JEAN FRYDMAN (retaule d’una vida)

JUSTIFICACIÓ PRÈVIA

Jean Frydman (tableaux d’une vie), escrit per Élie Barnavi, és més que un llibre; més que una biografia; més que una crònica històrica. És un relat fascinant que retrata, en quatre grans murals, la vida d’un home compromès amb el seu temps, amb la llibertat, amb la pau, amb els drets humans, amb la natura, amb la família, amb els principis i valors democràtics… Vaig tenir notícies d’aquest llibre fa pocs mesos gràcies a l’amiga AFC, arran d’una conversa sobre l’assassinat de Yitshaq Rabbín. Com que no és a les nostres llibreries, el vaig poder comprar per internet durant el confinament derivat del Covid19. La biografia del protagonista va ser tot un descobriment. El personatge sedueix des de la primera pàgina i, mentre llegia les seves aventures i desventures, vaig tenir ben clar que parlaria del llibre i que no podria limitar-me a fer una simple fitxa literària o una breu recensió. Vaig considerar necessari fer un retaule, amb referències resumides a alguns dels episodis. Les històries que conformen la biografia són tan properes que conviden a fer un exercici de transposició històrica i geogràfica. El trasllat al nostre ara i aquí confereix una magnífica perspectiva per tal d’aprendre dels errors i aprofitar-se dels èxits. L’objectiu que m’he marcat amb aquest llarg article és encuriosir i promoure la més que recomanable lectura del llibre. La gent emprenedora, la que es dedica a la política o a la comunicació, farà un llepadits.

UN LLIBRE EXCEL·LENT; UNA BIOGRAFIA FASCINANT

Hi ha llibres que han canviat la història del món, però són moltes més les persones que han fet moure el rumb de la humanitat i, en molts de casos, la seva discreció ha impedit que el seus noms apareguin a les cròniques. Sense ser personatges desconeguts, s’han volgut mantenir voluntàriament lluny de la primera línia mediàtica. Fins i tot, la contribució d’aquestes rellevants persones, sovint s’ha esvaït de la memòria col·lectiva. El seus fets, les seves gestes, tot allò que han aportat al llarg de la vida, roman com a obres anònimes i sense el reconeixement personal que caldria. Aquest hauria pogut ser ben bé el cas de Jean Frydman, una persona clau a la història recent, en el cas que Élie Barnavi no l’hagués pogut seduir per traslladar la seva vida apassionant, en quatre pinzellades, a les pàgines d’un llibre.

EL LLIBRE

L’autor explica en el pròleg que, després dels intents de Joseph Kessel (1898-1979) i de Romain Gary (1914-1980), va demanar amb insistència a Jean Frydman que li permetés explicar la seva vida. Després d’una negativa inicial, afortunadament ho va aconseguir.1

Publicat l’any 2008 únicament en francès, el títol acompanya el nom del protagonista amb tableaux d’une vie i, a la portadella, encara afegeix com a subtítol pour servir à l’histoire de notre temps. Un anunci que es verifica en finalitzar la lectura.

Són 370 pàgines, estructurades en quatre parts, un epíleg, un índex temàtic i un altre, molt pràctic, amb els més de sis-cents nom esmentats. Encartades, hi ha vint-i-cinc fotografies i un mapa dels assentaments jueus de Samaria dedicat per Sharon al protagonista.

Cal dir, d’entrada, que és un llibre valent, molt valent! Fa una crònica del segle XX, a partir de 1940 fins a la primeria del canvi de mil·lenni. Jean Frydman no es mossega la llengua i no s’amaga de dir allò que pensa d’alguns dels protagonistes més rellevants de la història contemporània, amb molts dels quals ha col·laborat en moments transcendentals.

És sabut que un llibre que aspiri a l’excel·lència s’ha de poder llegir amb agilitat, ha de dir coses que el lector ignorava i, part damunt de tot, no ha d’avorrir fins al punt d’abandonar la lectura o obligar a botar pàgines innecessàries. La narració, molt ben escrita, convida a ser llegida com una entretenguda novel·la d’aventures que capta l’interès des de la primera pàgina i no l’abandona en cap moment. Tant en la forma com en el contingut, el llibre té totes les condicions requerides per llegir-se amb la màxima atenció i aporta un punt més afegit: la fascinació que genera el personatge; el seu compromís a favor de la Llibertat, de la Pau i de la Justícia.

El text va farcit de citacions i pensaments de Jean Frydman. Home d’esquerres, sí! Home de partit d’esquerres, mai! (…) Els periodistes fan una cosa millor que explicar les notícies, les cerquen! (…) Quan ja coneixes les cúpules de les piràmides polítiques i quins són els seus suports mediàtics descobreixes tots els seus intermediaris. A vegades són pensaments abstractes, amb sil·logismes molt elaborats, però que transporten a sentències concretes: Quan els partits d’esquerres esdevenen partits de notables ja no son d’esquerres. (…) La memòria és un dels mecanismes de supervivència del poble jueu.

Si qualque retret es pot fer al llibre és la decisió del biografiat de no permetre entrar a la seva vida privada. La informació que hi ha, pel que fa a dades familiars, es pot veure amb comptagotes. Aquesta respectable decisió, aquest afany de preservar els detalls més íntims i personals, provoca que, en alguns casos, es perdin informacions que ultrapassen la defensa de la discreció. És el cas, per exemple, de no saber gairebé res dels seus primers 15 anys de vida, quan és sabut que la infantesa sol ser la pàtria de les persones o, si més no, les determina en bona part. També és el cas de fer perdre la pista als seus pares, retrobats vius en acabar la guerra, però que no se sap altra cosa de les seves vides més enllà que varen recuperar la feina de vendre roba que confeccionava sa mare, per a la qual el protagonista sentia una gran estimació. Varen arribar els pares a veure els èxits del seu fill?

UNA RECENSIÓ IMPOSSIBLE?

És ben difícil fer un resum, mínimament entenedor, d’un llibre com aquest. Hi ha poca clovella i molt de bessó. Són pàgines van carregades de contingut i no hi ha paraules supèrflues. Una vida intensa destil·lada. La densitat del text, la frenètica vida del protagonista, la infinitat d’episodis que s’enllacen un amb l’altre, l’allau de polítics, d’artistes i de personatges famosos que desfilen per les pàgines, fan molt difícil emetre una radiografia de Jean Frydman que no surti desenfocada. També resulta difícil fer una relació prou representativa de la seva intensa i extensa activitat, tant en el marc del món dels negocis, com en la difícil funció de mediador de conflictes, amb la poc freqüent virtut de saber gestionar trobades de polítics enfrontats i, a més, en períodes bèl·lics. Una habilitat molt singular.

La major de les dificultats, allò que és gairebé impossible, es ser capaç de recollir i fer veure el rerefons, l’atmosfera oculta que hi ha a la part oculta de l’escenari. Allò que no es descriu de manera explícita, però que es percep. Malgrat tot, a risc de projectar una imatge esbiaixada del personatge, he volgut fer esment a algunes de les actuacions de Jean Frydman, ni que sigui una espipellada general, per animar els lectors a fer-se amb un exemplar d’aquest llibre que supera les expectatives. No ha estat possible ser lacònic. Som davant d’una part substancial de la història contemporània que no es pot despatxar amb quatre grapades.

EL CONTINGUT

1. UN JOVE RESISTENT (quadre primer)

Jean neix a París dia 26 de juny de 1925, fill de Noah, de Kamianka, i de Judith, de Dniepropetrovsk, ambdós jueus d’Ucraïna. Va tenir una germana, Renée, i un germà petit, David. De tots els altres familiars únicament coneixeria un cosí; la resta acabarien a un camp d’extermini o un altre.

Encara no havia fet els 15 anys quan París és ocupada per l’exèrcit nazi. Jean ha après de sa mare: Aquest és el país que t’ha acollit, no oblidis mai el que li deus! Des d’aquell dia, sap que té dues fidelitats: la jueva i la francesa. Lluny de la rebel·lia que hauria d’estimular l’ocupació, detectarà la por dels jueus i els amonestaments dels majors: res de vagues, res de protestes, no hem de provocar… Jean, com molts de joves, no pot donar passada a la situació abusiva. Dia 11 de novembre de 1940 participa a una manifestació a París contra els ocupants. Els estudiants es posen a cantar La Marsellesa i els gendarmes francesos els tupen i els detenen. Jean decideix anar a Londres, on De Gaulle defensa la França lliure. Deixa una nota a ca seva i parteix cap als Pirineus. El detenen abans de passar la frontera i el tanquen a Pau. Contacta amb el grup Franc-Tireur, pinta per les parets V de victòria, creus de Lorena, el lema de la Revolució Francesa… S’inscriu als Compagnons de France (l’equivalent als minyons de muntanya i als scouts) i, jugant amb el patronímic de son pare, es converteix en Jean Nöel, nascut a Lens (prop de Luxemburg), fins que aconsegueix una nova personalitat per camuflar el seu cognom jueu. Ara serà René Savari i té certificat de naixement i baptisme i carta d’identitat. Amb 16 anys serà un membre actiu de La Resistència i participarà a nombrosos atemptats i sabotatges. Descobrirà l’amor platònic en Àngela i, més tard, el viurà encarnat amb una pagesa dels entorns de Niça.

                      Juliol de 1942. El velòdrom d’hivern

El juliol de 1942 s’assabenta que la gendarmeria francesa s’ha aquietat a les ordres dels nazis i preparen una gran captura dels jueus que no són francesos de naixement. N’hi ha gairebé 23.000. Ha d’avisar la família. Torna a París. Son pare i sa mare no el creuen fins que aconsegueix que un policia amic els confirmi l’operació en curs. Una germana del policia donarà cobeig a la seva família. Així se salvaran de ser detinguts a la batuda del velòdrom d’hivern (la rafle du Vel’d’Hiv) cap al genocidi. Protegida la família, Jean torna incorporar-se a La Resistència. Especialista en preparació d’explosius, amb el seu grup faran volar 14 trens a la ruta de París a Tolosa del Llenguadoc.

Placa de record (1994) de l’acció contra el STO

El febrer de 1944 destruiran les oficines del Servei de Treball Obligatori que reclutava per força joves francesos per fer feina a Alemanya. El maig és detingut i enviat a la presó de Fresnes. El juliol, en una farsa de judici, és condemnat a mort. Arriben notícies del desembarcament i els alemanys acceleren les deportacions i execucions. Possiblement gràcies a la intervenció d’Ernst Appenzeller, un soldat de la Wermacht, jueu austríac, Jean s’allibera de ser afusellat quan ja ocupava la cel·la dels condemnats a mort. Això no obstant, dia 17 d’agost el fan pujar al darrer tren cap a la mort segura, però amb altres 14 resistents aconseguiran fugir poc abans d’arribar a la frontera. Poc després de l’evasió, trobarà tropes americanes de Paton i els farà de guia.

