Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

QUI BESA EL CUL AL DIABLE… (I)

Deixa un comentari
QUI BESA EL CUL AL DIABLE... (I)
A l’article La lluita continuarà, Jaume Sastre!, una crònica i valoració personal de la vaga de fam, vaig escriure un apartat final, On era, i on és, el risc de tot plegat?, per cridar l’atenció als sindicats del parany que, a l’abc de l’actuació patronal, intentaria la Conselleria d’Educació(1). L’operació era de manual. Fatalment, l’avís no podia servir de res, perquè ja tot estava dat i beneït. Santa innocència, la de la gent honesta! La maniobra estava tramada d’antuvi per lliurar oxigen i cloure el curs a satisfacció del mal govern. Hem assistit, impotents, a una mascarada, a una fellonia, a una venuda, a un acte d’esquirolatge social i sindical. Com que els esdeveniments no són interpretables (paraules són paraules, però fets són fets), crec necessari fer un relat que desemmascari la conducta abjecta d’unes persones que han profanat principis bàsics del sindicalisme. Aquest curs, que no ha estat normal, reclama una crònica per destapar qui ha actuat com a criat de dos amos i, amb un doble rostre, ha dinamitat la unitat d’acció en contra del que, de manera insistent i hipòcrita, reclamava als altres. Ha arribat l’hora de passar comptes! En un proper article, publicaré la cronologia detallada d’una traïció que certifica l’obscenitat dels desertors (2). Malgrat tot, la lluita continua. La vaga indefinida és plenament vigent i el curs que ve tampoc no serà normal. Entre d’altres coses, servirà per foragitar uns professionals del sindicalisme de gestoria que, en aquesta terra, ja no representen res ni a ningú, perquè no defensen els interessos laborals i socials dels docents, sinó que han esdevingut màscares d’oxigen dels indecents.*   *   *Entre la foto superior (3-VI-2014) i la inferior (3-VII-2014) només han passat 30 dies que, de cop, resulten no una passa enrere, sinó 35 anys de reculada! El boca a boca va ser un gest, pornogràfic per innecessari, que calia fer amb la litúrgia correcta: una camiseta groga amb un esquirol al pit del sindicat complaent i no amb la profanació del nom de la Plataforma Crida. Tanmateix, com diu l’adagi, qui besa el cul al diable mai no es pot rentar la boca!

*   *   *

 

Un desenllaç efímer

Amb tot el cinisme possible del món, el mateix dia que es jutjaven quaranta persones que havien entrat a protestar a la Conselleria d’Educació, dia 3 de juliol, amb premeditació i nocturnitat, perquè les aules eren buides i els docents (fora noses!) de merescudíssimes vacances, l’ANPE i l’STEI, burlant el seu calendari sindical i l’horari laboral vigent (que els sindicats han de fer respectar), consumaren una fellonia majúscula que ha brindat una via de sortida a una consellera guerracivilista i ha profanat la unitat d’acció d’una lluita cívica exemplar.

De l’ANPE no cal fer molts de comentaris. El mes de gener ja varen fer d’esquirols amb la vaga solidària amb Jaume March. L’STEI ha traït no només el col·lectiu docent (mares, pares, estudiants, mestres i professors), sinó que s’ha desmarcat de la ciutadania que havia plantat cara amb una lluita social mai vista abans a favor de l’Educació. L’han feta com en Parreta i que no es queixin, ara, si hi ha crits i saragata o si la gent digna els avorreix i es dóna de baixa. El pacte de [falsa] estabilitat dels interins, signat amb ganivets per l’esquena de l’Assemblea de Docents i amb besades a la infàmia, és una claudicació que, per clientelisme sectari, afavoreix privilegis aristocràtics que burlen el principi bàsic sindical de defensar la igualtat d’oportunitats. Fins i tot, en atenció al frau de llei advertit per altres sindicats, en immiscir-se l’acord en àmbits sobre els quals la Mesa Sectorial no té facultats, els sicaris dels signataris (la Conselleria d’Educació amb l’aquiescència dels dos sindicats complaents) varen haver de fer mans i mànigues per retocar un pacte que incidia en competències exclusives dels Comitès de Vaga. Tot plegat, han apedaçat un autèntic nyap, però no és el contingut de l’acord el pitjor, sinó el que ha significat signar un pacte del diable i fer el passadís d’honor a un PP i a tota la seva cort d’enemics de la llengua, la cultura i el territori. És cert que, a diferència de Roma, hi ha qui paga els traïdors, però al final no els serà útil haver-se rebolcat i parat l’estora als agressors de les escoles, perquè el desenllaç vertader d’aquest conflicte els passarà per damunt a uns i als altres. Els actuals transeünts temporals de la Conselleria d’Educació, més prest que tard, seran arraconats. Igual passarà amb l’STEI que pagarà la ignomínia. Uns i altres patiran la sentència democràtica de les urnes.

