Etziba Balutxo...

Balada d’una amistat vital i d’ultratomba

Com que l’oblit mata la memòria, a vegades es fa imprescindible repicar les baules de la història per, amb documents i proves, corregir i reparar la injustícia que, sovint, provoquen les interpretacions esbiaixades i, sovint, interessades. Avui és un d’aquells dies que el deure de l’amistat, però sobretot el de vindicar la realitat de les coses, m’obliguen a aclarir qüestions que, tot i haver fet arribar reiteradament als qui escampen errors, per oblit o per altres raons, encara avui falsegen la veritat.

Ja fa 20 anys que Ovidi Montllor va fer la maleta rere les petjades de Guillem d’Efak que havia partit, davant davant, dia 15 de febrer de 1995. Amics corals en vida, forçat havien d’agafar plegats les vacances més llargues. No eren, per desmentir el poeta, dos entre tants. Eren dos homenots! El buit que deixarien seria, és, molt gran.

La coincidència en l’eixida va ser una més de les moltes complicitats que compartiren. Foren, amb el seu amic Quico Pi de la Serra com a tercer, les dues grans bèsties negres de l’àmbit musical i teatral. Tot i la diferència d’edat (Guillem era de 1930 i Ovidi de 1942), la dotzena d’anys que els separava no va ser una barrera per fer-se grans amics i, com és sabut, ambdós observaren i professaren el culte a l’amistat tota la vida.

A La Cova del Drac, el mític cafè-teatre del carrer Tusset que regien conjuntament Josep Maria Espinàs i Guillem d’Efak, arribà Ovidi Montllor, un jove d’Alcoi que volia ser actor. Això era l’any 1967 i l’any següent, el 1968, ja actuà en aquell local representant peces curtes de Jaume Vidal Alcover i de Maria Aurèlia Capmany. La Cova del Drac antiga estava distribuïda en un bar, a la part superior, i una sala amb un petit escenari, a la inferior. La censura tancà el bar i prohibí les representacions de teatre. Però l’enginy i la intel·ligència dels gestors va reaccionar i, com que els censors no havien pensat a prohibir els «espectáculos», varen iniciar un cicle de recitals de poesia i cançó. Així va ser com Ovidi Montllor de la mà de Guillem d’Efak, es va introduir en l’art de la rapsòdia i es convertí en un excel·lent declamador de poemes.

L’art de la rapsòdia

És sabut que la majoria dels poetes, en general, no saben recitar. És difícil trobar bons rapsodes. Guillem ho era per intuïció i condicions. De fet, La Balada d’en Jordi Roca, de l’any 1962, ja demostra la força que podia emetre. Es feia entendre gràcies al gest, a la música i a l’èmfasi que entrunyellaven cos, veu i comunicació. Però, a més, va millorar la tècnica observant grans especialistes. Guillem era un bon coneixedor de la cançó francesa i havia traduït i cantat Leo Ferré, Jean Ferrat i, fins i tot, Georges Moustaki. En el marc de la rapsòdia hi havia dos bons representants que, com a bon observador, li serviren de referent: Gilbert Becaud i Ives Montand. Al darrer, també actor, el va tractar personalment.

No obstant, hi ha una fita poc coneguda que marcaria l’art de la rapsòdia de Guillem d’Efak i, de retruc, d’Ovidi Montllor. Dia 10 de maig de 1967 als Caputxins de Sarrià (on anys més tard hi hauria una tancada d’estudiants antifranquistes), va tenir lloc un recital únic que faria història de Yevgeni Yevtushenko (Sibèria, 1932), el famós poeta i rapsoda que va escriure allò de «un poeta rus és molt més que un poeta». Aquell dimecres va recitar vuit poemes en rus davant de més de tres-centes persones, majoritàriament estudiants universitaris. Abans de cada rapsòdia, poema a poema, Guillem d’Efak llegia la traducció catalana i Juan Antonio Goytsolo la castellana. La premsa destacà que amb el seu darrer llibre de versos, el poeta havia guanyat més de vint-i-dos mil rubles (un milió de pessetes d’aleshores; una fortuna). A les entrevistes de la premsa catalana, Yevtushenko lamenta que el poc interès per la poesia que ha detectat a Catalunya quan, a Moscú, els recitals es fan a grans recintes esportius amb milers d’assistents. Fa, això no obstant, una gran valoració de la poesia catalana que ha conegut i diu que, abans de tornar a Rússia, té previst viatjar a Mallorca, on l’ha convidat un amic que ha fet fa poc: Guillem d’Efak.

