HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ (1)

(1) Una cançó borbònica (introduïda mañosamente)

Marlborough, protagonista involuntari de la cançó francesa

Marlborough, transformat en Mambrú a Espanya, protagonista involuntari de la cançó francesa

Totes les guerres tenen banda sonora. La música i les cançons han acompanyat el combat al llarg de la història. Són una arma psicològica i serveixen per mantenir la moral, fomentar les emocions, asserenar l’esperit o, si més no, distreure el temps d’espera abans dels enfrontaments bèl·lics. La Guerra de Submissió (1701-1715) també va deixar-nos algunes composicions com a testimoni. Un cas investigat, però encara poc aclarit, és el de La Muixeranga, documentada els anys 1724 i 1733, que ben bé podria haver estat una tonada dels maulets. No li cal lletra per emocionar. No debades Joan Fuster la reivindicava com a himne del País Valencià i, posteriorment, Josep Guia i d’altres l’hem propugnat com a himne de tota la Nació Catalana.

Un altre cas vertaderament curiós, derivat d’un conjunt d’equívocs interessats, és el d’una cançó de guerra que, per una sèrie de peripècies i vicissituds, acabaria emmascarada i camuflada a mans del dirigisme cultural del poder de França i d’Espanya. Es tracta de Marlborough s’en fa t’en guerra. Sembla d’una evidència absoluta que una cançó derivada d’una gran matança, que parla de guerra, de tombes i de morts, no pot ser mai una interpretació infantil. Ho sembla, però aquest cas constitueix un referent excepcional i, en desemmascarar la maniobra, fins a un cert punt divertit.

John Churchill, Duc de Marlborough

John Churchill, Duc de Marlborough

John Churchill, Duc de Marlborough, va ser un general anglès que es distingí per un seguit de victòries militars sobre els francesos, al llarg de la Guerra de Submissió. L’agost de 1704, a la batalla de Blenheim, va fer més de 15.000 presoners francesos. La reina Anna d’Anglaterra el va recompensar amb reconeixements i, com és bo d’imaginar, els francesos l’odiaven com a referència de les seves derrotes. Per això armaren un gran exèrcit com a revenja de les humiliacions patides. L’acció militar, ben preparada, va ser mal resolta. Era dia 11 de setembre de 1709, curiosament cinc anys en clau abans de la caiguda de Barcelona. L’enfrontament va ser a Malplaquet, actualment dins de l’estat francès al sud de Bèlgica, i constituí una de les accions més sagnants d’aquella guerra, sobretot si tenim en compte que en el setge de Barcelona varen morir, aproximadament, 6.850 defensors i poc més del doble d’invasors.

Gravat acolorit que recrea la carnisseria de Malplaquet

Gravat acolorit que recrea la carnisseria de Malplaquet

A Malplaquet hi va haver 25.000 morts de l’exèrcit aliat i 12.500 del francès, però tot i la diferència desproporcionada de víctimes entre els dos bàndols, França va tornar perdre la batalla. Els derrotats es varen voler consolar amb la notícia que el seu gran enemic, Marlborough, havia mort en el combat. En feren una cançó, que es va fer popular, per celebrar la desaparició de l’odiat líder enemic, de qui es feia burleta (1). Quan, a les poques setmanes, l’evidència demostrà que el gran adversari no només no havia mort, sinó que era reconegut i recompensat per la monarquia britànica, la popular cançó, bastida sobre una aferradissa tonada del segle XV de procedència àrab, va ser arraconada i prohibida a l’exèrcit francès.

Així hauria anat la cosa si no fos que allò que va ser fals l’estiu del 1709 ja no ho va ser l’estiu del 1714. El comandant del setge de Barcelona, James Fitz-James Stuart, el Duc de Berwick, era fill il·legítim de Jaume II d’Anglaterra i d’Arabela Churchill, germana del Duc de Marlborough. L’oncle i el nebot s’havien enfrontat ja a Almansa, una de tantes paradoxes de la Guerra de Submissió. Ara, tot i que els anglesos ja havien traït el compromís de defensar la causa dels catalans i, arran dels tractats d’Utrecht (abril del 1713) i el de Rastatt (març de 1714), ens abandonaren a la nostra sort, els assetjadors francesos se sentien guanyadors i ressuscitaren aquella cançó que tenien clavada com una espina.

The_Treaty_of_Utrecht

Caiguda Barcelona, la cançó va perdre actualitat i va tornar a desaparèixer fins que, una vella criada de la cort francesa de Lluís XV la cantava al nét d’aquest, el qui seria Lluís XVI que acabaria guillotinat al costat de la seva esposa Maria Antonieta. Va ser durant el regnat d’aquesta parella que la cançó es va difondre, com a material d’aprenentatge infantil, a les escoles.

