Etziba Balutxo...

A la darreria dels anys 70, la família que n’era propietària va oferir a la Caixa de les Balears la compra d’una important col·lecció de ventalls. Formada per 827 peces elaborades amb materials diversos (fusta, conxes, ossos…), n’hi havia amb centenars d’anys d’antiguitat i d’alt valor, com els ventalls xinesos, amb les cares dels personatges inserides fetes de marfil, o teles originals pintades a mà per artistes importants com David Teniers.

Els ventalls, des de fa segles, són presents en el camp de l’art i han estat usats per molts de pintors i escriptors com a pissarra on dibuixar o redactar un breu poema. A més de l’ús físic artístic com a base, Goya, Renoir, Picasso i tants d’altres genis de la pintura retrataren dones amb un ventall a les mans.

Així mateix, en l’àmbit de la nostra cultura, més enllà del significat d’elegància i delicadesa dels ventalls, a les cases senyorials es convertiren en símbols de distinció per tal de projectar una imatge de domini i de poder. Això va fer que els ventalls assolissin un cert aire d’exhibició i fossin objecte de luxe i d’atresorament. En lliuren testimoni moltes pintures dels s. XVIII, XIX i XX, en els retrats de dones benestants (de Menorca, Girona, Barcelona…) que llueixen ventalls.

Des del meu lloc de feina, vaig viure de primera mà aquella proposta de compra. Després del corresponent informe tècnic favorable, Sa Nostra va acceptar l’oferta, va incorporar la col·lecció al seu ric patrimoni artístic i la va dipositar a l’edifici de persones majors de l’Obra Social de l’entitat al carrer de General Riera, repartida en vitrines obertes a disposició dels residents, perquè era important que els ventalls es mantinguessin vius, és a dir, que fossin utilitzats de tant en tant per evitar que el desús les fes malbé. Abans de la desfeta de l’entitat d’estalvi, la col·lecció va ser dipositada en el Museu de Mallorca.

Allò que sap molt poca gent és la procedència d’aquella magnífica col·lecció. Per descobrir-ne la font, cal llegir La Senyora, l’excel·lent novel·la que va guanyar el Premi Sant Jordi de 1979 i que, l’any 1987, es traslladà a la pantalla per iniciativa de Sílvia Tortosa (1947-2024). L’actriu i presentadora de televisió, barcelonina amb una àvia mallorquina, estava de vacances a Menorca quan, l’any 1985, es va entusiasmar amb la narració d’Antoni Mus (1925-1982), basada en uns fets reals, i va comprar els drets d’adaptació cinematogràfica del llibre. Ella mateixa va redactar i adaptar el guió per potenciar la màxima càrrega eròtica de la vertadera història i es va reservar el paper principal, amb el qual obtindria el premi de cinematografia de la Generalitat de Catalunya a la millor actriu de l’any 1988. La pel·lícula es va rodar a Mallorca i, com a escenari principal, es va convertir la possessió de Son Espases de la família Feliu de Cabrera en la finca on, a la vida real, varen transcórrer els episodis principals de seducció i de domini. Després de Bearn de Llorenç Villalonga, estrenada l’any 1983, arribà als cinemes una altra novel·la d’un escriptor mallorquí. 

Al costat dels famosos Hermann Bonnín, Luís Merlo i Fernando Guillem Cuervo, en els papers principals s’incorporaren actors i actrius de Mallorca (Maurici Gallardo, Pere Caminals, Caterina Valls, Aina Segura, Carles Molinet, Miquel Llabrés, Manuel Barceló…). Tots els participants catalanoparlants, la gran majoria, doblaren els seus papers a la versió catalana amb qualque actor afegit com Miquel Gelabert i, a Mallorca, es va estrenar a la Sala Augusta de Palma dia 1r d’octubre de 1987. La banda sonora va comptar amb la interpretació de Desolació, el poema de Joan Alcover, interpretat per Maria del Mar Bonet.

La pel·lícula, amb molt baix pressupost, va obtenir un gran èxit de públic i, subtitulada en anglès, es va exhibir seleccionada en els festivals de cinema de Londres, Hong Kong, Vancouver, El Caire i Whashington. També, el mateix any de l’estrena, es va doblar a l’italià i al grec. Tot i que ja han passat quasi 40 anys d’ençà de l’estrena, el film s’exhibeix periòdicament per televisió, tant en castellà com en català. 

Als cartells i als fotogrames principals de promoció de la pel·lícula, el ventall esdevé un referent enramellat de sensualitat. En el cas de la promoció de la versió italiana (titulada Il profumo della notte), la imatge agafa una especial dimensió en mostrar la senyora convertida en ventall i projectada dins cada una de les varetes. Set ventalls dins del ventall.

Teresa va ser una jove de 22 anys d’una família benestant en declivi. Per superar les dificultats econòmiques, els pares la varen obligar a acceptar un matrimoni de conveniència amb Nicolau, un aristòcrata d’alta posició, molt més gran que ella i carregat de manies. Sense desvetllar detalls del brillant argument i, menys encara, del desenllaç, es poden esmentar alguns dels elements de la història de l’autèntica protagonista. Convertida en la senyora, romania gairebé tancada entre les quatre parets de la casa senyorial del seu obsessiu i morbós marit; un petit palau ciutadà on va ser doblement víctima. D’una banda de la desatenció de l’espòs i, de l’altra, dels abusos propiciats per una sexualitat malaltissa. Així les coses, la senyora, sotmesa a unes normes estrictes en el marc d’uns condicionaments socials hipòcrites, veurà esvair la joventut i viurà l’eixorc transcurs dels seus millors anys. Confrontarà el desig i l’instint amb la tradició i els convencionalismes. Viatjarà, des de la rebel·lia inicial que es resistia a una convivència marital de subjugació, cap a una imparable maduresa en un trànsit que es convertirà en transformació i, des de la innocència primigènia, acabarà fent seva la crueltat de l’espòs.

Aquest és el gran mèrit de la novel·la de Mus. No es va limitar a descriure amb fidelitat una història real que va passar a Mallorca el primer terç del s. XX, sinó que va saber dibuixar i palesar amb destresa com és possible que una víctima de maltractes pugui transfigurar-se en botxí; com algú pot arribar a assolir el paper i la personalitat del seu opressor, amb unes pràctiques abusives similars a les que li han fet patir. Som davant d’un relat apassionant que posa en evidència la caducitat de les conviccions, la fragilitat de la condició humana i la mobilitat de les fronteres entre el bé i el mal. Una obra mestra de la nostra literatura que enguany, aprofitant l’avinentesa del centenari del seu autor, convida a treure el llibre de la prestatgeria o anar a la biblioteca, perquè la lectura o la relectura són més que recomanables. M’haureu d’agrair el consell i, en aquests temps de fred que s’acosten, no us caldran els ventalls.