AMARCORD (o ara que encara me’n record)
Deixa un comentari
El setembre de 2013, vaig rebre un correu de Mateu Pascual Terrasa, excompany d’estudis del Col·legi Sant Francesc de Palma, on vaig anar a escola nou anys, des del 1959 fins el 1968 quan vaig partir cap a Barcelona, on vaig fer el pre-universitari a l’Institut Jaume Balmes i estudis d’informàtica a l’Institut Fich i a la casa IBM de la plaça Urquinaona.
Mateu Pascual s’havia posat la fita de reunir els antics companys de curs. Una feina que requeria moltes d’hores i un gran esforç, ateses les dificultats de localitzar, després de tants d’anys, un centenar llarg de persones escampades arreu. A Sant Francesc, de cada nivell hi havia tres grups (A, B i C) de més de 30 alumnes cada un fins a finals de 4rt (aleshores, amb una revàlida a l’Institut, “batxillerat elemental”), i dos a 5è i 6è (amb una segona revàlida, el “batxillerat superior”). No puc dir si PREU també eren dues aules o es reduïa a una.
Fos com fos, la feina de Mateu Pascual es va veure recompensada per la bona acollida d’una bona part dels excompanys i, des del 2013 ençà, ha organitzat aquest dinar anyal en un ambient de bona companyonia. Per diverses raons no m’havia estat possible assistir a les cinc primeres edicions, però enguany m’hi he pogut afegir. Tot i les bones informacions rebudes dels dinars anteriors, he de confessar que hi vaig anar amb una certa precaució. Quins lligams ens poden unir després de tantes dècades? Els qui encara hi som hem superat dues terceres parts de la nostra vida i anem, imparables, cap a l’edat provecta. És evident que els anys ens han transportat per cruïlles molt diverses i hauran multiplicat la distància entre uns i altres; diferències a rompre d’opinió política, de creences, d’aficions, de relacions socials i personals…
Dia 29 de novembre, al Racó de Gènova, ens reunírem una cinquantena llarga de persones, més de la meitat de les quals no havia tornat veure d’ençà del juny de 1968; és a dir, passats més de 50 anys. Era lògic, per tant, que tot i tenir al cap la relació dels companys (recordats a partir dels dos cognoms, i no dels noms, ja que a l’escola només ens esmentaven els llinatges) i de descobrir, endevinar o intuir moltes de les fesomies, he de dir que amb més de la meitat dels assistents vaig ser incapaç de relacionar les cares amb els llinatges, Serveixi com a excusa el fet ja indicat que ens reunírem els exalumnes de les tres aules de cada curs. És a dir que, amb la majoria, no havíem anat a classe plegats i la nostra relació compartida era només del temps del pati. També vaig trobar a faltar alguns dels companys amb qui havia tingut més amistat (Antoni Salvà Verd, Ernest Ferrer Guàrdia, Jaume Sitjar Ramis…), alguns dels quals ja no tornarem a veure (Agustí Bellafont Fontirrroig, Pere Joan Costa Costa…).
Gairebé tots els assistents, la immensa majoria, ja som jubilats. Això vol dir que ens hem retrobat, fent un triple salt mortal de 50 anys, després de sobrevolar l’etapa laboral. Tot i les meves reticències apriorístiques, la veritat és que l’experiència va ser molt positiva i agradable. Més que caure en la recreació de les anècdotes escolars, almenys entre els companys de taula més propers, vàrem poder posar-nos al dia i saber què havia estat de les nostres vides. La conclusió majoritàriament compartida era que el temps ens ha passat volant. En demanar noves sobre els qui no havien assistit, ens assabentàrem de la llunyania de Mallorca d’alguns i, en més d’un cas lamentable, de la mort d’alguns altres.
En el curs de la correspondència amb Mateu Pascual, arran que m’enviàs una fotografia del viatge d’estudis, va sortir la idea de convidar els excompanys a aportar fotos i documents que puguin conservar (la revista San Francisco, els butlletins de notes, alguns dels llibres que vàrem estudiar…) de cara la confecció d’un àlbum que ens transporti visualment i virtualment en aquest transcórrer per les nostres vides (*).
Les poques hores compartides del dinar no varen permetre rescabalar la memòria del tot, però em varen fer recobrar l’atmosfera dels estudis mitjans i redescobrir algunes de les amistats perdudes dins la boira del temps per la distància i les circumstàncies. Sense nostàlgies estantisses, serà qüestió de repetir l’experiència i compartir novament històries de la caminada que hem fet, amb moments meravellosos i altres de no tan bons, un centenar llarg de persones nascudes l’any 1952.
Que l’any vinent ens puguem retrobar tots els qui ens hem vist enguany i tots els qui no han pogut venir amb salut i alegria!
(*) Crec tenir molt poques fotografies de l’aquella època per aportar. De moment, aquestes:
