BLUES AMB DONES

 

 

EL LLIBRE

Dia 12 de març, a la llibreria EMBAT de Palma, amb l’hospitalitat de Glòria Fortesa-Rei, es va fer la primera presentació de BLUES AMB DONES, un recull amb relats d’èpoques i geografies diverses que posen en evidència que la història no només l’escriuen els vencedors, sinó que fins ara l’han escrit els homes.

Foto: Andreu Felanitx (12-III-2019)

Encara que el conjunt pugui definir-se com un blues, sinònim de cançó trista, vol ser un glop d’aire net i fresc, una alenada d’esperança, un manual d’autoestima, un estímul al debat i a l’entesa, una nova vindicació de la cultura socràtica (cal provocar més preguntes que respostes) i, sobretot, una eina de suport als mestres i als alumnes, amb l’objectiu de corregir el discrim que pateixen les dones, silenciades des del discurs dominant que gestiona els programes escolars. La funció de les escoles, en defensa dels valors dels drets humans, és clau per arraconar el racisme i el sexisme.

BLUES AMB DONES destapa biografies de persones oblidades o desconegudes (gairebé sempre per amagades), manipulacions fabricades des dels mecanismes de poder, històries esbiaixades, tradicions culturals imposades de nova planta, fets emmascarats, lluites ocultades, persecucions inquisitorials i reparacions pendents que ens són negades. El recull certifica fins a quin punt la condició i la identitat femenina ha estat sotmesa i maltractada.

Algunes de les 18 històries del recull foren publicades l’any 2009 en el Diari de Balears i, posteriorment, en el blog Etziba Balutxo de Vilaweb. Cap dels escrits pretenia, a priori, bastir un llibre. Això no obstant, les coincidències convidaven a desenteranyinar la memòria i fer efectiu els drets fonamentals de conèixer el passat i de decidir el futur. La llegenda del cor pebrat (anterior a les versions de Petrarca o Bocaccio), sobre l’assassinat del trobador Guillem de Cabestany; la misteriosa taula catalana, potser mallorquina, que hi ha a la biblioteca del Sinaí; la vida d’Anna Maria Sagi, la poeta que va decidir fer-se invisible; la vertadera història de la cançó Lilí Marlen; la decisió de morir d’ella mateixa de Pazzis Sureda, filla de la pintora Pilar Montaner; la decapitació virtual a Palma d’una reina; la corprenedora confessió post mortem de Barbara sobre el significat de la cançó L’àguila negra; l’atzarosa vida de Carolina Codina, Lina Llubera, arran del seu matrimoni amb Serguei Prokofiev; l’efecte androcèntric de l’educació nacional-catolicista, amb la definició de les dones de Pilar Primo de Rivera, com a «partícula femenina»; la decidida Dina Vierni, la Dama Roja, model i musa d’Arístides Maillol, amb qui crearen una via d’evasió per l’antic camí dels contrabandistes; la censura franquista contra la salut i la sexualitat de els dones; la figura matriarcal de les acabadores i la gestió femenina de la mort; l’abominable discurs dominant imposat que pretén exonerar la monarquia i l’església dels crims de la inquisició; el protagonisme de les dones durant les guerres, dobles víctimes sempre; una evocació d’Esmeralda Melgares, dona de gran inquietud cultural i artística, que fa molts d’anys es declarà insubmisa contra els agressius tractaments del cranc assassí; la imatge de Francisca Artigues, com a fada padrina, brodant els vestits de n’Estel d’Or; el record de Magdalena Ripoll Ramon que mai no veurà esbaldregar el nyarro feixista de la Feixina com desitjava i, per acabar, la pregunta: Bruixes? Tot plegat, divuit relats que, tot i les diferències d’espai i de temps, no són episodis aïllats, sinó que conformen un tot enllaçat, amb el denominador comú de fer visibles algunes dones arraconades dels llibres d’història. Un conjunt que convida i, sobretot, anima a lluitar en defensa de la igualtat. En el rerefons, una recepta personal en tots els ordres de la vida a la percaça de la felicitat: pensar, somiar i estimar.

