Etziba Balutxo...

Una vida plena d’esperances

Un episodi, un de sol i efímer en el temps, pot alterar i determinar tota una vida. Aquest va ser el cas de Bartomeu Barceló i Tortella (Felanitx, 1888-Terrassa, 1973). Fill de Bartomeu, felanitxer, i de Joana, de Palma, tenia dues germanes. Joana, la major, es va fer monja de la Caritat i la petita, Catalina, va fer feina a la casa del doctor Arnau, el metge Felip. Bartomeu va estudiar a l’escola de Sant Alfons dels Ligorins (unificats després amb els Teatins), amb bones notes. Un dia de 1902, Pere Julià de la congregació de la Missió va predicar a la Vila i, tant va impactar al jove Barceló que aquest va partir cap a Figueres i va ingressar amb 14 anys en el seminari menor dels pares Paüls. Allà descobriria la unitat de la llengua i la frontera de la nació catalana completa en saber que a l’altre vessant del Pirineu hi ha també un poble català. Faria el noviciat a Barcelona, el 5 de setembre de 1907 professà a Bellpuig d’Urgell, el 1913 va rebre els ordes menors a Lleida, el març de 1914 obtenia el diaconat i dos mesos després, el 30 de maig a Tortosa, l’ungiren sacerdot per fer la missa nova a Espluga. El setembre d’aquell any va partir de missioner a Puno (Perú), on estudià aimara i quítxua per integrar-se a la comunitat índia. Conscient de la importància de respectar i defensar les llengües de cada territori, dia 16 de juny de 1915 escrivia des d’Amèrica a sa mare i a les dues germanes: Vull que m’escrigueu en nostra llengua!!! A finals del 1916, el reclamaren de Barcelona i el 1918 l’enviaren a la Missió a Palma. Aleshores ja escrivia poemes i havia assolit fama de bon predicador. L’estiu d’aquell any l’Ajuntament de Felanitx li encarregà el panegíric de Santa Margalida. Aviat, en veure la volada que prenia Barceló, els superiors, fos per gelosia o per barrar el pas a un excés de vanitat, li prohibiren que fes sermons.

Amb tot, a l’estada a Mallorca fa amistat amb Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera. Es presenta als Jocs Florals de Barcelona de 1918 i guanya un accèssit a la Viola d’Or. Com que tampoc és del gust dels superiors de Palma que escrigui poesia i que es relacioni amb els literats de l’època, el 1919 el destinen a fer de mestre a Bellpuig d’on passarà a Figueres. Allà consolidarà la fama de bon orador i, amb més llibertat de moviment, el cridaran per predicar arreu: Vilet, Banyoles, Roses, Peralada, terres d’Aragó… Segons la premsa la gent corria per escoltar les seves prèdiques.

El diumenge 15 de juliol de 1923, convidat per l’Orfeó Aulí, fa la conferència Ramon Llull i Felanitx. Al mateix poble li encarreguen el sermó de Sant Agustí de dia 28 d’agost i, una setmana després, es presenta als Jocs Florals que aquell any es feien a Felanitx amb L’Oda Tumultuosa. Joan Alcover en llegir aquells versos va dir: És més poeta Barceló que tots els altres plegats. Li demanen que redueixi l’extensió per adaptar-se als requeriments i poder-li concedir la Flor Natural, però en saber-ho el superior de Palma novament li prohibeix tota activitat a Mallorca i, aquesta vegada, no només la literària, sinó també la ministerial, per la qual cosa torna a l’Empordà, on incrementa l’interès de la gent per anar a escoltar els seus sermons. Amb Ramon Llull a una mà, com a senyera per defensar la llengua i la nació catalana, i amb Vicenç de Paul a l’altra, com a referent de la lluita social pels desvalguts, en tenia prou per entrunyellar uns discursos vindicatius i alliçonadors, embolicats sempre amb imatges poètiques. Malgrat alguns obstacles, el nom de Bartomeu Barceló era conegut i reconegut. S’havia fet un nom i bastit un gran prestigi quan, només amb 36 anys, el cridaren per predicar a la Catedral de Girona.

