Pau, Justícia i Germania! (III) ELS CRITS

Són moltes les curiositats, poc o gens destacades, que emergeixen de l’estudi de les Germanies. Entre moltes altres que miraré de perfilar en els propers mesos, ara em referiré als crits dels agermanats. A banda del documentat triple lema que he posat com a títol general d’aquesta sèrie d’articles, Pau, Justícia i Germania!, la relació de crits és rica i, en general, o són ben idèntics o s’assemblen molt a tots els territoris de la Nació Catalana on, en major o menor grau, entre 1519 i 1523 hi va haver revoltes populars contra la corrupció, l’espoliació fiscal i els abusos dels nobles. En tots els casos, els aixecaments foren esclafats per les armes i les creus.

Dos dels crits més usuals, sovint per acompanyar els altres, eren el de Visca el rei! i el de Visca Jesucrist! (o la Marededéu). Ambdós delaten la ingenuïtat o l’excessiva confiança dels revoltats. Els acreditats historiadors Margalida Bernat i Jaume Serra expliquen que els agermanats aclamaven el rei, perquè “Si es cometien injustícies en nom seu, era perquè ell no n’estava assabentat a causa dels cavallers i els mals consellers”. La història ens ha demostrat cíclicament com les monarquies en general i, molt concretament, els Àustries i els Borbons, no atenen mai les queixes populars ni les denúncies de corrupció practicada des dels mecanismes de poder, sinó que revaliden sempre el suport reial als nobles i als seus exèrcits. Aquesta conducta és tan crònica com la de l’Església catòlica, en línia amb la seva estructura jeràrquica papal, sempre fent costat a les monarquies i obertament en contra de les repúbliques. Monarquia i Església, sempre han anat del bracet i sempre han actuat contra els drets i les llibertats del nostre poble, amb la hipocresia afegida de l’Església d’aparentar voluntat pacificadora i negociadora per acabar atiant una gran repressió.

Un altre dels crits més propagats i exitosos dels agermanats era el de Visca la Santa Quitació! per reivindicar l’extinció de les feixugues contribucions i l’eliminació d’alguns dels imposts més abusius. Altres crits documentats a Mallorca són: Visca la Germandat!, Visca la Pàtria!, Visca la Terra!, Visca la Llibertat i Visca la Justícia! Fins i tot, en un moment gairebé efímer, es va cridar Visca França! En negatiu: Mort als homes d’honor!, Contra nobles i traïdors!, Mori el mal govern!… A Elx també hi trobam Llibertat i muiga el Cárdenas!, a València, Mori el mal consell! i a Cambrils, Justícia, visca lo rei i mori el Duc de Cardona!

**La batalla de Gandia (extreta del llibre Los mártires de la Libertad)**

La darrera referència, em convida a fer un parèntesi per aportar una prova més de la vinculació que, més enllà de la coincidència en els crits, hi va haver des del primer moment entre les revoltes de les diverses terres catalanes. Dia 8 de maig de 1520 dos-cents homes de Cambrils, amb les dones i els fills, anaren a reclamar ajuda als consellers de Barcelona “quexant ab grans veus y dient mil blasfemes del duch”. Així ho va escriure el síndic mallorquí, el canonge Gregori Genovard, en carta als jurats de Mallorca de dia 13 de maig de 1520. Genovard també advertia que el que estava passant a Cambrils derivava dels contactes amb la Germania de València: “es té per cert que són stades intel·lygències de alguns tacanys ab lo poble de València”. Genovard veia venir que Mallorca s’abocaria igualment a la revolta.

Sobre el just in armis i el pac qui deu

Part damunt de tots els crits de la Germania de Mallorca, n’hi ha dos que destaquen tot i que, malgrat fins ara han estat atribuïts als agermanats i identificats amb la revolta, no són de l’època, sinó molt anteriors. El primer, referit per Binimelis i Mut, és Jus est in armis. Quadrado i, per imitació, molts dels seus deixebles en varen fer burleta considerant el crit com un invent agermanat i assignaren l’autoria a algún díscolo leguleyo. Ni Quadrado ni cap dels seus seguidors no varen detectar que el lema procedia d’una citació popular, més que coneguda i secular, atribuïda a Sèneca (4 aC – 65): Ius est in armis, opprimit leges timor: la justícia és a les armes quan la por oprimeix les lleis.