LA GÈNESI DEL RECULL

La darreria de setembre del 2018, Maria del Carme Vidal, una significada lluitadora i defensora dels drets de les dones, ara en curs d’elaborar una història del feminisme a Mallorca, em va fer una consulta sobre topònims (l’arenal de les dones, el caló de les senyores…). La meva resposta va ser embafadora i, segurament per això mateix, em va dir que havia de fer un llibre. Als pocs dies d’aquella recomanació, es va fer públic un estudi empíric rigorós referit a la presència de les dones en els programes escolars. De cada 100 noms que apareixen als llibres d’ESO i de batxiller, només 7,5 són dones. D’aquestes, una tercera part s’esmenten en funció de la seva relació amb homes (dones de, filles de, amants de…). Del 5% restant, més de la meitat apareixen per ser marededéus, santes o reines. El resultat esfereïdor determina que les dones que apareixen per allò que podríem dir «mèrit personal» representa un 2% i aquesta és la percepció que retindrà qualsevol persona en acabar es estudis: les dones no pinten gaire; els protagonistes de la història, de manera aclaparadora, són homes. Aquesta realitat dels vigents programes escolars és, simultàniament, causa i efecte d’altres greuges comparatius. Entre les persones il·lustres dels nostres pobles i ciutats, quantes són dones? Quants de noms de dona estampen els caps de cantons de les nostres places i dels nostres carrers? Els percentatges reclamen accions correctores amb segell d’urgència.

Com qui més qui menys, ja suposava que la menor presència de les dones en relació als homes era significativa, però les dades publicades delataven la magnitud gegantina del discrim. Aleshores em vaig demanar si jo adobava aquesta desigualtat tan exuberant. Vaig abocar-me a comptar, amb els dits d’anar a plaça, els noms que apareixien en els meus articles i vaig comptabilitzar amb satisfacció que la diferència entre homes i dones no era rellevant, si bé cal considerar que, entre les qüestions que sempre tinc en compte quan escric figura la pregunta d’on són o on eren les dones a cada episodi dels meus relats. Vull dir que la voluntat igualitarista hi és, al costat d’altres premisses imposades per convicció que trobareu detallades més endavant.

L’EDICIÓ

El resultat de la comparança i la lectura d’algunes de les històries, em va moure a proposar a Gracià Sànchez (Ed. El Gall) la publicació del recull que li vaig remetre i la resposta, immediata i generosa, em brindà l’acollida. La cosa va anar llatina: il·lustràrem cada capítol amb una imatge i analitzàrem, fins al darrer minut abans d’entrar a impremta, el títol i la portada.

EL TÍTOL I EL LLENGUATGE MISÒGIN (i colonialista) 

La meva idea primigènia, com a títol del recull, va ser BRUIXES? Pretenia de vindicar una paraula que ha vist perpetuar la definició en els diccionaris que, com la història, han bastit exclusivament els homes. La primera accepció que apareix de bruixes és «Dona lletja i vella», la segona «Dona dolenta», les altres accepcions fan esment al peix i, cap de les que figuren, fa la més mínima referència al vertader sentit de la paraula. Les bruixes varen ser, i són, dones transgressores, revoltades, rebels… En menys de dos segles, hi va haver 60.000 dones cremades per bruixeria a Europa. Això, com a xifra documentada, perquè alguns autors parlen de mig milió. La cremadissa de la Inquisició a Palma, l’any 1691, de 37 persones, 24 eren dones. El diccionari però, tot i la manipulació evident del significat del mot, no pot amagar la contradicció que representa l’expressió popular «caça de bruixes», aplicada quan hi ha una persecució que afecta persones innocents. Com quedam? Dones lletges o víctimes de la persecució? El títol previst, BRUIXES?, pretenia sacsejar el discurs dominant que també governa l’espai dels acadèmics de la llengua («ai, els gramàtics!», com diu la Follia d’Erasme). Això no obstant, al final vaig abandonar la idea d’aquell títol, perquè crec que qui ha de vindicar aquesta accepció de la paraula (i fer retirar la misògina definició actual) han de ser les dones.

