Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

UN (altre) BATLE ASSASSINAT (*)

Deixa un comentari

Va néixer a Palma l’any 1881 al carreró d’en Poquet, a tocar de la Quartera, i quan el batiaren a la parròquia de Santa Eulàlia li posaren el nom de son pare. Era fill de Marc Rotger Rigo de Santanyí (potser de l’Alqueria Blanca) i de Margalida Barceló Roig de Felanitx. Dia 5 d’octubre de 1907 es va casar amb Margalida Mestre Gaià, nascuda l’any 1885 al carrer de Fartàritx de la Vila, i ambdós obriren una botiga de queviures al carrer del Nord de Portocolom coneguda com Ca na Marca. No varen tenir fills, però la fortuna els va somriure. Dia 28 d’abril de 1931, quan no havien passat dues setmanes d’ençà de l’entrada de la República, Pere Oliver i Domenge nomenà Marc Rotger Barceló batle pedani de Portocolom.

Vestidors als dos arenals
Vestidors als arenals

 

Des del primer dia va promoure i desplegar una fecunda activitat: va fer arribar al Port el telèfon i l’electricitat, va sembrar tot el litoral de tamarells, va fer aixecar urinaris i vestidors als dos arenals (el dels homes i el de les dones), va inaugurar l’escola… Va ser clau en la millora d’aquell llogaret, aleshores de poc més de 400 habitants.

El juliol de 1936 l’anaren a cercar. La seva esposa no s’amagà mai de dir els noms dels dos falangistes felanitxers que el se’n dugueren. Ja no el veuria mai més. Conscient que tornarien per ella, va enterrar estalvis, joies i alguns objectes de valor. Quan assaltaren ca seva feren destrossa i robaren. La varen detenir, l’empresonaren a Manacor, li feren prendre oli de ricí… Quan l’alliberaren va tancar la botiga i es va dedicar a criar conills i gallines per a la venda. Va viure més de vint anys dels estalvis que havia salvat i de la venda d’un solar i un trast al mateix carrer del Nord.

Botiga de Ca na Marca

D’ell no se’n va saber res mai més, però dia 14 de desembre de 1936 el Jutjat militar de Palma reclamava informació sobre la conducta moral i política de Marcos Rotger “March” i d’altres. Dia 22 de desembre el batle respon amb un informe (adscrit al sumari 151/1936) on indica: MARCOS ROTGER (A) MARCH.- Individuo afiliado a los partidos del Frente Popular, no afecto al Movimiento Nacional, fué detenido por sus ideas extremistas. Cal advertir que moltes de les sol·licituds d’informació sobre persones detingudes arribaven quan ja havien estat assassinades (el cas de Rafel Estades, per exemple) o ja havien mort (el cas de Maria Oliver Obrador, per exemple).

Margalida Mestre Gaià va llegar la casa a una neboda seva. L’enterraren dia 29 de març de 1960 a la sepultura 68 del darrer eixamplament del cementiri de Felanitx. En el llibre d’òbits de la Vila s’informa que era vídua de Marc Rotger Barceló. Ell no figura a l’arxiu parroquial, però sí al del cementiri. Es diu que va ser enterrat (més d’un any després d’haver acabat oficialment la guerra!), dia 28 d’abril de 1940 «en sepultura de tierra», fora de “l’espai sagrat”, allà on ara hi ha les noves capelles. És un misteri, però tot apunta que l’enterrament va ser un simulacre per verificar la viduïtat de l’esposa, atesa la detenció furtiva de 1936 i la desaparició del marit.

Allò que és cert i segur és que Marc Rotger Barceló, un eficient servidor públic com a batle de Portocolom, i la seva esposa Margalida Mestre Gaià són dues víctimes del franquisme fins ara no reconegudes. L’Ajuntament de Felanitx hauria de procedir, amb segell d’urgència, a retre un acte de reparació i justícia a qui tant va fer pel poble. Glòria i memòria!

 

(*) Escrit a l’avançada de la conferència-col·loqui que farem, amb Aina Adrover i Lurdes Fiol, dia 19 d’abril, fruit de la reeixida recerca efectuada gràcies a les informacions de Pere Albons, Maria Bover, Antoni Caldentei, Bartomeu Estelrich, Tomeu Estelrich, Glòria Julià, Armando Lobo, Tomeu Maimó, Bartomeu Manresa, Aina Mª Mestre, Juan Antonio Monje, Francisco Oliver, Miquel Puig, Jaume Rigo, Joan Carles Vaquer, Carme Vidal i dues persones que han reclamat l’anonimat de les aportacions.

La setmana abans, dia 12 d’abril a la Casa de Cultura de la Vila, es presentarà el llibre Felanitx de l’entusiasme a la por. República, guerra i repressió d’Aina Adrover Oliver.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 17 de març de 2024 per Bartomeu Mestre i Sureda

LIORNA (una lectura bella i reparadora)

Deixa un comentari

Per què la cremen?

Perquè vós calleu

Ariel1 Serra, Liorna

Si hi ha un crit a la història de Mallorca que, 333 anys després d’emès, dura i perdura, que ressona potent, poderós, imponent i competent, un gemec que ha esdevingut un clam que encara ara corprèn a qualsevol persona sensible i condreta d’ànima, és «Felet, no et dons!», la valenta invocació de Caterina Tarongí al seu germà petit, Rafel Benet, a qui exhortà camí del patíbul a suportar la tortura per tal de dignificar les seves morts, víctimes d’un crim d’estat, un sàdic assassinat programat, atiat i executat per l’Església catòlica i beneït per la noblesa i la monarquia del rei Carles II, «l’embambat». El crit, inscrit a l’imaginari dels qui volen servar i servir la memòria del nostre poble, és una icona viva que convida a no transigir, a no retre la lluita en defensa dels ideals. Un crit, en definitiva, per a la més tenaç i imprescindible resistència.

Els fets

L’Església que va causar aquelles víctimes

encara és viva i poderosa a Mallorca

Gabriel Alomar a La campana de Gràcia (4-X-1913)

L’any 1677, la Inquisició va fer tancar Pere Onofre Cortès, Moixina, propietari d’un hort on s’havien reunit dotzenes d’observants per celebrar «el dia del perdó». En menys d’un any foren detingudes 237 persones. A canvi d’aportar dos milions de lliures, varen ser «reconciliades», un eufemisme per dir que eren readmeses a «l’única religió vertadera». L’hort va ser devastat i sembrat de sal2. Els anys següents, aquelles persones se varen sentir vigilades i moltes d’elles, atemorides, exhibiren, amb ostentació pública, la ingesta de carn de porc i una beata assistència als oficis religiosos, dos fets que, paradoxalment, afegirien l’acusació d’hipocresia.

El 7 de març de 1688, tres dotzenes dels processats la dècada anterior s’embarcaren en un vaixell anglès, però el temporal va impedir sortir del port de Palma. En retornar a les seves cases, gairebé tots foren detinguts, entre d’altres els germans Caterina i Rafel Tarongí, de 42 i 18 anys, i Rafel Valls de 48. La Inquisició inicià un procès que durà més de tres anys i que condemnà 88 persones. Entre els mesos de maig i juliol de 1691 es practicaren tres actes de fe3. Les execucions, instant el poble a assistir-hi des de totes les parròquies de l’illa a repic de campanes, es feren a l’esplanada de damunt la badia de Palma, als peus del castell de Bellver4.

El mateix any dels fets, Francesc Guerau, un dels més actius promotors dels crims, va publicar «La Fe triunfante», on s’atribueix potestats que, segons la seva doctrina, pertanyen exclusivament a Déu5. La perversió i el sadisme del relat són una manifestació d’odi que, a més, mostra unes contradiccions que delaten la falsa acusació de judaisme6.

La novel·la

No res de noble en la viltat traspua

Josep Carner, Nabí (cant primer)

Sobre el tràgic episodi, Ariel Serra (Cadaquès 1959) ha escrit «una novel·la extraordinària en tot sentit» (Nicole d’Amonvill), «una mostra d’amor per la llengua catalana» (Albert Rossich), «un llibre sòlid de gruix humà i literari» (Carles Duarte), «una història que caldria ser d’ensenyament obligatori» (Rosa Planas). L’obra es divideix en dues parts, cadascuna de cinc capítols encapçalats amb un nom. Les 410 pàgines es fan mengívoles i gustoses gràcies a un llenguatge pulcre i amè, elaborat amb una magistral destresa i en ús d’un vocabulari riquíssim. La caràtula del llibre, prou evocadora i suggestiva, ens mostra la badia de Palma, amb un vaixell de tres pals davant la Seu i Bellver i, de fons, la Serra sobrevolada entre niguls per les tres figures principals: els germans Rafel i Caterina Tarongí, ella amb mantellina blanca, i Rafel Valls, amb la barretina vermella, vigent encara a Eivissa i altres territoris de la nació catalana.

La narració ens arriba, des d’una polifonia de veus i de cors encadenats, amb una narradora principal: l’illa de Mallorca. Així, amb ulls de dona, el relat ens farà les més acurades descripcions. No només ens obriran les ments, els laments i els sentiments de les víctimes, sinó també els arguments i els pensaments dels assassins. Tots ells, morts i botxins, es mostren embolicats dins de l’univers que compartien. El relat ens transporta al moment històric i permet aprendre del vestuari, de la cuina, dels costums… tot un petit tractat d’antropologia social. L’autor fa ús de frases fetes (sovint poètiques i sempre enginyoses), refranys, dites, adagis… cultura popular destil·lada. Anomena els noms dels arbres, de les fruites, dels menjars, de les robes, dels atuells, dels oficis, de les feines de la casa («les dones són la casa»)

Tots els personatges estan ben definits físicament i psicològica. No només els 10 que donen nom als capítols i, més concretament, Caterina, Felet i Rafel, les tres figures principals de l’endemesa. Tanmateix el protagonista de l’obra, el gran protagonista, és el poble de Mallorca. En un segon pla, apareix el vicari de la Seu. Bé sap ell que és un engranatge més de l’estructura de la casa negra, que és prescindible i que, si gosa discrepar, serà substituït per qualsevol capaç de dir amén i tot m’ho bec. Un altre individu determinant és José Hualte Álvarez, inquisidor titular de Mallorca, com ho havia estat a Sardenya i com ho seria a Barcelona7. Hualte arribà amb la lliçó apresa i amb instruccions clares: calia un càstig exemplar per escarmentar el poble.

Calia la implicació del poble i construïren un argumentari assumible per escampar des de les trones. La vertadera raó, era (igual que ara) sotmetre la població de l’illa. Barcelona, per als inquisidors, era el cau del dimoni i Mallorca se n’havia de separar. Les ordres? Extingir els enemics de la fe, extirpar el mal i, sobretot, escarmentar el poble. Un altre dels inductors, Francesc Guerau, es disfressaria de cirurgià de Déu. Ariel Serra n’extreu les intencions, ens fa obrir els ulls i ens instrueix. Diu que la victòria és quieta i silent, que els xuetes són un invent de la Inquisició, que els cremaren a toc de xeremia…

Els diàlegs són àgils, vius, intel·ligents. Permeten resoldre els enigmes i els misteris que va inventar la Inquisició, com a cortina de fum, per entabanar la gent. La conversa de les pàgines 365 i 366, entre una nina i sa mare, permetria fer una tesi doctoral. Amb les preguntes que fa la petita n’hi ha prou per esbucar el sinistre muntatge de la persecució i desfer la farsa.

És un simplisme qualificar el relat de novel·la històrica, perquè la tràgica peripècia s’ajusta als fets documentats. Hi ha imaginació i recreació, però amb una invenció continguda que dota l’obra d’absoluta versemblança i l’adapta a la gent i als esdeveniments. D’aquesta manera, deixa sense efecte possibles sorpreses efectistes d’artifici i prescindeix de canvis de guió. Pausadament, planerament, sense edulcorar la memòria, sense afegir un gram de sadisme, amb una senzillesa que abelleix la narració, la novel·la enalteix l’exemplar conducta de les tres víctimes principals de la planificada matança sense necessitat d’haver d’enlairar el dit acusador contra els responsables. Els fets canten santa clara!

Cal recordar que la malifeta que repassa «Liorna» ha proveït la literatura catalana d’altres títols que han tractat, amb sort diversa i més d’un desencert, el luctuós episodi. Amb els precedents, què ens aporta el nou llibre? Al meu entendre, de tot quant s’ha publicat fins ara, mai no s’havien relatat els fets amb tant de rigor. L’autor ha esbaldregat els tòpics i ha desllorigat la responsabilitat d’uns crims abjectes que, de manera perversa, tant els nobles com l’Església varen encolomar al poble. «Liorna» ens fa present d’un raig i roll d’aspectes que no havien estat tractats amb una mirada tan respectuosa amb la història. «Liorna» informa al món de l’opressió dels mallorquins (podem dir dels catalans) i fa vots per a l’alliberament. Brinda un relat literari, bell i rigorós, despullat de l’adoctrinament dels qui justifiquen els crims, amb l’excusa de mal pagador de «contextualitzar la història». És una narració apassionant, però no apassionada, allunyada del discurs dominant que encara ara perdura gràcies a la complicitat d’autors i autores aquiescents amb la perversa malvestat8. «Liorna» està escrita sense tòpics, avorreix del fanatisme de qualificar de fonamentalistes les víctimes i de reduir els qualificatius a la intolerància. «Liorna» abomina de definir els botxins com a pacificadors, d’imputar els crims a la ciutadania i de presentar els instructors de la ignomínia (recordem que la Inquisició era un ens monàrquic i religiós) com a àrbitres benèvols. Bé que ho han intentat sempre això de penjar les gramalletes i els sambenets al coll del poble! Assignar a les classes populars les culpes d’una matança planificada des dels mecanismes de poder és un atemptat contra la veritat; una falsificació de la història de Mallorca.

Si una qualitat sobresurt i es manté sense rebaixes al llarg de la lectura és la tendresa que sura per damunt de la justícia i de la injustícia, una dolça tendresa que amara el destí de les persones acuitades. Detingudes després d’un intent d’embarcar-se (cap a Anglaterra? cap a Liorna?) que frustrà una tempesta, la voluntat d’abandonar Mallorca va servir per afegir una nova imputació. La pregunta clau que els inquisidors no volien que la gent es fes era: com així volien fugir? És evident que tenien pànic, que se sentien vigilats, que veien venir una imminent onada repressiva. Feia pocs anys que havien estat «reconciliat, un vocable cínic i sinistre de subjugació per denominar als qui s’havien aquietat a donar els seus bens a l’Església i a declarar-se culpables davant del tribunal de la por.

Entre moltes més aportacions, «Liorna» desemmascara la torna d’aquella barrabassada. Els actes de fe de 1691 varen circumscriure els llinatges dels jueus conversos a només 15. La dràstica reducció pretenia, d’una banda, focalitzar la criminalització al voltant d’un grup petit, fàcilment identificable i carregar-hi a sobre la burla i l’escarni durant segles i, d’altra banda, volia esvair de la llista negra molts de llinatges per alliberar de l’estigma alguns nobles endeutats amb els qui eren objecte de confiscacions, canonges i gent poderosa, entre d’altres el cognom de Francesc Guerau, «calificador del Santo Oficio», atiador dels crims i autor de «La fee triunfante»9. Altres objectius enllaçats amb la massacre foren confiscar els bens de tots els encausats, subjugar i humiliar públicament els conversos, escalivar qualsevol dissidència, treure del cap i escamnar la més petita idea de revolta i enfortir el poder de l’Església i de la noblesa. Amb tot, què pretenia un acte tan terrorífic? La resposta rau a la pregunta: aterrir! Sembrar de por Mallorca. I tanmateix, els qui volien esborrar els noms dels assassinats de la memòria col·lectiva, no se’n sortiren10. Liorna d’Ariel Serra ens ho ha deixat caure sense aparent esforç i n’ha servat testimoni per a sempre més.

Als escèptics, als agnòstics i als descreguts com jo no ens fa nosa el conjur que plana, desfila i s’enfila com a prec a l’infinit, gairebé un exorcisme, amb una oració desconeguda pels coetanis. «Xemà Israel» esdevé una argúcia poètica, una astúcia literària, una polissonada que l’autor converteix en recurs per donar sentit al martiri de les víctimes i, alhora, dotar la vida dels altres d’una raó de ser.

Les 410 pàgines donen per molt més. M’he hagut de contenir per no fer cinc cèntims de la ciutat que dona títol al llibre, cau d’exili salvador com a terra promesa, dels detalls de la conspiració, dels processos inquisitorials coetanis a altres indrets… Sé, n’estic convençut, que amb tantes d’arestes com mostra la novel·la, brollaran més comentaris que enriquiran nous aspectes per incitar la lectura. De moment, s’escau una entusiasta benvinguda i una sincera i sencera recomanació. Els amics de la història, els qui estimen la Terra, els amants de la bona literatura tenen a l’abast una novel·la excel·lent: «LIORNA»

PS.- Aquest article es va publicar a Ploma.cat (27-II-2024) amb crida des del Diari de Balears https://amp.dbalears.cat/cultura/cultura/2024/02/27/390425/bartomeu-mestre-sureda-balutxo-publica-critica-del-llibre-liorna-ariel-serra.html!

 

NOTES

1 A Mallorca i a Eivissa, on va viure fa més de 20 anys, era conegut com Àngel Serra

2 En aquell lloc, prop d’on ara és el Parc de les Estacions, es va erigir una columna amb aquesta inscripció: «Año 1679 fue derribado, arado y sembrado de sal este huerto de orden de la Inquisición por enseñarse en la ley de Moisés, nadie la quite, ni rompa esta columna en tiempo alguno, pena de excomunión mayor». L’any 1812, quan s’abolí la Inquisició, Bartomeu Valentí Fortesa, descendent d’en Moixina, ho celebrà. L’any 1820 va cremar la placa i la va tirar dins d’un pou

3 «Sa Cremadissa», com seria recordada la matança, es va repartir entre els dies 1 de maig (14 dones i 7 homes), 6 de maig (9 dones i 5 homes) i 2 de juliol de 1691 (dues dones cremades). En total, 37 persones (25 dones i 12 homes). A 34, les mataren al garrot abans de ser cremades. Les altres tres, després de patir tortures, foren cremades vives

4 El setembre de 2018 es va inaugurar un memorial en el lloc de la infàmia, a l’actual plaça Gomila

5 No s’empatxarà d’assegurar d’atribuir-se la competència de salvar o condemnar les ànimes: «murieron abrasados vivos para arder para siempre en el infierno»

6 Francesc Guerau reconeix que, tres segles després de la conversió forçada dels jueus mallorquins al cristianisme, cap dels processats no sabia res de judaisme

7 Fins a 1578 els titulars del tribunal de la inquisició a Mallorca eren naturals d’Aragó (gairebé tots catalans i mallorquins). Des d’aleshores i fins a 1720, entre els 22 responsables, només hi ha un sol català i abunden els castellans. Hualte era navarrès

8 El paradigma de les falsificacions és la novel·la de tesi Dins el darrer blau. Com va escriure l’eminent Lleonard Muntaner: «Carregar sobre les espatlles del poble de Mallorca la responsabilitat de l’antixuetisme és ingenuïtat i ximpleria. Aquesta és la versió que manipulen els indocumentats. L’escriptora Carme Riera pensa que ens pot escometre amb una allau de desbarats. L’antixuetisme té com a màxim responsable el poder -polític, econòmic o de prestigi- aleshores en mans dels grups hegemònics: els botifarres i la clerecia». Vg. https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2009/11/09/227424/un-sambenet-rebotat.html

9 Els registres de les conversions dels s. XIV, XV i XVI relacionen més de 330 llinatges

10 El batle Pere Oliver i Domenge, l’agost de 1931 va donar el nom de Caterina Tarongí a un carrer de Felanitx. El març de 1938, arran de la insurrecció feixista, el nom va ser canviat i no s’ha reposat. A Palma se li va dedicar un carrer a La Vileta l’any 2018

 

 

ALTRES RECENSIONS

Fins ara totes les crítiques publicades de Liorna fan una crida a llegir la novel·la. Una mostra:

ULTIMA HORA (Rosa Planas, 17-II-2024)

NÚVOL (Egar Tello. 29-II-2024))

https://www.nuvol.com/llibres/animes-que-cremen-367580

EL PAÍS (Ponç Puigdevall, 2-III-2024)

https://elpais.com/quadern/2024-03-02/el-bon-equilibri-del-pas.html?ssm=TW_CC

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 3 de març de 2024 per Bartomeu Mestre i Sureda

EL SOMRIURE D’EUGENI

Deixa un comentari

Dia 11 de març de 2001, Eugeni Jofra i Bafalluy (Barcelona, 1941) va morir d’un atac de cor. La premsa (molt especialment TV3) en va fer un tractament tan ignominiós i amb tanta d’ignorància (o premeditada intenció?) que em vaig sentir impulsat, ni que fos a la correguda, a escriure un article de denúncia. Set dies després de la mort, el Diari de Balears em va publicar Un Eugeni silenciat. Hi reivindicava bàsicament dues qüestions: la indissociable figura de Conxa Alcaide i el compromís amb la cultura catalana. Eugenio va ser un personatge, però Eugeni era una persona que no mereixia que la premsa optàs per fer-ne una vergonyant caricatura. Tot i que no em desdic de la rèplica, aquell article de protesta i vindicació va romandre sotmès a la limitació de l’espai periodístic i tant una cosa com l’altra, vull dir tant el determinant paper de la companya d’Eugeni com l’acció cultural desenvolupada per tots dos, mereixien una millor explicació i detall.

Diari de Balears, 18 de març de 2001

En el primer cas, el crit cherchez la femme! convidava a validar l’adagi segons el qual, sempre, rere qualsevol home que obté reconeixement i fama, hi ha una gran dona, generalment en un pla molt discret però eficaç. Concepció Alcaide Rodríguez (Aracena, 1939 – Barcelona, 1980) va abandonar Huelva l’any 1960 per fer feina de delineant a Barcelona. D’immediat es va integrar a la societat catalana i, en plena expansió de la represa de la cançó catalana, amb el nom artístic Conxita es va posar a cantar en català per tavernes i petits teatres. Va ser així com, l’any 1965, la va conèixer Eugeni Jofra, un dissenyador de joies dos anys més jove que ella. Li proposà formar un duet i així varen néixer Els dos. La parella es va casar l’any 1967 i, junts, participaren a nombrosos recitals i competiren a diversos certàmens musicals.