Un sermó independentista en plena dictadura

El 6 d’abril de 1925, La Veu de Catalunya anunciava: S’han vist molt concorreguts a la Catedral els sermons de les Quaranta Hores. Aquesta nit, de deu a onze, tindrà lloc el de la confraria de Sant Jordi. Tal com es preveia, malgrat l’hora, aquell dilluns de la setmana santa en plena Dictadura Militar de Primo de Rivera, la majestuosa Catedral de Girona es va veure estibada de fidels que anaren a escoltar la prèdica de Bartomeu Barceló. Amb un discurs valent i abrandat va contrastar els dolors de la Mare de Déu amb els que patia Catalunya per concloure que volia que el nostre poble assolís la Justícia i la Llibertat que Crist va guanyar per a la Humanitat. Amb la fama que el precedia com a sacerdot compromès, havia de saber que les seves paraules estarien sotmeses a una severa vigilància¹. De la trona, aquell mateix dia va anar a parar a la presó i s’inicià un expedient judicial que li trasbalsaria tota l’activitat en el punt més àlgid del seu reconeixement públic. L’única alternativa, abans de ser desterrat per força, era partir a l’exili i així ho va fer. Aquell sermó estroncaria la ruta del predicador i marcaria el futur del poeta.

Com era d’esperar, des dels mecanismes de poder, Barceló va ser criminalitzat. Uns atribuïen el discurs de Girona a una mala interpretació del que va dir, uns altres deien que l’havia traït la seva dèria poètica… Fals! Sempre es va refermar en tot quant va dir i va fer aquell dia. Així, en carta a els germanes, dia 31 de maig escrivia: Com parlar-vos de certes coses que són l’orgull de la meva vida de ministre de l’Evangeli el fundador del qual prengué mort i passió per haver donat testimoni de la veritat! No només no es va retractar mai, sinó que va persistir en la defensa de la llengua, la cultura i la identitat. Quatre mesos després del sermó, dia 7 d’agost de 1925, encara escrivia a la seva cosina Catalina Veny: Avui fóra gran imprudència tornar a Espanya (…) tampoc tots els canons del món seran capaços de fer-me predicar el contrari del que dec (…) fins en el suposat que tots els catalans i mallorquins es venguessin la pàtria per un plat de llenties jo continuaré pensant i sentint i obrant en consciència.

Efectivament, no l’escalivaren. Mai no va retre la seva lluita en defensa de la catalanitat. Quan publicava articles i poemes a la premsa comarcal amb pseudònim signava Fèlix de les meravelles, en referència a l’obra de Ramon Llull, però quan ho feia amb nom i llinatges algunes vegades afegia Missioner de la Santa Poesia i, amb molta més freqüència, Català de Mallorca.

Un exemple de les fèrries conviccions és la contundent rèplica que fa, en carta de 26 de gener de 1926 des de l’exili, en rebre l’encàrrec de les monges de la Caritat per fer unes felicitacions en castellà: Per què en castellà? El bon gust i el respecte a la voluntat de Déu qui es revela per la seva obra em trava la llengua per cantar-li en castellà. Parlem a Déu i als homes com parlarien les flors i les pedres de Mallorca si poguessin parlar. Quan acabarem de fer riure els àngels pel mal gust de posar-nos ridículs! Naturalitat! Naturalitat en tot i parlem sempre en la llengua que assaborírem amb la llet. Més endavant, el desembre de 1929, en escriure a la germana per convidar-la a viatjar al Rosselló, refermarà la unitat lingüística: Ací tothom parla un dialecte del nostre català maternal. Molts de mots de Mallorca ressonen per aquestes terres.