Una vaga de fam per a una negociació unitària

Dia 16 de juny, dilluns, a primera hora del matí, el Grup de Suport a la Vaga de Fam de Jaume Sastre, en ús de les competències transferides i en atenció als informes mèdics sobre l’estat de salut del vaguista quan ja duia quaranta dies, acordà suspendre l’acció i convocar una roda de premsa pel mateix dia. D’immediat, la consellera Camps convocà la Mesa Sectorial i, just després, Maria Antònia Font (STEI), amb una agilitat i diligència mai vistes, publicà al Diari de Balears un article, Expectativa negociadora, on ja donava per acceptada la convocatòria (3). Tot plegat, delata l’estratègia i els objectius comuns i coincidents entre l’STEI i el PP. Al llarg de la vaga de fam, Bauzá i Camps s’havien cansat de dir que no reconeixien l’Assemblea de Docents i animaven els sindicats a desmarcar-se’n. Cada sindicat és un cos sol, mentre que l’Assemblea de Docents és un sol cos. Per això, el PP no en volia sentir l’olor! Amb el tarannà antidemocràtic de l’actual govern, era d’esperar el seu intent del divide et impera. Allò que ningú no podia imaginar ni preveure era que qualque organització, fent un ús pervers de l’autonomia sindical, mossegàs l’ham per interessos sectaris. Des del punt de vista jurídic, des del moment que hi havia (i encara ara hi ha) una vaga indefinida no desconvocada, legítima i únicament en suspens, els agents negociadors eren (i són) els Comitès de Vaga, legalment constituïts. Ho sap la consellera i ho saben els sindicats que han profanat l’àmbit de la negociació, han abdicat de les seves obligacions i han burlat principis bàsics del sindicalisme. Mirar la foto superior que il·lustra aquest escrit, on el personatge que signaria i besaria l’acord en nom de l’STEI, sosté un rètol que diu Els Comitès de Vaga som els interlocutors vàlids deu haver fet esclafir de rialles els qui polititzen l’educació, però a molta de gent condreta li ha provocat pena, nàusees i vòmits.

No existeixen les casualitats. Aquella operació conjunta no era gens precipitada. Era un simple moviment de manual empresarial amb la connivència i el col·laboracionisme d’un sindicat complaent. Amb el calendari precís, tot ben calculat i perfectament encadenat, es va aprofitar la suspensió de la vaga de fam indefinida. L’objectiu comú era dividir els docents i assolir un final de curs que projectàs una imatge “dialogant i negociadora” d’una consellera d’Educació que, durant tot el curs, va destacar per imposicions, expedients, sancions, persecucions i rebuig al consens. Una consellera que la setmana abans havia inundat els domicilis de les famílies amb un correu ple de mentides i que ara, mentre atiava la divisió i la desunió obrera amb una convocatòria molt calculada, digitava i implantava càrrecs. Qui, des de la part social, acceptaria validar tàcitament l’autoritat de qui no en té ni la mereix? Qui, si no era des de la vilesa i la ignomínia, permetria l’endemesa? La convocatòria de la Mesa Sectorial i el diligent article de la ideòloga i número 2 de l’STEI abocarien a un pacte del diable que, com tots, requeriria la traïció.

La teranyina es desemmascara amb la crònica de la malifeta. Per tenir més perspectiva de la trama, és important advertir que, aquell mateix dia, 16 de juny, just abans d’iniciar la roda de premsa a la Casa Llarga per anunciar la suspensió de la vaga de fam, el portaveu del Grup de Suport, Biel Majoral va rebre aquest sms: Si necessitau res, informacio, posicionament conjunt o alguna altra cosa, digau-nos-ho! No son hores d’anar dividits. M. A. Font. Era bo d’endevinar que, a diferència d’altres persones ben representatives de l’Assemblea de Docents i d’altres organitzacions solidàries amb l’acció de Jaume Sastre ningú de l’STEI no assistiria a la roda de premsa. L’anàlisi del missatge delata moltes més coses, perquè no és un oferiment, sinó un imperatiu (digau-nos-ho!), amb un rerefons que amaga la casta d’un sindicat perdonavides. Quant a la segona frase, efectivament, no eren (mai no ho són) hores d’anar dividits. Precisament, Jaume Sastre va fer una vaga de fam per reclamar una negociació amb els Comitès de Vaga, l’Assemblea de Docents i els Sindicats(sic). La conjunció no és disjuntiva, sinó copulativa: tots units fent força, com la Mata de Jonc. L’STEI, encara que amb retard, havia expressat el seu suport solidari a la iniciativa. Això, evidentment, l’obligava a respectar el petitum de l’acció.