          Frydman, un sotstinent de 20 anys

Amb França alliberada i la guerra en curs d’acabar, va a París i es presenta al Ministeri de la Guerra, on incorporen a l’exèrcit els qui han lluitat amb La Resistència encara que de manera un tant anàrquica. A ell el nomenen sotstinent. Se li fa un test psicològic: Massa tendre, massa bona persona… li manquen moltes de coses per aprendre… gran facultat d’adaptació… serà més madur als 30 anys… agilitat mental… apte per comandar… instint de solidaritat molt acusar… bones idees… hauria de tenir més seguretat… no sap dir no i cal que n’aprengui… ha de ser prudent en les relacions amb les dones… fàcilment explotable… estima profundament sa mare… no ha d’implicar-se en política… no és gaire tolerant… patirà dificultats però les superarà… molt observador… podria ser un bon oficial… molt malfiat davant del matrimoni… massa idealista…

En anar a la casa familiar descobreix que hi són tots excepte sa mare que va ser detinguda i deportada. Va a cercar-la al camp de Bergen-Belsen on creu que l’haurien enviat, però no la troba. Reflexiona sobre allò que ha intentat Hitler. Des del record de les peripècies patides, sap que la persecució dels jueus és també la persecució de la llibertat. Aquesta concepció del món i del lloc dels jueus en aquest món il·luminarà la lluita que Jean no abandonarà mai, tant a França com a Israel. En tornar a París li obrirà la porta sa mare. L’havien deportat al camp de Rawensbrück i uns soldats francesos la varen trobar i traslladar amb la família. Aquell dia, per a Jean, va ser la fi de la guerra. El mes de novembre de 1945, després de cinc anys de peripècies i de cremar els millors anys de la vida, aquell sotstinent de 20 anys, abandonarà l’exèrcit. Li hauria agradat ser nomenat Compagnon de la Liberation, però li responen que només n’hi haurà mil i que ell no havia ocupat càrrecs rellevants. Li ofereixen continuar a l’exèrcit. Als 30 anys serà comandant i rebrà la Legió d’Honor a títol militar.2 Ell refusa la proposta. A banda de la medalla de La Resistència, ell se’n durà el millor dels trofeus: l’amistat i el reconeixement dels companys de lluita.

2. UN MILIONARI D’ESQUERRES (quadre segon)

Sense ofici ni benefici, sense titulacions acadèmiques, s’integra en el negoci familiar. Els pares han reobert la seva factoria manual de roba interior. Però, Jean, no s’identifica amb aquella feina. Per a ell, l’essencial és la música, les dones, les estrelles, les tertúlies fins a la matinada amb els seus amics… Esdevé un personatge de la nit a la zona de Saint Germain des Prés. Aquella evasió de l’esperit estava més que justificada; sobretot per un jove que havia viscut la guerra a vida o mort. Sembla que aquest curt període de la immediata postguerra serà el més frívol de la vida del protagonista i, malgrat tot, una experiència plena de coneixements i rica de relacions humanes. Entre moltes d’altres (Sartre, Beauvoir, Juliette Greco, Jacques Robert, l’únic periodista que va entrar en el bunker de Hitler…) destaca l’amistat amb Boris Vian.3 A la primavera de 1949, Jean es casa amb Marianne Lang, amb qui tindrà quatre fills: Chantal, Danielle, Gilles i Jean-Nöel. La vida alegre del bohemi s’acaba i es veu forçat a implicar-se més en el negoci familiar. Descobreix un teixit, l’indemaillable, que millora la confecció de la roba íntima. La família el confecciona i ell ven, però no se sent realitzat amb aquella feina.

Ha arribat el moment de fer efectiu el seu esperit inquiet i emprenedor. Decideix optar per començar noves i innovadores aventures. Creu que la televisió és un negoci emergent, tot i que l’any 1952 a França només hi ha 4.000 receptors i les ones només arriben al 10% del territori. Crear una televisió al Marroc? Una idea extravagant o una bona iniciativa? Després de moltes gestions, troba patrocinadors. S’entrevista amb líders independentistes com Ben Barka.4 La primeria de 1954 signa un contracte per 10 anys per organitzar una cadena televisiva a una colònia francesa a punt de revolta. Haurà de traslladar-se a viure a Casablanca, amb la dona i els seus dos fills. Dirigirà TELMA (televisió marroquina) i crearà una altra empresa encarregada de la venda i instal·lació. La inauguració de la nova cadena comptarà amb l’actuació de Gilbert Becaud. Just dos mesos després, es divulga un comunicat dels independentistes, on asseguren que s’atemptarà contra qui disposi d’una antena de televisió. No hi ha res més poc discret que una antena i a la tercera mort, Jean Frydman haurà de rodar clau al seu projecte i retornar a París. Amb els coneixements adquirits i la general opinió que la televisió és una eina de futur, és nomenat conseller de Thomson. La discogràfica de la companyia no acaba d’arrancar i Jean, coneixedor de la crisi que també afecta Barclays (Édouard Roualt), estableix un conveni. Ell serà el president de l’empresa i el seu amic Boris Vian, el director artístic. Tindran sort. Apareix una cantant egípcia desconeguda, Dalida, amb Bambino, una cançó que fa forat i, poc després, un grup americà desconegut, The Platters, amb Only you. Seguiran Aznavour, Eddie Constantine… Amb molts d’ells, Jean Frydman establirà amistat perdurable. No serà el cas de Barclays a qui descriurà de manera implacable: un egoista de cor sec, un snob. Quan morí el metge que compartien, els amics varen fer una recollida de doblers per mantenir els seus fills. A més de Frydman, Yul Brynner, Alain Delon i d’altres feren aportacions generoses… Barclays es negà a fer cap contribució. Un persona així no té amics, només companys de festa.

Barclays no seria res més que un parèntesi d’un any a la vida laboral de Frydman. Les següents feines serien assumir les responsabilitats de l’emissora de ràdio Europpe n. 1 i Télé-Monte-Carlo. Allà innovaria i aprofitaria les sinergies. Un exemple, seria traslladar l’exitós programa radiofònic Vous êtes formidables al format televisiu. Però potser el gran negoci de Jean Frydman, almenys el primer gran negoci, va ser fruit de la combinació entre una atrevida iniciativa i la fortuna. Mentre cercava arreu drets d’exhibició de pel·lícules per emetre a la televisió de Mònaco, va assabentar-se que hi havia un milionari extravagant que disposava de centenars de films de culte (Rio Bravo, Fort Apache, King Kong, Citizen Kane…). Es tractava de Howard Hughes. Vivia a un hotel de Las Vegas, carregat de manies i no volia veure ningú. Era una missió impossible.

Impossible? No per Jean Frydman que es planta a l’hotel i demana per parlar amb ell. Li neguen qualsevol possibilitat, però ell deixa el missatge al secretari de l’excèntric personatge: informa que dirigeix la televisió de Montecarlo i està interessat en comprar els drets d’emissió per a Europa dels films del senyor Hughes. Responen que li traslladaran el missatge i que torni tres dies després. La resposta és ben curiosa: la condició és que les pel·lícules es projectin. El propietari vol que es vegin, perquè sap que els estudis americans han pactat prescindir dels seus films com si no existissin. El conjunt inclou 740 pel·lícules, 120 d’elles doblades al francès, i el preu serà d’un milió dos-cents mil dòlars.

            Un emprenedor visionari

Content amb la negociació, Frydman torna a París i informa del compromís. La reacció del comitè financer és molt negativa. Reclamen l’estoc material de les pel·lícules i no entenen que allò que s’ha comprat són els drets d’emissió. L’oposició és tan dura que Jean Frydman demana que el contracte que ha signat com a Télé-Monte-Carlo se li transfereixi al seu nom, però com que no té prou capital, que l’empresa li deixi l’import. S’acorda que se li farà un préstec a un interès del 6% i ell es compromet a cedir l’exhibició de les pel·lícules a la cadena a un preu normal. La seva capacitat de convèncer Howard Hyghes i la sort de trobar-se amb gent obtusa, varen permetre que Jean Frydman esdevingués propietari d’un tresor cultural únic de 740 films. Per gestionar aquell patrimoni crearia una societat que anys després cediria a la família, ja amb la incorporació dels drets d’exhibició per a tot el món, excepte els Estats Units.

Per a Jean, tanmateix, el cinema no era un simple negoci, era una vertadera passió. Això el duria a fer-se productor de documentals (Le cinéma de l’histoire, Opéras sauvages…) i de pel·lícules de ficció com l’exitosa El club dels poetes morts. Tanmateix, les iniciatives de trobar nous camins a l’espectacle no s’aturaven. Jean va obtenir la cessió d’un vers d’una cançó de Gilbert Becaud per titular un dels programes de més èxit de la ràdio. Salut les copains aviat també prendria forma de revista, amb una tirada que superava el milió d’exemplars. El juny de 1962, amb motiu del programa 500, Europe n. 1 va programar un gran concert, a l’aire lliure a París, amb Johnny Hallyday, Silvie Vartan, Richard Anthony… En anar a tramitar el permís, el prefecte li demanà a Jean quants d’assistents calculava. Per dir una xifra va dir que possiblement 60.000 persones. La resposta fou contundent: ni De Gaulle reuniria 30.ooo persones! Finalment, la prefectura estimaria l’assistència en 200.000! La dècada dels 60, la cançó francesa, amb tots els seus registres i estils, gaudiria d’un immens prestigi. En aquest món, Jean no deixava de fer-hi amics: Georges Brassens, Edith Piaff…

Més enllà de l’entreteniment, el pilar d’Europe n. 1 eren els informatius. L’Editorial setmanal era esperat, escoltat i temut per la classe política. L’emissora no esquivava els temes polèmics i opinava amb total llibertat, la qual cosa molestava als poders de torn. De manera més fina o més grollera, cíclicament apareixia l’intervencionisme amb intents de control. La independència no és una conquesta; és un combat permanent. En aquest apartat, es detalla l’intent de replicar els moviments espontanis populars de revolta que es varen veure el maig del 68 a París. L’esforç polític de resposta va ser una manifestació que no reuní ni la meitat dels assistents que es pretenia. La constatació que en va fer l’emissora va fer enfadar el ministre francès que pretenia una valoració generosa. La resposta de Jean Frydman és antològica: Quan afirmau qualsevol cosa des d’una ràdio pública, no vos creu ningú; si aquesta mateixa cosa l’explicam nosaltres, ens creu tothom. Això és el que s’anomena credibilitat, senyor ministre.

L’any 1972, Jean Frydman va fer realitat un dels seus somnis d’infantesa. La casa Pernod convidà a alguns dels seus anunciants a un viatge a l’oest del Canadà. Aterraren a Calgary, a la comarca d’Alberta, per allotjar-se a un ranxo a les muntanyes rocoses. Aquell paisatge el va submergir en el món dels indis i cowboys. Els preus dels terrenys no eren excessius i Jean va poder comprar i unificar fins a set ranxos amb un total de quatre mil hectàrees. Allà, animat per llibres d’especialistes, va introduir bous francesos per regenerar la vaca canadenca. Entusiasmat amb els resultats, amb el temps tocarà amb les mans la realitat: el més entabanat dels nadius en sabia més que ell; la criança és un ofici dur i és més fàcil perdre doblers que guanyar-ne. El seu guany serà, justament, aprendre dels altres; concretament dels indis.