L’exili va implicar un itinerari carregat de peripècies. La primera aturada va ser a París, on el superior de l’orde l’acull amb gran benevolència. Com a alternativa, li proposa anar a Londres, però finalment l’envia a Perpinyà, on serà ben rebut i tractat per Monsenyor Juli de Carsalade du Pont, el bisbe occità que tant s’implicà en la defensa de Catalunya. A l’altra banda dels Pirineus, des de la partida de Barceló, un grup solidari de figuerencs (Sutrà, Canet, Macau, Garriga i Heras) feren arribar mensualment una aportació econòmica a sa mare a Felanitx. Ell s’hi referirà a una carta: Heu rebut algun socors per mumareta, no és cert? Ah! I com m’estima la bona gent de Figueres!²

El seu exili li va permetre conèixer i mantenir relació amb els poetes del Felibritge de la Provença. L’agost de 1926, quan ja feia un any que s’havia instal·lat a Perpinyà, l’antiga capital del Regne de Mallorca, impulsà uns Jocs Florals que es feren a Font Romeu. S’hi va cantar la missa del pare Aulí³. Costa i Llobera guanyà la Flor Natural i Barceló el Lliri d’Or. Però no tot eren flors i violes. Sembla que en atendre un grup de senegalesos que havien contret la tuberculosi, va aplegar una grip crònica que derivà em encefalitis i va haver de romandre internat molts de mesos a la Clinique des Platanes fins que va poder anar al balneari del Voló, primer per fer-hi rehabilitació i després com a capellà del centre. El febrer de 1927, el setmanari informà de l’evolució de la malaltia quan s’inicià la millorança per a tranquil·litzar la família.

El mes d’agost anterior, des de Felanitx, assabentat de l’envelliment preocupant de sa mare, l’apotecari republicà i sobiranista Pere Oliver i Domenge havia escrit al superior de la Missió. L’avisava del previsible final luctuós i l’instava a gestionar davant de les autoritats militars el retorn de Barceló a la Vila per tal de poder acompanyar sa mare els darrers mesos de vida. No hi va haver la mínima sensibilitat. Ni raons humanitàries, ni indulgències! La resposta del superior d’una orde abocada a l’atenció dels desvalguts, carregada d’autoodi i d’inculpació, va ser terrible: Por la situación que se creó el P. Barceló con su sermón de Gerona, no puede durante mucho tiempo regresar a España. Ja no tornaria a veure sa mare, perquè va morir el mes d’abril de 1927 quan ell encara estava en procès de recuperació. L’any 1929 Joan Estelrich el va anar a cercar perquè viatjàs a Ginebra, amb ell i amb la delegació catalana, per participar en el Congrés de les Nacions Unides dins del grup de les Minories Nacionals⁴.

1930. El retorn de l’exili

La Dictadura de Primo de Rivera va fer el bategot el mes de gener de 1930 i, a la fi, el mes de març Barceló va poder tornar a passar els Pirineus sense ser detingut ni molestat. El fet més rellevant va ser que el convidaren a tornar predicar, cinc anys després del represaliat sermó, a la setmana santa de Girona. L’acollida va ser entusiasta. El Diari de Girona de dia 15 d’abril de 1930 saludava el retorn amb un elogiós article, Cor de nin i fantasia de gegant⁵. És evident que els qui varen tenir la iniciativa de convidar Barceló a predicar de nou, ho feren amb l’ànim de brindar-li una reparació a la ignomínia que va haver de viure. Aquesta vegada parlaria en el sermó del davallament. En el camp de la democràcia, més enllà de la paradoxa, resultava certament una victòria veure com l’home que havia patit un calvari de cinc anys, víctima de la repressió política (i de la desídia del seu orde), ara presidís el viacrucis del divendres sant davant de les autoritats militars, civils i religioses. La Veu de Catalunya dia 21 d’abril de 1930 escrivia: Les solemnitats del Divendres Sant es celebraren amb gran lluïment. A les cinc de la tarda va sortir de l’església de l’Hospital el Viacrucis, amb una concurrència gran de devots. A les set a Sant Feliu, es celebrà la funció del descendiment de la Creu. Va predicar-hi el pare Barceló. El seguici religiós fóra presidit per les autoritats, i l’assistència de fidels va ésser molt nombrosa. El Diari de Girona, lluny de ser lacònic, va publicar un extens article, signat per Ramon Xifra i Riera de la confraria Sant Jordi, que cal llegir íntegrament (vg. annex). L’autor declara haver compartit presó amb Mossèn Barceló a qui plany les penes patides (inclosa la mort de sa mare), acusa els còmplices gironins de la Dictadura i reclama que la història qualque dia posi tothom al seu lloc.

