.

El testament (que esdevindrà polèmic)

Una vegada casat, Cambó fa testament. A l’introit, declara que “es español de la región catalana, por lo que desea ser sometido a las disposiciones del Derecho Foral catalán vigente actualmente en España”. Reivindica, doncs, el règim matrimonial de l’antiga Corona d’Aragó de separació de béns. A continuació, dicta que es lliurin 600.000 pesos argentins a la vídua i nomena l’ara ja legalitzada i reconeguda Helena Cambó Mallol com a hereva universal, amb la condició que no pugui accedir a la fortuna fins que hagi fet els 25 anys o, en cas d’haver-se casat abans, que tingui un fill d’un any. Afegeix, com a darrera voluntat, el desig que l’enterrin al cementiri de Barcelona, al costat de sa mare, o al de Besalú al costat de son pare i germans.

Les coses aparentment senzilles sovint resulten les més complicades. Destaca la ingenuïtat de Cambó, llicenciat en Dret, i la poca vista (ep, o uns sospitosos interessos personals) que demostraren els seus assessors. Qualsevol testament ha de respectar la legislació vigent del país on es realitza. La llei argentina establia taxativament que la part legítima de la vídua no podia ser inferior a la meitat de la fortuna en el moment de la defunció del marit. Cambó, “l’error permanent” com el va definir Heribert Barrera, no només s’equivocà en la política, sinó en les coses bàsiques de la vida… i de la mort.

El viatge

Un any després de casar-se i de fer testament, Cambó programa, amb la dona i la filla, un viatge a Europa que comunica a un nucli de col·laboradors i, ben aviat, es divulga arreu. No es tracta d’un retorn definitiu, però sí d’un sondeig per si serà possible, a curt termini, establir-se a Barcelona. Defineix la ruta que ha de fer i que, bàsicament, es concreta en quatre punts: Portugal, Suïssa, Madrid i Barcelona. A Portugal ha de mantenir una entrevista important. Ja fa sis anys que ha mort Alfons XIII, a qui va servir amb devoció abnegada, on fa mesos que el seu fill Joan de Borbó, el nou cap de la Casa Reial espanyola, ha abandonat Laussanne per anar a viure a Estoril. A Suïssa s’ha de veure amb Joan Estelrich i altres apoderats seus per “arreglar papers” i elaborar un pla estratègic sobre els projectes en curs. A Madrid té previst fer gestions per sol·licitar la concessió per fer un diari en català, vist el fracàs de la proposta que havia fet tramitar a Estelrich l’any 1939 (1). A Barcelona vol planificar la ubicació de la pinacoteca que ha de dur el seu nom. Explica a la filla que el viatge serà de dos a tres mesos i que les feines no impediran mostrar-li llocs que ella encara no coneix.

La partida es va programar i anunciar per dia 13 d’abril. Com que l’hipotètic vol que l’havia de dur a Europa havia de fer escala a Àfrica, les autoritats exigien una vacuna que hauria pogut esquivar amb una falsa certificació, però el seu metge de capçalera i amic personal, el doctor Antonio Battro, era de viatge i la família accedí a posar-se la vacuna a mitjans mes de març. Curiosament, i coincidint amb la tardor argentina, va escriure en el seu dietari que, com sempre feia cada mes de març, va anar amb la família al pinar de la seva finca Mon Repòs, a San Miguel, a cercar-hi rovellons.

Helena amb sa mare i dues amigues a
Helena amb sa mare i dues amigues a la finca d’Argentina

Fa l’observació en el dietari que, de bolets, n’hi ha en abundància, perquè “fins fa molt poc temps, els habitants de la contrada no en menjaven perquè deien que tots eren verinosos.” El fet és que dues setmanes després, a finals de març, Cambó comença a trobar-se malament i, a la primeria d’abril, alguns dies està cansat i no s’aixeca del llit. La febre es limita a unes poques dècimes, però com que el diagnòstic no és clar, decideix ajornar el viatge i fa canviar els bitllets de dia 13, per a dia 30 d’abril, avisant per telegrames a Barcelona i a Ginebra del retard.

Malaltia? Quina?

Dia 30 d’abril de 1947, després de cinc setmanes d’una indeterminada malaltia, Francesc Cambó va morir al sanatori Potestá de Buenos Aires. La biografia oficial, publicada l’any 1952 (2), incorpora al final una llarga entrevista a Helena Cambó, la qual fa una crònica del procés luctuós que, per la detallada descripció, gairebé dia a dia, resulta sorprenent. Això no obstant, no només no esvaeix els nombrosos interrogants, sinó que delata un excés de confiança, amb una absoluta manca de decisió de l’entorn familiar més proper, i incrementa els dubtes sobre la desídia mèdica, al llarg de les gairebé cinc setmanes que separen els primers símptomes del fatal desenllaç.

A mitjan mes d’abril, quan retornà a Buenos Aires el metge de capçalera, en veure l’estat abatut del malalt, ordenà d’immediat ingressar Cambó a la clínica Potestá. A partir d’aquell moment, tot són interpretacions i cabòries. Els metges feien dues reunions diàries, coordinades pel doctor Mariano Castex, un eminent internista, però no es posaven d’acord en el tractament. L’injectaren penicil·lina, però no es va detectar cap millora. Es va especular si seria un problema a un ronyó i es va fer una punció amb resultats normals. Els dies passaven i els metges no s’aclarien. A tot això, Cambó s’afeblia però mantenia la lucidesa. Dia 26 d’abril encara va fer esment a la festa de l’endemà, la Mare de Déu de Montserrat, i el diumenge 27, horabaixa, va rebre el jesuïta Hugo Achával, amb qui va mantenir una llarga conversa en un estat de normalitat i placidesa. El dilluns, dia 28 d’abril, a migdia, sempre segons la crònica d’Helena, es va confiar als dos germans Finochietto, acreditats cirurgians, una operació exploratòria que s’havia de fer l’endemà mateix. (3) Aquell horabaixa, Cambó va demanar a la filla que anàs a cercar un crucifix, ja que a la clínica no n’hi havia.

El dimarts 29 començaren les hemorràgies i, si bé es varen contenir, es repetiren el vespre. Cambó havia perdut la consciència i es va renunciar a fer l’operació exploratòria anunciada. Els metges descartaren qualsevol esperança. No trobaven cap explicació, però fos quina fos la causa el vaticini era el pitjor. Va córrer la noticia i començaren les cridades, sobretot des de Barcelona, sol·licitant informació. Ja no hi havia res a fer. Aplicaren l’extremunció al malalt i entrà en agonia. Va morir a les cinc de l’horabaixa, hora Argentina, de dia 30. D’immediat es va traslladar el cadàver al pis de Buenos Aires, per on passaren algunes persones, tant de dia com de nit. L’endemà, jornada del primer de maig, hi havia una aturada total d’exaltació peronista i, així i tot, arribaren corones des de procedències llunyanes. La missa de corpore insepulto i l’enterrament se celebraren el 2 de maig. Aleshores la mort de Cambó ja havia donat la volta al món.

La notícia a la premsa

L’endemà de la mort, dia 1 de maig, la premsa espanyola va dedicar una gran atenció a la mort del polític i financer. L’ABC, amb crida de portada, va omplir la pàgina 9 amb algunes referències concretes que no coincideixen amb el relat minuciós de la filla del mort. Així, per exemple, diu que “No obstante la intervención quirúrgica que se le practicó para evitarle la peritonitis, esta se produjo”. Quina era la font que informava d’una operació que no es va arribar a fer mai? El diari, però, detecta contradiccions informatives i continua: “Según otros despachos, la enfermedad que causó la muerte del sr. Cambó fue la fiebre tifoidea”. I, en el diari de l’endemà, com a ampliació de la notícia, informa que “la muerte sobrevino a causa de septicemia”. Ben cert que, tot plegat (peritonitis, tifus i septicèmia), pot tenir un lligam. Allò que sobta és que l’única font informativa possible és la família i, en canvi, s’apuntaven diverses possibilitats.

Altres aspectes informatius de l’ABC brinden, sobretot de cara al futur, aspectes interessants. Diu de Cambó que “Su vida social se redujo. Últimamente solo aceptaba invitaciones de la Embajada de España. Recientemente se le vió en el vino de honor al exministro D. Demetrio Carceller. Este fue su último acto público.” (4) Afegeix que el dia que va morir havia d’embarcar en el vapor Juan de Garay, quan el cert és que en el vaixell només havien d’embarcar les maletes, perquè ell, la dona i la filla farien el viatge en avió. Massa imprecisions i molta de confussió, tot plegat.

