Una vella i bella història (la recobrada veu d’en Meravell)

El mes de febrer del 2017 es va presentar el primer llibre de poemes de Miquel Bauçà, En Meravell. Fins al moment, romania no només inèdit, sinó que se’n desconeixia l’existència. L’atzar, combinat amb la curiositat, ens va brindar un present imprevist; un regal pòstum. Va ser un besnét de Pere Oliver i Domenge, l’historiador i dissenyador informàtic Joan Valls de Padrines, en revisar la biblioteca de qui va ser batle republicà de Felanitx, qui trobà enclosa entre llibres una còpia mecanografiada de La carn i el goig i la va fer a mans de l’inquiet Pau Vadell. No podia anar a pegar a un millor destinatari, perquè el jove poeta de Calonge, també és editor i, per arrodonir-ho, historiador. Indagar la procedència d’aquella obra ultrapassava la curiositat i s’endinsava en la investigació sobre un dels poetes més interessants del segle XX. La recerca destapà que l’obra s’havia presentat, sense èxit, al premi Ciutat de Palma de 1960. El guardó es concedeix el mes de gener i, per tant, havia d’haver estat lliurada la darreria de 1959, amb la qual cosa podem assegurar que el poeta felanitxer va escriure aquests versos, com a màxim, amb només 19 anys. Aquest fet biològic ha precipitat alguns lectors a sentenciar, a faisó d’innecessàries justificacions, comentaris paternalistes (i reduccionistes), saludant el recull amb l’etiqueta que són poemes de joventut. Em sembla trivial l’observació. Com bé ha discernit Antoni Artigues (1), el més entès coneixedor i divulgador de l’obra del poeta felanitxer i ermità de ple dret de l’Eixample de Barcelona fins a la mort, en aquesta obra ja es mostra diàfana la poètica de Miquel Bauçà, amb tot l’univers de referents i significats que farà brollar al pas d’una vida literària rica i plena.

Presentació a Quart Creixent, amb Glòria Julià, Pau Vadell i Antoni Artigues (foto: BMS)

Vaig assistir a la presentació que es va fer a la llibreria Quart Creixent de Palma. La gran sorpresa d’aquell vespre va ser quan Antoni Artigues va il·lustrar la seva intervenció amb la veu del poeta. Només dues vegades en tota la meva vida, una a Barcelona i una altra a Vic al costat de Rafel Subirachs, havia sentit parlar Miquel Bauçà, però els dos enregistraments que vàrem poder escoltar el dia de la presentació posaren la pell de gallina a tota la concurrència, especialment a les persones que no l’havien pogut escoltar mai; la gent jove molt particularment. Segons explicà Antoni Artigues, els hi havia fet arribar la filla del poeta. El primer document, Poètica, mira de respondre en dos minuts i mig la pregunta: «què és la poesia?». Afirma que, per a ell, és la revolta constant i conclou: La poesia és la fórmula més sincera per expressar la meva rebel·lia! El segon document que vàrem escoltar, també de dos minuts i mig, és el poema Una bella història, amb un títol que retrobarem en el futur, amb el complement: la independència dels Països Catalans. Es tracta d’una evocació autobiogràfica que ens descriu moments claus de la seva vida. Des del moment quan A penes em tingueren defora del ventre de la meva mare i son pare li va posar dures argolles al coll i als braços fins que un amic, amb unes tenalles, em va trencar totes les argolles de la meva llibertat per arribar al punt quan, amb una amiga, vàrem començar un llarg exercici d’amor, molt més profitós que la llibertat i tota la veritat.

Com la totalitat dels assistents a la presentació amb qui vaig comentar l’audició, vaig passar un guster mai vist d’escoltar el poeta felanitxer. Deslletrejava les paraules, amb una lenta cadència, dotant de música, gairebé una nota a cada síl·laba, i accentuant l’entonació amb un ressò que perllongava a la darreria de cada vers, per arribar al final com si no acabàs mai. Em va recordar Don Joan, aquell vicari porrerenc que va estar mitja vida al Port de Felanitx. Infringia un to de rapsòdia a la lletania que condicionava l’escolta i la resposta cantussejada de les beates. D’homes, n’hi havia pocs a passar el rosari, però estic segur que va fer passar la corona més d’una vegada al nostre poeta.

Fragment de l’entrevista a la poeta Clara Mir, esposa de Pere Pons Tomàs, amic de Bauçà de tota la vida

Aquesta setmana, mirant d’establir connexions entre Pere Oliver i Josep Carner, la casualitat m’ha fet anat a pegar de morros a una magnífica entrevista, publicada el maig del 2015, que fa Carles Batalla a la poeta Clara Mir que ens parla de Miquel Bauçà (2): Mallorca té el poeta més gran d’Europa. De rebot, aquesta troballa m’ha fet visitar la pàgina de la poeta, on també dedica un espai al nostre escriptor que també he de recomanar vivament per la informació de primera mà que conté (3). Ha estat en aquest espai on he llegit que a la Fonoteca Colomines, dins de la Càtedra Màrius Serra, hi havia enregistrades les veus de destacats poetes de la meitat del segle XX (4). Cap allà som anat virtualment, perquè és a disposició de qui vulgui accedir-hi, prèvia inscripció de franc. Podreu escoltar i «sentir» Brossa, Carner, Espriu, Foix, Palau i Fabre, Pere Quart, Riba, Villangómez… Un privilegi de veus que haurien d’arribar a les escoles. M’ha cridat l’atenció la referència que fa Carme Mir en el seu article a un altre poeta felanitxer molt menys conegut: Joan Julià. Per descomptat, el seu amic Miquel Bauçà apareix en tres enregistraments. Els dos primers són, justament, els dos que vàrem escoltar a la presentació del seu darrer (que és el primer) llibre, amb la particularitat que el títol del poema apareix com Una vella història. Sigui com sigui, és una vella i bella història. El tercer enregistrament, com els altres dos, de dia 19 de maig de 1961, és Carta a Maria Antònia, on el poeta refereix un jovenívol desencontre amb una felanitxera a qui recomana que miri endavant. Algú, hi veurà la misogínia tantes vegades assenyalada del poeta. Jo hi he vist sobretot una gens hermètica i molt condescendent ironia.