Etziba Balutxo...

No me’n sabia avenir. La sorpresa va ser majúscula. No n’havia sentit a parlar mai i em vaig haver d’aplicar la reflexió que tantes de vegades he fet a qui es disculpa per desconèixer qualque aspecte de la nostra manipulada història: no ens hem d’avergonyir de la ignorància i, molt menys encara, no n’hem de demanar perdó, sinó responsabilitats als qui ens l’han empeltat a sang i a foc!

Dia 14 de setembre de 2025, en una visita turística a Lima, el guia ens va dur a veure la basílica i el convent de la Mercè, presents a la capital del Perú des de l’any 1535. Ben plantosa, a la façana, acompanyant les imatges de Sant Pere Nolasc, Sant Ramon Nonat i Sant Ramon de Penyafort, hi havia la figura del rei en Jaume. Com diantres? Per pura lògica, per on estava situada l’escultura, havia de ser objecte de culte i veneració, però des de quan i fins quan? La recerca esdevenia obligada.

El viatge continuà¹. Quatre dies després vaig anar a l’església de la Mercè d’Arequipa i no vaig saber destriar cap informació referida a Jaume I². En canvi, dia 24, coincidint amb la festa de la Mercè, a Cuzco vaig verificar i ampliar la sorpresa.

A la façana, com a Lima, hi havia quatre capelletes, però en aquest cas estaven buides. En demanar explicacions, la guia em va respondre que un terratrèmol a mitjans del s. XIX les va destruir, però que representaven les mateixes figures de la basílica de Lima. Confirmava així que Jaume I, acompanyava els sants mercedaris. Per afegitó, en el claustre del convent, entre les diverses pintures que explicaven la fundació de l’orde de la Mercè, a més d’un dels olis apareixia la figura de Jaume I. Un d’ells, Linajes y santidad en la casa real de Aragón, obra de Basilio Santa Cruz, era prou explícit per atribuir la condició de sant al rei en Jaume³. Calia indagar per trobar una explicació de tot plegat.

De retorn a Mallorca, vaig elaborar un qüestionari i el vaig remetre a la congregació de la Mercè. A l’espera de rebre resposta, la investigació m’ha permès rescatar de l’oblit una faceta del nostre rei que no havia vist mai a cap de les biografies consultades: l’any 1633 l’església catòlica va incoar l’expedient de canonització de Jaume I (1208-1276). Ho va fer simultàniament al de Ferran III de Castella (1199-1252). Eren coetanis entre ells i, també, amb Lluís IX de França (1214-1270) a qui Bonifaci VIII ja havia canonitzat l’any 1297. Les similituds dels mèrits dels tres reis palesaren el discrim que representava el rei francès i estimularen Felip IV de Castella a instar l’església a obrir el procés de beatificació tant de Jaume I d’Aragó com de Ferran III de Castella, tot i que, des del primer moment, es va fer notori un interès molt major cap al segon per tal d’obtenir un sant de la Casa d’Àustria. És ben possible, tal com anaren les coses, que la doble tramitació fos un estratagema per, finalment, fer decaure el rei d’Aragó. En tot cas, els mèrits de Jaume I, descrit com a bò d’armes, cortès, larg, benigne e piadós, eren prou aval per a obtenir la santificació. A la crònica general de Pere III el Cerimoniós, més coneguda com la Crònica de Sant Joan de la Penya, es qualifica Jaume I com el rei sant. Ramon Muntaner també transmet aquesta idea, posant èmfasi en el miracle de la seva concepció.

Les cròniques de Pere Miquel i Carbonell, on es diu que Jaume I és apel·lat rey sanct, relaten l’aparició de Sant Jordi per lluitar amb ell a la Conquesta de Mallorca. Igualment, a la Crònica General de Pere Antoni Beurter es descriu la batalla del Puig de València, on també apareix la figura de Sant Jordi, amb l’afegit de la miraculosa trobada, per part de Jaume I i Pere Nolasc, de la imatge de la marededéu del Puig davall d’una campana. A tot això, cal afegir dues aparicions de la Verge. De manera destacada, la que propicià la creació de l’orde de la Mercè quan, segons la tradició, la Mercè es va presentar a Jaume I, Ramon de Penyafort i Pere Nolasc, una imatge prou divulgada als escrits i a la rica i nombrosa iconografia⁴. Per acabar d’arrodonir els mèrits, la seva curació els primers anys d’infant es va considerar miraculosa. A l’expedient de Jaume I destacaven també les nombroses esglésies que havia fet aixecar, el fet d’haver conquerit tres regnes a l’islam i l’organització d’una creuada a terra santa. També s’aportava la voluntat pòstuma de ser enterrat amb l’hàbit blanc del Cister amb l’escapulari. Tot plegat, va generar que la seva figura fos objecte de gran devoció. Cada any, des del s. XIV, a Mallorca es feia una processó que passejava per la ciutat el retrat del rei i, amb més intensitat, era venerat a València. L’orde de la Mercè n’impulsà l’advocació en els seus convents per tot el món. El culte immemorial era una fórmula que gairebé assegurava la santedat de qui l’acreditàs i, més de 250 anys abans d’iniciar el procés de beatificació, l’any 1372, la ciutat de València havia decretat celebrar l’aniversari del Molt excel.lent, sant e virtuós rei en Jacme.