L’exemple de la paraula bruixa confirma que qui controla la paraula controla la comunicació i qui controla la comunicació controla el poder. Que el diccionari (com la història) no és neutral, ho podem tocar cada dia amb les mans. Allò que sobta és que no s’hi hagi sabut posar remei. El diccionari condiciona el llenguatge i el llenguatge fabrica estereotips a rompre. Vegem alguns exemples. Si una cosa no va bé és una putada. Si hem de fer una feina difícil, ens ha tocat ballar amb la més lletja. Si el projecte no surt bé, ha sortit femella. Quan a una casa neix una criatura, si és nin, enhorabona!, si és nina, menjareu coques! En veure un jove se li demana què vol ser en esser gran, si és dona, si ja té nuvi. Dona pública és una prostituta. Home públic, un famós. Una puta és una dona perversa, però un puta o un reputa és un home molt viu. Collonut vol dir fantàstic i conyàs un plom. Els homes són tots senyors, però les dones poden ser senyores o senyoretes. Enfadar-se és posar-se fet una fúria, i una persona perversa (encara que sigui un home) és una harpia. La capsa de Pandora, l’essència de tots els mals, és sinònim de les plagues d’Egipte, però no se sol destacar que hi roman l’esperança. Els cants de sirena, es refereixen a les seduccions enganyoses. Les serps d’estiu a intoxicacions informatives. El «qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra», fa esment a la dona adúltera. «La poma de la discòrdia» es refereix a Eva, com a estereotip de la dona pecadora que enganya a l’home. Hi ha tics positius. Per exemple cantar santa clara, és parlar clar i català; quan un home delata tendresa, mostra la seva part femenina. Positius, però gens igualitaris, perquè si una dona exhibeix caràcter, és un masclot. El refranyer català, sense ser el més sexista de la península Ibèrica («la maté porque era mia» és insuperable), té expressions matxistes: «L’home discret no diu a la dona un secret», «Ni amb dones ni amb armes de foc, no hi vulguis joc».

Els exemples anteriors únicament es refereixen al llenguatge, però en les conductes passa igual: si un home plora és una nina (un nenaza si és de ponent). A les dones, dues besades, als homes la mà o un toc a l’espatlla. Les persones condretes (encara que qualque partit polític encara no) ja han superat allò del blau i del rosa, però encara no es regalen cuines i pepes als nins ni pilotes de futbol o tiradors a les nines. La personalitat dels homes té nom propi, la de les dones és esvaïda. Els noms dels «herois de Madrid» a la guerra del francès són als llibres escolars: Daoíz i Velarde. En canvi les dones, fins i tot quan són il·lustres, són emmascarades. Així «les valentes dones de Sóller» dilueix i fa oblidar els noms de Francesca i Catalina Casesnoves, les dues protagonistes. Hi ha un matxisme invisible que ho amara tot. Entren dites alienes i modismes de comparació importats (com «marejar la perdiu» o «com anell al dit») que substitueixen refranys de la terra (com «perdre la llet pasturant» o «com sabateta a son peu»). Qui més qui menys ha pegat de morros en el parany de les contaminacions. Un altre exemple dels que afecten la dignitat de les dones? La cançó Run For Your Life diu «et vull veure morta abans que amb un altre home». És possible que l’autor sigui un pacifista com John Lennon, el mateix que escriuria Imagine? Tot plegat, en defensa de la pulcritud del llenguatge, convida a destriar el blat de la palla.

MASCLISME, NO!; MATXISME! (i tampoc!)

Em va sobtar, ja fa molts d’anys, la primera vegada que vaig escoltar com Antoni Artigues, catedràtic de Llengua Catalana a la Universitat de les Illes Balears, feia ús del terme matxisme, com també fa Biel Majoral, professor de Magisteri i com, segons he sabut, ja defensaven Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal i Jaume Fuster, entre d’altres. Sense pretensions d’endinsar-me en el món dels filòlegs, he comprovat l’error greu (un més) d’haver incorporat al diccionari català el mot «masclisme”, amb tots els derivats. Un lleuger repàs a les opinions de la gent que en sap, convida als acadèmics o corregir l’endemesa.

