L’ATZAR COMANDA

Com se sol jugar al parxís: torn tirar perquè era un sis! (mig segle enrere!)

L’estiu de 1968, enllestida la revàlida de 6è, d’allò que en deien “batxillerat superior”, després de nou anys a Sant Francesc de Palma, la previsió era de fer el PREU al mateix col·legi i, d’acord a recomanacions familiars, aniria a fer Medicina a Barcelona o, atesa la meva passió per les matemàtiques, potser Exactes. La ruta semblava decidida i emproada. Això no obstant, l’atzar també mou cartes. Un anunci a la premsa em va condicionar el futur i em determinà la vida.

Una publicitat que em determinà la vida

Mon pare era subscriptor de La Vanguardia on, aquell estiu, s’hi publicaren els anuncis d’una acadèmia privada orientats a reclutar inscripcions per estudiar programació d’ordinadors, aleshores uns estudis d’avantguarda sense cap regulació acadèmica. Per seduir, la publicitat s’il·lustrava amb uns petits enigmes de lògica matemàtica per resoldre, amb una invitació a assistir de franc a una classe a l’acadèmia i a passar un test de capacitat. Vaig voler satisfer el meu endarrer i, amb la comprensió dels pares, la meva germana Esperança, que coneixia Barcelona (havia acabat feia pocs anys els seus estudis de Belles Arts a l’antiga Escola Sant Jordi del carrer Avinyó), va acompanyar-m’hi. El semàfor del test psicotècnic, a una sala on s’ofegaven de calor i amb ganes de desistir, es va posar verd i, a partir d’aquell moment, tot varen ser corregudes. Gràcies a la intermediació dels Teatins de Felanitx, vaig trobar plaça a la residència que tenien al carrer d’Enric Granados; vaig anul·lar la matrícula a Sant Francesc per demanar el trasllat per fer el PREU a l’Institut Jaume Balmes… Al meu capet, la insensata i arrogant pretensió de compaginar el PREU amb els estudis de programació. Tanmateix, aquells dos anys a Barcelona (amb dos estats d’excepció dictats per un General Íssim i la seva dictadura) serien determinants a la meva formació.

Davant de l’antiga residència dels Teatins al carrer d’Enric Granados

 

22-II-1969. Equip dels Teatins a La Salle de la Bonanova: Calafat, Landa, Landa (dos cosins bascs), Ramon Cavaller, Toni Fleixes, Xisco, Toni Vaquer “Pèls”, Guillem Montoya, Balutxo, Joan Suau i Terrades) 

La ignorància sobre el món de la informàtica (aleshores aquesta paraula no s’usava i es parlava de cibernètica o de computació) era gegantina. S’assegurava que, un any abans, l’estiu de 1967, un ordinador havia “programat” l’execució de la Guerra dels Sis Dies entre Israel i Egipte, i que un altre màquina havia fet escac i mat a Spassky i a Petrossian junts. Per acabar de construir el mite, el 1968 Stanley Kubrichk estrenà 2001, una odissea a l’espai i s’avançà anys en l’evolució dels mecanismes de supervivència dels anomenats “cervells electrònics”. Circulaven acudits de tota casta que, en el fons, miraven de dissimular el desconeixement majúscul sobre les emergents professions de nova planta. Un d’ells, en castellà, interrogava sobre la semblança entre un macarra i un programador: tant un com l’altre “computa de día, computa de tarde y computa de noche”. Fos com fos, aquell estiu em vaig posar a estudiar els sistemes binari i hexadecimal i, ben aviat, vaig dominar el càlcul mental amb idèntica agilitat que la del sistema decimal. Amb un oncle meu, Guillem Ticoulat, addicte als mots encreuats i als jocs d’enginy, ens desafiàvem a fer càbales i elucubracions matemàtiques. Va ser un bon entrenament… avui absolutament inútil.

Inscripció a l’Institut Fich, amb alguns dels títols homologats després per la casa IBM

 

La primeria de 1969, les aules de l’Institut Fich es traslladaren al primer pis del n. 1 de la plaça Urquinaona i, a la planta baixa del cap de cantó de davant (aleshores el n. 14), s’hi instal·là la casa IBM, amb un ordinador 360 dins d’un gran mostrador. Allà va ser on, a la vista dels badocs que entelaven els vidres, vaig fer les primeres pràctiques. La lectura dels programes es feia amb fitxes perforades que traslladaven les dades a cintes de dos pams i a discs pesats i gegants d’una capacitat de memòria que avui supera qualsevol mòbil.