En el segon dels aspectes oblidats (ocultats?) per la premsa, Eugeni destacà com a compositor. En el que va ser el primer disc del duet, amb arranjaments del mestre Francesc Burrull, l’any 1969 va musicar i enregistrar Vinyes verdes de Josep Maria Sagarra, un poema que el 1977 també musicaria i enregistraria Lluís Llach en el disc Campanades a mort. En el primer disc, igualment amb música d’Eugeni, Els dos cantaren Corrandes de l’exili de Joan Oliver, Pere Quart, un poema emblemàtic que l’any 1974 musicaria i enregistraria Ovidi Montllor en el disc A Alcoi i, l’any 1984, Llach en el disc T’estimo. Altres autors (Sívia Pérez Cruz, Pomada…) han cantat les Corrandes, però és just recordar que el primer en musicar-les va ser Eugeni, el qual, en un següent disc (deixant de banda el que enregistraren amb cançons de Nadal), també musicà Retorn, un altre poema de Pere Quart on es glosa la tornada de l’exili de Joan Oliver.

El meu article, restringit a l’àmbit geogràfic de les Illes, va tenir poca volada i, passat gairebé un quart de segle d’ençà que es va publicar, ben poca gent sabia res d’Eugeni Jofra més enllà del singular humorista que va ser, possiblement el millor narrador d’acudits que hem tingut mai. Talment un rapsode, vestit de negre i espitellat, ulleres de sol, assegut a un tamboret alt, amb una cigarreta encesa a la mà i, als peus, un tassó de vodka amb taronjada, declamava historietes còmiques (ell en deia anècdotes) amb un posat seriós i circumspecte que incrementava les rialles d’un públic que s’esbudellava fins a compixar-se. Ell, en canvi, no reia. Mai. Ni a les actuacions ni, tampoc, a les entrevistes. I tanmateix sí que hi havia algú que el convidava a somriure i a viure.

Conxita va ser l’ombra i el somriure d’Eugeni; l’únic somriure de la seva vida. A mitjans dels anys 70 del s. XX, una absència forçada d’ella per anar a atendre i acompanyar els darrers dies de vida de sa mare, víctima d’un càncer de mama, varen convertir les actuacions del duet Els dos en monòlegs d’Eugeni. Alternava les poques cançons que ell cantava com a primera veu amb una tirallonga d’anècdotes. Quan ella va tornar d’Andalusia, els acudits eren l’essència del nou espectacle i l’èxit l’obligava a fer dues sessions diàries. El salt a la fama havia disparat una figura carismàtica en el món de l’espectacle. L’alegria durà pocs anys. Després d’una traumàtica extirpació d’un pit l’any 1977, el cranc assassí s’acarnissà en Conxita i s’escampà fins a matar-la amb només 41 anys, el 1980, en el moment més àlgid de la carrera de l’humorista. La televisió encara ampliaria el reconeixement públic durant més anys, però el somriure s’havia esvaït. El declivi emocional d’Eugeni Jofra el precipità al món de la droga, a abandonar els escenaris, a dos matrimonis fracassats, a la desfeta econòmica i a una mort, als 59 anys, quan intentava el retorn a l’espectacle. Segons els fills i els amics, Eugeni no va saber o no va voler plantar cara a l’infortuni i va esquivar el desconhort amb una desbocada evasió de la realitat.

SABEN AQUEL

Després de tants d’anys de silencis i de dol, una pel·lícula amena, entretinguda i, sobretot, molt ben narrada, ha tingut un efecte reparador. L’artífex d’aquest acte de justícia, per força havia de ser una persona amb la sensibilitat de David Trueba (Madrid, 1969), director més que reconegut, amb una llarga trajectòria cinematogràfica i, tal com l’esposa de l’humorista (ep, i tan protagonista com ell!), totalment integrat culturalment i lingüísticament en la societat catalana i, per tant, dotat d’una empatia especial per saber retratar els dos components del duet Els dos, i contextualitzar el moment històric de la seva eclosió.

David Verdaguer i David Trueba

El film brinda un conjunt d’encerts encadenats: el primer i major de tots és haver sabut donar una mirada femenina al relat. Per afegitó, cal valorar la bona feina dels actors, amb els destacadíssims papers de David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983) i Carolina Yuste (Badajoz, 1991), el guió de Trueba i Albert Espinosa (a partir de la novel·la escrita per Gerard Jofra, el fill major de Conxita i Eugeni), l’ajustada descripció d’aquella època, la senzillesa del llenguatge emprat, lluny de tota pretensió, el mèrit creatiu de David Trueba d’haver circumscrit el relat a l’espai biogràfic que viatja des de 1965, amb el coneixement de la parella, fins al 1980, amb la defunció de Conxita per tal d’excloure, d’aquesta manera, la posterior decadència d’un home que va perdre el cobeig que l’abrigava i, definitivament, el breu, gairebé efímer, somriure de la seva vida.

Entre somriures i llàgrimes, però amb una molt reconfortant empatia, podeu gaudir d’aquesta magnífica pel·lícula a la plataforma FILMIN. Naturalment en català. M’agraireu la recomanació i la fareu seguir a la gent que estimau.

PS.- Si teniu curiositat per escoltar les versions de Vinyes verdes i de Corrandes de l’exili, ho podreu fer a https://www.youtube.com/watch?v=_riUSsRR8jc

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 20 de febrer de 2024 per Bartomeu Mestre i Sureda

Oliver i Domenge reneix (avançament editorial)

Deixa un comentari

La troballa

Dia 14 de desembre passat, Antoni Oliver Reus, net de Pere Oliver i Domenge i de Pere A. Reus i Bordoy, va recuperar un manuscrit del seu avi patern referit a la conquesta de Mallorca1. Li havia fet a mans, anys enrere, Catalina Oliver Massutí, la filla petita de l’autor.

Pere Oliver, Pere Reus i Catalina Oliver

Es veia que es tractava d’un treball important. L’inici (Senyores i senyors) i l’extensió (65 pàgines) feien pensar que es tractava d’una conferència rellevant. El document, escrit a ploma amb bona lletra, aprofitava tot l’espai sense marges2. Amb ortografia molt pulcra (excel·lent si consideram l’any que es va escriure), el lèxic és riquíssim i, tant el contingut com l’estil verifiquen la gran cultura de l’autor.

Primera pàgina de les 65 del manuscrit

En rebre la confiança familiar de poder accedir a l’original, la data que apareix a la darrera pàgina, 22-IV-1913, en contrast amb les notícies de premsa de l’època, permetia la identificació i la localització de l’escrit. No hi havia cap dubte que havia de ser la conferència que va dictar Pere Oliver i Domenge en el local del Centre Mallorquí de Barcelona, dia 26 d’abril de 1913. El fet de tractar-se d’un text fins ara inèdit, convertia la troballa en un document molt interessant que convidava a ser publicat.

El Centre Mallorquí de Barcelona

Va ser una societat mutualista fundada l’any 1912 per Pere Oliver que en seria el primer president.

Oliver, el segon del Club de Polo (17-XI-1912)

Durant el seu mandat es va crear un dispensari, obert tres dies la setmana per atendre de franc als socis i familiars, i una biblioteca. Entre d’altres activitats, el setembre de 1912, es va acollir una expedició de més de 800 persones de La Protectora de Palma, amb intervencions del batle de Barcelona i de Pere Oliver. També, el mes de novembre, el Centre Mallorquí organitzà un partit benèfic de futbol entre el Real Polo Jockey Club i el Barça que aquell any havia guanyat la copa3. El partit es va jugar en el Camp de la Ràbia de Sant Gervasi, on vivia Pere Oliver.

El centre no es legalitzà fins el juny de 1913 i, arran de la constitució oficial, Pere Oliver passà a ocupar la Secretaria i cedí la presidència a Josep Oliver Bauçà (1864-1928), maurista i autor de narracions roses en castellà; un pintoresc personatge amb una biografia novel·lesca a qui s’atribueix la fundació del RCD Mallorca (successor de l’Espanya i de l’Alfonso XIII).

L’entitat es definia en els Estatuts, elaborats sobre l’estructura de les societats mutualistes, com una associació regional de beneficència, orientada a la instrucció, la cooperació, la protecció i la previsió social dels illencs que vivien a Barcelona, en defensa dels seus interessos morals i materials4. Després d’un primer domicili en el carrer de Sant Simplici (darrera de l’Ajuntament de Barcelona), el desembre de 1912 la seu de l’entitat es va traslladar al n. 8 de la plaça Santa Anna, on tindria lloc la conferència ara recobrada5. Quan va fer cinc anys d’ençà de la fundació, i ja sense la presència de Pere Oliver, les activitats minvaren fins que, el 8 d’agost de 1917, el diari Última Hora deia: Ha quedado disuelto el Centro Mallorquín de Barcelona6.

La conferència

Dictada dia 26 d’abril de 1913, la Relació històrica de la Conquesta de Mallorca no va ser la primera conferència de l’autor. Cinc anys en clau abans, un altre 26 d’abril, en aquest cas de 1908, Pere Oliver, amb 19 anys i en condició de membre supernumerari de l’Acadèmia Calassància, havia fet una celebrada dissertació en el col·legi Sant Antoni de les Escoles Pies, sota el títol Les ciències baix lo regnat del comte-rei Jaume I.

Llibre dels Feyts

A la nova i extensa conferència, amb El llibre dels Feyts com a base, amb les fonts afegides de Dameto, Desclot, Muntaner, Zurita i Marsili, Pere Oliver ens detalla els orígens de l’expedició, des dels llegendaris auguris portentosos del naixement a Montpeller de Jaume I, l’abordatge i segrest de dues naus catalanes del superb sarraí que governava Mallorca, la proposta de Pere Martell de conquerir l’illa, les intervencions a les Corts de Barcelona per aprovar l’eixida i, amb tot detall, l’embarcament i les diverses batalles a Santa Ponça i Porto Pi, que culminarien, dia 31 de desembre de 1229, amb l’entrada a Medina Mayurqa. El relat no amaga la crueltat dels dos bàndols, a partir de la sàdica utilització, com a escuts humans penjats pels peus a la murada, dels captius catalans en poder dels musulmans i la seva posterior decapitació i llançament davant de les tropes de Jaume I.

La Porta Pintada abans de ser esbucada

Pere Oliver repara, amb documentació i arguments, alguns dels tòpics més divulgats contraris a la gran gesta. Destaca la negativa dels aragonesos a participar de l’empresa, bàsicament integrada per catalans, contextualitza l’actuació reactiva de les tropes catalanes i no s’està d’emetre una lamentació en protesta per haver esbaldregat de nit, l’any abans de la conferència, la històrica porta de Bab Al-Kofol, malgrat estar protegida com a Monument Nacional7. La recuperació del text d’aquest treball coincideix amb la ignominiosa decisió del govern de les illes Balears de proscriure i substituir la commemoració del 31 de desembre; un atemptat contra la memòria quan la Festa de l’Estendard és la celebració històrica més antiga d’Europa, amb una tradició arrelada d’ençà de fa més de 750 anys8.

Quant a la conferència, el diari de Palma Última Hora publicava, dia 27 d’abril de 1913 aquesta nota: Invitación. La recibimos del Presidente del Centro Mallorquín de Barcelona para assistir a la conferencia que anoche debía celebrarse en el local social de dicho Círculo. El secretario D. Pedro Oliver, desarrolló el tema «Relació histórica de la conquista de Mallorca». El mateix dia 27, La Vanguardia publicà aquesta nota: Los salones del Centro Mallorquín se vieron anoche muy animados por los socios y distinguidas familias de la colonia e invitados con motivo de la conferencia que en culto estilo dió sobre la conquista de Mallorca el joven D. Pedro Oliver, secretario de la Sociedad. El diari Última Hora, a l’edició de dia 29 d’abril, va transcriure literalment la nota de La Vanguardia.

Deu anys després, dia 29 de desembre de 1923, Pere Oliver publicava en portada a El Felanigense l’article De com s’esdevingué la Conquista de les Illes per Catalunya sota el guiatge del rei en Jaume, amb una síntesi de la conferència.

El conferenciant Oliver serà recobrat en plenitud

Pere Oliver i Domenge, després de la conferencia de les Escoles Pies i de la del Centre Mallorquí, dictaria tres conferències més: La Catalunya insular, l’estiu de 19159, La Catalanitat de les Mallorques, el mes de març de 191610, i La Germania, el desembre de 192811. La darrera tindria per seqüela Joanot Colom i Cifre, instador del poble. Publicada inicialment a La Nostra Terra l’any 1928, no fa gaire va ser reeditada, juntament a La Catalanitat de les Mallorques12. La recent i oportuna trobada de la conferència sobre la conquesta de Mallorca, ha activat l’empresa de publicar en un nou volum les tres primeres conferències, desconegudes i pràcticament inèdites. L’editorial Adia, amb l’inquiet Pau Vallbona, ha assumit el compromís d’edició abans de cloure l’any. Serà una bella vindicació del 31 de desembre! Malgrat que romandrà encara pendent una antologia dels centenars d’articles que Pere Oliver i Domenge va publicar entre l’estiu de 1908 i el gener de 1939, recobrar ara les seves cinc conferències constitueix una bona nova que cal saludar!

NOTES

1 Antoni Oliver Reus, va optar per la carrera judicial amb el referent històric del seu avi matern. Tant el batle Oliver com Pere Reus, jutge de pau, foren dos rellevants activistes culturals. Reus publicà una sèrie d’articles referits als drets de les dones i dels infants que, per l’època, es poden qualificar d’avantguardistes (vg. Més il·lustracions)

2 Com a anècdota, en el dors de la pàgina 20 hi ha l’esborrany d’una carta: «Sr. Presidente del «Centro Mallorquín» Barcelona, 4 – Abril -1913. Los que suscriben, socios de este Centro, respetuosamente, ante la Junta Directiva, protestan de que, en la fiesta del próximo domingo, cante algunas romanzas un Señor Socio ? cuyo comercio inmoral es un deshonor para el Centro Mallorquín». Enllaça aquesta protesta, amb la defensa dels valors de Pere Oliver quan, l’any 1923, va ser designat President del Cercle Recreatiu de Felanitx (sa Recreativa). A la mateixa acta de constitució de la nova junta, s’acordà «prohibir y desvincular de nuestra entidad el juego de apuestas y el comercio carnal». La decisió va provocar dues baixes i una carta al setmanari d’un soci que argumentava que el joc era una font d’ingressos. Oliver replicà primant l’ètica part damunt dels interessos

3 L’alineació del Real Polo Jockey Club era: Bartrolí, Oliver, Quer, Llopis, Baixeras, Bertrán (L.), Bertrán (J.), Bertrán, Ros (F.), Ros (J.) i Sagnier. El Barça, amb l’equip titular, va guanyar 3-0

4 “La finalidad del Centro Mallorquín es la unión de los individuos de la colonia mallorquina (…) El ejercicio de la beneficencia entre mallorquines residentes en Barcelona, la protección mutua de los asociados, el cultivo y desenvolvimiento intelectual de los socios por medio de conferencias científicas, literarias y artísticas, excursiones y clases de enseñanza. El enaltecimiento de Mallorca y las Baleares (…) La fundación de una bolsa de trabajo…”

5 La plaça es transformà l’any 1929 en l’actual Portal de l’Àngel

6 El 28 d’abril de 1925 es fundaria una altra entitat amb el mateix nom i similars objectius. En plena dictadura de Primo de Rivera, va tenir una vida efímera

7 L’ignominiós esbaldregament de la Porta Pintada es va fer per ordre de l’Ajuntament de Palma, amb traïdoria i nocturnitat, la nit del 12 de febrer de 1912

8 Vg. L’estendard, la festa nacional més antiga d’Europa d’Antoni I. Alomar. Documenta Balear 2021

9 El 24 de juliol en el Casal Nacionalista Martinenc i el 1r d’agost en el Casal Catalanista del Poble Nou. Gràcies a l’èxit assolit, la va repetir en el Casal Nacionalista Sagrerenc i, el mes d’octubre, en el Centre Català Sang Nova d’Hostalfrancs

10 En el Casal Els Segadors de Sants

11 A La Protectora de Felanitx

12 Col·lecció Braverol, editorial AdiA, 2021

MÉS IL·LUSTRACIONS

Cinc articles de Pere A. Reus Bordoy sobre els drets de les dones i dels menors

Un parell d’articles de Pere Oliver i Domenge al setmanari

A l’entorn de Ramon Llull (1924 i 1925)

Un dels seus primers articles (1908)
Sobre la Revolta Forana (1915)

Altres il·lustracions

Crònica de l’expedició de La Protectora al Centre Mallorquí (LV, 20-IX-1912)

Alguns Casals on Pere Oliver va dictar La Catalunya insular

Casal Martinenc
Casal Sang Nova d’Hostalfranchs
Casal Els Segadors de Sants

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 28 de gener de 2024 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XXI) CANAMUNT I CANAVALL

Deixa un comentari

A ressò de la Germania?

Segons Quadrado i els seus acòlits (Álvaro Santamaría el primer) l’aixecament de 1391, la Revolta Forana de 1450, la Germania de 1521 i els enfrontaments de Canamunt i Canavall del s. XVII són quatre expressions d’una mateixa lluita i, totes quatre, deriven d’un mateix conflicte. Aina Le Senne separa el darrer episodi de la resta, perquè troba que no té les característiques de les revoltes socials anteriors, sinó que obeeix a bregues aristocràtiques, tot i implicar bandejats i bandolers. Jaume Serra i Barceló relaciona Canamunt i Canavall amb una reacció popular antisenyorial. Cal dir que la lluita entre els nobles de Mallorca ja venia d’enrere; fins i tot apareix abans de la Germania. Dia 2 de novembre de 1490, el dia dels morts, a Sant Francesc, la sang blava va profanar la basílica en tenyir de vermell les capelles d’Espanyols i d’Armadans (vg. Annex al final). Hi ha un oli que mostra l’escena de l’esgrima dels nobles mentre els frares, amb la creu a la mà, imploren deposar les armes. També en deixà constància el mapa de Palma d’en Garau (1644) amb una il·lustració amb espases davant de l’església franciscana.

Enmig de teories i càbales, suara ens ha comparegut un llibre, una novel·la ben vestida i ben bastida, per defensar que sí, que Canamunt i Canavall, tot i no ser exactament, a diferència de les revoltes anteriors, una lluita de classes perfectament definida, és un nou episodi que enfronta dues concepcions socials antagòniques i que sí, que en el rerefons, hi ha el substrat d’una nova Germania. Sigui dit tot això amb un simplisme per entrar amb olivetes.

Em ve de nou, quan ja he pres el vell i la capavallada, que una lectura em pugui sorprendre fins al punt de fer-me romandre gairebé estupefacte. Per més que hi pens, El silenci que heu de témer de Francesc Ribera, Titot, no em deixa establir parangó amb cap altre llibre ni amb cap altre autor. Que un berguedà escrigui una novel·la sobre un episodi històric de Mallorca ja té mèrit, però si per afegitó, l’ha sabut redactar en un català que, sense perdre el rigor normatiu, s’ajusta a la llengua del territori i l’adoba amb la màxima pulcritud, és un fet que mereix admiració. Cert és que l’autor no és un ciutadà qualsevol, que ja té una narració excel·lent a l’esquena, L’assassinat de Guillem de Berguedà (Ara Llibres, 2015) i que, molt possiblement, sigui una de les persones que ha trepitjat més terres i racons de la nació catalana. Amb consciència de pertànyer a un mateix poble, ben pocs com ell saben qui som i d’on venim. Si, a la sorpresa, hi afegim la qualitat literària que domina i la documentació històrica que ha hagut de manejar, l’admiració es multiplica i exigeix, almenys m’ho exigeix, fer una crida enmig de la plaça major del nostre poble per recomanar la lectura del llibre.

Les 362 pàgines ens brindaran un relat en quatre blocs (A Mallorca, al segle XVII, El poder de les parcialitats, Què en som jo, de la mort d’en Berga? i Sola al sol). Desfilaran històries certes de personatges documentats: Nicolau Rossinyol, Elisabet Anglada, Jaume Joan de Berga i de Sales, Mateu Ferragut, es capellà Boda, Arnau de Santacília, Llorenç Coll, Barona, Nadal Serralta, Antoni Gibert, Treufoc, Jaume Gamundí, Fembra, el Bord Gater, Felip IV, Olivares… Una mescla heterogènia de nobles conxorxats amb intrigues, interessos inconfessables, traïcions, mercenaris bandejats i, fins i tot, amb bandolers de baixa estofa. L’eix conductor, la narradora, serà Joana de Santacília, asilada a Santa Magdalena, una monja tancada ma non troppo que, quan convé, sabrà emboscar-se embolicada en el llinatge Alcover. Per diverses circumstàncies (la nissaga familiar de procedència, el fet de saber llegir i escriure, els llocs que va poder ocupar…), ella serà les orelles i els ulls d’un període farcit d’esdeveniments i de crims (gairebé quatre-cents documentats); un testimoni privilegiat d’uns fets singulars que condicionaran la història de Mallorca durant més de la meitat del s. XVII, amb els enfrontaments familiars de diverses cases de la noblesa, definides en funció d’una ciutat de Palma, xapada en dues per la Rambla i el Born que divideixen la part alta i la part baixa. Des de diverses atalaies, aquella monja de casa bona podrà albirar les conspiracions dels uns i dels altres i sabrà estotjar i administrar tot quant veu i escolta.

El secret era el tresor

Ho diu la protagonista. Sap, com a mallorquina, l’endevinalla popular: allò que mor quan es comparteix és… el secret! Sap que secret d’u, secret segur, que de dos és perillós i que de tres ja no val res. Ella posseeix i controla tota la informació. Ella coneix la història oculta i ha pogut llegir un llibre proscrit i amagat que posa en solfa el relat dels vencedors. Ella sap que la gent del poble difereix del posicionament dels nobles, sotmesos i submisos a la cort reial i alineats amb Castella contra Catalunya a la Guerra dels Segadors. Ella podrà incidir, amb esma i enginy, per tal de canviar, ni que sigui en part, el rumb que volen imposar els poderosos. Ella és, en definitiva, el silenci que heu de témer.