Malgrat tot, l’església va decantar l’expedient de Jaume I. La raó oficial d’excloure’l, es va atribuir a la seva desordenada vida matrimonial i als divorcis que havien provocat l’amonestament papal de Gregori X. Al darrera, però, hi havia la nul·la defensa de la seva causa per part de la corona de Castella i les gelosies d’algunes congregacions religioses que veien la gran força que assolia l’orde de la Mercè, amb una forta expansió, amb milers de frares i monges que ocupaven cases i convents arreu del món⁵. L’any 1633, en el moment d’iniciar-se l’expedient de beatificació, el prestigi dels mercedaris s’havia accentuat amb les recents canonitzacions de Ramon de Penyafort l’any 1601 i de Pere Nolasc l’any 1626. El tercer visionari de l’aparició de la Mare de Déu de la Mercè, Jaume I, hauria completat el grup «dels tres sants fundadors de l’orde», però el desenllaç estava cantat. L’església va interrompre el tràmit i va perseverar només amb l’expedient de Ferran III de Castella fins que, l’any 1671, va ser canonitzat per Climent X.

Tancar l’expedient suposà tàcitament la prohibició de qualsevol fórmula de culte, devoció i veneració a la figura de Jaume I. Això no obstant, talment el cas de Lima o de Cuzco al Perú, la figura de Jaume I es va mantenir ben present, de manera molt rellevant a les esglésies i els convents mercedaris i, malgrat que hi ha notícies d’algunes misterioses desaparicions d’imatges a les terres castellanes, és una icona de referència. Sense fer una recerca intensa, també la trobam a Espanya (Valladolid, Múrcia, Sevilla, Granada…)⁶. Són reminiscències, esvaïdes dins de la boira del temps, d’un episodi de la nostra història que, dissortadament, he descobert ben granat i no gràcies a l’escola (als llibres d’història ni tan sols), sinó al despertador d’inquietuds que m’ha brindat l’atzar en un viatge al Perú. Aquest breu apunt, amb les imatges que l’il·lustren, posa en evidència que la cosa dona per a indagar molt més. No estarà gens malament que els qui ho haurien de fer es posin en feina per mencabar el desconeixement i esbaldregar els silencis. No debades, la nostra ignorància és la seva millor arma.

ANNEX. Breu mostra de Jaume I en altres temples

Zurbaran Museu de Cincinatti. Nolasc i Jaume I descobreixen la marededéu del Puig

PRINCIPALS FONTS CONSULTADES

BECEIRO PITA, Isabel: Santos Guerreros y guerreros santos en la lucha contra el Islam de los reinos ibéricos. Revista de Historia Militar, s018

BELENGUER, Ernest: Jaume I a través de la Història. Valencia, 2009.

NARBONA VIZCAINO, Rafael: Héroes, tumbas y santos. La Consquista en las devociones de Valencia medieval. Universitat de València, 1996

TORTOLON, Carles de: Jacme Ier le conquérant roi d’Aragon (dos volums), Montpeller, 1863-1867

ZURIAGA SENENT, Vicent F:

La imagen devocional en la Orden de Nuestra Señora de la Merced: tradición, formación, continuidad y variantes. Tesi doctoral⁷. Universitat de València, 2005

El rey fundador: Jaime I en la iconografía mercedaria. Universitat Catòlica de València, 2019

NOTES

7 Per a saber més coses relatives a la presència de Jaume I a espais religiosos, vg:  https://dialnet.unirioja.es/servlet/tesis?codigo=7557&orden=0&info=link