                Escola de la reserva sioux a Alberta l’any 1920

A 30 quilòmetres de les seves terres hi vivien els pagans, de la nació sioux. Un dels empleats del ranxo, Corn Groc, li va presentar el cap de la tribu, Ves a Dormir. Aquest li demanà si era catòlic o protestant. En respondre que era jueu, l’indi s’interessà per saber més coses i Jean li va fer una sinopsi de la història d’Israel. Ves a Dormir escoltà amb gran interès el relat i, després de fer moltes de preguntes, va ordenar reunir la tribu per fer una declaració important. S’enfilà damunt del pòdium i va dir: Aquest cavaller m’ha dit que és francès i d’una religió que jo desconeixia, però això no és la qüestió. Allò important és que és membre d’una tribu que ha estat perseguida durant deu mil anys per moltes altres tribus de rostres pàl·lids que han ocupat el seu país. Allò que és més important encara és que, després de molts d’anys, aquesta tribu ha reprès amb força, han construït el seu país i ara disposen d’un exèrcit. Quan vos dic que ens cal no perdre mai la paciència, potser amb aquest exemple, a partir d’ara m’arribareu a escoltar!

Arran del seu divorci, Jean necessita 500.000 francs i els demana a qui ell n’ha fet guanyar milions i diu que és com si fos el seu fill. Els tindrà… a canvi d’un abusiu interès. Així descobreix que un home que imposa interessos a qui considera el seu fill és un malalt. D’ençà de 1976 els negocis floreixen. L’aliança entre les dues agències de publicitat en els cinemes convergeix en Mediavision, nom inventat per Jean Frydman que presidirà la nova societat. Això no obstant, ell no sent cap passió per la publicitat, sinó per la comunicació. Europe n. 1 entra a cotitzar en borsa i Jean obté un gran benefici financer. Vol evitar temptacions de grandesa. Sap bé que la vida no és forçosament dirigir grans grups; sap que cal escollir i que escollir significa renunciar. Europe n. 1 ha estat en gran part obra seva. Ha estat una bella aventura, però cal saber acabar a temps una aventura abans que no es transformi en una trista escena domèstica. Tanmateix, la seva imaginació i enginy troben noves aventures. Esdevé accionista de Paris Match, amb un 2%. L’oposició dels governs a no permetre televisions privades, incentiven la creativitat. Com capgirar el monopoli? Una solució a explorar seria la televisió encriptada que ja existeix als Estats Units. Finalment el Consell d’Estat francès autoritzarà l’emissió. Canal + serà viable.

Un dia de 1979, a la sala VIP de l’aeroport d’Orly, mentre espera per volar a Tel-Aviv, una hostessa el captivarà. Veu en ella la imatge del seu primer amor, Àngela, que els nazis mataren a un camp d’extermini. L’hostessa li diu que nom Daniela, que és israeliana i que és a París per estudiar publicitat. Ell li anota un número de contacte i l’anima a telefonar-li més endavant si necessita feina. Ella ho farà dos mesos després i, passats tres anys, es casaran civilment a França i, després, en una cerimònia religiosa a Tel-Aviv. Jean obtindrà així la nacionalitat israeliana. La parella tendrà dues filles, Natalie i Alicia

Jean, aleshores, a més del ranxo del Canadà té també una casa a Tel-Aviv i hi viatja sovint. Amic, entre d’altres polítics destacats, de Ximon Peres aquest li demanà si pot gestionar que el president francès el convidi oficialment. Jean coneixia Giscard superficialment, però va fer la gestió que va ser ben acollida. Giscard va voler informar personalment Jean, a plena consciència que aquest sempre votava esquerres. Parlaren de molts de temes, entre d’altres de la viabilitat del projecte de Canal +. Quan ja s’acomiadava, Jean li va parlar del ranxo del Canadà i, ni que fos per cortesia, convidà Giscard a anar-hi en voler. El tema central, però, havia estat el calendari i el protocol de la visita de Peres. Es va fer abans de la campanya electoral i va ser un èxit. D’acord a l’avís previ de Jean, Ximon Peres va sortir-se molt bé de la pregunta sobre un hipotètic vot jueu a les properes eleccions de maig de 1981: A Israel sé què vol dir vot jueu, però a França els ciutadans voten sense consignes. No existeix el vot jueu i no hi ha cap mà misteriosa. El vot jueu és un mite.

Les eleccions varen donar la presidència a Mitterrand. Jean Frydman l’havia votat, lleial amb les opcions d’esquerra, encara que ben a contracor com a coneixedor del personatge que no s’havia estat de tirar els trastos a Daniela amb insistència. Sorprenentment, l’endemà de la derrota Giscard telefonava a Jean per demanar-li si mantenia la convidada al ranxo del Canadà. La paraula dita és un compromís per a qualsevol persona digna. Quan Jean avisà l’expresident que aniria a estar amb una família que no l’havia votat, la resposta va ser immediata: això farà molt més interessants les converses. Jean no avisà ningú fins el dia abans de rebre Giscard, amb un enigmàtic: endevinau quina família vendrà demà a dinar?. Cap de les respostes (Mitterrand, Ben Gourion, Peres…) no l’encertà.

Varen ser uns dies de magnífica convivència. Tothom implicat en les feines domèstiques. Giscard va aprendre a colcar a cavall per fer grans passejades pel ranxo. Converses molt respectuoses de tothom. Com així havia perdut la confiança dels electors? Reflexions en harmonia entre persones intel·ligents. El mes de setembre Paris Match publicà un reportatge fotogràfic de l’estada de l’expresident al ranxo de Frydman. Les fotos eren de Jean-Joël, fill de Jean, que les va donar a Giscard i aquest a la revista. Ben aviat, Jean va rebre la telefonada d’un secretari de part de Mitterrand. El nou president no volia tenir en el seu entorn una persona amiga del seu predecessor. Jean, com a conseller d’Havas, coincidiria amb Mitterrand i, segons la concepció democràtica d’aquest, un adversari polític era un enemic i els amics dels enemics, uns traïdors. El motorista demanà a Jean que signàs la dimissió i que els cedís les seves participacions. Frydman no va voler discutir res i va signar sense cap altra contrapartida que la de confirmar que Mitterrand era un hipòcrita, amb un passat molt tèrbol.5 Calia dir adéu a Canal +. A l’altre costat de la balança, en el curs d’un dinar amb Ximon Peres, un convidat li demanà com s’explicava l’amistat entre Frydman i Giscard. Peres va fer un comentari humorístic: És molt senzill; l’antiga història dels missatgers que traginen les cartes d’amor fins que s’enamoren de la destinatària.

Malgrat els daltabaixos de la fortuna, Jean ha demostrat al llarg de la vida una gran capacitat emprenedora, atrevida, arriscada i sempre damunt de la cresta de l’ona, que revela les seves habilitats per arribar a ser, més amb intel·ligència que no amb cops de sort, un milionari d’esquerres.

3. L’ÈTICA ABANS DELS NEGOCIS (quadre tercer)

El tercer bloc del llibre relata amb detall una història mafiosa, El vertader afer L’Oreal, que posa en evidència la manca d’escrúpols dels directius d’una poderosa empresa, sense codi deontològic, capaç d’organitzar una operació al servei ideològic de l’extrema dreta. La trama és d’alt interès per destapar les barroeres maniobres de manipulació.

El setembre de 1987, François Dalle, el president de L’Oreal a punt de jubilar-se, amb la intenció d’entrar en el sector de la televisió, va anar a veure Jean Frydman. Aleshores, els drets cinematogràfics del fons procedent de Howard Hugues s’havien ampliat notablement. Una auditoria encarregada per L’Oreal valorava el fons en 60 milions de dollars que Jean va admetre reduir a 50. Amb aquest actiu inicial es procedí a crear l’empresa Panavision, amb un capital de 200 milions de dollars. Jean, per tant, disposaria del 25%. D’immediat es va ampliar el catàleg amb el fons de dibuixos animats de Filmation i el fons de Lino de Laurentis. Panavision disposava de 2.000 títols quan sortí la possibilitat de fer-se amb el fons de Columbia. Aquella operació requeria incorporar nous inversors. Es convocà una junta per dia 4 d’abril. La gran sorpresa de la reunió va ser que el responsable financer de L’Oreal va dir que, en atenció al boicot decretat per la Lliga Àrab, volia saber quins negocis tenia a Israel Jean Frydman. Aquest advertí que una llei de 1977 havia decretat il·legal atendre els boicots exteriors, però no va amagar les seves inversions: una ràdio i un espai del satèl·lit Amos, amb Meir Amit, exdirigent del Mossad i exministre de Comunicacions. Els directius de L’Oreal pretenien que Jean dimitís i transferís la representació en els seus fills, cosa que no aconseguiren i la reunió es va donar per finalitzada.

No havien passat tres mesos quan Jean va saber que s’havia falsificat un escrit seu amb la seva dimissió, amb data de dia 30 de març (abans de la reunió conflictiva). Igualment, s’havia falsificat una acta d’aquella inexistent sessió. Jean demanà explicacions d’aquella manipulació a l’administrador de la societat i aquest acabà confessant que complia ordres i que, al darrera, hi havia la mà del president de la sucursal de L’Oreal als Estats Units, Jacques Corrèze. Qui era aquell personatge? Aviat es va saber tot. Era un col·laboracionista nazi, assassí i racista que, jutjat només per activitats poc importants, havia estat condemnat a dues penes de 10 anys, però va ser exonerat a petició de Mitterrand. En canvi, no va ser processat pels crims comesos amb el grup Cagoule (la caputxa), creat amb una estètica similar a la del KKK americà. Jean Frydman va estirar els fills i va destapar que L’Oreal era un niu de nazis protegits. Prescindint del cost econòmic que li suposaria, va demandar la gran empresa per racisme. El seu germà David diria: El meu germà és un home de negocis i li agrada assolir objectius, però més enllà d’això té tres principis sagrats sobre els que, costi el que costi, no transigeix: la família, Israel i La Resistència.

        Jacques Corrèze (1912-1991)

Per situar els lectors, cal observar que L’Oréal va ser creada el 1907 per Eugène Schueller amb ideologia d’extrema dreta i patrocinador del grup Cagoule (on milità Corrèze). Dos dels líders, Henri Deloncle (germà d’Eugene, fundador del grup) i Jean Filiol, condemnats per col·laborar amb els nazis, anaren a l’Espanya franquista i crearen la filial de L’Oréal. Eugène Schueller va crear altres organitzacions feixistes, però en acabar la guerra va presentar testimonis que no només evitaren la seva depuració, sinó que va ser condecorat. L’any 1950, la seva filla Liliane (considerada la dona més rica del món) es va casar amb André Bettencourt, antisemita d’extrema dreta durant la guerra, que havia publicat: Els jueus, els farisaics hipòcrites ja no tenen esperança. (…) Eternament la seva raça està tacada amb la sang del just. Tot i això, va fer carrera política i va ser ministre diverses vegades.6

La demanda de Jean Frydman arriba al jutge Jean Pierre Geti, magistrat incorruptible i bon coneixedor d’assumptes relacionats amb el col·laboracionisme. Ordenà requisar la documentació a les oficines Panavision, L’Oreal i a les cases particulars de Corrèze i altres directius de l’empresa. Amb el relat dels fets exposat a la demanda i el material confiscat, es va desemmascarar la camarilla de feixistes.7 La condemna a L’Oreal era absoluta, tant en el marc ètic, com en el social i judicial. Això no obstant, l’afer encara viuria una nova manipulació. El juny de 1991 moria Corrèze de càncer. Poc dies després apareixia una carta seva, hipotèticament signada quan ja estava en coma, on dimitia els càrrecs que ocupava a l’empresa, assumia la total responsabilitat dels fets denunciats i feia seva la pretensió del boicot racista (exposat a la reunió interrompuda per l’administrador de L’Oreal). Una simple vista d’un grafòleg dictaminava la falsedat de l’escrit, fruit de la maquinació per netejar la imatge de la multinacional. Anys després, Jean Frydman va saber que, en un viatge a Moscou del gabinet de Mitterrand, un dirigent de Publicis va presumir d’haver tengut la idea de la carta de Corrèze per exculpar judicialment L’Oreal.