Molt més sorprenent resulta la informació publicada dia 1 de maig a La Vanguardia. Diu que “la muerte fue producida por una fiebre tifoidea a consecuencia de injerir (sic) agua en malas condiciones que usó después de un dentífrico, sobreviniendo la peritonitis.” La cosa resulta, si no extravagant, almenys curiosa. Més endavant, afegeix: “Últimamente se registró un foco infeccioso en las vías digestivas y los cinco médicos que le asisten aconsejaron a sus familiares una intervención quirúrgica para salvar el peligro de una peritonitis”. De nou es parla d’una operació que mai no es va fer. La part més interessant de la notícia és quan el diari aporta la dada que, el mateix dia de la mort, Narcís de Carreras, apoderat general de Cambó a Espanya, agafava l’avió de Madrid cap a Buenos Aires perquè el malalt l’havia reclamat amb urgència. (5)

La revista Destino, núm. 511 de 3 de maig, bastida d’antics col·laboradors de Cambó, li dedica l’editorial en portada, destacant-ne el seu immens patriotisme espanyol i la generosa donació al Museu del Prado dels quadres de Boticelli. La revista atribuirà la mort a una diverticulitis. (6) En allò que coincideix tota la premsa és en destacar la gran quantitat de misses que es fan, arreu de Catalunya, per l’ànima del magnat, i en una llarga llista d’articles hagiogràfics. Entre d’altres: Carlos Sentís (diu que va ser el darrer profeta), Agustín G. de Amezua (que enalteix l’espanyolsime) o José María Pemán (que recorda que Cambó va augurar “la solución de Dios” per acabar amb el comunisme si Rússia guanyava la guerra a Alemanya).

Dues coincidències curioses en el temps

Dia 9 de juny arribava Eva Duarte a Madrid, convidada per Franco. La dona de Perón va rebre honors de cap d’estat al llarg de la seva llarga visita, objecte d’una inusual aclamació popular animada, des dels mitjans de comunicació, en obediència als poders públics. Va ser una exhibició folklòrica del franquisme i del peronisme. Durant més de dues setmanes, la volta peninsular d’Evita, no deixà res per verd: Madrid, Granada, Sevilla, Sant Jaume de Galícia, Toledo (amb aturada patriòtica a l’Alcázar) i, per acabar, amb missa a la Catedral, teatre a Montjuïc (“El sueño de una noche de verano”) i revetlla de Sant Joan, del 24 al 26 de juny estada a Barcelona, d’on partiria cap a Roma a besar l’anell del Papa. No hi va haver cap pregunta de cap periodista sobre la recent mort de Cambó, tot i la relació personal d’aquest amb Perón, i la notable absència al sopar de gala ja que, en el cas d’haver arribat a fer el viatge, Cambó hauria estat a Barcelona per Sant Joan.

La setmana següent, dia 15 de juny de 1947 arribava a Barcelona el transatlàntic Cabo de la Buena Esperanza. Entre d’altres passatgers, desembarcava el qui havia estat fins a finals d’abril l’ambaixador espanyol a l’Argentina: el Conde de Bulnes. Assegurà que tornava amb la satisfacció d’haver fet els deures. Just abans d’embarcar a Buenos Aires, havia rebut personalment de Perón la “Gran Cruz del Libertador”. Dia 17, a La Vanguardia, en relació a la mort de Cambó, negà que la causa de la mort fos una mala reacció a la vacuna, sinó que estava molt feble i el cor li va fallar. Es va especular sobre la coincidència entre la mort de Cambó i el canvi d’ambaixador espanyol. Fins i tot, es va dir si, en aquell viatge i aprofitant la immunitat diplomàtica, Bulnes hauria transportat a Barcelona, sense declarar, alguns objectes d’art de la col·lecció Cambó. Els qui ho pensaven no feren altra cosa que pronosticar amb encert allò que passaria, perquè set anys després va ser un altre ambaixador el que faria el trasllat il·legal i clandestí: Manuel Aznar, avi del qui mig segle després seria president del govern espanyol. (7)

L’herència

La darreria de 1947, mig any després de la mort de Cambó, en els seus cercles de Suïssa i Barcelona comença a circular el possible conflicte d’interessos que, com era de preveure, havia de generar l’aplicació del testament. Es parla d’un desencontre manifest entre la vídua i un dels marmessors. Apareixen alguns breus a la premsa, amb petites insinuacions. Destino anuncia de manera ostentosa que, en el número extraordinari de Nadal, publicarà el testament de Cambó. Efectivament, en el número 541 de dia 20 desembre de 1947, dedica dues pàgines al tema, sota el títol “El Testamento de Cambó. Las cláusulas sociales más interesantes.” Amb una llarga entrada que fa ostentació del sentit de la responsabilitat que manté la publicació i del respecte a les persones afectades i a la intimitat del document, aporta el catàleg complet de la pinacoteca, separada en dos blocs: la pintura clàssica i la d’autors contemporanis. Aquesta darrera, a la qual hi havia moltes d’obres de Sert i d’Anglada Camarassa, no entrava dins de l’apartat social del testament. De les obres que sí apareixen descrites, exclou les que Cambó va regalar al Museu del Prado. De la resta, la gran majoria de la col·lecció personal, es detalla la relació d’autors i títols, en funció de la localització: a Buenos Aires, Montreaux i Barcelona. Excepte els nou quadres que té la vídua a Argentina, la resta de tema religiós. El testament convida a la filla a escollir-ne un sol quadre. Els altres, tots junts, han d’anar cedits amb determinades condicions a un Museu, preferentment de Barcelona. Els marmessors establerts en el testament són: Narcís de Carreras, Jesús Cambó (resident a Argentina i cosí del difunt), Josep Maria Trias de Bes, Josep Maria Casabó Torres i Evarist Arnús. Com a assessors, s’havia de consultar l’opinió de Lluís Duran i Joan Ventosa.

Definida la pinacoteca, es revalida el patrocini de les entitats culturals: la Fundació Bernat Metge, la Fundació Bíblica Catalana, la Monumenta Catalonia i la Fundació Cambó de la Sorbona. A aquestes, ja existents, Cambó vol que se n’afegeixin dues més a constituir. Una, orientada a completar la formació humanista de persones amb pocs recursos, l’altra destinada a fomentar formacions sacerdotals. Per acabar, exposa un conjunt de donatius: vuit milions de pessetes a beneficència i ajuts concrets a les parròquies de Besalú i de Verges. La revista explicita que Helena és l’hereva universal, però insisteixen que no poden ampliar més la informació, la qual esquiva les propietats, mobiliàries i immobiliàries, i no parla de la fortuna de Cambó, forjada bàsicament gràcies a l’impuls a la Banca Arnús i, posteriorment, a les inversions en indústries elèctriques en expansió, a partir de 1921 quan comprà, amb informació privilegiada i oportunisme, la companyia d’electricitat alemanya Trasatlàntica.

L’esqueix familiar

El 23 de desembre de 1948, procedents de Buenos Aires i amb escales a Lisboa i Madrid, arriben a Barcelona Mercè Mallol i la seva filla Helena. La vídua de Cambó contracta l’advocat Ramon Guardans per procedir a la defensa dels seus interessos. Se fan públiques les divergències de la vídua amb Narcís de Carreras. Tot i això, amb motiu de l’aniversari de la mort de Cambó, tant a l’abril de 1949 com al de 1950, se fan misses a l’església dels Caputxins amb l’assistència de la família i dels marmessors. El litigi cada vegada és fa més evident i Mercè Mallol decideix impugnar el testament i reclamar la legítima part que, segons la legislació argentina, li correspon. El novembre de 1949, la premsa se’n fa ressò: “Aún no se ha hecho la valoración de la fortuna, pero posee en Argentina títulos por valor de más de tres millones de pesos y la residencia de la avenida Alvear con sus obras de arte de más de millón y medio. Dice el fiscal que la voluntad del señor Cambó contraviene las disposiciones del código civil argentino en cuanto a la legítima de los herederos forzosos y debe ceder ante las leyes argentinas.” (ABC, 8-XI-1949)

A la sessió del 22 de juny de 1950 del ple de la Diputació de Barcelona, un diputat reclama informació sobre l’endarreriment en pagar les subvencions del llegat Cambó destinades a la Casa de la Caritat i a la de la Maternitat. El president li respon que són dos milions de pessetes per a cada una de les institucions, però que els marmessors han advertit que la testamentaria en curs serà molt llarga i laboriosa. (8) També informa que va encarregar un dictamen jurídic que conclou que el llegat és exigible i que l’ha transferit als marmessors com a reclamació. Tot plegat, provoca que en els ambients polítics i socials de la ciutat es comenti el conflicte i es generi inquietud entre les institucions beneficiàries del llegat. El 23 de juny de 1950, l’endemà mateix d’aquella sessió, després d’un any i mig a Barcelona, Mercè i Helena tornen anar a viure a Buenos Aires, on el plet quant a la part substancial de l’herència continua el seu curs judicial. Això no impedeix que dia 9 de desembre de 1950 el llegat artístic dipositat a Suïssa, en atenció a la part no paralitzada del testament, arribi a Barcelona, on l’ajuntament se’n fa càrrec.

