UN CONSISTORI SODOMITZAT?

Un espai de perpètua memòria feixista? (font: ABC, 8 de març de 1963)

Un espai de perpètua memòria feixista? (font: ABC, 8 de març de 1963)

El dilluns 12 de novembre del 2007, mantinc una reunió de feina amb un alt directiu d’una gran empresa de les Balears quan, de cop, s’obre la porta i entra de quatres una dona endiumenjada i histriònica. Sense saludar i amb evidents signes d’excitació, s’exclama: “Soy feliz! Ya les hemos dado por el culo a Ana Calvo y a Nanda Ramón!”. Encara que semblava que tenia una relació cordial amb el meu interlocutor, fins i tot d’excessiva confiança, sobtava que una dona tan elegant usàs aquell llenguatge, sobretot davant d’una persona com jo a qui no havia vist mai a la vida. Aviat va deixar clar els motius que tenia per romandre tan eufòrica. En nom d’una associació veïnal burgesa i botifarra del centre de Palma, s’havia vestit de “campeadora” (el directiu li va dir irònicament que semblava un “caballero cruzado”) per evitar la demolició del monument de la Feixina. Feia mesos que es movia a les totes per assolir l’objectiu. Les frases que amollava eren totes de menyspreu i de burla a les dues dones a qui, segons bravejava, havia seduït i enganyat. També presumia que els d’ARCA, “comen en la palma de mi mano”, que havia fet creure que l’estaca de la ignomínia era l’única mostra arquitectònica de Mallorca representativa de l’art Bauhause (paradoxalment una escola que va ser clausurada pels nazis), que s’havia embolicat la boca de paraules com reconciliación, perdón, olvido, paz, justicia i, naturalment, el triple lema de la Revolució Francesa, igualtat, fraternitat i llibertat! No s’aturava de riure del seu cinisme amb l’ús dels arguments “copiados a los rojos”. Tot valia per obtenir l’amnistia del monument dedicat “a nuestros mártires, caídos por Dios y por España”. Arrodonia l’arrogància de l’èxit amb un “no hay mejor cuña que la de la propia madera”, afegia que “entre familiares de militares nos entendemos mejor” i, per concloure, sentenciava amb presumpció sexista que “teníamos que ser dos mujeres para convencer y vencer a dos mujeres”.

Els noms de les dues hipotètiques entabanades a qui presumia d’haver sodomitzat, era evident, perquè no deixava de repetir els seus noms fent-ne burla, amb un implícit agraïment de condescendència davant de la seva ingenuïtat, però… qui devia ser la quarta dona? Qui era la seva còmplice, col·laboradora si més no, com a segona de la trinxera contrària a la demolició? No va dir el nom, però sembla que la partenaire errada de comptes és més bona d’identificar que l’angèlica protagonista de la rondalla L’hermosura del món.

Amb arguments manipulats i desatencions clamoroses a les nombroses crides al seny, a principis del 2008 l’Ajuntament de Palma va decidir perpetuar la ignomínia. Ja s’havia viscut un precedent que delatava la tremolor de cames de la pusil·lànime responsable de la gestió del compromís electoral, tant del PSOE com del PSM, de retirar tots els símbols feixistes. Mesos abans ja s’havia viscut l’intent de mantenir el pirulí de la Porta de Santa Catalina, dedicat als Jinetes de Alcalá, quan es va promoure una falsa enquesta per atribuir als residents de la plaça una oposició a l’esbucament que, com es va verificar, no existia. Era un muntatge polític. La premsa va detectar la maniobra i la va posar en evidència, per esbiaixada i manipuladora. Finalment, aquell altre símbol del feixisme va ser retirat com requeria el sentit comú per higiene democràtica; per pura decència humanista! Evidentment, no va passar res!

