CUCAINA

CUCAINA; EL PAÍS DE LA LLIBERTAT

UNA PARAULA D’UNA SOLA FAMÍLIA?

Recentment, amb les meves tres germanes, hem evocat un record d’infantesa compartit. Amb petits matisos, per a nosaltres Cucaina era, i és, el nom d’un país meravellós, amb rius i muntanyes, arbres i flors, peixos i ocells i animals de tota casta, amb els menjars i els beures més bons, amb totes les llepolies imaginables i on, sense malalties, tot era felicitat i alegria. Els majors ens dibuixaven bitllets per viatjar-hi «en ser més grans» i els petits els estotjàvem per quan arribàs el dia, amb la desolació que provocava, més prest o més tard, comprovar que era una estafa tan gran com l’existència dels mags de l’orient o la falsa rateta que ens consolava amb un present sota el coixí cada vegada que ens queia una dent.

Fos com fos, amb els anys i de manera intermitent, Cucaina apareixia a les nostres memòries, però en comentar la paraula descobríem que, fora de l’àmbit estricte de la família, ningú no en sabia noves. Ni a Felanitx, el nostre poble nadiu, ni més enllà, sempre dins de l’àmbit lingüístic català, no apareixia cap fil per estirar.

LA RECERCA BRINDA RECOMPENSA

El torça-braç amb la paraula em convidà, potser em comminà, a abocar-me a una recerca avançada, més enllà de les consultes personals. Aviat començaren a brollar pistes i imatges. Ja ho crec que el país de Cucaina existia més enllà de les fronteres familiars de Can Balutxo! I tant! La primera notícia obtinguda en els cercadors catalans va ser la Col·lecció Cucaina de l’Editorial Vicens Vives, amb clàssics de la literatura publicats en gallec. De fet, a Galícia és paraula d’ús corrent per definir jocs infantils en general i, molt concretament, el del pal ensabonat que es fa a les festes de A Ponte de Padró i a altres localitats de la costa gallega. El mot també apareix a Portugal. No gaire lluny de Lisbona, la capital, hi ha Casais da Cucaina que recomana la Guia Michelin 2019. Això no obstant, la paraula no apareix als diccionaris normatius gallec ni portuguès.

La col·lecció Cucaina, adreçada a infants entre 9 i 12 anys, s’edita igualment en castellà (Cucaña) i en català (Cucanya).i

Una segona trobada va ser localitzar una botiga de roba infantil i de juguetes d’Artesà de Segre amb el nom exacte de Cucaina. A la fi! No érem els únics catalans del món que coneixíem la paraula! M’hi vaig posar en contacte i, en un correu molt amatent, Núria Serradell Camats m’explicà que el nom provenia de cucanya, com a sinònim dels jocs, i que entenia que Cucaina la feia una paraula més dolça. 

CUCAINA? CUCANYA? TANT ÉS!

Calia continuar i orientar la recerca cap a cucanya, perquè ben bé podia ser una assimilació del mot. D’on provenia la paraula? Els cercadors treien fum, però ben aviat brindaren satisfaccions a rompre. Després de diverses passejades per internet, la porta que resultaria ser la més important de totes, va ser la veu País de Cocanha a la Wikipèdia occitana. Terra de festes i bonances on, bàsicament, es juga i la feina està prohibida. Situa l’origen en els Carmina Buranaii, els poemes de trobadors coneixedors del llatí, possiblement clergues exclaustrats, que cantaven per les tavernes i defensaven els plaers del menjar i del beure, els jocs i l’amor lliure. A la famosa composició, un personatge es presenta com l’abat cucaniensis i, en 71 versos, descriu el noble país de Cucanya, terra de festes, luxe, oci, on qui més dorm menys fam passaiii. Els Carmina Burana estan datats l’any 1230 i, per tant, coetanis amb la conquesta de Mallorca de Jaume I, dia 31 de desembre de 1229.

