Etziba Balutxo...

La identitat d’un poble rau, més que en la història, en la seva cultura. Constitueix el factor més important per establir diferències amb altres. La nació catalana sobreviu, tot i les endemeses de França i d’una Espanya més depredadora que mai, perquè té fites clares que la delimiten de qualsevol altra. Molt més profundes, gairebé antagòniques, amb la cultura patriarcal espanyola; la del mite del caçador. A les antípodes, la nostra cultura matriarcal representa el mite del llaurador. Ells són conquistadores i nosaltres gent de jardí. Ells tenen místics i capitans; nosaltres, poetes i mariners. Les diferències són tantes i els conceptes tan clarificadors que, amb pocs exemples, es veu que no pertanyem a la mateixa cultura. Podem admetre, volem admetre, que no n’hi ha una de superior a l’altra, però és evident que són dues maneres molt diferents d’anar per la vida.

En cas de dificultat, ells toquen madera (fent al·lusió al fetitxisme de tocar la creu a l’espera del miracle). Nosaltres tocam ferro per barrar el forrellat del portal de casa nostra. Quan són sincers, parlen en plata (pur materialisme) o en cristiano (un concepte de guerra santa procedent de les creuades). Nosaltres, positius, parlam clar i català. Ells adiestran: domestiquen amb la mà dreta de la força. Nosaltres ensinistram: educam amb la mà esquerra de la diplomàcia. Ells porten l’anell de casats a la dreta i nosaltres a l’esquerra, perquè és la del cor. Ells tenen sinverguenzas i nosaltres pocavergonyes (un poc, com a mínim). Ells juguen amb matasuegras i nosaltres amb espantasogres. Ells fan les coses de los pies a la cabeza. Nosaltres, de cap a peus (primer les pensam). Ells diuen al fin y al cabo; és a dir, conclouen les coses del final al principi. Nosaltres, al cap i a la fi, som ordenats. Ells mengen manitas de cerdo i nosaltres peus de porc. Quan frissen molt, ells van follados; nosaltres, a les totes! Si van atabalats, ells van de culo o de cráneo i nosaltres a la correguda. Ells exigeixen impuestos (d’imposar) i nosaltres contribucions (d’aportació solidària). La Puríssima per a ells és la virgen i per a nosaltres, la mare de déu. Ells converteixen l’home en el centre i supediten la dona al llinatge del marit. Nosaltres tenim segones festes, perquè la dona té els mateixos drets que l’home. La dona catalana és madona dels seus béns. Els matrimonis són en règim de separació de béns i no de “ganaciales”. En el nostre dret públic, la dona fins i tot pot escollir tomba, la qual cosa vol dir que es pot separar fins i tot després de morta. Ells prediquen allò de la maté porque era mía. Els nostres conflictes domèstics es resolen amb el suïcidi, perquè en cas extrem estam disposats a morir, però no a matar! Quan s’enfaden, envien la gent a una determinada pràctica sexual ben diferent a la que usam nosaltres. Els valencians a fer la mà i nosaltres a pastar fang. El seu sábado, sabadete significa vagància. Per a nosaltres, fer dissabte és fer feina, perquè per fer festa i anar mudats ens endiumenjam. Per descriure els presumits, ells diuen armados de punta en blanco (fent esment a les espases tretes de la beina), nosaltres anam de 21 botons (com els antics serenos). Ells diuen ¡oiga! (un verb que convida a ser passiu); nosaltres escolti. Ells usen imperatius (¡calla!). Nosaltres proposam (vols callar? i, si hem d’insistir, vols fer el favor de callar?). Ell beuen tinto i nosaltres vi negre. Ells tenen el gordo de Navidad i nosaltres la grossa. A un astut li diuen mosquita muerta, l’antítesi del nostre estornell deixondit. El seu perro viejo equival al nostre tord jove. Allà, qui els molesta les jode, aquí ens fa la punyeta. Els seus folls estan como una regadera (fent aigua de per tot); els nostres estan com un llum, talment Ramon Llull (el mestre il·luminat). Anomenen els genitals amb elements morts (pito, concha…) i nosaltres amb elements coloristes i vius de la flora i la fauna del país (figa, perdiu…). Ells tenen vinagreras (fent esment al contingut, encara que hi hagi oli); nosaltres, setrilleres (fent esment al continent). Ells, despullats, van en cueros, nosaltres en pèl. Ells donen moltes de coses que no valen res (vueltas, conferencias…), nosaltres les fem. Ells, posats a donar, fins i tot dan la cara; els catalans mostrem cara i, si cal, plantem cara. Ells, despistats, no tienen ojos en la cara, nosaltres tenim la son a les orelles. A l’hora de repartir el patrimoni dels pares, en fan trossos i los echan a suertes. A la nostra cultura, el gran fa les parts i el petit tria. Ells diuen ¡te quiero! (amb ànim posessiu), nosaltres t’estim! Ells utilitzen el cinisme, nosaltres la ironia. Ells diuen ¡ni lo pienses!, nosaltres treu-t’ho del cap! (on s’ha vist mai prohibir pensar!). Ells cierran filas (com els militars), nosaltres feim pinya (com els castellers). Ells generalitzen i pluralitzen: buenos días, buenas noches, felices Navidades… En canvi, nosaltres som més concrets: bon dia, bona nit, bon Nadal… Quan ens desitgen els molts d’anys, ells responen gracias. Nosaltres, recíprocs, responem en vida vostra… Etcètera, etcètera.

Òbviament, he descrit comportaments generals. M’he referit a estereotips derivats del llenguatge captats per il·lustres visitants en veure l’abisme que separa dues cultures, tant o més que escocesos i anglesos a la Gran Bretanya o flamencs i valons a Bèlgica. L’any 1980 (ja ha plogut), a la Universitat de les Illes Balears es va fer un estudi sobre els diversos col·lectius humans presents a les Balears. L’informe destacava un fet que, per excés de pudor social, no es va posar prou de relleu. Els catalans no érem criticats pels defectes, sinó per les virtuts. Això no ha mudat gens i encara ara ens retreuen que siguem estalviadors, treballadors, austers, familiars, negociadors, pactistes, parlamentaris… Que els sap de greu! La llengua catalana els fa nosa, perquè és el notari que certifica la identitat; la principal palanca per a la conscienciació nacional. No ho poden pair, perquè els posa en evidència i neguen, desesperats, que Catalunya sigui una nació; només en volen una i seva! Per això ens esquarteren i mantenen en comunitats dividides que, a més, intenten enfrontar quan som el mateix poble. Però, com diu el poema que va dedicar Salvador Espriu a Pompeu Fabra: “Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo”.