La plaça Urquinaona, on hi havia l’Institut Fich i la casa IBM

Amb uns primers programes (Autocoder, Assembler i RPG I i II, preludi dels PL1 o Cobol), vaig homologar alguns dels títols a la casa IBM, tot i que tampoc encara no serien reconeguts fins anys després quan es convocaren els tràmits per acreditar formació i experiència. En el meu cas, quan em vaig deixondir ja havien prescrit els terminis per convalidar la llicenciatura. El fet és que la demanda de programadors s’havia disparat en dos anys i, en acabar els estudis, tothom tenia ofertes de feina. En el meu cas, el més jove amb anys de diferència de tots els qui havien fet els cursos, vaig estar a punt d’acceptar un contracte a la Caixa de Lleida (absorbida l’any 1979 per “la Caixa”). L’atzar movia sedassos i garbells per retenir-me, però jo tenia molt clar que volia viure a Mallorca. Davant de la cruïlla, vaig rebutjar la feina i vaig decidir tornar. La carta als pares per explicar la decisió és un desideràtum caòtic d’ingenuïtats i somnis.

Comiat a l’antic Can Costa. El professor, amb bigoti i tota la família. Jo? L’únic que no porta corbata

A Mallorca, fins ben entrats els anys 70, només hi havia ordinadors a GESA i a la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Balears. Enlloc més. Això no obstant, al passeig Mallorca es va obrir CAPSA (centre d’anàlisis i programació) i, per mediació del representant d’IBM a les Balears, Jaume Homar, allà vaig tenir la meva primera feina remunerada a partir de gener de 1970 quan encara no havia fet els 18 anys. CAPSA utilitzava l’ordinador 360 instal·lat a la casa IBM de Palma, ubicada també al passeig Mallorca i, com a Barcelona, dins d’un mostrador amb el nas de la gent curiosa aferrat als vidres. Allà feia d’operador i alguns programes de rebuts per l’Ajuntament de Palma (el de multes i el d’aigua d’EMAYA, entre d’altres). El 1972 la Caixa de les Balears va fer oposicions per proveir dues places de programador. Coincidint en el temps, el Banc Exterior d’Espanya també en va fer per l’àrea administrativa. Les vaig treure totes dues i, tot i el consell del professor i amic Bartomeu Tous, amb qui havia preparat el temari, vaig optar per la caixa d’estalvis. El problema va ser que, en presentar-m’hi i quan ja havia rebutjat incorporar-me al Banc Exterior i ja m’havia acomiadat de CAPSA, m’exigiren estar lliure del servei militar. Un altre toc d’atzar o, dit més planer, valenta putada la mili! Un altre cop de timó i una altra història. Al final, vaig fer dos anys de servei militar a la COE 101 (boines verdes) i no em vaig incorporar a la caixa d’Estalvis fins dia primer de febrer de 1974, quan encara no havia fet els 22 anys. Hi vaig fer feina fins el primer d’abril de 2011, arran d’una jubilació avançada. A l’ara liquidada “Sa Nostra”, al llarg de 37 anys i dos mesos, vaig fer-hi moltes de feines i vaig jugar tots els papers de l’auca possibles. Bé, gairebé tots! O tots excepte un: mai no hi vaig fer de programador!

L’adagi del gitano vell quan deia al gitano jove: “no peguis a l’ase que mai no sabem si la sort és davant o darrere!”, és ben cert. Tanmateix, els gitanos i els felanitxers som gent que va pel món sense manuals d’autoajuda ni necessitat de guies espirituals ni altres herbes. Quan una cosa no surt tal com havíem previst, tenim una frase de consol molt efectiva: no devia convenir! N’hi ha que la lliguen a la cultura judeocristiana, però és tot el contrari. La dita no té res a veure amb cap apel·lació a la conformitat o a la resignació. “No devia convenir” és un clam a mirar cap al futur i no aturar la caminada. Al cap i a la fi, ben pensat, ben pensat, la feina no m’ha anat gens malament i, a la vida, les alegries guanyen (i amb quina panera!) als disgusts. Així que… ja faran tant els altres!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*