Retirada del monument de la porta de Santa Catalina

Retirada del monument de la porta de Santa Catalina

La decisió sobre la demolició de la Feixina, en canvi, va desatendre de manera obstinada l’informe elaborat per la doctora Catalina Cantarelles (i l’opinió tècnica d’altres reconeguts urbanistes). Lluny de considerar la valoració dels experts, es va optar per profanar la tèbia Llei de Memòria Històrica i s’aprovà una resolució clarament política i sectària. Així va ser com la Feixina va rebre la benedicció oficial de l’Ajuntament amb un acord enramellat de maña y disimulo borbónico. La decisió s’embolicà amb una “contextualizació” que ampliava la presa de pèl a la ciutadania, amb una nova estafa electoral. Es podria dir que, metafòricament, l’Ajuntament de Palma havia tornat erigir el monument feixista.

A les següents eleccions els hipotètics progressistes (PSOE, PSM i EU) varen perdre totes les institucions de les illes Balears: govern, consells insulars i, evidentment, els principals ajuntaments. La desmobilització ciutadana precipità l’abstenció de la gent d’esquerres, decebuda d’incomplir la promesa de no fer l’hospital a Son Espases, de patir la desconnexió de TV3 (no el succedani que es pot veure a tot el món) i, evidentment, de mantenir el monument feixista més gran d’Europa, a banda del mausoleu del Valle de los Caídos.

Deu ser aventurat i temerari creure que la victoriosa, presumptuosa i satisfeta dama d’aquest relat els votàs, agraïda, per haver atès amb tanta devoció la seva creuada. Qui sap! De més verdes (i de més blaves!) n’han madurat!

PREVARICACIÓ?

Quasi quatre anys després de l’acord proteccionista, dia 6 de novembre de 2011, la premsa informava que els tribunals havien donat la raó a l’Associació Memòria de Mallorca, amb una sentència que conclou que l’Ajuntament de Palma va esbiaixar la informació per tal de justificar i defensar el monument de la Feixina de Palma, el pirulí feixista inaugurat per Francisco Franco amb aportacions econòmiques de Hitler i Mussolini. Les persones que signaren la malifeta ja estaven desqualificades doblement, tant com a profanadores d’un compromís polític com des del punt de vista ètic, però ara la Justícia obria una nova oportunitat per a eliminar símbols vergonyants.

Acordar, com va fer l’ajuntament, a instància d’Aina Calvo i de Nanda Ramon, mantenir el nyarro vergonyant de la Feixina no va suposar només un acte d’exhibició del neofranquisme que patim d’ençà de la restauració borbònica de 1975, sinó que tornava a clavar l’estaca de la ignomínia sobre els vençuts. Una vergonya ja no de postguerra, sinó postfranquista. No feta des de l’exaltació del moment postbèl·lic, sinó fredament, a plena consciència de la submissió. El 2008, amb un acord formalment democràtic, l’Ajuntament de Palma posava de nou en valor la victòria dels militars i feixistes revoltats contra la República… 70 anys després! El postfranquisme triomfant… a mans d’hipotètiques persones socialistes.

Ha plogut durant anys. Després d’una legislatura copada pel Partit Popular, amb exhibició del guerracivilisme contra la llengua i els símbols, practicat per José Ramón Bauzá, els partits progressistes, amb la incorporació de Podem, varen recobrar la majoria de les institucions illenques. La reiterada promesa d’aquests partits en eliminar la simbologia feixista, els ha obligat a manifestar-se a favor de la demolició de la Feixina. Amb plena consciència de distanciar-se dels seus predecessors dels mateixos partits, ho han fet de manera pública i clara la presidenta del Govern, Francina Armengol (PSOE), el president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat (PSM), i els qui han d’exercir la batlia de Palma, en dos torns, José Hila (PSOE) i Antoni Noguera (PSM). Els opositors, tan hiperactius que semblen subvencionats, no es cansen de moure cel i terra per impedir, de nou, que es compleixi una promesa electoral. Sigui com sigui, més prest o més tard, l’estaca tombarà i, com afirma la cançó, ens podrem alliberar!