«Masclisme és un calc simple de l’espanyol machismo. Si fem una repassada a les llengües europees, veurem que cap ni una no utilitza un mot fet per derivació a partir de la paraula equivalent a mascle.» Gabriel Bibiloni, lingüista

«Cal recollir en els nostres diccionaris les formes ‘matxo’ i ‘matxisme’ amb el mateix significat que trobem en els diccionaris de la resta de llengües europees.» Esteve Betrià, editor i crític literari

«Masclisme? Jo en dic matxisme, per allò de la procedència del terme: el macho style hemingwayà.» Marta Pessarrodona, premi d’honor de les lletres catalanes 2019

«Sempre l’he defensada, la forma matxisme. Em sembla que ha de ser així per vergonya dels seus orígens». Nicolau Dols, professor de Filologia a la UIB

El fet cert és que el mot hispànic és a la pràctica totalitat dels diccionaris de les diverses llengües. Curiosament, només el gallec, l’èuscar i el català en fan ultracorreccions adaptades. És bo de deduir que es tracta d’una submissió sociolingüística més al paper dominant del castellà.

Per posar només dos exemples generals (l’italià, el polonès i totes les llengües nòrdiques han fet seva la paraula machismo), ens referirem al francès i a l’anglès. En el primer cas, el diccionari presenta el mot machisme. Gabriel Bibiloni informa que Trésor de la langue française defineix machisme com «ideologia heretada de la civilització ibèrica que predica la supremacia del mascle». Com diu Bibiloni, en rigor caldria substituir ibèrica per hispànica. Sigui com sigui, el mot actualment és d’ús freqüent i general.

És de destacar que a l’estudi de l’evolució de la paraula francesa, machisme no apareix fins a 1715 i, excepte alguns breus períodes del s. XVIII, el mot s’esvaeix i no torna a introduir-se amb força fins a l’any 1939. Què va passar aquell 1715 i aquell 1939? El 1715 és el final de la Guerra de Submissió (1705-1715), coneguda com de Successió, entre la Nació Catalana i les corones de Castella i de França. El 1939 és el final de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939), coneguda com Guerra Civil. Tant en el final d’una guerra com de l’altra, l’allau de persones de parla castellana que entraren a França va ser notable.

Vg.- https://www.lalanguefrancaise.com/dictionnaire/definition-machiste/

Descobrir que l’entrada de machisme a França té la data localitzada de 1715, ultrapassa el fet lingüístic, perquè la nova nomenclatura reflecteix també una conducta social. Una de les accions primeres que va fer Felip V aquell mateix any, ja sotmeses Barcelona, Mallorca i Eivissa, va ser derogar les Ordenances Militars de Carles III que, entre d’altres mesures, condemnaven a mort el segrest, la violació i la violència contra les dones. Aquelles ordenances tenien una finalitat proteccionista, com a resposta als abusos i ultratges habituals que practicaven els soldats de la corona de Castella contra les dones catalanes. Cap sorpresa excessiva, doncs, aquesta troballa que confirma que la paraula entra a França quan hi entra també la conducta que descriu. Cal tenir en compte igualment que els Decrets de Nova Planta instauren un règim que, a poc a poc, anirà anorreant progressivament els drets civils catalans i, actualment, tret del règim de Separació de Béns, la resta de privilegis (les segones festes, per exemple) no tenen força jurídica i constitueixen vestigis matriarcals que caldria reforçar, amb ampara legal. 

Drets civils usurpats i vestigis matriarcals desprotegits

En el cas del diccionari britànic, la paraula que figura, machismo, és talment l’espanyola i, com en el cas francès, també ha il·lustrat pel·lícules i llibres per definir i denunciar la conducta sexista i violenta dels homes suprematistes.

Cal advertir que machismo no és l’única paraula importada del castellà. The Shorter Oxford English Dictionary ens permet veure: armada, cacique, conquistador, guerrilla, incommunicado, junta (en el sentit de grup militar en un cop d’estat), matador, pronunciamiento, reconquista, renegado, vigilante. El significat de totes aquestes paraules convida a reflexionar-hi.

