Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

VOT ÚTIL? VOT DIVIDIT? PRESAGIS ATREVITS? (*)

Deixa un comentari

2011_11_4_PHOTOGALLERY-e19ea37f736a3ad984c43ed7085ff5ac-1320423115-571

D’ençà de la Restauració Borbònica de 1975 quan, vestida de monarquia parlamentària, amb l’aquiescència de la classe política espanyola es perpetuà la voluntat de Franco, al llarg dels darrers 40 anys hem patit un discurs de submissió absoluta, bastit de típics tòpics que brollen de manera intensa quan hi ha eleccions. Allò que no havíem viscut encara, almenys a les illes Balears i Pitiüses, és que els fins ara destinataris dels advertiments, se’n fessin altaveu. D’abril ençà i amb un lleuger i frívol escarni als antics valors, botant de la trinxera de les víctimes a la dels botxins (ep, i fent-se els ofesos), han sortit a la palestra, per a vergonya seva futura, algunes persones que ho veuen tot amb cucales i a curt termini i que han assumit l’arrogància del poderós. Ho podem qualificar de moltes de maneres (cinisme destil·lat, paranoia política, transvestisme ideològic…), però una transformació d’aquesta magnitud en tan poc temps constitueix un oxímoron.

Per davallar dels cims de l’abstracció, concretaré les dues crosses més efectives del discurs: la crida al vot útil i la crida a la no-divisió del vot. Els emissors d’aquestes frases-consigna, usades com a armes d’atac electorals, eren els grans partits i, òbviament, els destinataris eren les formacions més petites. Record quan, l’octubre de 1982, el PSOE adreçà al PSM i al PC ambdues crides, amb l’episodi previ habitual: una opa en forma de convidada a fer pinya. Després, sovint fent el paper de víctima, una allau d’imputacions i atacs contra els qui «tiraran el vot a la mar» i, per culpa seva, «perpetuaran la dreta i el centralisme». D’aleshores ençà, la doble crida al vot útil i a no dividir el vot han sonat com un disc retxat i, fins ara, des dels partits espanyols cap als partits nacionalistes i regionalistes. Fins ara també, s’ha resistit l’envestida i, enmig de tantes de claudicacions, sobrevivien veus sobiranes i dignes.

L’esment al 1982, com a referència d’un discurs vell i avorrit, no és innocent. Crec que la situació que vivim ara, amb la repetició de les eleccions del mes de desembre passat, té un paral·lelisme notable amb una diferència: la integració per primera vegada a la història d’una formació política d’obediència no espanyola a un projecte incert i desdibuixat que, en essència, manté la pretensió uniformitzadora de l’estat. Fins i tot, amb menys dissimul que el PSOE federalista de 1982. Per dir-ho en paraules d’un dels seus ideòlegs: «PODEM representa, enfront de les organitzacions sobiranistes implantades a les nacions no castellanes, una estatització del mapa polític espanyol. I aconseguir que aquest model de mapa polític sigui l’hegemònic ha estat des de sempre un objectiu prioritari del sistema.» (Damià Pons a l’Ara Balears).

La situació d’ara és del tot nova. Què passarà? Em permet de fer, no gaire a l’arrisca l’aventura, un parell de premonicions. El resultat del 26-J sembla que no permetrà la immediata formació de govern, però no hi haurà repetició d’eleccions. El poder fàctic (que és gran i creix part damunt d’institucions i de partits polítics) obligarà a formar un govern amb l’entesa de forces aparentment antagòniques que ho argumentaran en clau de «responsabilitat nacional». Qui integrarà aquest govern anirà en funció de si s’autoritza a governar en minoria o si s’assoleix un acord «d’estabilitat nacional», però sempre serà el resultat d’un pacte (públic o no) entre les restes del naufragi del PP i del PSOE, amb llicència a Ciudadanos d’exhibir la cresta i arrodonir el bloc. El nou govern no serà presidit per cap dels dos capdavanters dels respectius partits de l’alternança. Ambdós, Rajoy i Sánchez, estan decapitats avant la lettre, però si cal posar una mòmia de prestigi no hi haurà problema. N’hi ha per donar i per vendre! Aquest és el primer pronòstic: l’Espanya una, celtibèrica i carpetovetònica, s’estalonarà i encastellarà tant com en Moscardó o en Guzmán “el Bueno”. 