La demanda va fer que, als Estats Units, el ministeri de Justícia multàs la companyia amb 14 milions de dollars i, a França, atesa la manipulació, amb una dimissió inexistent i una reunió que mai no es va fer, s’inculpà els dirigents de L’Oreal de falsedat documental i discriminació racial, amb l’afegit de la il·legal pretensió de boicot. El dossier del jutge Getti deixava clar que tots els imputats eren culpables. Mitterrand va intervenir per evitar el desprestigi que provocava el procediment. A canvi, faria incloure la legislació contra els boicots a nivell europeu. Jean va escoltar el consell del jutge. Des del punt de vista ètic, fins i tot ideològic, ja havia guanyat i L’Oreal no podria defugir una compensació econòmica. A més, es redactaria un informe d’auditoria sobre l’actuació de la multinacional, encarregat al professor de Dret Jean-Louis Bismuth, amb l’obligació de les parts d’acceptar les conclusions. El novembre de 1993, el veredicte era inqüestionable: El sotasignat conclou la violació de L’Oreal de la legislació francesa i, molt concretament, la relativa al boicot que validava les mesures dictades per la Lliga Àrab.

Només romania pendent la reparació, per part de L’Oreal, dels perjudicis econòmics causats a Jean. Aquest va proposar nomenar dos àrbitres, un per cada part, i negociar una valoració satisfactòria. L’advocat de l’empresa va proposar un nom que considerava indiscutible: Jacques Mayoux, president de la Société Generale, i encarregar una auditoria a Arthur Andersen. Per evitar dilacions i excuses, Jean va acceptar la proposta amb l’afegit d’establir un termini màxim de lliurament de l’informe de Mayoux. Dies abans de la data prevista, el comptable de Paravision visità Jean. Volia exculpar la seva responsabilitat amb les conclusions, perquè l’havien bandejat del dossier amb maniobres. Jean va sospitar que Mayoux jugava brut. Després d’algunes indagacions va caure de l’ase en obrir les pàgines de dietari Who’s who. A la relació de càrrecs de Mayoux apareixia membre del comitè financer de L’Oreal. Una vegada més, la indecència de l’empresa profanava la més bàsica de les normes deontològiques de qualsevol persona condreta: no acceptar mai ser jutge i part! A tot això, arribà l’informe de Mayoux on establia les compensacions que L’Oreal havia de satisfer. El desacord amb el dictamen, va fer que Jean procedís de nou judicialment i, com era de sentit comú, el jutge decretà L’Oreal i Mayoux culpables d’estafa. Poca cosa a qui practica la falsedat documental i proposa boicots al servei d’altres estats.

Aquella nova estafa va fer que Frydman reclamàs 5 milions de dollars més que la proposta de l’informe de Mayoux, dels quals L’Oreal només en va pagar dos. André Bettencourt, el gendre del fundador de la companyia, s’exclamà que Frydman m’ha podrit el final de la meva vida. Certament, el desprestigi públic que aquell afer generà a la família i a l’empresa va ser molt superior al cost econòmic. Jean Frydman sabia que la demanda el perjudicaria econòmicament, però era una qüestió de principis. Tot el món sap que aquella empresa va ser fundada per un ideòleg d’extrema dreta i que va emparar, en els equips directius, feixistes i criminals de guerra. La victòria de Frydman ultrapassà els jutjats; va desemmascarar les manipulacions i les va derrotar; va ser un acte d’ètica; una defensa ideològica contra els boicots que acabà fins i tot amb una aportació legislativa a favor de les llibertats. A més, com en totes les experiències, Frydman valorarà les persones que li han fet costat durant tot el procès: És en els moments difícils quan se destapa el caràcter de les persones, quan els amics es posen a prova i quan les solidaritats es fan i es desfan. Entre els amics solidaris, Jean destacava el cantant Guy Béart.8 Tanmateix, amb el temps, apareixerien nous afers L’Oreal. André Bettencourt encara seria testimoni abans de morir de l’enfrontament entre la seva dona i la seva filla; un espectacle gens edificant que ocupà les portades de la premsa groga i rosa de tot el món.

No em puc resistir a declarar que aquest cas m’ha fet veure el contrast gegantí entre la Justícia francesa i l’espanyola. A Espanya són abundants i conegudes les grans empreses que sostenen a la cúpula autèntics feixistes i racistes (fins i tot, fins fa poc, criminals de guerra), però seria inviable que una demanda com la de Frydman fos admesa a tràmit. L’amnistia borbònica de 1977 tenia un sol objectiu: concedir immunitat total als criminals de guerra.9 Enlloc més del món civilitzat, ni tan sols a Alemanya, Itàlia o Japó, les antigues Potències de l’Eix, seria possible veure com s’ha protegit el feixisme, fins al límit d’existir una Fundación Francisco Franco que ha rebut subvencions de l’estat, i veure com els mateixos agents que gestionaren la dictadura militar es varen mantenir a les cúpules policials i judicials. Són moltes les grans empreses bancàries i de comunicació que brinden aixopluc a polítics de tots els colors que fan el joc als interessos de l’extrema dreta. Els Borbons, representants d’una monarquia obsoleta, varen ser guillotinats a França al crit de Llibertat, Igualtat i Germania, però campen amples per Espanya i, emparats en el seu ADN absolutista, exhibeixen amb total impunitat la corrupció i l’autoritarisme que caracteritza la dinastia.

4. EL GESTOR DE LES LLIBERTATS I DE LA PAU (quadre quart)

Si els primers tres capítols del llibre (el dels anys de la guerra mundial, els de l’activitat empresarial i el de l’afer L’Oreal) són més que sucosos, el quart no sols no desmereixerà dels anteriors, sinó que per a mi és que té major interès. No només permet saber moltes de coses ignorades (potser per amagades) de la nostra història recent; no només informa, sinó que forma i permet aprendre astúcies i tècniques orientades a fer seure a la taula, fer parlar i negociar persones enemigues, carregades de prejudicis i odis seculars. Ens endinsam en la trajectòria del Jean Frydman gestor de la pau, facilitador de trobades i pont de diàleg; un treballador a l’ombra, discret i sovint anònim, en la solució de conflictes. Podrem veure les adversitats que generaren moltes de les seves actuacions i els obstacles que va patir d’adversaris… i d’amics.

Jean és sionista. No podria ser d’altra manera. Defensa la raó de ser de l’estat d’Israel i, com a home d’esquerres, amb un interès superior amb el socialisme a la israeliana. Si França és el seu país, com li va dir sa mare, Israel serà una causa. Això no obstant, ja prop dels 50 anys, encara no havia viatjat mai a Tel-Aviv quan, la primavera de 1962, l’ambaixador d’Israel a França li va dir que Ben Gourion tenia interès d’entrevistar-se amb ell per rebre consell sobre el món de la ràdio. Jean va acceptar la invitació i es trobaren a Jerusalem. El Primer Ministre, com a gran lector, era enemic de la ràdio i de la televisió, però li va encarregar posar en marxa una emissora. Malgrat el desconeixement de l’hebreu i de la reticència inicial dels tres principals diaris, Jean va crear Hagal Hakal (l’ona lleugera) que va presidir durant trenta anys, amb un accionariat format per la ràdio de l’estat i els propietaris dels tres diaris. Des d’aleshores, els vols de Jean entre França i Israel serien freqüents.

La darreria de 1966, Egipte i Síria signaren una aliança militar, sota la protecció de la Unió Soviètica. Els primers mesos de 1967 s’aguditzà la tensió a la zona. Nasser havia encès el poble egipci. L’amenaça d’un conflicte bèl·lic era real. El ministre d’afers estrangers d’Israel s’havia entrevistat amb De Gaulle i aquest el va intimidar amb un no dispareu els primers. Jordània s’afegí al pacte de Síria i Egipte i militaritzaren les fronteres amb Israel. El mes de maig es va crear el Comité de coordination des organisations juives de France, presidit per Edmond de Rothschild, al qual s’adscriví Jean Frydman. El comitè va ser convidat a viatjar a Tel-Aviv i manifestar el suport a Israel. Dia 5 de juny, quan la delegació era a l’aeroport de París, arriba la notícia: la guerra ha començat. El viatge no se suspèn. En arribar a Tel-Aviv, Jean obté una autorització de Moshe Dayan a favor de Julien Besançon, enviat especial d’Europe n. 1. Serà el corresponsal de guerra que farà seguiment de les tropes israelianes. Dia 10 de juny les armes ja no disparen. Aquella serà la sisena jornada de Jean a Tsahala, el barri residencial on habiten els militars de més alt nivell. El vespre arriba a la casa Yitshaq Rabbín, l’heroi d’aquella guerra. Jean el coneixia molt lleugerament, però l’admirava. Sabia que era discret i que, fins i tot a la intimitat, parlava poc. Aquell vespre, no estava especialment exultant. La victòria havia estat aclaparadora, però encara no s’havia fet el recompte de les víctimes. Rabn es demanà com anomenaria la història aquella guerra. No caldria cap esforç. Si hi havia hagut la Guerra dels Cent Anys, aquella seria coneguda com la dels Sis Dies.

Abans de tornar a França, els membres del comitè convocaren una roda de premsa amb un missatge molt clar: Vosaltres, israelians, no ens heu hagut de mester per guanyar la guerra, però volem ajudar-vos a guanyar la pau. Jean va veure clar que el futur d’Israel estaria vinculat a obtenir la pau amb els estats veïns. Aquesta era la línia diplomàtica correcta: negociar amb l’objectiu d’assolir una pau duradora. Amb qui negociar? Evidentment amb els adversaris; amb els amics no cal negociar la pau. De retorn a París, va ser convocat per Mendès France, exprimer ministre i home d’esquerres.10 Havia tengut una idea brillant per fer possible la pau. Moshe Dayan hauria de fer una declaració pública en àrab: Demà volaré a El Caire per parlar directament amb Nasser i estudiar amb ell com posar fi definitiu a la guerra. Hi aniré sol, sense escorta ni armes, perquè faig confiança a l’orgullós poble egipci i a l’honor del seu president. Simplement, vull parlar amb ell de pau. Jean va acollir la idea i va fer-la arribar a Dayan que la va veure molt bé, però quan la va sotmetre al Primer Ministre, aquest la se va fer seva… modificada. Eshkol, vestit de militar i en un avió militar, viatjà a Xarm el-Xeich, un lloc emblemàtic de la península del Sinaí, territori egipci ocupat, per brindar-se a parlar si el president Nasser ho desitjava. La idea inicial de Mendès France s’havia transformat en una farsa. Jean se’n penediria. Començava una cadena d’oportunitats perdudes.