El 1250 apareixen notícies del Fabliau de Coquaigne, segons referències escrit originalment en occità (cal desconfiar de les web que parlen de «francès antic»). El narrador protagonista explica, en 186 versos octosíl·labs, que vaga pel món com a penitència que li ha imposat el Papa fins que trobi el país de Cucaina, on hi ha totes les meravelles del món i procedeix a descriure aquelles terres i les seves gents. Tot fa pensar que el desconegut autor era un goliard, nom que s’aplicava als clergues i monjos exclaustrats que feien vida lliure, recorrien les tavernes d’Europa i, sovint feien de trobadors. El nom, segons alguns és un derivat de gola, a la qual tant de culte retien, o de Golias, nom del gegant filisteu Goliat. Fos qui fos el versificador, la descripció que fa del país és fascinant i, encara que no coincideix exactament amb l’imaginari familiar de Cucaina, és evident que el presenta com un espai de fantasia, de felicitat i, sobretot, de llibertat.

Edició francesa de 1829 del poema del segle XIII

La versió francesa del poema original complet

El Cocanha occità, convidava a ampliar la cerca i passejar per la paraula francesa Cocaigne i per l’anglesa Cockaigne. Tot i això, ni que fos per simpatia i per lligams lingüístics i històrics, m’interessava més el referent occità. Resulta bo de fer lligar l’origen de Cucaina amb la quantitat de persones que acompanyaren el rei en Jaume des d’Occitània a la Conquesta. Gent de la Provença, del Vallespir, del Rosselló… a partir dels seus pobles d’origen sembraren Mallorca de llinatges d’ús comú: Alenyà, Canet, el Catllar, Corbera, Esteve, Fillols, Perpinyà, Prats, Serra, Soler, Sureda, Vaquer… i tants d’altres topònims catalans del nord que han donat nom a nissagues més que centenàries. 

La Cucagna Nuova, gravat anònim de 1703, on les dones alliten els homes dins del bres

TERRA DE CUCAINA

La dita popular que, sovint, emmarca els gravats antics referits al país de la llibertat és contundent: A terra de Cucanya, qui menys fa (o qui més dorm) més guanya! La descripció de Cucanya en els versos de 1250 va en línia amb els Carmina Burana, però amb més detalls. Els cràters dels volcans treuen or i plata. Les muntanyes són pans i formatges, els rius són de llet o de vi, dels arbres pengen porcelles rostides, no hi ha fam ni dolor, tothom es manté eternament jove i només es castiga als qui fan feina. En el fons, rebutgen els pecats capitals de l’església catòlica, i animen a gaudir de la vida com el bé més preuat que tenim. Abominen dels pecats de luxúria, gola, peresa… que consideren una repressió imposada tendent a la mortificació que predica l’església lluny dels sentits vivencials dels evangelis. El conte, ben aviat, es va versionar en francès i en italià i es va difondre arreu, amb moltes edicions. En català, apareixerà l’expressió «Terra de Cucanya», per definir un país idíl·lic de felicitat. Cal tenir en compte que l’occità va ser una llengua enllaçada i agermanada amb el català. De fet, Antoni Maria Alcover considerava tant el català com el provençal part de la llengua d’oc.

Un dels més antics gravats coneguts situa, en francès, Cucaina a Alemanya

LLIBRES, GRAVATS…

Des del s. XIII ençà, quan un poeta anònim tradueix al francès el poema, possiblement recollit per tradició oral, Cucaina ha estat explicada en vers, en prosa, en imatges i cantada amb moltes de músiques durant segles arreu del món. Fins i tot va ser copiada i plagiada per destacats autors i a obres molt rellevants. És el cas de Giovanni Bocaccio (1313-1375) amb el Decameró, el de François Rabelais (1494-1553) amb els seus relats de Gargantua i el de Jonathan Swift (1667-1745) amb Els viatges de Gulliver. Això, només per posar tres exemples reconegutsiv.

Recreació de Waterhous2 (1849-1917) del Decameró de Bocaccio

Al llarg de la història, durant els vuit segles d’ençà dels Carmina Burana, principalment a França, Itàlia, els Països Baixos i Alemanya, el país de Cucaina ha estat objecte de cançons, gravats, pintures…

Dos gravats (1564?)

Cucaina. Pintura de Pieter Bruegel, el vell, de 1567

Del mateix autor, Pieter Bruegel, la dansa de Cucaina

El 1613, amb reedició de 1863, es publica Les fanfares et corvées abbadesques des roule-bontemps de la haute et basse coquaigne et dépendances.