També a Mallorca la premsa deixà constància del retorn. El Correo de Mallorca publicava dia 3 de maig de 1930: Leemos en “El Matí”, de Barcelona las siguientes líneas referentes a nuestro paisano el P. Bartolomé Barceló: “Ha estat unes hores a Barcelona el P. Bartomeu Barceló, qui fou exiliat fa cinc anys amb motiu d’un sermó predicat a la Seu de Girona. Ens conta el P. Barceló diversos incidents amargs del temps del seu exili, compensats amb les mostres de simpatia que ha rebudes de part dels seus amics, sobretot en les terres gironines que és on més intensament havia exercit el seu ministeri. Actualment, el P. Barceló és professor al Seminari de Narbona, i un cop acabades les tasques d’aquest curs, pensa tornar a Catalunya per tal de continuar exercint entre nosaltres el seu ministeri apostòlic. Enguany, com l’any passat, aquest digníssim sacerdot català, ha guanyat la Flor Natural del Rosselló, i ha elegit reina de la Poesia, la muller del seu gran amic Joan Estelrich. Dimarts sortí de Barcelona amb l’exprés de Franca, i fou acomiadat por un grup de sacerdots amics”

El 28 de juny, El Felanigense transcriu la llarga resposta que Barceló ha enviat per correspondre la felicitació que ha rebut de l’Orfeó Aulí per haver guanyat una nova Flor Natural. Des de Montserrat, agraeix l’escomesa i lamenta que no pugui ser a Sant Salvador. L’escrit delata que li han notificat que li volen dedicar una gran festa.

A partir del retorn a Girona, atès que pot circular lliurement, la primera setmana d’agost viatja a Mallorca on aprofitarà bé el temps. Ho posa en evidència la premsa: Estuvo en Sóller el laureado poeta felanigense Mn. Bartolomé Barceló. El señor Barceló ha regresado temporalmente a España después de algunos años de forzada residencia en la nación vecina, donde desempeña el cargo de capellán en Le Boulou, en el departamento de los Pirineos Orientales, y regenta una cátedra en un colegio de Narbona. Últimamente en los Juegos Florales de la Ginestra d’Or, de Perpinyà, obtuvo la Flor Natural por su bella poesía L’Alt Conflent i la Cerdanya, y con posterioridad ha sido distinguido con el Premio de Excelencia en el certamen literario que tuvo lugar en el antiguo teatro romano de Arles. El próximo viernes, en el «Circulo Mallorquín» ha de dar una conferencia sobre las impresiones recogidas en el extranjero durante los últimos años. Propónese Mosén Barceló pasar una temporada de descanso en compañía de sus familiares.

A Felanitx serà objecte d’un homenatge organitzat per l’Associació per la Cultura de Mallorca⁶. El setmanari, dia 9 d’agost de 1930, es fa ressò del recital que el dimarts, dia 5, Barceló havia fet al saló de la Caixa Rural i detalla els poemes que va declamar per continuar: El entusiasmo despertado cristalizó luego en un acto de homenaje a nuestro eximio poeta, que consistió en un banquete que el miércoles le dedicaron algunos amigos en el Hotel Santueri, banquete espléndidamente servido como es costumbre en el citado establecimiento. Allí la inspiración y agudeza del homenajeado hizo reflorecer, en un ambiente de cordialidad exquisita, los entusiasmos del día anterior. En la misma tarde del miércoles emprendió el Sr. Barceló viaje de retorno a su puesto de trabajo en el desempeño de su sagrado ministerio. Con tal motivo nos es grato repetirle el testimonio de nuestra admiración y alto aprecio, y hacemos votos para que actos de cultura, como el descrito, se repitan desde hoy con frecuencia para exaltación de nuestra amada Felanitx, que se goza en aplaudir los méritos indiscutibles de sus hijos. ¡Que tenga el Sr. Barceló un feliz viaje y que no tarde en repetir sus gratísimas visitas!