Francesc Ribera, Titot, a Can Lliro (13-XII-2023)

En Titot

Francesc Ribera és un home del poble, un ciutadà normal, un català de Mallorca. Bé, de Mallorca i d’arreu d’aquestes terres on responem bon dia quan ens diuen bon dia. Vaig assistir a la presentació que va fer de la novel·la al popular bar Can Lliro de Manacor. Va explicar la gènesi del llibre: passejava un dia per Ciutat quan, a la plaça del Mercat, a la façana de l’Audiència, estampades en baix relleu, va veure les cinc llunes minvants de l’escut de Berga. Com era possible que a un palau de Mallorca hi hagués la insígnia del poble nadiu més gegantina que la que hi ha en el seu ajuntament?

Aquell crit d’atenció em va recordar molt a l’enyorat amic Rafel Estaràs del grup musical Els Valldemossa quan m’explicà que, estudiant de duanes, l’any 1950 va visitar Perpinyà i topà de nassos amb el Palau del Reis de Mallorca. Aquell descobriment li va servir per estirar fils i descobrir la catalanitat deliberadament enterrada i prohibida. No és el cas d’en Titot a qui no li han de dir segons què, perquè ja no li faran creure que la marededéu nom Joana ni que les gallines pixen i tenen dents. Així i tot, ben segur que la troballa el va encuriosir i va activar la recerca. D’on provenia el nom de Can Berga? I aquella tan arrelada dita popular sobre una mort? Aviat s’obligà a fer una immersió a la història de Mallorca. La faria tan acurada que no només es va endinsar en els llibres, sinó que va requerir d’informacions orals de diversos autors per arrodonir una història que li semblà apassionant i que, amb la mateixa passió, ens ha volgut transmetre amb una gran habilitat per enllaçar noms i fets verídics amb altres d’imaginats, però versemblants! Quina capacitat de combinatòria fent malabars entre el bé i el mal; entre la realitat i la ficció… talment un alquimista!

Llegiu el llibre. És alliçonador. Aprendreu coses i trobareu respostes. Moltes. Em permet d’avançar-vos una de les conclusions que n’he extret, una d’encara ben vigent: tothom espera que la Germania la comenci un altre. I tanmateix, en el rerefons, la paraula que amara una raó de ser, el sentit d’una vida, el crit davant la mort, és Germania!

 

Annex

Dia 3 de novembre de 1883, en el número 230, L’IGNORANCIA, amb la signatura Pep de tot, i sota el títol Armadans y Espanyols, publicava un extens article que, en el capítol tercer i últim, relatava l’enfrontament armat que es va produir el dia dels morts de 1490.

A les nou del dematí del dia 2 de Novembre de l’ any 1490, dia de la Commemoració dels Difunts, el Cel estava encapolat, apar que volgués participá de la triste festa dels qui l’altre mon habitan. Aquest dia es de dól per tothom. Els que p’el carré transitavan, duyan escrit a sa cara la pena que sentían al recordá una qu’altre persona de lo séu cor molt volguda y a qui la Mort inhumana havia llevat la vida.

Les Iglesies van omplintse de nobles y de vilans, per assisti a l’ofici dels difunts. Entrem noltros a sa de Sant Francesch. Quant posám el peus dins aquell temple apar que se reposin toles ses passions, per deixá més lloch a s’adoració de Deu.

L’Iglesia de Sant Francesch aquest dia estava tota cuberta de draps negres, adornats amb escuts dels nobles mallorquins.

A les deu comensá a omplirsé la nau amb les families més nobles de Palma, damas y cavallés vestits de dól rigurós; cada familia feya un ròtlo devóra de lo séu sepulcre. Després entráren els menestrals y pobres, componguentsé axí com porían per tols els recons y dúguent escrit a la seua cara lo dol que no porían dú en lo séu vestit.

Su mitjan lloch de la nau y a la dreta del altá majó, té lo séu sepulcre la familia dels Espanyols, dues passes més amunt y a n’el maleix coslat hey tenen lo séu els Armadans.

Quant los Armadans passáren per devant dels Espanyols, no pogué de ménos En Francesch, cosí des difunt, de dirigí los ulls amb molt de despreci y odi, a n’Unissa y a lo séu germá.

– Mira amb quin despreci, (va di n’Unissa a lo séu germá,) mos ficsan la vista los Armadans. Com donen a coneixe la sanch vilana que per les séues venes corre.

– No temis, germana méua; molt prest lo día vendrá que son orgull acalarém, venjant al mateix temps la mort de lo méu cunyat. ¡Oh, Armadans, Armadans!

Al temps d’ aquesta esclamació, tornava passa n’ Armadans, y ohint lo séu nom per un deIs séus inimichs, s’aturá a devant d’ éll y li digué:

– Lo méu nom en vostra boca indigne sou de teni.

– Quant estem fora d’ aquí y amb la espasa en má, eus demanaré conta de les vostres paraules.

– No es tan nóble y lleal la vostra rassa que pit a pit y a la claror del dia a tal cosa s’atrevesca; costum es de vostra casta acometre amb traydoria, assaltant com bandejats les cases dels cavallers.

Una espasa se veu brillá y derrera aquesta un’ altre, y després tres, y quatre, y cent, totes elles amenassant l’alta bòveda de lo temple del Señó.

Ni lo sagrat d’aquell lloch, ni les pregaries de les dames, ni les paraules de pau que diuen los frares, poden conteni aquella colla de condemnats qu’ha convertit amb infern lo lloc que fonch consagrat.

La sanch corre amb abundancia per demunt deIs negres paños y no se sént més que de les dagues lo alerradó renou, entremesclat amb jamechs, blasfemies, plors y desditxa.

Mes de cóp toles les armes s’acalan, els ferils los jamechs conténen, les damas los séus llaments, y els combatents lo coratge.

P’el mitx de la Iglesia un venerable sacerdot coronat de blanchs cabells, portava lo Santíssim; fent que l’avalot acabás a devant lo Senyor de misericordia y de pau.

Mes de trescents foren els que quedaren sens vida aquell dematí. La ciutat de Palma estava horrorisada de lo que havia succehit.

Les portes de Sant Francesch foren tancades y no s’ obriren fins que de nou fonch consagrada l’Iglesia.

No paráren aquí els òdis d’ aquelles dues famílies, sinó que se féren dos parlits anomenats Canamunts y Canavalls, els quals hont-se-vulla se trobássen uns y altres, feyan la ciutat de Palma teatre de ses més farestes escenes, fins que l’intervenció del Rey conseguí unirlas de bell nou, després d’havé castigat els principals promotors.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 28 de desembre de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

EN PEREIÓ. Evocació personal (i una elegia annexada)

Deixa un comentari

Ara no és hora de bravejar de memòria prodigiosa. Altre temps ho va ser. El cas és que m’havia de treure el gat del sac. Ho tenia present, ho sabia cert, però calia documentar-ho. Va ser la primera vegada que mon pare i ma mare em parlaren d’en Miquel Barceló Perelló, en Pereió, com a model de felanitxer a imitar. Jo només tenia 7 anys quan ell va sortir retratat a San Francisco, la revista del col·legi de Palma on jo acabava d’ingressar. Recordava la conversa dels meus pares, però no tenia el retall. Dec guardar estotjada la col·lecció de revistes per dins qualque capsa, però a quina i a on? Vaig indagar entre antics companys d’estudis i ningú me’n va saber dir ni noves ni velles. Des de la Vila, tampoc me varen aclarir si en Miquel havia estudiat a Palma, però a tothom li venia de nou. Als teatins de Felanitx sí, però a Palma? Només n’Andreu Manresa me va informar que havia estudiat a Inca. A Inca? A Inca també hi havia un col·legi de Sant Francesc. També me va transmetre una pista definitiva: havia estat company de Jaume Armengol, de Gori Mir i d’Antonio Alemany. En Jaume sí que, seguríssim, va estudiar a Inca, però els altres dos no en feia cara, especialment n’Alemany que vivia a la mateixa plaça de Sant Francesc de Ciutat. Segur, doncs, que Miquel Barceló podria haver estudiat a Inca i a Palma.

Sant Francesc i, a la dreta, la desapareguda Caixa de les Balears

Ho havia d’escatir. Vaig escriure al col·legi explicant el meu interès i vaig ser atès, amb eficiència i amabilitat, per Antoni Villalonga, fins fa poc cap d’estudis del centre i actual administrador general. Convinguérem una cita i el dilluns 20 de novembre m’hi vaig presentar. La plaça de Sant Francesc de Palma fa part de la meva vida. La dec haver trepitjat més de deu mil dies. Nou anys al col·legi (dels meus 7 als 16) i altres trenta-set (dels 22 als 59) fent feina, ben davant, a la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Balears. Malgrat la quotidianitat, he de dir que feia 55 anys que no havia tornat visitar el col·legi (el meravellós claustre gòtic, ni tan sols), però els primers escalons ja em varen submergir en els records. Tot semblava igual. Uns cartells a les parets, amb consignes motivadores de l’estudi i de l’esforç, eren idèntics als que vaig deixar enrere l’any 1968. Com a única diferència, gens menor, la porteria era atesa per una dona, cosa impensable en el meu temps en un col·legi estrictament masculí. Antoni Villalonga m’acompanyà a una sala humida on hi guarden, enquadernades, les revistes, justament a l’espai on, 50 anys abans, hi havia el local de l’agrupament escolta, on apreníem a estimar la llengua i a defensar el territori.

1964. Locals dels Mussols i dels Onsos dels escoltes

Repassar la col·lecció de les revistes va donar el fruit desitjat. El setembre de 1959 apareixia el retrat d’un Miquel fumador, amb mirada d’intriga, al costat d’un poema, La vie en rose, descrit com un del conjunt que havia guanyat el premi Universidad de Barcelona amb el títol Elegías pequeñoburguesas.

A Mag Poesia

Hem de recordar que dos anys abans, un precoç Miquel Barceló havia publicat a la col·lecció Raixa de l’Editorial Moll el llibre Així sia. Elegies irremeiables. Per pura curiositat, vaig continuar mirant aquella publicació escolar i la persistència em va recompensar amb una segona i més extensa informació a l’exemplar de maig de 1964. Amb la mateixa foto d’il·lustració de cinc anys abans i sota el títol noticia que nos alegra, recorda que, del 1953 al 1956, Miquel Barceló Perelló va fer el batxiller superior i el preuniversitari a Sant Francesc, amb qualificacions muy brillantes, que es llicencià a la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona, que ha estat molt de temps a Anglaterra dedicant-se a treballs d’investigació i que, com a resultat del seu alt rendiment, ha estat designat professor del departament de control d’ensenyança de la UNESCO, organisme adscrit a l’ONU1. Afegeix que l’exalumne és un conegut autor de nombrosos treballs científics i de creació literària, que el seu llibre Així sia va causar sensació i que destaca per les seves excepcionales dotes de investigador y profundo pensador. Només tenia 25 anys i el butlletí del seu col·legi de secundària ja en destacava la genialitat.

Dues noticies (1959 i 1964) sobre Miquel Barceló Perelló

Passaren els anys i, de manera intermitent, m’arribaven notícies de les seves publicacions que, dia a dia, incrementaven el seu prestigi. També sabia de qualque excentricitat, possiblement incerta, en l’àmbit de les llegendes urbanes. Circulava, per exemple, que un 31 de desembre de la primeria dels anys 70, amb el seu amic Guillem Rosselló Bordoy i un grup de joves acòlits (Guillem Soler, Antoni Artigues…), s’havia vestit de negre per manifestar que aquell dia també es commemorava la fi de la Mallorca musulmana. Recordava que un conqueridor implica l’existència d’un conquerit; una victòria implica també una derrota. Ho explicava en cartes al director amb el pseudònim Al Mayurqi. Tot i tenir tanta presència pública i resultar-me tan proper, gairebé familiar, no el vaig conèixer personalment fins el setembre de 1979. Aleshores, m’acabaven de confiar la direcció de l’àrea de cultura de la Caixa de les Balears. Un dia es va presentar, acompanyat de Guillem Rosselló Bordoy, per proposar la compra d’exemplars d’un treball d’arqueologia medieval. Sé que era un dissabte i vàrem anar, tots tres, a la veïna plaça de Santa Eulàlia. Ell tenia la plenitud madura dels 40 anys i jo la insolència temerària dels 27. Vaig verificar que era tan intel·ligent com fascinant. La veu, hipotecada per un càncer de gola que l’havia fet tornar d’Amèrica, conferia una imatge més adusta del que era de bon de veres. Parlàrem del món i de la bolla, de la vida i de la Vila, sense esquivar comentaris sobre qualque fet bèl·lic i, amb la meva impertinència, qualque facècia urbana, una de molt concreta, que l’acompanyava per tot allà on passava. En tenc, d’aquell aperitiu compartit, un grat record inesborrable. Posteriorment, pocs anys després, vaig tenir coneixement de la seva frustrada incorporació a la Universitat de les Illes Balears, quan el nostre comú paisà Nadal Batle va guanyar les eleccions a rector. No va ser possible i, per les notícies disperses que he pogut escoltar, hauríem de parlar de desídies i negligències, amb responsabilitats compartides, que incidiren en la trajectòria vital de Miquel Barceló Perelló i, no cal dir-ho, en la pèrdua d’una oportunitat d’apujar el nivell de la nostra universitat. Es evident que els mallorquins hauríem rebut un gran impuls cultural amb el seu retorn.

El Mollet d’en Pereió

Tot i continuar exercint el seu mestratge a Barcelona, mai no deixà enrere les arrels. Tenia el seu centre i origen en el mollet d’en Pereió al port de Felanitx. Era militant a ultrança del felanitxerisme. Ho demostrà a tots els actes culturals on participava. Per concretar qualque exemple, el record bé a les dues presentacions, a Ca s’Andritxol de Palma i a la Casa de Cultura de la Vila, del llibre Felanitx, felanitxers d’Andreu Manresa. Deia que els externs ens admiren, ens estimen, fins i tot ens envegen… però no ens entenen. I definia el seu poble com una tribu, una civilització, un cert mite. Distingia entre els vius i els cretins (els qui es volen passar de vius). Li vaig sentir dues vegades marcar la divergència, més o menys amb les mateixes paraules, mitjançant l’ús d’una metàfora que descrivia dos personatges contraposats: Recordau aquelles pel·lícules d’Art i Assaig? Sempre hi havia dos prototips diferenciats. En sortir de la sala, hi havia la persona honrada, l’honest, que demanava: Heu entès res? Hi havia però un altre tipus que, amb ínfules de setciències, responia la pregunta: Què vol dir! És més clar que l’aigua! i pontificava un discurs interpretatiu de tot quant s’havia vist a la pantalla. Feis-me cas, rodejau-vos de gent honesta, però dels «entenedors oficials» guardau-vos-en que n’hi ha més que mosques!

Gonçal López-Nadal (UH)

Era tanta la personalitat que projectava i de tal magnitud que els amics el tenien present a les converses. Tothom tenia la seva vivència personal. Gonçal López-Nadal, professor d’Història a la UIB i exalumne seu, explicava no fa gaire la gran lliçó que va rebre quan li va dur a revisar un treball. Miquel Barceló el va començar a llegir i quan encara no havia acabat la primera pàgina li va retornar amb la frase: Juan come manzanas. Sujeto, verbo y predicado. Segons Gonçal, va ser la lliçó més bona que em podia donar. És sabut que els historiadors, en general, solen escriure molt malament. L’ànsia de dir moltes coses provoca presses que fan perdre l’esment per la qualitat de l’escriptura. Miquel Barceló era un cas apart: excel·lent historiador i excel·lent escriptor.

Foto EL PAÍS

Els darrers anys, aquell investigador extraordinari i pensador profund (com l’havia descrit mig segle abans la revista del seu col·legi de Palma) els va viure retirat a la casa del port, ran de mar, amb la serena menuda dels vespres, l’olor de la sal, la remor de les ones, la millor sortida de sol a la vista i el far, palplantat just davant, com a fita vigilant, metàfora de guia i referència. Conscient, com es deia d’antic, que ja havia pres el vell i que a l’horitzó del camí s’endevinava fosca, va aprofitar aquell lloc de privilegi per escriure. El seu darrer llegat, amb un lèxic abundós i una prosa precisa i preciosa, li va servir per evocar el seu primer món i, com qui no vol la cosa, gens de passada ens convidà a tots nosaltres a servar i conservar com era, per a ell, l’univers del seu poble, amb el seu idioma singular, amb la seva ironia fora mida, amb el seu bestiar, amb la seva geografia, amb les seves pedres, amb les llàgrimes ocultes, amb les rialles contingudes, amb fam i set de justícia mai assaciades, amb un cementiri de tombes sense epitafis i amb l’enyor de tot allò que hauríem d’haver dit i fet. El seu adéu, ara fet llibre pòstum en la veu d’un infant de 10 anys, conforma i permet entendre (fins i tot a la gent de fora poble), des de trenc d’alba, el terme de Manacor: el cercle de Felanitx.

L’obra narrativa completa

ANNEX. L’elegia irremeiable

Foto de Carles Domenech

S’ha escampat com una anècdota i escarnit com una riota, però va ser una tragèdia. Estic segur que ell pretenia, com el drac de la rondalla, cremar la pell i alliberar-se d’un jou sobrevingut, però el desenllaç l’encalçaria de per vida. Tanmateix va fallar una cosa elemental prou sabuda: dels felanitxers tot se sap i allò que no se sap s’arriba a saber. De fet, si vols que a la Vila una cosa no se sàpiga… no la pensis!

Litografia d’Andreu Maimó

A risc d’endinsar-me en un jardí espinós, crec de justícia deixar d’anar per les bardisses i d’amagatotis pels racons. Sé que és un exercici arriscat, que l’esforç no serà valorat i que generarà més rebuig que comprensió, però crec necessari agafar el bou per les banyes i plantar cara a un episodi espinós de la biografia de Miquel Barceló Perelló. Una facècia que li va suposar més d’un disgust i que va viure, injustament, com un pecat original, com un estigma que arrossegà sempre amb indiferència exterior, però amb efectes interns corprenedors. Ell i només ell sabia el net de com va anar la cosa. L’únic que tenia l’ull al calidoscopi per destriar tots els caires d’aquell assumpte polièdric. L’únic capaç d’entrunyellar un devessall de paraules per desfer la troca. L’únic que coneixia de primera mà com es varen precipitar les coses. L’únic, també, que podia justificar-les i això no obstant va defugir fer-ho. Va ser ell qui va declarar el tema com a tabú i, amb aquesta consideració, el va tractar de per vida o, millor dit, no el va voler tractar. La no assumpció d’encarar un fet consumat (la mort i enterrament definitiu d’una relació afectiva) crec que va ser un error de part seva. Intel·ligent com pocs, analista intrèpid i amb una capacitat crítica fora mida, en comptes de voler passar pàgina i tirar terra damunt, hauria estat capaç de capgirar (i de fer capgirar als altres) el sentit del malnom afegit que, espontàniament, li va penjar la gent del poble quan en Pereió esdevingué es viudo Pereio. D’aquell malnom, ja no se’n desempallegaria ni tossint per l’extensió que assoliria, fins i tot més enllà del seu terme geogràfic nadiu.

Cal advertir, en aquest punt, que mai a la vida no he escoltat ningú que li imputàs l’àlies amb mala llet, ni amb dolentia, ni amb pretensions de vexar el protagonista. Ben al contrari, sempre que he sentit algú explicar la història, hi he vist un substrat d’admiració i de reconeixement a la vivor natural i, sobretot, a la valentia d’en Pereió per haver estat capaç d’esquivar, amb una argúcia certament atrevida, els convencionalismes socials i la hipocresia beata, derivada del nacionalcatolicisme que amarava tots els caps de cantons de la Vila. Com he dit, li vaig parlar del luctuós episodi el dia que ens vàrem conèixer, però ell va defugir la rèplica. Guillem Rosselló Bordoy, aleshores un alter ego abans de la controvèrsia científica que els distancià, era present a la conversa i validà la meva reflexió amb una pregunta (ningú no t’havia dit mai això, Miquel?), però en Pereió no en volia saber res2. N’estava tip i avorrit; no hi podia, o almenys no volia, donar passada. Abominava del que, per a la gent en general, era considerat una gracieta i, en canvi, per a ell era una penitència. No havia de passar comptes amb ningú i s’ho va prendre com un retret que el seguia i perseguia. Va decidir tirar-s’ho tot a l’esquena. Quina llàstima que no s’abocàs a fer un relat de l’incident a qualque narració! Ell, que tan magistralment havia sabut relatar facècies felanitxeres d’altri i il·lustrar-les amb les radiografies de les ànimes en pena dels protagonistes. Justament ell, que tenia a la mà prou ocurrència per poder-se treure l’espina. Ell, prou audaç i capaç de fer un exorcisme contra els mil-i-un dimonis que li havien generat disgusts a rompre. Doncs, malgrat tot, ens va privar de una confessió personal que per a la gent de la Vila i, per descomptat, per a la gent externa, hauria resultat irrebatible i inefable.

Foto de Carles Domenech

En el rerefons d’aquell episodi tan frivolitzat (ep, i adulterat amb hipèrboles de versions inversemblants), s’amagava un vertader drama. La viduïtat fingida no pretenia ser una polissonada, menys encara una gamberrada, sinó un mecanisme de legítima defensa personal contra la falsa moral que imperava. La pregunta s’imposa: fins a quin punt cal imputar-li l’autoria d’aquell desgavell que generà un xaragall de llàgrimes? Podria ser per no haver de donar explicacions a ningú sobre el fracàs del matrimoni? O podria ser, com s’ha escampat com a cosa més plausible, per la submissió de la família als costums socials i a les tradicions litúrgiques? El fet és que Miquel Barceló, immers en aquells anys de la segona postguerra, va preferir declarar una separació biològica definitiva a un divorci. Si la primera podia semblar traumàtica, el segon era socialment pitjor. Així anaven les coses. Avui sembla inimaginable creure que, fa només mig segle, era més dolorós i feia més mal d’ulls un divorci que una mort. El muntatge que generà el fals funeral i les pertinents trenta misses de sant Gregori, amb la família endolada (com una mèl·lera conten que va dir sa mare) i el solidari acompanyament de les amistats locals més properes, no va tenir l’espectacularitat del grotesc desenllaç (escandalós, per als pusil·lànimes) quan, a la barra del Tiburón, el bar més popular del parc municipal, la nit de la festa major de Sant Agustí, Nicolau Llaneres (diuen que va ser ell) va fer ressuscitar la hipotètica difunta i, amb una saragata bona d’imaginar, extingí la viduïtat arrogada. Una viduïtat, abanderada per evitar excuses de mal pagador, que tanmateix roman incorporada a l’imaginari popular col·lectiu, que els més joves s’han fet seva i que no fa cara d’esvair-se ara per ara3.

