LA PONENTADA [ara molt més] GRAN

Caràtula, llom i contracoberta del llibre

El forat del moix (epíleg, si fa no fa)

Gosar parlar d’una novel·la tot just haver rodat clau a la lectura és com entrar a una casa pel forat del moix. Desfreixurar el llibre significa violentar, malmenar si més no, el regust que n’ha deixat a cadascú. Conscient d’aquest atropell, i malgrat el risc, he assumit l’encàrrec editorial amb il·lusió per desxifrar un poc el contingut, les peripècies de l’edició i el desconegut i gens reconegut Guillem d’Efak contacontes, el relator i narrador; el prosista. 

Circulen dues observacions sobre la lectura que, tot i antagòniques, són igualment respectables. Una afirma que si no venen vida al mercat i no hi ha temps per fer tot el que voldríem o deuríem, a partir de certa edat no hem de rellegir llibres. L’altra, expressa que, precisament per només tenir una vida, en fer-nos grans cal deixar-nos anar de novetats, anar a tir segur i posar messions per aquelles lectures que més ens han agradat. Amb la d’ara, he llegit tres vegades La Ponentada Gran: l’any 1979, quan es publicà, l’any 1995, quan va morir l’autor, i suara. De l’edició primigènia, no sé de quina de les dues primeres lectures (o potser de les dues), tenc el llibre ple de comentaris al marge, de paraules encerclades i de frases sots-retxades. Al final de tot, hi ha en lletres grosses un BRAVO! Puc assegurar-vos que la valoració ha anat in crescendo i, sobretot a la darrera lectura d’aquest llibre nou (perquè, com veureu, és un llibre nou), hi he vist un enfilall d’aspectes que m’havien passat per malla i que m’han deixat meravellat. Aquesta sensació, com a primer avís, m’obliga a recomanar-ne una lectura sense reserves, amb el consell afegit de fer-la fora presses, perquè com deia una padrina la frissor no fa fer via!

1. Han robat un cavall! (una reeixida història)

…os equivocáis lamentablemente,

pues, yo lloví, broté

y ahora soy caballo.

Y nadie se atreve a pedirle cosas raras a un caballo.

Guillem d’Efak (Revista DABO, 1955)

Tots els llibres tenen una història particular i el que teniu a les mans no és cap excepció. Ben al contrari, la crònica d’aquesta novel·la, amb un cop d’ull a les vicissituds patides fins al feliç desenllaç, certifica les peripècies que, fins avui, no havien permès de gaudir d’una lectura en plenitud.

L’any 1969, el mateix any que va guanyar el Carles Riba de Poesia, Guillem d’Efak va concórrer al premi Folch i Torres de Novel·la per a Nois i Noies amb l’obra Han robat un cavall!, inspirat en la plorada decadència i mort de na Vimga, una egua de Manacor present dins de l’imaginari popular. La novel·la guanyadora per majoria va ser I tu, què hi fas aquí? de Joaquim Carbó i Han robat un cavall! va romandre finalista i anà a pegar a la sala d’espera dels escriptors; al calaix, vaja. Passats uns anys, entre el 1975 i el 1976, arran de la mort de Franco, Guillem d’Efak va decidir espolsar i elaborar de nou la narració. Aleshores vivia en el carrer dels Jocs Florals, al poble de Sants, amb Montserrat Ferré i Mònica Pastor, a les quals incorporaria a l’allau de protagonistes del relat, on l’autor s’introdueix en el text per convidar-les amb insistència a fer-se amigues.

Enllestida l’actualització de la novel·la, ara amb el nou títol de La Ponentada Gran, la presentà al Premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil, inclòs dins del guardons de la Nit de Santa Llúcia. El sistema de concessió del jurat, establert amb eliminacions successives, mantenia fins al darrer moment l’emoció dels assistents al sopar. A la darrera votació, el resultat va ser de dos vots a favor de La Ponentada Gran de Guillem d’Efak i tres vots a favor de l’obra El Barcelonauta de Pep Albanell. Novament, la novel·la quedava a les portes d’un premi i, consegüentment, reclosa al calaix. Tant el diari Avui com La Vanguardia de dia 14 de desembre de 1976, es feren ressò de la decepció d’una part del públic. Es repetí, calcada, la història de 1967, quan els mallorquins Antònia Vicens, Jaume Vidal Alcover i Alexandre Ballester coparen els premis de la Nit de Santa Llúcia i Guillem d’Efak va romandre finalista del Josep M. de Sagarra. Ho explicà El Correo Catalán: «Un ooohhh de decepción acompañó el resultado final del premio. D’Efak estaba en la sala y es un hombre conocido. En la desilusión se advertía que la canción y el micrófono tienen dentro de la colectividad una influencia mucho mayor que la letra y la pluma».

La novel·la hauria d’hivernar novament a l’espera d’una futura possibilitat de treure el nas. Guillem no era dels qui anaven a pidolar la publicació dels seus llibres, sinó que esperava l’interès dels editors. L’oportunitat no va sobrevenir fins a l’any 1979 quan, amb bon criteri, l’Ajuntament de Manacor va decidir substituir els premis literaris per una nova col·lecció, la Tià de Sa Real, confiant-ne la direcció editorial, sotmesa a un limitat pressupost anual, a Miquel Àngel Riera. Les tres primeres obres publicades foren Vocabularis Temàtics, un llibre de lingüística d’Antoni Llull, Sense nom i sense groc, un poemari de Francesc Casasnovas i La Ponentada Gran.

