Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

LA LLUITA CONTINUARÀ, JAUME SASTRE!

Deixa un comentari

Una crònica i valoració personal de la vaga de fam, amb algunes perspectives de futur (primera part)

*     *     *
A la fotografia, extreta del digital del Diario de Mallorca, es poden veure alguns membres del Grup de Suport. Asseguts, d’esquerre a dreta: Felip Ramis, Biel Majoral i Jaume Santandreu. Drets, de dreta a esquerre: Delfí Mulet, Josep Sabater, Tonina Siquier, Joana Romaguera, Iñaki Aicart, Guillem Barceló, Pere Sastre, Bartomeu Mestre i Josep Palou
*     *     *

L’origen i el desenllaç

La primeria del mes d’abril, Jaume Sastre em va fer confiança i m’explicà la idea que li voltava el cap: posar-se en vaga de fam. Només l’havia fet avinent a la família més íntima, al seu metge i a dos membres de l’Assemblea de Docents, per a no interferir cap de les accions que eren en curs de debat col·lectiu. Vaig brindar suport incondicional a la iniciativa, com havien fet ja les altres persones consultades. No calien explicacions. L’acció estava més que justificada. El foc colgat del conflicte escolar generat per les imposicions de la Conselleria d’Educació havia de fer-se evident davant de l’opinió pública i calien mesures d’impacte social. Aquesta ho era.

Des d’aquell dia, vaig poder comprovar que Sastre no deixava res per a la improvisació i que tenia perfectament establert el calendari. Va fer un testament vital hològraf, en previsió d’un desenllaç fatal. Va designar un gabinet de crisi, autoritzat expressament a adoptar les mesures pertinents en el cas que ell no fos capaç de fer-ho. Va estudiar, fins i tot, la sortida de la vaga de cara a una possible recuperació. Va planificar quin havia de ser l’objectiu de la vaga: posar en evidència el govern de José Ramón Bauzá, com a autor del conflicte educatiu. Va estudiar molt bé els punts febles del president: la covardia en davallar a parlar amb l’Assemblea de Docents. Per això, no s’havien de reclamar impossibles, sinó fer una petició senzilla, sensata i fàcil d’assolir. Quin era el punt feble del govern? La immensa contradicció entre el programa electoral del PP, amb l’anunci de llibertat d’elecció i d’un model educatiu fruit del consens, i les imposicions que havia fet durant tota la legislatura, però molt especialment aquest darrer curs. La contradicció es multiplicava més quan els membres de la Conselleria d’Educació s’omplien la boca amb la paraula diàleg. Calia desemmascarar aquest ús pervers del consens i del diàleg. La petició estava cantada: reclamar diàleg i negociació amb els Comitès de Vaga, on són presents tant l’Assemblea de Docents com els sindicats.

Dins del calendari previst, la primera passa va ser sotmetre la seva proposta a l’assemblea de centre del seu institut de Llucmajor, on a ser acceptada i aprovada per unanimitat. A partir d’aquell suport, l’acció ja esdevenia una causa col·lectiva i solidària. A continuació va sol·licitar a Biel Majoral si assumiria el paper de portaveu i va obtenir una immediata acceptació. Calia trobar un espai on dur a terme la vaga de fam. Es varen estudiar i descartar moltes alternatives fins a trobar un lloc emblemàtic que, amb l’acció, encara incrementaria el caràcter referencial: la Casa Llarga, aferrada a l’hospital de Son Espases (per a qualsevol emergència) i gestionada per la Fundació Can Gazà. No va ser gens difícil sol·licitar l’acollida. Jaume Santandreu va captar d’immediat el sentit de l’acció i no només va brindar asil, sinó que, a més de les portes, va obrir els braços i s’implicà ideològicament. A l’entorn d’aquest grup reduït que formaria el Gabinet de Crisi, on hi havia també l’esposa i el fill de Jaume Sastre, es va generar un nodrit i compacte Grup Auxiliar de Suport.

