VICENÇ M. ROSSELLÓ VERGER; TREBALLS I DIES

Caràtules del llibre primigeni de 1964 i de la feliç edició catalana del 2018

Era l’any 1964 quan la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Palma va editar la tesi doctoral de Vicenç M. Rosselló Verger (Palma, 1931). Record com si fos ara l’aparició del llibre, perquè l’impulsor de l’edició, Bartomeu Barceló Pons (1932-2012), en Pipota per als qui el teníem d’excel·lent professor de Geografia al col·legi de Sant Francesc de Palma, ens va fer el cuc de l’orella malalt, enaltint les virtuts del treball i recomanant-ne la lectura. El fet és que el volum era de luxe i s’incorporà a la felanitxera llibreria familiar; no debades l’estudi abastava els pobles de Manacor, Llucmajor, Campos, Ses Salines, Santanyí i Felanitx.

A les darreries del 2018, per iniciativa de Damià Pons (Campanet, 1950), amb l’impuls de l’IEC i el suport de l’IEB, s’ha procedit a retornar l’obra a la llengua original que la va generar més de mig segle abans, amb una notable millora de qualitat fotogràfica. L’encert mereix una salutació de benvinguda, perquè som davant d’un llibre que, més que “un clàssic” com l’ha qualificat l’autor, ha esdevingut un llibre de culte i un model de referència en el camp de la Geografia moderna. És un treball, amb plena vigència, que no només hauria d’entrar a les cases dels pobles objecte del minuciós estudi, sinó sobretot a les escoles i a les biblioteques de qualsevol encuriosit per la Geografia Física i Humana del País. Cal posar èmfasi en aquesta doble condició tal com fa avinent l’aristotèlic autor, defensor a ultrança de la Cultura total: “No es pot saber de Geografia Física sense saber-ne d’Humana, i a la inversa, tampoc.”

Aquest immens treball es va concebre, realitzar i publicar en uns anys clau de canvi per Mallorca, just encetada l’emergent economia turística que, de manera abassegadora i a les totes, va capgirar de manera substancial i transcendent el model de vida de les illes Balears i Pitiüses. Els pagesos abandonaren fora vila i es transformaren en agents i manobres del turisme. Deixant el conreu de la terra, majorals i amitgers partiren cap “a la vorera de mar” i provocaren un nou repartiment poblacional, amb la litoralització o, dit més a la grossera, l’atolonització de Mallorca, tal com ha palesat Onofre Rullan (Esporles, 1958); una dispersió incrementada amb l’efecte crida laboral a una allau immigratòria que també afectà la demografia, el territori i la identitat lingüística i cultural. La primeria dels anys 60 del segle XX, amb l’anomenat boom turístic, brollà una Mallorca trabucada cap baix, cul alt.

Esmussa veure com cala Marçal i Portocolom l’any 1962 (per esmentar només les primeres fotos del treball)

Les 550 pàgines del llibre, amb profusió de mapes, fotografies, il·lustracions, quadres amb dades (i més d’una pinzellada poètica), troben des de l’índex un itinerari d’enriquidora lectura farcida d’informació i saviesa. El paisatge (les serres, les marines, les costes…), el clima, les aigües, la vegetació, la fauna, la població, les activitats econòmiques, l’estructura agrària, el regadiu, la ramaderia, les indústries agrícoles, el comerç, les comunicacions, la mar… tot sempre descrit amb el detall de l’evolució històrica. A la presentació del llibre, a més de detallar la metodologia que va utilitzar per fer el treball, l’autor va referir-se a les equivocacions quant a les previsions relatives al futur de l’agricultura a Mallorca, subjugada i supeditada totalment al sector terciari, i va deixar caure sucoses conclusions: “El turisme és una maledicció des del punt de vista cultural, i no diré econòmic, que també.” (*)

Foto: Lorenzo (revista Mètode)

A l’hora de valorar la tasca ingent d’aquest octogenari autor (com així n’hi ha que no perden mai la cara de polissó?), revoltat contra l’exercici d’una pacífica jubilació com a dret consubstancial amb l’edat provecta, és fàcil aclarir com així convida a rescatar de la memòria una referència a l’antic i llarg poema grec escrit vint-i-vuit segles enrere per Hesíode: Treballs i Dies. Certament, la prolífica tasca de Vicenç M. Rosselló Verger, obligaria a emplenar una bibliografia extensa i, en el seu cas i contra la indiferència, la negligència i la desídia habituals, arreu justament reconeguda. Això si és que els reconeixements qualque vegada rescabalen i fan justícia a les feines impagables.

Una mostra d’aquesta intensa activitat són dues publicacions més aparegudes, talment la reedició comentada, dins de l’any 2018. La primera, Rèquiem per als molins aiguaders de Mallorca, des del títol ja delata la conclusió del treball. La segona, per un especial interès personal, m’obliga a dedicar-hi un comentari afegit.