Vidal, Llompart i Riera presentaren la nova col·lecció TIÀ DE SA REAL

La col·lecció es va presentar dia 2 de juny de 1979, amb la presència dels tres autors i, en condició de presentadors, Guillem Vidal, Josep Maria Llompart i Miquel Àngel Riera. Aquest, com recorden els assistents, va sorprendre tothom en atribuir erròniament a Guillem d’Efak l’enginyós i pertinent nom de sinofós al lloc de descans i converses dels qui ja porten a la butxaca el bitllet del que serà el darrer viatge en horitzontal. Bernat Nadal va fer-se ressò de la presentació i, en concret, de l’aparició de La Ponentada Gran: «La novel·la de Guillem d’Efak és una fabulació manacoriníssima, tant de llenguatge com d’anecdotari i de figuració humana, assolint tot en conjunt un nivell de qualitat rigorosament excepcional». Un comentari més que encertat, perquè la novel·la concentra manacorinitat destil·lada. De fet, a la contracoberta del llibre, l’autor s’hi retratava: «Guillem d’Efak no va néixer a Manacor i tampoc ara no hi habita encara que mai no ha deixat de viure-hi».

Caràtula i contracoberta de l’edició

De l’acte de presentació, en parlaren el Manacor Comarcal de dia 2 de juny i, amb dues fotos dels autors, el Manacor de dia 9. Com a part de la història, Perlas y Cuevas de Rafel Ferrer Massanet, amb silencis cridaners, censurà sempre la col·lecció Tià de Sa Real i, amb ella, els autors i els llibres que s’hi publicaren, fins al punt que, el juny de 1985, arran d’unes octavetes difamatòries contra l’editorial i els patrocinadors, un nodrit grup d’escriptors (Bartomeu Fiol, Jordi Pàmies, Vicent Andrés Estellés, Hilari de Cara, Jaume Santandreu, Guilllem d’Efak…) signaren un enèrgic document de rebuig assenyalant Ferrer com l’autor del libel.

El llibre, sense esmentar que era l’obra finalista del premi Folch i Torres i del Joaquim Ruyra, es publicà amb la portada genèrica de la col·lecció que mostra la vinyeta de Manacor extreta del mapa del Cardenal Despuig. A la portadella, sota el títol, hi apareixia la dedicatòria «(Homenatge a Jordi des Racó)», un avís que la cosa anava de rondalles. Un índex, amb el nom dels 17 capítols, precedia una citació molt indicada: I am the man your father was, amb la qual s’enceta la lectura d’un llarg poema, amb vestigis eròtics i vitencs (més que atrevits a una obra juvenil), que desemboquen en uns darrers versos on, des de l’edat provecta («reumàtica» escriu l’autor), tradueix la citació inicial de Dylan Thomas: «Jo sóc l’home que fou el vostre pare». En acabar el llibre, hom comprovarà l’encert de la definició, arrodonida a mitjan camí amb la pregunta gens ingènua del protagonista narrador: «I tot això, avi, per què no ens ho conten a l’escola?».

La novel·la va ser rebuda per la crítica amb més pena que glòria. No va merèixer comentaris ni benvingudes literàries. Silenci. I això no obstant, de boca a orella, els lectors la recomanaven i celebraven amb gran satisfacció, la qual cosa precipità que el llibre s’exhaurís molt aviat i el 1982 ja era introbable. Malgrat que, entre les d’ortografia i les de picat d’impremta, l’edició estava atapeïda de faltes, res no minvà l’interès ni va treure mèrit a la deliciosa lectura del bellíssim relat. D’aleshores ençà, durant més de tres dècades s’ha reclamat una nova edició que ara, ampliada, pulcra i convenientment corregida, saludam. A Balada d’en Guillem d’Efak vaig fer una crida pública per tal que la narració fos lectura escolar recomanada. No vaig ser l’únic. Bernat Nadal, atent observador de l’obra efakiana, promotor del recent recull amb l’obra versificada, va animar Pau Vadell a recobrar la novel·la. L’editor va acceptar el desafiament i, amb la sort dels qui la cerquen, ens ha fet present d’una imprevista i inèdita aportació, digne de la bruixeria de Guillem d’Efak. Ara La ponentada gran és molt més gran!

Pau Vadell, a més de poeta i editor, és historiador i, per això mateix, té nas d’investigador… i una flor al cul! Per segona vegada en un any (recordem l’aportació recent del desconegut primer poemari de Miquel Bauçà), ens brinda la gran sorpresa de recobrar-nos l’obra completa que l’autor havia eixalat pràcticament a la meitat. La cosa més normal hauria estat repicar l’obra editada, corregir-la i publicar-la. Per una desconeguda intuïció, després d’assumir el desafiament de reeditar la novel·la, s’adreçà a la vídua de l’autor per si en tenia una còpia original. Sortosament, quan na Mònica Pastor li va lliurar els fulls, passats per ella mateixa a màquina sobre paper de seda quaranta anys abans, l’editor va observar que l’extensió gairebé es duplicava. La posterior comparança amb el llibre de la Tià de Sa Real li confirmà que hi havia 80 pàgines més. Tenim, doncs, a les mans, molt més que una reedició: la novel·la completa i, en bona part, inèdita. Tot això que haurem guanyat!

