Antoni Soy

Eunomia

25 d'agost de 2006
0 comentaris

Vacances a Astúries.

Aquest any hem pogut fer un petit viatge de 10 dies a Astúries, amb una petita estada final a Euskal Herria. Anàvem molt ben aconsellats per uns bons amics catalans: la Sacha, nascuda a Pola de Lena, i el Tomás, nascut a Càdis però que coneix molt bé Astúries.

La gent.

Hi ha de tot, com a tot arreu, però darrera de l’aparença seriosa i, a vegades, fins i tot sorruda, ens hem trobat, en general amb una gent molt amable i carinyosa. Hi hem estat, amb comptades excepcions, francament molt bé.

Els llocs.

Hem fet una bona visita, tot i que encara ens queda molt per veure.

A l’anada varem parar a dormir a Carrión de los Condes, a Palència, famosa perquè hi passa el Pisuerga, amb una ribera molt maca, i perquè és on va nèixer (i on encara hi té un carrer dedicat) Girón de Velasco, el conegut franquista i feixista. Cal dir que també tenen un parell d’esglèsies romàniques d’interès.

A Astúries, la primera parada va ser a Oviedo, on varem visitar el seu magnífic centre històric-monumental, així com les esglèsies prerromàniques de Santa Maria del Naranco -que molts defensen que era una construcció civil- i de San Miguel de Silos.

D’allà cap el primer lloc d’estada a Astúries, al poble de El Pitu en el municipi-concejo de Cudeiru-Cudillero. A part del port i el poble de Cudeiru, d’un notable interès, varem tenir ocasió de visitar als voltants, la platja d’Aguilar, la platja de la Concha de Artero i el Cabo Vidio. Tots ells són uns llocs d’una extraordinària bellesa.

Un dels dies varem fer una llarga visita cap a la costa més occidental d’Astúries: Lluarca, amb un esplèndid port i set ponts sobre la ría, la Reserva Natural de Berayo amb una platja de somni, Puerto Veiga, la Platja de Pormenande d’una gran bellesa, Puerto Via Vélez, petit però encantador, Tapia de Casariego i Castropol amb la ría d’Eo en el llindar de Galícia. A destacar que a l’arribar a Lluarca pel camí del far la vista és realment impresionant, però en aquest cas ho va ser també per la gran quantitat de banderes espanyoles que hi havia als balcons. Eren festes, plé de banderes espanyoles, alguns que també hi posàven l’asturiana i molt poquets que només hi posséssin aquesta última.

Al día següent varem visitar la costa dels voltants del Cabo de Peñas: Candás, amb un port molt maco, Luanco, Buñugues, la platja de Xagó, a més del Cabo de Peñas pròpiament dit que és molt impressionant. Tot i que, pel meu gust té més gràcia el Cabo Vidio a prop de Cudeiru.

 També varem visitar alguns pobles de l’interior d’aquesta zona: Cornellana, amb un monestir interessant però molt deixat; Salas amb una col.legiata i un castell medievals molt interessants, així com amb mostres d’arquitectura popular importants; Mallecina i Malleza amb grans cases d'”indianos”.

De camí cap a Peruyes, a prop de Ribadesella, vàrem passar per la joia preromànica de San Salvador de Valdediós, així com per l’esglèsia de romànic tardà de San Juan d’Amandi, les dues a prop de Villaviciosa. Desprès cap a Tazones i Lastres, dos pobles molt macos, amb uns ports encantadors.

L’endemà cap a la muntanya, los Picos de Europa. Primer als llacs de Covadonga, l’Enol i l’Ercina, un lloc d’una bellesa abrumadora, com també ho era la gran quantitat de gent que hi havia. Desprès cap a Arenas de Cabrales, un poble maco on, òbviament, verem comprar formatge de Cabrales.

Una altra visita va ser a Cangas de Onís, amb el famós pont romà que resulta que és medieval, un poble totalment bolcat al turisme de Covadonga i de les baixades per la ría de Sella. Desprès cap al Mirador de El Fito, amb una magnífica vista tant dels Picos de Europa com del Cantàbric; a destacar que a dalt del Mirador hi ha un monument dedicat als que varen lluitar per la democràcia i la república. Finalment, varem acabar a Ribadesella, on s’ha de destacar el Passeig de la Marina amb la seva platja i les seves cases senyorials, a més del port.

Llanes és també un poble magnífic, tant el port com la part medieval com la que és més moderna, a més de les seves 30 platges. Santillana del Mar, ja a Cantàbria, és maco però fred, sense vida amb comparació amb molts dels pobles asturians que hem visitat.

El menjar: els plats i els restaurants.

A Astúries es menja molt bé, i a uns preus molt bons: la relació qualitat preu és extraordinària.

És pot menjar bon marisc (llamàntol, percebes, “santiaguiños”, “andaricas”/nècores, bou de mar, “oricios”,…), bon peix (pixin/rap, lluç, “cabratxo”/escòrpora, bonítol, caldereta,…), bona cuina de muntanya (embotits, “Pitu”/pollastre de l’era, conill, xai,…), a més de la fabada, els formatges, o les postres (arrós amb llet, “carbayon”,…). I tot a molt i molt bon preu. 

D’entre els restaurants, hem trobat excel.lents, el “Restauranre Mariño” a la Concha de Artedo a prop de Cudeiru, “La Parrilla” a Ribadesella i “Al Son del Indiano” a Malleza. Com a molt notables destacaríem, “Casa Fermín” a Oviedo, “Casa Elías” a Boñugues, “Casa Morán” a Benia de Onís, el chigre “La Tortuga” de Tazones i el “Restaurante Azpiazu” a la playa de Aguilar a prop de Cudeiru. I tots, tots ells, a molt bon preu i a una relació qualitat preu immillorable.

On hem dormit?.

A Astúries són molt típiques les “Casonas” Nosaltres hem estat magníficament a la “Casona Selgas” a El Pitu, al costat de Cudeiru durant quatre nits, i a la Casona “Aultre Naray” a Peruyes, entre Ribadessella i Cangas de Onís durant tres nits. Voldria resaltar, a més del bon hospedatge que ens han ofert, que la seva disposició a orientar-nos i ajudar-nos per fer més agradable i millor la nostra visita ha estat molt remarcable. A l’anada vàrem dormir al Hotel “Monasterio San Zoilo” a Carrión de los Condes, també maco i agradable.

…I, final d’etapa a Euskal Herria.

Finalment, varem estar quasi dos dies a Euskal Herria, amb base d’estada a Donostia. Sempre m’hi he sentit molt bé, com a casa, i aquesta vegada també.

A la primera tarda-nit varem tenir ocasió de passejar per a la inigualable Kontxa, on a més varem poder veure una posta de sol magnífica, incloint-hi el famós “raig verd” que es veu just en el moment en que el sol s’amaga darrera de l’horitzó del mar. També varem visitar amb calma i tranquilitat el Museu Chillida-Leku, que transmet pau i benestar, i a la nit Hondarribia, que sempre té molt encant, malgrat que cada vegada hi ha més i més apartaments turístics. Al migdia, desprès de la visita al Leku varem anar a dinar a un lloc a prop, cap a la zona de Billabona. Aduna, Zizurkil, etc; és impressionant l’ambient independentista que s’hi viu: “ikurriñas”, pancartes amb l’anagrama de “presoak kalera”, declaracions de “municipi independent” a l’entrada del poble, etc..

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!