Curiosament, en el llibre Poemes i Cançons, Ovidi explica l’impacte d’aquell recital: “Un dia em vaig assabentar que el poeta Evtucheko era a Barcelona, i donava un recital als Caputxins de Sarrià. Vaig anar-hi, em va acompanyar, jo no coneixia Barcelona, la bona amiga Francina, i ella tot i sent de Barcelona tampoc no ho sabia massa. Ho vam trobar, per fi, i em vaig trobar una altra llum: com es podien dir els poemes per a comprendrel’s més encara.”

Tota la ciència de la rapsòdia que Guillem havia forjat i millorat, amb el referent compartit d’aquell poeta i gran rapsode rus, seria una primera escola pràctica d’Ovidi Montllor. En Guillem era immensament generós i va compartir les tècniques que havia experimentat amb entusiasme. Si Guillem era generós, Ovidi era agraït i mai no va amagar aquell magisteri rebut. Ben al contrari, ho va proclamar i valorar a nombroses entrevistes.

El mític recital del Price

Dia 25 d’abril de 1970 en el Gran Price de Barcelona, un local on es feien combats de boxa i de lluita lliure americana, es va realitzar un acte molt important a favor de les llibertats democràtiques. S’havia anunciat com a I Festival Popular de Poesia Catalana. El local estava ple com un ou. Amb un muntatge preparat per Feliu Formosa i Josep Anton Codina, per l’escenari desfilaren els poetes més reconeguts del moment: Salvador Espriu, Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli, Joan Oliver Pere Quart, i alguns retornats de l’exili com Agustí Bartra o Josep Carner. De València hi havia Vicent Andrés Estellés i, recitant poemes d’autors absents, Ovidi Montllor. Mallorca va estar representada per Jaume Vidal, J. M. Llompart, Guillem d’Efak i Miquel Bauçà. Va ser aquest darrer autor, precisament, el que va encendre els ànims dels assistents. L’entusiasme del públic va esclatar amb crits de llibertat. La tensió va arribar al clímax quan Joan Oliver, en el moment de clausurar l’acte, es va saltar el text autoritzat i va fer una relació de reivindicacions democràtiques molt crítiques amb el règim franquista. La multa no es va fer esperar: «Considerando que tanto el Sr. Colomines como el Sr. Oliver, excediéndose del guión aprobado, dieron en sus intervenciones un marcado matiz político aludiendo a los exiliados, a la lucha para superar las dificultades que atraviesa la comunidad del país, etc., con lo que convirtieron el acto inicialmente poético en un acto político, llegándose a proferir por los asistentes estentóreos gritos de “llibertat, llibertat”, y a la terminación del festival, caldeados los ánimos, se formó una manifestación pública que tuvo que ser disuelta por la Policía Armada». Per recaptar fons i pagar la multa, es varen fer moltes d’activitats. Aquell magne recital, va marcar una fita històrica, fins al punt que 25 anys després, l’abril de 1995 es va commemorar amb un altre gran rapsòdia: El Price dels Poetes. Tot i que la gran majoria de participants ja havien mort, varen ser recitats i recordats per una fornada més jove. Tant Guillem d’Efak com Ovidi Montllor, havien mort feia setmanes i no varen poder atendre la invitació.

Arran de l’històric recital d’abril de 1970, Guillem i Ovidi veurien ampliar els entrebancs, obstacles i les dificultats burocràtiques. També això varen haver de compartir per força. Encara que, abans, ja eren observats amb recel, des d’aleshores encara serien objecte d’una vigilància especial que condicionaria les seves actuacions públiques.

Guillem i Ovidi, homes de teatre

Parla Guillem d’Efak: “Amb l’Ovidi hi havia un cicle de ritmes molt similar i, de tant en tant, ens trobàvem plegats fent el mateix. És cert que entre la cançó i el teatre hi havia un vincle molt fort. El cantant Toni Moreno va ser el flautista del «retaule» amb el grup de teatre El Camaleó, on també participaren el Luchetti i l’Ovidi. L’Ovidi més d’una vegada les passà magres. Tenia tanta de dignitat que no deia res a ningú; un estiu el vaig trobar a la platja: venia tallades de síndria… Era indignant veure com un dels qui actuaven de franc per qualsevol causa no tingués assegurada la subsistència. La injustícia de l’oblit posterior hauria de fer patir mala consciència molta de gent. Sobretot quan sempre va mostrar cara. He repetit moltes de vegades una frase que ell va fer popular: «Hi ha gent que no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en valencià. És la mateixa gent que no li agrada que es parle, s’escriga o es pense».