Auca francesa d'adoctrinament escolar

Auca francesa d’adoctrinament escolar

Curiosament (o no) aquesta cançó seria abanderada per Napoleó Bonaparte que la feia cantar a les seves tropes abans d’entrar en combat.

De rebot, transformant-se per reducció fonètica el nom de Marlborough en Mambrú, la cançó va passar a Castella i, a plena consciència del que significava, es va incorporar als primers catons d’educació primària. Així s’ha promogut i mantingut en el temps, de manera especialment intensa durant el franquisme, tot i l’evidència que no era una cançó infantil i, sobretot, que no era gens innocent.(2)

L’intent d’incorporar la cançó a la música tradicional i popular catalana no va reeixir, tot i haver estat traduïda en diverses versions i recollida a diversos cançoners (3). Així figura, presentada com una variant de les cançons populars La mala nova o de La mort d’un cavaller, a Cançons de la Terra de Francesc Pelai Briz, el Romancerillo de Manuel Milà i Fontanals i en el Romancer Popular del poeta mallorquí Marian Aguiló, els tres dins del segle XIX. Tanmateix la cançó en català no va arrelar mai. Certament no feia ni fa part de la nostra cultura.

13mambru

I què va passar amb la cançó a Anglaterra? És evident que la burla del seu heroi no podia romandre sense rèplica. Els britànics, ofesos amb la lletra original edificada sobre una mentida, aprofitaren la música i transformaren la composició en un homenatge al seu líder. Així va néixer la popularíssimaFor he is a jolly good fellow. Avui és, després del Happy Birthday to You i abans de l’escocesa Auld Lang Syne, la segona cançó en anglès més interpretada de tots els temps. En castellà es convertí en Porque es un buen compañero (…y nadie lo puede negar) a Sud-Amèrica i en Es un muchacho excelente (…y siempre lo será) a Espanya. A Itàlia es canta Perché è un bravo ragazzo, (…nessuno lo può negar) i a Portugal com Ele é um bom companheiro (…ninguém pode negar).

Els anglesos santificaren el seu líder i el canten per ser un bon company

Els anglesos santificaren el seu líder i el canten per ser un bon company

En resum, la cançó borbònica es va dividir en dues. Una, imposada a les escoles franceses i espanyoles, com a hipotètica cançó infantil, i l’altra, britànica, per retre reconeixement i homenatge a qualque persona. És obvi que els catalans, tal com rebutjàrem la intromissió de la versió original, hem de prescindir del Mambrú va anar a la guerra. És una cançó borbònica. Quant a la segona, no hi ha d’haver cap impediment d’aprofitar-la. Això sí, tal com vàrem fer amb Auld Lang Syne, convertida en L’hora dels adéus, cal fer una bona adaptació de la versió original anglesa.

Mambrú no va existir mai, així que l’hem de foragitar i deixar que sigui invocat per qui vulgui adorar mites falsos i manipular la història; per qui vulgui reconvertir una carnisseria humana (gairebé quaranta mil homes morts) en una cançó infantil; per qui prefereixi enaltir la mort que homenatjar la vida… Nosaltres no som d’eixe món!
(1) Per escoltar la cançó original francesa:

https://www.youtube.com/watch?v=5Bi_V9z6H7Y

(2) La versió borbònica espanyola:

https://www.youtube.com/watch?v=fB5hc_EDwUs

 

6 pensaments a “HISTÒRIES DE LA GUERRA DE SUBMISSIÓ (1)

  1. lo Pèire d'Adenui

    Com sempre llegeixo amb gran plaer i satisfacció, els instructius comentaris d’en Balutxo.
    Balutxo estimat amic de les Illes, una fraternal abraçada amarada de llibertat, que si som ferms i constants tenim a l’abast.

    Respon
  2. Josep Trepat

    Existeix un Fort Marlborough a Menorca, rere el port de Maó, que cobria el destruït Castell de Sant Felip. Ho escric de memòria i no recordo si Marlborough hi va tenir participació o només li van posar el seu nom.

    Respon
    1. Bartomeu Mestre i Sureda Autor de l'entrada

      Per a mi, Joan, la lletra deixa prou clar que és de la mateixa guerra. Ho defineix el cinquè vers que fa referència al rierol del bastió de Santa Clara de Barcelona, el punt on els dies 12, 13 i 14 d’agost de 1714 hi va haver la lluita, cos a cos, més acarnissada de tot el setge.
      ¡Quisiera ser tan alta como la luna
      para ver los soldados de Cataluña!
      De Cataluña vengo de servir al rey,
      con licencia absoluta de mi coronel.
      Al pasar el arroyo de Santa Clara,
      se me cayó el anillo dentro del agua.
      Por sacar el anillo saqué un tesoro,
      una Virgen del Carmen y un San Antonio.

      Respon

Respon a Bartomeu Mestre i Sureda Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*