Com així es publicà en el seu dia amb aquest considerable retall? La resposta cal trobar-la a les bases coercitives dels premis literaris als quals va optar la narració. Tant el Folch i Torres (on concursà Han robat un cavall!) com el Joaquim Ruyra (on es presentà La Ponentada Gran), establien el límit màxim de 100 pàgines, l’extensió de l’edició del llibre a la Tià de Sa Real. Aquesta realitat no aclareix com així, convidat a publicar-la, en comptes d’aportar l’obra completa, va lliurar el text presentat al Joaquim Ruyra. Caldria trobar-hi una possible segona explicació que tindria a veure amb el limitat pressupost de la col·lecció. Sigui com sigui, l’atzar (o la bruixeria de Guillem d’Efak) ens ha lliurat el present impagable d’una novella novel·la.

2. La ponentada gran

«…m’heu de creure si us dic que un regust de llexiuet m’esmussava les dents i me deixava constància fisiològica que ens havien estafat quaranta anys de les nostres vides». Aquest corol·lari final deixa exhalar l’atmosfera de la narració que teniu a les mans: una gran metàfora bastida, com un puzle, de moltes petites metàfores. Acabada d’escriure poc després de la mort de Franco, l’autor fa que els protagonistes agafin els lectors i, de la mà, els facin entrar virtualment, a partir de la gran ponentada, dins d’un poble enfosquit per quatre dècades sotmeses a la por, el silenci i l’absència de llibertat. Amarada de cultura popular, és una novel·la eminentment catalana, de difícil traducció a altres llengües i, fins i tot, atesa la singularitat i riquesa del llenguatge, de difícil correcció (segur que Glòria Julià i Antoni Riera n’han passat un fum). Constitueix, tanmateix, un homenatge al poble nadiu, farcit de referències a la infantesa de l’autor. Des del títol de l’obra (de ponent, ni vent, ni gent, ni casament!), brolla com un salt d’aigua cristal·lina la saviesa popular. És una exhibició de manacorinitat, però alhora, tal com les obres de Shakespeare projecten el regionalisme cap a la universalitat, s’accentua la catalanitat de Mallorca, ben assumida i gens dissimulada en boca d’un dels personatges: «Tenc dins es cervell tota la Catalunya Gran».

2. a) Dramatis personae

A partir de la descripció del llogaret on se situa l‘acció i abans de sortir els protagonistes principals, desfila una primera teringa de tot el carrer amb personatges secundaris, els quals, encara que en un segon pla, es mantindran durant tot el relat en un joc escènic de moviments a conveniència: els al·lot pucers, madò Coloma, na Talla-núvols, en Beulaigo… Encara, en el segon capítol, l’autor ens palplanta davant de la nostra història, estampada a les rajoles del banc del si-no-fós, per esmentar-nos el rei en Jaume, en Cresques, en Ramon Llull, en Colom… fins arribar a Felip V. Per arrodonir la convocatòria, també compareixen al prosceni l’Hermosura del Món, el Rei Moro i el Rei Cristià, en Martí Tacon, els Set Ceros, el Mel·loro Rosso, en Pere Gri, el Cavallet de set colors, la Filla del sol i de la lluna, n’Elionoreta, el metge Guinyot, n’Estel d’Or, en Toni Migdimoni, en Mirando, en Joanet de sa gerra, en Joanet de l’onso… una gran nòmina de personatges de les rondalles universals.

Dibuixat l’escenari i el paisatge, en Bernat serà el protagonista que farà de narrador. L’acompanyarà una gentada: en Rostoll, na Muntsa, na Mònica, en Babaluet, en Pau des Cans, el pare Damià, en Pifol, na Bonjesusa, en Balafi… i ja hi gratareu darrere d’aquests noms, uns de ben reals i uns altres d’enigmàtics! Un sol exemple: en Balafi. A Eivissa hi ha Sant Llorenç de Balàfia i (casualitats?) a Sant Llorenç des Cardassar, a Mallorca, el puig i el pla de Balafi. El nom és també un poble del Camerun i el nom de la llengua que s’hi parla. Curiositats sí, però casualitats de cap manera! Efluvis màgics de la Roca del Castellet… o polissonades efakianes a rompre! Tot i això, no defuig fer una pinzellada de tots i cada un dels personatges. De Mònica, dirà que «tenia uns ulls així, amb tot d’estels condormits al fons» i, del seu amic Pífol, «un al·lotet tot ossos i nas que sempre estava content i tenia tranc per treure caricatures de la gent».

En Xaneta, suplement infantil (1931-1939)

 

 

 

 

Hi ha un personatge molt destacat: en Xaneta! Qui era? A qui representava? Fins ara ningú no n’ha sabut dir noves, però podria ser un petit homenatge de Guillem d’Efak a una publicació infantil republicana amb aquest mateix nom. De fet, el republicanisme del personatge del llibre és indiscutible. 