Per esmentar obres més recents, podem referir-nos a Cocanha. A história de um país imaginário d’Hilario Franco (1998), Le Pastel et le Pays de Cocagne de Lautrec (2008) o Dreaming of Cockaigne d’Herman Pleij (2001) de la Universitat de Columbia. Hi ha moltíssims de llibres titulats El País de Cucaina. Com a exemple, a Itàlia, en només vint anys (entre la darreria del s. XIX i la primeria del s. XX) es coneixen dotze narracions sobre Cucanya. La més coneguda de totes, amb centenars d’edicions i traduïda a gairebé totes les llengües europees, és l’obra de Matilde Serao (1856-1927), una novel·lista italiana d’origen grec que va ser nominada quatre vegades al Premi Nobel de Literatura.

Algunes caràtules de llibres dedicats al país de Cucaina

Un altre autor contemporani que tractà el mite de Cucaina va ser Umberto Eccov. L’escriptor i home de teatre, aquest sí guardonat amb el Nobel, entenia que el relat original era obra dels més humils; que representava la reivindicació dels qui patien fam i privacions i defensaven el dret a viure, com els rics, a la regalada. Segons ell, la llegenda del país de Cucaina no naixia des del misticisme, sinó des de les classes populars. Igual que el Carnaval, on els pobres poden fer festa contra els poderosos, perquè es pot fer befa dels bisbes i perquè és possible un món capgirat on un peix tregui de la mar un pescador o uns lleons mirin embadalits un domador tancat a la gàbia. Un espai, en definitiva, on les víctimes deixin de ser-ho. El Carnaval i Cucaina són expressió de llibertat.
EL PAÍS DE CUCAINA A LA MÚSICA

Igual que amb la Literatura i la Pintura, Cucaina s’ha fet molt present a la música. A banda dels Carmina Burana, com a font primigènia, l’any 1750 s’estrenà a Venècia la comèdia musical Il paese de la Cuccagna.

Per circumscriure els exemples només als darrers anys, Edward Elgar va escriure un concert, Cockaigne, on descriu una plaça de Londres idealitzada. En el film Pocahontas de Disney, l’heroi parla d’un nou món que anomena Terra de Cucanya. Anys abans, Georges Brassens esmenta el joc de cucanya a Auprès de mon arbre. Joël Favreau va musicar Je bivouaque au pays de Cocagne. L’any 1965, Jeanne Moreau enregistra Vie de Cocagne. Jacques Brel a Le Plat Pays canta els jocs de Cucanya i, a Je vais à Bang Bang des innocents, es refereix a Mon pays de cocagne. Dins la darrera dècada, l’any 2013 el grup Zoufris Maracas treu el disc Cocagnevi; el grup cors Diana di l’Alba canta Istu paese di cuccagnavii, i el grup francès Tryo canta als aïllats en el país de Cocagne.

Cançons del segle XXI dedicades a Cucaina

Molt recentment, ha aparegut un grup de música occitana que anima la dansa amb el nom més emblemàtic possible. Cocanha és un trio vocal femení que transporta a les arrels i que, atesa la qualitat, mereix esment i atenció.viii

Cartell publicitari d’una actuació i xerrada a Mallorca del grup Cocanha l’agost del 2019

ELS JOCS DE CUCAINA

La majoria de diccionaris descriuen diversos jocs de cucanya. Els més coneguts són el de la carrera de sacs, el de l’olla penjada, plena de caramels i xocolates, que els nins i les nines, amb els ulls embenats, han de trencar amb un pal i, sobretot, el del pal ensabonat, amb el premi per qui arribi a agafar el mocador o la bandera de l’extrem (coneguts com la penyora i, a Mallorca, com la prenda) o, més recentment, per qui agafi directament el premi que, sovint, és un animal viu. En aquesta línia, i amb similituds entre les paraules, la tercera accepció del mot clucaina diu que és un joc que consisteix a tapar de pols un ou i anar-hi un noi amb els ulls tapats i pegar en terra amb un bastó fins que esclafa l’ou. Cucaina, cucanya, clucaina… permeten especulacions lingüístiques a l’entorn de jocs infantils amb els ulls clucs.