El segon dels clams populars atribuïts a la Germania, possiblement el més reeixit i reproduït com a principal crit de guerra, és el de Pac qui deu! Álvaro Santamaría destaca la força de l’expressió: «una publicística llevada inteligentemente bajo el slogan Qui deu que pach, El que deba que pague.¹ Doncs, tampoc aquest crit és original ni, menys encara, genuí dels agermanats, malgrat la reiterada assignació a la Germania. Ho va posar en evidència Eusebio Pascual a l’article Qui deu que pach². Per posar un exemple anterior a la revolta, va aportar un document de 1460, on el Gran i General Consell accedeix a una súplica dels menestrals de Ciutat per tal que es revisin els comptes en manera que qui deu que pac. Com bé deduïa l’investigador republicà, la data i la protesta, certificaven que els ànims i les raons de la Revolta Forana de 1450 encara no s’havien aquietat, i que el foc colgat dels abusos i de les injustícies seria la causa principal del futur gran incendi de 1521.

L’expressió va fer fortuna i, a les boques dels agermanats, esdevingué un crit reivindicatiu que es va fer popular i, a diferència de gloses i profecies de l’època, va aconseguir sobreviure després de la derrota dels revoltats. L’any 1886, per exemple, va servir de sots-títol d’una sarsuela de Bartomeu Singala i l’any 1906 va ser usada per Antoni Maria Alcover, tan enemic de la Germania com era, per reclamar els pagaments de les quotes endarrerides als subscriptors del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (abans d’esquarterar-ne el nom): Els qui no han pagat, ¡per amor de Deu que paguin! Han rebut el Bolletí; lo just es que nosaltres rebiguem lo altre. Qui deu, que pach, y fora deutes!³

Més recentment, en el marc de la commemoració dels 500 anys de la Germania de Mallorca, l’expressió ha servit de títol d’una novel·la d’Antoni Rodríguez Mir que gira a l’entorn de la figura de Pau Casesnoves. Un encert si tenim en compte que Casesnoves va ser un dels ambaixadors de Mallorca, amb Joanot Gual i Eusebi Santandreu, que es va entrevistar amb el rei Ferran II d’Aragó de qui, l’any 1512, varen obtenir una sentència arbitral que ordenava elaborar uns nous estims orientats a minvar el pes dels censals que pagesos i menestrals pagaven als senyors. L’obstrucció de la noblesa i de l’església impedí l’execució de la sentència, el deute públic es disparà i la pràctica totalitat dels imposts anava a pagar els censals, és a dir, a les butxaques dels privilegiats i no a rebaixar el deute. En definitiva, tot el contrari de l’esperit, més que vigent encara avui a la Nació Catalana, sotmesa a una monarquia corrupta i a l’espoliació fiscal més alta del món, del pac qui deu!

NOTES

La il·lustració que encapçala aquest article correspon a la composició escultòrica de Jaume Mir Els agermanats

1 Sobre los orígenes de la Germanía de Mallorca. (A. Santamaría, Mayurqa, 1971)

2 BSAL, n. 192 de dia 1 de març de 1896. Vull reivindicar la poc coneguda biografia de l’autor, Eusebio Pascual y de Orrios, diputat republicà i governador de les Balears durant el tram final del sexenni revolucionari. Dirigí els darrers anys de la seva vida, fins que va morir el 1901, el butlletí de l’Arqueològica, on publicà molts d’articles, tant d’Arqueologia com d’Història. Els referits a la Germania són autèntiques troballes i, en tots els casos (els dos articles de 1890 i 1891 referits a la propietat de les claus del regne són exemplars), desmuntà interpretacions o pures invencions de Quadrado.