Ja a Buenos Aires es produirà l’esqueix familiar. La demanda de Mercè Mallol, per raons elementals de procediment i en reclamació del que estimava just, s’havia d’adreçar contra la declaració del testament que designava la seva filla, com a hereva universal. Era un requisit judicial imprescindible per a continuar amb la reclamació judicial. Qualque divergència molt important degué passar entre la filla i la mare, o entre aquesta i l’advocat contractat, que incidiria negativament en l’harmonia familiar. Què va passar? Quin canvi de relació personal va provocar que Guardans passàs de defensar sa mare a defensar la persona contra qui la seva clienta havia d’exercitar la demanda? El canvi ultrapassava la deontologia professional i s’endinsava en el camp de la relació sentimental? El fet cert és que Ramon Guardans es va casar amb Helena Cambó l’octubre de 1951 a l’ambaixada espanyola de Buenos Aires i ambdós tornaren cap a Barcelona. Nou mesos després, el juliol de 1952, va néixer Francesc, apadrinat per Teresa Vallès, la mare de Ramon, i per Narcís de Carreras, precisament la persona amb qui la vídua de Cambó mantenia les grans diferències. L’esqueix familiar era de gran magnitud. De fet, Mercè no assistiria al naixement de cap dels catorze néts que tindria de la seva única filla i va continuar a Buenos Aires, fins ja entrats els anys 70, quan va decidir anar a viure a Madrid. En canvi, Guardans i Carreras coincidirien en multitud de societats i empreses; carn i ungla.

La sentència

Ramon Guardans, a partir del matrimoni amb Helena, es farà càrrec de l’administració i la gestió de tot el conjunt d’empreses de Cambó, incloses les de tipus cultural. També esdevindrà el més aferrissat defensor de la seva memòria o, millor dit, de la bona memòria, sense tolerar la més mínima crítica als greus errors, polítics i humans, a les contradiccions i a la doble moral. Es pot dir que Cambó esdevindrà patrimoni exclusiu de Guardans. Com a primera acció encarrega a Jesús Pabón, historiador i un dels marmessors designats, una extensa i hagiogràfica biografia del sogre que, a les més de mil pàgines, no esmenta ni una vegada el nom de la vídua. La censura imposada va més enllà d’un escàndol domèstic. El llibre apareix l’any 1952 i coincideix amb una altra biografia de Cambó, en la mateixa línia laudatòria, escrita per Maximiano García Venero. Arran de la presentació, quan un periodista li fa esment al conflicte que hi ha amb els nou quadres dipositats a la casa de Buenos Aires, Venero respon: “Esto es una incidencia del pleito sucesorio entre doña Mercedes Maillol y su hija Helena Cambó que ha tenido una insospechada repercusión nacional.” (ABC, 5-IX-1952).

El Diario de Barcelona (4-XI-1952) ja havia destapat les desavinences. Narcís de Carreras declarava: “Para mi es muy desagradable hablar de la actitud que haya podido tomar la viuda de Cambó en este tema. Tanto la hija como el yerno están en completo acuerdo con los albaceas. Estamos muy satisfechos de la actitud adoptada por el gobierno español, interpretada por el embajador, señor Aznar.” La Vanguardia afegeix que els problemes deriven, d’una banda, que els països on Cambó tenia propietats (bàsicament Argentina, Alemanya, Suïssa i Espanya) es disputaven els substanciosos drets de successió i, d’altra banda, al desacord de la vídua amb els marmessors.

A la fi, arriba la sentència definitiva que ha de tancar el plet. El setembre de 1953, la premsa informa que la Cámara Nacional de Apelaciones de Argentina ha donat la raó a la demanda interposada per Mercè Mallol en la reclamació de la seva legitima part. A tot això, han passat més de sis anys d’ençà de la mort de Cambó, i el retard en la resolució ha fet que Helena, tot i no tenir encara els 25 anys, com a edat mínima establerta en el testament, sí que ja compleix amb la curiosa condició alternativa d’estar casada i amb un fill d’un any, amb la qual cosa està en situació d’assumir la disponibilitat del que li correspon, com a hereva universal, sense la dependència de sa mare ni dels marmessors. Arran del desenllaç judicial, apareixen a la premsa diverses valoracions de la fortuna de Cambó, la qual havia estat estimada a la reclamació efectuada per la vídua en 225 milions de pessetes. L’altra part en litigi, replica amb l’aportació d’una estimació pericial que, amb data valor del 28 de maig de 1954, estableix la fortuna en la meitat; exactament 112.595.330,41 pessetes. Es tancarà definitivament el contenciós material, però no el que ha afectat la relació afectiva entre mare i filla. Un any després la ruptura i l’allunyament es farà ben evident de manera pública.

Dia 13 d’octubre de 1955, Franco inaugura l’exposició del llegat pictòric de Cambó al Tinell de Barcelona. Hi són presents totes les autoritats militars i religioses. A més de Narcís de Carreras i Josep Maria Trias de Bes, dos dels marmessors, de part de la família només hi ha Helena Cambó i el seu espòs. L’absència de la vídua és significativa i comentada. Ramon Guardans farà un abarrocat discurs d’exaltació fent bandera de l’espanyolisme del seu sogre. Acabà la intervenció explicant que l’endemà d’haver comprat els Boticelli, li oferiren un import superior de recompra i ell va respondre: “Ya no son míos. ¡Son de España!”. Efectivament, les va donar al Museu del Prado l’any 1941, a plena consciència de la dictadura militar (9).

La recuperació dels quadres d’Argentina

Tal com estava definit en el testament i com s’havia ben detallat a l’inventari publicat a Destino, romanien pendents d’incorporar al llegat destinat a Barcelona els nou quadres que romanien al pis de la vídua. El govern argentí els va declarar intransferibles amb un decret de Perón, tot i admetre que Cambó havia notificat en el seu dia, quan els va dur d’Europa a Argentina, la temporalitat de l’estada a Buenos Aires i havia pagat els imposts corresponents. De res no serviren les aproximacions diplomàtiques ni la bona relació entre Franco i Perón. L’ambaixada espanyola va tramar un pla de robatori i evasió que, en destapar-se, va provocar un greu incident que acabà amb la substitució forçada de l’ambaixador. (10)

L’estiu de 1952 la premsa argentina, arran del plet familiar, ja s’havia fet ressò de la situació dels nou quadres i havia alertat l’opinió pública, radicalment contrària a permetre la sortida de les obres. L’article 36 de la Constitució argentina, referit al patrimoni artístic, prohibia la sortida d’obres d’art del país. Consultada l’opinió de l’ambaixador, Manuel Aznar, va declarar: “Hallándose el testamento del señor Cambó en trámite judicial, tan complicado como lamentable, no veo la conveniencia de trasladar el tema al comentario periodístico.” (ABC, 3-IX-1952) Els nou quadres (de Rubens, Tiziano, Tintoreto, Gainsborough, Corregio, Dil Piombo, Benjamin Cuip, Quentin La Tour i Goya) continuaven dipositats al pis del carrer Alvear de Mercè Mallol.

S’havia especulat molt amb la procedència d’una part de la pinacoteca de Cambó. Els serveis d’intel·ligència dels Estats Units, en un informe de juny de 1945, havien recomanat investigar Cambó, com a sospitós d’haver comprat quadres confiscats pels nazis als jueus i venuts a la galeria Fisher de Suïssa. L’anàlisi de les dates de les compres no desmenteix la dubtosa procedència d’alguna peça, però seria un fet excepcional ja que el gruix de la col·lecció s’havia comprat els anys 20 i 30. Així i tot, se sap que algunes obres comprades per Cambó resultaren falses (la Verge amb infant de Filipo Lipi i L’àngel músic de Mezzolo da Forli són dues de les obres que el Museu del Prado va rebutjar per manca de verificació).