A partir del segle XV apareixen moltes descripcions dels jocs de Cucaina. El més popular és el d’enfilar-se per un pal fins arribar a dalt de tot i obtenir el guardó que mereixia la destresa.

Apareixen també jocs de taula que, al llarg dels segles, han estat objecte de diverses expressions.

A la il·lustració superior, un joc del segle XIX i, a la inferior, un de 1970

XAUXA VOL ASSASSINAR CUCAINA

Els diccionaris catalans (tant el DEC com el DCVB) després de definir el mot cucanya, el situen sobre l’any 1.800 i n’atribueixen l’etimologia a l’italià cuccagna.ix Ambdues coses són, a la vista dels documents destapats, un error evident, però encara en fan una de més grossa quan, sense cap observació prèvia, situen el mot com a sinònim de xauxa… i no viceversa! Xauxa, a diferència de cucanya, no pertany a la nostra cultura i ha esdevingut una usurpació que ha abocat a la submissió culturalx. Deriva del castellà antic Xauxa (avui Jauja) el poble mexicà que l’any 1546 el genocida Pizarro va descriure com el de les majors riqueses. A partir d’aquesta referència, Lope de Rueda (1510-1566) va escriure l’obra La tierra de Jauja, i calca fil per randa la descripció de la terra de Cucaina: els rius són de llet, plou vi, es tanquen a la presó els homes que fan feina, les muntanyes són pans i formatges, dels arbres pengen salsitxes i embotits, arreu hi ha capses de configures, massapans i merengues… Xauxa no és altra cosa que una deliberada usurpació del màgic país de Cucaina.

Cucaina dibuixada l’any 1660

Dissortadament, Xauxa aviat es va apoderar del significat de la Terra de Cucaina i va decantar el nom del país de fantasia original. Es va iniciar el procès de substitució, gairebé sempre irrecuperable, fins al punt que, no només a Castella, sinó també a tot el territori català, a partir del s. XVIII i sobretot al llarg del segle XX, s’ha assimilat el nom procedent de la cultura espanyola. Xauxa, ha merescut un poema d’Apel·les Mestres, ha esdevingut el títol d’una sardana, el d’un àlbum de La Trinca i de Pau Riba, una cançó de Traginada… Afortunadament, Xauxa no ha traspassat els Pirineus i a la resta d’Europa el país de Cucaina es manté a l’imaginari popular… ma non troppo.

Cucaina dibuixada el 1870

Cal fer veure que, arreu i tant pel que fa a Xauxa com a Cucaina, la descripció d’aquelles terres de fantasia es va infantilitzar progressivament (regressivament?) i, amb el curs dels anys, els formatges tornaren caramels, els embotits xocolata, i els arbres regalèssia. El país de la llibertat, el que enaltia el gaudi dels sentits, es va ensucrar. Per descomptat l’elogi de l’amor lliure també s’esvaí.

Una auca de 1856

ALTRES PAÍSOS MÀGICS

L’existència de països i terres llegendàries ve de molt més lluny que Cucaina. A l’antiga Grècia i a Roma, apareixen descripcions de ciutats màgiques i carregades de poders. També a l’antiga Pèrsia de Les mil-i-una nits, es parlava d’un país anomenat Sciadukiam. Cap dels precedents, però, pot assenyalar-se com a precursor de Cucaina, perquè no té la més mínima relació amb un país de felicitat. Posteriorment, apareixen molts d’altres països. Un de referència és el Paese dei balocchixi que apareix al capítol XIIIè de Pinoccio de Carlo Gollodi (1826-1890).

A la Cultura Catalana també hi ha noms de referència. És el cas de Mirmanda, la llegendària ciutat occitana que canta en el seu magne Canigó mossèn Cinto Verdaguer: Quan Barcelona era un prat / ja Mirmanda era ciutat. L’Atlàntida, també de Verdaguer, glosa el mític continent enfonsat que esmenta Plató. Davant de la costa de Ciutadella hi hauria Parella, una ciutat dins la mar que emergirà si, un dia de Sant Joan, es troben al port set Joans i set Joanes. La ciutat també és coneguda a la part nord de Mallorca i l’anomenen Paradella. No està de més ficar també el conte Antaviana de Pere Calders, publicat a la revista Cavall Fort l’any 1963, on un infant inventa una paraula i la relaciona amb un indret geogràfic encara no descobert.