Tot i aquests viatges per recobrar el contacte amb els amics i la família, Barceló continuarà com a professor al col·legi de Sant Lluís de Vernet. Amb tot, sovintegen les visites. El gener de 1932 La Veu de l’Empordà informa de l’èxit que ha obtingut una conferència de Barceló a Atenea. El novembre de 1932 l’operen a Figueres. El juny de 1933 torna de nou a Mallorca. L’agost de 1935 participa en els Jocs Florals de Gràcia i obté el premi de l’Ajuntament de Barcelona. El mateix més guanya l’Englantina d’Or a Malgrat. Malgrat aquestes anades i vingudes, no es va moure de Perpinyà fins que a finals de 1935 fou destinat a Sant Feliu de Guíxols.

Un segon exili

El sojorn al sud dels Pirineus seria molt breu. Tot apuntava una represa en el camp de les relacions entre Catalunya i Mallorca, amb l’increment dels intercanvis culturals que presagiaven tant el Missatge als mallorquins com la Resposta als Catalans. De fet, el juny de 1936 Bartomeu Barceló va ser un dels signants del document, al costat d’altres felanitxers (Joan Capó, Joan Estelrich, Miquel Massutí, Mateu Oliver, Pere Oliver, Pere A. Reus, Bartomeu Sagrera, Damià Vidal i Francesc Vidal Burdils). La insurrecció feixista-militar de juliol de 1936 no només va esfondrar el camí del retrobament en curs, sinó que posà en situació de risc els sacerdots a Catalunya. Gairebé d’immediat, Barceló va ser detingut i condemnat a picar grava a la carretera fins que, per iniciativa del conseller i poeta Ventura Gassol, l’alliberen amb la recomanació que no es mogui de Sant Feliu. Quan les coses empitjoren, l’any 1937 el poeta occità Prosper Estieu escriu a la Generalitat per reclamar que Barceló s’incorpori com a professor al Coletge d’Occitània. Al seu retorn, el nou bisbe de Perpinyà, com havia fet anys abans el predecessor, l’acull i li encarrega diverses feines: capellania de Nôtre-Dame des Anges, noviciat dels Maristes, rector de Peirestortes… Allà acollirà refugiats fugitius de la guerra espanyola. Durant aquell segon exili, el 1940 participa als Jocs Florals de Tolosa on rep el premi Lacroix-Barrera pel conjunt de la seva obra.

Un retorn atapeït de canvis

Acabada formalment la guerra incivil, a la primera postguerra franquista, l’any 1943 Barceló torna a Felanitx. El bisbe Miralles li adjudica les vicaries de Son Valls i Albocàsser, però tret de l’amistat del poeta Antoni Vaquer i dels escultors Jaume Mir i Joan Maimó, aquest darrer també poeta, percep una certa incomprensió fins i tot de la família, tot i els elogis que li dedica la premsa local. Així, el 26 d’abril de 1947, el Felanitx informa: El martes y el jueves de esta semana han tenido lugar en el Centro de Arte y Cultura dos interesantes conferencias a cargo del laureado poeta felanigense Rvdo. Don Bartolomé Barceló. Las charlas del Sr. Barceló fueron seguidas con interés por el auditorio que llenaba la sala. Al final fué muy felicitado. El 28 d’agost de 1948, el setmanari relacionava, amb els títols corresponents, la tirallonga de premis obtinguts per Barceló a diversos certàmens de Poesia (Cornellà, San Fèlix, Granollers…). Tanmateix, el 1946 ja s’havia instal·lat al Llobregat, primer a Sant Feliu i després a Esplugues, on hi residí fins a 1951. El 1952 viurà amb els Teatins de Barcelona i el 1953 rep amb gran il·lusió que el designin capellà de Sant Salvador (ja no em mouré més de Felanitx – diu)… però no s’entén amb la comunitat d’ermitans i el 1956 va a la Casa de la Caritat de Sabadell d’on passarà al Sanatori de Terrassa que esdevindria la seva darrera residència dedicat a l’atenció dels malalts i dels afligits. Els darrers anys, la tremolor dels braços li dificultà l’escriptura, però no per això va abandonar la Poesia. Amb el conjunt de premis obtinguts al llarg de la vida, havia creat un fons econòmic (ell l’anomenava una «beca d’estudis») que va llegar a la Congregació de Sant Vicenç de Paul, amb la qual poc abans de morir va renovar els vots i, d’aquesta manera, es reintegrà a l’orde on havia començat la seva implicació religiosa.