L’octubre d’aquell 1967, Jean acompanya uns amics a visitar Ben Gourion. Hi ha llibres per tota la casa; a les parets, als mobles, en terra… Ha après grec per poder llegir Plató. Jean mira, escolta, passa gust i aprèn de Ben Gurion. Ens cal evacuar com més aviat millor els territoris que hem ocupat, perquè només han de servir per negociar la pau. No tenim vocació de conquistadors; aniria en contra d’allò que som i ha de voler ser Israel. Els parla també d’Europa. Fa poc que va anar al funeral d’Adenauer, l’home que va fer el miracle de restablir les relacions entre Alemanya i el poble jueu. Begin, cap d’oposició de dretes, havia augurat que si viatjava a Israel correria la sang, però tot va quedar en manifestacions de protesta. Mort Adenauer, Ben Gourion va emplaçar De Gaulle a liderar el procès europeu. Després d’aquelles confessions, ja de matinada, quan els acompanyants partien, Ben Gourion agafà Jean del braç per demanar-li: He xerrat massa?

                           Còrsega no és França

Amb un registre periodístic, directe, dinàmic, amb poques llicències literàries i sense revolts retòrics, el ritme intens i el relleu de cada episodi garanteixen una agraïda amenitat, reforçada per uns interludis que rebaixen la tensió dramàtica de bona part dels fets històrics que s’expliquen. No tot és política seriosa en el llibre. També hi ha espai per a la ironia i l’humor. Com la facècia d’uns vaixells israelians que, atesa la reclamació sobre la propietat de Noruega, varen ser embargats per França i retinguts al port de Cherbourg… d’on varen desaparèixer la nit de Nadal de 1968 per reaparèixer dues setmanes després a Israel. També l’episodi que Jean va viure en primera línia, arran del nomenament com a Ministre de Finances del seu amic François-Xavier Ortoli i que permet entendre la personalitat del poble cors. Els Ortoli són originaris d’un poblet, Sainte Lucie, aleshores amb poc més de 500 habitants. Recent nomenat ministre, François va rebre una carta d’un hipotètic cosí que ni tan sols coneixia. Li explicava que estaven molt contents que fos ministre i li feia veure que la vida al poble era molt difícil. Per això, havien tengut la idea de comprar una sèrie de loteria (li detallaven el número), perquè ell se n’ocupàs ja que seria fantàstic guanyar un milió de francs. El ministre mostrà la carta a Jean, però la cosa no acabava així. També li mostrà una segona carta: Estimat cosí, ara ja sabem que podem comptar amb tu. No hem guanyat el primer premi i ho comprenem, però la família et vol donar les gràcies per aquest altre premi de 10.000 francs. Jean tendria ocasió de valorar la singularitat del poble cors. L’any 1990, en una de les seves estades a l’illa, un escamot de Terra corse a u populu corsu el va fermar a una cadira i va veure com feien explotar la seva casa de vacances. A Jean no li servia de vacuna pertànyer al Club d’amics judeo-corsos.11

L’octubre de 1973, els exèrcits de Síria i d’Egipte aprofitaren la festa jueva del Yom Kippur per agafar desprevingudes les tropes israelianes i recuperar el Golan i el Sinaí. Just escoltar la notícia per la ràdio, Jean va anar cap a l’aeroport per volar a Israel. No sabia què hi anava a fer, però no volia viure aquella nova guerra a París. Estava enfadat. Des de la Guerra dels sis dies no s’havia avançat gens cap a la pau. Just arribar a Tel-Aviv s’indignà amb el to derrotista del discurs de Dayan que parlava de risc de destrucció. La sorpresa de l’atac havia provocat el pessimisme. Jean estava inquiet i en saber que Sharon preparava una contraofensiva mirà d’acostar-s’hi i aconsegir estar al seu costat. El pla de Sharon requeria construir un pont per travessar el canal de Suez. Al costat de Jean, també hi havia Uri Dan, un periodista que considerava Sharon com una encarnació divina i que va escriure una frase premonitòria: Els qui no han volgut Sharon com a cap major de l’exèrcit el tendran com a ministre de Defensa. Els qui no el vulguin de Ministre de Defensa el tendran de Primer Ministre! Jean viurà aquelles dies al punt d’acampada de Sharon que, dia a dia, va imposant la seva estratègia militar. Un soldat egipci apressat expressà l’honor que sentia d’haver estat detingut per Sharon i li demanà un certificat. Sharon ordena accedir a la petició, però que digués que l’havia apressat Jean Frydman. En el curs dels combats, Sharon rep una telefonada. Dayan avisa que s’ha acceptat un acord i que, a partir de les 21 hores del dia 22 d’octubre, s’instaurarà l’alto al foc. Sharon ordena intensificar els atacs; cal fer via i arribar com més lluny millor fins a l’hora pactada… i 48 hores més.

En tot cas, aquella guerra ha acabat i Jean viatja a Monte-Carlo. S’ha convocat un consell d’administració extraordinari de la televisió. A l’ordre del dia s’anuncia una proposta de vendre als italians el sistema Secam de televisió en color, però es fa present la guerra d’Israel i a l’ambient es respira que ja arribat la darrera hora de Jean Frydman a l’empresa. És una persona molt significada. Algú insinua que a força de jugar amb mistos s’ha cremat els dits. Res d’això. El delegat del ministeri d’Afers estrangers expressa que el ministre fa confiança al seu amic Frydman per dirigir amb intel·ligència les negociacions. Jean s’ha vist més que reforçat i els assistents han vist que disposa d’importants complicitats.

Jean Frydman, gestor de conflictes

A París, Jean rep una nova proposta de Pierre Mendès France. S’entrevistaran amb l’ambaixador d’Egipte i amb un home de confiança del seu president i nebot del Ministre de Defensa egipci, Ali el-Samann. Han fet una reflexió similar a la que tant Jean com Pierre havien fet just acabar la Guerra dels Sis Dies: allò que cal és fer una pau duradora. El sondeig que els fan els enviats egipcis és si Israel acolliria la visita del seu president Sadat. Jean i Pierre responen que si Egipte vol la pau, Israel rebrà les propostes amb els braços oberts. Ali el-Samann, en nom de la televisió egípcia, convida Jean a anar a El Caire i gestionarà una entrevista privada amb el Ministre de Defensa, Kamal Hassan, que es farà amic de Jean, el qual informarà de totes les converses a Dayan. Aquest, com a ministre de Begin, s’entrevistarà secretament a Tànger amb un enviat del president egipci. S’havia fet una primera passa molt important.12

L’amistat establerta per Jean amb Kamal Hassan havia eixamplat el camí de la pau. Al contrari de l’aforisme de De Gaulle, els estats són monstres freds, Jean tenia clar que els monstres freds dels estats estan encarnats en persones i, aquestes, són de sang calenta. Així l’emocionarà rebre una convidada del seu amic egipci per viure la primera visita oficial de Begin a Egipte l’abril de 1979. Jean arriba des de París, però té intenció d’anar a Tel-Aviv i aconsegueix que li cedeixin una plaça a l’avió del Primer Ministre israelià. A punt de partir, a l’aeroport, Jean demana el seu bitllet. Li diuen que no cal, però ell insisteix fins que n’hi fan un a mà. Aleshores es treu un bitllet de 100 dollars i el dóna a l’administrador. A la casa del Ministre de Defensa d’Israel mostrarà el bitllet que anirà a parar al museu de l’exèrcit com a document històric: ni més ni menys que el primer bitllet d’avió El Caire – Tel-Aviv.

L’hivern de 1981 el seu amic Ximon Peres li demana que l’ajudi en la campanya electoral cap a la presidència d’Israel. S’instal·la, amb Daniela, a un hotel i comença a entrenar Peres en tècniques de comunicació, tant per a la ràdio com per a la televisió. Haurà d’enfrontar-se a les primàries amb Rabbin. La dona d’aquest, Leah, anomena Jean com fa la premsa dretana quan el vol desacreditar: el milionari francès de Peres. La realitat és que Jean voldria ser amic per igual de Peres que de Rabbin, però en política no es poden tenir dos candidats. Peres ha guanyat les primàries i inicia la campanya electoral. Les previsions van a favor seu. Peres és l’adalil de la pau i Begin, amb el seu passat militar, és considerat un falcó. Les previsions apunten una victòria contundent de Peres que fa campanya a les totes. El seu rival, Begin, sembla que tot el que fa el menarà a la derrota… fins dia 7 de juny quan el candidat, en condició de Primer Ministre, fa un discurs a la nació. Els F-16 d’Israel han bombardejat i destruït una base, al sud de Bagdad, on Iraq instal·lava un reactor nuclear. Setmanes abans de l’atac, Begin havia informat Peres i va ser aquest que li demanà que retardàs la data prevista per evitar coincidir amb les eleccions franceses, cosa que el Primer Ministre va fer. Ara, després de l’atac, Peres convocà una roda de premsa i, en un to indignat, acusà Begin d’utilitzar l’exèrcit amb finalitats electorals. Jean va veure que el seu candidat acabava de perdre les eleccions. La immensa majoria d’israelians estaven molt satisfets d’aquell atac, tan eficient i reeixit, de l’aviació israeliana contra l’amenaça directa de Sadam Hussein. Rebotar-se contra l’operació va ser fer-ho contra l’opinió pública. La nit electoral, abans de l’escrutini, el portaveu del partit de Peres anuncià la victòria i va demanar a Jean que li comunicàs per telèfon al president francès. Per sort, Mitterrand estava volant i no va poder contactar-hi. A la derrota, hauria afegit el ridícul. Begin revalidà el càrrec.

El febrer de 1981, per iniciativa del president de la comunitat jueva-marroquina, Jean gestiona una trobada de Peres amb el rei del Marroc. Ponderats els pros i els contres, Hassan II havia jugat un paper favorable als acords de pau amb Egipte i, a futur, podria ser un bon enllaç amb els palestins. Pactat l’encontre a Marràqueix, Ximon Peres i el rei del Marroc parlaren hores i hores, fins a les tres de la matinada. Quan Peres arribà a la casa on s’allotjava Jean, convençuts tots dos que els hi haurien posat micros a l’habitació, se li abraçà i, baixet baixet, li explicà la reunió a l’orella. Agafats d’aquella manera i a aquelles hores, Peres el va fer riure quan va dir: Si els serveis del Marroc ens filmen, la nostra reputació romandrà ben tocada. L’endemà la premsa ja informava d’aquella trobada i les reaccions no es feren esperar. Dayan recriminava que a força de projectar que volia la pau a qualsevol preu, Peres jugava amb foc. S’havia excedit. Curiosament, Kreisky, canceller d’Àustria i jueu, s’expressava igualment crític i, per més que en un sentit contrari, amonestà Jean: Els àrabs fan propostes de pau i els enviau a passejar. Un dia d’aquests, a força de rebutjar la pau amb els àrabs, provocareu la tercera guerra mundial. Rússia els ajudarà a ells i els Estats Units a nosaltres. Aquest és un joc perillós. Jo no vull que els jueus siguem responsables d’una guerra mundial.