Cartell de Claret Serrahima

EL VERD PAÍS DE LA CADERNERA

L’any 1977, en el barri de Sa Calatrava de Palma, el jove pintor Miquel Barceló va participar en la creació d’una peça de teatre del grup S’Estornell (Pep Banyo, Miquel Fuster Pava, Pep Gómez, Miquel Gelabert Miquelarro, Jacques Schalekamp…). El verd país de la cadernera és un nou país de Cucaina nascut a Mallorca i constitueix una defensa a ultrança del territori. L’obra que jugava amb els colors, adreçada als infants, mostrava el país d’una cadernera que, volant, volant, arribava a una ciutat grisa, plena d’asfalt, ciment, cotxes, fum… amb el decorat en blanc i negre. Per salvar la ciutat, amb l’ajut dels infants, la cadernera convoca les forces de la natura i, amb l’aigua, els llamps i el vent, recobra el paisatge natural… abans de retornar al país on els homes no han arribat encara. L’obra incorporava una cançó i una dansa. (Al país de la cadernera, / per davant i per darrere, / al país de la cadernera, / per darrere i per davant). Es va estrenar a la III Mostra de Teatre a Palma i es va representar més de cent vegades.

El verd país de la cadernera

ON ÉS CUCAINA?

Un poema anglès de finals del s. XIII situa el País de Cucaina a l’entorn de les illes Açores, és a dir, allà on aleshores es considerava el final de la Terra. Al museu Correr de Venècia, hi ha el codi Descrittion del paese di Cuccagna vicino a S. Daniele, città del Friuli, stato della Repubblica Veneta. A la Historia nuova della città di Cuccagna s’assegura que per arribar a Cucaina s’havia de viatjar vint-i-vuit mesos per mare i tres per terra. Una poesia alemanya del s. XVI situa Cucaina a la dreta del Paradís. Arreu hi ha topònims amb aquest nom. A Siruela, a Espanya, hi ha La Cucaina (sic). Al Brasil, no gaire lluny de Sao Paulo, hi ha la immensa platja de Cocanha. A Argentina, un grup d’emigrants italians, han creat Il paese della Cucagna.xii Això no obstant, el punt més assenyalat i convingut és, com no podia ser d’altra manera, a Occitània. Concretament al Lauraguès (Lauragués en occità). Als peus del castell de Laurac, a la gran plana que hi ha al sud-est de la ciutat de Tolosa, la capital històrica del Llenguadoc.

Una guia per arribar al País de la Llibertat

Sabeu on és Cucaina? Algú hi ha estat mai? No hi ha dubte que existeix. Tants de llibres, tantes de músiques, tants de gravats, tants de savis descrivint aquest meravellós país demostren que no és un invent com pot ser Utopia (el no-lloc, en grec). Cucaina és el paradís. Cucaina és la terra de la Llibertat i això obliga a no defallir mai en la recerca del país que l’agombola. Cucaina és molt més que una paraula. Cucaina és tot un món!

NOTES

i Aquesta notícia em convidà a pensar si, per qualque circumstància misteriosa, a l’àmbit familiar ens havia quedat el mot gallec o si, més aviat i possible, podia tractar-se de qualque efecte lingüístic. El cas és que a Mallorca no s’usava Cucaina i, per definir el país de les meravelles, tampoc no s’usava Cucanya (restringit només als jocs), sinó l’espanyolisme Xauxa.

