MIRALLES; UN SOLDADET D’AMÉN DE FRANCO

Miralles, l’any 1932, encollat d’espanyolitat. (Galeria de Presidents de la Caixa de les Balears. Foto BMS)

Coneixereu la veritat i us farà lliures

Lema de la CIA (usurpat a Joan 8, 31-42)

UNA INFORMACIÓ PRÈVIA

La pràctica totalitat d’autors que han analitzat la conducta del bisbe Josep Miralles i Sbert (1860-1947), a partir de la insurrecció armada feixista-militar de 1936, coincideixen en qualificar globalment l’actuació com a controvertida. Això no obstant, les darreres aportacions documentals que s’han fet públiques aquesta darrera dècada, conviden a modificar la visió benèvola d’una conducta que mereix un rebuig sense excuses ni ambigüitats. Malgrat els escrits de Miralles que es detallaran, encara prevalen estalonades tres consideracions que, amb els documents descoberts i aportats recentment, cal eradicar de manera taxativa atesa la seva falsedat. En concret, una hipotètica animadversió del bisbe respecte dels falangistes i fins i tot de l’exèrcit revoltat, la defensa de l’autonomia de l’Església respecte del poder militar i, en tercer lloc, la disposició permanent a reclamar indults i a salvar vides. La lectura i l’anàlisi de la documentació publicada convida a rebutjar les tres conclusions generals descrites que s’han entronitzat i han passat a fer part del discurs oficial dominant. Ben al contrari de les tres consideracions referides, Miralles va ser un actiu col·laboracionista, va subjugar l’Església al poder civil i al militar i, en més d’un cas demostrable (el de Jeroni Alomar no admet lectures esbiaixades), va ser un element clau en la perpetració de crims de guerra, abominables des de qualsevol perspectiva ètica i, de manera intensa, des de la de la moral cristiana. De beneit1, com l’han volgut descriure els qui encara ara (tot i l’evidència documental) el volen justificar, no en tenia un pèl! Sí, i molt!, de mentider, de manipulador i de còmplice actiu dels criminals de guerra!

Per no endinsar-me en una polèmica pretensiosa d’esmenar la plana a ningú sobre tot allò que ja s’ha dit, vull expressar el meu estupor davant de l’exclusió d’una correspondència bàsica del bisbe Miralles que ningú (almenys jo no ho he vist) ha tingut en consideració. Es tracta de les cartes oficials entre el bisbe de Mallorca i Isidre Gomà i Tomàs (1869-1940), primat d’Espanya, durant tot el conflicte bèl·lic i, més enllà de la guerra, fins a la mort del cardenal. Aquesta correspondència que, per a mi, resulta transcendental per definir l’abjecta conducta de Miralles, és pública gràcies al Centre Superior d’Investigacions Científiques que, des de l’any 2001 fins el juliol del 2012, va editar en tretze volums l’Arxiu Gomà, amb més de 5.000 documents que inclouen tot l’epistolari oficial. No cal fer crides sobre el superior interès historiogràfic d’aquest llegat que, en el cas concret de la conducta de Miralles, desfà les justificacions que se li han dedicat. Els pedaços calents, amb interpretacions fetes amb especial cura i deteniment, fan sospitar sobre compromisos o pactes orientats a no destapar el vertader rostre d’un atípic i gens vulgar protagonista d’una guerra incivil.

He escrit que em causa estupor no haver trobat anàlisis de la correspondència entre Miralles i Gomà. Vull creure que m’han passat per malla, perquè no me’n sé avenir que, amb l’allau de solvents investigadors en el camp de la Història Contemporània que tenim a Mallorca, no s’hagi abordat l’Arxiu Gomà i, passats sis anys d’ençà de l’edició, no s’hi hagi afuat ningú per extreure les notícies reveladores que s’hi acaramullen. Encara em costa molt més de creure que aquesta correspondència no estigui curosament estotjada i classificada a l’Arxiu Miralles del Palau Episcopal, un arxiu inexplicablement blindat, tot i la certesa que ha estat posat a disposició d’alguns beneficiats2 i, de manera discriminatòria, no és a l’abast d’altres investigadors3. A més de la correspondència publicada de l’Arxiu Gomà, també hi ha notícia d’altres escrits de Miralles. Un exemple relativament recent el constitueixen les cartes, amb el segell episcopal, enviades al rector de Llubí, Llorenç Martorell, on es posa en evidència la capacitat de mentir i de manipular de Miralles en el cas de l’assassinat de Jeroni Alomar Poquet. D’aquestes cartes, tampoc no he vist que n’hagin dit res els qui han tengut el privilegi episcopal d’accedir als arxius reservats, on per pulcritud i lògica hi toca haver les còpies de les cartes enviades i les originals rebudes.

1. EL CAS DE JERONI ALOMAR

Invitació a la pre-estrena del documental que es va projectar a Llubí el 17 de juny del 2018

La mort com a coartada, pre-estrenada a Llubí amb el títol Les campanes no tocaren a mort, sobre la vida i l’ignominiós afusellament de Jeroni Alomar Poquet, és un excel·lent documental des del punt de vista creatiu, tant artísticament com tècnicament. És, també, una novella i sana contribució a divulgar la figura d’una persona que va ser assassinada de manera vil i, en certa manera i en bona part, en rescabala el prestigi. Si més no, ajuda a treure del pou de l’oblit el seu record, reivindica la seva personalitat i denuncia, sense eufemismes ni contemplacions, el mal que li infringiren i que repercutí i malmenà la vida del seu germà Francesc i de la seva mare Isabel. Part damunt de tot, és un crit contra l’oprobi i la condemna a una segona mort: la del silenci imposat sota amenaces. El reportatge, produït per Antoni Capellà i Agustí Torres, amb direcció del primer, és un bell reconeixement i, encara que molt previsiblement apareixeran noticies encara desconegudes, constitueix una necessària aportació reparadora que completa, complementa i amplia la biografia que, l’any 1995, Nicolau Pons va dedicar a Jeroni Alomar, per vindicar-ne la memòria. En definitiva, som davant d’un excel·lent treball que fa justícia i que complaurà l’espectador. 

El documental m’ha accentuat les ganes d’abordar un endarrer (pendent de fa més de 50 anys), i m’ha convidat a revisar i reflexionar sobre l’emboirada actuació, cada dia més evident, del bisbe Miralles. Passen els anys i encara no s’han il·luminat les ombres del personatge. No hem esvaït el paper que va jugar, no només en la persecució i assassinat d’Alomar, sinó amb la seva gestió durant els anys de la guerra i la primera postguerra. La meva opinió és que perdura i s’ha fet crònica una aura de protecció benèvola que, malgrat la documentació recent que desfà la calça dels apriorismes, agombola la figura del bisbe Miralles i, en línia amb el discurs oficial dominant, s’aferra a l’espai llenegadís de les “interpretacions”. Afirmar que plantà cara al poder militar, que preservà la independència de l’Església i que va fer tot el que va poder per salvar la vida d’Alomar (entre d’altres), són tres falsedats com la Seu bones de desmuntar documentalment i, per això mateix, no resisteixen una lectura objectiva, perquè sobrepassen el límit del que és opinable per endinsar-se en el camp de la manipulació històrica.

La meva esquifida participació en el documental esmentat es va reduir a dues frases: el bisbe tenia prou autoritat per impedir l’afusellament del capellà Poquet, i, abans de la condemna (conscient que el fiscal demanava dues penes de mort), Miralles va escriure que, fos quin fos el càstig, Alomar el tenia «ben merescut». Ambdues afirmacions apareixien sense acompanyar-se de prova ni argument, tot i que a l’entrevista filmada havia esmentat les fonts i aportat la transcripció dels documents que les emparava, amb l’afegitó de converses sobre el tema, unes amb l’historiador Antoni Pons i una altra amb el bisbe Teodor Úbeda, que verificaven el comportament execrable de Miralles. Ja se sap que un audiovisual no admet notes a peu de pàgina, però des d’aquesta pàgina sí puc fer l’aportació documental.

Verba volant scripta manent… que cantin papers i mentin barbes!

Edició, en tretze volums (2001-2012), de l’arxiu Gomà que destapa correspondència inèdita de Miralles

A) Quant a l’Arxiu Gomà (i presumiblement a l’Arxiu Miralles)

Els documents de l’Arxiu Gomà són públics i fàcilment accessibles, la qual cosa permet de detallar alguns fragments rellevants.

Carta de 5 de maig de 1937 del bisbe Miralles al cardenal Gomà:

He de enterar a V. Ema. de otros penosísimos asuntos. (…) La segunda lacra es el Rvdo. Jerónimo Alomar y Poquet, de unos 43 años, acusado de facilitar la evasión de un desertor, ya le nombraron abogado, creo que lo pasará mal, pues está convicto y confeso, pero sea cual fuere su castigo lo considero muy merecido puesto que todo lo hecho, y mucho más lo anterior, lo hace a sabiendas.

Aquesta carta, s’envià només una setmana abans del judici d’Alomar quan ja se sabia que el fiscal demanava dues penes de mort. Cal afegir que el mes de setembre de 1936, el bisbe Miralles, en carta al rector de Llubí, Llorenç Martorell, ja havia pronosticat l’afusellament d’Alomar (ho documentarem més endavant). Quina premonició profètica, la del bisbe, sobretot quan ho va escriure mesos abans de l’hipotètic delicte que li imputaren i abans que la Falange el fes caure en un parany orientat a obtenir una prova inculpatòria.  

A la mateixa carta de dia 5 de maig, Miralles diu a Gomà ben content: «el Gobernador militar se ha portado y sigue portándose muy bien conmigo».

 

Carta de dia 24 de maig de 1937 de Miralles a Gomà

Informa que la sentència del Consell de Guerra ha condemnat Alomar «a la última pena»”.