De l’imaginari extret dels records de l’autor, s’evocarà l’Orquestra Guinea, amb l’amo Aleix del guitarró, en Rosselló dels Orgues, en Simonet que tocava el garban, en Goixo de sa Música, en Tito Puerto, na Ramis, en Guillem Fai, en Poncet, n’Andreu Correu, en Peroti, la tieta Cremada (que ens recordarà Les veritats del món, avui popularitzades per Sa Rual Jazz Mort), amb una referència luctuosa per malmenar males consciències a Antoni Garanya, el batle republicà de Manacor, «perseguit i mort com un ca galliner». A l’altra punta, es retratarà en Pep Padellot, viva personificació de Franco, fent clams de veu prima a la unitat de la pàtria.

El cementiri de Son Coletes

Tendran el seu espai els glosadors (ep, i les gloses!), els racistes antixuetes i figures imaginàries, com el gitano vell (un antic referent popular per transmetre sentències carregades de seny), i d’altres perdudes dins la història, com els fills d’ànima o el merdacaner de l’Ajuntament. I, per a completar la nòmina de personatges, dues dèries de l’autor: la mare i el joves. Si a l’obra poètica sovint apareix l’àvia, tot i no haver-ne conegut cap de les dues, potser per posar de relleu l’absència patida, ara no perdrà l’oportunitat de fer esment a sa mare: «la nit era estelada com el cor d’una mare». Bernat dirà: «L’últim record del dia era el seu petó que m’encalentia el moll dels ossos». I Xaneta, l’home lliure del llibre, confessarà: «no trobis estrany que no te parli massa de la mare perquè, n’he conegudes tantes, que ja no sé on fermar el carro». La mare esdevé una interjecció: «No remumaretes!», «Maremeveta!». La mare! Quant als joves, en veureu un clam defensiu i vindicatiu: «sempre tenen raó», «han de tenir la gosadia per fer-ho tot», «sempre ho seré jo, jove! Mentre que vosaltres ja vàreu néixer vells»…

Cal fer esment, the last but not the least, a un darrer personatge. Gairebé als acabatalls del llibre, ens compareix l’autor dins de l’obra i, per sorpresa, usurpa el paper d’en Bernat que havia actuat com a únic narrador de la història. Amb això, Guillem d’Efak valida la definició, en un sol mot, que en va fer Raphel Pherrer: surrealista! I no només per ficar-se dins del llibre, prendre la doma del relat i desbaratar la narració, sinó perquè es permet fer auguris de bruixot, presagiar tot allò que passarà als personatges i distribuir un final per a cadascú. A l’estil d’aquelles pel·lícules saxones on, just abans de fer circular els crèdits, una veu en off detalla què va ser dels protagonistes. Com als documentals, l’adjudicació de rols ultrapassa l’enginy per ficar mà a la ironia, amb ajut d’un predestinat «tal faràs, tal trobaràs!».

2. b) La trama, les trames, el trauma, els traumes

La gran història del llibre, com un tronc amb branques o un riu amb afluents, és el resultat de la conjunció de moltes petites històries. Com a fil conductor, el relat pren camí amb l’intent d’uns infants de salvar na Vimga, una exitosa egua de carreres, d’una previsible mort indigna, desventrada per un bou a una plaça de toros, amb els ulls embenats i a la vista de gent afamegada de veure patir un animal, per acabar després, malferida, trossejada a un escorxador. Al final, es resoldrà o, si més no, es dignificarà la infàmia amb una poètica reminiscència a la trobadoresca història del cor robat. En tot cas, la història de na Vimga només és una de les moltes que convergeixen dins d’una caminada, a l’arrisca l’aventura, per un obscur episodi en banc i negre cap a la represa dels colors i de la llum.

La gran ponentada simbolitza la imatge del film de Ken Loach The Wind That Shakes the Barley (*), títol d’una balada irlandesa del s. XIX, on es retrata l’oprobi de tot un poble. Guillem d’Efak l’adapta per denunciar la persecució contra els jueus, l’anorreament de la llengua, la repressió en totes les variables (presó, exili, assassinats, humiliacions, infàmies ignomínia…), la depuració de les biblioteques, la censura, l’espoliació… I, contra tot això, resistència; la defensa de la Terra! La desmemòria és representada amb les rajoles del banc del si-no-fós traslladades a les parets d’un excusat pudent. Una altra metàfora apareix quan, en el declivi de la dictadura, la llibertat es dibuixa amb la imatge de l’esbaldregament del castell on es practicava la tortura. Les esperances i la dignitat en una sola frase: «La vida ha guanyat a la literatura».

