Etziba Balutxo...

La història real que amaga la cançó Què volen aquesta gent? és molt més dramàtica encara que la lletra.

La informació delata que va ser un crim d’estat i no un suïcidi.

Article publicat a: http://dbalears.cat/actualitat/opinio/la-de-l-estudiant.html

Pau Valls, antic responsable de les Joventuts Musicals i organitzador, amb Joan Casals i Nicolau Pizà, dels festivals de la Nova Cançó a l’Hotel Jaume I i al castell de Bellver, m’explicà que una vegada que anà a demanar els permisos governatius, quan el censor va veure el nom de Maria del Mar Bonet va exclamar-se indignat: “¡La del estudiante no se canta y no se canta!”. Es referia, com és bo d’endevinar, a Què volen aquesta gent?, amb lletra de Lluís Serrahima, autor de l’article Ens calen cançons d’ara, publicat l’any 1959 i considerat el manifest fundacional de la represa de la cançó catalana. La lletra de la cançó de l’estudiant fa esment a la mort d’Enrique Ruano Casanova de només 20 anys, matriculat a Dret i militant antifranquista del Frente de Liberación Popular. La història real és encara molt més dramàtica, perquè la cançó, que parla de suïcidi i no d’assassinat, recull la tesi oficial de la policia i no allò que va ser realment: un crim d’estat!

Enrique Ruano, va ser detingut dia 17 de gener de 1969 per repartir propaganda contra Franco i, després de tres dies de tortures, la policia el va dur a ca seva, a un setè pis del carrer General Mola (avui Príncipe de Vergara) per forçar un registre. La família va escoltar un tret de pistola a la cambra i, just després, el cos de l’estudiant es precipità per la finestra. L’informe de la policia era breu: “Cadáver en decúbito supino, con los brazos encogidos, así como las piernas, habiendo a la parte derecha un charco de sangre…”. Les deficiències en l’atestat i les greus contradiccions en la versió del suïcidi, propiciaren les sospites. Un grup d’advocats interposà una demanda que va ser rebutjada. Finalment, la primeria de 1996, transcorreguts 27 anys i després d’anteriors intents frustrats, es va admetre a tràmit la revisió del cas. Els tres policies que eren al pis amb Ruano varen seure a la banqueta com a imputats. Durant el judici es va admetre com a fet provat que Manuel Jiménez Quílez, director general de premsa de l’estat, va elaborar personalment un reportatge periodístic manipulat que detallava el suïcidi del jove i que publicà ABC. L’aleshores director del diari, Torcuato Luca de Tena, confessà que Manuel Fraga Iribarne en persona ordenà publicar unes notes manipulades del diari de Ruano per presentar una imatge del jove com si fos una persona desequilibrada. El pare de l’estudiant va explicar que Fraga, per telèfon, el comminà a no protestar, l’amenaçà amb la presó i li recordà que tenia una altra filla de la qual ocupar-se. Quinze dies després de la mort de l’estudiant, els tres policies implicats (Francisco Luis Colino, Jesús Simón Cristóbal i Celso Galván) havien rebut una aclaridora “felicitación por los servicios prestados”. El sindicalista José Luis Úriz, detingut dos mesos després, declarà que mentre era interrogat i torturat per un inspector, un altre policia l’advertí: Se te va a ir la mano otra vez y lo vas a matar, a la qual cosa el que pegava replicà: No importa, haremos como con Ruano y lo tiraremos por la ventana. L’advocat José María Mohedano, dedicat durant molts d’anys a la defensa dels Drets Humans, afirmà que havia desaparegut un tros de clavícula del cos del mort i que l’informe mèdic confirmava que l’havien serrat intencionadament, molt possiblement per ocultar el lloc per on va entrar la bala. El judici va acabar amb l’absolució dels policies, per manca de proves, tot i el vot particular condemnatori d’un dels membres del tribunal i de la conclusió del peritatge mèdic. La sentència es va limitar a criticar que s’havia produït una “deficiencia en la custodia del detenido”. Els tres policies no varen rebre cap amonestació i foren condecorats reiteradament. Celso Galván va ser designat membre de l’escolta personal del rei d’Espanya, Joan Carles I, Colino incorporat com a càrrec de lliure designació a la delegació del govern a Madrid i Simón nomenat comissari. Tot això amb José Barrionuevo com a ministre de l’Interior d’un govern socialista. Cap dels tres policies no va mostrar mai cap gest de dolor per la mort d’aquell jove estudiant que va morir no per un truc a la porta, ni per llançar-se pel finestral a l’asfalt d’una volada, sinó molt possiblement (i en el millor dels casos) per un tret al pit o al cap.

Dia 24 de març d’enguany, quaranta-dos anys després d’aquella brutal acció, la Universidad Complutense de Madrid va fer un acte de desgreuge i presentà el llibre Enrique Ruano, amb un sotstítol que defineix la situació que patim: Memoria viva de la impunidad del franquismo. Sí!, els criminals de guerra i de postguerra campen a l’ampla i romanen amb impunitat protegida, mentre es rega de sal el nom de les víctimes. No cal concloure que la pregunta de la cançó és purament retòrica, perquè tots sabem massa bé què volen aquesta gent!