«El sábado 15 había de aprobar la sentencia el Exmo. Sr. Comandante Militar, y el día antes lo visité para ver si aprobaba los telegramas míos: uno al Excmo. Sr. Jefe del Estado pidiendo el indulto, y otro a Vuestra Eminencia rogándole que apoyara la petición. Los aprobó, pero los consideró prematuros. Envié el lunes 17 a Estado Mayor para ver si estaba aprobado el fallo, y contestaron que lo ignoraban y pidieron los telegramas pues, enviándolos ellos, llegarían mucho antes a su destino que si yo los expedía ordinariamente, lo cual agradecí. Como nada se ha sabido desde entonces, he de creer que el Sr. Comandante Militar habrá propuesto el indulto, pues lo ha hecho ya con varios seglares y cada vez le ha sido otorgado.

Crea que es agudísimo dolor tener estas tres malas cabezas en un clero como el mío.»

Aquesta comunicació (i més la de dia 14 de juny que veurem a continuació) delata que Miralles, en contra del que va assegurar per escrit en diverses ocasions, mai no va enviar els telegrames, sinó que els va confiar al comandant militar (a qui abans demanà autorització, submís sempre).  

Carta de dia 14 de juny de 1937 de Miralles a Gomà

A misses dites, ja perpetrat el crim, informa del Consell de Guerra celebrat el dimecres 12 de maig que sentencià a mort Alomar, per «auxilio a la rebelión, favoreciendo una deserción»

«…lo supe el jueves, al regresar de la Asamblea de Luch; y el viernes visité al Comandante Militar presentado a su aprobación dos telegramas: uno al Generalísimo, pidiendo el indulto del condenado a muerte, y otro a Vuestra Eminencia, rogándole apoyo para mi petición; los aprobó el Comandante, y, por no estar aún firmada la sentencia, me dijo que me avisaría; la sentencia no fue confirmada hasta el lunes 17; el martes 18 envié a mi Capellán con los telegramas para pedir permiso a fin de cursarlos; y el Jefe de Estado Mayor se quedó con ellos, pues así – dijo – llegarían más pronto a su destino que si los expedía yo personalmente. Supongo que el General Franco y Vuestra Eminencia los recibirían; pero como el tribunal ni Comandancia pudieron aconsejar el indulto, la sentencia hubo de cumplirse el lunes 7 de este mes, muriendo el desdichado Alomar ejemplarmente. Esperemos – así lo confío – que no se habrán de lamentar más lacras.

En aquesta carta, a banda de deixar clar que Alomar era una “lacra”, es fa molt evident la submissió absoluta de Miralles a les autoritats militars. Arriba al límit de demanar permís per enviar un telegrama, no ja a Franco, sinó al seu superior eclesiàstic! Després d’aquest acte de vassallatge, ¿amb quina solvència o rigor, però sobretot amb quina decència es pot afirmar que Miralles defensava la independència de l’Església respecte del poder militar? Com es pot emboirar tant la realitat?

De la confessió a Gomà, es dedueix que els dos telegrames confiats a Capitania no es varen enviar mai i que la tantes de vegades al·legada petició d’indult no va sortir de Mallorca. De fet, el telegrama a Gomà no apareix al minuciós catàleg de l’arxiu del cardenal. Finalment, cal demanar-se ¿com així es limita a dir que va morir exemplarment?, ¿com així amaga al seu superior les darreres paraules d’Alomar (¡Viva Cristo Rey! ¡Paz y Justicia!) que a continuació comprovarem que el bisbe coneixia? ¿Passava pena que Gomà emetés qualque tipus de privilegi, sufragi, indulgència o reconeixement a favor del capellà pel seu comportament en el patíbul?

Carta de dia 20 de juny de 1937 de Gomà a Miralles

Sobre la petición de indulto del sacerdote de referencia, se debieron hacer las oportunas gestiones que no puedo concretar ahora, ni puntualizar su relato porque tengo el archivo en Pamplona a donde tengo que volver en breve.

Aquesta resposta evasiva fa sospitar la ignorància de Gomà sobre la petició d’indult i persisteix en convidar a la deducció que ni Franco ni Gomà no la reberen, senzillament, perquè ningú no va enviar els telegrames. En una carta posterior, Gomà escriu sobre el tema a Miralles:

Siento el triste fin de Alomar. Pero si ha sido justa la sentencia no hay más que lamentarlo y bajar la cabeza.

Justa una sentencia per «auxilio a la rebelión» executada pels vertaders rebels? Justa per intentar ajudar a salvar vides en perill, acció emmarcada dins de les obres de misericòrdia de l’Església?

Carta de dia 6 de juliol de 1937 de Miralles a Gomà

A las 10:45 y de una vez recibo las cartas de Vuestra Eminencia de 17 y 20 de Junio. (…) Agradezco la gestión para el indulto del desdichado Rdo. Jerónimo Alomar (q.s.G.h). No me interesa saber el resultado, porque ninguna relación tengo con su rarísima madre y con su hermano, también procesado.

Miralles menteix. I tant que va tenir relació amb sa mare! I està documentada! L’amenaçà amb excomunicar-la si no retirava una denúncia amb fets objectius i, després de l’assassinat d’Alomar, es negà a atendre-la i li prohibí fer un funeral pel seu fill. Quant al germà, mai no va correspondre l’escrit que li va remetre l’octubre de 1936 en demanda d’empara (també documentat).

L’historiador Gabriel Alomar amb cartes de Miralles (DM)

B) Cinc cartes més [poc conegudes encara] del bisbe Miralles

L’investigador llubiner Gabriel Alomar Serra, bon coneixedor de la vida i peripècies de Jeroni Alomar Poquet i del seu germà Francesc, l’estiu del 2017, arran del 80è aniversari de l’afusellament del capellà, va fer públic el descobriment d’unes lletres del bisbe Miralles al rector de Llubí. En total són set cartes, quatre de les quals es refereixen a Jeroni Alomar, amb una carta més adreçada al rector de Bunyola4. El conjunt contribueix a desemmascarar la imatge proteccionista del bisbe Miralles. Les cartes, amb l’advertiment que són reservades (confidencial o «confidencialísimo»), van adreçades amb el segell episcopal. Cal tenir en compte que el rector de Llubí, Llorenç Martorell, com veurem més endavant, va ser un dels qui denunciaren als dos germans Alomar, fent costat al falangista Canuto Boloqui i al capellà falangista Melcior Tugores de Sa Pobla. Igual que les cartes adreçades al cardenal Gomà, tenen la característica que no són imputacions alienes, sinó que és el mateix Miralles qui aporta les informacions que verifiquen el seu col·laboracionisme mesell al govern militar i el seu suport, fins i tot la seva instigació, al càstig.

Carta de Miralles a Martorell de 3 de setembre de 1936

En resposta a una carta de dia 2 de setembre, on el rector de Llubí l’havia informat de la detenció aquell mateix dia del germà de Jeroni, Francesc, amb l’encapçalament «RESERVADO», Miralles explica que el vicari general castrense (era Francesc Sureda i Blanes) li ha dit que hi ha «muchas denuncias» contra Jeroni Alomar i que seria convenient recloure’l al convent de la Missió o al de Sant Francesc. El bisbe demanà a Sureda una concreció per escrit de les denúncies. Una concreció que no arribà mai, més enllà que Alomar tenia una ràdio o que no va contestar amb l’entusiasme que volien els falangistes «los vítores de Viva España». L’escrit acaba animant al rector: «Si tiene Vd. influencia con la familia Alomar, que quiten cuanto antes la radio: a uno encontraron una en Pont d’Inca, y el otro día le hicieron funerales en la Merced». Però el més cridaner i sospitós d’aquesta carta és que Miralles escriu: «Como enmedio de la actual situación tenemos la suerte de que la autoridades militares nos respetan y consideran, a esto deberá Alomar no ser fusilado como ya lo estaría y como llegué a temerlo días pasados». Aquesta referència a l’afusellament delata totalment Miralles, perquè la fa no només abans de formalitzar-se contra Alomar cap acusació, sinó més de mig any abans del parany que li farien els falangistes per provar la seva col·laboració en ajudar a sortir de Mallorca alguns perseguits. Vaja excusatio non petita, accusatio manifesta!

Carta (targeta) de Miralles a Martorell dia 3 de maig 1937

Quan ja s’ha procedit a la detenció de Jeroni Alomar, Miralles exigeix silenci i secret al rector de Llubí, amb amenaça de ser rellevat en cas d’incompliment: «Hágame el obsequio de no decir ni buena ni mala una sola palabra sobre el hermano nuestro preso y encausado. Si pretenden hacerle hablar diga que yo se lo prohibo; si intentan darle noticias, responda que yo no quiero que las preste oído. Sé lo que digo, y no me pida ni me dé explicaciones. NOTA.- Cualquier transgresión en este punto que pudiera comprobarse haría imposible la permanencia de Vd. Ahí».

Carta de Miralles a Martorell de dia 6 de juny de 1937

Aquesta nova carta, amb un segell de «Confidencial», la va escriure poques hores abans de l’afusellament. Afirma que va enviar la sol·licitud d’indult a Franco i a Gomà, però es delata; sap cert que no arribarà quan diu: «Mañana celebraré por el alma del desdichado, quien desde su detención, ni aún ahora, me ha dirigido la menor palabra, ni por escrito ni por conducto de tercera persona». Anima a informar de la carta als seus ajudants de la parròquia, als quals ha d’exigir un absolut secretisme sobre el cas: «Ni usted ni ellos dirán una sola palabra sobre el asunto, ni sobre sus antecedentes ni consecuencias, y si alguien comentare lo ocurrido se retirarán y si fueren preguntados, aun por la familia del infeliz, contestarán categóricamente: «tenemos terminante prohibición de nuestro superior de pronunciar ni oir una sola palabra». L’amonestament acaba amb una altra nota a peu de plana, brindant el trasllat a qualsevol adscrit a la parròquia de Llubí a qui incomodi la situació generada.

Carta de Miralles a Martorell de dia 9 de juny de 1937

També amb el segell episcopal i l’avís de «Confidencialisimo», dos dies després de l’afusellament, informa el rector de Llubí de l’afusellament, amb una notícia ignorada fins ara i d’extrema rellevància. 