El llibre, estibat de subterfugis literaris, és un mostrador per exhibir les dèries i curolles de l’autor. El món oníric de la infantesa, les rondalles, els amics, les dones, les referències literàries… Ho tocareu amb les mans a part i a banda. La confessió d’en Xaneta és un bon exemple: «No sé quant de temps vaig anar així, de rodolons i escarnit pel sol fet de portar pintada al front la consigna: “Siau qui sou”». O, més evident encara, aquest fragment: «…he aixecat gratacels, torres de Babel, piràmides, palaus, he estat esclau d’Egipte… i la meva nissaga ha sofert captiveri a Babilònia. Per tot arreu he estat perseguit i ajusticiat en espectacle públic després de rebre turment». No heu sentit la música? Exacte! És el bessó de Nit d’Insomni:

He fet torres de Babel,

piràmides i palaus,

he aixecat gratacels,

he estat esclau entre esclaus,

(…) i seré ajusticiat

després de rebre turment.

I a cada cantó del llibre brollen, encriptades, referències a la seva obra; mantes aclucades d’ull als lectors que es fan incomptables. Quan esmenta el «fum, fam, fems», assenyala la seva Nadala per a Teresetes; quan avisa que, segons facis, «sols te’n romandria una polsina d’ala de papallona als dits», rememora «De les papallones que he perseguit/ sols tinc la polsina que em tenyeix els dits» de la cançó Cavallet de Serp. A La Ponentada Gran, Guillem d’Efak plagia Guillem d’Efak.

Aquesta conducta de copiar-se, la repetirà amb més èmfasi amb la futura Rondalla de rondalles. El paral·lelisme amb La ponentada gran és absolut. Ens parlarà de bell nou d’un poble al que han robat la capacitat de somiar i és a punt d’entrar en agonia. Uns joves han de cercar la clau de la porta del somni i, mentre la busquen, apareixen els personatges de les rondalles. Viatgen al Castell d’Iràs i no Tornaràs, troben Ramon Llull i, amb ell, el nostre subconscient col·lectiu. Al final, un negret (òbviament!) trobarà la clau. Era on havia de ser: darrera la porta, allà on sempre l’ha deixat el nostre poble. L’únic que calia era la voluntat i la iniciativa de trobar-la. Al cap i a la fi, és un clam de supervivència, perquè poble sense clau dels somnis, ha de morir a poc a poc. Talment com La ponentada gran, la futura obra serà un nou crit a la resistència del nostre poble.

La quantitat d’argúcies embotides a l’argument delaten un gran lector, coneixedor de la literatura universal. Enfronta el narrador amb ell mateix quan ha d’entrar a la vida adulta. «Jo sóc els teus 13 anys», li diu el Bernat infant al Bernat que creix i que protesta: «No em deixis!». Serà aquí, en aquest punt, quan li farà el millor dels amonestaments: «Tu ja comences a entendre que tots els homes som germans i junts podem fer un món millor. Lluitaràs per aconseguir-ho i donaràs testimoniatge de quanta injustícia vegis, i sentiràs una bavarada de ràbia cada vegada que a qualsevol racó del món, un home sigui escarnit, menyspreat o perseguit». Un compendi que resumeix el millor manual per anar per la vida.

2. c) El llenguatge

Guillem d’Efak evoca i ens exhibeix la seva infantesa, la seva gent, el seu món i el seu poble (que és el nostre). Amb tot, els personatges i la narració, atapeïda d’un enfilall d’històries esfilagarsades, no són el més rellevant en comparança a la gran aportació d’aquesta obra: el llenguatge. Per a mi, és el zenit del llibre. Sense menystenir l’enginy de la composició literària, la manera de dir, els jocs de paraules, la riquesa de vocabulari, conformen un relat que convida a una lectura asserenada.

El text enfila refranys i dites populars («Qui aigua detura, oli mesura», «fer el joc dels eivissencs», «el negoci de madò Coloma», «suar sa llet de sant Conàs», «donar sal de Madrid», «anar a la biorxa», «qui escolta d’amagat son mal sent»…), localismes («canya sabonetes», «nito», «un relliu per menjar», «titapoll», «colom filicotó»…), expressions en desús («tenir rama», «romandre estafaril·lat», «la parabanda», «fimbrar el silenci», «no tenir la pia», «l’infern dels pantalons»…), modismes de comparació («ni que fos el bou de n’Aina Pates», «ets més sull que el pa eixut», «inflar-te com un calàpet», «més dolent que el pa que tiren», «córrer com una mala nova»…), eufemismes a rompre (el cul, per exemple, serà «el detràs» o «el posterme» i les anques «les galtes del posterme»…), insults («cara d’allò que en fan taps», «bocí de poal»…). Evoca jocs infantils avui desconeguts (el dels ganivets), amb les cançonetes que els acompanyaven («Ríngol i tèntol, pinyolí, fideu, llentia!»). Fa conjurs de bruixeria (Ja és cru ja és cuit, ja és cremat, ja és fat, ja és salat, ja és dolç). Declina vocabularis temàtics a rompre: el dels nusos (carreter, corredor, mariner, de frare, de xarxa, de puta…), el dels cavalls (cap de mort, peixard, de fantasia…). Destil·la ocurrències com l’enginy popular d’assignar malnoms (en Teb era fill d’un pare de Caldes i una mare d’Aiguafreda). Tot un món de paraules!