A partir de 1968 i, amb major intensitat, la primeria dels anys setanta, Guillem i Ovidi varen elaborar molts de projectes plegats. Amb Carlota Soldevila, varen prendre part de les activitats de La Cucafera, un nou cafè-teatre. Amb Dolors Lafitte, varen crear l’espectacle XouNou, un recital de poesia i cançó concebut com l’antítesi del vedetisme que s’imposava. Era, simultàniament, un homenatge de reconeixement als pioners de la cançó: Miquel Porter Moix, Xavier Elies… i comptava amb veus noves de gent jove: Eulàlia Ripoll o el pintor Gerard Mates. Una altra empresa teatral que encetaren plegats va ser la fundació de la Nova Companyia de Barcelona, al costat de Carme Sansa, Anton Codina, Fabià Puigserver, Carlota Soldevila, Emma Cohen, Ventura Pons…

Ambdós entraren en el món del cinema, tot i que Guillem d’Efak sempre deia que la seva trajectòria com a actor tenia l’objectiu d’aprendre a escriure teatre i, de fet, guanyaria nombrosos premis com a autor. Ovidi Montllor, en canvi, va tenir molta més incidència. Borau, el director de Furtivos, deia que el va captivar la mirada neta i honesta d’Ovidi.

Trajectòries paral·leles

Les trajectòries d’ambdós són molt similars. Ovidi Montllor viatjà de l’escena, primer com a actor, a la rapsòdia i a la cançó, gairebé per una simple evolució biològica que, després, l’acostaria a la poesia com a autor. Guillem d’Efak havia fet un camí invers. De la poesia arribà a la cançó, d’aquesta a la rapsòdia i d’aquesta al teatre i al cinema. El resultat final, però, era semblant. Cap dels dos no va fer part del grup Els Setge Jutges. Ambdós actuaven sempre amb un posat seriós (fins i tot per interpretar les cançons més iròniques) i, quasi sempre, vestits de negre (com Montand o Yevtushenko) i amb un posat molt teatral. Així ho va veure, des de La Vanguardia (11-VIII-1968), Angel Carmona: «Sobre el Arte Dramático, Guillem dEfak i Ovidi Montllor, pongamos por caso, crean un clima teatral en sus actuaciones. He aquí un teatro técnicamente positivo pero, y esto es importante, tales actuaciones hallan un público que vibra con ellos, que participa y que se ríe, exalta o emociona».

Ambdós tenen el mite d’infantesa d’una dona com a principal referent educatiu. La de Guillem és Lluïsa, la d’Ovidi, Teresa. Ambdós varen fer mil-i-una feines de tota casta abans d’arribar a la Cançó. Ambdós, un mallorquí i un valencià, prengueren i propagaren un sentit clar de pertinença a la catalanitat compartida. Excepte algunes intervencions cinematogràfiques, els dos serviren amb fidelitat la llengua comuna. Cap dels dos no va sucumbir a les temptacions de l’establishment, que pretenia integrar tot allò que veia difícil desintegrar. Més coincidències? Ambdós deien el que trobaven a tort i a dret, sense por i sense manies. De fet, eren enemics d’allò tan mal interpretat i mal educat del llenguatge políticament correcte. Això era una de les coses que més incomodava els mecanismes de poder. Foren, per tant, maleïts i marginats. No els regalaren poltrones ni parafernàlia ni encens. I, finalment, reivindicaren el dret a una mort digna, que coincidiria en el temps amb un estret marge de tres setmanes.

Una guspira de reconeixement de darrera hora

Al final de les seves vides se sentiren abandonats per tothom. Guillem d’Efak declarava que tota la seva feina estava enterrada dins l’arena, com la flor romanial, a l’espera de tornar a brollar. Ovidi Montllor, a l’especial que l’any 1986 va publicar la revista EL TEMPS, per commemorar uns hipotètics 25 anys de la Cançó Catalana, era més crític: “Ens ignora tothom!”. En fer balanç, com era habitual en ell, destacava el paper primigeni de Guillem d’Efak en la seva trajectòria. Ignorats i enterrats com la flor romanial els seus noms eren arraconats.