«Ayer, estando yo en Sóller, vino a visitarme la señora madre del difunto. No hallándome, pasó a la Secretaría y manifestó su intención de hacer celebrar ahí un funeral. El Muy Ilustre Señor Canciller se lo desaconsejó. Pidió luego indulgencias y él se las concedió. Mi voluntad terminante es que no se celebre ningún sufragio público, pero autorizo la celebración de misas privadas aunque no constituyendo turno sean o no varias el mismo día y sin anuncio de indulgencias. Como la interesada no puede ver a Vd. ni en pintura, procure si ha de hablar con ella extremar la benevolencia y la corrección, pasar por alto cualquier improperio y tener presente que las palabras de Vd. serán repetidas sin atenuaciones. El finado participaba de los sentimientos de su madre respecto de Vd. y esto consta en la carta que me escribió poco antes de cambiar su existencia y queda archivada».

Miralles prohibeix terminantment que es faci cap funeral5, anima, de nou, al secretisme, predisposa Martorell contra Isabel Poquet i, allò que és més rellevant, confessa que va rebre d’Alomar (just abans de ser afusellat) una carta que va arxivar. Aquesta confessió obliga a pensar que, no només hauria de ser al fons reservat de Miralles del palau episcopal, sinó que, com a darrera carta d’un condemnat a mort, s’hauria de brindar a la família de l’autor i, si no hi posen objeccions, fer-se pública, sigui quin sigui el contingut. Aquesta carta d’Alomar al bisbe hauria de ser objecte de recerca prioritària. Amb tot, sobta que no descrigui l’exemplar mort de Jeroni Alomar que, com veurem suara, havia explicat al rector de Bunyola dos dies abans. Fer parts i quarts és la més petita, entre totes les maniobres de Miralles al llarg de la guerra i no només en aquest crim concret. Com a curiositat, contràriament al que era habitual, la premsa es va fer ressò de les morts d’aquell dia, però els diaris, possiblement advertits, ocultaren la condició de sacerdot de Jeroni i, com els companys de martiri, va passar a la condició de «paisano».

Carta de dia 7 del bisbe Miralles al rector de Bunyola

Entre les dues darreres cartes al rector de Llubí, Miralles va escriure al de Bunyola, d’on era Antoni Rosselló, capellà processat a la mateixa causa d’Alomar i condemnat a 20 anys per idèntic «delicte» (col·laborar en un intent de fuga). L’informa de la sentència i de l’afusellament d’Alomar, el mateix dia d’haver-se executat el crim de guerra. Anuncia la retirada al capellà bunyolí de les llicències eclesiàstiques i afirma que, tant Rosselló com Alomar «ni antes ni después de sus procesos y condenas me han enviado a decir la menor palabra por lo cual no he podido hacer por ellos más de lo hecho». Aquesta pertinaç insistència (renovada després de l’afusellament) contradiu el reconeixement de Miralles d’haver rebut un escrit d’Alomar «poco antes de cambiar de existencia». Les mentides tenen les cames curtes. A qui menteix Miralles? Mentre al rector de Bunyola, ja assassinat el capellà, assegura que no li ha dit res mai, al de Llubí li diu que va rebre una carta abans de ser afusellat. L’escrit també informa que un testimoni presencial (els afusellaments eren públics i la majoria d’alienats que hi assistien feien mamballetes als botxins) l’ha informat que «A. ha muerto ejemplarmente a la voz de VIVA CRISTO REY! PAZ Y JUSTÍCIA, después de haberse despojado del hábito sacerdotal». Insisteix en prohibir parlar amb ningú tant de Rosselló com d’Alomar i conclou «para nosotros han muerto como no sea para encomendarlos a Dios». Encara que Miralles l’enterri en vida, cal recordar que Rosselló no havia mort, sinó condemnat a 20 anys.

Altres escrits de Miralles després de l’assassinat d’Alomar

És lògic pensar que els amagats escrits referits, tant els de l’Arxiu Gomà com el de les cartes als rectors de Llubí i de Bunyola, no són els únics que hi ha d’haver dins de l’Arxiu Miralles que no són públics. Sí que tenim notícies, bàsicament gràcies a Josep Massot i Muntaner, d’altres documents del referit arxiu. 

El 13 de juliol de 1937, un mes després del crim, Miralles envia als capellans de la seva diòcesi unes Prevenciones amb l’avís de no fer cap gestió davant de les autoritats sense permís previ del vicari general i exigint no participar a cap conversa comentant fets que puguin considerar-se «polítics». Manté, així, l’exhortació al silenci dels clergues.

A un qüestionari de 1937, orientat a valorar els martiris dels clergues o, en el cas de morts per causes religioses, també dels seglars, crida l’atenció que Miralles no fes el més mínim esment a la mort d’Alomar («exemplar» i «edificant», segons escrits anteriors del bisbe). Aquest informe pretenia recollir la màxima informació sobre la persecució religiosa6. L’enquesta era molt concreta i tan detallada que semblava indefugible relatar el cas de Jeroni Alomar. En diversos apartats, demanava per les possibles morts dels clergues, amb indicació de la data, del lloc i el màxim de detalls. Insistia especialment en l’exemplaritat de les víctimes en el moment del martiri i, específicament, «si dirigieron la palabra a sus verdugos y en qué términos». Doncs bé, el bisbe de Mallorca no només no va recordar el darrer crit de Jeroni Alomar, sinó que a la pregunta concreta de si hi va haver martiri de «párrocos, otros sacerdotes y seminaristas», la resposta va ser: «Ni una sola baja hubo, a no ser por muerte natural.» Una nova mentida de Miralles!

Miralles amb el Conde Rossi (font: FIDEUS)

En canvi sí va signar, com a colofó del document, una exaltació apologètica que inclou al feixista Rossi i que critica la manca d’entusiasme patriòtic dels mallorquins per ser un poble – diu – que no ha patit prou! L’enaltiment militarista, impropi d’un informe eclesiàstic, verifica de manera incontestable no només d’admiració, sinó la total submissió de Miralles als revoltats:

«Mallorca se adhirió desde el 19 de julio de 1936 al Glorioso Movimiento regenerador de España dirigido por el incomparable Generalísimo D. Francisco Franco Bahamonte (q. D. g.), y nuestra Isla se libró de compartir la suerte de las restantes del Archipiélago Balear. Cuando llegó la expedición del capitán Bayo, el Santo Cristo de Manacor, el Jefe D. Luis García Ruiz, la ayuda del caudillo fascista italiano Aldo Rossi (Arconovaldo Bonacorsi) y la intervencion de las aviaciones de nuestra buena amiga Italia, nos libraron de lo que hubiera acontencido si ocho mil infasores hubieran podido adelantar más kilómetros de lo que en realidad ocuparon. Y la poderosa organización militar, la firmeza de gobernadores civiles, la actividad de autoridades municipales y el entusiasmo de nuestras Milicias, han contenido los efectos de la levadura marxista, nos han protegido contra los aviones enemigos, han enseñado a todos la disciplica ciudadana, y, si no han logrado la intensísima vibración patriótica tan anhelada por los buenos7, se ha debido a la carencia de receptividad de un pueblo no azotado bastante por la desgracia para reaccionar como hace el organismo cuando es invadido por alta fiebre consumidora».

Miralles amb Zayas, cap dels falangistes (font: FIDEUS)

L’escrit anterior de glorificació militarista, està signat dia 5 de juliol de 1938. Passat més d’un any de l’afusellament de Jeroni Alomar, podríem pensar que Miralles és coherent amb les ordres de no fer esment al capellà assassinat o que no el recorda si es va adreçar als botxins. Doncs ni una cosa ni l’altra. En un apèndix del referit informe anterior, escriu: «Es triste haber de indicar lo ocurrido a varios sacerdotes diocesanos desde el Movimiento salvador de España». Naturalment que té ben present Alomar a la memòria… per afegir més foc a la caldera de la poca vergonya i per delatar, una vegada més, la seva nul·la ètica (i no només cristiana) a l’hora de fer sang i carregar d’adjectius desqualificadors a qui no es pot defensar i a qui acusa, a plena consciència de la mentida: Alomar va ajudar els qui volien evadir-se… per doblers! 

«El Rdo. Sr. D. Jerónimo Alomar Poquet, nacido en Llubí en 1894 y residente en dicha villa, totalmente destituido de ejemplaridad sacerdotal, de carácter violento, enemistado con su superior local y a veces con su propia familia, díscolo siempre y sancionado no pocas veces, se distinguió por sus ideas izquierdistas, desobedeció al Alcalde en su prohibición de comunicar a vecinos noticias extremistas recibidas por radio, se disgustó con el Jefe de Falange, fue detenido con su único hermano, y, a causa de graves denuncias, sometido a Consejo de guerra, donde, entre otros cargos, se demostró su participación, por dinero, en la evasión de algunos marxistas. Condenado a muerte, se cumplió la sentencia en 7 de junio de 1937, la cual, después de fructuosa preparación en capilla, sufrió en forma edificante.

Mur de la Memòria del cementiri de Palma, on Alomar va ser assassinat

C) El comportament de Miralles amb la família Alomar

Jeroni Alomar amb sa mare, Isabel Poquet, i el seu germà Francesc

Francesc Alomar Poquet, d’Esquerra Republicana Balear, sis anys més jove que Jeroni, havia estat detingut dia 2 de setembre de 1936 per la Falange i empresonat a Inca. Dos dies després, quan Jeroni acompanyà sa mare a visitar el germà, s’hi presentà Melcior Tugores, capellà falangista de Sa Pobla i un dels qui havia procedit a la detenció de Francesc, li va dir a Jeroni que tenia ordres del bisbe que l’acompanyàs al palau episcopal. En arribar-hi, Miralles li va dir que estaria reclòs uns dies al convent de La Missió. Si l’excusa del bisbe era protegir Alomar de la Falange, sobtava la intervenció d’un capellà falangista, amb coneguda enemistat manifesta amb els Alomar. Fos com fos, Jeroni Alomar va estar confinat a La Missió fins a la tercera setmana d’octubre. En sortir, conscient d’estar amenaçat per la Falange, va optar per no tornar a Llubí i anar a viure a una fonda de Palma. Des de la detenció de Francesc, Jeroni es va dedicar en cos i ànima a treure el germà petit de la presó, sense defallir i a costa d’enfrontar-se amb qui fos contra la injustícia. Entenia que, en el rerefons, l’empresonament de Francesc anava contra ell i, certament, no anava gens errat.