Antoni Mas

Aferrat a la pell com un tatuatge permanent inesborrable, podria ser una balada per la desaparició d’algú proper. Com unes absoltes. L’episodi rememora el subtítol del poemari juvenil que esdevindria premonitori. Sí, tot allò va ser talment una intensa i immensa elegia irremeiable! I malgrat tot, tal com em va fer avinent no fa gaire l’amic historiador Antoni Mas i Forners: no hem de permetre mai que l’anècdota ens tapi la història ni que el personatge ens mati l’eminència! Així sia!

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

NOTES

1 És oportú recordar que entre 1952 i 1958, va ser un altre felanitxer, Joan Estelrich i Artigues, qui representà Espanya a la UNESCO

2 Anys després, a qualque trobada per Ciutat, Guillem Rosselló me recordava la conversa: vares tenir els sants dallons de dir-li allò que els amics li amagàrem. En el fons, hi havia un sentiment de disgust per l’esqueix entre aquells dos grans historiadors i arqueòlegs. Un disgust que, per força, havia de ser mutu. Jaume Vidal Alcover ja va descriure entre les genialitats dels mallorquins la de ser baralladissos. Em permet d’afegir-hi l’orgull d’estimar-se més morir distanciats dels amics que d’amollar el mac en terra. Sic transit gloria mundi!

3 Arran de l publicació pòstuma de tota l’obra narrativa, s’han publicat moltes i, en general molt bones recensions del magnífic llibre (al final podreu accedir a les més rellevants). Paula Vallbona, una jove calongina, en va fer un elogi i es referí a l’anècdota sabuda del “viudo Perelló”.

NOU RECENSIONS I CRÍTIQUES SOBRE EL CERCLE DE FELANITX

1. Matias Vallès, DM (8-XI-2023)

2. Carles Domenech, UH (15-XI-2023)

3. Bartomeu Mestre, DdB (19, XI-2023)

https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2023/11/19/387025/crim-guerra-mes-abjecte.html

4. Cati Moià, ARA (23-xi-2023)

https://www.arabalears.cat/cultura/volum-cercle-felanitx-recull-tota-l-obra-narrativa-l-historiador-miquel-barcelo-perello_1_4865912.html

5. Bartomeu Mestre, BELLVER, suplement cultural DM (23-XI-2023)

6. Julià Guillamon, La Vanguardia (25-XI-2023)

7. Paula Vallbona, Felanitx (30-XI-2023)

8. Ponç Puigdevall, EL PAÍS (1-XII-2023)

 

9. Gabi Rodas, DM (9-XII-2023)

https://www.diariodemallorca.es/cultura/2023/12/09/s-esparter-crimen-sadico-guerra-95605976.html

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 10 de desembre de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

LES LLIÇONS DE VENTURA GASSOL

Deixa un comentari

Resum

Què en trauríem de viure aquesta vida, 
ni de veure el somriure d'uns ulls blaus, 
ni de tenir la taula ben guarnida, 
si el cor ens deia encara: sou esclaus.

No hi ha temps que no torn! – diu l’adagi. La història és cíclica i, per això mateix, la mestra més pedagògica i didàctica que tenim a l’abast. Ens cal aprofitar-la i evitar la repetició de vells errors crònics.

Bonaventura Gassol i Rovira (1893-1980) va ser un carismàtic poeta i polític que va patir agressions, presó (a Espanya i a França), exili (més de 50 anys en diverses tongades), intents d’extradició i beneficiari i víctima de dues amnisties: l’efímera de febrer de 1936 i el parany enverinat d’octubre de 1977. Per completar els ingredients dels temes avui vigents, també va viure a partir de 1950 l’enfrontament amb el seu company Josep Tarradellas, amb qui es produiria un esqueix, polític i personal.

Agafant com a fil conductor la rellevant i poc coneguda biografia de Gassol, la història ens mostra com, hores d’ara, contribuir a investir un president d’Espanya, a canvi d’una amnistia que bàsicament legitimaria l’actuació repressora de l’estat, sense que aquest estat reconegui un dret tan elemental com el de l’autodeterminació dels pobles i permeti la realització d’un referèndum, no fa altra cosa que revalidar per un nou espai de temps indefinit la submissió i, tàcitament, és admetre que encara som esclaus.

*  *  *

Quan n’aprendrem?

És per demés. Els mecanismes de poder oculten, manipulen i bandegen la nostra història. La patologia del colonitzat que ens han empeltat a sang i a foc és de tal magnitud que, des de la classe política espanyola i la col·laboracionista catalana (amb el suport necessari de la premsa), ens volen fer creure que som a un punt àlgid que mai no havíem viscut fins ara. Ens parlen d’una oportunitat única i irrepetible que cal aprofitar. Tot allò que ens passa als catalans, absolutament tot, ja ho hem vist abans i no una ni dues, sinó moltes de vegades. Podem parlar de col·laboracionisme, d’exili, de detencions, de tortures, d’extradicions, de deportacions, de confidents, d’amnistia, de qualsevol cosa que ara ens sembli d’absoluta vigència i, en tots els casos, tocarem amb els dits d’anar a plaça que ja ho hem patit. Potser no nosaltres directament, però dues o tres generacions abans els catalans hem mal resolt totes les cruïlles, perquè sempre hem optat en contra dels nostres drets1. No voler aprendre de la història és prescindir d’una arma eficaç. La desmemòria col·lectiva perpetua la repetició dels errors.

Per posar-ho en evidència als ulls de tothom (ep, de tothom que vulgui veure i escoltar de bona fe), aquest article desemmascara els majestuosos errors històrics comesos que, d’assumir-ne la lliçó, ens permetrien evitar pegar-hi de morros una altra vegada. Per no fer-ho excessivament llarg, em limitaré als darrers cent anys, a partir de 1923, i, com a fil conductor, sobre la poc valorada figura de Ventura Gassol.

Les tombes flamejants (1923)

Enguany ha passat gairebé per malla la commemoració del centenari del poemari Les tombes flamejants, editat a Valls el maig de 1923. El títol del llibre obeïa al del sonet d’entrada, on el poeta reclamava d’esventar la cendra:

Fou una pàtria. Va morir tan bella,

que mai ningú no la gosà enterrar:

damunt de cada tomba un raig d’estrella

sota de cada estrella un català.

Tan a la vora del mar dormia

aquella son tan dolça de la mort,

que les sirenes dia i nit sentia

com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d’albada

i del fons de la tomba més glaçada

fremí una veu novella el cant dels cants:

Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.

Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,

o Pàtria de les tombes flamejants!

El poeta s’inspirà en la restauració de les tombes dels reis catalans a Poblet. El conjunt presenta títols tan eloqüents com El corser de Sant Jordi, Elegia tardoral, Nit de Sant Jordi, El calze de Pau Claris, Oració de l’Onze de Setembre, El Crist dels Vents, L’ombra d’en Jacint Vilosa i Símbols. Tractava al·legories, fonamentades en el coneixement des clàssics, sobre personatges històrics (Jaume I, els almogàvers, la Guerra dels Segadors, el Corpus de Sang…) i elements de la vida quotidiana (el pa, el foc, la fusta, els estels, la mar, la barca…). Més enllà de l’estricte àmbit de la cultura catalana, va incorporar una bellíssima glossa a Terence Mac Sweney, alcalde de Cork del Sinn Féin, que havia mort tres anys abans a la presó arran d’una vaga de fam2.

Josep Carner valorà l’impacte social que va obtenir l’obra: La sensibilitat d’aquests poemes patriòtics somogué tot un poble. Aquests versos, doncs, són poesia i són història. No havien passat quatre mesos d’ençà de la publicació del llibre quan, l’endemà de les grans protestes de la Diada d’aquell any, la nit del 12 al 13 de setembre de 1923, Primo de Rivera va decretar la llei marcial a Catalunya i precipità el cop d’estat i la imposició d’una dictadura militar emparada per Alfons XIII, l’exèrcit i l’església, i ben vista per la Lliga i el PSOE3. La unidad de la patria estava en perill. Es va prohibir la senyera, com a símbol separatista, es tomaren les quatre columnes de Montjuïc de Josep Puig i Cadafalch, que es va veure obligat a exiliar-se, i Les tombes flamejants va ser retirat de les llibreries. El poeta Ventura Gassol es comprometé políticament, s’afilià a Estat Català i, al costat de Francesc Macià, s’exilià a Perpinyà. Tenia un fill d’un any i un altre en curs.

Gassol i Macià a Cuba

Amb l’avi, Ventura Gassol s’implicà en la lluita per la independència. El 1926 va prendre part en els fets de Prats de Molló, en el projecte de promoure un aixecament contra la dictadura de Primo de Rivera. Detingut i empresonat, va ser jutjat i condemnat a París al costat de Macià i d’altres quaranta catalans. Un any després es varen exiliar a Bèlgica, des d’on iniciaren un itinerari per divulgar i internacionalitzar el conflicte de Catalunya. Com a segon de Macià, viatjà a Uruguai, Xile, Argentina, Estats Units i Cuba. L’any 1930, després de la caiguda de Primo de Rivera, va tornar a Barcelona i el 1931, al costat de Macià, Companys i el mallorquí Antoni Maria Sbert i Massanet (1901-1980), va ser un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Macià, Companys i Gassol

Després de la proclamació de la República i ja recobrada la Generalitat, Gassol faria part de tots els governs presidits per Macià i, fins l’octubre de 1936, dels presidits per Companys. Com a Conseller de Cultura, va viure a l’ombra la gestació de l’Estatut de Núria que, en un plebiscit popular, va aprovar el poble de Catalunya dia 2 d’agost de 1931. L’odi, atiat des dels partits polítics espanyols i la seva premsa, es focalitzà principalment sobre les figures de Macià i de Gassol. Primer els varen ridiculitzar, però aviat enduriren els atacs i propagaven les amenaces de mort sense manies, amb la permissivitat absoluta dels republicans espanyols.

Delictes d’odi? Qui i contra qui?

Macià i Gassol ridiculitzats i, finalment, decapitats

Les tres portades de Gracia y Justicia de la il·lustració adjunta mostren l’evolució in crescendo de l’anticatalanisme. La darrera, amb Macià, Companys i Gassol decapitats, és de dia 9 de juliol de 1932. Es va publicar després de l’agressió que dia 1 de juliol havia patit Gassol a l’hotel New York de Madrid quan quatre homes armats l’atacaren i, tot i defensar-se, li feren una ferida de vuit centímetres amb un ganivet fins que, gràcies als crits d’una jove que ho va veure, fugiren4. Després de l’agressió, l’ABC es va solidaritzar amb els agressors (Gassol i l’Estatut eren uns provocadors) i Gracia y Justicia va fer un editorial que incitava als crims: Estamos de Estatuto hasta por encima de donde le cortaron las guedejas a Gassols. A nosotros se nos ocurren varias fórmulas. La primera y más rápida sería coger a Maciá, Gassols, Campalans, Tontalans and Companys y fusilarlos a las tres en las Ramblas, después de haber vitoreado el hecho diferencial. Otra fórmula seria la de que los españoles tuviéramos el valor de declararnos, al fin, independientes de los catalanistas, que desde hace numerosos lustros nos vienen tiranizando, apabullándonos con su reconocida superioridad craneana, metiéndonos la lengua en todos los resquicios de la cooficialidad. La incitació a l’odi i a la violència des de la premsa espanyola no va minvar en tot el procés de tramitació de l’Estatut5. A totes les estacions de tren, des de Madrid a Barcelona, es podia llegir Muerte a Macià! L’Església espanyola, les universitats, els sindicats… tota Espanya va aixecar el clam de Muerte al Estatuto!

Una vegada aprovat i refrendat per la societat catalana, el setembre de 1932 les corts espanyoles validaren aquell modest estatut, però encara molt més «cepillado», tot i les protestes d’un poble estafat a qui s’havia sostret el poder del vot6. L’estatut tolerat per Espanya suprimia (a més de la totalitat del preàmbul) l’essència del que havia aprovat el plebiscit. A l’article primer s’esvaí que Catalunya és un Estat autònom dintre la República espanyola i va romandre definida com una simple regió d’Espanya.

El govern de Catalunya a la presó

Com a bon poeta i bon orador, amb els llargs cabells al vent, Gassol sabia animar les masses abans de cedir la paraula al President de Catalunya. Va ser lleial a Macià fins que l’avi va morir el desembre de 1933. Fou Gassol qui va dirigir la multitudinària cerimònia de comiat. També seria lleial a Lluís Companys fins al final com, ja a l’exili, ho seria a Josep Irla. L’any 1934, arran dels fets d’octubre quan el President proclamà l’Estat Català de la República Espanyola, Companys, Gassol i altres cinc consellers del govern de Catalunya foren detinguts i empresonats, acusats de sedició i de rebel·lió7.

Una amnistia pírrica

Romandrien a la presó fins a les eleccions del 16 de febrer de 1936. El Front Popular havia anunciat que, cas de guanyar, faria efectiva una amnistia. Així, dia 21 de febrer de 1936, mitjançant un decret, els empresonats recobraren la llibertat i varen refer el govern de Catalunya. L’amnistia de pa amb fonteta va ser efímera. No havien passat cinc mesos quan, el juliol de 1936, una insurrecció militar feixista provocava una guerra, en bona part colonial contra el País Basc i, sobretot, contra Catalunya que acabaria amb la Generalitat. Gassol va ser dels primers membres del govern que l’octubre de 1936 va prendre de nou el camí de l’exili, aquesta vegada per la doble amenaça dels feixistes i dels anarquistes. No tornaria a Catalunya fins passats més de 40 anys i moltes de peripècies. El seu lloc, com a conseller de Cultura, l’ocuparia el mallorquí Antoni Maria Sbert.

Els set amnistiats l’any 1936

Els intents d’extradició

Instal·lat a París, el 1937 varen anar-hi a viure la seva parella, Esperança Galofré, i els dos fills, Abel i Albert8. A finals de 1939 compraren a bon preu una petita finca habitable: Les Sablons. Era a prop de Tours, al costat de Saint-Martin-le-Beau, on feia mesos que s’hi havia instal·lat Tarradellas. El juliol de 1940, amb l’expectativa de l’entrada dels nazis, tant Gassol com Tarradellas anaren cap a Occitània i el 10 de desembre, a punt de partir cap a Mèxic, foren detinguts a Marsella i tancats a la presó d’Ais de Provença. L’oportuna intervenció de l’ambaixador de Mèxic, va fer que en pocs dies fossin alliberats, però Espanya exigia que fossin traslladats a la frontera.

Dia 12 de febrer de 1941, arran de la trobada entre Pétain, Franco i Mussolini, se signà un acord de repatriació de refugiats que, fins i tot, autoritzava perpetrar en secret les operacions de captura i extradició. D’immediat, per indicació del nou Tribunal Suprem, el govern espanyol requerí al seu ambaixador a la França de Vichy, José Félix de Lequerica, que tramitàs les deportacions de Tarradellas i de Gassol, els quals foren novament detinguts els primers dies d’agost de 1941 a l’espera de resoldre la sol·licitud d’Espanya. Just un any abans, Lequerica havia aconseguit el segrest i l’extradició de Lluís Companys, a mans de la Gestapo, que acabaria amb l’afusellament del President de Catalunya.

Fitxa de Companys arran de la detenció

Les coses, però, es complicaren per les pretensions de la (in)justícia espanyola, atesa la tradició d’asil de França. Contra qualsevol prevenció, les autoritats franquistes persistiren en la demanda i, fins i tot, varen obtenir l’aval de lliurament de Gassol als feixistes del papa Pius XII, a qui es va comunicar que el conseller havia ordenat la mort d’un bisbe quan, en realitat, havia protegit Francesc Vidal i Barraquer. Precisament la declaració d’aquest cardenal va ser determinant a la vista9.

Els informes francesos tanmateix no consideraven Gassol com a autor de delictes comuns, sinó que el consideraven un polític exiliat10. També el secretari de l’ambaixada dels Estats Units va avisar que, cas de fer-se efectiva l’extradició, es desfermaria una gran indignació a Amèrica. El 15 de setembre de 1941, Gassol i Tarradellas foren posats en llibertat. Gassol tramità anar a viure a Mèxic cap on s’embarcaren la seva parella, Esperança Galofré, i els seus fills, Abel i Albert, però a ell, al·legant raons polítiques, no li permeteren viatjar i va romandre a Sant Rafèu de la Provença. El mes d’abril de 1942, per intentar de nou aconseguir anar a Mèxic, va adreçar un escrit a les autoritats franceses on renunciava a tota activitat política. Avisat per la policia francesa que els nazis arribaven al sud per completar l’ocupació total de França, el juny de 1942 Gassol va obtenir permís per anar a Suïssa. Gràcies a les seves gestions, va retornar el mes de desembre per recollir Tarradellas i, amb ell, instal·lar-se a Suïssa, primer a Martigny prop de la frontera francesa, i després a l’hotel Georgette de Lausana. El juliol de 1944, Gassol rebé un telegrama que li notificava la mort, a Mèxic, de la seva companya, víctima d’una apoplexia. La mala nova, però, informava que estava garantida la cura dels dos fills.

31 anys més d’exili a França

L’octubre de 1946 quan ja feia 10 anys que havia abandonat Catalunya, comunica a les autoritats suïsses el seu retorn a França, amb un agraïment per l’hospitalitat rebuda com a refugiat polític. S’instal·la de nou a Les Sablons, tot i que anirà fugaçment a Lausana el gener de 1947 per casar-se amb Lucie Paula Hugon, una viuda francesa amb qui convivia des de la seva arribada Suïssa. Les relacions amb Tarradellas es varen deteriorar greument. A partir de 1950 hi ha constància a la correspondència de grans desavinences i d’insults creuats. Dia 23 de gener de 1951, es produí un greu enfrontament verbal. Tot apunta que, en el rerefons, hi havia qüestions personals (Tarradellas i la seva esposa no suportaven l’esposa de Gassols), però també polítiques i d’administració econòmica11. Tot i la proximitat de les seves cases, deixaren de parlar-se. L’esqueix, personal i polític, ja seria irreversible.

Gassol havia estat lleial a Macià i a Companys fins a les morts d’ambdós i, ara, ho era a Josep Irla, però aquest, l’any 1954 va dimitir per sentir-se pobre, vell i malalt. Anys abans ja havia intentat convèncer Pompeu Fabra i Pau Casals per ser rellevat. Ara, el seu darrer acte com a president de Catalunya va ser designar Tarradellas com a conseller primer de la Generalitat. El govern a l’exili (per 24 vots a favor i un en contra) va designar Gassol com a President del Parlament per tal de fer efectiva l’elecció de Tarradellas com a nou President de la Generalitat en substitució d’Irla. La sessió se celebraria dia 5 d’agost de 1954 a l’ambaixada a Mèxic del govern republicà espanyol a l’exili, però Gassol va rebutjar presidir la sessió amb una críptica frase on renunciava irrevocablement per causes que un dia s’escatiran. Tarradellas va obtenir 24 vots, però n’hi va haver un, prou significatiu, a favor de Pau Casals. Des d’aleshores, i durant els més de vint anys d’exili que encara compartirien, Gassol i Tarradellas visqueren d’esquena un de l’altre.

Ja entrats a la dècada dels 70 del s. XX, es palesa que Gassol les passava magres. Ho delata la notícia que va posar a la venda part del seu patrimoni. Un exemple és un dibuix de Matisse que, l’any 1971, malvendrà a un col·leccionista suís per 35.000 francs. L’octubre de 1973 intentarà parcel·lar Les Sablons, amb un projecte del seu fill Abel, professor d’arquitectura a Mèxic. L’obra no s’arribà a fer mai, però es feia evident que Ventura Gassol no disposava de recursos econòmics i que els ingressos derivats dels seus llibres, tot i algunes reedicions, no eren rellevants.

El retorn a Catalunya

Dia 28 de juny de 1977, amb la promesa d’una amnistia en curs que li garantiria la immunitat, retorna al poble nadiu de la Selva del Camp. Atesa la precària situació econòmica, va ser acollit pel mecenes Lluís Carulla a l’Hostal El Senglar. Això no obstant, aviat li seria reconegut el període laboral des de la seva retirada forçosa del servei (1939) fins a l’edat de jubilació (1963), amb l’ingrés salarial retroactiu corresponent. També se li va assignar una pensió mensual de 50.000 PTA, en qualitat d’exconseller de la Generalitat.

Una amnistia enverinada

El mes d’octubre de 1977, de la mà interessada del govern espanyol, sota condicions orientades a retre submissió a la monarquia, Tarradellas arribava a Barcelona. Una data molt oportuna per blanquejar la restauració borbònica, filla del franquisme, i establir una llei de punt i final.

Així com la Constitució espanyola de 1978 significaria davant del món la legitimació democràtica de Joan Carles I, la Llei d’Amnistia d’octubre de 1977 va significar declarar intocables els criminals de guerra. A diferència d’Alemanya i Itàlia o, més recentment, de Xile i d’Argentina, Espanya ha defugit la bugada higiènica dels botxins que, per salut democràtica i reparadora, calia fer. Les denúncies interposades per genocidi i desaparició forçada de persones (delictes contra la humanitat que, en el marc del dret internacional, no prescriuen) no han estat admeses a tràmit per la (in)justícia espanyola, malgrat els informes d’organitzacions com Human Rights Watch i Amnistia Internacional. Encara el 10 de febrer de 2012, l’Oficina de l’Alt comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans va reclamar formalment a Espanya la derogació de la llei d’amnistia, atesa la vulneració flagrant de la normativa internacional sobre Drets Humans. Des del punt de vista jurídic, la Constitució de 1978 impedeix tal derogació. Espanya ho tenia i ho té tot atado y bien atado.