Això no obstant, una altra de les situacions que viurien ambdós, al final de la vida i de manera molt similar, va ser el de veure un tímid reconeixement quan ja estaven sense veu, malalts i emocionats. Guillem d’Efak va rebre el reconeixement de mèrits de Manacor, fou guardonat per l’Obra Cultural Balear i, el mes de juny de 1994, a l’Auditòrium de Palma, per iniciativa del seu amic Salvador Escamilla, es va fer un gran recital, Un cant a l’amistat, on hi participaren les veus més representatives de la Cançó. Va ser, molt possiblement, la darrera vegada que el seu gran amic cantaria en públic Homenatge a Teresa. Una espipellada del concert, amb comentaris del protagonista, el trobareu a: https://www.youtube.com/watch?v=IWMmnskJYVJM

El mateix any, Ovidi Montllor rebia el Miquelet d’Honor, la medallad’or d’Alcoi i l’alta distinció al Mèrit Cultural de la Generalitat valenciana. Dia 30 de novembre, al seu poble rebia un homenatge similar al que s’havia retut a Guillem d’Efak mesos abans a Palma. Es pot veure l’emotiu concert sencer a: https://www.youtube.com/watch?v=mIHHqsMs9xU

Post mortem també compartirien moltes de coincidències com la dedicatòria a Ovidi d’un carrer a Alcoi i a Guillem a Manacor i a Palma. També alguns (no gaires) homenatges conjunts. Cal afegir que Guillem d’Efak, arran de la revifada obtinguda amb la recuperació de la rapsòdia Siau qui sou!, l’any 2011 va rebre la Medalla d’Or de les Illes Balears, màxima distinció que confereix el govern i, posteriorment, també rebria la màxima distinció del Consell de Mallorca

Ovidi i Mallorca

A Mallorca, Ovidi va tenir i mantenir bones amistats. Cal destacar, com a primera fita, l’any 1964 quan l’enviaren a fer el servei militar obligatori a Palma i ja va “descobrir” (ell utilitzava aquest verb) que, amb els mallorquins, s’hi entenia perfectament. Ho va corroborar, a Barcelona, Jaume Vidal Alcover.

Després, ja ben endinsant en el món de la cançó i del teatre, la nòmina d’amics va augmentar: Nina Moll, Pau Valls i Nicolau Pizà, organitzadors de concerts i festivals de cançó catalana fins a finals dels anys 60 del segle XX, els germans Bonet (sobretot Maria del Mar, però també Joan Ramon), Bernat Homar, de Llibres Mallorca que va ser delegat dels segells discogràfics, Joan Manresa, el poeta i periodista, Yori Oliver, amb qui va fer el disc Un entre tants, amb la música sense lletra de l’Homenatge a Teresa, Biel Majoral… Amb aquest darrer hi ha una anècdota que descriu la bonhomia d’Ovidi. Després de fer plegats alguns concerts per pobles, a l’hora de passar comptes, es va comprovar que les despeses eren igual que les entrades. No hi havia un cèntim. El comentari d’Ovidi va ser: “Biel, les panades de ta mare boníssimes!”. Un altre amic i col·laborador amb qui va mantenir una excel·lent relació és el catedràtic Antoni Artigues. Un any abans de morir, Ovidi Montllor va actuar acompanyat de Toti Soler a l’Escola de Magisteri de Palma.

Ovidi ben recordat i enaltit a Mallorca

Mal m’està dir-ho però cal fer-ho, perquè és un acte de memòria i de justícia fer-ho, que el primer homenatge conjunt a Ovidi Montllor i a Guillem d’Efak es va fer a Inca, a Mallorca. La història va anar així: la Delegació de l’Obra Cultural Balear havia programat una jornada dedicada a Guillem d’Efak que es faria el divendres 10 de març de 1995. A més d’un recital de poemes i cançons, m’havien encarregat una conferència sobre el polifacètic cantant i poeta nascut a la Guinea. Vaig anar a recollir la seva vídua, Mònica Pastor, que m’informà de la mala nova: Ovidi Montllor havia mort aquell dia. M’explicà que l’endemà de la mort d’en Guillem, encara Ovidi amb una veu escanyada totalment, va telefonar per donar el condol. Naturalment, la conferència prevista va ampliar-se per referir-se als dos amics. La crònica periodística, tot i que no en va fer un gran ressò, deixà caure que l’acte va ser un doble homenatge.