Francesc, arran d’unes amenaces rebudes estant a la presó, va decidir escriure a Miralles, a finals del mes d’octubre, amb indicació que tot el que escrivia era cert i que confiava que el bisbe atendria la queixa. La carta començava així8: «Con toda reverencia y con su debido respeto vengo a exponerle: que estando detenido en la prisión de Santo Domingo de Inca, el jueves dia veinte y dos del corriente mes, a eso de las 8,30 de la mañana vinieron a avisarme para que saliese del calabozo, pues un sacerdote de la Falange, apellidado Sr. Tugores, juntamente con el sacristán de la parroquia del mismo pueblo, querían hablarme, y yo enseguida salí, y me dijo en voz atronadora que mi hermano Jerónimo era un canalla, un sinvergüenza hipócrita, indigno de llevar el vestido sacerdotal a lo que contesté a qué venían todas estas palabras, y el me dijo que el Obispo le quitaría los ábitos , y se se la cargaría con todo su equipo. (…) y profiriendo insultos contra mi hermano sacerdote me volvieron a encerrar».

Aquella mateixa setmana, Melcior Tugores amb Canuto Boloqui i un altre falangista,mentre Francesc està tancat a Inca i Jeroni confinat a La Missió, visiten sa mare a Llubí i li demanen 10.000 PTA si vol salvar la vida dels fills. Al final, es conformaren amb 1.000 PTA, 500 per la vida de cada un.

Aquells dos episodis, ocorreguts durant el mes i mig que Jeroni va ser a La Missió, l’indignaren tant que, en revoltar-se contra els abusos, contribuirien al tràgic desenllaç que acabaria destrossant la família Alomar. Transcorregut un temps prudencial d’espera, en veure que Francesc no rebia l’empara de Miralles, Jeroni Alomar va reflexionar. ¿Era possible que, Tugores proferís aquelles amenaces intimidatòries (augurant que el bisbe li prendria els hàbits) sense l’ordre o, si més no, l’autorització del bisbe? De no haver estat així, la carta de Francesc hauria d’haver provocat immediatament una amonestació del bisbe al capellà falangista pobler. ¿Com així havia estat Tugores el qui el va dur davant Miralles per ser reclòs a La Missió? A aquestes evidències, se n’afegia una altra que igualment implicava el bisbe Miralles. Francesc va ser detingut i empresonat per l’acció de tres acusadors: Melcior Tugores, capellà falangista pobler, Canuto Boloqui, cap de la falange d’Inca, i Llorenç Martorell, rector de Llubí. Algú podia creure que Martorell hauria actuat de no haver rebut la consigna o, si més no, el permís de Miralles? Jeroni Alomar ho va veure clar: tant Tugores com Martorell seguien instruccions de Miralles. No hi havia dubte: qui atiava la persecució era el bisbe de Mallorca. 

Jeroni, revoltat contra l’empresonament del germà i totalment segur que l’ombra del bisbe Miralles planava sobre aquella injustícia, va decidir traslladar els fets a l’empara de la Justícia i va interposar una denúncia a la Comandància Militar. Detallà la detenció i l’empresonament del germà, la visita intimidatòria del capellà pobler, el suborn i l’extorsió a la seva mare, així com la recent confiscació de la casa de sa mare a Sa Pobla.

Quan el bisbe va saber de la denúncia, va afuar un missatger a Jeroni Alomar i, amb amenaces indeterminades, l’obligà a retirar la denúncia. Encara que Jeroni la va retirar, el procediment en curs de la causa 989/36 va mantenir els tràmits i, davant del jutge, tant Melcior Tugores com Canuto Boloqui varen admetre la xifra rebuda, però varen dir que era un donatiu voluntari de sa mare per millorar el tracte als seus dos fills. Vist que el plet brindava bones perspectives, Isabel Poquet va assumir la denúncia i va decidir mantenir-la, però el bisbe Miralles envià un altre emissari per intimidar-la fins a l’extrem d’amenaçar-la que si no la retirava l’excomunicaria. Dona extremadament religiosa i temerosa de Déu, va sucumbir i, amb gran disgust per haver de renunciar a la reparació d’un abús tan flagrant, va retirar la demanda. Miralles, una vegada més, se situava al costat dels falangistes i represaliava una feligresa, a qui havia de protegir. S’ha escrit i documentat, amb testimonis solvents, que la Falange disposava d’una teranyina de corrupció que tenia molts de braços que arribaven fins a les més altes esferes. S’han detallat de Boloqui i, amb molta més informació de Barrado, les aturades a la plaça de Santa Magdalena de Palma dels camions que duien republicans a afusellar, com a darrera oportunitat de salvar la vida a canvi de lliurar els béns als extorsionadors. L’anàlisi de l’extraordinari moviment de canvis de propietat aquell trienni, segurament destaparia moltes d’extorsions. Isabel Poquet seria víctima d’aquesta xarxa mafiosa dels falangistes i, l’autoria confessada de Melcior Tugores, implicaria directament el bisbe Miralles. La mare de Jeroni va renunciar a la defensa de la veritat per tal de no rebre el passaport a l’infern que, amb la seva fe, li podia emetre el bisbe de Mallorca.

És possible que, a banda de les amenaces d’excomunió, hi hagués hagut un quid pro quo per aconseguir que, el 20 de gener de 1937, Francesc fos traslladat d’Inca a Can Mir. Allà va rebre l’assistència continuada del germà capellà fins que l’alliberaren dia 2 de març d’aquell any, però arran de la detenció de Jeroni del mes d’abril, el tornaren empresonar i va estar tancat fins a l’any 1943. En sortir, ni sa mare ni el germà, ja no el varen poder abraçar.

El mes d’abril, gràcies a un parany teixit pels falangistes, coneixedors de l’instint que tenia de practicar les obres de misericòrdia i ajudar als perseguits, Jeroni Alomar va ser detingut i es desmoralitzà. Va prendre consciència que havien dissenyat una operació contra ell. Va tocar amb les mans que, en aquella situació, la lluita contra la injustícia era una causa perduda. No tendria el suport de ningú i, molt menys, d’un bisbe que l’odiava i que estava identificat i conxorxat amb la repressió que patirà Mallorca. Miralles, no només s’inhibiria totalment, sinó que havia estat darrera de la persecució i era partícip i còmplice de l’endemesa.

De la presó estant, sense recursos, sense saber a qui podia demanar auxili, escriu a sa mare animant-la a cercar qualque via de sortida. Ja no hi haurà remei. Dictada la sentència de mort, dia 14 de maig de 1938 Alomar torna escriure a sa mare i, per animar-la, li diu que el bisbe «ha telegrafiado» a Franco i a Gomà9. No explica qui li havia donat tal noticia, però fora voler informa d’una altra greu mentida que es destapà (com hem vist abans) quan Miralles informà Gomà de les gestions en demanda d’un indult que, en cap cas, no va telegrafiar mai. Aquesta mentida també l’explica Miralles als rectors de Bunyola i de Llubí, a plena consciència que mai no va enviar ni a Franco ni a Gomà cap petició d’indult, sinó que la va fer dur per un capellà a Capitania on la va dipositar. Miralles bravejava d’haver obtingut molts d’indults, sempre de manera indeterminada, i va propagar notícia d’haver-ne intentat d’altres que arribaren tard. Són coneguts els casos d’Emili Darder (1895-1937), metge i batle de Palma, d’Alexandre Jaume (1879-1937)10, exdiputat, o de Pere Reus (1896-1938), un home just i pacífic (era el jutge de pau de Felanitx), però la realitat contrasta i anul·la les exhibicions de Miralles d’intentar salvar vides d’innocents, amb indults que arribaven a misses dites.

Un diccionari imprescindible

Quant a la prohibició «terminante» de Miralles a Isabel Poquet de fer un funeral per Jeroni, està provada documentalment per la carta del bisbe al rector de Llubí, a qui per afegitó predisposa contra ella i la memòria del mort. Igualment provat, per un dels escrits a Gomà, que la considerava «rarísima» i no volia ni parlar amb ella. Igualment provada està l’ordre fulminant d’eliminar de la història l’existència de Jeroni Alomar i arrabassar el seu nom de la memòria col·lectiva. Miralles va decretar i, en bona part aconseguir, un segon i més pervers afusellament; tot molt militar i gens cristià.

Isabel Poquet, amb un fill afusellat i l’altre empresonat, va arribar a perdre l’enteniment i va morir absolutament distanciada del món l’any 1940.

A les víctimes, amb nom o sense, recobrades o no, i a les famílies: doblement víctimes!

D) Manipulacions i mentides a rompre!

De les cartes assenyalades, tant les adreçades a Gomà com les enviades als rectors de Llubí i de Bunyola, podem extreure nombroses conclusions i cap d’elles atenua la conducta del bisbe Miralles: prohibir un funeral, amenaçar, mentir… ¿Quines coses ocultava per fer que declaràs secret parlar-ne, fins i tot amb la família de la víctima, i amenaçàs amb suspensions a qui gosàs esmentar el nom d’Alomar? Talment els sacerdots dels faraons de l’antic Egipte, Miralles pretenia esborrar de la història l’existència de Jeroni Alomar. Perpetrada la ignomínia del crim, volia també assassinar-ne la memòria. ¿Com així aquestes cartes i les comentades a Gomà, amb el segell episcopal, no han estat esmentades pels historiadors que han tingut el privilegi d’accedir a l’Arxiu Miralles? ¿Tenen algun segell especial de prohibició que comprometi als qui tenen la condició de sacerdot? Si no les han vistes al lloc on haurien de ser, ara, arran de publicar-se les de l’Arxiu Gomà l’any 2011 i haver-se fet públiques altres cinc cartes el juny de 2017, sembla procedent convidar a fer les sempre sàvies rectificacions o unes oportunes noves interpretacions, si més no, referides al paper de Miralles.