         2 – I – 1982. Kreisky i l’autor d’aquest comentari

Em permet, en aquest punt, obrir un parèntesi a l’anàlisi del llibre per fer un complement personal a aquest episodi, en condició de testimoni del paper que Bruno Kreisky (1911-1990) va jugar, des de la seva casa de Mallorca, amb el foment d’acords encaminats als acords de pau. A finals de desembre de 1981, només dos mesos després de l’assassinat de Sadat, el president d’Egipte, a mans del Gihad Islàmic, Arafat viatjà a Mallorca per entrevistar-se amb Kreisky. Dia 28 de gener de 1989, Arafat tornà visitar Kreisky al modest xalet que aquest tenia a la Costa d’en Blanes de Calvià. Les declaracions del líder palestí foren per agrair públicament la feina pacificadora de l’aleshores ja ex-canceller austríac i, molt especialment, per haver propiciat les converses iniciades fa poques setmanes a Estocolm entre palestins i membres de la comunitat jueva, unes converses que durarien quatre anys i conclourien amb els acords d’Oslo. A banda d’Arafat, Kresky s’entrevistà amb molts d’altres líders. Va ser determinant en obligar Espanya a reconèixer Israel l’any 1986, amb oposició de destacats membres del primer govern socialista de Felipe González. El desembre de 1984, també a casa seva, rebria Gadaffi. A banda de les visites que podríem dir oficials, Kreisky va rebre, durant tota la dècada dels 80 i fins a la seva mort, delegats de tots els països en conflicte. Era molt conscient que, a cada una de les parts, hi havia molts d’interessos no només contraris a establir acords, sinó amb clara voluntat de provocar una guerra de resultats imprevisibles.

Desembre 2001. Peres i Arafat a Formentor

La lectura del llibre dedicat a Frydman, a més de fer-me tocar amb les mans una gran ignorància, m’ha fet veure que el seu paper d’índole privada com a mediador de conflictes, complementava el paper públic i amb projecció mediàtica de Kreisky que va convertir Mallorca en un territori neutral de trobades internacionals del més alt nivell i… en un niu d’espies de tot el món durant més de dues dècades. La CIA, l’MI6, la DGSE, el KGB i, per descomptat el Mossad mantenien actives delegacions a l’illa. Circulaven moltes d’històries sobre aquells agents secrets. S’assegurava que tots ells es coneixien i que freqüentaven els mateixos bars i restaurants. 10 anys desprès de la mort Kreisy i poc després de la destrucció de les Torres Bessones de Manhattan, concretament dia 2 de novembre de l’any 2001, Mallorca, en aquest cas Formentor, tornaria servir de plataforma a una trobada entre Ximon Peres, aleshores Ministre d’Afers Exteriors, i Iàssir Arafat, president de l’Autoritat Palestina.

Jean Frydman i Sharon

Fet aquest parèntesi mallorquí, retornem a les activitats de Jean Frydman. Amb el doble objectiu de presentar-li Daniela i anunciar que s’ocuparia de la campanya de Peres, va visitar Ariel Sharon. El contrast ideològic estava assegurat. Sharon era antagònic amb les propostes de Peres. Defensava la submissió dels territoris ocupats i encara més. Frydman li feia observar que la seguretat valia molt més que la geografia, que la Bíblia no era un cadastre, que l’objectiu havia de ser la pau i les persones, i que amb les seves pretensions hi hauria guerra assegurada per més d’un segle. Sharon replicà que, amb les de Peres, Israel duraria ben poc i convidà Jean a visitar Samària. Hi anaren dues setmanes després. Sharon era rebut amb crits de Rei d’Israel! i l’adoració de la gent; una veneració que el temps transformaria en odi. En acabar la visita, Sharon va lliurar a Jean un mapa que reflectia el seu programa, amb l’observació no l’utilitzis en contra meva. Les trobades posteriors foren disteses, però Jean no s’estaria de dir-li que no li perdonaria la matança de Sabra i Xatila. Sharon replicà que no podia sentir-se responsable d’uns crims d’uns àrabs a mans d’uns altres àrabs. Jean va concloure: Els àrabs ho han fet, però tu els has deixat que ho fessin.

                  Petit espai i gran conflicte

L’agost de 1984, Jean comentà amb Ximon Peres un problema que podria dificultar molt l’estabilitat de les relacions amb Egipte. A Taba, un petit indret al nord del golf d’Akaba, després de la Guerra dels Sis Dies, un empresari israelià íntim amic de Sharon va aixecar un hotel faraònic. Egipte reivindicava aquell indret, amb documents que els donaven la raó. Peres volia ponderar si aquell petit espai geogràfic podia ser causa belli i demanà a Jean que ho aclarís. D’immediat viatjà a El Caire a entrevistar-se amb l’amic Kamal Hamal. Aquest va ser contundent: Taba és la nostra particular Alsàcia-Lorena. Estava tan tancat en banda que Jean va tenir la idea de demanar si acceptarien un arbitratge internacional. Kamal Hamal va consultar el president Moubarak i va respondre que no s’hi oposarien en el cas que Israel fes la petició. Allò, davant de l’opinió pública israeliana, era impensable. Quan Jean va tornar a Tel-Aviv a informar a Peres, aquest li va agrair la gestió. En un nou intent, Israel i Egipte es posaren d’acord i feren, conjuntament, la petició de l’arbitratge. Ginebra es va torbar quatre anys per sentenciar una evidència: Taba pertanyia a Egipte. El Primer Ministre d’Israel, aleshores, Yitzhak Shamir va acceptar el resultat: Els pocs metres quadrats de Taba no han d’enterbolir les relacions amb Egipte. Cal saber perdre. Jean va pensar allò de millor tard que mai.

Jean Kydman amb Ives Montand

Entre les moltes amistats de Jean Frydman que desfilen, moltes d’elles relacionades amb el món de la música i de l’espectacle, destaca Ives Montand (1921-1991). Amb ell, hi havia una sintonia molt especial i un gran paral·lelisme: els dos eren fills d’immigrants pobres, havien progressat amb el seu esforç, ambdós tenien una gran capacitat de lluita i tenacitat, ideològicament d’esquerres però decantats del comunisme. El desembre de 1984, Jean va convidar Ives i la seva esposa, Simone Signoret, a visitar Israel, però ella estava malalta i va morir uns mesos després. El cantant hi va anar dues vegades, ambdues s’allotjà a la casa del seu amfitrió. Jean va veure la fama que Ives tenia. Tothom el coneixia pel carrer i ell corresponia les salutacions amb simpatia. Fins i tot, en una visita al Golan, els soldats dels blindats fronterers li demanaren que els cantàs. La majoria eren molt joves, d’entre 18 i 20 anys. Quina cançó millor que La vie en rose? A Jerusalem, davant milers de persones, Ives Montand el juny de 1986 va cantar Les chant des partisans.13 L’entusiasme que generava Montand va fer venir la idea a Jean de programar un gran concert per a la pau. El lloc havia de ser la Plaça dels Reis de Tel-Aviv. L’acompanyaria l’Orquestra d’Israel dirigida per Zubin Metha. Segur que hi hauria cent mil o dues-centes mil persones. Jean va obtenir l’acceptació del seu amic i, després, va traslladar la proposta a Metha que va respondre que seria un bell espectacle. Jean, molt content, va telefonar a París per planificar una data propera amb el seu amic. Va respondre la cridada el consogre i, amb veu adolorida, li va respondre: Em sap molt de greu, Jean, acaben d’anunciar per ràdio que n’Ives ha mort.

              Impacte d’un míssil iraquià a Tel-Aviv

El gener de 1991, just iniciar-se la Guerra del Golf, com havia passat amb la dels Sis Dies i amb la de Kippur, Jean parteix de París a Tel-Aviv.14 Vol ser allà per si pot ser útil. La CNN informa dels míssils iraquians que ataquen Israel. Les imatges són estremidores. Com que no poden arribar a Jerusalem, centren els objectius sobre Tel-Aviv. Allà es distribueixen màscares de gas a la població en previsió de l’ús d’armes químiques per part de Sadam Hussein. Daniela i el fill major de Jean, Gilles, passen pena i li telefonen sovint. En una de les converses, Jean els vol tranquil·litzar. La CNN deu exagerar. La cosa no és tan perillosa aquí a… Una veu interromp la conversa: Senyor, res de parlar dels llocs. Aquells dies de bombardejos, una delegació civil francesa arriba en mostra de solidaritat amb els israelians, disgustats que Mitterrand, per explicar que França s’implica a la guerra, no hagi enviat cap ambaixador quan n’ha enviat a tot el món. Un dels qui han viatjat és un vell amic de Jean, François Léotard, però ha de tornar d’immediat a França amb l’avió de la delegació i convida a Jean. Aquest pensa que aprofitarà per anar a veure i tranquil·litzar la família. L’endemà a primera hora del matí, Ehud Barak, cap de l’estat major, telefona a Jean a París: un scud iraquià ha destruït la teva seva. Per sort, no hi ha morts. A Jean li ha anat molt just salvar la vida. Sap que un dels trets distintius dels jueus és la reconstrucció i tornarà aixecar la seva casa.

L’any 1992, amb Rabbín de Primer Ministre i Peres d’Afers Estrangers, just després de la fracassada conferència de Madrid, on els palestins només varen poder ser-hi dins de la delegació de Jordània, Jean va ser animat a intentar parlar amb Fayçal Husseini, un valor emergent de la OLP. Aclarint que era una iniciativa personal, Jean va explicar que, com a amic de Peres i de Rabbin, sabia que volien dialogar. Husseini va respondre d’immediat. Molt bé. Cal fer la pau, acabar amb l’ocupació, trobar la manera de compartir Jerusalem, però… cal parlar amb Abou Amar. Jean va veure clar que no hi havia més líder palestí que Abou Amar, el nom de guerra d’Arafat, i així ho traslladà, però Peres va dir que l’opinió pública israeliana pensava que la OLP és una banda de criminals i s’oposaria a qualsevol trobada amb el líder palestí. L’estratègia era intentar seduir Husseini. Se li oferí una ràdio que cobriria tota Cisjordània. Husseini va acollir molt bé la proposta: Excel·lent idea! La podeu oferir a Abou Amar. Jean ho tenia clar: s’havia entrat dins d’un cercle tancat. Només Arafat seria un interlocutor vàlid. Els anomenats palestins de l’interior com Husseini no assumirien el paper del seu líder. Les converses d’Oslo prenien força i credibilitat. Calia parlar amb Arafat i era un bon moment històric… malgrat Rabbin detestava al líder de la OLP i desconfiava del seu ministre Peres.