La “bomba” que activà Josep Pla

Quan les aigües remogudes arran del plet familiar ja semblaven apaivagades, a la pàgina 17 de la revista Destino, el febrer de 1958, Josep Pla publicava “La muerte de Don Francisco Cambó”. Quasi onze anys després, rebentava el llarg silenci sobre una mort sospitosament obscura. Pla descrivia la destinació del viatge frustrat i el motiu: “Fue una de las decisiones más trascendentales tomadas por don Francisco en el curso de su vida. Esta decisión estaba relacionada con el futuro de su entera fortuna. La muerte la frustró, desgraciadamente, y digo desgraciadamente porque de no haberse roto la línea que el señor Cambó había trazado, muchos acontecimientos posteriores relacionados con su memoria no hubieran ocurrido. (…) Murió de una afección intestinal, de una afección de diverticolis. (…) El señor Cambó se vacunó contra el morbo en el hospital inglés de Buenos Aires, porque de otro modo no hubiera podido tomar el avión. Si esta vacuna, habiéndose producido estando ya atacado por la infección, contribuyó a la agravación de su estado, fué en la época objeto de muchos comentarios. De una manera fija y precisa, sin embargo, nadie lo supo decir. (…) Acompañado de uno de sus familiares más directos he visitado la tumba de don Francisco Cambó. (…) Ahora está por explicar el sentido del viaje de don Francisco Cambó a Suiza, que fué la última ilusión de su vida y que la muerte frustró de una manera definitiva. (…) El objeto del viaje del señor Cambó a Suiza consistía en crear una sociedad de tipo financiero a la cual hubiese sido vertida, en su totalidad, su fortuna, que en 1947 era todavía inmensa. Esta sociedad hubiera administrado la totalidad de esta fortuna y hubiera dado a don Francisco la renta de la misma. En el caso de muerte del fundador, una parte de esta fortuna hubiese ido a su esposa — hacía exactamente trece meses que el señor Cambó se habla casado — y otra parte hubiera sido atribuida a su hija. Todo el resto hubiera formado parte de la masa de una fundación que se hubiera, probablemente, llamado la Fundación Cambó, destinada a la conservación de las instituciones ya creadas y de otras que se hubieran promovido. La fundación Cambó, que hubiera tenido su centro en Montreux (Cantón de Vaux), Suiza, hubiera sido dirigida por un comité administrativo formado por las personas de más confianza del señor Cambó y un comité de intelectuales — o si se quiere de técnicos — que hubieran sugerido lo que en cada momento se hubiera podido hacer, teniendo en cuenta las rentas de la Fundación. Es muy posible que si la idea del señor Cambó se hubiera llevado a cabo y hubiera sido posible crear la Fundación de la que estoy hablando, se hubiera podido evitar una de las hecatombes judiciales de tipo familiar mayores que recuerda la historia entera de nuestro país. (…) Su plan era vastísimo y de un interés extraordinario. Es posible que no haya llegado todavía el momento de formularlo en toda su extensión. La fortuna del señor Cambó ha quedado, en los últimos años, bastante reducida. (…) La muerte de don Francisco frustró su mayor ilusión: dedicar la mayor parte de su fortuna a la cultura de nuestro país. Su viaje a Suiza — última etapa para su regreso definitivo a Barcelona — no tenía más que este objeto: crear la Fundación Cambó con todas las garantías internacionales que en estos casos se requieren. Su fallecimiento hizo abortar lo que constituyó la obsesión mayor de sus últimos años. Queda todavía una esperanza: su memoria, el palpito vital que su recuerdo ha dejado entre algunas personas.. Decir que yo pongo mi pluma — única cosa que tengo — a este servicio, es de una obviedad manifiesta.”

De l’article, destaca la intenció de Cambó de preveure la unificació de la seva fortuna, mitjançant una Fundació (que, òbviament, hauria afectat el testament), amb uns administradors de confiança. També esmenta els rumors que hi va haver arran de la mort per una afecció intestinal, sense aclarir. Qui era la seva font informativa? Tot fa pensar que la persona que l’acompanyà a visitar la tomba era la seva amiga de joventut Mercè Mallol, la vídua, i que la informació del que Cambó volia fer a Suïssa provenia de Joan Estelrich, amic personal de Pla, company seu a París en el servei d’intel·ligència franquista, director de la Fundació Bernat Metge i establert a Suïssa, com a administrador i gestor de moltes de les activitats de Cambó. Dissortadament, Estelrich moriria el juny d’aquell mateix any i, amb ell, gran part de les feines previstes durant l’estada a Suïssa del viatge que no es va fer mai.

La reacció irada de Ramon Guardans

En el número següent de la revista, es publica una rèplica que mal dissimula una resposta enfurismada de Ramon Guardans que ataca Pla i, sobretot, a les seves fonts informadores. Si tenim en compte la circumstància (reconeguda per ell mateix) que Guardans no només no va tractar mai, sinó que no va conèixer ni tan sols al qui, en vida, hauria estat el seu sogre, sorprèn la seguretat i vehemència en les afirmacions i que s’hi refereixi, indistintament, com a “padre” o “padre político”. L’anàlisi del contingut de la resposta, lluny d’esvair incerteses, genera un gran dubte. Guardans posa l’accent en els nombrosos errors de detall que conté l’escrit de Pla: el nom de l’ambaixador espanyol en el moment de la mort de Cambó, el nom de la companyia aèria, el fet que, a la ruta prevista del viatge, no s’hagués de passar per Noruega i a la capacitat, en nombre d’assistents, de l’església del Pilar on es va fer el funeral. Quant al bessó relatiu a la possibilitat de canviar l’administració del llegat de Cambó i, per tant, d’afectar significativament el contingut de l’herència, la resposta de Guardans és maldestre, esquiva i sembla que convida al sentit de la màxima excusatio non petita, acusatio manifesta. Contrastar els dos escrits delata una indignació tan exagerada que genera sospites.

No serà aquesta la primera ni la darrera vegada que Guardans es reboti, com a gelós custodi de l’honorabilitat de la seva esposa, davant de qualsevol insinuació publicada. Ell ho expressa a l’encapçalament d’una altra manera: “No es esta la primera vez que me veo obligado a escribir en defensa de mi padre político”. Certament, no era la primera vegada. Només referint-nos a la mateixa revista Destino, he trobat que dia 19 de juny de 1954 ja replicà Carles Riba i que, dia 23 de març de 1957, atacà amb duresa, en una extens i abusiu article (“Quien es usted y de dónde saca todo esto?”), l’opinió de José F. de Golferichs(11), publicada com a simple “carta al director”, que qüestionava la generositat i l’altruisme de les fundacions. En aquest cas, atesa l’abusiva i desproporcionada resposta, la revista va permetre publicar una segona “carta al Director” (Destino , 20 d’abril de 1957) a Golferichs per, molt més educadament i respectuosament que Guardans, refermar la seva opinió.

No era, doncs, aquella rèplica a Pla, la primera. Tampoc no seria la darrera. Destaca un altre escrit enfurismat posterior (LA VANGUARDIA, 21-VIII-1973): “La edición de las obras de Cambó no incumbe a ninguna persona particular”. Rere tan sorprenent títol, Guardans fa una proclama patrimonialista no tant de l’obra escrita del qui, en vida, hauria estat el seu sogre, sinó de l’exclusiu dret de la seva dona (d’ell mateix, com a gestor plenipotenciari) a decidir sobre l’edició o no i quan de les Memòries i de les Meditacions de Cambó. Adverteix i amenaça contra qualsevol publicació que no compti amb el seu vist-i-plau: “la edición de las obras de Cambó no es de la incumbencia de ninguna persona particular ni pueden ser objeto de la Institución Cultural Española de Buenos Aires ni de ninguna otra asociación u organismo. (…) Cualquier casa editorial barcelonesa que prepare la edición de las memorias obraría indebidamente y tendría que atenerse a las consecuencias de la conducta ilegal. (…) La propiedad de los escritos de Cambó pertenece exclusivamente a su hija, Doña Helena Cambó de Guardans.” És bo d’endevinar qui podia voler l’edició de les Memòries. Segurament la mateixa persona que, des d’Argentina, veia com ara la seva filla havia perdut el llinatge matern per la suplantació masclista i franquista de la dependència marital. El cas era esborrar definitivament del mapa la vídua de Cambó.

Sorprèn tant la contundència de les reaccions de Guardans com la immediatesa en les rèpliques. Gelós vigilant més dels drets de la seva esposa que no del bon nom de Cambó, rebat qualsevol insinuació que posi en qüestió el discurs oficial que, en un temps de màxima censura, s’ha anat elaborant, mentre s’han esvaït i silenciat els “comentarios” que referia Josep Pla. A què obeïen les filípiques? I, sobretot, al dictat de qui? És evident que algú li facilitava la informació i les dades per argumentar les respostes. Forçat havia de ser algú molt proper a Cambó per deixar anar la ploma de manera tan dogmàtica i amb tanta de contundència amenaçadora. Què pretenia aturar? Amagava qualque cosa? Potser secrets de família?

Qui podia voler la mort de Cambó?

L’anàlisi desapassionat i amb perspectiva d’alguns fets rellevants i, sobretot, l’existència de motius i interessos colossals, destapen que l’anunciat viatge de Cambó, per a determinats personatges, podia haver estat molt negatiu en el vessant social, polític i econòmic. Dit d’una altra manera, amb la mort de Cambó hi va haver persones molt beneficiades i, en algun cas, de manera ostentosa. Cal dir, d’immediat, que no sembla precisament el possible canvi de testament la clau dels grans beneficis que es derivaren de la mort del financer filantrop. El canvi de testament, al cap i a la fi, a qui més podia afectar era a la vídua i a la filla i, en menor mesura, al retall en els patrocinis d’algunes de les institucions culturals i socials. Hi va haver altres beneficis molt més sucosos. La mort de Cambó va ser especialment lucrativa per a dues persones: Franco i March. No hi pot haver el més petit dubte que, en fer-se públic el retorn de Cambó, ambdós se sentiren igualment incòmodes. Franco odiava tant Lluís Companys com Francesc Cambó

Cal situar-nos just un any abans de la mort de Cambó. L’any 1946, el Comte de Barcelona, Joan de Borbó, cap de la Casa Reial espanyola i aspirant al tron com a cap d’estat, va abandonar Suïssa i es va establir a Portugal. Va ser aquell any quan es va produir la famosa conversa entre March i Franco. Aquest va ser alertat que el financer mallorquí mantenia contactes amb Joan de Borbó. La telefonada del dictador al contrabandista passaria a la història per curta i clara: “Tu a lo tuyo. Yo a lo mío.” March va entendre el significat de la frase com “tu als negocis i jo a la política”. Si volia continuar amb la gran permissivitat en la seva tèrbola activitat financera que Franco li conferia, havia d’abandonar qualsevol intervenció fora d’aquesta funció. Així ho va fer, des d’aleshores, en profit d’ambdós. Quant a Cambó, és bo d’endevinar que Franco també va ser informat que, en el curs del viatge a Europa, l’aturada a Portugal tenia per objecte entrevistar-se amb Joan de Borbó. Més d’una vegada, anys enrere, havien coincidit els vaixells Catalonia de Cambó i Giralda de Joan de Borbó. A aquell general Íssimo no li convenia gens l’encontre i, possiblement, no podia ser tan clar com ho havia estat l’any abans amb March. Les paraules, en aquest cas, serien insuficients.