 

Anunci de la presentació

El 27 de juliol del 2018, a l’Auditori de Santa Margalida, es va presentar Pere J. Estelrich Fuster (1844-1912). Capdavanter de l’agricultura a Mallorca de Vicenç Rosselló Verger. Assabentat per una convidada a l’acte rebuda a misses dites, vaig fer mans i mànigues per fer-me amb un exemplar, cosa que va ser possible gràcies a la generositat i als bons oficis de l’historiador, gestor cultural i bon amic Antoni Mas i Fornés (Santa Margalida, 1968). El meu interès en la biografia de l’enginyer agrícola, a banda de la garantia del mestratge de l’autor, derivava de la memòria oral dels meus pares i d’uns documents sobre la intervenció que va fer a una finca familiar del llevant de Mallorca. En concret, Pere Estelrich va ser qui va animar l’Ajuntament de Manacor l’any 1897, amb motiu de l’Exposició Agrícola, a condicionar les coves del Pont i del Pirata per a ser visitades.

A més d’escriure dues guies en castellà i una en francès, Estelrich va restaurar el pont d’entrada a una de les coves, va fer sembrar d’ametllers les tanques (“cloves” a Manacor) de tot l’entorn, va dirigir les obres d’un embarcador de fusta a cala Falcó, on desembarcaven els visitants, i va projectar el camí de pujada des de la cala fins a les enramades que es varen aixecar per aixoplugar (i també per protegir del sol de l’estiu) els carruatges a l’explanada de davant les coves. Pere Estelrich va mostrar aquelles belles cavitats a milers de visitants; entre d’altres al pintor rossellonès i de parla catalana Gaston Vuillier (1845-1915) i a Édouard Martel (1859-1938), considerat el pare de l’espeleologia. Ambdós difondrien el coneixement d’aquelles coves, qualificades per Estelrich com les més meravelloses de Mallorca.

La cova del Pont topografiada, amb errors, per Martel l’any 1901

La iniciativa d’Estelrich es va documentar en un contracte entre el propietari de la finca, Joan Burgues Cotoner (1853-1931), que va assumir i va pagar fins a dobler i malla totes les inversions, i l’Ajuntament de Manacor, responsable de cobrar les entrades, retornar a terminis les inversions i fer-se càrrec del manteniment. L’incompliment de la institució municipal, tot i els recordatoris, les crides i les reclamacions públiques, va provocar que l’any 1906, just després de la visita dels inscrits en el Congrés Europeu d’Odontologia que es va fer aquell any al Grand Hotel de Palma, es fes la darrera visita oficial. Les estirades amb l’Ajuntament de Manacor disgustaren tant el propietari que decidí donar per perduda la inversió, va posar barreres a les dues coves i va rodar clau. D’aleshores ençà, aquell visionari projecte pioner de turisme cultural d’Estelrich va acabar per anar-se’n en orris. Les coves esdevindrien durant dècades secrets de contrabandistes.

Postals (1906) del Grand Hotel de la Cova del Pirata i del Pont

De totes les intervencions d’Estelrich derivades de la seva emprenedora iniciativa, avui encara roman per testimoni el pont que va restaurar i que dóna nom a una de les coves i el camí de paret seca per on pujaven els carros des de cala Falcó fins a les coves. Malgrat les grans torrentades del segle, el camí ha resistit l’embat de les aigües. Òbviament, les enramades de davant les coves i l’embarcador de fusta de cala Falcó no varen resistir el pas del temps i, a la meitat del segle XX, varen desaparèixer els últims vestigis, talment com un dels últims vells marins que va ser assassinat a cala Falcó per un valent guàrdia civil. Tota una metàfora. Romanen encara també, gràcies a la descripció de les guies, els noms que va posar Estelrich a totes les cavitats de les coves i a més d’una dotzena de punts destacats.

Dues obres de Pere Estelrich: la restauració del pont i el camí “de pujada” des de cala Falcó

Òbviament, la biografia escrita per Vicenç M. Rosselló Verger, tot i esmentar les guies de les coves, no detalla les intervencions que Estelrich va fer a la finca de Son Fortesa (avui una de les segregacions de Can Fresquet). La gran tasca que va fer l’enginyer margalidà no reclama entrar a la menuda a tots els seus projectes, sinó recobrar la seva figura com a home de progrés avançat al seu temps. Republicà i admirador de la cultura francesa, estava al dia de quantes innovacions brollaven en el camp de l’agricultura, molt en especial la mecanització de les feines.

El llibre és auster, amb només 70 pàgines, però l’autor fa un retrat prou complet: contextualitza la situació del camp mallorquí, detalla els orígens familiars d’Estelrich, els seus llibres, les col·laboracions periodístiques, les peripècies per obtenir les càtedres que pretenia i arrodoneix el retrat amb algunes de les extravagàncies i rareses del protagonista, la qual cosa confereix una nota d’humor que va bé tant al tarannà de Pere Estelrich com al de Vicenç Rosselló. Només una de les facècies que transcriu l’autor em permetrà cloure, amb una rialla fresca, aquesta etzibada balutxa: Estelrich, va ser catedràtic a l’Institut. En el llibre La ciudad desvanecida de Màrius Verdaguer (1885-1963), millorat gràcies a l’excel·lent traducció al català de Nina Moll Marquès (1945-2009), amb La ciutat esvaïda, es relata la reacció que va tenir Estelrich quan els deixebles li entraren un ase a l’aula. El professor, com qui no veu la cosa, va impartir la classe i, en acabar, es va fer el sorprès de veure l’endemesa i va deixar ben esculats tots els presents. De partida, mentre abandonava la classe, exclamà:

¡Me lo miro y no lo creo!

¿Un burro en clase de oyente?

¡Gracias a Dios que al fin veo

una cara inteligente!

 

(*) Podeu escoltar i veure la presentació completa a

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*