ii Gairebé tothom ha sentit parlar dels Carmina Burana, les cançons trobades a l’abadia benedictina de Bura, el nom llatí de la ciutat de Beuern a Baviera. El còdex recull 300 rimes, majoritàriament en llatí i, en menor quantitat, en germànic i francès, escrites la dècada de 1230. Els autors eren estudiants i clergues que, en bona part, transcrivien cançons originàries d’Occitània, la Corona d’Aragó (sobretot de la part continental del Regne de Mallorca), Anglaterra, Escòcia, França i Alemanya. A imitació de les lletanies de l’Antic Testament, són un cant a l’hedonisme en totes les expressions (l’amor carnal, el gaudi de la natura, el menjar i el beure…), amb una dura crítica al poder i, molt especialment, a la jerarquia eclesiàstica. Es varen trobar l’any 1803 i, l’any 1937, el compositor nazi Carl Orff (1895-1982) en va popularitzar una part amb una cantata molt efectista.

iii En traducció lliure que m’he permès, l’abat es presenta així: De Cucaina sóc abat / del gran consell tavernari, / i amb Deci solidari / faig la meva voluntat. / Si a la bodega has entrat / avui amb mi i com amic / quan cau el sol ja te dic / que en sortiràs ben plomat / i aquest serà el teu gran plany: / Merda puta! Merda puta! / Sort infecta, que m’has fet? / Tots els plaers de la vida / han esdevinguts mentida!

iv És sabut el coneixement de Bocaccio de la cultura dels trobadors. Va ser dels primers en difondre la història del Cor Pebrat de Guillem de Cabestany. Quant a Rabelais, cal observar que va estudiar a la Universitat de Montpeller, a Occitània.

v Podeu escoltar aquest vídeo explicatiu: https://www.youtube.com/watch?v=VRAToBx6fJ0

vi Aquí la cançó sobre Cucaina: https://www.youtube.com/watch?v=vsCCSP0PA1w

viii Cucanha, tot un plaer: https://www.youtube.com/watch?v=glwzxQSc1Fo&t=8s 

ix Té gràcia que els diccionaris italians no assumeixin l’etimologia que s’atribueix a la seva llengua: La parola Cuccagna forse deriva dal latino coquere o dal provenzale cocanha che a sua volta deriva da coque, buccia d’uovo o di frutta o anche dal provenzale coca, pan dolce. Ma disseminate in tutte le lingue europee, fino al francese coquaigne. O aquesta altra d’una enciclopèdia italiana: O termo surgiu em francês, Coquaigne, logo traduzido em inglês, Cokaygne ou Cockaigne, em italiano Cuccagna. De manera similar, l’acreditat diccionari francès Littré atribueix la paraula a l’occità cocanha, els pastels de pintura obtinguts de la planta d’aquest nom.

x Encara que Xauxa (avui Jauja) era el nom d’un poble andalús, entre Còrdova i Sevilla, els filòlegs creuen més versemblant que prové de l’expressió fonètica del topònim peruà, en quítxua Shawsha.

xi Podria fer la gracieta de traduir-ho com «la pàtria dels Balutxos», però el diccionari italià és molt clar: balocchi és el plural de balocco que vol dir joc per infants, també lloc imaginari on es viu en llibertat i, figuradament, acció de badocar i passar el temps sense fer feina. Tot molt en línia amb Cucaina.

7 pensaments a “CUCAINA

  1. Pere Gomila

    Molt interessant, Bartomeu. A Menorca, a prop d’Alaior, a la carretera a sa Roca, hi ha una possessió que es diu La Cucanya.

    Respon
  2. Miquel Vives Madrigal

    M’ha semblat molt interessant aquest magnífic estudi del País de Cucaina tant des de la perspectiva literària com de la filosòfica i social. Enhorabona Bartomeu. Gràcies.

    Respon
  3. Cil Buele

    Escrit superinteressantíssim, de Bartomeu Mestre “Balutxo”, que fa veure, amb proves fefaents, l’existència real d’un país imaginari (o l’existència imaginada d’un país real) al llarg de molts segles: el país de Cucaina.
    Es fa llegir, d’una tongada, tot seguit…

    Respon
    1. Antoni Pol Marcús

      Gràcies, Balutxo, per aquest creuer contaminador de felicitat al país de Cucaina, desembarcant a tots els ports de la geografia, de la literatura, de la música i de totes les arts, sobretot de l’art de viure. El lloc-no lloc que més s’hi assembla és el meu (?) el nostre (?) interior. Si no us feis com a nins… Una abraçada.

      Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*