A aquesta riquíssima arquitectura del llenguatge alcoverià, Guillem d’Efak hi afegeix vivències personals. Com a mostra, abordarà la censura que va patir. Farà esment a l’escriptor a qui tornaren un manuscrit totalment censurat… amb les faltes corregides. O al document que li feren signar, abans d’un recital, on havia d’assumir les responsabilitats de tot quan passava a la sala i ell demanà: «i si a algú li pega un atac de cor o hi ha un part de bessones?». Tant o més destacable són les imatges poètiques que s’encadenen dins del relat com aquell «mitse’T», llegit des de l’exterior, escrit als vidres de la finestra d’un tren que parteix. ¿No obliga a suggerir a qualsevol persona condreta un record viu? ¿Qui no ha dibuixat, després d’entelar un vidre amb l’alè, un cor assagetat?

2. d) Una guia didàctica, si us plau!

Per tancar aquesta mirada del llibre, cal ressuscitar i reivindicar la sol·licitud feta arran de la primera edició: aquest llibre reclama com el pa una guia didàctica per a l’escola, perquè brinda una allau de possibilitats que conviden a treballar el context històric, el lèxic, l’ús de sinònims, els recursos literaris, l’ús de les figures retòriques (metàfores, modismes de comparació, refranys…), el tractament de l’humor, el discurs directe i indirecte, el relat en primera i tercera persona, l’autor dins de l’obra, la simbologia, els diàlegs breus, la frase-sentència, l’anàlisi dels personatges amb el significat de cadascun, les locucions, les frases fetes, el llenguatge col·loquial i el literari, la ironia, els vocabularis temàtics (flora, fauna, estris i atuells, feines de fora vila…). En definitiva, incitar la comunitat escolar a aprofitar l’oportunitat i utilitzar aquest llibre com a material didàctic. Confiem que algú posi fil a l’agulla.

3. El Guillem d’Efak narrador

«La poesia és la cosa més sincera que hi ha». Ho va dir Guillem d’Efak a una entrevista publicada a Serra d’Or l’octubre de 1965. Crec que, per a ell, no només era la cosa més sincera, sinó l’única! La resta? Contes xinesos! Comèdia! Ho certifica el fet que no només escrivia poesia; la vivia! No era un poeta de taula, ni un escriptor metodològic, sinó un poeta vivencial que glapia les imatges que percaçava al vent de la caminada, per camins rurals i carrers urbans, i les estampava sobre torcaboques de paper. Els seus poemaris, amb el poeta de la mar, el de la mina, el de la bicicleta, el de l’erosfera… fins arribar, a la clínica estant, al poeta malalt del darrer quadern (plagueta, en deia ell), constitueixen un relat biogràfic que, ben embolicat, anima a confondre l’obra amb l’autor. Era un poeta quan escrivia poesia, però també ho era quan elaborava els diàlegs de la seva obra teatral o quan, amb una copa de Torres-10 a la mà (dues si eren de Torres-5), parlava davant les dilatades ninetes dels ulls i les orelles badades de la gent que s’arremolinava al seu entorn per tal d’escoltar històries desmesurades que obligaven a no avorrir mai la vida ni, menys encara, dimitir-ne.

Aquest epíleg convida a no desaprofitar l’oportunitat d’arreplegar i ordenar una informació, fins ara esfilagarsada, sobre Guillem d’Efak. De totes les branques literàries per on capllevà, la faceta més poc estudiada és la de novel·lista i contista i, malgrat el desconeixement, és d’un alt interès. L’obra narrativa de Guillem d’Efak que, fins avui, apareix a les notes biogràfiques del seus llibres, es limita a La Ponentada Gran. Aquest reduccionisme el va desfer Jaume Vidal Alcover quan, a La literatura a Mallorca (1969-1971), es refereix als narradors d’aquell trienni i afirma: «Catalunya sencera, i Mallorca en particular, donen de sobres per a una literatura de primera, reconeguda o no fronteres allà. Guillem d’Efak és, de tots els que anomenam, el que fa prova d’una labor més continuada». Vidal Alcover coneixia la gran quantitat de narracions de Guillem d’Efak, oblidades i accessibles a poques biblioteques, però en el seu dia celebrades per allò que, dins dels límits literaris catalans, es considera el gran públic.

L’any 1965, Guillem d’Efak va obtenir el Premi Artur Martorell, encara presidit pel pedagog musical que donava nom al guardó, amb la narració Cançó i conte del Dimoni Cucarell, convertida tres anys després en una celebrada obra de teatre infantil que, d’aleshores ençà, s’ha representat centenars de vegades a moltes d’escoles de les terres catalanes.