ADDENDA

Per explicar la gènesi del recull BLUES AMB DONES, m’he de remuntar als darrers anys del franquisme quan coincidiren dos models de pel·lícules que determinaren dues xarxes de cinemes: les sales S i les d’Art i Assaig. Les primeres acollien el cinema «de destape» («destape» exclusivament femení, com és de suposar), fruit de la decisió del règim de simular que no hi havia censura, quan la realitat era que es volia evitar l’evasió de divises dels centenars de milers de persones que travessaven la frontera franco-espanyola (mai millor dit) i viatjaven als cinemes emergents del Vallespir i del Rosselló a veure El último tango en Paris (1972) o Emmanuelle (1974), per esmentar-ne només dues. Les sales d’Art i Assaig acollien films avantguardistes, denominats també «cinema d’autor» (com si no tinguessin autoria totes les pel·lícules) i acollien obres de culte i de realitzadors prou reconeguts (Fellini, Bergman, Kurossava, Passolini), dels procedents de la Nouvelle Vague (Trouffaut, Godard, Chabrol…) i del Neuer Deutscher Film (Herzog, Fassbinder…). Deixant de banda els autors de referència esmentats, moltes d’aquestes pel·lícules eren, per dir-ho amb simpatia, enrevessades i generadores de polèmica. A la sortida, no era inusual veure cercles de persones que comentaven la projecció. En funció de les actituds adoptades, se segellaren uns estereotips molt marcats. Un personatge-tipus era «la persona honesta» que, amb un to de veu baix, gosava demanar: «heu entès qualque cosa?». La majoria dels qui escoltaven solien mirar a l’aire a la percaça de qualque possible resposta fins que apareixia un segon estereotip: «l’entenedor oficial» que, amb veu contundent i un cert to d’indignació, s’exclamava: «com que si ho hem entès? I tant!» per, a continuació, procedir a interpretar de manera dogmàtica el significat de la pel·lícula dotant de simbologia qualsevol escena. Va ser en aquell context que vaig aprendre a desconfiar dels setciències i dels il·lustrats (no confondre amb intel·lectuals), perquè eren la mateixa figura dels qui, des del discurs dominant de les escoles, ens havien adoctrinat. D’una banda la gent honesta delatava una ignorància que calia corregir i, de l’altra, la gent que ho sabia tot coaccionava l’opinió dels altres. Enmig del dilema, entre els qui delataven ignorància i els qui exhibien saviesa, vaig aprendre a fer una cosa clau a la vida: pensar! Aquest exercici m’ha obligat a aplicar el dubte permanent.

Art i Assaig (cinema d’autor) versus “S” (“destape”… exclusivament femení)

Hi ha prou exemples, en aquest cas limitats al camp del cançoner (alguns dels quals figuren al llibre), que desemmascaren tòpics falsos. Violeta Parra se suïcidà mesos després d’enregistrar Gracias a la vida. Els estudiosos de la seva poesia («els entenedors») se’n fan creus i ho consideren inexplicable o ho atribueixen a una hipotètica depressió. Si hom llegeix la lletra amb cura, comprovarà com aquella exaltació a la bellesa de viure no és altra cosa que un balanç personal; és a dir, un poema de comiat. L’àguila negra, considerada sense cap fonament una cançó d’amor, és desvetllada a les memòries pòstumes de l’autora i, tot i això, hi ha qui nega la corprenedora explicació. Lilí Marlen és considerada una cançó nazi, quan els nazis no apareixen fins el 1933 i la cançó és de 1915. Bella ciao està catalogada com a cançó de guerra dels partisans, però és una cançó jueva que sonava a les cerimònies nupcials. Què volen, aquesta gent? es veu superada per la realitat: l’estudiant no es va llençar pel finestral; va ser un crim d’estat. Els exemples, corresponents a cinc cançons, permeten endevinar la magnitud dels errors en tots els altres àmbits quan es valida, sense comprovar, la veritat de les coses.

Aquella presa de consciència, arran dels debats de cinefòrum de fa gairebé 50 anys, aquella convidada a pensar, em provocà una doble determinació: la de superar el desconeixement amb l’estudi i la investigació i la de defugir (posar en solfa, si més no) el discurs dominant i optar per aplicar sempre el mètode cartesià. La mateixa conscienciació m’ha fet tenir en compte, a l’hora d’escriure, diverses consideracions que, en algun cas, representen premisses bàsiques d’un manual personal d’escriptura. Algunes de les pautes d’aquest mètode de treball són:

* No donar mai res per cert i segur sense haver comprovat i contrastat

* Bastir l’estructura dels escrits en clau de cultura catalana

* Detectar en qualsevol episodi on eren i quin paper exercien les dones

* Preveure, a vint anys o més vista, que els meus néts no s’avergonyeixin dels meus escrits i, amb ells, del seu avi

* Situar-me sempre dins de la trinxera (o l’atalaia) de les llibertats

* Pensar que allò que escric (i allò que faig) és la darrera cosa que faré a la vida i, amb aquesta convicció, posar-hi els cinc sentits