Post mortem

Foren molts els obituaris que informaren de la mort de Bartomeu Barceló.

Els Paüls de Barcelona l’acomiadaren amb unes solemnes exèquies i l’any 1974 subvencionaren l’edició de l’Obra Poètica. Cal dir que, excepte els articles i poemes que havien aparegut a diverses publicacions, majoritàriament a les revistes comarcals de les dues bandes dels Pirineus, pràcticament tota l’obra de Barceló romania inèdita. L’edició de l’Obra Poètica va reparar en bona part la situació i posà a l’abast de tothom una part significativa del prolífic i, paradoxalment, poc divulgat poeta⁷. El volum, amb dibuix de portada i il·lustracions interiors de Joan Maimó, supera les 400 pàgines i incorpora una presentació de Camil Geis i una biografia de Joan Roig Montserrat, ambdós deixebles de Barceló. Aporta també el testimoni i l’opinió de dues dotzenes de persones que el tractaren (Esteve Busquets, Enric Descaire, Deulofeu, Bartomeu Forteza, Pere Ribot, Roser Matheu…).

En vida, en format de llibre, únicament havia publicat dos breus reculls de poemes a Vilafranca del Penedés l’any 1948: Picaroleigs, signada com a Mestre en Gai Saber i destacant que l’autor és de Felanitx, i La pléiade dels Set Prosos, obra guanyadora aquell any dels Jocs Florals del Penedés. 

També el 1974, Joan Maimó va editar el llibre Felanitx i ca teva, un recull amb tots els poemes que Barceló va dedicar a la família al llarg dels anys. L’Ajuntament de Felanitx va acollir la donació de la seva biblioteca i li dedicà la ronda el carrer de la dreta de la carretera de Porreres. El setmanari va publicar un exemplar memorialístic. Posteriorment, el novembre de 1988, arran del centenari del seu naixement, el Felanitx li va dedicar un altre setmanari especial (vg. al final més imatges).

A punt d’arribar al centenari del sermó de Girona, seria de tota justícia que algú abanderàs la iniciativa de commemorar l’efemèride i reivindicar la valentia i la dignitat de Bartomeu Barceló. Cal consignar i lamentar que el seu gest no hagi estat recollit pels analistes del catalanisme polític⁸. Afortunadament sí que ha estat referenciat per molts d’historiadors i analistes culturals. A banda del biògraf i deixeble, el també prevere felanitxer Joan Roig Montserrat⁹, és el cas de Pere Oliver i Domenge¹⁰, Josep Massot i Muntaner¹¹, Carles Cabrera¹², Mossèn Camil Geis¹³, Nadal Batle¹⁴, Joan Barbarà¹⁵ i Joan Maimó¹⁶, entre els més destacats¹⁷.

Bartomeu Barceló va ser molt ben definit pel seu deixeble i biògraf. Home complex i discutit, abrandat, noble, sincer, bel·licós per natura, lul·lista convençut i poeta a ultrança, autor de versos ditiràmbics i d’elogi entusiasta, va ser lleial tota la vida a Catalunya com a defensor imbatible de la llengua, la identitat i la llibertat. Aquesta defensa aferrissada dels drets del seu poble li va condicionar la vida. Un sermó. Una crida. Un discurs patriòtic a favor de la solidaritat humana. Un clam per la Llibertat i la Justícia. Un bri, només una hora de la seva existència, va convertir Bartomeu Barceló i Tortella en un nòmada que es va refugiar, com a únic cau de resistència, en la Poesia i, en els seus braços, als vuitanta cinc anys va acabar de rodar món el vell pelegrí.