Dia 7 de maig, a l’horabaixa, ens reunírem a la Casa Llarga i parlàrem molt de les diverses etapes que s’obririen al davant (1). Només hi va haver una previsió en la qual no coincidírem. Biel Majoral tenia la seguretat que Bauzá, si no s’avenia personalment a convocar els Comitès de Vaga, com a mínim enviaria qualque emissari a parlamentar. No era aquesta l’opinió de Jaume Santandreu que va explicar la seva vaga de fam, encara en ple franquisme, iniciada amb un article, Cien millones robados al hambre, en referència al “superàvit” de l’antiga Diputació Provincial, mentre hi havia gent que moria de fred al carrer. Deia Santandreu que els franquistes varen atendre la petició, però que ara els seus fills no mourien un dit. Jaume Sastre era plenament conscient d’on es ficava i que rebria, amb satisfacció i agraïment, tots els suports que arribassin, fos quina fos la procedència. Calia establir clarament les dues trinxeres entre els qui volen una Educació digna, de qualitat i en català, i els qui la polititzen amb imposicions.

L’endemà, el dijous dia 8 de maig a les 16h, començava la Vaga de Fam i dia 9, divendres, es feia la roda de premsa per anunciar-la. Fins dia 16 de juny, a les 16:30h, iniciada ja la jornada 41 quan, atenent la recomanació dels metges (Felip Ramis, Antoni Riera i Antoni Sbert), es va suspendre la Vaga de Fam, la Casa Llarga va ser testimoni de centenars de visites. Arribaren milers de suports solidaris de tot arreu, tant de particulars com d’entitats cíviques, partits polítics i sindicats. Expressats amb fotografies, cartes emocionants, declaracions, mocions als ajuntaments, poemes… Va ser un autèntic referèndum a favor de la reclamació de reprendre les negociacions amb els Comitès de Vaga, que reactivà la lluita dels docents iniciada des de principis del curs escolar. La llarga quaresma de Jaume Sastre expandia el sentit de l’acció i la majoria de centres escolars s’afegien al petitum i els objectius de la iniciativa. Durant els quaranta dies, la Casa Llarga va ser testimoni d’actuacions diverses en suport a la Vaga de Fam. Hi desfilaren poetes (Santandreu, Antoni Caldentei, Glòria Julià, Antònia Vicens…), músics (Víctor Pellegrini, Taverners, Biel Majoral, Al-Mayurqa…) i es feren converses i taules rodones, com la que va reunir els partits polítics just després de les eleccions europees per fer un balanç i un pronòstic de futur. Cal destacar l’eficàcia organitzativa de la intendència de l’acció, amb torns d’acompanyament del vaguista, amb moltes persones voluntàries i la coordinació de membres de Jubilats per Mallorca i de l’Assemblea de Docents. Igualment, cal esmentar la tasca comunicativa d’un grup reduït, però molt actiu de persones que varen tenir cura de mantenir un contacte permanent amb la premsa i brindar informació a les xarxes socials. (2)

Una valoració

L’endemà de les eleccions europees, el dilluns 26 de maig, vaig ser testimoni de la visita d’un reconegut polític que va adreçar-se a Jaume Sastre amb aquestes dues paraules: “has guanyat!”. Els resultats electorals cantaven. La patacada del PP va ser la més gran de la història a les Illes Balears. Qualsevol interpretació queia a plom per la contundència caparruda de les matemàtiques. Aquesta va ser, indubtablement, una primera victòria de la Vaga de Fam, perquè l’acció va servir de crida a mobilitzar-se cap a els urnes. La majoria d’analistes coincidiren en la gran influència del curs escolar conflictiu i, del valor recordatori de l’acció de Jaume Sastre, sobre els resultats.

Arran dels resultats electorals, es varen produir tres corrents informatius. D’una banda, el dels qui escampaven que la Vaga de Fam no serviria absolutament de res, perquè José Ramón Bauzá no acceptaria la reclamació de diàleg amb els Comitès de Vaga. De fet, començaren a circular declaracions seves (en línia amb les de Camps i d’Estarellas) que delataven la seva intenció d’acceptar parlar amb els sindicats, però mai amb l’Assemblea de Docents. La segona tendència la protagonitzaven les primeres veus que demanaven l’aturada de la Vaga de Fam, amb l’argument que Jaume Sastre ja havia guanyat el torcebraç. El tercer corrent, encapçalat per la determinació del vaguista i el seu Grup Auxiliar de Suport, mantenia la voluntat de continuar l’acció, supeditada a l’anàlisi diari dels metges. Era absurd interrompre la vaga quan els suports es multiplicaven, dia a dia, en progressió geomètrica. Amb un curs escolar tan conflictiu, iniciat amb una vaga majoritària dels docents i amb una protesta ciutadana multitudinària, era imprescindible que al final de curs es visualitzàs que la lluita continuava.