No! No va imposar la independència de l’Església ni va defensar l’autonomia respecte dels altres poders. No! No va enviar cap petició d’indultar el capellà Poquet a Franco ni a Gomà. No! No va tenir una actuació passiva, sinó d’un col·laboracionisme ben participatiu. Miralles volia obediència servil i es va topar amb una persona íntegra. És palesa a la correspondència. Miralles fa molts de judicis de valor sobre Jeroni Alomar. Diu que «es hombre que no se corrige», quan allò que fa és amagar que no transigeix en lluitar contra les injustícies, que defensa uns principis ètics fonamentals (el dret a la vida, al capdavant) i que no s’agenolla davant de les bravates intimidatòries dels falangistes a ell, al germà i a sa mare. Miralles els menteix, els manipula, els amenaça i els condemna.

Puc aportar, per completar i complementar aquest apartat, un escrit que em va remetre l’amic Llorenç Buades Castell (1952-2015), autor d’una extensa i molt útil pàgina d’internet, Ixent, essencial per estudiar la Germania de Mallorca. L’any 2009, arran d’una polèmica sobre un article on vaig criticar els homenatges a Estelrich, Salvà i Riber, em va brindar suport públic i, en privat, em va fer la confiança d’una llarga confessió sobre la seva nissaga familiar, de la qual transcric un fragment ben oportú: «Llorenç Buades Riber, que feia el nom com a nebot bo per via materna del canonge franquista depurador de biblioteques, també va patir persecució i presó perquè era de les JSU. Encara que el seu nom no apareix, va ser detingut juntament amb el capellà de Llubí, Jeroni Alomar, el mateix dia i a la mateixa pensió. Va salvar la vida gràcies a l’oncle capellà que intercedí a Miralles i aquest ho va exigir a les autoritats Sembla lògic pensar que si Miralles va salvar un seglar, qualque cosa més hauria pogut fer per un prevere. A contrario sensu…

LA NOSTRA TERRA, un altre cap de turc del bisbe Miralles

2. EL CAS BERNANOS

La sang encara rajava calenta sota la lluna per les voreres dels camins i dels cementiris de Mallorca quan, el mes d’abril de 1938, l’escriptor George Bernanos publica a París Les grands cimetières sous la lune, on definia la Guerra dels Tres Anys com «una insurrecció militar i clerical» i atribuïa una gran responsabilitat dels afusellaments al bisbe de Mallorca11: «L’innoble bisbe de Mallorca ho consentia tot». Doncs bé, arran de la publicació del llibre, tant Falange com Govern Civil obriren un expedient i reclamaren informes a distintes persones. Miquel Villalonga es desmarcà covardament de l’escriptor francès i el situà al costat del represaliat grup de LA NOSTRA TERRA a qui adjudica, amb plena consciència de la falsedat, l’organització de l’homenatge que es va retre a Bernanos el 18 de juliol de 193612. No és gens casual que el bisbe Miralles faci exactament el mateix i, en el seu informe, també vinculi Bernanos amb LA NOSTRA TERRA: «Trabó amistad con el grupo literario-político que en la Isla simpatizaba con las ideas y tendencias de la Generalitat de Cataluña, y, habiendo obtenido premio uno de sus libros, el grupo le obsequió con delicado banquete.» L’evident falsedat no pot ser deguda a la ignorància, sinó a una manifesta mala fe. El grup de LA NOSTRA TERRA no podia ser qualificat de polític, perquè el ventall ideològic era molt obert i perquè, majoritàriament, eren poetes i artistes apolítics. El sopar de dia 18 de juliol al Grand Hotel va ser organitzat per l’Ateneu a instància de quatre parelles de germans: els Garcia Peñaranda, els Sureda Blanes, els Verdaguer i, sobretot, els Villalonga. Va ser Llorenç, des del diari El Día i la revista Brisas, qui va convocar l’acte, amb el reclam «Homenaje a Bernanos» i va ser el seu germà Miquel qui es va desfer en elogis a l’escriptor «con quien me une una gran amistad cimentada en la comunión ideológica de ambos». Queda clar que la coincidència política de Bernanos és amb els germans Villalonga, una realitat clara, poderosa i propera que el bisbe Miralles no ignorava i que, quan la tergiversa per capgirar-ne el sentit, delata una manifesta intenció13. El seu informe va argumentar i incrementar la repressió contra els col·laboradors de la revista, fins i tot els conservadors, els quals si tenien qualque convergència amb Bernanos era, per descomptat, el fervor religiós i no, de cap de les maneres, amb la ideologia política de l’escriptor.

3. EL CAS ANTONI PONS

1943. Equip del Manicomi. Mn. Antoni Pons, primer de l’esquerra, L. Villalonga, el quart i darrera B. Mestre

Aquest cas, en relació a la conducta del bisbe Miralles, és el que conec millor i de manera més directa. És també el meu bateig republicà que em va fer badar els ulls, les orelles i l’enteniment; el primer contacte amb una realitat oculta que em convidà, a partir de l’aleshores, a posar en solfa el discurs dominant del nacionalcatolicisme que havia rebut a l’escola i, sobretot, a mantenir una actitud deixondida, inquieta i crítica. Podria dir que l’origen del meu interès posterior per a la història prové d’aquest cas. A diferència dels anteriors, no puc aportar cap document ignorat o desconegut; només un testimoni veraç.

He explicat altres vegades la meva relació amb l’historiador Antoni Pons i Pastor (1888-1976). Havia estat professor de llatí de mon pare i s’havien fet molt amics, fins al punt que mon pare va proveir de franc la fusta per fer els bancs de l’església de Sant Sebastià de Palma, on Pons feia de vicari. No gaire lluny del magatzem de mon pare del carrer de Cotoner, Pons vivia amb la seva germana a una planta baixa del carrer de Monterrei, on vaig assistir a les seves classes «de mallorquí». L’any 1959, va elaborar el recordatori de la meva primera comunió, sorprenentment (aleshores) en català. No s’amagava gaire, almenys davant de la meva família, de ser republicà i catalanista. Record que volia fer llegat del seu arxiu i de la biblioteca a qualque institució catalana, perquè «a Mallorca no ho valorarien i segurament ho destruirien»14. Progressivament, les classes sobrepassaren l’àmbit de la llengua i, poc a poc, va desvetllar els seus traumes, les fílies i les fòbies.

Antoni Pons representa per a mi el referent d’un mestre. S’acaramullen les imatges que el me recorden. Per exemple, la del dia que va venir a cercar mon pare per anar al mateix col·legi electoral a votar el referèndum franquista del desembre de 1966 i va dir «Com a mínim, serem dos a Mallorca que li direm NO». Tenc presents les seves crítiques als atacs a la nostra llengua i cultura del bisbe Hervás (quan feia anys que ja no era a Mallorca), o algunes facècies inèdites de Pere d’Alcàntara Penya de qui va fer una biografia, però de totes les converses, n’hi ha dues que ocupen espais vius de la meva memòria.

Record com si fos ara el dia que ens va narrar l’afusellament d’Emili Darder. Jo era amic i company al col·legi de Sant Francesc d’un nét seu, Josep Maria Cano, qui me n’havia fet una espipellada. El testimoni de Pons era estremidor. Com a capellà del manicomi de Palma, a dues passes del cementiri, trasbalsat per l’anunci dels assassinats hi anava a romandre i, de matinada, s’aixecava a resar en solidaritat amb les víctimes fins que s’apaivagava el so de les bales, dels entusiastes aplaudiments i dels crits a favor d’una Espanya militaritzada. Ell era amic personal d’Emili Darder. S’omplia la boca de la seva relació i de la feina que havia fet per la seva ciutat15. Explicà que la matinada que mataren Darder, Jaume, Ques i Mateu, a la clínica mental també hi havia Llorenç Villalonga que exhibia la seva satisfacció per les morts.

Record també, amb similar intensitat que l’afusellament de Darder, quan Pons ens explicà la mort de Jeroni Poquet que atribuïa a la voluntat del bisbe. Ens va referir l’entrevista que va mantenir amb Miralles quan aquest el va cridar a audiència al palau. El bisbe, el va rebre dret i, quan Pons li anà a besar l’anell, el va obligar a mantenir-se agenollat durant tot el temps. El va blasmar i l’acusà de ser republicà i anar contra l’Església. Li va dir que era a una llista que tenien els falangistes i que si no l’havien mort encara era gràcies a la potestat i a l’autoritat que tenia, com a bisbe, damunt dels militars. Li va prohibir tornar a fer sermons i a publicar articles ni llibres.16 Li demandà abdicar de les seves idees i que, si no volia acabar com Jeroni Alomar, que fes pública la seva adhesió a les noves autoritats (no em consta que ho fes).

Va ser la primera vegada que vaig sentir el nom de Jeroni Alomar. Tot i que al meu costat, en el col·legi de Sant Francesc, hi havia un nebot seu (segons he sabut, tampoc no en sabia gairebé res), em varen haver d’aclarir qui era aquell capellà mig llubiner i mig pobler. Avui, quan pens en aquella confessió d’Antoni Pons em ve el dubte de si la visita a Miralles la va fer quan Alomar estava en capella o si ja l’havien assassinat. Sigui com sigui, Antoni Pons ens explicà que ell no va ser l’únic capellà escridassat i amonestat d’aquella manera humiliant, sinó que feia part d’una llista que havia fet el bisbe, de la qual en coneixia altres noms17. Pons també tenia molt clar que Miralles va utilitzar la mort de Jeroni Alomar per escalivar els capellans dubtosos i, possiblement, els díscols que no podia domesticar. Era sabut que molts de preveres feien burleta del bisbe, perquè no li reconeixien autoritat. Miralles mai no va ser un referent espiritual ni un líder religiós. La confessió d’Antoni Pons, però, no va ser la de major impacte d’aquell dia. La germana del capellà era present i va ser ella qui va afegir una dada dramàtica, de la qual mon pare ja en tenia notícia. Antoni Pons patia un sanglot histèric intermitent molt cridaner. L’havien tractat molts de metges, entre d’altres el psiquiatre Bartomeu Mestre, sense haver sabut posar-hi remei. Doncs bé, la germana va explicar-nos que aquell sanglot el va originar el trastorn emocional d’aquella entrevista, amb la vexatòria humiliació que Miralles havia infringit a l’historiador. Pons, des d’aquell infaust dia de 1937, agenollat als peus d’un bisbe autoritari sense autoritat, fins que va morir el 1976, arrossegà aquell estigma; una pública gramalla infamant de la inquisició.