NOTA COMPLEMENTÀRIA

Com que en aquest article han aparegut alguns dels Dramatis Personae d’aquesta història de pors i de covardies, entenc imprescindible completar-ne la lectura amb un article farcit de lúcida ironia de Llorenç Capellà. Tot i que es va publicar dia 10 de febrer de 2010 al Diari de Balears, comprovareu com els retrats dels diversos comportaments humans mantenen la vigència.

Creuer Balears

LA DESBANDÀ

El 6 de febrer de 1937, unes 150.000 persones abandonaren Màlaga perquè estava a punt de caure en poder del feixisme. Fugiren cap a Almeria. La carretera d’Almeria transcorre encaixada entre la costa i la serralada. Des del mar, els creuers Almirante Cervera, Canarias i Baleares canonejaren la corrua humana, de manera sistemàtica, provocant més de 5.000 víctimes mortals, dones i infants majoritàriament.

Despús-ahir, en el Teatro del Carmen, de Vélez-Màlaga, va celebrar-se un acte d’homenatge en memòria del doctor Norman Bethune, un brigadista canadenc que els dies de “la desbandá” -com és conegut l’èxode de la població malaguenya- va salvar moltes vides. I avui, diumenge dia set, a les nou i mitja del matí, infinitat de persones han iniciat a peu el recorregut de la carretera de Vélez-Màlaga a Torre del Mar, en commemoració d’aquella tragèdia.

Dilluns passat -gairebé coincidint amb l’aniversari de la carnisseria-, la Batllessa de Palma va anunciar que el monument que la Ciutat va aixecar en memòria i glòria del Baleares -enfonsat per l’esquadra republicana l’any 1938- no serà retirat de la Feixina. Ignoro si Aina Calvo n’és conscient. Però, tot i que desapareixeran de la pedra les frases o els elements inicials, el monòlit aspira a convertir-se en l’únic recordatori d’exaltació feixista de l’Europa democràtica.

Aquest article ha estat confegit a partir del llibre La agonía de Málaga: población y retaguardia i del número 58 de la revista Jábega, editat per la diputació malaguenya, on es recullen els testimonis dels supervivents de “la desbandá” i les opinions d’alguns historiadors o personatges públics que n’han parlat. Els comentaris d’alguns dels més significats defensors de la continuïtat del monument serveixen de contrapunt agredolç.

CAMPANADES A MORT (1)

– Luis Melero (historiador): Animaron a los ciudadanos a que se fueran de sus hogares y los esperaron en el camino para matarlos.

– Rafael Mández (periodista): Aunque las fotos del desastre sean en blanco y negro, la sangre era roja; el mar azul y la muerte, negra.

- Picasso: El Guernica tenía que haberse titulado Málaga.

TOC D’ÀNIMES (1)

– Aina Calvo: La decisió de mantenir el monument de la Feixina respon a la voluntat integradora de la Llei de Memòria Històrica, que és una llei igualadora de totes les víctimes, perquè no reconeix els drets d’unes en detriment de les altres.

– Informe jurídic de la UIB: La finalitat integradora de la llei és compatible amb la continuïtat del monument si se n’eliminen aquells elements que sí són d’exaltació del règim (la Dictadura), de manera que el monòlit pugui adquirir el sentit d’element commemoratiu de les víctimes.

– Juan Cabrera (PIMEM): L’únic que canvia és la placa, tothom el reconeixerà.

CAMPANADES A MORT (2)

- José Calleja (4 anys): Yo iba en un serón que colgaba de la burra. Me asomaba del capazo y contaba los cadáveres. Mi madre me decía que eran gente durmiendo.

– Vicente Vaquero (26 anys): Pasábamos el día escondidos en el monte escuchando los cañonazos de los barcos y, de noche, avanzábamos entre sangre y cadáveres.

– Miguel Escalona (10 anys): Nunca he olvidado a aquella mujer que, herida por un obús, amamantaba y abrazaba a su hijo de dos meses en medio de un charco de sangre.