L’endemà d’aquell doble homenatge improvisat, el diari més llegit de Mallorca, destacava en portada la mort d’Ovidi Montllor. Contrastava aquella vistosa portada amb el pobre tractament informatiu que li dedicaren altres mitjans de comunicació del País Valencià com del Principat de Catalunya. El mateix que havia passat amb Guillem d’Efak.

A Palma, el mateix any 1995 es varen fer actes a la Casa Catalana de Mallorca i al Teatre Municipal. L’Escola d’Estiu d’aquell any, a l’Escola Joan Mas de Montuïri, novament a proposta d’Antoni Artigues es va dedicar als dos amics.

A Mallorca, s’han dedicat molts d’actes compartits a Guillem d’Efak i a Ovidi Montllor. Arran de la presentació de L’Ovidi, una biografia escrita per Núria Cadenes sobre el cantant d’Alcoi, a la Fira del Llibre en Català del 2003 a Mallorca, el grup Llunàtiques, liderat per Glòria Julia, ovidista i efakiana, va fer un recital amb cançons d’Ovidi i de Guillem.

L’any 2005, amb motiu del 10è aniversari de les dues morts, per iniciativa de l’inquiet i feiner Antoni Artigues, catedràtic de la UIB i impulsor de Magisteri Teatre, es va elaborar un calendari d’activitats amb un cartell i una postal de Josep Guinovart que convertí Guillem i Ovidi en un volcà (vg. la il·lustració primera). És important recordar ara, passats 20 anys de les dues morts, l’alt grau d’implicació que varen tenir el Consell de Mallorca, la Fundació Sa Nostra i la Universitat de les Illes Balears per tal d’enaltir les memòries i l’obra dels dos amics.

Entre d’altes activitats es va enllestir el muntatge Va com vull, sobre textos i cançons dels dos homenatjats. S’escenificà al Teatre Sans de Palma, a Son Llaüt de Santa Maria i a Castelló, en el marc de la Mostra de Teatre Universitari dels Països Catalans. Dia 3 de març, a la Misericòrdia de Palma s’inaugurà una exposició feta amb un original muntatge de maletes. Sebastià Bennàssar, escriptor i periodista, va fer una crònica de l’acte: «Maletes de tot tipus. Grosses, petites, de cuiro. Amb un aire de vell, capaces de transportar-nos a una altra època, a un altre món. En entrar les maletes es transformen en poesia, màgia, viatge, pel·lícules i somnis. Les maletes no tanquen, vessen d’Ovidi Montllor i de Guillem d’Efak».

Dos entre tants?

Els actes d’homenatge compartits a Guillem d’Efak i a Ovidi Montllor a Mallorca no han tengut el mateix tractament al continent. Això no obstant, la identificació entre els dos personatges és més que evident. Algunes proves ho demostren. A la darreria d’octubre del 1995, en el marc de la XII Festa de l’Espectacle, l’Associació de Cantants i Intèrprets en Llengua Catalana va instituir dos premis amb els noms d’Ovidi Montllor (al millor treball
discogràfic) i de Guillem d’Efak (al millor concert). El mes d’abril de 1996, arran de la presentació del disc D’un temps, d’un país de Joan Manuel Serrat, el periodista Bru Rovira titulà la crònica La noche que Serrat hizo justícia i l’encetava amb una pregunta molt dura: «Sabíeu que Guillem d’Efak i Ovidi Montllor varen haver de morir per sortir per TV3?». Aquell mateix any 1996, l’escriptor Jordi Garcia-Soler publicava Crònica apassionada de la Nova Cançó amb aquesta dedicatòria: «Les reaccions produïdes arran de la mort de dues excel·lents persones i dos grans cantautors com foren Guillem d’Efak i Ovidi Montllor, em varen revoltar profundament, ja que després d’haver estat víctimes del més gran dels menysteniments van ser presentats com a prohoms nacionals per part dels mateixos que els havien silenciat o marginat. A ells està dedicat especialment aquest llibre.»