L’any 1978 va ser especialment luctuós per a Gassol. El mes d’abril moria a Mèxic, als 55 anys, el seu fill Abel i, a Lausana, el mes de juliol traspassava la seva esposa Lucie. En l’aspecte positiu, va viure amb satisfacció el seu darrer acte públic rellevant. Substituït democràticament Tarradellas, dia 25 de maig de 1980, en presència del president de la Generalitat, Jordi Pujol, se va inaugurar amb el nom d’en Ventura Gassol, una avinguda a l’Hospitalet que, fins aleshores, havia estat dedicada al Crucero Baleares. Un cas, mai millor dit, de justícia poètica: eliminar el nom d’un vaixell criminal de guerra, que havia bombardejat la població civil a Màlaga, per posar el d’un poeta que va liderar la lluita pels drets i les llibertats del seu poble va ser un bon comiat. Quatre mesos després d’aquell acte, dia 19 de setembre de 1980 moria a Tarragona el qui va ser anomenat el lord Byron català: Bonaventura Gassol i Rovira.

Arran de la mort del poeta, Enric Canals recordava que Ventura Gassol, inseparable de Francesc Macià i lleial a Lluís Companys i a Josep Irla, havia dit: Tarradellas dice tantas mentiras que, cuando dice una verdad, se sonroja (El País, 20-IX-1980)12.

Dues reflexions finals

Analitzades les peripècies patides per Ventura Gassol, víctima d’agressions, de presons, d’intents d’extradició, d’exili, de dues amnisties i de l’enfrontament amb un company de partit, hauríem d’aprendre la lliçó i preveure, amb els ulls del present, l’engalipada que hi ha en curs a interès exclusiu d’Espanya, amb la conxorxa vergonyant d’alguns polítics que es proclamen independentistes. Bàsicament, hi ha dos temes claus en joc: l’amnistia i el dret a decidir.

1. Amnistia? Oblit i perdó?

És prou clar i llampant comprovar a qui va protegir i a qui va beneficiar més la Llei d’Amnistia de 1977. No es va fer pensant en la reparació de les víctimes del franquisme, sinó en l’exoneració dels seus botxins. Bo de deduir, per tant, quina era la vertadera intenció. Santa innocència tota aquella gent que cridàrem Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia! Fora voler, vàrem blindar l’herència de Franco, legitimàrem la restauració borbònica i indultàrem els criminals de guerra. Si l’amnistia de 1936 havia estat pírrica, la de 1977, havia estat un bumerang.

Doncs ara, aquesta tardor de 2023, és a punt de perpetrar-se una endemesa encara més perversa. Amb la falsa aparença d’indultar els més de quatre mil activistes denunciats, tant els condemnats com els pendents de judici (més de la meitat amb peticions de penes de presó), els qui romandrien impunes serien els policies agressors, els torturadors, els jutges i els polítics repressors. Resulta irònic i preocupant que quan s’albiren les sentències judicials europees reparadores, quan es pot posar en solfa la repressió de tots els aparells de l’estat, incloses les seves destapades clavegueres (cas Pegasus, xarxa Villarejo…), hi hagi gent que vulgui reclamar una amnistia (acceptar-la ni que sigui), perquè suposa una rendició incondicional. Quan l’independentisme, d’acord al dret internacional, pot evidenciar l’abús i les il·legalitats patides, quan es pot aprofitar l’ocasió per divulgar el conflicte davant del món, una amnistia blanquejaria la conducta de l’estat i el famós a por ellos d’una monarquia absolutista bel·ligerant. Dit ras i curt, l’amnistia suposaria una claudicació i, en les actuals circumstàncies, una traïció al poble de Catalunya.

Hem perdut la xaveta? Amnistia, com la defineix el diccionari, vol dir oblit i perdó13. Volem oblidar tot allò que va fer, amb heroisme i convicció, el poble de Catalunya dia primer d’octubre de 2017? Hem de demanar perdó per haver votat? Volem oblidar aquella data revolucionària de resistència pacífica davant de la intolerància i la violència de les porres i de les pilotades a la cara? Acceptarem retrocedir al passat com si no-res? Volem prescindir d’una fita històrica en el camí de l’alliberament? Deixarem esvair la força d’unes imatges violentes que va veure tot el món? Almenys en nom meu, no!

2. Un nou referèndum?

Cal saber discernir i analitzar bé el vertader quid de la qüestió. Arribats a les portes d’una possible investidura a la presidència d’Espanya, sempre hi haurà qui pensarà i defensarà que és millor per a Catalunya un govern espanyol d’esquerres que un de dretes. Fals! La història demostra que tant és el color que comanda a Madrid. Deixant de banda qui eren els qui validaren la Dictadura de Primo de Rivera, els qui es conxorxaren en el simulacre de cop d’estat del 23 F, qui eren els de la cal viva, els qui atiaren el terrorisme d’estat del GAL i els qui validaren el 155, als peus de la monarquia borbònica, només plantejar el debat en una dicotomia d’esquerres i dretes ja és pensar en clau espanyola. Els qui volem que la Nació Catalana sigui un estat sobirà, hem de prescindir de culpabilitzar-nos i responsabilitzar-nos dels avatars de la política espanyola. Seria de ben ases passar pena dels seus mals atàvics.

Hem hagut de suportar, anys i panys, la cançoneta del problema catalán quan el vertader problema és Espanya o, millor dit, les dues espanyes. No ens hem de sentir temptats a intervenir en solucionar els seu històric conflicte intern, perquè això no ens alliberarà. Ells tenen ben clara i vigent la norma màgica que va receptar Alfons XII en el llit de mort: Cristinita, guarda el coño y ya sabes: de Cánovas a Sagasta y de Sagasta a Cánovas. Per a Catalunya, han estat dolents tots: de Cánovas a Sagasta, de González a Aznar, de Rajoy a Sánchez… O hem oblidat qui és que, els darrers quatre anys, ha activat més la repressió bravejant allò de ¿Y de quién depende la fiscalía del estado? Al llarg dels darrers tres segles, d’ençà de la derrota de juliol de 1715, quan varen caure Mallorca i Eivissa com a darrer bastió de la Nació Catalana enfrontada a Felip V, n’hem vist i patit de tots colors: majoritàriament la monarquia borbònica, corrupta i jacobina, però també dictadures militars, dues breus repúbliques hispàniques i, d’ençà fa gairebé mig segle, una monarquia parlamentària intervencionista. Algú pensa que, sigui quin sigui el color del nou govern, milloraran les nostres condicions de vida? En tots els casos, sempre hem rebut un tracte colonial a tots els nivells. El lingüicidi va al galop, l’espoliació fiscal és la més alta del món civilitzat, la justícia actua en clau inquisitorial contra la lluita per les llibertats, els programes escolars ens oculten i manipulen la nostra història, per no tenir, ni tan sols tenim seleccions nacionals com els britànics

Algú creu que, amb la tirallonga d’estafes que ens han fet, un nou compromís “d’estudiar i analitzar” una hipotètica consulta popular mereix la més mínima credibilitat? No està més que demostrat que la paraula d’Espanya (recordau les promeses de Zapatero) és paper banyat? No és a la vista de tothom que, quan es vegin estrets, sortiran amb la recreació d’una nova Espanya autonòmica vestida de federalisme? D’altra banda, cal prendre consciència que acceptar una promesa vaga i etèria d’una hipotètica consulta futura significa invalidar el referèndum de dia primer d’octubre de 2017. Hem d’evitar ser com el hàmster engabiat que gira sense parar sobre una roda que no va enlloc. Hem de deixar de pujar la muntanya com Sísif i veure rodolar la feixuga pedra una vegada i una altra. Hem de rompre la corda que ens obliga, lligats com els ases a una sínia, a caminar amb els ulls clucs i sense horitzó. Hem de sortir d’una vegada de la rotonda que representa un estat colonitzador que ens subjuga en tots els ordres: lingüístic, cultural, educatiu, econòmic, judicial…

A tall de conclusió

No hem de pidolar una amnistia que perdona els agressors i oblida la nostra lluita. No hem d’acceptar cap promesa inconcreta d’un dret tan elemental com el de l’autodeterminació. Aquestes dues premisses fonamentals, ens conviden a no voler salvar Espanya, perquè la seva salvació perpetua la nostra submissió. És imprescindible deixar de preocupar-nos per Espanya. Senzillament hem de voler ser qui som sense dependències. Què això obligarà l’estat espanyol a convocar unes noves eleccions? Tantes com vulguin! La governabilitat i l’estabilitat d’Espanya és un problema ben seu. Totalment seu. I no ens correspon resoldre els problemes dels altres.

Hem de rebutjar la pastanaga de l’ase d’Asens, orquestrada des del quintacolumnisme col·laboracionista dels comuns que ja han demostrat, amb els pactes de Barcelona, que els seus aliats són Ciudadanos (en vies de transformació en VOX) més PP i PSOE contra ERC i JUNTS. Tal com la gota d’aigua acaba foradant la roca, si ens mantenim ferms i fidels, com ho foren Bac de Roda, el General Moragues, el marquès de Rubí, Enric Prat de la Riba, Josep Miquel Guàrdia, Antoni Gaudí, Joan Salvat Papasseït, Francesc Macià, Emili Darder, Josep Maria Batista i Roca, Pere Oliver i Domenge, Pompeu Fabra, Pere Capellà, Pau Casals, Joan Ballester, Manuel Sanchis Guarner, Joan Oliver Pere Quart, Ventura Gassol, Carles Muñoz Espinalt, Joan Fuster, Guillem d’Efak, Francesc Ferrer i Gironès, Avel·lí Artís-Gener, Josep Maria Llompart, Guillem Agulló, Nadal Batle, Enric Garriga, Lola Anglada, Lluís Maria Xirinacs, Antoni Roig, Heribert Barrera, Isabel Clara Simó, Montserrat Carulla, Antoni Artigues i tants i tants d’altres, més prest o més tard veurem la nació catalana en el marc dels pobles lliures del món. A l’entretant, sense defallir gens, indesinenter, la nostra dignitat romandrà viva sobre el blau penyal.

NOTES

1 La cosa ve de ben enrere. Guillem Morro, una eminència en l’estudi de les revoltes foranes a Mallorca, explica les tres gran revolucions populars de 1391, de 1450 i de 1521. Els nets dels primers revoltats eren els avis dels tercers i, malgrat les similituds, en els tres casos es varen repetir els errors que abocaren a la derrota i a la submissió

2 Vg. Annex 1). D’aquesta llarga glossa, Ramon Muntaner i Torruella (1950-2021) 
en va musicar un fragment que s’edità l’any 1975, encara en vida de l’autor. 
Per emotiva i corprenedora, em permet de recomanar-ne vivament 
l’audició a: https://www.youtube.com/watch?v=fRA2vEn4JeQ
3 L’11 de setembre de 1923 va ser especialment viu davant de l’estàtua de Rafel de Casanova. Milers de manifestants cridaren Mori l’exèrcit! i Mori Espanya!

4 Arran d’un incident posterior, els autors de l’agressió foren detinguts. En declarar que no tenien intenció d’assassinar Gassol, sinó únicament tallar-li els cabells foren alliberats

5 Qui no recorda l’afusellament, l’abril de 2019, d’una representació del president Puigdemont al poble sevillà de Coripe (PSOE)? La (in)justícia espanyola va descartar que fos un acte d’odi i el va qualificar d’humorístic

6 Passaria exactament el mateix amb l’Estatut de 2006, aprovat per referèndum dia 18 de juny i, posteriorment, cepillado (des d’un govern socialista), impugnat per la dreta i jibaritzat pels tribunals espanyols

7 A Mallorca, amb idèntica acusació (rebel·lió i sedició), l’octubre de 1934 fou empresonat Pere Oliver i Domenge, batle republicà i independentista de Felanitx

8 Des de 1922, Gassol vivia amb Esperança Galofré i Pujol (Barcelona, 1896 – Mèxic, 1944), amb qui no es va casar, perquè ella estava unida en matrimoni amb un oncle que l’abandonà. Bonaventura i Esperança varen tenir dos fills, Abel (Barcelona, 1923 – Mèxic, 1978), arquitecte i Albert (Barcelona, 1924 – Mèxic, 1997), metge

9 Vg.: La NO-EXTRADICIÓ de Ventura Gassol de Manuel Castellet i Rosa Anna Felip (Ed. BASE, 2020)

10 La resolució final del tribunal francès va aferrar-se a un tractat de 1877 entre Espanya i França que establia cap persona no serà lliurada si el delicte pel qual es demana l’extradició és considerat per la part requerida com un delicte polític

11 Tarradellas, el 24 de gener de 1951, just l’endemà de la batussa, reconeix tàcitament que Gassol tenia raó en una carta que comença així: Crec que per raó que tinguessis no calia posar-te tan nerviós ni cridar tant. A l’escrit, l’acusa de gasiveria. Cal recordar que, durant tota la peripècia viscuda per ambdós, Gassol va ser el qui va gestionar els itineraris, les estades i les despeses tant a Occitània com a Suïssa

12 Anys després, Iñaki Anasagasti (PNV) recordaria l’opinió de Gassol sobre l’aleshores ja expresident quan publicà Honorable Tarradellas, déjenos en paz, por favor (El País, 3-III-1985), on reiterava l’acusació de mentider, li retreia que es proclamàs el successor de Francesc Macià i de Lluís Companys (ignorant a plena consciència Josep Irla) i s’exclamava que, als peus dels Borbons, encapçalàs la petició d’indultar els colpistes del 23-F. No ens ha de sobtar que pocs mesos després (BOE 177 de 25 de juliol de 1986), Joan Carles I l’anomenàs Marquès

13 Amnistia: f. neol. Perdó i oblit dels delictes (DCVB)

ANNEX-1

LA PRESÓ DE LLEIDA. GLOSSA

En la mort de Mac Sweney, alcalde Cork

A la ciutat de Lleida 
n'hi ha una gran presó, 
de presos mai n'hi manquen, 
que no n'hi manquen, no. 
Té les muralles altes 
que es beuen la claror: 
són negres, d'esclavatge, 
d'afronts i de dolor, 
que els presos que hi ha dintre, 
no en són de presos, no. 
Són fills tots d'una pàtria 
i esclaus de l'opressor 
d'aquesta Catalunya 
un temps bell jardí en flor, 
palau de vent, de cel i de mar blava, 
palau de llum i avui negra presó. 
-Canteu, canteu, bons presos, 
canteu-ne la cançó.
-Com cantaríem ara
si estem a la presó.
Fa temps que encar la dèiem
amb deixos d'amargor,
perdérem la tonada
i sols ens resta el plor,
tenim encar poc odi
per dar-li un altre to
que tregui el foc enfora
i a dintre ofegui el plor,
els nostres fills que puguin
ja ho sabran fer millor.
Escolta a les entrades,
no hi sents quina remor?
Són ells que ja la canten 
i en fan un ball rodó.
Espera, doncs, que creixi la rotllana
i que els petits cantant-la es facin grans
i adéu, presó de la ciutat germana,
no hi haurà murs prou alts pels catalans.
A la ciutat de Lleida
n'hi ha una gran presó.
Si quan els presos canten
fan tremolar de por,
avui que no s'hi senten ni hi respiren
gelen els ossos d'una esgarrifor.
Es miren l'un a l'altre amb cara blanca 
d'una claror de morts que els ve de lluny, 
senten una cançó enllà de la tanca 
i el front se'ls gela i se'ls estreny el puny. 
Que és la cançó que els ve del fons d'Irlanda, 
mig feta d'odi i mig d'oracions 
que arbora el cel més fosc de banda a banda 
i salta els murs més alts de les presons.
Mac Swenwy l'ha entonada
i ara volant lleuger, ni un cavall blanc,
l'ha coronat amb llum de l'estelada
i l'hi ha tret aquell regust de sang.
Tu, carceller, què hi fas aquí a la porta? 
I què en treus de tombar tres cops la clau?
 Per esclavitzar homes és poc forta, 
és massa obert encara aquest cel blau. 
A sota d'aquest cos que fermes ara, 
què creus que hauràs fermat a la presó? 
Mac Sweney lliure, i més encès encara, 
vola al davant dels seus i els don ardor. 
I ara que la mort, per més fermança, 
l'ha fet un xic més blanc i més esvelt, 
ja no et resta tan sols ni l'esperança 
d'abatre el que ja és llum i vent i cel. 
La deslliurança tant l'ha volguda tota 
que no et volgué donar ni un glop de sang, 
que se n'ha anat bevent de gota a gota 
i només t'ha deixat la pols i el fang. 
I encara aquesta pols amb l'esperança 
que un vent d'adéu un dia no llunyà 
ensuma l' hora de la deslliurança 
la reveurà de nou i l'encendrà.
Al cor ombrós d'Irlanda 
n'hi ha una gran presó: 
que ja no hi queden presos, 
que no n'hi queden, no. 
Mac Swenwy, blanc de cara,
gelat encara de la suor de mort,
ha obert un esvoranc a les muralles
i cel amunt se'ls va enduent a tots.
Uns el segueixen amb la faç tranquil·la,
uns altres erts com ell, vestits de blanc,
altres espurnejant-los la pupil·la
i uns altres amb vestits tenyits de sang.
Esperit de Mac Sweney, germà nostre,
oh, si també ens obríssiu la presó!
són tan negres els murs,
tan greu el sostre,
que no hi veiem claror.
Què en trauríem de viure aquesta vida, 
ni de veure el somriure d'uns ulls blaus, 
ni de tenir la taula ben guarnida, 
si el cor ens deia encara: sou esclaus.

ANNEX-2

Per a saber més coses de Ventura Gassol, podeu accedir a la documentada biografia de Manuel Pérez Nespereira que té, a l’abast de tothom, la Fundació Irla, des d’on he extret les il·lustracions que trobareu al darrer annex. Vg.: https://irla.cat/wp-content/uploads/2022/07/biografia-ventura-gassol-versio-web.pdf

ANNEX-3 (més imatges)

1923. Gassol parla a un Aplec del Club Muntanyenc
1926. Amb companys d’Estat Català abans de ser jutjats a París
1927. Davant la tomba de Francesc Català a Brussel·les
Amb Francesc Macià a Cuba
A la caiguda de Primo de Rivera, retorn de l’exili
14 d’abril de 1931. Macià proclama la República amb Gassol a la dreta
Companys, Macià i Aiguader. Darrera, de perfil, Gassol i a la dreta Sbert
1932. Amb Jaume Aiguader inaugura el casal d’Estat Català a Gràcia
Juliol de 1936. Parla a l’agrupació catalans d’Amèrica
1937 Amb Esperança i Abel a l’exili de París
1940 Amb els fills, Albert i Abel, a Bruges
1942. Magre i amb cabells curts, amb Pau Casals i Joan Alavedra
1943. A l’exili a Suïssa
1950. En el seu escriptori de Les Sablons
1967. Amb la seva esposa Lucie al jardí de Les Sablons

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 6 d'octubre de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pere Sureda torna al seu molí

Deixa un comentari

A Elvira Sureda Canyelles in memoriam

Una exposició justa i necessària

En el molí de Sa Cabaneta on va viure amb la seva dona, Catalina Canyelles, les seves tres filles, Elvira, Maria i Catalina, i sa mare, Pilar Montaner, s’ha inaugurat l’exposició Pedro Sureda retorna a ca seva.1 La mostra, comissariada per la filla petita i escultora, Catalina, i per la historiadora de l’art Elvira González (amb la col·laboració de la filla segona, Maria, i del sempre creatiu Raphel Pherrer), a més d’exhibir una part representativa de l’obra del recobrat autor (olis, pastels i aquarel·les), té per objectiu la noble i justa pretensió de reivindicar la memòria d’un artista que, si ens atenem a la seva qualitat, encara no ha rebut el reconeixement que mereix. L’exposició és una magnífica oportunitat per acostar-nos a la seva poc coneguda figura, ens permet plantar cara al pas del temps (el gran assassí de la memòria) i procedir al rescat d’una biografia més que interessant. A la vegada, possibilita valorar positivament in situ la vindicació per tal que l’Ajuntament de Marratxí dediqui el molí amb caràcter permanent a Pere Sureda i aprofiti per gestionar una nova i més adient ubicació del Museu del Fang a qualque antiga olleria del terme.

La nissaga dels Sureda

Nascut l’any 1909 a Valldemossa, Pere va ser el darrer fill del mecenes Joan Sureda i de la pintora Pilar Montaner. Els seus pares varen tenir 14 fills, tres dels quals moriren arran del part i altres dos moriren, encara joves, de tuberculosi. Ell va ser el petit dels nou que varen sobreviure, amb dos germans i sis germanes majors. De fet, entre Jacobo i ell varen néixer sis nines seguides. Pere, al llarg dels primers anys, va gaudir de l’enriquidora experiència de veure desfilar per la casa pairal de Valldemossa personatges com l’arxiduc Lluís Salvador, Neville Chamberlain i Gregorio Marañón, escriptors com Eugeni d’Ors, Miguel de Unamuno, Rubén Darío, Azorín, Jorge Guillén, Joan Alcover, Llorenç Riber i Gabriel Alomar, o pintors com Joaquim Sorolla, Santiago Rossinyol, Joaquim Mir, Tito Cittadini i Antoni Gelabert. Amb tot, allò que més evocava de la infantesa era la vocació de pallasso.

Possiblement per l’afinitat ideològica que comentarem més endavant, Pere Sureda amb qui més es va fer de la família va ser amb Jacobo (1901-1935) i amb Pazzis (1907-1939). Els tres havien heretat la destresa de sa mare i coincidien amb les habilitats artístiques. Tant Pazzis com Pere tenien com a ídol i referent el seu germà. Jacobo va ser un destacat poeta del moviment ultraista i amic de Jorge Luis Borges a qui va acollir en les seves estades a Mallorca. Arran de la seva mort, Pere es convertí en el principal confident de Pazzis, pintora i escultora, víctima d’un conjunt dramàtic de circumstàncies que l’arrossegaren al suïcidi un mes després de la victòria franquista. Durant la guerra, Pazzis va viure un temps a la casa que Pere tenia llogada a Deià i, després, a la que el mateix germà custodiava i gestionava a Gènova, al costat de Cas Potecari, que havia estat de Jacobo i la seva esposa, Eleanor Sacket.

