L’altre dia fent neteja de llibres en vaig trobar un de ben curiós. Més aviat era un llibret, era una conferència que havia fet Claudio Magris tot inaugürant un nou any lectiu al Col·legi de Filosofia de Barcelona el dia 20/01/1989. S’intitula Les alegries del desclassat i Magris, tal com diu la contracoberta, incorpora a l’antiga definició rotunda del subjecte i de l’individu ben lligat amb una organització o un ideari col·lectius, el vessant "negatiu", o senzillament humorístic, dels personatges ganduls, aïllats però intel·ligentíssims del seu context, murris i, si cal, un punt ximples i tot de la nostra història recent; almenys de la història literària. (Jordi Llovet). Bé, jo com sóc un enamorat del Robert Walser i en aquestes poques pàgines el citen, us farè cincs cèntims d’allò que el Magris va dir del Walser.
"Robert Walser elogia així, en les seves obres, la manca de caràcter, ja que un caràcter implica aquella estructura compacta d’una persona homogènia que pren una actitud antagonista davant l’existència -podent guanyar o perdre- i que es controla i pateix tots els dolors de l’autodomini i l’autoafirmació.
Hom es deslliura de la consciència, diu Walser, per tal com, "mancat de consciència, anar a l’encontre de tots els altres homes mancats de consciència". Aquest comportament és qualificat de "senyorívol", digne de reis: la total identificació d’un mateix amb el fracàs, amb l’autoanorreament.
Walser recomana la tècnica de camuflar-se en el servei amb lliurea, de jugar a fer-se passar per un criat o un soldat anònim, esdevenir una rodeta de l’inacabable engranatge de la vida, un soldat del gran exèrcit napoleònic derrotat a Rússia dins del qual s’és un No-res. Walser vol ser un No-res, vol viure en els "suburbis", esdevenir un "eminent bergant contra si mateix": el bergant fereix el deure moral d’esdevenir, de créixer, d’arribar a ser un adult responsable, d’ocupar una posició, d’assumir una responsabilitat moral, política, històrica, social….
Tot es pot extrapolar i fer-ne un joc trampós. De totes maneres i ara penso en ahir, el més agradable de tot va ser salvar aquest llibret de sortir de casa. Això no vol pas dir que algun dia ho faci. A reveure esdevenidors….
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!