Etziba Balutxo...

Fa poques setmanes, Margalida Vicens Veny va lliurar a la Penya Barcelonista Els Tamarells el carnet 3.321 de soci del Barça d’un oncle de son pare i va explicar una història corprenedora que reclama divulgació. Jaume Vicens i Mas, Ramonet de malnom, va néixer a Felanitx dia 22 de març de 1904. Son pare, Jaume Vicens i  Garcies, com tants de felanitxers de la primeria del s. XX, va partir a l’arrisca l’aventura cap a Amèrica a provar fortuna i mai més no en saberen noves. A la Vila va deixar l’esposa, Margalida Mas i Barceló, i els seus tres fills, Miquel, Sebastià i Jaume.

L’any 1926, després del servei militar, Jaume va trobar feina de cuiner al restaurant d’un hotel de Barcelona. Va anar a viure al carrer Salvà, darrera del Paral·lel, d’on es traslladà el 1936 al Raval, concretament al n. 14 del carrer Sadurní, al cap de cantó amb el carrer de Sant Josep Oriol.

A Barcelona l’agafà la guerra i, gràcies a la mediació de la Creu Roja, va mantenir correspondència amb la família de Felanitx. Les darreres cartes creuades són la que ell va escriure dia 30 de desembre de 1937, on diu que segueix bé, i la que li va correspondre la família dia 22 de febrer de 1938. Ja no hi va haver resposta. Més endavant, a la casa pairal, va arribar la cartera d’en Jaume, amb el carnet del Barça, el d’identitat laboral i la carta esmentada. Encara que sense cap confirmació, per tradició oral s’ha dit que va morir víctima d’un bombardeig i, com veurem, és la tesi més plausible. 

Amb aquesta informació i gràcies a les indicacions de persones solvents consultades (Aina Adrover, Bartomeu Garí, David Ginard, Marçal Isern, Xavier Margais, Josep Lluís Martin Berbois, Jaume Miró, Sebastià Serra, Josep Maria Solé i Sabater, Antoni Tugores i Joan Villarroya), hem accedit sense èxit a moltes bases de dades. Entrevistats amb la responsable del Projecte Persones Desaparegudes – Contacte entre familiars, s’ha obert un expedient per veure si, en els arxius de la Creu Roja, trobaríem rastres de la mediació exercida durant la guerra i, sobretot, qualque pista sobre la devolució de la cartera (on la trobaren?, quan?, qui?). A l’espera de resposta, cal abominar dels fatalismes (no hi ha res a fer, no ho sabrem mai…), perquè la indagació exigeix paciència i persistència.

Més enllà de les especulacions, hi ha notícies que permeten intuir el desenllaç. Els dies 16, 17 i 18 de març de 1938, profanant l’article 22 del tractat de La Haia de 1927 que prohibia bombardejar població civil, l’aviació feixista italiana que, amb base a Pollença, utilitzava Mallorca com a portaavions, va descarregar sobre Barcelona 45.000 kg. de bombes.

El bombardeig de la nit del 17 al 18 de març de 1938 va deixar un balanç de 551 persones mortes i 172 edificis destruïts. El carrer Sadurní on vivia en Jaume va quedar convertit en un munt de runa (*). Les víctimes, tant els ferits com els morts, eren transportades a l’Hospital Clínic, on la gent acudia a fer-se càrrec dels familiars, mentre que els cossos no identificats eren traslladats al Fossar de la Pedrera de Montjuïc. Tot fa pensar que allà va anar a parar el cos de Jaume Vicens, la mateixa setmana que hauria fet els 34 anys (**). Hi ha una altra informació que afegeix versemblança.

Dos mesos després del bombardeig, a finals de maig de 1938, El Día Gráfico i La Vanguardia publicaven la crida a les quintes de 1925 i 1926, corresponents als nascuts el 1904 i el 1905. En Jaume s’hauria d’haver incorporat aquella mateixa setmana a la caixa de reclutes, amb plat, cullera, flassada i sabates de bon ús. Sembla lògic que, si hagués estat viu, ho hauria notificat a la família i, d’altra banda, com a censat a Barcelona, el seu nom apareixeria o bé a les llistes dels mobilitzats o bé a les dels procediments sumaríssims contra els desertors. No consta enlloc.

La mort sobrevinguda és colpidora i malmena la vida de l’entorn, però hi ha un trasbals emocional que agreuja el dolor: la desaparició d’un familiar. Encara que hom s’aferri a l’esperança, el pas del temps genera una inquietud que es fa crònica i provoca desassossec. Jaume Vicens i la seva família són víctimes d’aquella guerra. El bombardeig de la població civil va ser un crim de guerra que mai no ha estat jutjat. El 1938, a Barcelona, els avions de Mussolini, Hitler i Franco provocaren 2.404 víctimes, de les quals 2.071 estan documentades amb nom i llinatges. En Jaume podria ser un dels 333 cossos sense identificar.

A la darrera carta, el seu germà Sebastià, en nom de sa mare i de la família, li diu que el niño demana molt per ell. El nin, aleshores de 7 anys, era Jaume Vicens Manresa, l’únic nebot i l’únic continuador de la nissaga, i va morir l’any 2001 sense notícies per poder transmetre a les seves dues filles. Li privaren el dret de saber què havia estat del seu oncle, el dret de recobrar els seus ossos o, si més no, d’indicar-li on podria honrar el seu record. El dret a la Veritat. El dret a la Memòria. El dret a la Justícia Històrica.

Són temps de  Nadal, però aquest article no és cap vou-veri-vou, ni cap conte ensucrat, ni cap intent d’emmascarar unes festes pantagruèliques en el temps de guerra que pateix el món. No, aquest relat és un clam a bastir una reflexió solidària amb totes les víctimes innocents, molt especialment amb les persones desaparegudes i els familiars que esperen respostes. Ni que sigui com a fet simbòlic, com un gest de reparació i de dignitat, estaria bé que l’Ajuntament de Felanitx organitzàs una visita al cementiri de la Pedrera de Montjuïc per dipositar-hi unes flors i col·locar-hi una placa que convidi a dedicar un pensament a tots els Jaumes que, víctimes civils d’aquella guerra incivil, hi romanen sepultats sense confirmació oficial.

(*) En el solar devastat per les bombes, l’any 1947 aixecaren el Cine Argentina, ja desaparegut. El carrer Sadurní l’any 1938 ja era un carreró, però encara es va escurçar més (avui s’anomena Nou de Sadurní). A l’antiga part dels nombres senars hi ha la plaça Manuel Vázquez Montalbán, on s’aixeca un hotel Barceló de la cadena felanitxera. L’espai que ocupava el n. 14, on vivia Jaume Vicens, ara és la plaça Salvador Seguí.

(**) L’abril de 2019 Memòria de Mallorca va incorporar el nom de Jaume Vicens Mas al memorial que hi ha en el cementiri de Palma i se’n va fer ressò en el butlletí d’aquell mateix mes, amb la informació de la família, però amb un petit error: no va ser son pare el qui va escriure la darrera carta, sinó el seu germà en nom de sa mare.

PS.- Amb l’autorització de la família i amb l’objectiu d’informar la gent del seu poble, amb l’esperança que hi hagi qualque persona que pugui fer qualque aportació, he publicat un extracte d’aquest article en el setmanari Felanitx d’avui, dia 19-XII-2024