Anys després, a una conferència, Jaume Santandreu va dir que els falangistes havien visitat Miralles amb els noms de tres capellans. Pretenien obligar el bisbe a triar un nom per fer servir d’exemple i, segons Santandreu, Miralles va decidir aviat: Jeroni Alomar Poquet. Era una nosa. Només li creava problemes i no tenia cap força ni cap argument; no el podia sotmetre de cap de les maneres. La referència a una terna em va fer recordar que Pons parlava d’una llista. La versió de Santandreu podia ser inexacta, però era versemblant. Passarien anys fins a tornar a sentir parlar del tema i endevinar que, efectivament, el bisbe Miralles havia tingut al davant una llista i, molt possiblement (com assegurava Antoni Pons), l’havia elaborat ell.

Dia 7 de juny de l’any 1995, coincidint amb la data de l’afusellament del capellà Poquet, el bisbe de Mallorca Teodor Úbeda (1931-2003) va autoritzar el funeral (a la fi!). No sols això, sino que el va presidir i va demanar perdó, en nom de l’Església, per aquell crim. El sermó es va reproduir en el Butlletí Oficial de la Diòcesi de Mallorca i va ser objecte de molta atenció periodística: «No sé si se trata de un acto de rehabilitación. Diría mejor que se han puesto las cosas en su sitio. Era un acto de justicia que la Iglesia estuviera en el funeral que organizó la familia»18. Aquella declaració, a més d’un acte reparador, era una desqualificació contundent a la prohibició del bisbe Miralles. Úbeda desautoritzà doblement el seu predecessor, tant amb la prohibició de parlar mai més d’Alomar, com en la de fer-li el funeral.

Jo, com molts d’ateus i d’esquerrans, vaig assistir a aquell ofici de dol 58 anys després de l’assassinat. Vaig estar al costat de Príam Villalonga i Ballester (1913-2004), nét i fill de batles republicans de Palma, el qual compartia amb el bisbe Teodor afecció a l’excursionisme (em consta que trescaren per la Serra plegats). Príam, a la sortida, sensiblement emocionat (feia poc temps que havia mort el seu fill, un reputat estudiós d’art), no s’estava d’expressar a tothom una immensa alegria, perquè aquella petició de perdó del bisbe l’havia reconciliat amb l’Església.

Varen passar els anys. L’any 2002, amb motiu dels 90 anys de Josep Coll Bardolet (1912-2007), vaig compartir una taula rodona dedicada al pintor amb el bisbe Teodor Úbeda. En acabar l’acte al Centre de Cultura de Sa Nostra del carrer de la Concepció de Palma, vaig oferir al bisbe el cotxe oficial de l’entitat d’estalvi, però el va rebutjar amablement. Va dir que anar al palau eren dues passes i que només calia travessar el Born. El vaig acompanyar. No ens coneixíem gaire, però anys enrere l’havia anat a cercar i tornat quan va fer el pregó del Concert al Torrent de Pareis i em va fer present del manuscrit original que encara tinc. Sospitava que «travessar el Born» al costat del bisbe, provocaria moltes de salutacions de gent i aturades, però no va ser així. No sé per quines cinc-centes vaig encetar la conversa amb el comentari del nostre comú amic Príam, arran del sermó dedicat a Jeroni Alomar. Com que la cosa va anar bé, li vaig agrair la valentia i vaig gosar treure el tema de l’origen del sanglot d’Antoni Pons i la humiliació patida als peus del bisbe Miralles.

D’aquella conversa, em varen quedar molt clares dues coses. La primera és que Teodor Úbeda va avalar, amb un silenci confirmador, l’existència d’una llista de capellans i, la segona, aquesta sí amb paraules taxatives, que la conducta del bisbe Miralles amb Jeroni Alomar va ser una vergonya. No record exactament si va parlar d’ignomínia o d’infàmia (diria que sí), però tant és amb quines paraules exactes va abominar d’aquella malifeta, el fet és que vaig veure que sabia moltes més coses que jo per desmarcar-se de l’actuació del bisbe que va regir l’Església de Mallorca durant la guerra. 

4. ALTRES QÜESTIONS DISPERSES

Setembre de 1936. Miralles beneeix els avions italians que bombardejarien Catalunya i el País Valencià

* Quan l’any 1896, per oposició, Miralles va obtenir la canongia a La Seu de Palma, va ser nomenat arxiver del bisbat i, fins a l’any 1901, va catalogar tot l’Arxiu Capitular i, en tres volums, va publicar-ne el catàleg. També dirigí el butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana. És de suposar que, amb la seva experiència documentalista, havia de tenir cura especial del seu arxiu i no hauria d’haver perdut els papers

* A la seva arribada a Mallorca, el gener de 1930, una de les primeres accions de Miralles va ser impulsar la Casa de la Sagrada Família a un solar de la Caixa de les Balears a Can Tàpera. El mes de juliol s’hi feren les primeres colònies per a fills d’obrers catòlics per contrarestar les colònies escolars que organitzaven tant els sindicats com les societats mutualistes i, després i ja amb la República, les institucions. El trasllat a Mallorca, procedent del bisbat de Barcelona, va ser per a ell una reculada que atribuïa a la Dictadura de Primo de Rivera (ja en declivi). Tot i això, no va rebre amb ulls d’esperança la República, sinó que va adoptar una actitud crítica que s’anà incrementant, any rere any 

El nacionalcatolicisme. Les autoritats eclesiàstiques desfilant amb els militars revoltats (font: FIDEUS)

* Miralles va fer costat a Zayas, cap de la Falange, a Díaz Freijó, comandant militar, a Álvarez Osorio, governador civil (que era guàrdia civil), al comandant Marin de l’Estat Major, a Benjumea, governador militar i, fins i tot, al Conde Rossi. Va beneir una esquadra d’avions italians que, igual que farien els avions alemanys, bombardejarien diverses ciutats de la península, bàsicament del País Basc, del País Valencià i de Catalunya. Els avions italians, un d’ells pilotat per un fill de Mussolini, bombardejaren Girona, Reus, Tarragona, Xàtiva… Provocaren la mort directa de 4.736 persones només a Barcelona, ciutat que té el dubtós honor d’haver estat el banc experimental de bombardejos sobre població civil que, pocs anys després, els nazis exercitarien sobre Londres. Antoni Maria Sbert i Massanet, el mallorquí fundador d’ERC i conseller de la Generalitat republicana tant amb Francesc Macià com amb Lluís Companys, va qualificar Mallorca com el portaavions de Mussolini i Hitler. El bisbe de Mallorca mai no va condemnar les morts dels bombardejos. Ni tan sols les dels 22 infants d’entre 5 i 13 anys que estaven refugiats a Sant Felip Neri esclafat per les bombes italianes (vg. fotocomposició al final de tot). Eren morts amb armes beneïdes!

* Miralles, a diferència de Vidal i Barraquer o del bisbe Mújica19, no només va signar la Carta colectiva del Episcopado Español a los obispos del mundo entero, sinó que va dir que «la firmaría mil veces si se me pidiera». Aquell document va ser redactat, a petició expressa de Franco, bàsicament pel cardenal Gomà durant els mesos de maig i juny de 1937, és a dir, coincidint amb el consell de guerra i l’assassinat de Jeroni Alomar, i es publicà amb data de dia 1 de juliol de 1937. El document, de 45 pàgines, radicalitza la presa de partit incondicional al costat de l’exèrcit rebel. Parla del significat de les creuades, però contràriament al que s’ha escrit, no fa cap equiparació directa amb la guerra en curs. La declaració ja estava feta d’abans, i per partida doble, en cartes pastorals d’Isidre Gomà («cruzada nacional») i d’Enrique Pla i Deniel («cruzada nacional de liberación»).

Cal advertir que Franco va parlar de «cruzada nacional» dia 22 de juliol de 1936 només quatre dies després d’haver-se aixecat en armes, però aviat es va desmarcar d’aquesta definició per deixar clar que era un aixecament militar i feixista! No obstant, l’ús del concepte de creuada ja l’havia fet José Antonio Primo de Rivera abans de Franco i, tanmateix, ambdós anaven a remolc. Gomà, dia 12 de juliol de 1933 va fer una crida pública a organitzar una “cruzada contra la República, la verdadera cruzada de los tiempos modernos porque pueden alistarse todos los hijos de la cruz”. Cal recordar que participar a les creuades conferia als guerrers indulgències i privilegis. Per dir-ho en paraules planeres, els creuats tenien el cel guanyat, talment els gihadistes segons la religió islàmica quan fan crides a la guerra santa20. Tan evident és la «militarització» que enaltia el catolicisme amb les creuades, que l’any 2000 Joan Pau II les va declarar «pecat històric de l’església contra el cristianisme», abominà d’elles i declarà que no n’hi tornaria haver mai més. Confiem-hi!

* Quant als afusellaments dels capellans, s’ha de dir que Miralles va reproduir en el butlletí episcopal del mes de desembre de 1936 el sermó que, dia 15 de novembre, havia publicat el bisbe Marcelino Olaechea de Pamplona. Sota el títol Ni una gota de sangre de venganza, el bisbe basc abominava de les morts a les voreres dels camins. Setmanes abans d’aquell sermó, al llarg de tot el mes d’octubre, les tropes franquistes havien afusellat fins a 16 capellans bascs (d’Hernani, Rentería, Mondragón, Elgoibar…) que es mostraren lleials al País Basc i defensors de la Democràcia i la República21. Arran d’aquests assassinats, dia 22 de desembre, el Lehendakari Aguirre es mostrà escandalitzat per la passivitat de l’Església espanyola que mai no va condemnar la mort de 16 membres de la seva comunitat ni, encara ara, els ha considerat màrtirs en un clar discrim amb els religiosos morts a l’altre bàndol. El mes de gener, quan Franco interpel·là Pius XI i li reclamà que l’Església catòlica brindàs suport clar a la seva revolta “per aturar el comunisme”, la resposta del Papa va ser un retret per l’afusellament dels capellans bascos que comprometia el silenci de l’Església espanyola que va ocultar aquells crims. La queixa del Papa, obligà Gomà a manifestar-se… i fer l’anguila.