La circumstància curiosa és que, tot i ser grans adversaris, Cambó i March varen mantenir grans similituds. Ambdós varen tenir, a diferents èpoques, Joan Estelrich com a home de confiança. Ambdós patrocinaren la insurrecció militar feixista. Ambdós, acabada la guerra, abominaren (sempre d’amagatotis) de Franco i ja els hauria anat bé la restauració de la monarquia. Ambdós es dedicaven a la banca. Ambdós crearien fundacions culturals. Ambdós tindrien una vida familiar conflictiva. Ambdós mantindrien múltiples relacions femenines. Ambdós tenien pocs escrúpols en eliminar els adversaris. (12) Ambdós mantenien influència sobre amples sectors de la classe política franquista i sectors econòmics dominants. Ambdós edificaren sumptuosos panteons familiars on ser enterrats, amb ostentació pública. Ambdós prioritzarien les inversions en empreses elèctriques, generadores de grans beneficis… En aquest darrer punt concret, March tenia un gran obstacle per a les seves ambicions immediates. Cambó li feia tanta de nosa com quan va ser ministre de finances i el denominà “el darrer pirata de la Mediterrània”, o quan el va perseguir per les seves activitats de contraban que el durien a la presó.

El major pelotazo d’en Verga (febrer de 1948)

Des de 1945, Joan March estava estudiant i tramant una operació d’enginyeria financera que, de sortir bé, representaria beneficis milionaris. No era un home amb estudis, però sí molt perspicaç i gens escrupolós. Quan encara no havia passat un any d’ençà de la mort de Cambó, el febrer del 1948 March presentà una reclamació ben elaborada i amb una gran substància jurídica. La demanda faria història, perquè constitueix un dels atracaments legals més espectaculars del segle XX a Europa. Amb la complicitat dels tribunals franquistes i mitjançant testaferros, va instar la fallida de La Canadenca. Ho va fer als jutjats de Reus, amb l’excusa que per aquell municipi hi passava una línia d’alta tensió de la companyia, quan la realitat és que comptava amb la connivència corrupta del jutge d’aquell districte judicial i, sobretot, de l’empara absoluta de Franco.

El cas de La Canadenca, nom popular de la Barcelona Traction Light & Power Company Ltd, encara avui és objecte d’estudis i, a les universitats, es mostra com una de les més grans estafes judicials. La companyia, en plena expansió, havia suspès la liquidació d’interessos als accionistes per atendre les fortes inversions de creixement. No era la primera vegada que, amb altres avals menors, Cambó s’havia posat al capdavant per garantir el cobrament futur i, així, esvair qualsevol reclamació dels petits accionistes. El febrer de 1948, eliminat el protector, el camí es va fer llis i ample. La sentència abusiva, però tan efectiva que no serviren de res les impugnacions internacionals, va caure com un plom i March es va apoderar, per mig milió de lliures esterlines, d’una companyia que, pel cap prim, tenia béns que superaven els deu milions. De rebot, l’enfortiment i expansió de La Canadenca, ja en curs abans de la sentència, va fer desplomar els beneficis de la CHADE (Compañía Hispano Americana de Electricidad) i de la SOFINA (Societé Financiere de Transports et d’Entreprises Industrielles), dues empreses del sector de les quals Cambó era soci majoritari. La catàstrofe econòmica va ser molt important. Hauria pogut passar això en vida seva? És del tot impossible. Per això, també sorprèn que els marmessors no estiguessin atents al cas i, quan reaccionaren, ja no hi havia res a fer. 

Com a complement, cal afegir que potser la devaluació patida per les empreses elèctriques de Cambó va ser allò que s’anomena “justícia poètica”. De fet, sense tanta d’ostentació ni rellevància pública, ell havia comprat les accions de la CHADE en unes circumstàncies molt similars a les de March amb La Canadenca, enmig d’un gran escàndol financer de corrupció que va passar a Buenos Aires l’any 1930, derivat d’unes concessions arbitràries. Cambó aprofità l’ocasió de comprar barat i multiplicà la fortuna. Com ja s’ha dit i vist, els paral·lelismes entre els dos magnats eren molts i, paradoxalment, tot i les diferències ideològiques abismals beneficiaren per igual el centralisme espanyol. Ambdós foren oxigen del franquisme.

El retorn de Cambó

D’acord amb la darrera voluntat i les disposicions testamentàries, traslladat el cos des d’Argentina, dia 1 de juliol de 1976 es va procedir a enterrar Cambó en el cementiri Nou de Barcelona. El panteó està decorat amb un relleu de Subirachs que representen Sant Francesc d’Asís i Bernat Metge. Al mur de marbre hi ha la inscripció: “Passarà tot i el fet viu de Catalunya persistirà”. Resumeix una de les seves intervencions a les Corts espanyoles: “No os hagáis ilusiones: pasará este Parlamento, desaparecerán los partidos que están aquí representados, caerán regímenes, y el hecho vivo de Catalunya subsistirá.”

LA MOLT MISTERIOSA (i no investigada) MORT DE CAMBÓ

La premsa es fa ressò de l’acte d’enterrament. El País diu que hi assistiren 400 persones i que, en dipositar el fèretre, hi posaren terra “de les quatre províncies” catalanes (13)La Vanguardia afirma que hi havia “milers de persones”, entre les quals relaciona l’alcalde de Barcelona i alguns polítics (Ventura Gassol, un dels seus adversaris, entre d’altres). Informa que es va cantar Els Segadors, El cant de la Senyera, El Virolai i L’emigrant. El fet més destacable és la insòlita i única coincidència en un acte públic de Mercè Mallol i Helena Cambó, mare i filla, presidint juntes la cerimònia. Aleshores havien passat gairebé trenta anys d’ençà de la mort de Cambó i un quart de segle d’ençà de l’esqueix familiar. No és cap reconciliació estable, sinó un fet esporàdic singular que no es repetirà en altres actes públics futurs.

ANNEXOS COMPLEMENTARIS

I) Reconeixements i recompenses post mortem

El maig de 1968, Astúries va retre un homenatge de reconeixement a Cambó, amb motiu del 50è aniversari de l’electrificació de Pajares que possibilità el ferrocarril. Helena Cambó va destapar una placa de record de l’esdeveniment. 

Helena a Astúries
Helena a Astúries

La vídua de l’homenatjat no hi era. Mercè Mallol, si és que la convidaren, tampoc no va assistir a l’exposició del llegat Cambó, dia 9 d’octubre de 1990, al Museu del Prado. Quines llargues i poderoses mans censuraven la presència de la vídua? 

LA MOLT MISTERIOSA (i no investigada) MORT DE CAMBÓ

Feren de guia als reis d’Espanya Helena Cambó i Ramon Guardans. Aquest, al costat dels franquistes Carlos Sentís i Martí de Riquer, havia fet part de l’anomenada “camarilla catalana” del Consell Privat de Joan de Borbó.

El 30 d’abril de 1997, en complir-se els 50 anys d’ençà de la mort de Cambó, es va inaugurar un monument a la Via Laietana de Barcelona, amb assistència de Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Aquest monument, tal com es pot veure a la il·lustració de capçalera d’aquest article, ha estat sovint objecte de pintades. De part de la família, presidiren l’acte inaugural Helena Cambó i Ramon Guardans. En aquesta ocasió, l’absència de la vídua era obligada. Havia mort just el desembre anterior a Madrid i fou enterrada, amb gran discreció, en el panteó Cambó de Montjuïc.

El 2005, Ramon Guardans, i el 2010, Helena Cambó, varen rebre la Creu de Sant Jordi.

LA MOLT MISTERIOSA (i no investigada) MORT DE CAMBÓ

Dels catorze fills de la parella, la majoria fan part dels òrgans de govern de les empreses derivades del llegat de l’avi. Alguns d’ells, membres de l’Opus Dei, s’han significat al costat d’ideologies conservadores. L’any 2008, Helena Cambó va abanderar el manifest contra la llei de l’avortament tramitada des del govern socialista espanyol.

II) La salut de Cambó

La nit de dia 17 d’abril de 1907 (la majoria de fonts diuen erròniament que era dia 18), quan anava a fer un míting al Casino de Sants, en passar per Hostafrancs Cambó va ser ferit a l’abdomen, com a conseqüència d’uns trets disparats per elements lerrouxistes. 

Recreació gràfica d'un atemptat contra Cambó
Recreació gràfica d’un atemptat contra Cambó

Des d’aleshores, es va queixar tota la vida de cansament i problemes de respiració. Sempre deia que ell moriria per culpa dels pulmons

El gener de 1930, Cinto Reventós li diagnostica un possible càncer de gola. Espantat per la mala nova, va anar a Londres on va ser intervingut satisfactòriament i sense altres complicacions posteriors que l’enfosquiment de la veu.

Segons declaracions de la dona i de la filla, quan anuncia el viatge a Europa, el març de 1947, estava en perfecte estat de salut.

III) Les dones a la vida de Cambó

Francesc Cambó va ser allò que a Mallorca es coneix com un femellut. Va mantenir moltes de relacions amb moltes de dones i, en algun cas, conflictives. Sempre d’amagatotis, la seva tan exhibida ortodòxia religiosa, xocava de front amb la doble moral hipòcrita que practicava. Era, dit també en llenguatge planer de Mallorca, un beato fals. Un cas idèntic al del seu col·laborador Joan Estelrich, a qui corresponia resoldre els conflictes generats i evitar possibles escàndols amb reparacions econòmiques. Cambó va protagonitzar més d’un conflicte amb fotògrafs de premsa.

 

Una foto que desembocà en enfrontament
Una foto que desembocà en enfrontament


 

 

 

 

 

 

 

 

 

Com en el cas de Joan March, moltes de les seves relacions eren petites transaccions comercials que, ben bé, podrien considerar-se com a serveis de prostíbul, tot i que s’exercien en hotels de luxe o apartaments privats. Predominaven actrius i cupletistes, però solien ser relacions efímeres. Més pes tenien les que va mantenir amb cantants líriques i ballarines clàssiques. Va ser el cas de María Gay (1879-1943), d’Àurea de Sarrà (1889-1974), i amb molta més intensitat i durada, amb María Barrientos (1883-1946).

Maria Gay
Maria Gay
Àurea de Sarrà
Àurea de Sarrà

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Maria Barrientos
Maria Barrientos

Una altra relació femenina important a la vida de Cambó va ser l’amiga d’infantesa Letícia Bosch (1890-1944), la qual, en casar-se amb un duc de la família Borbó, va ser l’enllaç que afavorí les trobades del polític amb Alfons XIII. Gràcies a aquest trampolí, el rei d’Espanya va avalar la incorporació de Cambó a distints governs de Maura.

Letícia Bosch
Letícia Bosch

Una altra dona decisiva va ser Francesca Bonnemaison, implicada amb La Lliga i que proporcionava a Cambó companyies femenines discretes, la majoria molt joves. D’aquestes nombroses relacions, sempre amagades davant de la societat de l’època, cal esmentar Montserrat Ribera i Badia Paulina Pi de la Serra i Jolí. Aquesta darrera va ser secretària personal de Cambó i, posteriorment, a París, d’Estelrich. Va tenir una filla secreta, aparentment amb Estelrich, tot i que aquest podria haver actuat com a escut protector de Cambó, tal com pot deduir-se de les dates i d’algun altre detall (14)

Paulina Pi de la Serra
Paulina Pi de la Serra

Tant Montserrat com Paulina, l’any 1937, varen fer feina a l’AIE (agence d’Informations Franco-espagnoles), tapadora del servei d’espionatge franquista creat per Cambó a París i on actuaren com a agents Octavi Saltor, Carlos Sentís, Josep Pla i Joan Estelrich. Aquest darrer va crear i dirigir la revista Occident, amb l’objectiu de justificar l’aixecament armat de Franco per aconseguir la no intervenció de França i Anglaterra. El maig de 1938 es faria càrrec de l’AIE Jesús Pabón, futur marmessor i biògraf de Cambó.

Una altra de les relacions femenines, tal vegada la més secreta i, potser per això mateix, objecte de més comentaris, va ser la que mantenia amb Pilar Moraleda, esposa del seu gran amic banquer Gonçal Arnús, a qui Cambó assessorava professionalment. Hi ha prou documentació publicada que delata que Cambó participava d’intercanvis sexuals i molt possiblement de relacions col·lectives compartides. Als casos coneguts de Paulina Pi de la Serra i d’Àurea de Sarrà, amb altres vedets anònimes que participaven de festes en grup amb Estelrich i altres, cal afegir els noms de Pilar Moraleda i María Barrientos, objecte d’intercanvi entre Arnús i Cambó. A De mi vidaIndalecio Prieto explica que, quan era ministre de Finances, Cambó va demanar a Pepe Amézola, propietari d’una sala de concerts, la contractació de la seva amiga María Barrientos. L’empresari al·legà que no tenia un cèntim, perquè acabava de contractar Miguel Fleta, amb uns honoraris que excedien les possibilitats econòmiques. Sense inquietar-se, Cambó imposà tant el nombre de funcions com el catxet que havia de cobrar. La soprano era l’amant d’un banquer català, l’esposa del qual es colgava amb Cambó, sense que aquest deixàs la relació amb la cantant. Segons Prieto “El asunto se solventó a la española: el ministerio aportó el dinero extra necesario.” L’ombra dels favors i de la corrupció envoltaren el magnat.

Tant María Barrientos com Pilar Moraleda, amigues entre elles i, ambdues, de Maria Mallol, farien llargues estades a Argentina entre 1941 i 1947, els anys qui hi va viure Cambó.

IV) Quatre pinzellades més d’opinió

La capacitat oratòria, les habilitats com a gestor, la formació acadèmica, l’alt nivell cultural, el marc de relacions socials, la fortuna econòmica… no varen tenir prou força per evitar el fracàs dels seus objectius polítics. Tot plegat, planteja moltes de preguntes. Com és possible que, qui va tenir el suport electoral de Catalunya, fes malbé la confiança i cometés l’error de fomentar l’enfrontament civil dels catalans?

Cambó emet el seu vot
Cambó emet el seu vot

Com així, qui enaltia la població amb els seus parlaments i era l’abanderat de la concòrdia, va implicar-se en una guerra colonial?

Dies de glòria
Dies de glòria

Com, qui va impulsar la presència de Catalunya en els debats a la Societat de les Nacions de Ginebra en defensa de les nacions sense estat, va doblegar-se i va ser un dels qui més estalonà l’estat jacobí i opressor? Com va brindar suport a una dictadura militar totalitària i exterminadora de la llengua, la cultura i la identitat catalanes?

Segell d'època
Segell d’època

Són males d’explicar totes les contradiccions que el convertiren en l’executor de l’antítesi del pensament que havia propugnat. Cambó és el paradigma de l’esquizofrènia i l’autoodi dels catalans, la viva i genuïna expressió del fracàs del catalanisme cada vegada que, lluny de discernir amb mirada universal, s’obliga a optar entre entre la identitat i la ideologia. Pesa sempre més la tria entre dreta i esquerra que no entre Catalunya i Espanya, com si, això darrer, no fos també l’elecció entre la llibertat i la dependència. És cert que aquesta preferència no és exclusiva de la dreta i que trobaríem molts d’exemples idèntics entre polítics d’esquerra. Mentre Prat de la Riba i Macià varen ser uns estadistes, Cambó i Companys no tenien el sentit nacional com a element prioritari i provocaren l’enfrontament i l’odi entre catalans.

Arran de la mort de Prat de la Riba, l’any 1917 Francesc Cambó es proclamà el seu hereu. No va ser digne del llegat. Aviat va desfer el caràcter transversal del catalanisme del seu referent històric i el va convertir en una opció sectària, sovint reaccionària, al servei de la dreta i de la burgesia. Així va dividir el catalanisme interclassista i accentuà una disputa esquerra-dreta que, per a molta de gent, encara avui preval a la d’enfortir conjuntament la lluita per l’alliberament nacional, com a primer i principal objectiu conjunt. Per a decidir quin model de país volem, primer cal bastir el país. L’evidència insulta.

Com vaig descriure en col·laboracions anteriors (vg. els quatres articles en aquest mateix bloc sobre “El franquisme recompensat pel borbó”), al llarg del segle XX es va donar una tendència reiterada de molts de representants de la burgesia i de sectors il·lustrats que, sense cap escrúpol, feren el salt des del catalanisme de dretes fins al militarisme espanyolista (15). Molts d’ells, Cambó és un exemple rellevant, ja brindaren suport a la insurrecció de Primo de Rivera i, tot i la demostració del fracàs, repetiren i multiplicaren l’error en avalar el feixisme de Franco, tan nociu per l’avanç de Catalunya durant dècades.

En el cas de Cambó no es tracta d’un simple error. No és un cas de silenci còmplice, sinó de participació activa en l’etnocidi. Ell va lliurar suport econòmic als militars revoltats, va ordenar la seva gent a brindar suport als feixistes, va actuar com a propagandista publicant articles a la premsa europea justificant l’aixecament armat, va crear un servei d’espionatge, integrat per antics assalariats seus, que serien determinants en la delació a la Gestapo de Lluís Companys i, com a conseqüència de les informacions del SIFNE a l’aviació italiana de Mallorca, en la mort directa de gairebé cinc mil catalans.