I això és, poc més o menys, BLUES AMB DONES

 

LES PRESENTACIONS A PALMA, MANACOR, BARCELONA i POLLENÇA

Reportatge d’IB3 de la presentació a Palma

Vídeo de Serafí Lliteres de la presentació a Manacor, amb Bernat Nadal i Jordi Caldentey

Vídeo de la presentació a BArcelona, amb Laura Borràs, Teresa Clota, Mercè Lorente i Margalida Solivellas

EVA CERDÀ A POLLENÇA:

https://www.youtube.com/watch?v=Eiqz-FEtDhE

ALGUNES OPINIONS REBUDES

«L’autor ha impregnat de feminisme la seva recerca, dignificant la valentia, la vàlua i la força de les dones, paraules femenines que sempre s’han posat en mans dels homes, mostrant alhora la realitat de la violència masclista en totes les seves dimensions i en tots els àmbits de la societat. Versa també sobre mites i falses creences inherents en la concepció androcèntrica de les relacions personals, com el mite de l’amor romàntic, els estereotips i mandats de gènere. Us recoman la seva lectura!» Carme Vidal, especialista en gènere i violència masclista

«Estic admirat amb els teu BLUES AMB DONES. Inicialment pensava que eren narracions pures, però veig que és un altre gènere, més biogràfic, de recerca, d’opinió i de descobriment d’unes històries -d’unes dones- extraordinàries. Enhorabona!!!!!!» Bernat Nadal, poeta

«M’han entendrit els capítols dedicats a na Maragda i a na Magdalena.» Xavier Margais, esperantista i historiador

«Una autèntica meravella de llibre, tal i com esperava, també s’ha de dir, aquest “Blues amb dones”, d’en Bartomeu Mestre; en recoman fervorosament la seva lectura.» Òscar Aguilera, politòleg i poeta

«Quina sort teniu vosatres catalans de Les Illes de comptar amb un escriptor en la nostra llengua que a té el coratge de denunciar irrefutablemant, amb gran contundència i sobretot sense por, totes les mostres de colonialisme que patim ! Tan de bo en tinguéssim un a la Catalunya del Nord d’aquesta envergadura!» Daniela Grau (Elna), professora i activista pels drets civils

«Fantàstic això que he llegit del “Blues amb dones”. Enhorabones mil, pel fons i per la forma. Com ja ens tens acostumats, ets un pou de coneixement i aportes sempre un més enllà del que, inicialment, hom no preveu amb el títol -sigui general, sigui dels diferents capítols-. Cal, certament, reivindicar la figura femenina. Posar-la al lloc que li correspon i corregir la secular indiferència -fins i tot menyspreu- que han patit. És, amb paraules de les lluitadores, la terrible veritat que “han estat silenciades”. Tu, amb aquest llibre -del qual ja n’havia gaudit de diferents tasts a través d’escrits anteriors- els acostes un poc a la Llum. Però encara hi ha molt camí per fer…» Biel Massot i Muntaner, filòleg, periodista, musicòleg i investigador de la Cultura Popular

«Blues amb dones és molt més que un al·legat en pro de les dones. Pens que és “LITERATURA” en estat pur que es defensa per si sola sense la necessitat d’adherir-se a cap causa concreta. I el teu editor (auxiliat per les teves connexions) hauria de fer un esforç per transcendir les barreres perifèriques darrere les quals ens movem els mallorquinets que tenim ganes de fer coses.» Tomeu Matamalas Grimalt, músic i escriptor.

«Lúcid, audaç, creatiu i crític, Bartomeu Mestre etziba una sacsejada al cervell que em fa sentir viu. Em fa entrar aire fresc i mirada nítida. Un far de llum per trencar la foscor des de la lucidesa, l’enginy i la ironia.» Josep Maria Solé i Sabaté, historiador

PREMSA

EL PUNT INFORMATIU de Pollença

Pere Estelrich i Massutí (publicat el 15 de març del 2019)

 

FOTOGRAFIES DE LES PRESENTACIONS A FELANITX, A BARCELONA I A POLLENÇA

2 pensaments a “BLUES AMB DONES

  1. Retroenllaç: Bartomeu Mestre presenta “Blues amb dones” a Laie – Coses Llegides

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*