D’altra banda, el posicionament multitudinari al costat de la petició objecte de la Vaga de Fam, representà una convidada pública a fer pinya i va esdevenir un pal de paller que reuní sindicats, partits polítics, entitats culturals, organitzacions socials i milers de persones en defensa de l’Escola.

La Vaga de Fam també va servir per posar el focus sobre la incompetència i la ineficàcia d’una Conselleria d’Educació caracteritzada per una política irracional i agressiva d’expedients, sancions i imposicions, contràries al bon sentit que reclama el model educatiu, sobre la base del diàleg, la negociació i la Cultura de l’Entesa. Per això mateix, convidava a reforçar el compromís dels representants laborals, tant de l’Assemblea de Docents com dels sindicats, de cara a una futura negociació, a mantenir els objectius marcats i a no recular ni afluixar en la lluita a favor d’un model educatiu digne i de qualitat.

Hi ha més punts que verifiquen que la Vaga de Fam ha servit per a moltes coses. Per exemple, les dotzenes d’idees i d’iniciatives que va fer arribar la gent a la Casa Llarga, de cara a properes accions i, molt especialment, orientades al futur curs escolar. Naturalment, són propostes que s’han de traslladar als òrgans de decisió dels docents (en primer lloc, a les assemblees de centre). Puc dir que algunes de les idees que vaig llegir, situarien la Vaga de Vam com un “entrar amb olivetes”. Un altre exemple, de la utilitat de l’acció, ha estat comprovar la voluntat col·lectiva, molt més enllà del sector de l’ensenyament, a continuar la lluita. El suport social rebut ha permès comprovar que l’Educació és un pilar fonamental de la societat i no pot estar sotmesa als canvis polítics, sinó que requereix una estabilitat al marge de sectarismes ideològics.

Coneixedor des del primer dia, tant per l’auguri que va fer Jaume Santandreu, com per l’estratègia perfectament calculada de Jaume Sastre, que Bauzá no accediria a la petició i que, si fos per la seva inhumanitat, el vaguista moriria, el punt àlgid de la meva valoració és precisament aquesta desatenció. Sí, ben curiosament, el punt que més podria fer pensar en el fracàs de la Vaga de Fam, és el que confereix la major de les victòries. Justament ha estat el fet que José Ramón Bauzá no hagi acceptat la petició de diàleg i de reprendre la negociació amb els Comitès de Vaga, la certificació que ha demostrat la seva covardia, d’una banda, i la seva hipocresia de l’altra, ja que permanentment ha insistit que ell volia el diàleg, però quan un li concreta públicament la sol·licitud, fa l’anguila.

On era, i on és, el risc de tot plegat?

Evidentment, el factor de preocupació no era la insensibilitat del govern, sinó la divisió del col·lectiu docent. Al llarg del transcurs de la Vaga de Fam, Bauzá, Camps i Estarellas es dedicaren a difondre dos missatges en forma de frase-consigna. La primera era una mentida: refermar la seva voluntat de diàleg (quan no accedien a la demanda de Sastre). La segona era reconèixer la Mesa Sectorial, però no els Comitès de Vaga. Es dedicaren a atiar el divide et impera acusant els sindicats d’haver-se deixat superar per l’Assemblea de Docents. No va ser gens casual que hores abans de l’anunci de la suspensió de la Vaga de Fam (just després d’haver-se divulgat la convocatòria de roda de premsa), la Consellera (que aquella mateixa setmana havia inundat les famílies amb un escrit carregat de mentides) va convocar la Mesa Sectorial.