El matrimoni amb les tres filles

L’any 1937 Pere va anar a viure amb sa mare a Sa Cabaneta, on llogaren el molí. Dia 29 de setembre de 1949, amb 40 anys, es va casar a la Seu de Palma amb Catalina Canyelles Coll, una veïnada molt jove del poble que havia conegut feia molts d’anys. Segons la notícia de premsa, va ser una cerimònia íntima ja que la família Sureda estava de dol per la mort, cinc mesos abans, de Margalida, una germana del nuvi2. Pere i Catalina tendrien tres filles (Elvira, Maria i Catalina) i varen viure sempre al molí, amb un hort, moltes de flors i rodejats de nimalaria (ell suprimí l’a inicial, perquè els animals tenen més cor que les persones, però no tenen ànima). Aquell molí, l’estudi del pintor, va esdevenir un cau de vida social i harmonia.

Un artista singular

El 29 de desembre de 1932, Última Hora, El Día i Correo de Mallorca publicaven la llista d’aprovats validada pel tribunal examinador responsable de cobrir places vacants a l’Ajuntament de Palma. Pere Sureda apareix en el segon lloc de la relació d’aquelles oposicions. D’aquesta manera, als 23 anys, s’incorporava a la feina com a funcionari. El setembre de 1934, promocionà com a oficial del Negociat d’Higiene i Beneficència. Va ser aquell any quan ja demostrà les seves inquietuds culturals. El mes de novembre, a Brisas, apareix un reportatge seu: El parado de Valldemossa, agrupació de la qual feia part amb altres germans.

Les dèries literàries, però, no superaren mai les artístiques. Animat pel pintor Josep Puigdengolas (1906-1987), va ser deixeble del paisatgista i retratista William Edwards Cook (1881-1959), amb el qual arribaria a fer part, ja a l’any 1948, del Grup dels Set. Abans, a la primeria de l’any 1936, va participar en una exposició col·lectiva a l’Ateneu on va exposar dos retrats. Al costat de Pere Quetgles, Xam, i de Juli Sanmartín l’any 1940 va fundar el Cercle de Belles Arts de Palma on, l’any següent, faria la primera exposició individual3. La premsa se’n va fer ressò: dia 18 de març de 1941, Correo de Mallorca anunciava l’exposició que s’inaugurava aquell dia, amb la relació de les obres (Retrato de mi madre, Casa de Deyá, Casas de la Cabaneta, Día gris. Génova, Casas de Valldemossa…). L’endemà, 19 de març, el Baleares publicava en portada una elogiosa crítica signada per K. Dia 22, també en portada, L’Almudaina feia una crònica de l’exposició i enaltia l’autor: Arte ambicioso de nuevas rutas, el del pintor Pedro Sureda, manifestándose una estimable sensibilidad dentro de la difusión de la pintura avanzada. Amb una alta valoració del dibuix i del retrat, la crítica posa èmfasi en l’encertada ingenuïtat dels paisatges. També el Baleares publicava, el diumenge 23 de març, una segona crítica encara més favorable i, finalment, Correo de Mallorca, com els altres diaris també en portada, es desfeia en alabances fins a concloure que Consideramos a Pedro Sureda un nuevo valor que se ha revelado en el ambiente artístico mallorquín. Finalitzada l’exposició, encara es publicaren noves ressenyes entusiastes, com les de A. Vidal Isern i Archie Gittes (vg. algunes crítiques al final).

No havia passat un any quan, atès l’èxit de la primera exposició, el gener de 1942 va fer una segona mostra, aquesta a les Galeries Costa. Els títols de les obres delaten que ja eren fruit de la seva integració a Sa Cabaneta: Dalias y Rosas, Luz de mañana (La Cabaneta), La sierra y el valle (La Cabaneta), Can Roca (La Cabaneta), Luz de tarde (La Cabaneta)… Novament tota la premsa sense excepció va dedicar extenses crítiques a l’exposició. La Almudaina (23 de gener de 1942) deia: Va alcanzando mayor grado de calidad la pintura de Pedro Sureda, el joven artista que se dió a conocer en el pasado año. Dia 22 de març de 1946, de nou a Galeries Costa, inaugurava la tercera mostra individual, amb paisatges de Sa Cabaneta (Es Caulls, Ses Clotes, Calle del Molino…) i de Valldemossa (Olivos, La Cartuja, La Beateta…). Sobre aquella mostra, José Alzubidi escrivia a L’Almudaina: Estamos ante un artista excepcional. No se puede dudar, ni por un momento, de la excelencia de su obra.

Dia 2 d’abril de 1948 l’Ajuntament de Palma va concedir a Pere Sureda un mes i mig de permís sense sou per anar a Ciutadella de Menorca, on dia 11 d’aquell mes va inaugurar una exposició dels seus quadres a la recent estrenada biblioteca de la Caixa de Pensions. El mes de gener de 1949 va fer una nova exposició a les Galeries Quint, des d’on, conjuntament amb les Galeries Costa, el mes de febrer se li tributà un sopar d’homenatge per celebrar els èxits obtinguts amb les seves pintures. En menys de vuit anys, els seus retrats, els seus paisatges i les imatges referides a la cultura popular (especialment les danses valldemossines) havien obtingut reconeixement. S’havia convertit en un dels pintors més notables i coneguts i els seus quadres eren utilitzats per il·lustrar felicitacions de Nadal o calendaris, com el del Foment del Turisme de Mallorca de 1976.

Pere Sureda no era molt donat a exhibir les seves obres i, tot i que li anaven a comprar quadres al molí, passava anys sense exposar, com els quinze que varen transcórrer entre la mostra de 1960 a les Galeries Quint i la que faria l’any 1975 a Santa Maria. Ell es defensava: Per al veritable artista, allò important és crear, no exposar. L’afany d’exposar cada any ha fet malbé moltes obres d’art i molts d’artistes. Al llarg del temps, va ser guardonat amb els premis més rellevants de Mallorca: l’any 1948 amb la Medalla d’Or de la Diputació (1948), l’any 1957 amb el Premi Ciutat de Palma Antoni Ribas (la primera vegada que es convocava), l’any 1968 amb la medalla de dibuix del Salón de Otoño, guardó que revalidà l’any 1975 amb el Primer Premi de Dibuix del XXXIV Salón de Otoño i l’any 1980 amb el Picarol4. Va rebre diverses ofertes de feina, però les va deixar passar totes perquè, part damunt tot, estimava Mallorca i es declarava molt enyoradís.

Pere Sureda vist per Xam

De manera complementària, a partir de l’any 1941 va exercir de crític d’art en el setmanari Actividad, durant els pocs anys que es va publicar. Igualment, a partir de 1966, va impartir classes de pintura en el Club Unión Internacional del Terreno del qual era vicepresident. L’entitat, orientada a promoure l’Art, la Cultura i l’Amistat, organitzava concerts, exposicions, cursos d’idiomes i excursions.

Com a pintor, el seu estil de formes i colors evoca lleugerament l’obra de l’occità Paul Cesana (1839-1906), més conegut com Cézanne. Miquel Alenyà i Fuster (1939-2023), a la veu Pere Sureda Montaner del seu diccionari de pintors, el va descriure així: Fa una pintura depurada i austera, que elimina tot el que és prescindible per incloure solament el que considera essencial. Fa ús d’un cromatisme atenuat, exempt d’estridències, que cerca combinacions harmòniques i equilibrades d’un exquisit classicisme.

L’humorista

Potser la reminiscència de la seva vocació infantil de pallasso, afegida a la bonhomia i al bon humor, l’impulsaren a completar l’expressivitat creativa dels dibuixos, amb la confecció de vinyetes humorístiques. L’any 1942, amb l’obra La inspiración del poeta, va guanyar el primer concurs (i únic, perquè no es tornà a convocar mai més) del Saló d’Humoristes del Cercle de Belles Arts. El 1945 col·laborà a La Codorniz i el 16 de març de 1947, a L’Almudaina, estrenà la secció Panoramas Urbanos, on projectava una mirada molt crítica amb les diverses remodelacions que patia la ciutat de Palma5.

Com és fàcil d’imaginar, malgrat tractar-se d’una secció humorística, els seus dibuixos varen cridar la lupa dels censors. Tot plegat degué incrementar la vigilància a la qual ja devia estar sotmès atesa la condició republicana. Així i tot, l’abril de 1949, juntament amb Joe Sbaris (pseudònim de Josep Ribas, autor de les entrevistes d’aquells anys en el diari Última Hora), va obtenir l’autorització de la censura per publicar un recull de les seves vinyetes. El llibre, amb el subtítol Ría y cavile, anava precedit d’un pròleg de l’editor Lluís Ripoll i Arbós (1913-2000). La premsa es va fer ressò de l’acollida popular que va obtenir el recull d’acudits6.

Com sol passar amb els pintors que fan humorisme gràfic, els dibuixos de Pere Sureda, tan estimats pel gran públic, no han estat prou valorats per la crítica il·lustrada i, en general, han estat considerats un gènere menor. Es tracta d’una percepció molt injusta. Els acudits i les historietes van més enllà del dibuix, perquè requereixen no només la capacitat de mostrar una imatge, sinó també l’enginy del que es vol comunicar. L’humor reclama una gran dosi d’expressió artística.

i arriben en Calafat i en Pep Mindano!

L’any 1959, el periodista Gabriel Fuster Mayans, Gafim (1913-1977), va començar una secció, Sa Porta, on parlava del dia a dia del mercat i l’evolució dels preus7. Arran d’un incident, va decidir camuflar les seves opinions en la veu d’un pagès8. Així va néixer en Calafat. Sa Porta va esdevenir un dels espais més llegits del diari, perquè la gent mirava molt per la butxaca. L’èxit va animar el director del Baleares a convocar un concurs per representar gràficament en Calafat. Es presentaren centenars de dibuixos i, finalment, el jurat va concedir el premi a Pere Sureda.

D’immediat, el mes d’abril de 1962, a la mateixa pàgina de Sa Porta, començaren a publicar-se les Coses d’en Calafat i ben aviat el centre d’atenció dels lectors s’adreçà cap als acudits que varen multiplicar la popularitat del personatge. Això no obstant, el Calafat de Sureda poc tenia a veure amb el de Gafim. El periodista era de Palma i, de la seva mà, en Calafat anava al mercat amb un cert senyoriu, com un ciutadà a matances i amb mentalitat llongueta, mentre que el dibuixant era de Valldemossa i, a més, vivia al poble de Sa Cabaneta. El pagès, amb Sureda, esdevindria molt més coherent.

En Calafat era un pagès mallorquí de devers el pla de Sant Jordi ocurrent, irònic i mordaç, però sense malícia. Va ser l’expressió de la Mallorca de la postguerra; un poble més viu que una alatxa i amb una gran capacitat de sobreviure enmig de les dificultats.

Acompanyat d’en Galiana, en Pep Mindano, madò Gurumbau i altres personatges que entraven i sortien de les vinyetes, en Calafat era un filòsof que es manifestà com un ecologista avant la lettre que l’any 1962 ja es mostrava preocupat davant dels canvis que patia l’illa, sotmesa als efectes més negatius del turisme. Sempre al peu de l’actualitat, també animava la polèmica com la que es va aixecar sobre quin era el topònim correcte d’Andratx. Amb un aparent menfotisme de qui no sap res del debat, aconseguia que la gent s’adonàs de la ignorància general que, de manera gens involuntària i perfectament programada, patia una població desinformada.

Calafat va inundar Mallorca (“cacharro, licor, xiurell, café…”)

La popularitat del personatge va ser de tal magnitud que disparà el merchandising. D’en Calafat, l’any 1964, se’n feren siurells, mones de Pasqua i va donar nom a un licor. Els dibuixos s’aprofitaven arreu9. L’èxit va provocar la gelosia de Gafim que, tot i admetre el mèrit de Pere Sureda, abanderà reiteradament que en Calafat era un invent seu10. Amb tot, l’any 1966 es publicaria el llibre Coses d’en Calafat. Amb pròleg de Gafim, era una selecció de les vinyetes publicades al Baleares. El llibre, presentat el dia de Sant Jordi d’aquell any, va tenir tal èxit que s’exhaurí d’immediat i va obligar a fer-ne una segona edició. Resulta d’interès veure que l’autor, tot i que el nom amb el que tota la vida va ser reconegut per familiars i amics era Pedro, nom que també feia servir per signar les seves obres, va encapçalar el llibre com a Pere.

A partir de 1972 i fins al 1980, Sureda traslladà els seus acudits al Diario de Mallorca, ara amb el títol Coverbos d’en Pep Mindano, però amb idèntic sarcasme. L’autor va fer una descripció del seu personatge: Amb el meu Calafat em plau dur als lectors un poc d’aire fresc de fora vila, sentit comú, realisme, seny i humor. Els acudits estan vinculats a la meva vida quotidiana, a allò que m’envolta, a les persones que tract11. En una sola frase, resumí de manera magistral la filosofia dels mallorquins que pretenia projectar amb els seus dibuixos: En Calafat se’n fot si els ganivets no brillen, allò que vol és que tallin!

En la faceta de dibuixant cal esmentar alguns dels llibres que va il·lustrar. El desembre de 1951, Gafim publicava Tres viatges en calma per l’illa de la calma, amb dibuixos de Pere Sureda. El mes d’abril de 1959 il·lustrava L’altre camí. La història d’un bar de Santa Creu de Gabriel Cortès, llibre que havia guanyat el Premi Ciutat de Palma de Novel·la d’aquell any. El març de 1957, l’Ajuntament de Palma editava el llibre Como andar por la calle, una guia il·lustrada per Pere Sureda per repartir entre els escolars. L’any següent, amb el mateix format, s’editaria Como andar en moto y en bicicleta. Es donava el cas paradoxal que l’any 1948 Pere Sureda s’havia romput la clavícula per una caiguda quan anava en bicicleta i, dia 19 de gener de 1966, va patir un nou accident, aquest amb moto, que l’obligà a ingressar a la clínica Verge de Lluc, amb una commoció cerebral. Segons la família, també va caure d’un cavall amb lesions menors.

El funcionari represaliat

Resulta imprescindible destacar la ideologia d’esquerres dels tres germans artistes de la nissaga dels Sureda i Montaner: Jacobo, Pazzis i Pere. L’any 1931, els tres saludaren, amb entusiasme i satisfacció, la proclamació de la República. El seu posicionament sorprenia en el si d’una família ultraconservadora (son pare s’alienaria amb la Falange Española). De fet, Pere Sureda va militar a Esquerra Republicana, el partit d’Emili Darder, i per això, arran de la insurrecció feixista de 1936, va ser empresonat i, posteriorment, depurat de la feina que tenia a l’Ajuntament de Palma. Fins a la sessió municipal de dia 3 de juliol de 1942, no es va tancar l’expedient disciplinari amb proposta favorable de readmissió com a oficial administratiu12. Havien passat sis anys d’ençà de la detenció13. Anys després, s’incorporaria laboralment al negociat de Cultura.

Malgrat haver de viure (i fer el cap viu per sobreviure) en el marc d’una dictadura militar, no es va tancar mai en banda i va mantenir un ric marc de relacions. Li agradaven els cavalls, anar a jugar a escacs al Centre de Belles Arts, a dòmino i a cartes amb els amics de Sa Cabaneta i a colcar en moto. Una dada gens anecdòtica que, en ple franquisme, demostra fins a quin punt va ser un precursor en defensa de la llengua, és la condició que va posar l’any 1962 a Javier Jiménez, director del Baleares. Periódico del Movimiento: els seus acudits s’havien de publicar en català. El diari va accedir-hi, tot i que, a sota, el primer any s’hi afegia una traducció al castellà que, sortosament, es va eliminar. Dia 31 d’octubre de 1963, a la revista Serra d’Or es llegia: El diari BALEARES publica diàriament una caricatura de l’excel·lent dibuixant Pere Sureda, referida al personatge Calafat, amb el text en català. (…) Com que els dibuixos són bons – Pere Sureda té molt bona mà – i els comentaris també, els lectors cerquen cada dia l’ocurrència de Calafat. Com així els altres diaris no imiten el BALEARES? Pot semblar poca cosa en la nostra llengua, però menys ja no és res.

Pere Sureda a la literatura

Marius Verdaguer (1885-1963), autor d’un encès elogi de la primera exposició de Pere Sureda, també el va incloure a ell i a bona part de la família a La ciudad desvanecida: recuerdos de un socio del «Círculo Mallorquín», publicat l’any 195314.

L‘escriptor Albert Vigoleis Thelen (1903-1989) va incorporar Pere Sureda a Die insel des zweiten Gesichts, una excel·lent novel·la, publicada l’any 1954 i considerada una de les millors obres mestres europees del s. XX. L’autor hi descriu l’estada a Mallorca entre l’agost de 1931 i l’octubre de 1936 quan, després d’una peripècia, es va poder embarcar15. La família Sureda apareix com a protagonista. Vigoleis retrata Joan Sureda com un excèntric i pèssim gestor d’una gran fortuna familiar que va fer ull. En canvi, glossa Jacobo, Pazzis (de qui, segons l’esposa de l’autor, Vigoleis estava enamorat) i, de manera intensa i destacada, Pere, el gran amic que informà l’autor de l’aixecament feixista amb la paraula que hi ha al diccionari britànic: pronunciamiento! L’obra de Vigoleis ha estat objecte de dotzenes d’edicions i, en tres ocasions, l’autor va afegir noves informacions a l’original.

Vigoleis vist per Pere Sureda

A l’edició de 1981, explica com, una vegada mort Franco, l’octubre de 1976 va tornar a Mallorca i va viure a la casa del seu amic, al molí de Sa Cabaneta. És significatiu tot el que escriu. A més de fer un gran elogi de les ensaïmades, dels vins de Felanitx i del frit, les sopes, les panades i els escaldums de Catalina Canyelles, escriu: aquella illa ja no era la nostra illa, sinó un camp de concentració del turisme internacional on els jets vomitaven cada hora una carretada d’estrangers. Descriu l’oasi que representava el molí a una zona, encara no contaminada pel turisme, amb un pou, un ase, molts de cactus, un esbart de coloms i on feia pocs anys que el pintor havia pogut instal·lar l’electricitat. Vigoleis va voler que Pere Sureda el retratàs però, a l’hora de partir, el pintor no li va donar l’oli perquè trobava que no estava acabat. Quan Pere va morir, la vídua en va fer donació a l’escriptor i avui és al Museu Thelen a Viersen.

L’any 1957, Melanie Pflaum, autora d’una biografia de Hemingway, va publicar als Estats Units una novel·la en anglès, Bolero, també editada en segona edició a Anglaterra i traduïda a l’alemany. Sobre la metàfora del ball El Parado de Valldemossa (una de les portades és més que explícita) apareixen, amb noms ficticis, tres germans Sunada. En realitat, són Jacobo, Pazzis i Pere Sureda.

Reconeixements post mortem

Dia 13 d’agost de 1983 va morir a Sa Cabanera per culpa d’una arterioesclerosi sobrevinguda el desembre anterior. Tenia 74 anys i els darrers mesos la malaltia l’hi havia provocat una paràlisi. La premsa local se’n va fer ressò. També fou notícia a La Vanguardia i a l’ABC (amb un obituari de Santiago Cancelo publicat dia 30). Tothom es referia al talent com a pintor i al sagaç i mordaç humorisme. Quantes de vinyetes va arribar a publicar? Si comptam els tres anys dels Panoramas Urbanos a L’Almudaina, els deu anys de Coses d’en Calafat al diari Baleares i els vuit anys dels Coverbos d’en Pep mindano en el Diario de Mallorca, a raó de sis cada setmana (els dilluns aquells anys només sortia La Hoja del Lunes) convindrem que varen ser milers d’acudits. El Baleares va dedicar tota una plana a fer una evocació, signada pel seu amic periodista Joan Bonet, amb algunes il·lustracions de Pere Sureda i un autoretrat.

Només un any després de morir, coincidint amb les festes patronals, l’Ajuntament de Santa Maria del Camí li dedicà una exposició d’homenatge. L’octubre de 1997 el Casal Solleric, amb organització conjunta dels ajuntaments de Palma, Marratxí i Valldemossa (amb l’actuació del popular grup dels germans Estaràs), va inaugurar l’exposició Recordant Pere Sureda. El 1998, amb motiu del cinquantenari del Grup dels set, es va fer una exposició a la Fundació Barceló, amb l’edició d’un catàleg amb els escrits originals de 1948 de Robert Graves, Miquel Àngel Colomar i Josep Bauçà. L’any 2009, amb motiu del centenari del seu naixement, la Fundació Coll Bardolet, sota els auspicis de l’Ajuntament de Valldemossa, va organitzar una exposició i va publicar el catàleg Pedro Sureda, vida i obra16. Entre d’altres autors, l’escriptor Antoni Serra (1936-2023) el definia així: Sureda, l’home, artista, el creador, l’imaginatiu, l’inconformista, l’irònic, l’insubornable Pedro Sureda. Doncs sí, tot això i tot el que hi vulgui afegir la gent que s’acosti a la seva obra.

L’any 2017 ocupà un lloc rellevant a l’exposició Humor gràfic a la premsa de les illes Balears. Finalment, el 2023, Pere Sureda i Montaner ha tornat al seu molí de Sa Cabaneta. Tant de bo, hi pugui romandre i que el seu esperit faci reviure el paradís perdut amarat d’olis, aquarel·les i dibuixos.

Sempre he coincidit amb Raphel Pherrer, amic de la família i un dels qui en sap més coses (i el qui millor les sap dir o callar), que la nissaga dels Sureda Montaner conté totes les característiques que defineixen les virtuts i els defectes dels mallorquins. El relleu de molts dels seus membres conviden a l’elaboració d’un estudi global que abocaria a la realització d’una sèrie televisiva d’altíssim interès17. Tant de bo es pugui fer realitat el projecte que somiava Elvira, la filla major de Pere (1951-2022). De moment, l’exposició dedicada a son pare és una magnífica oportunitat per endinsar-se en una atmosfera meravellosa plena d’evocacions màgiques.