Abans de la guerra ja havia cregut que podia incidir en la política espanyola. Va ser ministre amb Maura (dues vegades) i, amb altres membres de La Lliga, va legitimar la unitat d’Espanya en la innocent esperança de fer entendre la singularitat de Catalunya. Ell mateix ho va tocar amb les mans i, tot i no admetre l’error i reiterar-se en una dualitat impossible, explicava un fet que defineix l’absurda pretensió: «Alcalá Zamora quiso atacarme con una contradicción aparente: “Su señoría pretende ser, a la vez, Bolívar de Catalunya i Bismarch de España y es preciso que escoja entre una y otra”. En esta invectiva Alcalá Zamora exponía todo el drama de mi vida, porque desde muy joven sentía yo este doble ideal: dar a Catalunya la libertad y a España la grandeza». Com és allò tan clarificador que no es pot ser mai, simultàniament, criat de dos amos?

Un altre aspecte de la seva vida és la covardia en moments claus. Quan, l’any 1929, va ser requerit per Alfons XIII per assumir la Presidència del Govern, va excusar-se en raons de salut per no fer-ho i, quan encara no havien passat dos anys, dia 12 d’abril de 1931 pidolava el càrrec que el resultat de les eleccions municipals va impedir. Cambó tenia por. Es veu en moltes de coses com el fet d’anar sempre aferrat a les faldes d’algun confessor. Una altra prova és que va defugir respondre les fortes envestides que li feren els adversaris quan l’acusaven de judio-catalán. Luis Sirval, en el llibre La autonomía de Cataluña, l’any 1919 el descrivia així: “Se le diría mercader hebreo de alcatifas o de piedras preciosas”. L’any 1928, la revista Buen Humor de Madrid afirmava que “Cambó es judío” per establir el paral·lelisme de burleta contra els catalans. Salvador de Madariaga deia que Cambó tenia consciència de la seva procedència jueva i que, aquest va ser el motiu de no tornar a Espanya quan va acabar la guerra incivil. No oblidem que, a la batalla de l’Ebre, els falangistes barataren una estrofa del Cara al sol per incorporar-hi: “Catalán, judío y renegado, pagarás los daños que has causado. /Arriba escuadras a vencer que en España empieza a amanecer.” En iniciar-se la segona guerra mundial, Cambó passava pena que Franco no fes la mateixa persecució iniciada per Hitler contra els jueus. Madariaga afirma que “Cambó no hubiera pasado un exàmen de pureza racial. Su misma elegancia y distinción eran muy sefarditas y además latía en él un rasgo que he dado en considerar como indicio de judaismo”. Per això, per sentir-se més protegit, va decidir anar a l’Argentina, on la colònia jueva era molt nombrosa (16).

A la zona geogràfica de la seva família (Verges, Besalú…) hi ha una gran presència jueva. És possible que aquest coneixement, des de ben jove, de la seva ascendència jueva, forçàs fins a l’exageració propera al fanatisme, la seva militància religiosa que va demostrar en molts d’àmbits fins a l’exhibicionisme més barroer. Una persona com ell, amb una pràctica llicenciosa i sense restriccions de la sexualitat (encara que practicada d’amagatotis), hauria pogut orientar la seva pinacoteca a la pintura eròtica i, en canvi, col·leccionà art religiós de manera gairebé monogràfica. Exhibí fins a l’exaltació i el fetitxisme la seva professió de fe catòlica. En el rerefons, però, al darrera de l’assistència permanent de confessors en el curs de la vida, al darrera d’almoines a esglésies i congregacions, al darrera de les subvencions a institucions socials dependents del Bisbat, hi havia una demostració grossera de la doble moral i una falsa beateria. Hipocresia.

Així mateix, i aquesta és una més de les moltes i complicades claus en el comportament del polític i financer, Cambó era un misogin. Com a tal, tenia un mal concepte de les dones, com a essència del pecat i com a objecte subordinat al mascle, típic de la cultura judeo-cristiana, que accentuava amb la seva ultra-ortodòxia catòlica, tanmateix infringida amb la seva conducta. També com a misogin, d’aquesta pèssima consideració de les dones, n’exceptuava dues: sa mare i sa filla. No així cap de les seves amants. La seva esposa ni tan sols. Ho demostrà més enllà de la seva vida.

CONCLUSIONS

La informació relativa a les causes de la mort provenen exclusivament de la família més propera i, ateses les evidents contradiccions entre la descripció de la malaltia i els diagnòstics atribuïts, brollen dubtes raonables.

És indubtable que la mort de Cambó, abans d’un viatge que tenia per objectiu crear una fundació per assumir la gestió de la seva fortuna, va beneficiar l’entorn familiar, però va ser molt més lucrativa, políticament, socialment i econòmicament, per Franco i per Joan March.

És possible que Cambó morís com a conseqüència d’haver estat enverinat. No sembla cap especulació temerària. Al contrari, ho fa pensar la descripció del seu darrer mes de vida, apagant-se lentament i, al final, amb les hemorràgies fatídiques. Allò que cal descartat són les hipotètiques causes publicades que no coincideixen amb la simptomologia. Amb les tècniques científiques d’avui en dia, no seria impossible verificar-ho empíricament. Com no seria impossible verificar la previsible paternitat d’alguna hipotètica descendent directa no reconeguda.

La vida social de Cambó obri un gran ventall de persones que podien ser el braç executor dels possibles assassins. També hi hauria hagut possibles escenaris. Tant al pis del carrer Alvear, com a la finca Mon Repòs de San Miguel, Cambó rebia convidats. No feia gaire, i només és un exemple, havia fet un dinar en honor de Jacinto Benavente. La seva presència a actes de l’ambaixada espanyola era molt freqüents. A l’entorn de la data de la vacuna, a mitjans març de 1947, va assistir a un dinar amb molta de gent a un restaurant de Buenos Aires. Tan Franco com March hi podien fer arribar les seves llargues mans. Tant un com l’altre, en això d’enverinaments, eren uns experts. Si Cambó va ser una de les seves víctimes ni va ser la primera ni la darrera ni de l’un ni de l’altre.

Darrera foto pública de Cambó
Darrera foto pública de Cambó, a Argentina, mig any abans de la seva misteriosa mort

La principal conclusió de tot plegat és que, malgrat la gran quantitat de llibres i articles que s’han publicat sobre Francesc d’Assís Cambó, hi ha molts de fils per estirar, molts d’estudis pendents, perquè, com he dit al començament, romanen grans deserts informatius a la seva vida i, com s’ha vist, a la seva mort.

NOTES

(1) L’abril de 1939, just quan s’ha donat oficialment per acabada la guerra incivil, Cambó escriu a Estelrich que plantegi al govern de Burgos “si Vostè troba l’ambient propici, la possibilitat de publicar a Barcelona un diari en català, que no parlés de política, excepte en les notes oficioses que se li enviessin; que subministrés una bona informació i que publiqués articles literaris, científics i econòmics”. Vg. Maria Josepa Gallofré “La represa de les edicions catalanes a la postguerra”.

(2) Cambó 1876-1947 de Jesús Pabón va ser publicat l’any 1952, un any després de l’encàrrec, a l’editorial Alpha, quan ja la gestionava Ramon Guardans. Pabón, catedràtic d’història de Sevilla, havia col·laborat directament amb el SESFI a París, a les ordres de Cambó i, després, faria part, igual que Guardans, del consell privat de Joan de Borbó.

(3) Això és fals, almenys en el cas d’un dels dos famosos germans. Enrique havia realitzat la seva darrera intervenció quirúrgica el març de 1940, després de la qual va patir una embòlia que paralitzà mig cos, afectà el cervell i va perdre l’enteniment. En cas de ser certa la decisió, només l’hauria pogut operar Ricardo.

(4) Concretament el dinar al qual assistí Cambó, en homenatge a qui havia estat ministre espanyol d’Indústria i Comerç, va ser dia 11 de març al Jockey Club de Buenos Aires. (*)

(5) Només arribaria a temps del funeral, però va quedar fent gestions a Buenos Aires tot un mes i no va tornar a Barcelona fins dia 31 de maig.