Per lògica i per ètica, els sindicats que havien assumit una petició concreta en brindar suport a la Vaga de Fam no hi poden acudir i, si hi van, ni tan sols no s’han d’asseure, sinó limitar-se a manifestar que, des del punt de vista jurídic, amb una vaga vigent, qui té la competència negociadora són els Comitès de Vaga, on hi ha representats els interlocutors legítims: l’Assemblea de Docents i els propis sindicats. Seria absurd validar l’autoritat (que ve d’autor) d’una Consellera abjecta que s’ha caracteritzat per promoure expedients i sancions i que, no fa una setmana, ha inundat els correus familiars amb mentides. Igual que Bauzá certificava la hipocresia quan tot i defensar el diàleg el negava en ser requerit, les persones dels sindicats que s’omplen la boca d’unitat d’acció delatarien ser unes caragirades. No només seríem davant d’un acte d’incoherència, sinó d’una vulgar traïció; un acte d’esquirolatge. No només amb Jaume Sastre, que també, no només amb els mestres i professors, que també, no només amb el conjunt de la col·lectivitat escolar (amb els alumnes i les seves famílies), que també, sinó amb tota la comunitat cultural, perquè l’Educació pertany a tota la societat illenca.

Vull confiar que els Sindicats, amb l’exemple de Jaume Sastre i de les més de cent-vint mil persones que tenyiren de verd els carrers, no cauran en la indignitat d’agenollar-se davant de qui, per inepta i inculta (Trepitja? Moma? TIL=PEC?), però sobretot per dèspota (expedients i sancions) s’ha guanyat la qualificació de non grata. Vull creure que no claudicaran i seran conscients de la realitat de les aules i de les cases. Vull pensar que no s’allunyaran de la seva funció de la qual, massa vegades, abdiquen en encastellar-se en uns alliberaments d’anys i panys que els transformen en buròcrates. Si fatalment feien el joc, aleshores l’acusació de Bauzá s’haurà de materialitzar i l’Asssemblea de Docents haurà de passar per damunt d’uns sindicats que no han assumit els seus deures fonamentals.

                                                                        continuarà

(1) Sense desvetllar encara l’acció, aquell horabaixa vaig fer una fotografia (vg. arxiu adjunt Indesinenter), divulgada arreu sense esmenar l’autoria, que vaig publicar al meu mur del facebook amb aquest comentari:

INDESINENTER

Fa 43 anys vaig conèixer Jaume Santandreu, el vaig admirar i ha estat un dels meus mestres. Fa 38 anys vaig conèixer Biel Majoral, el vaig admirar i ha estat un dels meus mestres. Fa 29 anys vaig conèixer Jaume Sastre, el vaig admirar i ha estat un dels meus mestres. Amb els tres he tengut més d’una divergència estratègica o metodològica, però mai no ha minvat el meu reconeixement per la seva lluita, sembre amb un generós esperit de servei al país, en defensa dels drets de les persones, a favor d’una terra més nostra, més justa i solidària, sense interessos particulars ni sectaris, sense més recompenses que la satisfacció de fer el que cal fer. Les seves actuacions han resultat controvertides i han rebut crítiques i atacs de per tot. Ahir i avui han estat acusats de personalisme, però les trajectòries avalen que fan part de la definició que deia Bertold Brecht de les persones imprescindibles: les que lluiten sempre, sense parar, incansablement, indesinenter, les que no diuen “o ara o mai!”, sinó “ara i sempre!”.
Avui horabaixa, he compartit amb tots tres idees, propostes, pensaments i una conversa densa, intel·ligent i no apta per a mediocres ni gent avorrida, ni covards ni pusil·lànimes. Són temps de resistència i de revolta. No podem defallir, perquè ens han declarat la guerra. No podem claudicar i no capitularem. La seva amistat és un plaer. Haver compartit amb els tres tants d’anys de lluites és un privilegi. Saber que som amb ells dins de la mateixa trinxera és un luxe. Veure com, malgrat traïcions i desercions, els tres es mantenen fidels per sempre més al servei d’aquest poble és tota una esperança.
Gràcies per ser-hi! Ja faran tant els altres! Mori el mal govern i visca la terra!

(2) Com a un dels poquíssims membres no pertanyents al sector docent, no em puc estar de manifestar la meva satisfacció d’haver fet part del Grup de Suport, al costat de tantes i tantes de persones generoses, honestes i lluitadores que, amb esperit de servei, de franc i de gust, han col·laborat en l’èxit d’aquesta acció.

Vg. també:

Valoració postelectoral (dia 30 de maig):

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/265168

Conversa plàcida amb Jaume Sastre (10 de juny):

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/265823

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 19 de juny de 2014 per Bartomeu Mestre i Sureda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.