Caràtula del disc i del llibre

El 1968, amb Les vacances d’en Jordi, va guanyar el Premi Cavall Fort de narracions infantils. Després d’aquelles dues narracions, entre el 1968 i el 1970, Guillem d’Efak manté una activitat frenètica en molts de camps: publica el seu darrer disc (Cançó de les Dones), protagonitza la pel·lícula Elisabeth, al costat de Maria Cinta i Queta i Teo, obre el cafè-teatre La Cucafera, amb Carlota Soldevila, guanya el premi Última Hora de Teatre, guanya el Carles Riba de Poesia, fa teatre amb Anton Codina

 

 

 

 

 

 

 

Durant aquell fèrtil trienni, publica narracions orientades a un públic infantil i adolescent. Per evitar-ne la desmemòria, cal recordar els títols d’alguns dels contes publicats a Cavall Fort a partir de 1968: Anem a fora vila, El bou d’aigua, Els animals parlen, L’esparver, El dia que en Beulaigo plorà, Mai no ens avorrirem, En Mort-i-viu També s’ha de referenciar Tomeu, el pescador, una serie de contes que publicà l’any 1969 al popular quinzenari L’Infantil (convertit, a partir de 1973, en Tretzevents), amb una tirada inferior a la de Cavall Fort, però ben considerable de 12.000 exemplars. Atesa la dispersió i dificultat d’accedir avui a aquestes narracions espargides, tal com s’ha fet amb la discografia (Blau, 1997), l’obra teatral (El Gall, 2000) i l’obra poètica (El Gall, 2016), estaria molt bé arreplegar en un volum tots els contes de Guillem d’Efak.

No es pot deixar de banda, dins del camp de la narració, el guió adaptat al llenguatge del còmic de lobra Lo regne enmig del mar, il·lustrada amb dibuixos de Jaume Ramis i publicada a Palma (Serveis de Cultura del Poble, 1982).

També, tot i que no fossin obres pròpiament de creació, en el camp de la prosa cal consignar el rol poliglot de Guillem d’Efak com a traductor d’obres rellevants, com Les choix de l’espoir de M. Poniatovski (Dopesa, 1971), Ivanhoe de Walter Scott (Bruguera, 1975), a més de molts de llibres de text escolar de l’editorial Santillana, sense oblidar l’assaig Teoría y práctica del taller de teatro, publicat a Madrid (Asociación de Teatro para la Infancia y la Juventud, 2013). Finalment, tractant-se de Guillem d’Efak era forçat trobar el misteri d’una obra perduda. En un exemplar del Manacor de maig de 1979 apareix la referència a la novel·la La Nadalclosa, diluïda dins la boira del temps, a l’espera d’una futura trobada a part o a banda.

 

 

 

 

 

 

 

Feta aquesta ressenya bibliogràfica, inèdita, de l’obra en prosa de Guillem d’Efak, cal insistir en la seva habilitat oral narrativa dotada d’una gràcia mai vista. La veu, com a cantant i com a rapsode, el dotava d’uns registres, d’unes modulacions que, per força, desembocaven en l’excel·lència com a relator, en una conjunció màgica entre el to i les paraules. Quan algú li demanava d’on provenia aquell llenguatge que embadalia, fascinava i seduïa els oients, responia que brollava del món de les rondalles. La germana de son pare, la tia Margalida Cremada, i el seu home, l’oncle Beia, foren els seus mestres lingüístics naturals. Ambdós, majors de 60 anys i sense fills, s’abocaren en Guillem i, els vespres, li llegien rondalles fins que, aviat, s’intercanviaren els papers. A una entrevista publicada el gener de 1966 a Cavall Fort, Guillem deia: «Tots els de la meva família són molt vellets. En lloc de contar-me contes a mi, amb l’excusa de la poca vista i la raó oculta de veure el meu nivell d’aprenentatge, em feien llegir. Cada vespre, ens reuníem tots plegats i llegia totes les rondalles que queien a les meves mans. Això em familiaritzà amb el català escrit i, ben aviat, vaig començar a recollir quaderns amb cançons populars. Un dia em vaig topar amb Records d’Enyorances de l’escriptor italià Giovanni Mosca. Aquest llibre em va fer sentir vocació per l’ensenyament i el món infantil ja que jo no em recordo mai infant. A 6 anys esclatà la guerra, va ser molt trist, no en tinc cap bon record. Vaig decidir fer de mestre. Anava al camp a fer classe i, en acabar, trèiem el guitarró, cantàvem i explicàvem rondalles. Alguns pagesos havien de fer més de cinc quilòmetres per venir i ho feien tant si plovia com si no. Venien de nit perquè de dia treballaven». Fer de mestre als pagesos, sovint molt més grans que ell, a punt d’anar a fer el servei militar a fora de Mallorca, també va influir en el desenvolupament i enriquiment del llenguatge. Ho explicava així: «Vaig aprendre més dels pagesos que no ells de mi. M’ensenyaren a estimar els animals i la terra. No havien anat mai a escola. Era un poble sense contaminar».

El lèxic arreplegat d’uns oncles que, per edat, podien ser avis i que eren coetanis d’Antoni Maria Alcover, i el d’uns pagesos que servaven un vocabulari exempt de barbarismes, varen convergir en la formació del llenguatge de Guillem d’Efak. A la seva inesgotable imaginació i a una refinada ironia, s’afegí aquest llenguatge de l’antigor que captà perfectament Miquel Àngel Riera quan, a Biografia, definí el seu amic en un sols vers: «Arcangèlic bruixot i parauler de vell». El llenguatge, en mans d’un bruixot, esdevenia la matèria prima de l’alquímia literària que bastiria cançons, poemes, gloses, contes i novel·les, però sobretot enriquiria l’excel·lent relator oral; tant el rapsode com el rondallaire. Aquesta capacitat verbal, va ser captada i destacada en multitud d’ocasions.