(6) Després d’analitzar les descripcions dels símptomes i veure que, en cap cas, no eren coherents amb les causes de la mort anunciades, he fet algunes consultes mèdiques. M’he circumscrit a la descripció dels símptomes del procés de la malaltia i als diversos diagnòstics apareguts a la premsa. Segons les opinions rebudes, atenent la simptomatologia descrita, cal descartar totes les causes publicades: la septicèmia, la peritonitis i la diverticulitis. Les tres brinden aspectes clars, perfectament coneguts fa més d’un segle, que els metges haurien observat. Ni ells, ni els familiars que descriuen l’evolució del malalt no s’hi refereixen a cap moment. En concret, la septicèmia, de procedència bacteriana, provoca calfreds, febres molt altes, deliris, vòmits, respiració accelerada, freqüència cardíaca molt intensa i molt ràpida i apareixen taques vermelles a la pell. D’altra banda, la septicèmia es precipita en poques hores i no va ser el cas. Quant a la peritonitis, és una inflamació aguda de la membrana del peritoneu que genera un traumatisme directe a l’abdomen. Es manifesta amb forts dolors a la panxa, vòmits, taquicàrdia i una set insaciable. Tampoc no va ser el cas. Finalment, la diverticulitis prové de la inflamació d’unes petites bosses que hi ha al colon, molt freqüent en persones d’edat, que restreny i provoca dolors abdominals intensos. Ni un dels tres diagnòstics publicats presenta cap dels símptomes que va patir Cambó. Aleshores? Podria ser la vacuna contra la febre groga? De fet, la febre groga, de procedència vírica, sí que provoca hemorràgies i vòmits negres. No obstant, el primer dels símptomes és la icterícia, manifestada de manera cridanera amb un canvi radical del color de la pell i, significativament, dels ulls que tornen grocs (d’aquí el nom d’aquestes febres). Com així no hi ha cap esment a tal possibilitat de part dels metges, coneixedors de la vacunació recent del malalt? Quines altres situacions generen hemorràgies digestives? L’hèrnia de l’hiatus, les úlceres gàstriques, els tumors… No sembla cap d’aquestes la causa de la mort. Qualque possible causa més? L’enverinament! El remei per a aquest, a la primera meitat del segle XX, era la succió gàstrica mitjançant sonda. De fet, eren habituals aleshores i coneguts com a rentat d’estómac. No es va intuir tal possibilitat? Llàstima de no haver tingut en compte, en el diari personal del malalt, la referència abans esmentada als bolets que ell recollia i menjava tot i que la gent del país els considerava verinosos.

(7) “Para embarcar los cuadros de Rubens, Tintoretto, Tiziano y Gainsborough, el embajador de España, Manuel Aznar, organizó una operación secreta que le costó el cargo cuando fue descubierta por el gobierno argentino.” Rogelio García Lupo (Clarín, 31-VIII-1997). Vg. també la nota 10.

(8) De fet, el Pavelló Cambó de la Casa de la Maternitat no s’inaugurà fins el juny de 1957.

(9) Resulta d’interès, sobretot dels futurs periodistes i comunicadors, fixar-se en el llenguatge de la premsa franquista. Amb dos fragments d’aquell acte, com a exemple, n’hi ha prou: “Sus excelencias recorrieron detenidamente la exposición. Admirando los lienzos, sobre varios de los cuadros expresó el Caudillo su opinión con inteligentísimos comentarios e interesándose por los mismos con palabras de experto conocedor y amante del tema con clarísimo criterio.” (La Vanguardia, 14-X-1955) “El hecho de que el Caudillo quisiera honrar con su presencia demuestra hasta que punto interesan a su Excelencia los acontecimientos artísticos y como desea resaltar actos que, como este, constituyen un ejemplo de alto sentido patriótico. Don Francisco Cambó, el de la España Grande, quiso anudar su aspiración de grandeza con este legado a Barcelona y el importantísimo al Museo del Prado de Madrid, fundiendo las dos generosidades en una voluntad de amor y perpétuo servicio al patrimonio artístico de la Patria.” (ABC, 14-X-1955) El to del discurs de Guardans, exposat a ambdós diaris, no desmereix gens d’aquest estil pretensiós, hagiogràfic, ampul·lós, enramellat i ignominiós, conegut popularment com “el llenguatge del NO-DO”, fent esment al noticiari franquista imposat obligatòriament als cinemes.

(10) L’evasió dels quadres, sota el paraigües de la immunitat diplomàtica de l’ambaixador Aznar, la detallà Juan Carlos Losada La Aventura de la Història, núm. 157. Vg. també la nota 7.

(11) Possiblement fill de Macari Golferichs, propietari de la casa modernista del mateix nom a la Gran Via. Espoliada pels anarquistes l’any 1936 i, posteriorment, donada als dominics, actualment és un centre cívic de l’ajuntament de Barcelona.

Casa Golferichs
Casa Golferichs

 

 

 

 

 

 

 

 

(12) És més que reconeguda la participació de La Lliga en els actes de pistolerisme de Barcelona que, entre d’altres, provocaren la mort de Francesc Layret (1920) i Salvador Seguí, el Noi del Sucre, (1923), ambdós adversaris de Cambó. Un dels seus col·laboradors més directes, Josep Bertran i Musitu, dirigia l’extermini selectiu. Bertran va arribar a ser ministre espanyol de Gracia y Justicia. L’any 1937 Cambó li confiaria a París la direcció del SIFNE.

(13) El seu concepte nacional o la interpretació que en va fer la família era, com es pot deduir, restrictiu i regionalista. Temps enrere i en sintonia amb l’ideari de Pra de la Riba, l’any 1918  Cambó havia publicat una carta a La Almudaina, on oferia col·laboració vers la unitat nacional amb reconeixement de l’autonomia: «Els mallorquins han de pensar en ço que més els convinga. Se’ls hi presenten dues opcions: o sumar-se a l’Estat Català, a base del reconeixement d’una plena autonomia per a regir els afers mallorquins, o continuar units a l’Estat Espanyol unitari. Per a la primera solució, crec que no hi hauria cap diferència entre nosaltres i que arribaríem a un acord immediat, doncs els catalans no hem sigut mai imperialistes»

(14) La filla va ser confiada, sense manutenció estable, a un matrimoni humil. D’acord amb la tradició hel·lenística i igual que faria Cambó amb l’única descendent reconeguda, li posaren Helena. La mare biològica, “per mantenir el seu prestigi social” (dit en les seves paraules), va participar de la doble moral hipòcrita dels seus dos amors (i amos i senyors). D’aquesta manera, va ser objecte de molts de reconeixements laudatoris i, l’any 1983, l’Ajuntament de Terrassa li lliurà la màxima distinció de la Ciutat. Paulina feia vint anys que havia girat l’esquena a la seva filla. Vg. http://www.naciodigital.cat/latorredelpalau/noticia/24246/feliu/paulina/era/meva/mare

(15) Podeu llegir els quatre articles sobre aquests personatges (Estelrich, Riquer, Sentís, Samaranch…) a:

I) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248214

II) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248285

III) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248362

i IV) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/248404

(16) A l’altre extrem ideològic, també es produeixen expressions excessives. El juliol del 2009, Lluís Sales i Favà, historiador i destacat membre de les CUP, publicà un escrit contra un hipotètic lobby jueu a Catalunya que, segons l’article, estaria manipulant l’opinió pública i la majoria social de la ciutadania. La il·lustració escollida per l’autor era un dibuix que caricaturitzava Cambó com a jueu, amb la qualificació de “traïdor”. Ho podeu veure a: http://www.llibertat.cat/2009/07/els-sionistes-nostrats-7148

Com a contrapunt, d’entre les moltes rèpliques que hi va haver, he escollit la de Jaume Renyé que trobareu a: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/140559

BIBLIOGRAFIA BÀSICA PER A AQUEST ARTICLE

Cambó Jesús Pabón (Alpha, 1952 i 1968)

Els intel·lectuals mallorquins davant del franquisme Josep Massot i Muntaner (PAM, 1992)

L’últim Cambó (1936-1947): La dreta catalanista davant la guerra civil i el franquisme Borja de Riquer (Eumo, 1996)

Cambó Heribert Barrera (Dèria Edicions, 2012)

Hemeroteques: ABC, La Vanguardia, Destino, Clarín, premsa comarcal…

…i dues fonts orals que han reclamat romandre en l’anonimat. 


Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES AMAGADES el 9 d'agost de 2013 per Bartomeu Mestre i Sureda

  1. Mereix una lectura , més d’una lectura acurada. La figura de Cambó és complexa, la seva mort també. Un article extraordinari, escrit -sembla- des del rebuig a la glorificació del personatge  i, per tant, obert i polèmic.
    Enhorabona!. 
  2. El meu reconeixement Balutxo pel teu treball i gracies per l’esment a la nota relativa a la juedofobia contra Cambo. Una abracada  des de Corea.
  3. Un article excel.lent i que es llegeix fàcil, ben construït. I a més de conèixer moltes coses ignorades o oblidades. Interessantíssim. GRàcies per la bona feina i compartir-ho amb nosaltres.
  4. M’ha agradat molt. No se m’ha fet gens pesat com avisaves al correu. Més que una mirada al passat és una proposta de futur. Aquest article s’hauria de publicar a SAPIENS o a qualque revista especialitzada. Els historiadors i els polítics l’haurien de llegir. Hi ha molta i molt bona informació. A vegades m’ha semblat una novel·la negra, amb intriga i una investigació intel·ligent. No he pogut aturar-me fins al final. L’hauré de tornar a llegir amb calma perquè hi ha molt de gra i poca palla. ¿Ningú no havia sospitat mai d’aquesta mort misteriosa?
  5. Excel·lent article. Un punt a revisar, si no m’erro la detenció de LLuís Companys i la resta no és obra de la Gestapo i sí de la Abwehr, serveis militars.
  6. Busco algu proxim a Cambó o una adressa per poder arribar a confirmar el que el meu pare m’ha dit :
    que el meu avi Joan Torné Avià , havia escrit algun article pel Cambó a la vegade que altres publicacions a diaris de l’epoca..Va mori el 1924.
    Agrairia molt trobar el cami i els medis per poder confirmar aquets termes.
    ATENTAMENT, jalbertt@telefonica . net

Respon a carme.laura Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.