DEL “A POR ELLOS” AL NO PASSAREU; DUES CULTURES


Espanya pateix d’eufòria fanàtica crònica. Molta de gent crida enfervorida: «¡A por ellos!» La immensa majoria dels qui ho fan no saben d’on prové aquest crit, però el porten a l’ADN. És evident que es tracta d’una convidada a l’agressió i a la violència, un clam per enardir i animar a l’atac, però la immundícia de l’arenga no és cosa del populacho. El divendres 25 de juny de 2010, Felip de Borbó va dir textualment: «Nuestra selección tiene el deber de actuar como se espera de ella y hoy ha de mostrar los dientes a Chile. ¡A por ellos!» Tots els cortesans s’aixecaren a aplaudir. Aquell dia, el Comitè Antiviolència del Futbol devia fer vacances. Bé, aquell dia i tots els següents fins avui, perquè el crit s’ha perpetuat com a eslògan publicitari de la selecció espanyola, irònicament anomenada «la roja» (usurpant el nom tradicional de la selecció de Xile). Som davant d’un crit de guerra borbònic? Evidentment que sí, però l’origen és molt més sinistre encara; és un crit feixista!

Vaig descobrir aquest crit, per primera vegada, en el curs de la recerca sobre l’heroica mort d’Antoni Coll i Prohens (Felanitx, 1915 – Madrid, 1936), un jove de les Joventuts d’Esquerra del seu poble que, incorporat per fer el servei militar a Infanteria de Marina a Figueres, arran de l’aixecament feixista-militar va ser destinat a Madrid en el conegut batalló de la Federació de Treballadors de l’Ensenyança. Allà, a Cerro Blanco, al barri d’Usera, clau per les línies del ferrocarril, els tancs italians comprats per March a Mussolini, comandats pel capità revoltat Vidal-Cuadras, bombardejaven les trinxeres lleials a la República dels qui defensaven Madrid.

Tanc italià apressat per defensors republicans

Dia 6 de novembre de 1936, el jove felanitxer s’arrossega cap a un dels tancs i, quan el té a tir, llança una magrana de mà a les cadenes. En els dies següents, repetirà l’acció i destruirà quatre tancs més (sis en total, segons altres versions) fins que és metrallat. El reconeixement al «marinero Coll», sense amagar que es tractava d’un «separatista», va ser tan alt que se li dedicà el carrer més emblemàtic de «la Villa». Fins a la caiguda de Madrid, l’actual Carrera de San Jerónimo va portar el nom d’Antonio Coll. (1)

Informació de premsa del canvi de nom de la Carrera de San Jerónimo

Els tancs que assetjaren Madrid, anaven acompanyats de tropes regulars i d’altres del tot irregulars, entre les quals destacaven els soldats africans (les guàrdies mores) i els falangistes. El crit dels atacants, per envalentir-se i encoratjar-se entre ells, però sobretot per atemorir els resistents era «¡A por ellos!». Aquest és l’origen del crit que ha fet seu el Borbó de torn, el qui ara és Felip VI per obra i gràcia de Franco i d’una constitució dissenyada a les casernes militars i als cenacles franquistes. Un crit feixista restaurat que, al llarg de la darrera dècada, ha gaudit d’una gran exaltació mediàtica (incomprensiblement també de la fins fa poc premsa lliure espanyola) i que ha empeltat l’odi contra la Nació Catalana i, d’acord als trets distintius identitaris de la cultura hispànica, pretenen practicar el conegut «la maté porque era mía».