«Guillem d’Efak es un caso sin precedentes en esta nueva y pujante canción moderna catalana. Es un poeta distinto y un explicador de narraciones extraordinario» (La Prensa, 29-I-66). Jordi Garcia-Soler, en el llibre La Nova Cançó de l’any 1975, afirma: «Narrador, poeta i actor, destacà com a intèrpret d’excel·lents dots vocals i domini de les tècniques més diverses d’expressió». Josep Porter Moix, en el llibre Una història de la cançó de 1987, el descriu: «La veu, el misteri, la interpretació, la manera de dir, captiven l’infant i l’adult». «És un home d’una gran personalitat i amb una mirada molt especial. Ell m’explicà moltes històries d’una manera molt personal i vaig aprendre d’ell moltes coses, com contar rondalles» (Marina Rossell, TV3, 11-IX-1994). «Guillem d’Efak ha estat la primera persona que em va aconsellar i em va donar quantitat de lliçons. M’ensenyà moltíssimes de coses: detalls, tècniques… El meu agraïment és immens i jo tinc un deute amb ell» (Ovidi Montllor, TV3, 11-XI-1994). Moltes de les cançons d’en Guillem són una combinació perfecta entre poesia i narració. La Balada d’en Jordi Roca, la Cançó de Son Coletes, la Cançó de les Dones i tantes més, expliquen, musicades, històries estremidores amb una gran força dramàtica narrativa. Així ho ha assenyalat fa poc Isona Passola: «Quan vaig escoltar la Balada, impressionant, recordo com si m’haguessin explicat el conte més tràgic que em va fer entrar en el món dels adults» (documental Guillem d’Efak, l’ànima negra de l’illa, 2018).

En la faceta del Guillem d’Efak narrador, cal recordar l’ofici de guia turístic que va exercir els darrers anys, entre 1981 i 1994. Les històries que explicava, fossin certes o inventades (com el caràcter endèmic de l’Ibiscus Balearicus) provocaven reaccions que en verifiquen l’èxit. D’una banda, captava l’atenció dels visitants que no perdien paraula. De l’altra, més material, els xofers dels autocars es barallaven per anar amb ell de guia, perquè aprenien coses noves i les propines eren superiors. Una altra conseqüència? Com que era un guia en tots els sentits, amb el seu lideratge va fer d’aquells xofers, gairebé tots de parla castellana, uns catalanoparlants defensors actius de la llengua, de la cultura i del país. Sí, no cal negar-ho, en la funció de narrador també era un adoctrinador. Guillem d’Efak era un expert en l’art de la seducció, de la història oral, amb una inesgotable capacitat rondallística. 

1993. Guillem d’Efak, guia turístic

Guillem era un contista i un gran narrador de peripècies. El seu enginy emergia per la seductora capacitat de convicció i viceversa: per la convincent capacitat de seduir. Explicava històries que, de tan increïbles, semblaven certes. Aquest fet va contribuir a forjar una existència marcada per la bohèmia i la llegenda, entre l’èpica i la mítica. Tots els qui tinguérem el privilegi del seu tracte, mantenim a les butxaques, més enllà de la memòria, un sac d’anècdotes i una tirallonga de detalls inèdits. Ho folrava tot obrint, divertit, el paraigua d’una «mala reputació». Explicava facècies que, d’haver-les recollides per escrit, constituirien un best seller. Enramellava situacions d’escàs contingut i, amb una intel·ligència gairebé malsana i una riquesa de vocabulari poc comuna, en feia aluleia. S’entretenia amb falses o hipotètiques etimologies i jugava amb els mots, des de la metàfora pagesa, amb un sarcasme refinat i subtil. Contava, narrava, relatava detalls de la seva rica biografia i, l’endemà mateix, ho explicava d’una altra manera. Canviava els personatges, els fets, els finals… Una mateixa anècdota es teixia i desteixia amb sorprenents variacions, perquè no només era un hàbil narrador, sinó un inventor; un creador d’històries. En va escriure de tots els colors.

Quan va publicar Tomeu, el pescador mallorquí, el celebrat conjunt de contes, Oleguer Sarsanedes li va dir: «Tu, Guillem, el que has de fer és beure molt de conyac i escriure contes com aquests». Com així, doncs, amb l’èxit dels seus relats, no va persistir en la tasca de narrador? L’anàlisi de la seva trajectòria vital evidencia al motiu. Volia menjar-se el món, però quan havia demostrat la vàlua en un terreny, ja era partit a superar una altra prova a la recerca permanent del llumeneret blau de les mitificades rondalles per on viatjaria al llarg de la vida… com un poeta. I és que, fins i tot el Guillem d’Efak narrador, sobretot, part damunt de tot, més enllà de qualsevol altra cosa, era poeta; essencialment, poeta!

Aquesta és la raó que fa de La ponentada gran (ara molt més gran) una rondalla carregada de poesia. Assaboriu-la com es mereix. Gaudiu-la com allò que és. Delícia destil·lada. Poció màgica. Sentiment de poble. Que vagi de gust!

 

(*) Podeu escoltar la balada irlandesa a:

https://www.youtube.com/watch?v=1p2g2WuGXwE

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*