Franco i Gomà fent la salutació feixista

Lluny de fer la condemna pertinent, el cardenal es limità a “lamentar” les morts. La resposta de Gomà no s’adreçava només a replicar la protesta d’Aguirre, sinó que va aprofitar l’oportunitat per fer, simultàniament, una desautorització ferma del sermó del bisbe de Pamplona que havia estat rebut a satisfacció de la part més humanista de la comunitat cristiana. La resposta a Aguirre era, també, una estirada d’orelles al bisbe de Pamplona i als qui, com Miralles, s’havien fet ressò del sermó i l’havien compartit.

(…) «Vamos a lo más grave de su discurso, señor Aguirre, a la angustiosa invocación que hace usted a la conciencia universal. Afirma usted que los sublevados han asesinado a numerosos sacerdotes y religiosos beneméritos por el mero hecho de ser amantes de su pueblo vasco.

No discuto sobre adjetivos; sólo hago una reflexión sobre el hecho de la muerte violenta de unos sacerdotes vascos. Más que nadie hemos lamentado el hecho. (…) Pero también lamentamos, profundamente, la aberración que llevara a unos sacerdotes ante el pelotón que debiese fusilarlos; porque el sacerdote no debe apearse de aquel plano de santidad, ontológica y moral, en que le situó su consagración para altísimos ministerios. (…) por esto nos resistimos a creer que algunos sacerdotes hayan sido fusilados por el mero hecho de ser amantes de su pueblo vasco.

El bisbe Miralles, hauria de prendre nota: el clam contra la venjança del bisbe de Pamplona no era ben rebut. Afusellar capellans era lamentable, però ho era més (i «profundamente») l’aberració d’aquests capellans que els hauria portat davant dels botxins. Segur que en el cas de Jeroni Alomar, pocs mesos després, Miralles no presentaria cap protesta i no només no condemnaria l’assassinat, sinó que ni tan sols no el lamentaria. Gomà havia deixat ben clar que la culpa era tota i sempre de les víctimes; maldament fossin preveres!

El cas d’Alomar i dels 16 capellans bascos, no són els únics de religiosos assassinats pels feixistes. N’hi ha més, també amagats per l’Església que no vol admetre el discrim de circumscriure les beatificacions i santificacions als qui moriren «por Dios y por España». En definitiva, qui marca el criteri de si poden ser sants o no els capellans assassinats durant la insurrecció de Franco és… Franco! L’octubre de 1936, va ser assassinat Andrés Arés, rector a Val de Xestoso, i Martín Usero a El Ferrol per negar-se a recolzar els subvertits. Antonio Bombín, franciscà col·laborador del setmanari Izquierda Republicana, Francisco González, mestre de Mijas, Matías Torrente… De tots ells, Justo Pérez de Urbel, que seria Abad del Valle de los Caídos, va dir: «Fueron sacerdotes que se valieron de su autoridad para engañar a sus feligreses, para llevarles a la muerte, para luchar en unión de los enemigos de la fe, traidores a su Patria y, lo que es peor, traidores a Dios». Ha quedat prou clar? Una declaració feta amb tota l’obscenitat del món si tenim en compte que cap dels capellans afusellats pels feixistes no havia agafat les armes… a diferència de molts dels qui brindaren suport als revoltats.

Els seminaristes de Comillas rebien instrucció amb armes

* Una activa i directa participació de l’Església en la repressió ve demostrada per l’allau d’informes que enviaven els capellans al Comité de Depuración de Responsabilidades Políticas22. És impossible que els autors d’aquests informes no remetessin còpia als seus superiors i, per tant, seria molt ingenu creure que Miralles no tenia coneixement dels continguts i, per tant, de la implicació i politització de l’Església de Mallorca. Un argument més per rebutjar qualsevol vel·leïtat que pretengui argumentar que el bisbe de Mallorca va defensar l’autonomia respecte de les autoritats civils i militars. Fa uns anys, quan l’escriptor Llorenç Capellà va definir la conducta de l’Església com “aquiescent” amb els rebels, va haver-hi una revolta indignada i un intent de criminalització de la paraula. Doncs bé, aquiescència significa un consentiment derivat de no oposar-se a una acció. Crec que la definició és molt benèvola. El bisbe Miralles, com s’ha pogut veure documentalment, va ser un còmplice actiu dels falangistes i dels militars. No va protegir la gent perseguida, en molts de casos catòlics fidels, sinó que en el cas de Jeroni Alomar va animar i atiar la persecució i, en molts d’altres casos, no va ajudar les víctimes ni les seves famílies. La seva conducta no va ser passiva ni aquiescent, sinó de connivència activa. No acceptar-ho és negar els fets.

* Tenc el testimoni de Jaume Homar, fill del gestor d’una pensió que hi havia devers la plaça Major de Palma. Allà hi anaven joves capellans falangistes i més d’un seminarista que tenien llogada una estança. Hi anaven els vespres o de matinada vestits amb les sotanes; es canviaven de roba i sortien amb les corretges i les armes a col·laborar amb les passejades o les tretes. Com tot el que s’ha descrit aquí, és d’una candidesa gegantina creure que el bisbe Miralles desconeixia aquestes activitats criminals dels seus sacerdots, perquè eren de domini públic, fins al punt que han quedat a l’imaginari popular en gloses que molta de gent encara recorda de memòria.

Beatos de pell llevada,
en bon matí els sent passar
amb so rosari en sa mà
i sa pistola amagada

CODA I CONCLUSIONS

Juny de 2017. Homenatge a Jeroni Alomar a Llubí (foto: ARA-BALEARS)

Avui, ja no tenen cap fonament ni justificació les disculpes continuades que es fan a la conducta de Miralles durant la guerra. No es pot dir que va defensar la independència de l’Església respecte del poder militar. Tant si no va voler com si no en va saber, no ho va fer. No estic d’acord, tampoc, que es digui que va fer tot quant va poder per defensar la vida de Jeroni Alomar, sinó tot el contrari: la desitjava. No va condemnar la mort i va ordenar amagar-la. Per raons que només ell sabia, Alomar era una pedra a la sabata. Potser per això va brindar suport a Melcior Tugores i a Llorenç Martorell. No només no els va aturar els peus en l’acarnissada persecució d’Alomar, sinó que era Miralles qui la va animar atiar fins al luctuós desenllaç tràgic. Per dir-ho clar i català, el bisbe Miralles va ser un col·laboracionista actiu amb els revoltats, un còmplice del crim del capellà Poquet, un manipulador que ni tan sols va escaquejar les mentides ni les amenaces i, per descomptat, un soldat de Franco que va donar al Cèsar allò que era de Déu. En el cas d’Antoni Pons i, molt possiblement, amb altres preveres, va exercir l’abús d’autoritat. En conjunt, representa l’antítesi de les idees cristianes que pregona l’Evangeli.

Comprovar com avui, amb l’aparició dels documents que ens han estat deliberadament ocultats i blindats per part de l’Església de Mallorca, encara hi ha una cohort de protectors que agombolen, disculpen o minimitzen l’actuació de Miralles i, des de la mentida i la manipulació, s’aferren a l’espai, més fals que llenegadís, de les «interpretacions», delata que hi ha poca inclinació a la reflexió, a la penitència i al savi exercici de la rectificació. El sostenella e no emmendalla, propi d’una cultura aliena, campa a l’ampla. I tanmateix, no hi ha possibilitat d’interpretar res, perquè el mateix Miralles, en els escrits adreçats al cardenal Gomà desemmascara quina va ser la seva participació i delata una enemistat manifesta amb la víctima i amb la seva mare, a la qual maltracta i dejecta amb un sadisme groller.

Entenc provada documentalment la conducta del bisbe Miralles, amb un posicionament paramilitar d’enaltiment a Franco, del qual va ser soldat lleial i admirador. També rau demostrada l’existència d’altres cartes de Miralles que, fins ara, no han estat preses en consideració, tot i que són determinants a l’hora de valorar-ne l’actuació. En el terreny de les especulacions, és possible que les persones que han tengut el privilegi d’accedir a l’arxiu de Miralles, encara injustament reservat, no hagin vist aquesta correspondència. També és possible que, tot i haver-la vista, hagin decidit no fer-ne ús, sigui voluntàriament, sigui per qualque acord o condicionant previ a la consulta. Ara, però, quan una part dels destinataris han desemmascarat part de la correspondència, ja no poden ignorar-la ni fer com si aquí no hagués passat res. Com a investigadors a la recerca d’una veritat fins ara falsificada i emboscada, sorprendria que, coneixedors que existeix una carta de Jeroni Alomar, segurament la seva darrera carta, adreçada al bisbe de Mallorca just abans de ser afusellat, no deixin bous i esquelles per abocar-se a trobar-la i, sigui quin sigui el contingut, no es proposin l’objectiu prioritari de mostrar-la a la família i fer-la pública, com a respecte a les darreres paraules d’un condemnat.

Dit això i per acabar: si la comunitat internacional, en comptes de limitar-se a tolerar unes brigades voluntàries i voluntaristes per plantar cara al feixisme, hagués adoptat la determinació que varen prendre Alemanya i Itàlia, però, en comptes de fer costat a l’aixecament militar, haguessin brindat suport a la República, ¿algú dubta que la guerra hauria tingut un resultat invers? En el cas, hipotètic però possible, que el el govern legítim de la República hagués esclafat la revolta feixista, ¿no és lògic pensar que n’hauria depurat les responsabilitats? ¿No és lògic pensar que el bisbe Miralles hauria estat processat per un consell de guerra i que l’acusació mínima que se li hauria  imputat (en el seu cas, amb tot rigor) seria «auxilio a la rebelión», és a dir, la imputació feta a Jeroni Alomar, afegida a la d’intentar salvar la vida d’uns perseguits, que el va dur davant de les bales? Dit sense cap eufemisme, ¿no és lògic pensar que, d’haver-se sotmès l’aixecament armat, Josep Miralles, bisbe de Mallorca, hauria estat acusat, processat i, molt possiblement, condemnat com a criminal de guerra?