TOC D’ÀNIMES (2)

– Marisé Fernández Segade (filla d’almirall): Estoy muy contenta y muy agradecida a la alcaldesa Aina Calvo y a la concejala de Cultura Nanda Ramon.

– Josep Pascual (ARCA): Mallorca ha guanyat perquè no s’ha eliminat un element integrat a la ciutat com és el monument de la Feixina.

– Pere Ollers (president ARCA): Hem de recordar que molts de veïns s’havien manifestat per la conservació íntegra del monument.

CAMPANADES A MORT (3)

– Francisco Martín (8 anys): Sólo se circulaba de noche para no dar pistas a los barcos que nos disparaban. Iba en una camioneta llena de niños. En Orihuela un hombre nos dio dátiles. Desde la salida de Málaga no habíamos comido nada.

– Antonio Ariza (20 anys): Había unos barcos pegando cañonazos y antes de llegar a Nerja, en unas curvas con muchos peñascos, ahí moría mucha gente nada más de los peñascos que saltaban de los cañonazos.

– José Antonio Baena: Supimos que fueron el crucero Canarias y ése que hundieron en el Cabo de Palos, su gemelo, el Baleares… Para ellos era como un juego, el tiro al plato contra gente que no podía defenderse.

TOC D’ÀNIMES (3)

– Gabriel Barceló (PSM): La memòria històrica i la defensa del patrimoni són compatibles. Així ho han entès al centre d’Europa i per això han mantingut els camps de concentració de la Segona Guerra Mundial.

- Eberhard Grosske: N’hi ha que volen que el monument es demoleixi, però la decisió és el resultat del consens de l’equip de govern.

– Nanda Ramon: Tots els partits d’esquerres s’han manifestat a favor de la contextualització de la Feixina.

CAMPANADES A MORT (4)

– José Antonio Baena: Nunca he visto tanta muerte, tanta sangre, tanto desprecio por la vida humana… Eran militares profesionales contra civiles, ancianos, niños, mujeres. Sabían a donde disparaban… Nos bombardeaban a mansalva. Veíamos sus caras, ellos sabían que éramos civiles indefensos, nos veían perfectamente.

– Eloy Rodríguez: La carretera estaba llena de objetos: bultos de ropa, gramolas, máquinas de coser, sacos, maletas, sillas, mesas, cuadros.

– Acracia León (13 anys): Veíamos a los marineros perfectamente, cómo se movían por cubierta, los cañones cómo se movían y nos apuntaban antes de disparar… Si los barcos se hubiesen acercado un poco más, hubieran chocado con las rocas; para ellos era como un macabro juego de feria, nos mataban como si fuéramos chinches.

TOC D’ÀNIMES (4)

– Juan Cabrera (president PIMEM): Hi ha altres temes en què pensar abans d’aquests dois…!

– Aina Calvo: Hem optat per convertir el monòlit en un reconeixement a totes les víctimes de totes les guerres i a la convivència democràtica.

– Àngels Fermoselle (ARCA): La decisió municipal és intel·ligent i respectuosa amb el patrimoni i amb la memòria històrica.

TOC D’AGONIA

Llorenç Bisbal i Gabriel Alomar feien les passes per Son Tril·lo. Comentaven la decisió de Cort de mantenir i contextualitzar el monòlit en memòria del creuer Baleares.

- És com si tornessin a afusellar la nostra gent -va dir Alomar-. La gent que ja mataren una vegada.

- Sort que vostè i jo morírem en el llit -va conhortar-se Bisbal-, i no ens hem de sentir ofesos.

- Tant com els que moriren a les cunetes -el va corregir Alomar.

Divagava:

- Manipulant la història, maten la memòria, mestre Llorenç…

Va afegir:

- I vós i jo som memòria.

Bisbal va obrir uns ulls com salers. Alomar va comprovar l’hora: era l’eternitat en punt.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*