Dat a Son Menut, del 9 al 13 de setembre de 2023

NOTES

1 Respectant les citacions on apareix com Pedro, he adoptat com a criteri el nom de Pere

2 Amb la mort de Margalida, dia 23 d’abril de 1949, dels 14 fills que havia tengut Pilar Montaner, ja només en sobrevivien cinc (Juan, Celerina, Emilia, Susanna i Pere)

3 El Cercle es va inaugurar dia 14 de desembre de 1940 amb una exposició, amb obres de més de vint autors, entre els quals Pilar Montaner i Pere Sureda

4 El premi Antoni Ribas no es tornà a convocar fins el 1968. El 1974 s’exposaren a la Sala les set obres guanyadores. Arran del Ciutat de Palma, l’any 1957, en una divertida entrevista sobre la destinació dels doblers del premi, deia que oferiria un frit als amics i un pinso especial al seu ase, Caravaco

5 Pere Sureda considerava que Palma era una ciutat inhòspita i incòmoda

6 Baleares (28-IV-1949)

7 El periodista Gabriel Fuster Mayans era advocat i, abans de la guerra, va ser company a la Residència Ramon Llull de Barcelona del pintor Ramon Nadal, del poeta Bartomeu Rosselló Pòrcel i del psiquiatre Bartomeu Mestre, entre d’altres

8 Gafim, atesa la precària situació dels productors, havia proposat pujar una pesseta el preu de la llet i centenars de consumidors acusaren el diari d’irresponsabilitat

9 L’any 1968, una televisió d’Estats Units va fer un reportatge sobre en Calafat, on Pere Sureda explicava el procés creatiu dels acudits. El 1969 el programa de la popular Festa del Botifarró de Sant Joan, anava il·lustrat amb dibuixos d’en Calafat

10 El 4 de març de 1969, Gafim publicava Sobre el origen e intención de Calafat

11 Entrevista del professor i llibreter Tomeu Payeres al Baleares (2-III-1969)

12 Font: La Almudaina i Baleares (4 de juliol de 1942), El Luchador (11 de juliol de 1942)

13 En sentència del 7 de setembre de 1950, arran d’una demanda formulada per quatre treballadors que havien patit també la depuració, es decretà que la reposició fos retroactiva amb l’antiguitat de 1936. Font: Boletín Oficial de la Provincia de Baleares n. 13076

14 Hi ha una excel·lent traducció de Nina Moll al català, La ciutat esvaïda, publicada l’any 1977

15 Traduïda al castellà com La isla del segundo rostro, en català seria més entenedor L’illa de les dues cares

17 Tant Pilar Montaner com Pazzis han estat objecte de documentals monogràfics. Això no obstant, roman pendent una visió conjunta de la nissaga, amb especial atenció a les figures de Joan Sureda i els seus fills Jacobo i Pere

BIBLIOGRAFIA

ALENYÀ, Miquel (miquelcinema): https://miquelcinema.blogspot.com/2013/10/pere-sureda-montaner-valldemossa.html (2013)

BAUZÁ MARTORELL, Felio J. (2009): La vida soñada. El legado intelectual de Don Juan Sureda Bimet Olañeta

BERNANOS, Georges (reedició de 1981): Els grans cementiris sota la lluna (amb introducció i epìleg de Josep Massot i Muntaner). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Curial

BOSCH JUAN, M. C. (1988): Agosto de 1938. La Falange solicita un informe sobre Bernanos. Georges Bernanos 1888-1988. Mallorca: Estudi General Lul.lià de Mallorca i Càtedra Ramón Llull

– (2011) Pilar Montaner i Joan Sureda. Epistolari i literatura. Ajuntament de Palma

CAPELLÀ, Llorenç (1989): Diccionari Vermell. Palma, Moll

La Mallorca del Clavell Di7 1999

COMPANY MATAS, Arnau (2000): De la Dictadura de Primo de Rivera a la Guerra Civil dins El segle XX a les Illes Balears. Palma. Ed. Cort

DIVERSOS AUTORS (1988): Memòria civil. Mallorca en guerra, separata del diari Baleares. Palma

FERRER, Rafel (Raphel Pherrer) (1983): Adéu, Pere Sureda (Pòrtula, 20-XI-83)

El món de Pere Sureda, (Pòrtula, n. 41, agost de 1985)

Cent anys amb en Pere Sureda https://www.youtube.com/watch?v=7BuoxUGVtdA

Entrevista a Elvira Sureda https://www.youtube.com/watch?v=pxkYsnFVOu0

GARCIA BONED, Germà (1998): La segunda cara de la isla de la segunda cara Miquel Font

– (2010) Memòries d’en A. “Vigoleis” Thelen a Mallorca (1931-1936) Edicions Cort

HERRANZ HAMMER, A. i ROQUE COMPANY, J. M. (2006): La Segona República a Mallorca. El temps, els fets i els protagonistes, Miquel Font, editor

MARGAIS, Xavier (2002): El moviment esperantista a Mallorca (1898-1938). Palma, Documenta Balear.

MAS QUETGLAS, Joan (2002): Els mallorquins de Franco. La Falange i el Moviment Nacional, Palma, Documenta Balear

MASSOT i MUNTANER, Biel (2009): http://www.marratxipedia.com/textos-mes-llargs/pere-sureda-cent-anys-f/

MASSOT I MUNTANER, Josep (1978): Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra. Barcelona, AM

– (1987): El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre de 1936. Biblioteca Serra d’Or, AM

– (1990): Els escriptors i la Guerra Civil a les Illes Balears, AM

– (1996) El primer franquisme a Mallorca, AM

– (1989): Georges Bernanos i la Guerra Civil. Barcelona, AM

– (1998): Tres escriptors davant la guerra civil Georges Bernanos, Joan Estelrich, Llorenç Villalonga, Biblioteca Serra d’Or. AM

– (2000) Antoni Maria Sbert. Agitador polític i promotor cultural. Barcelona, AM

– (2002) Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. Barcelona, AM

– (2004): Sobre Georges Bernanos i altres temes polèmics. Barcelona, AM

– (2005): Escriptors i erudits contemporanis. Cinquena sèrie. Barcelona, AM

MESTRE i SUREDA, Bartomeu (2009): Vindicació de LA NOSTRA TERRA. Palma, EL GALL i INSTITUT D’ESTUDIS BALEÀRICS (2009)

– (2019) Un diluvi de buit ha inundat el paisatge dins del llibre BLUES AMB DONES, EL GALL EDITOR. Vg. http://boladevidre.blogspot.com/2012/06/un-diluvi-de-buit-ha-inundat-el.html

– (2011) Té dues cares Mallorca? (en cinc capítols)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-primera-part/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-segona-part/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-tercera-part/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-quart-i-penultim-comentari/

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/te-dues-cares-mallorca-final/

PAYERAS, Tomeu (1969): Se le acusa de… (Baleares, 2-III-1969)

PERELLÓ, Rafel (1989): El Grupo de los Siete (1948-1949). Fundació Barceló. Palma, 1989

RIPOLL, Lluís (1981): Las Baleares y sus pintores (pàgs. 198-199)

SERRA, Antoni i altres autors (2009). Pedro Sureda. Vida i Obra. Ajuntament de Valldemossa Fundació Coll Bardolet

Pere Sureda, uns dibuixos i aquells temps. Última Hora (31-V-1980)

SUÑER, M. i COMES, R. (2001): Jaume Vidal Alcover: Humanisme, heterodòxia i geni. Valls, Cossetània

THELEN, Albert Vigoleis (1993): La isla del segundo rostro. Barcelona, Anagrama

TUR, Margalida (1996): La Pintura i l’Escultura a les Balears. Promomallorca, Palma, 1996.

VEIRET, Patricia i PFLAUM, Will (2015): El evangelio de Pazzis Sureda (volum I). Galerada bilingüe espanyol – anglès. Amb un índex del que hauria de ser el volum II.

VERDAGUER, Marius (1953) La ciutat esvaïda (1977), traducció de Nina Moll al català de La ciudad desvanecida). Ed. Moll.

VICENS CASTAÑER, Antoni (2003): Georges Bernanos, entre el amor y la ira, UB

VILLALONGA, Miguel (1947): Autobiografía, José Janés (consultada la reedició de 1983 de Trieste)

IL·LUSTRACIONS

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aclariment forçat a un acudit negre i de sal gruixada

L’autor de l’article amb Elvira Sureda Canyelles (Son Menut, 5-VII-2020)

 

 

 

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 13 de setembre de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

Crida en defensa de “pregó” i altres paraules

Deixa un comentari

El setembre de 2016, el prestigiós lingüista Gabriel Bibiloni publicava «Contra les paraules pregó i pregoner» (vg. ANNEX-1). Afirmava que, tot i que pregó es va incorporar al diccionari, es tracta d’un hispanisme i propugnava arraconar el mot. Es fonamentava amb una dada inexacta que aboca cap a un lapsus calami. Explicava que, deixant a part un document esporàdic i irrellevant citat per l’Alcover-Moll (de 1591), pregó no es registra fins al diccionari Bellvitges, Esteve i Juglà (1803-1805).

Font de pregó 1591? Ca barret!

L’afirmació em va deixar atònit, perquè havia vist documentat pregó molt abans de finals del s. XVI. Com podia ser que passàs per malla als autors dels diccionaris? El fet cert és que, com indica Bibiloni, a la veu pregó, el DCVB esmenta la frase Manant ab pregó que ningú pena de la vida se partís del escuadró doc. a. 1591 (Hist. Sóller II, 742). Com a etimologia, assenyala que el mot prové del llatí precone i afegeix que Segurament per conducte del cast. Pregón. És ben possible que aquesta definició del DCVB determinàs la incorporació tardana al diccionari normatiu de la paraula pregó, qualificant-la de castellanisme i destacant, com a primera font de referència, l’any 1591. Una data, si més no, tres segles posterior a l’aparició del mot en català.

En plena commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca (1521-1523), dia 18 de setembre de 2021 vaig escriure un comentari a l’article esmentat de Bibiloni, fent notar que, durant la revolta, apareixia documentada amb notorietat la paraula pregó i, també, el verb pregonar, en el sentit de fer públiques les sentències contra els agermanats. Vaig afegir que el 1300 ja hi havia els Llibres de Pregons, amb presència abundant de la paraula ara qüestionada, i vaig tancar el comentari amb una convidada a obrir una nova reflexió. Em venia de nou que una evidència tan gegantina, acreditada en una documentació pública rellevant, no hagués merescut l’atenció dels redactors dels diccionaris, molt especialment de Fabra, Moll i Alcover, el darrer dels quals, com també veurem, coneixia el Llibre de Pregons, perquè s’hi havia referit en un article. Vuit dies després del meu comentari, Gabriel Bibiloni em corresponia: Gràcies de les informacions. Ho tindrem en compte. Vaig pensar que ja havia fet l’aportació que em pertocava i que els lingüistes aprofitarien la informació com una oportunitat de millora i esmenarien la badada dels diccionaris. No era ni és un tema que caigui de la post i, després de tants d’anys de viure en l’error, la cosa no venia d’un dia ni de dos. Tot i això, en el curs de les meves recerques, adesiara anotava la presència en documents públics dels mots pregó, pregonar, pregoner i, fins i tot, pregonat, com a persona objecte d’un pregó. L’allau documental pot emplenar més d’un llibre, però només en farem un tast.

Enguany, en el sus de les festes de Felanitx, Carles Marín (periodista i llicenciat en filologia hispànica i catalana) assegurà que pregó i pregoner són castellanismes i proposà la substitució per crida i saig, perquè són paraules més tradicionals. Retreia a l’Ajuntament que fa 16 anys ja ho havia explicat i no li havien fet cas. En concret, en el pregó de Setmana Santa del 2007 havia dit: En els darrers temps, les paraules tradicionals «crida» i «saig» han estat desplaçades pels castellanismes pregó i pregoner. Tot i que en l’actualitat el diccionari de l’Institut ja les recull, he volgut rescatar les primeres de l’oblit i tornar-les posar en circulació1. He de dir que, quan ho vaig llegir, em va fer somriure la vindicació de Marín, perquè d’haver accedit al mateix pregó de Setmana Santa de dos anys abans, el 2005, hauria vist que el vaig titular Una crida a la vida2. La paraula estava recuperada i en circulació. De fet, he titulat crida els quatre pregons que he fet (el d’Establiments de 1997 era Crida per a recobrar el tramvia) sense que això signifiqui abominar de pregó, perquè no vull reduir, almenys no de manera conscient, el lèxic dels nostres avantpassats.

Atesa la proposta pública de Marín, partidari d’eliminar pregó i pregoner, ni que fos per substitució, vaig publicar un breu escrit al setmanari Felanitx per reiterar les indicacions que havia fet a Gabriel Bibiloni, amb alguns exemples concrets que demostren que, posats a prioritzar les paraules «tradicionals», ni crida ni saig poden considerar-se gaire preeminents a pregó i pregoner ni per rang, ni per categoria, ni per antiguitat, ni per presència en documents públics; més aviat tot el contrari. Marín, va respondre el meu escrit i, aferrat a la càtedra, persisteix en validar els diccionaris i l’Atles Lingüístic del Domini Català mentre les veus oficials i especialitzades no diguin el contrari o donin nous arguments a través de la investigació més formal i ortodoxa. Es dedueix que Marín considera la meva investigació poc formal, malgrat l’allau de dades aportades que posen en evidència els errors dels diccionaris, transportats a l’Atles Lingüístic. Hauria pogut correspondre el menysteniment que em dedica (des d’una rèplica que ni tan sols m’esmenta) i, sobretot, atendre el seu clam a l’ortodòxia amb la ironia que destil·la el fragment d’Erasme de Rotterdam dedicat als gramàtics a l’Elogi de la Follia (ei, del 1509)3. Entre felanitxers hauria estat divertit, però l’escarni i la befa s’han de dedicar als enemics del català i n’hi ha per pa i per sal. Pren força Tagore: si tanques la porta a tots els errors, qualque dia deixaràs la veritat al carrer. Si qualque cosa vaig aprendre a l’escola del nacionalcatolicisme va ser que no havia de donar res mai per segur. Qui s’aferra a la infal·libilitat dels llibres d’història, qui tracta els diccionaris i l’Atles Lingüístic com si fossin la Bíblia, qui nega la reflexió i la revisió, s’arrisca a validar els errors. Ai, en tot i per a tot, dels negacionistes!

Tres obres magnes de la llengua catalana

Cantin papers i mentin barbes

Abandonem l’afecció paraulera i endinsem-nos a les proves. Com he apuntat, al llarg de la recerca a l’entorn de la Germania de Mallorca, he vist pregó dotzenes de vegades i, de manera habitual el 1523, pregoner, pregonat i el verb pregonar. Molt abans, almenys d’ençà del s. XIV, tant al Principat de Catalunya com als regnes de València i de Mallorca, hi ha Els llibres de pregons. En conseqüència, no! El mot pregó en català no apareix el 1591, com assenyalen el DCVB i el normatiu, sinó tres segles abans. Quant a pregoner tampoc no apareix el s. XIX, com assegura l’Atles Lingüístic, sinó a la primera meitat del s. XIV4.

Pregoner és present arreu de la nació catalana (font: ALDC)

Hem de considerar pregó un hispanisme? Cas que ho sigui, l’hem de proscriure? El quid de la qüestió rau en si es pot atribuir la consideració de castellanisme a la paraula pregó i a les seves germanes pregonar, pregoner i pregonat. Em costa d’acceptar-ho mentre algú no demostri que és un manlleu del castellà i que no prové directament del llatí. No he vist a cap document, intuït ni tan sols, que la paraula pregó pugui considerar-se avui un barbarisme (per dir-ho de manera simplista). Fins i tot en el més que possible cas que arribàs abans al castellà que al català, l’hem d’eliminar? Hi ha proves a rompre que delaten l’antiguitat del mot català i el seu ús habitual i abundant d’ençà de fa set segles. Per això mateix, sembla temerari atribuir la condició d’hispanisme a una paraula que fa centúries que campa a l’ampla per totes les terres catalanes. Quan s’ha palesat documentalment que és així, sembla propi d’una cultura aliena i adversària fer allò de sostenella e no emmendalla i amagar la veritat per tal de no corregir l’endemesa. Pitjor resulta encara la pretensió de proscriure la paraula. No es tracta de qüestionar les obres magnes de Fabra, d’Alcover, de Moll o de Joan Veny, totes elles mereixedores de reconeixement i gratitud, però cal advertir que el diccionari normatiu, el DCVB i l’Atles Lingüístic no tenen cent anys i, en aquesta curta vida, són moltes les modificacions que han patit i, com bé saben els entesos, no ens ha de venir de nou que encara es detecti qualque disbarat.

Així com no hi ha proves fefaents (almenys fins ara) que detectin el desplaçament per via del castellà pregón al català (ep, i de rebot a l’occità?), hi ha indicis que apunten que prové directament del llatí. Els pregons del temps de la Germania de Mallorca, anaven precedits per un encapçalament, on s’endevina la font d’on deriva el mot. Dos exemples de fa més de 500 anys: Noverint universi, Quod anno a nativ. domini millesimo quingentésimo vicésimo secundo die videlicet xxiii mensis januari intitulata, Retu. Iit et fidem fecit Miquel Ros curriter et tubicense de mandato spectabilis et mag. dni. Regentis oficium Gubernatoris et ad Instanciam honorab. et discreti sindici universitatis, publicasse per loca solita presentis civitatis sono tube mediante, preconium sequentis (23 de gener de 1522). Noverint universi quod anno a nativitate domini M.D.xxij die videlicct xxx mensis maij intitulata, retulit et fidem fecit en Garau, tubicen et curritor curiarum se de mandato spectabilis et mag. domini Regentis gubernacionis et ad instanciam honorabilis Institores; publicasse per loca sólita presentís civitatis preconium tenoris sequenti. (30 de maig de 1522).

Podem viatjar més d’un segle enrere i trobar-nos amb altres dos pregons de 1410 que també enllacen amb el llatí. Llegim: Die et anno predictis (mercurij xvij Septemberis anno nativitate Domini MCCCCX) retulit et fidem fecis Johannes Ginardi, curritor publicos curiarum, de mandato honorabilis locuntenentis Governatoris Majoricarum fecisse per loca solita civitatis Maioricarum preconitzacionem sequentem. Del segon, de 8 d’octubre de 1410, transcrivim el final: per loca solita civitatis Marioricarum preconitzacionem subseguentem.5

Encara abans, els Llibres de Pregons comencen a Mallorca el s. XIV i es perllonguen durant quatre centúries fins després del Decret de Nova Planta. Contenen els bans pregonats per ordre del governador o a instància de la magistratura reial6. A Saragossa, a partir de 1409 (tres anys abans del Compromís de Casp), hi ha 17 Llibres de Pregons Saragossans. A Tarragona custodien El Llibre dels pregons (anys 1413-1428). Igualment a l’Arxiu Municipal de València podreu consultar els Llibres de Pregons del palau de Cervelló del segle XV, descrits com llibres on es copiaven els pregons que ordenava publicar el Consell als principals carrers i places de València, i a les localitats del terme municipal.

Llibre de Pregons del palau de Cervelló

A Barcelona trobarem El Llibre de Pregons de l’Hospital de Santa Creu (a partir de 1516). Hi ha llibres posteriors titulats de pregons i crides: Llibre de pregons i crides de l’Arxiu Municipal de València (1585), Llibre de crides i pregons de Cassà de la Selva (a partir de 1599), Crides i Pregons de Santa Maria del Camí (1599-1654), Llibre de pregons i crides de la Cort del castell de Corbera (1629-1734)… En els darrers casos es fa evident la coexistència dels dos mots sense que un substitueixi l’altre i, com es pot veure, no som davant de cap localisme, perquè els llibres de pregons abasten tots els territoris de l’antiga corona d’Aragó.

Com a casos particulars, a l’Arxiu Històric de València hi ha El Llibre de Pregons i Rogatives (1579-1595), a l’Arxiu del Regne de Mallorca hi ha el Llibre de Pregons i Edictes de la Real Audiència (s. XIV i XV) i, també, Llibre de Pregons Criminals (1630-1649) i encara un Llibre de Ordes y Pregons (1642 -1700). Amb dates posteriors a les assenyalades, ja en època borbònica, el 1725 a ller hi ha el Llibre de Pregons i, igualment a Cervera, un altre Llibre de Pregons (1790-1834).

Quant al mot pregoner, també apareix reiteradament i els exemples poden omplir moltes més pàgines7. Només una mostra prou eloqüent: a Tàrrega llegim que el 29 de setembre de 1343 el pregoner públic era Antoni Fonoll i, entre molts d’altres, gairebé un segle després, concretament el 18 d’abril de 1435, el corredor i pregoner públic de la vila era Joan Arces. El 6 de novembre de 1457, amb un salari anyal de 7 lliures, apareix Bernat Bonanat com a pregoner públic de la vila, trompador i sonador de flabiol i tambor. Dia 20 d’abril de 1562 el pregoner de Manresa era Jaume Soler. L’ofici no era exclusiu dels pobles. A Barcelona, dia 5 de maig de 1433, el pregoner públic Bernat Cadireta va pregonar pels indrets acostumats sobre lo ús e custum deIs sclaus e sclaves8. Amb data de 30 de juny de 1458, el pregoner de Barcelona cobrà 27 sous i 6 diners. Dia 23 de juliol de 1466 fou pregonat de manament del veguer pels llocs acostumats de la ciutat de Barcelona per Antoni Estrada, en el qual pregó es notifica la venda d’un alberg. En aquell cas, hi va haver protestes de particulars i les reclamacions s’acabaren dia 23 de febrer de 1468 ab la purgació del pregó9. Hi ha notícia del 13 de novembre de 1487 d’un altre pregó purgat i registrat en el llibre de la Cort de Barcelona10. No hem d’oblidar el destacat paper dels pregoners i, encara més, el de les pregoneres (dites també pregonadores i sermonadores), durant la revolta agermanada. Tampoc hem de perdre de vista el verb pregonar, en l’accepció de fer públiques les sentències, i menys encara, tancar els ulls als pregonats com el cas de Miquel Ramis de Muro, fadrí de 70 anys, moltas voltas pregonat per matar a plassa11.