Aleshores? ¿I les marees gallegues, basques, catalanes, valencianes, i illenques que s’han submergit i aquietat dins d’un projecte que té, com a gran objectiu, la finalitat confessa de mantenir la unitat d’Espanya? Un projecte que, amb una maniobra entabanadora, mostra la pastanaga d’un referèndum que només cerca impulsar un NO que legitimi la submissió un altre quart de segle. Doncs, evidentment, les majorettes que han decidit desfilar a l’entorn del bombo, fracassaran en la pretensió de formar un govern d’esquerres, perquè el PSOE s’hi oposarà. Massa bé que ho saben. Els líders que pregonen aquest govern són uns estafadors, perquè entre aplaudiments insensats de gent tan enlluernada com ingènua prometen l’impossible. Com quedaran les formacions que hagin fet de comparsa? S’ho haurà pagat la renúncia potencial del diputat a canvi de només mig i hipotecat? Em permet d’aventurar les dues coses que poden passar. Una és que, amb més o menys manteniment de personalitat, s’integrin en el mapa d’una oposició conjunta i que, més prest o més tard, s’aboquin a unificar-se políticament. L’invent ja està experimentat per més d’una de les formacions participants. En aquest cas viuríem un desenllaç com el de Sa Nostra i altres caixes a l’entorn del BMN; crònica d’una mort anunciada. La segona possibilitat, encara la més esperançadora com a mal menor, és que els qui hauran votat aquesta candidatura obrin els ullsen sentir-se tant o més decebuts que aquella gent de bona fe que, l’any 1982, «per fer vot útil» o «per no dividir el vot», apostà per una candidatura que no era la seva. Els qui encara sostenen que s’ho pagava, haurien de tenir a la memòria el GAL, FILESA, Roldán, Rubio, Guerra o les promeses sobre l’OTAN, en la mateixa línia actual de GURTEL, Bárcenas, Rato i altres males companyies emparades per una justícia colonial i un tribunal constitucional que ha assassinat Montesquieu, mentre l’espoliació fiscal fa la mateixa veta tant si ve de babord com d’estribord.

Vull acabar amb la transcripció del que vaig dir l’any 1982: «Només hi ha un vot útil; un! És aquell que s’adequa plenament a la teva ideologia, a la teva consciència, a la teva il·lusió i a la teva més íntima satisfacció personal. És el vot que, en arribar el vespre i mirar-te les mans, amb independència del resultat, et fa veure que, encara que buides, estan ben netes. La resta són vuits i nous o excuses de mal pagador.» Substituiré només la sigla del final d’aquell escrit: «Sortosament, és possible fer sentir la veu de la dignitat. Cada vot que traspassi les urnes a favor de SI serà un crit de resistència. Tots aquests crits faran una crida col·lectiva per dir que hi som, per fer saber qui som, per posar en evidència pública que, com aquell llogaret d’Asterix i Obelix, a la nostra terra (que volem que visqui lliure i plena) persisteix una gent irreductible! Una gent, d’un temps i d’un país, que vol arribar al futur sense transigir en la defensa dels seus drets; un poble que s’alça en encesa espera!».

Per dignitat i coherència, ben allunyat del discurs paternalista i pusil·lànime, sense perdre de vista els auguris, votaré SÍ! Clar que SÍ! Ara sí que SÍ! I tant que SÍ!

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo,

(*) Amb el reconeixement, gratitud i consideració personal a Mateu Xurí i a tota la gent que ens convida a fer el vot més útil: l’únic que ens uneix.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 21 de juny de 2016 per Bartomeu Mestre i Sureda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.