No ha estat així i, per tant i tractant-se d’un compromís públic, cal dir les coses pel seu nom sense eufemismes ni interpretacions pusil·lànimes i edulcorades: han trencat la unitat d’acció tan reclamada, han estat deslleials, s’han proclamat insolidaris, però sobretot han actuat com a esquirols amb Jaume Sastre, amb els Comitès de Vaga, amb l’Assemblea de Docents, amb la comunitat escolar i, per tractar-se l’Educació d’un tema que afecta i pertany a tota la societat, amb la ciutadania en general i, més en concret, amb els milers de persones que el mes de setembre tenyiren de verd els carrers de les illes Balears i Pitiüses (4). La rendició incondicional que han perpetuat amb un pacte del diable, només confirma impotència, feblesa i un intent desesperat per deixar d’anar a remolc de l’Assemblea de Docents. Al final, amb la deserció i la claudicació, han donat la raó a José Ramón Bauzá quan va dir que l’Assemblea de Docents els havia passat per damunt. Del seu pa, en faran sopes! La lluita continua!   

                                                                                                CONTINUARÀ

PS.- En acabar aquest escrit, el primer d’una sèrie, em confirmen que, en bon mes de juliol, la Mesa Sectorial manté sessions de feina “tècniques” mentre la consellera continua imposant nous directors als centres. Traduït al llenguatge planer: els sindicats continuen fent el joc.

NOTES

(1) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/266290

L’escrit acabava: “Seria absurd validar l’autoritat (que ve d’autor) d’una Consellera abjecta que s’ha caracteritzat per promoure sancions. Igual que Bauzá certificava la hipocresia quan tot i defensar el diàleg el negava en ser requerit, les persones dels sindicats que s’omplen la boca d’unitat d’acció delatarien ser unes caragirades. Vull confiar que els Sindicats, amb l’exemple de Jaume Sastre i de les més de cent-vint mil persones que tenyiren de verd els carrers, no cauran en la indignitat d’agenollar-se davant de qui, per inepta i inculta (Trepitja? Moma? TIL=PEC?), però sobretot per dèspota (expedients i sancions) s’ha guanyat la qualificació de non grata. Vull creure que no claudicaran i seran conscients de la realitat de les aules i de les cases.

(2) Resulta especialment alliçonador veure el doble joc practicat per qui es presentava com a portaveu de l’Assemblea de Docents, amb un exercici malaltís d’egolatria, les accions sindicals de l’STEI a remolc competitiu de les iniciatives unitàries (caixa de resistència, convocatòries…), els correus sindicals apropiant-se dels èxits col·lectius, les manipulacions per justificar unes decisions predeterminades… Com la força del judo, no hi ha res que faci més mal que demostrar els fets amb les paraules dels qui els neguen. Per sort, les hemeroteques i els enregistraments en àudio i en vídeo canten santa clara i certifiquen documentalment més que un notari allò que ha passat.

(3) http://dbalears.cat/actualitat/opinio/expectativa-negociadora.html

Resultarà interessant analitzar l’article a la menuda. De moment vull destacar que, una vegada més, l’autora apel·la a la unitat d’acció, com a nord i guia. Tantes de referències durant tot un any a aquest principi eren sospitoses (excusatio non petita acusatio manifesta) i, a la fi!, feta l’endemesa ho ha reconegut el número 1 de l’organització, l’alliberat vitalici Biel Caldentey: “Si hay que elegir entre unidad de acción y autonomía sindical, elegiré la autonomía sindical“. (DM, 10-VII-2014). Gràcies! A la fi hem verificat l’engany als docents. El sindicat abans de l’Educació! El club abans del poble! Unitat d’Acció m’has dit? Per davant el sectarisme! La lluita solidària al darrera… i per darrera!

(4) Després de confirmar-se la signatura de l’acord, Jaume Sastre va escriure clar i català: “El temps posa tothom al seu lloc. Durant més d’un any hem hagut d’aguantar els cops baixos i el xantatge emocional dels dirigents de l’STEI amb la cançoneta paralitzant de “la unitat d’acció”. Avui s’ha vist en què consisteix la seva tan perorada unitat d’acció: pactar amb l’enemic i donar-li oxigen. Aquest pacte no és sorprenent, sinó que és la culminació d’una gran traïció anunciada per un seguit de petites traïcions que no tenien altre objectiu que neutralitzar l’Assemblea de Docents. En Caldentey i les seves terminals dins la pròpia Assemblea han tornat a fracassar.”

Aquesta entrada s'ha publicat en DRETS CVILS el 10 de juliol de 2014 per Bartomeu Mestre i Sureda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.