Dat a Son Menut, dia 24 d’agost de 2018

 

1     «En Pep des Mirador», com l’esmentaven irònicament alguns capellans, també era «el més beneit de Mallorca», segons Josep Pons i Marquès, ànima mater al costat de Miquel Ferrà de la revista La Nostra Terra, a la qual difamà i injurià a plena consciència atiant la persecució que patiren la majoria dels col·laboradors.

2     Josep Massot i Muntaner fa esment en nombroses ocasions a l’Arxiu Miralles. A la presentació del llibre EL BISBE JOSEP MIRALLES I L’ESGLÉSIA DE MALLORCA (PAM, 1991) escriu: «M’ha estat possible de donar-hi un bon nombre de notícies noves i de noves interpretacions a partir de l’enorme documentació inèdita que m’ha estat possible de consultar, sobretot de l’Arxiu Vidal i Barraquer (…) i de l’importantíssim fons sobre el bisbe Miralles que es troba a l’Arxiu Diocesà de Mallorca o encara reservat al Palau Episcopal mateix, la consulta còmoda del qual m’ha estat facilitada per l’actual successor del bisbe Miralles, doctor Teodor Úbeda, i pel seu arxiver, mossèn Joan Rosselló.» Al llarg de la seva magna obra, són moltes les referències de Josep Massot i Muntaner a l’Arxiu Miralles. De manera contradictòria, el mateix autor afirma: «No serà possible d’aclarir definitivament tots els enigmes que encara subsisteixen sobre Jeroni Alomar fins que tinguem accés al dossier sobre ell que ha d’haver-hi a l’arxiu secret del bisbat de Mallorca». Josep Massot i Muntaner EL PRIMER FRANQUISME A MALLORCA (PAM 1996, pàg. 152). És possible que les dates de redacció de tan antagòniques expressions (l’alegria d’haver pogut accedir als arxius reservats i la queixa per no poder accedir al dossier sobre Alomar) no coincideixin cronològicament amb les d’edició, però de la primera manifestació sabem que Josep Massot i Muntaner fa més de vint anys que coneix l’Arxiu Miralles i si, en el cas concret de Jeroni Alomar, mai no ha esmentat la correspondència amb Gomà ni amb el rector de Llubí, ara que ambdues relacions epistolars ja són públiques (gràcies als destinataris dels escrits), seria molt aclaridor saber si són o no a l’Arxiu Miralles, perquè si no hi figuren, tenim tot el dret a sospitar que, a Palau, hi ha hagut una profanació i una espoliació documental o, una segona sospita, deduir que Miralles no va incorporar o va retirar determinats escrits. Cal afegir que Massot i Muntaner també coneix molt bé l’Arxiu Gomà, on hi ha la correspondència creuada amb Miralles. Malgrat el buit derivat del no tractament fins ara dels escrits del bisbe que s’exposen en aquest article, cal fer constar la tasca ingent i imprescindible de Josep Massot i Muntaner com a investigador i divulgador de la història de la Guerra dels Tres Anys a Mallorca.

3     Llorenç Capellà escriu: “No hi ha dubte que els historiadors hauran d’aprofundir molt més sobre l’actuació de Miralles i del clergat en general, si aspiram a tenir una valoració completa dels fils que mogueren la trama repressiva durant la Guerra Civil.” (Diari de Balears, 4-III-2004). Gabriel Alomar i Serra, historiador de Llubí, reclamava el febrer del 2018: «Jo pregaria des d’aquí que si existeix aquest arxiu personal, que pareix que ha d’existir s’obri d’una vegada per totes al públic. Les autoritats militars han mostrat les seves causes i l’església encara no ha obert aquest arxiu.»

4     L’investigador de Llubí ha publicat el descobriment d’aquestes cartes al Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana. A l’enllaç, podreu veure i escoltar la documentada conferència que va fer a Manacor. http://rellevant.cat/video-els-dilluns-de-lobra-gabriel-alomar-i-serra-noves-aportacions-sobre-el-cas-del-capella-poquet-afusellat-el-1937/

5     A instància de Nicolau Pons, Jaume Santandreu i la família Alomar, l’any 1995 Teodor Úbeda, bisbe de Mallorca va presidir el funeral per Jeroni Alomar a l’església dels Caputxins, on gairebé 60 anys abans havia passat les darreres hores en capella a l’espera de ser afusellat. D’aquesta missa, en tornarem a parlar més endavant.

6     L’enquesta es va fer dos mesos després de la publicació a París del llibre Les grands cimetières sous la lune de Bernanos i, també publicat a París, vuit mesos després del pamflet de Joan Estelrich La persécution religieuse en Espagne, encarregat expressament per capgirar l’opinió pública europea respecte dels crims feixistes, amb pròleg del fonamentalista poeta cristià Paul Claudel, el que va tancar de per vida a un psiquiàtric Camille Claudel, per tapar els amors clandestins de la seva germana amb l’escultor Rodin.

7     En relació a aquest concepte maniqueu dels «bons», tan usat per l’Església durant la guerra i atribuït als revoltats, Jaume Santandreu va esciure l’any 2013: «Tendrem un màrtir quan els dolents beatifiquem els innocents que mataren els bons».

8     Reproduïda per Massot i Muntaner, diu «que es conserva a l’Arxiu Miralles».

9     Vg.: Nicolau Pons. Jeroni Alomar Poquet. El capellà afusellat pels feixistes el 1937 Palma, 1995

10     «El hermano, Andrés; el cuñado y abogado defensor, Luis Alemany, y el sobrino de Alejandro, Andrés, solicitaron reunirse con el obispo. Este, conocedor de lo que le iban a pedir, accedió de mala gana. Los recibió en palacio, haciendo valer desde el primer momento su estatus, dejando de lado el parentesco, y sin darles oportunidad de plantear el asunto les dijo que Tano (así llamaban en la familia a Alejandro Jaume) tenía lo que se había buscado, que su condición de rojo y ateo le impedía intervenir. La entrevista duró unos pocos minutos. Abrupto y desagradable, Miralles se cerró en banda, no atendió ningún razonamiento, reiterando que las cosas estaban como estaban y que buscasen ayuda en otra parte, que él no estaba en condiciones de prestarla.» José Jaume, Miralles, un obispo miserable (DM, 11-6-2017)

11     Bernanos no era l’únic que acusà directament Miralles. Pere Oliver i Domenge, batle de Felanitx, des de Barcelona estant just abans d’haver-se d’exiliar, publicà el gener de 1939 a Política Republicana, diari que es repartia a Madrid i a Menorca, un article que titulà Fanatismo, que conclou: «El beato mallorquín és la personificación de la falácia. Con estos ejemplares de poseidos se han formado las falanges que el Episcopado de Mallorca ha levantado para lanzarlas al deshonor y al crimen». Extret de L’Estel de la Llibertat. Aproximació a Pere Oliver i Domenge en curs d’elaboració.

12     Per a comprovar la barroera manipulació (conjunta i pactada) de Miquel Villalonga amb el bisbe Miralles, vg.: Bartomeu Mestre. Vindicació de La Nostra Terra, pàgs. 114-117, El Gall i IEB, Palma, 2009

13     La defensa de Miralles, paternalista i amable, tant del comte Rossi com del pare Adrover, llevant ferro a uns abusos execrables, delaten una conducta impròpia d’un pastor cristià. Un altre interrogant no aclarit és saber quin dia sortien del palau les peticions d’indult que arribaven a misses dites?

14     Finalment ho va donar a l’IEC (no sé com ha anat a parar a la UIB).

15     Antoni Pons era d’ascendència sollerica, però havia nascut a Palma.

16     Antoni Pons no va tornar a publicar fins a l’any 1949, mort ja Miralles.

17     L’afecció de Miralles a fer llistes va tenir continuïtat. És sabut que va encarregar una llista de llinatges xuetes, en previsió del resultat de la Segona Guerra Mundial per si l’havia de brindar a Hitler. Miquel Forteza, amb una infantil ingenuïtat, assegurava que havia animat a fer-la molt extensa per fer desistir els nazis. Vg. La fe vençuda (Miquel Font Ed., Palma, 2007)

18     Andreu Manresa, EL PAÍS, 10-VI-1995

19     El cardenal Pacelli, en carta de dia 31 de juliol de 1937 trobada a l’Arxiu del Vaticà, suggerí a Gomà la retirada del document o la suspensió si no obtenia la unanimitat amb la signatura de Vidal i Barraquer i Múgica.

20     Un any després de la Carta, Gomà prologaria el llibre Guerra Santa del rector del seminari de Comillas, Aniceto Castro, que va incorporar com a assignatura obligada la instrucció militar amb armes als seminaristes.

21     L’ambaixador dels Estats Units durant la guerra civil, Claude Bowers, en el llibre Misión en España, 1933-1939, destacà: «Esta lealtad de los católicos vascos a la democracia ponía en un aprieto a los propagandistas que insistían en que los moros y los nazis estaban luchando para salvar a la religión cristiana del comunismo».

22     El vicari de Felanitx signava informes que semblen redactats per les autoritats militars i no per un cristià. Només dos exemples: Coloma Pons Amengual, mestra de Felanitx, fou depurada «por frecuentar una librería de mala fama y ser simpatizante del exalcalde Oliver, furibundo separatista». L’informe referit al batle republicà no difereix gaire: «Pedro Oliver Domenge, alcalde desde el nefasto régimen republicano, se significó como activo propagandista del separatismo catalán. Era considerado un hombre funesto». Un informe religiós?

 

Els Savoia italians bombardejaren població civil. A Sant Felip Neri, 22 nins entre 5 i 13 anys