ANNEX

Ara que havem escoltat una altra vegada la mística oratòria de mossèn Bartomeu Barceló, quan tota la ciutat ha acudit i s’ha allocat, serena i humil, sota les naus amples de la Seu per a homenatjar el diví Misteri i saciar-se de pietat a través de l’oratòria banyada d’eloqüència, de poesia i de veritat; quan torneu de gustar gota a gota teta la dolçor, tota la humanitat i l’augustesa que enclou la cruent tragèdia del Gòlgota que en el sermó de les Set Paraules enguany ha estat cantada per aquest orador de paraula sonora, rica dels matisos del dir de Mallorca, del Rosselló i de Catalunya estricta. Ara, quan ja la meva ploma no pot predisposar, ni enterbolir, ni pertorbar; ara, amics, devem trencar el silenci de cinc anys per a plasmar en uns mots un record pel que l’any 1925 va ocórrer en motiu d’aquell sermó de Dilluns Sant a la Catedral.

No és arribada encara l’hora de relatar minuciosament els fets ocorreguts amb el pretexte d’aquell sermó. No trigarem gaire, amics, a fer història de la dictadura i dels seus homes a Girona. Llavors serà l’hora de publicar els documents que romanen en els arxius particulars; de relatar els esdeveniments deis darrers sis anys i de recordar i reproduir, en lo necessari, aquelles famoses notes oficioses emanades del Govern civil tan pariones a les del dictador, celebrades universalment. Quan això s’escaigui els fets que es derivaren del sermó d’ara fa cinc anys, culminaran per la seva arbitrarietat i la seva injustícia. Avui ens limitem a recordar, ben per damunt dels fets, la fermesa d’aquest sacerdot que ha tornat. Fet a la pau del convent i a la dolcesa del seu ministeri, es troba entre nosaltres amb l’aire roent pel xoc constant del mal i de la violència contra l’enclusa de la nostra ferma hostilitat. L’amenaça, el risc i la mateixa brutal flinglantada de la tirania, tot queda esclafat contra el cor d’aquest home-infant que és mossèn Barceló. Ni la perspectiva d’una emigració transoceànica, ni la segura repulsió dels seus, ni la compromesa situació personal en aquells dies de tantes covardies, venceren l’esperit del sacerdot. Si bastava carregar damunt nostre tota la culpabilitat — la inexistent culpabilitat del seu sermó — per a quedar llibert de tota molèstia. Però el bon sacerdot, que tantes rancúnies incita, no podia abrigar un bri de Judes i suporta la presó immunda, vergonya de Girona; les hores infinites de la incomunicació arbitrària, decretada pel famós Fernández Valdés, el mateix instructor de la causa de Garraf. Així mossèn Barceló, amb Lluís Busquets, novells en la lluita i aliens a tot xoc, gustareu la presó, juntament amb l’autor d’aquests mots, més mesell a la injustícia per ésser més fet a l’arbitrària tirania i més coneixedor de l’ànima dels que es posaren entorn la Dictadura, per la comissió de les seves iniquitats.

Després d’això, l’exili. L’exili inacabable que guardava al sacerdot una malaltia mortal guanyada en posar-se en contacte amb els dissortats senegalesos, soldats de l’estranya pàtria francesa, per a complir entre aquells homes de color, la seva tasca de missioner. Nosaltres hem vist a mossèn Barceló, en l’exili, retut, exànime, moribund, quan un bri de vida sabé vèncer la Mort en lluita apocalíptica… L’exili. Allunyat de la seva Mallorca mentre la mare única hi moria… Emigrat cantaire, volent tenir per llit “el fossar on jeu sa dolça mare»… Aquest és l’home que hem sentit de nou. Es troba entre nosaltres, en el lloc de les rancúnies. com es trobaren en el foc de la guerra, les lleves joveníssimes dels disset anys. I sabé resistir totes les seduccions per a envestir l’amarga durada d’aquests darrers anys. Plasmem aquest record-homenatge, mentre preparem la història de la dictadura a Girona, altrament necessària per a nosaltres, els que no podem mai oblidar; els que tampoc devem venjar. Els que devem, per damunt de tot, imposar justícia.

R. Xifra i Riera

NOTES

MÉS IMATGES