El temps, com havia passat en vida a partir del retorn de Guillem a Mallorca, tornà a separar els amics i cada vegada s’espaiaren més les referències conjuntes als qui, per a molta de gent poderosa, havien estat les dues bèsties negres de la cançó (i no només de la cançó) catalana. El Correllengua 2006, organitzat aquell any a nivell de tot el territori nacional, es va segmentar en quatre rutes distintes amb els noms: Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, Jesús Montcada i Avel·lí Artis Gener, Tisner. Dos anys més tard, el 2008, amb motiu de l’edició del DVD L’Ovidi se’n va a Palau, Àlex Vendrell, que amb Inadaptats l’any 2004 havia enregistrat Homenatge a Ovidi, escrivia: «Aquell jove aprenent de Guillem de Efak encara amenaça els burgesos dient: “No m’en vaig, sóc qui torna!”». L’any 2009, Miquel Pujadó canta i enregistra una cançó, El bar enmig de la boira, que fa desfilar els més importants noms de la cançó catalana. Un llarg paràgraf humorístic és prou expressiu:

Reia el gran Guillem d’Efak,

jugant a escacs amb l’Ovidi,

tot fent un glop de conyac,

lii envià el rei a presidi.

Bon perdedor, l’alcoià,

no perdé el posat alegre

i murmurà “va com va!

Sóc el blanc, però ho tinc negre!”

A molts d’anys de distància

Ara (benvingudes totes!) són moltíssimes les persones que s’han fet ovidistes i, en menor mesura, efakianes. Emociona veure com la gent jove ha volgut entendre i xuclar els missatges dels dos amics. Això no obstant, cada dia també hi ha mostres d’ignorància o d’oblit quant a la transcendental relació que varen mantenir i l’efecte que aquesta relació, tractant-se d’un valencià i un mallorquí, provocava a la gent. El retorn de Guillem a Mallorca l’any 1980 va significar l’allunyament entre ambdós, però això no hauria d’anul·lar la intensa amistat compartida. Reparar la ignorància és una manera de fer justícia.

Sembla que, pel que fa al reconeixement d’Ovidi i Guillem, són temps de flors i violes. Els teatres on es fan actes per vindicar-ne la memòria, s’omplen més que en els seus millors temps. Gent que els hi havia fet el buit s’han volgut ressituar. Ben haja si aquest canvi és sincer. Post mortem s’han multiplicat els qui es declaren seguidors seus “de tota la vida”. Ja passa això. Els morts no molesten i reben sempre més elogis que els vius. Fins i tot (ja se sap que qui menys sap és qui més braveja), n’hi ha que pontifiquen i es dediquen a penjar etiquetes falses i a especular sobre el que dirien o farien.

Joan Fuster, quasi al final de la seva vida, va escriure: «Vista amb perspectiva històrica, la cançó se’ns presenta com una de les eficàcies més vàlides. No veig que els beneficiaris d’aquella lenta, contradictòria i il·lusionada gestació de la poca o molta democràcia ni de la minsa autonomia els hagin fet justícia. Fins i tot sembla que tendeixin a oblidar-se’n». És evident que el clam de Fuster apuntava els casos emblemàtics d’Ovidi Monllor i de Guillem d’Efak. En un clam lúcid similar, fet des de la perspectiva actual, Vicent Partal (*), sempre bon observador i perspicaç, ens ha palplantat aquests dies (ahir i avui) davant d’unes reflexions que obliguen a l’autocontrol per no espargir els noms i llinatges dels qui furtaren les ales a Ovidi. Cal tenir una gran disciplina per evitar una reclamació pública, Cal administrar molt bé la ràbia continguda… tal com varen saber fer Guillem Montllor i Ovidi d’Efak… o era a l’inrevés? Bé, com que posseïen el do de la ubiqüitat, podem concloure amb un i viceversa!

CODA amb paraules d’Ovidi i de Guillem d’Efak:

Ho podeu veure a https://www.youtube.com/watch?v=jAMwrmJRj_g

PER A SABER-NE UN POC MÉS:

Com he escrit altres vegades, per a saber més coses sobre poetes catalans és del tot imprescindible la pàgina del catedràtic Antoni Artigues. Avui, en concret:

Sobre Guillem d’Efak:

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/Contes-poesia/baladadefak.html

Sobre Ovidi Montllor:

http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/montllor/ovidi.html

(*) Vg. els dos articles d’en Partal (El país més miserable (Ovidi 1) i  El país més excels (Ovidi 2) a: 

http://www.vilaweb.cat/editorial/4234960/pais-miserable-ovidi-1.html

http://www.vilaweb.cat/editorial/4235136/pais-excels-ovidi-2.html