Etziba Balutxo...

En Miquel Àngel Juan Magarola és, ho sap tothom, el pregoner major de les terres catalanes. Intrèpid, imaginatiu, ocurrent, irònic (càustic a vegades), màgic i majestuós… però amb una senzillesa que embadaleix als qui ens agrada escoltar, somiar i aprendre. El diari ÚLTIMA HORA (5 de febrer de 2015) el va definir com a creador multidisciplinar per allò de ser multifacètic  (actor, restaurador, poeta, artista…). Podrien haver dit recreador espectacular i no haurien dit cap mentida, perquè allò que més li agradava a l’escola era el recreo i, de més grandet, el circ. Malabarista dels jocs de paraules, fa filigranes amb els modismes de comparació i, sil·làbicament, tant li és compondre com descompondre. Atrevit i valent, sap fer cucaveles amb les cuques i amb les veles o tombarelles amb les tombes i amb les relles (també sap moure les orelles). Sap fer joc de mans i joc de peus. És molt amic dels nins i no gaire dels cretins. Se sap acostar als intel·ligents i als indigents (ja ho he dit que és un indígena?).

D’ençà fa més de quinze anys, ja no sé el compte de vegades que, al meu perfil de feisbuc, he reproduït algunes de les seves intervencions més hilarants i delirants. Són autèntiques rapsòdies per esbutzar-se i, simultàniament, compixar-se de rialles, però sempre amb un rerefons agredolç que convida a la reflexió. Sí, els seus escrits són l’antítesi d’aquella exaltació patriòtica i idiòtica espanyola: Lejos de nosotros la funesta manía de pensar! Qui no s’ha sentit identificat quan ell s’adreça a la nostra gent amb un Timats i timades? Qui no recorda l’enginy d’exclamar-se contra la instal·lació d’un hospital a un lloc anomenat Son Espases (i no a Can Pastilla, per exemple). Qui no ha vist més d’una vegada Felanitx, delirium tremens, el pregó del Cosso de l’any 2012? O, el 2015, el de la Fira del llibre (ei, mirau això, un llibre!) en temps del myotragus balearicus (llegiu per ser més exactes: en temps d’en Bauzán)? Això quant als pregons pregons sense redundància (gegantines crides si ho preferiu).

Què en direm de les seves exposicions artístiques, totes instructives i destructives, però sobretot creatives. S’ha de tenir una esma gens esmaperduda per concebre aparells disforjos que superen amb escreix aquells enyorats grandes inventos del TBO, i una visió de la condició humana que convidi a destriar entre un pinyol i un bon pinyol, un parany d’una piranya, un vaixell guerrer d’una vaixella de gerrer, un avís misteriós d’una rara avis, un poll d’un pollastre i una polla d’una ampolla, un servei d’un cervell, una dama d’un cavallet i un orinal d’un capità general.

Amb tot aquest bagatge i experiència a la seva interminable esquena, fa un mes i mig que va caure. No de l’ase, no, que ja feia estona que havia badat els ulls, la ment i l’enteniment. Tampoc va trabucar (el seu capet fila i filarà com l’aranya d’art subtil). Simplement va pegar de morros i, ai làs!, no li va passar per la carabassa altra cosa que anar al mecànic. Vaja quina germania va aixecar. Així va començar un episodi nou per explorar, indagar, investigar… Passa a passa i peça a peça, tothom hi vol dir la seva. D’aquesta nova experiència vital, n’ha volgut fer un dietari que, forçat forçat, esdevindrà un llibre. L’escriu per viure lliure, és a dir, per viure més i per sentir-se més lliure. Ens explica, dia a dia, les vicissituds i peripècies que li passen i les argúcies que es veu obligat a practicar per sobreviure, entre tubs i xeringues. Rodejat d’aparells i de gent amb bata blanca que no pinta, s’ha d’espolsar la son quan, per exemple, una infermera el desperta per fer-li prendre… una pastilla per dormir (sic).

Animau-vos a entrar al seu espai d’INSTAGRAM. Trobareu, crec que des de dia 6 de novembre, cares pintades i una allau de gloses que esdevenen la crònica no anunciada d’un patidor que, més estampat que espantat, ha decidit fer un exorcisme positiu dels seus mals.

No sé si l’exercici literari, a ell, li pot resultar terapèutic ni si li aporta una millora sanitària. Allò que sé és que, per a mi (i crec que per a molta de gent que el segueix), aquest treball és un cant a la vida; al sentir i als sentits de la vida. Diu que li agrada que la gent li comenti les seves aventures i desventures, així que no deixeu d’interactuar amb les seves dèries i cabòries. Digau-li la vostra. Li agrada traficar amb informació. Qui més qui menys ha viscut en el seu entorn situacions semblants. De moment, romandrem atents i amatents! 

Endavant les atxes, Miquel Àngel! Amb salut i ironia! 

PS.- Ah! Ara veig que no ho he escrit i no és una qüestió menor. En Miquel Àngel, és un amic, un bon amic d’aquells que no cal tenir sempre amb el baf al clatell, però que saps que hi és i que hi serà sempre. Un amic dels que no fallen. Com podeu endevinar, estic obligat a bravejar-ne a les totes. Més encara quan, fa més d’una dècada, em va fer el present de presentar a l’Ateneu de Felanitx l’enginyós i divertidíssim MACETA, DIARI D’UN INDÍGENA. El diari que ara escriu també està condemnat a acabar en llibre (ei, mirau això, un llibre!). Sé ben redecert que s’ho pagarà!