Quan es va signar l’acord d’Oslo, Peres viatjà als Estats Units per informar del contingut. No s’ho podien creure. La CIA havia informat que les converses havien fracassat. Peres va haver d’explicar que ell personalment havia signat l’acord. Clinton es mostrà satisfet i animà a assolir una cosa igualment important: obtenir l’acceptació de l’opinió pública israeliana. Els punts forts de l’acord eren favorables. La OLP renunciaria a la violència i reconeixeria l’estat d’Israel, a canvi es retornaria a l’autoritat palestina la banda de Gaza i l’entorn de Jericó a Cisjordània. Israel havia de traslladar l’acord al consell de ministres. Havia posat la condició de presentar el document ja amb la signatura d’Arafat. Jean acompanya Peres durant aquella espera. El líder palestí és imprevisible. Pot intentar qualque maniobra de darrera hora? Afegir-hi noves condicions? Peres telefona a tothom; a Clinton, a Helmut Kohl… Finalment, arriba el document signat i sense cap modificació. En el Pròxim Orient, la zona del món més conflictiva el darrer terç del s. XX, s’ha fet un pas de gegant. Jean veu una prova que la pau és possible: fins i tot Rabbín i Peres es refien un de l’altre. El desembre de 1994, Jean els acompanyarà a Oslo a recollir el Premi Nobel de la Pau, compartit amb Arafat.

Oslo, de moment, ha aturat la violència dels palestins i la política d’ocupació israeliana, però resten serrells per resoldre i Jean ho té molt present. Cal estar preparats per quan baixi l’eufòria. Home de comunicació sap diferenciar entre les causes i els efectes, tal com diu la paràbola budista: poc importa qui ha tirat la fletxa enverinada, tampoc qui ha fabricat l’arc, allò que importa és curar la ferida. Calen projectes esperançadors que facin girar pàgina i avançar. A Gaza hi ha 450.000 palestins en condicions indignes. La mitjana de cada família són entre 8 i 19 persones. Si construïm 50.000 habitatges, seran milers de llocs de feina. L’ONU hauria de finançar l’operació i facilitar la devolució a les famílies amb crèdits a 20 anys. Jean Frydman es mou i implica tothom. La direcció de les obres recaurà en una societat palestina. El rei Hussein de Jordània sol·licita implicar-se en el projecte. Quan Rabbín felicita Jean i li agraeix el seu pla, el visionari replica que no és seu, sinó de tota la comunitat internacional. Tot va damunt rodes. Els palestins ben animats. Oslo ha canviat moltes de coses. Per primera vegada, Jean Frydman accepta parlar en públic. Serà al Palau dels Congressos de Paris. Allà explicarà la transformació dels camps de refugiats en nous i flamants apartaments que milloraran les condicions de vida dels habitants. Els milers d’assistents aplaudeixen intensament l’ideòleg del projecte. L’expectativa no pot ser més favorable… fins que l’assassinat de Rabbín farà que aquella iniciativa es desplomi com un castell de cartes.

L’encoratjament de Clinton quan va animar a guanyar-se l’opinió pública, va ser acollit per Jean com un mandat. Certament, no es pot fer res important contra la voluntat de la gent i és més fàcil justificar una guerra que defensar la pau. Calia crear un ens de propaganda, EFSHAR (és possible), amb l’objectiu de fer valorar la pau com el major dels actius d’un poble. La nova entitat crearia una altra associació: Pau i Seguretat. Era positiu lligar les dues coses. S’implicaren polítics, universitaris, homes de negocis, militars… L’abril de 1995 es concentrarien a favor de la pau i ocuparien les portades dels diaris de tot el món. Jean aconsellà Rabbín d’aprofitar el moment. Ell és qui concentra els odis d’una dreta que no té mesura i acusa de traïdor al gran heroi de la Guerra dels Sis Dies. La primeria de setembre Benjamin Nethanyau i Ariel Sharon assistiren a una manifestació on Rabbín va ser representat amb el mocador palestí al cap i vestit amb l’uniforme de les SS. Amb declaracions demagògiques, la dreta semblava que s’havia apoderat del carrer i pretenia fer veure que tot el poble israelià repudiava la pau. Calia demostrar que això no era així. EFSHAR decidí convocar una manifestació amb el lema No a la violència, sí a la pau. Jean obté l’aprovació de Peres, tot i les reticències de Rabbín que dubta que pugui reeixir mai un acte popular de suport al govern. N’hi ha que són més escèptics: la població no respondrà. Algú proposa que, per animar la gent, es faci un concert de Barbra Streisand. Ella no ho acceptarà, però Jean persisteix que l’important no és fer un concert, sinó un clam per a la pau. Jean visita Rabbin i, després de doblegar les reticències del Primer Ministre, convençut que si és un fracàs el govern haurà de plegar, li diu que la manifestació, per raons climatològiques i organitzatives, ha de ser dia 4 de novembre a les 20 h. Rabbin, sobre aquesta data, anota a l’agenda meeting.

Jean amb Rabbín just abans de ser assassinat

Arribat el dia, entre 150.000 i 200.000 persones criden a favor de la pau. Quan a les vuit del vespre puja Rabbín a l’escenari els crits es multipliquen. Alguns dels polítics que han de parlar s’excedeixen en el temps pactat. Arribat el torn de Rabbín fa un discurs breu que rep un intens aplaudiment. Davalla de l’escenari i s’acosta a l’organitzador d’aquell gran esdeveniment i li demana si ja pot partir. Jean, assegut entre l’esposa de Rabbín i Ximon Peres, té la petita Nathalie damunt dels genolls i li diu que no, que ha de tornar pujar per cantar El cant de la pau i li allarga un paper amb la lletra. Rabbin torna a l’escenari i amb tots els que són a dalt fan cantar la cançó a la multitud. En acabar, el Primer Ministre, davalla i, a punt de partir amb Ximon Peres, torna enrere. Felicita i agraeix Jean: Te dec una dels millors moments de la meva vida. Quan el xofer li obre la porta del cotxe apareix un individu pistola en mà i dispara tres vegades.15 Rabbin es traslladat a l’hospital. Tres quarts d’hora després, el director del gabinet de Rabbin comunica entre llàgrimes la mort i mostra a les càmeres del món el paper ple de sang amb el text del Cant de la Pau. Jean està destrossat. Sap que aquella pistola disparava contra els Acords d’Oslo i contra la pau. Sobretot, té un immens sentiment de culpa per la mort de l’estadista que encara no fa un any havia rebut el Nobel de la Pau. La seva vídua, Leah, l’alliberarà de l’angoixa: gràcies a Jean, el seu marit ha mort feliç.

    Ximon Peres i Jean Frydman

Era d’idiotes creure que només hi havia terrorisme palestí. Rabbín no volia guardapits antibales, perquè no volia sentir-se en perill enmig del seu poble. Ximon Peres, Primer Ministre a partir de l’assassinat de Rabbín, anuncia que les eleccions seran el mes de maig de 1996. Crea un equip de campanya. Entre d’altres, hi ha Jean Frydman i Haïm Ramon, Ministre de l’Interior. Com a assessor es contracta Jacques Séguéla. Aquest presenta un pla complet en dues idees-força a transmetre: pronunciar-se contra Hamas, que ha iniciat una guerra d’atemptats suïcides a Israel, i acusar la dreta d’haver creat una atmosfera d’odi que ha provocat l’assassinat de Rabbín. Peres aprova el programa, però als pocs dies Haïm Ramon s’oposa a la proposta. Cal evitar parlar de Rabbín i cal evitar atacar la dreta. Jean es desespera. Allò seria políticament estúpid i moralment inacceptable. Rabbin és la icona de la pau. Amagar el seu nom és trair el seu missatge. Peres, finalment, acceptarà la campanya light de Ramon i acomiada Séguéla, però manté Jean com a conseller i el tranquil·litza. Les enquestes encarregades per Ramon a un equip autocomplaent anuncien la victòria. Jean proposa a Peres una carta als electors per animar la freda campanya. Ramon s’hi oposa. No fer res ens portarà a l’èxit. Peres neda dins d’un frívol optimisme, mentre Jean intenta que obri els ulls. En parla amb la filla i el gendre de Peres, amb Barak, fins i tot ho adverteix a l’ambaixador dels Estats Units, confiat en la clara victòria que anuncia Ramon… Peres perd les eleccions. Jean havia advertit de l’error estratègic d’amagar la mort de Rabbín, però no perd el temps en lamentacions, cal començar la feina d’immediat.

Jean té la convicció que el futur candidat ha de ser Ehud Barak. Es coneixen de fa anys. Tot i ser el més condecorat d’Israel, és un militar atípic; és un intel·lectual amb formació en matemàtiques, història, filosofia… fins i tot és un bon pianista. Rabbín considerava que seria el seu successor. L’agost de 1996, Jean el convida a la casa de Còrsega i el convenç de prendre el relleu de Peres si aquest ho accepta. Barak no el vol d’enemic i Jean el visitarà. Inicialment Peres es rebota: no em mereix cap estimació! La rèplica és irrefutable: la política no és una història d’amor. Jean reclama la dimissió de Peres i poder disposar de temps per prestigiar un nou líder a les properes eleccions.

El maig de 1999, Jean patrocinarà i dirigirà la campanya de Barak. Contractarà Séguéla i guanyaran la primera etapa, les primàries, contra altres quatre candidats. El nou president del partit, comptarà també amb un conseller de comunicació recomanat per Clinton que participarà en el programa electoral sota el lema Pau dins de la Seguretat. El govern de Netanyahou fa aigües de per tot i acusa l’esquerra d’acceptar dividir Jerusalem com si allò fos la fi d’Israel. Jean, desinhibit, encarrega una enquesta i comprova que una gran majoria dels seus electors aprovaria la cessió de Jerusalem-est em el marc d’un acord de pau. El conseller de Clinton toca amb les mans que la CIA no tocava bolla quan deia que Jerusalem era un tema tabú. Pocs dies abans de la votació, l’ambaixador d’Egipte visita Jean per comunicar-li que el candidat àrab, amb unes previsions a l’entorn del 4% dels vots, retirarà la candidatura, la qual cosa afavorirà Barak i, previsiblement, decidirà la victòria. La nit de l’escrutini, Chirac telefona a Jean per ser el primer que felicitarà Barak. A la una de la matinada, el qui serà nou Primer Ministre, anirà amb Jean a la plaça del Reis, ara anomenada Yitshaq Rabbín. No ha calgut convocar. La gent s’hi ha concentrat per expressar l’alegria de la victòria. Jean recorda que el novembre de 1995 en aquell espai va veure matar un Primer Ministre i ara, el maig de 1999, allà mateix naixia un altre Primer Ministre.

Jean, amb el seu esperit emprenedor, continuaria amb les seves idees de progrés. De manera similar al projecte d’habitatges a Gaza, ara calia cercar solucions al greu problema de l’aigua. Després de molts d’estudis alternatius, la proposta més viable era dessalar aigua de la mar. Una multinacional treballaria per obtenir aigua dolça. La meitat per jordans i palestins i l’altra meitat pels israelians. Jean parlà amb Jospin i Berlusconi que aprovaren la idea. A tot això s’anunciava el II Fòrum Mundial de l’Aigua previst per març del 2000 a l’Haia, presidit per Mikhaïl Gorbatchov, excap de la Unió Soviètica i fundador de l’ONG ecologista Creu Verda Internacional. Jean abordarà Gorbatchov i s’aproximarà a McNamara, l’antic secretari de defensa dels Estats Units. Jean en persona, per delegació de Barak, representarà Israel en el fòrum, on farà un discurs vehement per explicar el greu problema de l’aigua al Pròxim Orient i la solució programada. Excepte Síria, obté el suport dels palestins. Per evitar suspicàcies i tancar files, es proposa que el projecte s’anomeni Pla Gorbatchov, però de manera pragmàtica si li posen Pla Clinton obtindran suport financer. En el curs de la conversa, Gorbatchov li demana a Jean si li faria el favor de gestionar una trobada amb el president Clinton. Jean al·lucinava. En tota la seva vida de promoure trobades difícils mai no s’hauria pensat que l’expresident de la Unió Soviètica li demanàs arranjar una cita amb el president dels Estats Units. L’explicació de no haver aconseguit abans la desitjada trobada era, evidentment, política. Clinton no volia fer enfadar Boris Ieltsin, el president de la Federació Russa. En tot aquell capítol, hi hauria un drama encara major. Jean Frydman havia acabat el seu discurs a L’Haia afirmant que si un projecte com aquell no arribava a bon port, recomanaria als infants a canviar de planeta. Pocs mesos després esclatava la Intifada i el projecte de dessalar se n’anava en orris. Els infants, si no volien canviar de planeta, haurien d’esperar noves èpoques de pau.