De Felip V a Felip VI (passant per Primo de Rivera i Franco); l’absolutisme totalitari i jacobí

Contra l’amenaça dels feixistes, per respondre aquell «¡A por ellos!», els defensors republicans de Madrid, amb persones de tot arreu de l’estat, castellanitzaren l’antic crit de resistència dels voluntaris catalans contra la invasió alemanya de Bèlgica de l’any 1914 i feren famós el «¡No pasarán!», ignorant l’origen del crit popularitzat per Apel·les Mestres (1854-1936) en el poema que, tot i que el titulà La Cançó dels Invadits, seria conegut com No passareu! i li va valer ser distingit amb la Legió d’Honor i rebre les palmes acadèmiques de França. El poema musicat l’adoptaren, com a himne, els catalans i mallorquins, gairebé onze mil, que s’allistaren per lluitar al costat dels aliats a la Gran Guerra, amb l’aspiració de ser recompensats en acabar-la amb el reconeixement de la llibertat de Catalunya.

Bandera dels voluntaris catalans a la Gran Guerra, amb l’estel de cinc puntes al pal

El poema va ser musicat l’any 1915 per Cassià Casademont, director de l’agrupació Chor Nova Catalunya, presidida per Pere Oliver i Domenge, i enregistrat el mateix any, ja amb el títol popular i juntament amb Els Segadors, per la casa ODEON. Més recentment, el poema va ser musicat de nou per Xavier Ribalta (2) i divulgat, entre d’altres, per Núria Feliu (3).

1915. Propaganda i disc amb la cançó NO PASSAREU!

Apel·les Mestres, pintor, autor de teatre, dibuixant de còmics, poeta i, com ell es definia, «amic dels infants, de les flors i dels ocells» (4), va morir just l’endemà de l’aixecament feixista, el dia 19 de juliol de 1936. Dos mesos després, la Generalitat de Catalunya va editar un full, amb la lletra del seu famós poema, per exhortar la ciutadania i les tropes que eren al front a resistir. Els catalans feren seu el crit i es va escoltar a la Serra de Pàndols, a Gandesa, a Barcelona…

Setembre de 1936. Full de la Generalitat amb el poema d’Apel·les Mestres

Certament, els dos crits esmentats delaten uns orígens i uns objectius antagònics, en la concepció i en el fons, i marquen la distància gegantina que separa dues cultures, dues maneres d’entendre el món i la vida: la dels defensors i la dels agressors, la de la pau i la de la guerra, la cultura de l’entesa i l’absolutisme. Els qui blasmen el nacionalisme català, defensor de la terra, són els ultranacionalistes agressius espanyols (ep, i francesos!). El fanatisme els cega. Ja se sap: «piensa el ladrón que todos son de su condición», però els colonitzadors, els  «conquistadores» són ells i només ells. I quan algú palesa l’evidència, aleshores s’aplica l’igualment hispànic «matar al mensajero». Exactament això volen fer ara amb Catalunya Ràdio i amb TV3: silenciar-les. Ignoren que, des de fa tres segles, hem gaudit de llibertat de premsa durant períodes molt breus de la nostra història i, tot i això, hem resistit als reiterats intents de manipular-nos la història i de sembrar-nos de sal la memòria. Les pedres serven testimoni de la Nació Catalana i enalteixen la nostra resistència.

Vinyeta al The Telegraph de dia 20 d’octubre del 2017

A POR ELLOS criden els qui ens volen sotmesos?

Doncs… NO PASSAREU!

 

NOTES

(1) Qui vulgui saber més coses sobre l’ocultada gesta d’Antoni Coll ho trobarà a: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=202580

(2) https://www.youtube.com/watch?

(3) https://www.youtube.com/watch?

(4) Amb aquesta llegenda, l’any 1938, la Generalitat va inaugurar un modest monument al peu del Tibidabo.

Es diu que, en entrar les tropes franquistes a Barcelona, es va destruir el marbre que hi havia a la part del darrere, amb els versos del seu Himne a Catalunya, tan vigents avui com ahir:

Dolça terra catalana,
noble terra on hem nascut,
torna a ser la sobirana
que altres dies has sigut.

El teu nom, llegat dels avis,
per nosaltres és sagrat.
Catalunya en nostres llavis
vol dir Pàtria i Llibertat.

Quatre pals de sang roenta
barren l’or de ton escut.
És la sang que et fa valenta
contra el jou de servitud.

Catalunya primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*