Poc més d’un any després de ser elegit Primer Ministre, el govern de Barak ja ha decebut. És el gabinet més esquerrà, més laic i més humanista de la història d’Israel, dirigit per un mestre qualificat, però hiperactiu i… solitari. Barak no ha pogut atendre les promeses, perquè tothom ha jugat el seu paper; Arafat, Europa, Amèrica i el món àrab. Jean fa tot quant pot per ajudar. A finals de 1999, rep una telefonada de Barak que li demana que li cedeixi la casa de Tel-Aviv per fer-hi un dinar. Jean no podrà assistir-hi, però ho organitza tot. Intueix que hi anirà Arafat, perquè si no fos així Barak faria el dinar a casa seva o a un restaurant públic. Els assistents li ratificaran a Jean com va anar tot. Els dos líders es varen tancar al despatx de Jean durant tres quarts d’hora i, després, compartiren el dinar amb els altres convidats. Un any després, el desembre del 2000, Jean es plantaria sense cita prèvia a la Mouaka, la residència d’Arafat, i aquest el va rebre. El missatge de Jean era clar: Barak es veu obligat a avançar les eleccions i si la Intifada continua Sharon guanyarà. Arafat va respondre que no tenia tant de poder com li adjudicaven i expressà la impossibilitat de donar instruccions a un moviment popular. 

La segona Intifada coincidí amb la pèrdua de suport de Barak. La tensió creixia. Clinton, el president americà més implicat en la pau després de Jimmy Carter, havia elaborat uns paràmetres per reactivar la negociació. Barak decidí no respondre a l’espera que ho fes Arafat, perquè els serveis d’intel·ligència israelians l’acusaven de recolzar i finançar la Intifada. Jean va decidir anar a passar el cap d’any al ranxo d’Alberta amb la família. Des d’allà, intensificà els contactes per activar la resposta d’Arafat. El portaveu responsable de les negociacions amb Israel del govern palestí, després d’informar d’algunes gestions, va telefonar Frydman per dir-li que Arafat estava en principi d’acord i que contactaria amb el president americà. Clinton encara espera.

La Intifada cridava a la guerra, els atemptats suïcides assolaven els pobles d’Israel, Sharon es dedicava a decapitar sistemàticament la cúpula de l’autoritat palestina i, malgrat això, Jean, inquiet i optimista incorregible, no es donava per vençut. Va reunir un grup de gent propera, amb Sher, el director del gabinet de Barak, Dalia Rabbín, filla del màrtir, Uzi Dayan, antic cap d’estat major… Calia canviar de mètode amb una proposta nova. Calia aprendre del passat. El fracàs dels Acords d’Oslo eren conseqüència de tres errors: no haver definit un objectiu clar, no haver designat un mecanisme de control i no haver previst el desprestigi de l’Autoritat Palestina. La tardor del 2002 ja s’havia redactat un pla original, amb dos elements nous: la proclamació de l’Estat palestí i la implicació internacional. A partir d’aquests dos paràmetres, Israel i Palestina negociarien directament, com a estats sobirans, a partir de la línia verda prèvia a la Guerra dels Sis Dies. Sharon i Arafat no estaven qualificats per liderar aquesta negociació. Els haurien de fer veure la seva incapacitat i delegar en persones expertes en la negociació i en la solució positiva de conflictes. L’11 de setembre del 2001 havia activat les alarmes; havia estat un crit d’emergència a no diferir el màxim esforç per restablir la pau.

Aquell nou pla d’entesa circulava, amb una protegida discreció, en els cercles diplomàtics. Jean aprofitava les seves relacions personals per obtenir suports. El projecte avançava lentament, però estalonant les fites amb més seguretat que altres acords anteriors que havien fet repicar les campanes al vent abans d’hora. Quan Jean ja comptava amb els suports fonamentals, amb el de Chirac al capdavant, el va enviar a Sharon. El seu director de campanya informà Jean que el Primer Ministre l’havia llegit dues vegades i que li havia agradat. La nova guerra del golf esclafaria el règim de Saddam Hussein. La proposta veia passar el temps sense resultats concrets. Dos anys després d’haver estat elaborada, el febrer del 2005, Jean s’entrevistà amb Chirac que li confessà que, en una trobada recent amb George Busch jr., el president dels Estats Units li demanà què sabia del pla Frydman i que el president francès li replicà: Sobretot, president, res de pla Frydman! Seria condemnar el projecte a mort!

Així acaba el llibre. Només cal revisar els esdeveniments dels darrers anys per veure que el conflicte no està resolt. Que calen nous esforços i nous mediadors per obtenir nous acords. És important trobar persones obertes a la negociació amb voluntat d’entesa i capacitat de generar confiança. Allò que fa viable o inviable un projecte és, en primer lloc, l’harmònica relació personal entre els qui l’hauran de dur a bon port. Jean Frydman ha estat durant dècades un mediador, un gestor, un negociador, un creador de confiança… Això requereix tenir tant de coratge per agafar les armes contra els nazis com per defensar la pau davant d’unes altres armes apuntant-te. Hi ha persones tan valentes? Algú ha agafat el relleu? L’autor del llibre, Élie Barnavi, tanca l’epíleg amb l’evocació de la imatge de la primera vegada que va veure Jean Frydman, l’únic esser viu per qui he sentit la necessitat de contar la vida.

 

NOTES

1 Élie Barnavi (Bucarest, 1946) és escriptor. Va ser ambaixador d’Israel a França (2000-2002), conseller científic del museu d’Europa a Brussel·les i professor emèrit d’història a la Universitat de Tel-Aviv

2 Tanmateix el maig del 2016 el president Hollande li concediria la Legió d’Honor

3 Autor, entre d’altres, de la cançó El Desertor, una icona del pacifisme. La podeu escoltar en català en la veu de Joan Isaac a https://www.youtube.com/watch?v=nhsXGwLEsBI

4 Nascut a Rabat l’any 1920, va morir assassinat a París l’any 1965, víctima d’un crim d’estat

5 La biografia de Mitterrand, amagada en vida, destapa aspectes ben sinistres: les connexions juvenils amb l’extrema dreta i la posterior protecció de col·laboracionistes i criminals de guerra; la doble vida, capaç d’annexar a l’edifici presidencial un habitatge clandestí on ubicar-hi, amb cotxe oficial, la seva amant i la seva filla; les instruccions de fer volar el Rainbow Warrior de Greenpeace i ser responsable de la mort del fotògraf Fernando Pereira, un crim d’estat…

6 He elaborat aquest paràgraf a partir d’un interessant article de l’escriptor nord català Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) publicat a El Punt dia 30 de juliol del 2010.

7 Tant el francès com l’anglès incorporen paraules de procedència espanyola, majoritàriament relacionades amb temes militars. Camarilla n’és una.

8 Una de les seves cançons destacades, Les souliers, ha estat traduïda a molts d’idiomes. En català la va interpretar Joan Manuel Serrat. Es tracta d’una metàfora sobre l’aprofitament dels recursos. Es pot escoltar en la veu de l’autor a l’enllaç https://www.youtube.com/watch?v=ZcEcEhM_JSc

9 La Llei 46/1977 es va presentar fent creure que l’objectiu era l’amnistia dels presos polítics, però la raó vertadera era protegir els crims de guerra i els del franquisme. Tots els intents de depurar, per justícia i higiene democràtica, les responsabilitats dels genocides toparen amb els tribunals espanyols. Reiteradament, organitzacions com Human Rights Watch o Amnesty International han explicat que la llei espanyola és incompatible amb el Dret Internacional. El febrer del 2012, l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, va demanar formalment la derogació, però Espanya no n’ha fet mai cas.

10 Pierre Mendès France va ser l’únic diputat d’esquerres que votà en contra de participar en els Jocs Olímpics de Berlín, preparats a major glòria d’Adolf Hitler, i brindà suport a l’Olimpiada Popular de Barcelona de 1936 que havia de començar el 18 de juliol i es va suspendre per l’aixecament feixista-militar de Franco.

11 La voluntat sobiranista del poble cors és molt antiga. L’any 1789, Napoleó afirmava: La història de Còrsega és una lluita perpètua entre un poble petit que vol ser lliure i els estats que el volen oprimir. A les darreres eleccions de desembre del 2017, la coalició nacionalista-independentista va obtenir majoria absoluta, amb el 56,5% dels vots i 42 escons dels 63 d’una cambra on no obtingueren representació ni els comunistes ni els FN de Le Pen.

12 Sadat visità Jerusalem l’any 1977, on va anunciar que Egipte, en determinades condicions, podria reconéixer l’estat d’Israel. A finals d’any, ell i Beggin, amb Jimmy Carter per testimoni, signaren els Acords de Camp David i l’any següent, els dos presidents rebrien el Premi Nobel de la Pau.

14 La invasió iraquiana de Kuwait, l’agost de 1990, reclamava una resposta de la comunitat internacional. Les vies diplomàtiques no donaven cap fruit i, tot i les manifestacions contra la guerra arreu del món , es va programar l’Operació Tempesta del Desert, liderada per Estats Units amb participació de 32 països. Entre el 16 de gener i el 28 de febrer de 1991, les tropes iraquianes foren obligades a abandonar Kuwait. Entre militars i civils, segons Amnesty International, moriren gairebé cent mil persones, tres vegades més que les xifres oficials facilitades per Bagdad.

15 L’assassí, Yigal Amir, era un ultradretà que ja havia intentat assassinar Rabbín dues vegades aquell mateix any. Va ser condemnat a cadena perpètua.

 

2 pensaments a “JEAN FRYDMAN (retaule d’una vida)

  1. Xavier

    Molt bona aquesta. Per cert, dius: …”Dia 11 de novembre de 1940 participa a una manifestació a París contra els ocupants. Els estudiants es posen a cantar La Marsellesa i els gendarmes francesos els tupen i els detenen.”…Com ara els mossos els gendarmes obeien l’autoritat ocupant. Conclusió: si no volem que ens atupin hem d’aconseguir la independència. És per demés.
    Entre els centenars de personatges que surten en la narració, i ens cites alguns, trobo a faltar Claude Lanzman, l’autor de Xoà, company durant una bona temporada de Simone de Beauvoir i director de Les Temps Modernes. Segur que havien de tenir vinculacions.
    M’ho he passat molt bé llegint l’article. Gràcies Balutxo.

    Respon