Les Corts Generals de Catalunya

Encara (que no sigui dit!) més notícies. Les Corts de Barcelona, l’any 1300 castigaven els canviadors que esquivaven els deutes sota pena de ser pregonat el seu nom. A l’Arxiu Capitular de la Catedral de Girona abunden les referències als pregons. Així, dia 13 de març de 1326, rebuda la carta dels llegats del Papa, es demana a Bernat de Llach, prevere de capítol, que requereixi el batlle de Girona que no faci el pregó concedit a la carta del rei. Dia 17 d’abril de 1326, atès que En Galceran sa Ribera diu que certs homes de la Bisbal l’amenacen, es demana a Guillem de Frigola, batlle de la Bisbal que faci pregó posant pena als que l’agredeixin. El 29 d’abril de 1333 l’abat Ramon de Sant Feliu de Guíxols acusa els qui van espatllar els molins del monestir i feren pregó a Sant Feliu que cap ferrer gosés fer ferros per a molins. El 5 de febrer de 1344 es denuncia que s’han fet pregons de la cort de Siurana contra els homes de Palau Sardiaca que són propis de l’església de Girona. El 14 de maig de 1351, es requereix a Berenguer de Malla, veguer de Girona, per tal que lliuri Pere de Boterich, clergue culpable de crims, amb inserció de pregó. El 2 de desembre de 1360, Jaume Boscà ha fet pregó obligant a anar cada dimarts al mercat de Palamós y és un pregó il·legítim. A Ciutat de Mallorca, el segle XV hi havia un trompeta que feia pregons de ordenances relatives a la mostassaferia12.

Com a complement, per allò del distanciament històric, podem afegir algunes interessants referències d’autors més contemporanis. Antoni Maria Alcover va escriure: En quant a nels Virreys, tant a Catalunya com a Balears, seguiren comunicant en català amb los pobles en tots els actes y documents oficials. Així la sèrie de Lletres Comunes que contenen ordes del Llochtinent a Batles y Autoridats locals, totes estan en mallorquí, y en mallorquí estan també els llibres de pregons dels Virreys, guardats dins el mateix Arxiu y qu’arriben fins a 170013. El bibliotecari Estanislau Aguiló, en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, publicà en capítols (entre gener de 1901 i maig de 1902) Rubrica dels Llibres de Pregons, amb la transcripció dels quatre llibres de l’antiga Cúria de la Governació que contenen els centenars de pregons dictats entre els anys 1385 i 1406. L’historiador Antoni Pons i Pastor publicà l’any 1929 Pregons del XVIè segle, amb la transcripció dels dictats entre 1500 i 1522 que finalitza amb el conegut pregó de Joanot Colom quan va instar la santa quitació. Joan Coromines indica que pregó prové del llatí praeconium i que també determinava una proclamació. En un altre treball, es refereix al topònim de la Ribagorça la roca plana, on fan los pregons. Bartomeu Mulet, Ramon Rosselló i Josep Maria Salom asseguren que a les viles i llocs de la Corona d’Aragó era una única taula a un racó de la plaça on normalment es realitzaven els pregons14. Margalida Bernat Roca i Jaume Serra i Barceló, eminències en l’estudi de la documentació referida a la Germania de Mallorca, fan moltes referències a pregons, pregoners i pregoneres, tant dels revoltats com de les autoritats: En un pregó del 22 de setembre de 1522, Francesc de Burgues, procurador reial, manà que tothom que tengués en poder seu o sabés on eren béns mobles, immobles, semovents, escriptures, deutes o altres coses de persones executades i confiscades ho havia de denunciar en un termini de deu dies i rebria la tercera part del valor. (…) El pregó es repetí el 22 de juliol de 152315.

La figura del nunci de Fra Angelico

No hi ha retrets;

paraules són paraules i fets són fets.

Guillem d’Efak

El perquè de tot plegat

No som filòleg, ni lingüista, ni historiador, però en la meva condició d’outsider que pateix la malaltia, crònica i incurable, de viure amb esperit de servei a la cultura catalana, em puc permetre dir el que em sembla tot plegat.

* Crec que el rebuig del mot pregó deriva del DCVB, atesa l’errònia ubicació de la paraula a l’any 1591 quan, com s’ha pogut comprovar documentalment, era d’ús habitual a la Cort General de Catalunya ja a l’any 1300. La fita de 1591 es traslladà mimèticament al diccionari normatiu que incorporà la paraula i la qualificà de castellanisme (el DCVB només diu «segurament»). Tenc per costum posar en solfa tot el que es fonamenta en premisses falses i aquest cas fa olor de ser paradigmàtic

* Em ve molt de nou (certament no me’n sé avenir) que ningú fins ara hagi fet veure que pregó és un mot formal i d’ús habitual i abundós d’ençà de fa més de set segles i amb una clara procedència etimològica original i primigènia del llatí

Un cas curiós: de nunci (1877) a pregoner (1878)

* També em ve de nou la creuada per eliminar pregoner, present a gairebé tot l’àmbit de la nació, sobretot quan l’alternativa saig és un localisme estrictament baleàric (restringit a Menorca i a una part de Mallorca), quan cridaire només es troba al Rosselló i quan nunci no té la mateixa força. Que consti que per res del món pretenc eliminar cap ni un dels mots indicats

* Pens que crida i pregó són mots compatibles. Ja hem vist com alguns dels llibres de pregons passaren a dir-se de pregons i crides

* He defugit atribuir al conjunt pregó-pregonar-pregoner la facilitat d’enteniment que brinda, sobretot en contrast amb altres alternatives. En el cas de crida, el verb cridar no té l’accepció de fer crides i, per referir-nos a l’autor, cridaire o cridaner no han arrelat i cal fer ús d’altres mots com saig o nunci… o pregoner

* Com a criteri general, som dels qui creu que el diccionari, sense desvirtuar el llenguatge genuí i parant esment a les incorporacions de nova planta, ha de ser com més ric i obert millor. Les paraules, especialment els sinònims, conviden a compartir l’ús (i no a competir l’ús). Són molts els mots amb significat idèntic i no per això a ningú li passa per la magrana eliminar-ne cap en profit d’un altre

* Prescindir d’una paraula tan antiga i arrelada com pregó (almenys mentre algú no em desmunti les referències i la reflexió) em sembla una concessió que empobriria la nostra llengua (tan feble i agredida de per tot) innecessàriament

* No crec que, independentment de la procedència, cap espècie de planta o animal, inclosa la humana, pugui ser considerada al·lòctona després de més de set segles de viure a un territori. Si conferíssim drets a les paraules, entenc que ningú podria foragitar pregó i pregoner

* Crec que pregó podria provenir directament del llatí praeconium i no (almenys no necessàriament) com a paraula intermediada i imposada per via del castellà. Això, amb independència de l’idioma on pugui haver aparegut abans de les quatre llengües on es pot trobar (castellà, portuguès, occità o català)

* Finalment, posats a perseguir i arraconar hipotètics castellanismes, crec que n’hi ha a rompre de molt més flagrants i pertorbadors que pregó, pregoner i pregonar per anar a encalçar na Maria per la cuina i voler procedir a la substitució d’uns mots de contrastada, habitual, abundant i centenària presència

Per descomptat que no em declararé en rebel·lia i amollaré el mac, amb renúncia de les paraules que he defensat, quan algú em pugui convèncer de l’error en mantenir-les. A l’entretant, en respectaré l’ús. És possible que no hagi sabut convèncer els qui opinen el contrari, però em sembla indiscutible l’error que apareix als diccionaris i a l’Atles Lingüístic i, de moment, no he observat raons de pes que m’obliguin a rectificar. En qualsevol cas, benvingut sia sempre el debat si ens resulta aclaridor. Més encara si ens permet d’enriquir el lèxic, en comptes de restringir i proscriure paraules.

 

ANNEX-1

Gabriel Bibiloni (24 setembre 2016)

Contra les paraules «pregó» i «pregoner»

Pompeu Fabra, el constructor del català deshispanitzat, no inclogué pregó en el seu Diccionari general de la llengua catalana (1932), sabent que era un hispanisme i que la llengua genuïna n’havia dit sempre crida. L’hi va introduir la Secció Filològica no sé dir quan. El veig en el Fabra, en el meu exemplar de la cinquena edició de 1968, amb la marca [cast] i remetent a crida. El DIEC2 continua igual: pregó remet a crida, que és la paraula definida i —se suposa— preferida. Pregón és una paraula espanyola, inexistent en cap altra llengua, exceptat el portuguès (pregão), procedent del llatí praecone, que és el nom de la persona encarregada de fer crides. De la mateixa arrel surt preconitzar (praeconizare), paraula contra la qual no hi ha res a dir, mentre no sigui usada com a sinònima de pronosticar. Pregón inicialment (i ja en llatí) significava pregonero, el qui fa pregones, com mandón és el qui mana i fregona, la qui frega. Després —ràpidament— passà a significar la mateixa crida, i aparegué pregonero. En català, deixant a part un document esporàdic i irrellevant citat per l’Alcover-Moll (de 1591), pregó no es registra fins al diccionari de Belvitges, Esteve i Juglà (1803-1805), i el derivat pregoner no apareix fins al diccionari de Labèrnia (1840).

No sé quins motius devia tenir la Secció Filològica per a incloure en el diccionari un castellanisme com pregó, sabent que era castellanisme, com demostra la mateixa marca que s’hi va adjuntar. Potser el criteri aquell de «la gent ho diu», que ha estat argument conductor de l’acolliment d’una allau d’hispanismes introduïts de manera incessant en el corpus lexical de referència per als catalanoparlants.

Les crides tenien la seva justificació en antigues societats majoritàriament illetrades. No podent transmetre per via escrita les comunicacions que les autoritats volien adreçar al poble, un representant d’aquestes autoritats, armat amb trompeta, tambor o altre instrument sorollós, anava per les places o carrers llegint en veu potent allò que l’autoritat volia fer conèixer a la gent. Les crides desaparegueren de les societats modernes, capaces d’accedir als afers d’interès per la lectura. Però la paraula espanyola pregón, i la seva còpia catalana, han restat per a designar el discurs que una personalitat llegeix davant un auditori en el començament de les festes o esdeveniments singulars. No sé si en altres països europeus les festes, les fires o altres esdeveniments semblants comencen amb el discurs que en espanyol es diu pregón. Algun lector més informat potser ens ho aclarirà. En cas afirmatiu no crec que aquests parlaments tinguin el mateix nom que les antigues crides de trompeta o tambor (francès cri, anglès cry —entre altres sinònims—, italià bando, etc.). L’espanyol ha fet una extensió semàntica bastant lògica i comprensible, i el català també la pot fer, tenint en compte la importància de les antigues crides i la semblança d’aquestes amb els parlaments actuals (una crida a la participació). Encara que no és estrictament obligatori: qui sap si sense dependència de la societat espanyola ara usaríem per als discursos rituals del començament de festes una paraula distinta de les velles crides dels agents de l’autoritat. Nogensmenys, acostumats com estam a dir-ne pregó, l’adopció de la paraula crida sembla quelcom viable i pràctic.

I de les persones que fan les crides com en direm? Aquells que anaven per carrers i places amb trompeta o tambor es deien de diverses maneres. Una és la mateixa paraula crida, amb extensió semàntica metonímica. El (de vegades la) crida. L’Alcover-Moll en porta exemples clars: «La magestat vostra deu saber com la crida va per la ciutat notificant a tots la partida» (Tirant). Un altre mot és cridador, com també ens mostra el mateix diccionari, que el defineix com a «Qui té per ofici o encàrrec fer les crides públiques, castellà pregonero». És una paraula amb paral·lels en les altres llengües de l’entorn: francès crieur, anglès town crier. L’italià fuig de la noció de cridar i en diu banditore, format sobre el seu bando (crida). Notem que ban en la llengua antiga, no interferida, és una ordre o prohibició amb amenaça de càstig o el mateix càstig (pecuniari). A Mallorca l’encarregat de fer les crides era el saig, un oficial de justícia civil amb unes funcions semblants a les de l’actual policia. Per això la gent associa les crides amb el seu executor, el saig. A altres llocs el lector de la crida es deia nunci, una paraula evidentment relacionada amb anunciar. I aquí hem de reconèixer una dificultat. Substituir pregó per crida és molt fàcil, però trobar un substitut per a pregoner ja no ho és tant. Però hauríem de temptar de trobar-hi una solució no interferida. Cridador pot sorprendre, amb el cervell tan avesat a pregoner, però ben pensat no hauria de ser xocant de cap manera, amb la ment alliberada de la dependència espanyola. Ens movem, doncs, entre diversos possibilitats i encara una altra, proposada en un comentari en aquest mateix post: un circumloqui com l’encarregat de fer la crida. Ho deixaria un poc obert, esperant de reflexionar-hi més entre tots.

Immersos i confortables en la dependència de la llengua veïna, aquesta proposta és de difícil vehiculació. Hi ajudaria molt el fet que algun mitjà de comunicació decidit i compromès amb la llengua genuïna —ara com ara només coneixem Vilaweb— es decidís a fer servir crida en lloc de l’inoportú pregó. Deu ser l’única manera.

NOTES

1 Trobareu el text complet del pregó de Carles Marín, dedicat amb agraïment elogiós a son pare, a: https://www.confrariasantagusti.com/wp-content/uploads/2016/09/PREGO-2007.pdf

3 Ai, els gramàtics (…) estan d’allò més satisfets quan fan ostentació d’uns versos de mal gust. Ara, si un s’ha equivocat en un mot i, per atzar, un altre amb més vista l’hi atrapa, per Hèrcules!, quines tragèdies, llavors, quines disputes, quines injúries, quines invectives

4 L’Atles Lingüístic és una obra valuosíssima, però igual que els diccionaris no està exempt d’errors. Concretament a l’entorn de pregó i derivats, amolla un disbarat històric quan assegura que El castellanisme pregoner s’ha estès per gran part del territori arran de la terminologia borbònica. Una argúcia, la d’adjudicar la difusió del castellanisme a la submissió borbònica, que topa amb la realitat d’una paraula que el s. XVIII ja feia quatre-cents anys bons que, amb regnes sobirans, estava prou estesa per tot el territori

5 Pregons publicats per José Mir a l’article Procesiones de rogativa (BSAL, agost de 1896)

6 Banca y Crédito en el Reino de Mallorca 1229-1401 d’Antoni Mercader Frau. Memòria d’investigació dirigida per Pau Cateura, UIB, 2009

7 Convé referir-nos al significat original quan, a l’antiga Roma, els pregoners (praecones) eren els encarregats d’anunciar els esdeveniments públics (cerimònies religioses, assemblees, jocs, circ…) i començaven els pregons amb la frase favete linguis per fer callar la gent

8 Les ordinacions del municipi de Barcelona sobre els esclaus de Josefina Mutgé. Institució Milà i Fontanals. CSIC

9 Catàleg dels pergamins municipals de Barcelona. Anys 1441-1500 (Volum IV). Ajuntament de Barcelona, 2009

10 id.

11 Informacions judicials sobre els addictes a la Germania en la Ciutat i l’illa de Mallorca (1523-1524)

12 Llibre del Mostassaf de Mallorca, pp. 48,86

13 Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana de dia 30 d’agost de 1903 (pàg. 213). En aquest escrit Alcover demostra tenir coneixement dels Llibres de Pregons, amb la qual cosa sorprèn que no ho tingués en compte a l’hora de fer la veu pregó del diccionari

14 Mulet, Bartomeu – Rosselló Ramon – Salom, Josep Maria, La crisis de la vila de Sineu (segle XV), p. 271

15 Inca, 1521-1533, de la Germania a la repressió: un aplec de dades disperses

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 6 de setembre de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ -14-

Deixa un comentari

El llegat

La lectura del testament aportava aquesta clàusula: Lega á su buen amigo Dn. Marcelino Menendez y Pelayo todos los escritos, libros y papeles que dejare el testador al morir. Sis anys abans, dia 23 de gener de 1890, Quadrado havia escrit a Menéndez y Pelayo: Estas correspondencias de Balmes, de Roca y Cornet, de Piferrer, de Llorens, de Garcia de los
Santos, de Muñoz Garnica, de Lafuente y tantos otros, muchas veces me han dado pena por su suerte cuando me sobrevivan, lo que no puede tardar mucho: ocurrióseme, y lo dejaré consignado, que sea V. el heredero y quedo consolado y tranquilo
.

Arxiu i biblioteca Menéndez Pelayo a Santander

La premsa es va fer ressò i es va arribar a publicar que la biblioteca podria contenir 40.000 llibres. Una especulació que Joan Lluís Estelrich va esvair d’immediat en diverses cartes a Menéndez Pelayo. Dia 20 d’octubre de 1896 escrivia: En cuanto al legado de todos los libros y papeles que Quadrado te hace, tendrás que apreciar mucho el buen afecto de dicho señor y su consideración para contigo; pero estoy casi seguro que la cosa no vale la pena. Quadrado no creo que deje inédito más que sus tres dramas: Leovigildo, Martín Venegas y Cristina de Suecia, y nueve u once días del Mes del Corazón de Jesús, que preparaba para completar la trilogía pía de los meses de María y de San Jose. No conozco nada más. De libros, no hablemos; todos los que le conozco caben en un puño… Desde allá, del año 40 no tuvo su librería más ingresos que los regalos, y excusado es decirte que lo que se regalaba a Quadrado se te ha regalado a ti. Lo que debe de ser muy curioso es el epistolario, puesto que Quadrado guardaba todas las cartas que se le dirigían, es decir, todas las que pueden interesarte, y ya sabes tú cuándo y con quienes sostuvo relaciones. En un escrit posterior, Estelrich afegeix: Estanislao y yo, desde hace cuatro días trabajamos algunas horas todas las mañanas en el entresuelito de Quadrado, formando la lista de sus libros. ¡Qué desorden, hijo mío! De manuscritos de Quadrado no hay más que lo que presumía: los tres dramas. Aguiló me ha confirmado mis presunciones respecto a los libros y papeles inéditos. Yo decía a Aguiló que lo más conveniente sería (salvo tu parecer) formar una nota de todo lo que puede pertenecerte de la herencia de Quadrado, y enviártela para que te hicieras cargo de lo que hay, y si no te sirven los duplicados ponerlos aquí en venta y si se vendieran remitirte el importe; pero para esto tendrías que entenderte con Estanislao o conmigo, mediante poderes para con la viuda, puesto que la buena señora está un poco trastornada, y no acaba de estarlo del todo para que deje de hacérsela caso.

El Die Balearen a Santander

El mes de novembre, Rosa Morell, signant com a Vda. de José María Quadrado, escriu: Las obras del Archiduque Luis Salvador que son tomos muy voluminosos, tambien se los regaló el autor estas no se si las tiene V. En fin se servira V. decirme con franqueza lo que guste pues yo no quiero faltar en uno ni en otro extremo. L’escrit delata l’interès de la vídua de quedar-se amb el Die Balearen, molt especialment amb els volums dedicats a Menorca. Passen els mesos i Menéndez Pelayo reclama rebre el llegat en carta a Estelrich que respon dia 20 d’abril de 1897: Si D.ª Rosa no encuentra sustitución para los dos tomos de Menorca del Archiduque, creo que no se los arrancaremos. Es en lo único que está muy terca. En todo lo demás nos abruma a escrúpulos monjiles. Finalment, dia 18 d’agost de 1897, Estelrich informa: Por fin salen hoy de ésta para Valencia, consignados al señor Nogués, cinco medias cajas de libros de Quadrado, con todos los que elegiste, procedentes del legado que hizo a tu favor nuestro D. José María. Los del Archiduque van todos. En total, l’enviament contenia 73 llibres, una xifra ínfima en comparança als anunciats 40.000 d’un majestuós llegat que mai no va existir. Com va escriure Miquel dels Sants Oliver, Quadrado era hombre de pocos libros1.

Dia 5 d’octubre, Rosa demana a Menéndez Pelayo si ja ha rebut els llibres i li fa saber que s’ha desprès d’originals que espero poder leer de otra forma, una insinuació a promoure l’edició de les obres inèdites. Mig any després, el 30 de març de 1898, la vídua explicita la sol·licitud: Desde que faltó mi esposo, no se ha continuado la edicion de sus obras cuyo convenio tenia con el editor Amengual y Muntaner á raíz de la segunda edición de Forenses y Ciudadanos. Le han instado los amigos, le insté yo con eficacia y, de promesa en promesa, ha pasado sin cumplirlas hasta ahora. Si á V. le parece bien seria mi mayor deseo que V. interpusiera su valiosa influencia para que se terminara dicho convenio y siguiera la publicación de los escritos para que V. los autorizó. Por mi parte he apurado todos los recursos y de su ayuda de V. espero resultado, mayormente siendo V. llamado para definidor postumo de sus escritos y publicaciones. En escrits posteriors, la vídua persistiria en demanar la intervenció de Menéndez Pelayo. Va ser fer retxes dins l’aigua.

El llegat va ser ben catalogat amb notes manuscrites d’Enrique Menéndez Pelayo (1861-1921), germà de Marcelino. L’any 1919, Miguel Artigas Ferrando (1887-1947) publicà Los papeles de Quadrado, on detalla el contingut del llegat: les obres dramàtiques inèdites, i, el que resulta més interessant, la correspondència de Piferrer (17 cartes), Balmes (12), Llorens (50), Roca i Jornet (24), el marquès de Viluma (8), Lafuente (125) i Josep Tarongí (3)2. L’inventari convida a descartar que es puguin trobar a Santander els documents esmentats per Quadrado, molt especialment la meitat ignota de les Informacions Judicials que continua desapareguda.

A la Biblioteca Bartomeu March hi ha sis volums amb alguns esborranys dels Recuerdos corresponents als quaderns de viatge a Valladolid, Salamanca, Zamora, Astúries, Lleó, Àvila, Palència i Castella la Nova. També s’hi guarda el mes de març dedicat a Sant Josep i correspondència personal de diversos anys. A tall d’anècdota, per voluntat de Quadrado, Pere Oliver, un picapedrer amb qui solia anar a nedar, va rebre el rellotge d’or i Julio Villar, el barber que l’anava a afaitar a ca seva, dues navalles amb el mànec d’ivori, un raspall i una pinta de plata.

Rosa Morell i Creus, de Can Serra de Sóller, va morir dia 24 de febrer de 1905 de pneumònia crònica als 77 anys. Els administradors de l’herència cediren el bust de Quadrado que havia fer l’escultor José de Hoyos a l’Arxiu Històric i l’escrivania i les plomes a la Societat Arqueològica Lul·liana. El febrer de 1908 es posaren a subhasta els béns que havien estat de les dues germanes: la casa del carrer de la Rectoria de Sóller i un bocí de terra amb oliveres a Les Montcades. Així s’esvaí, cap a parents de quart grau, el patrimoni familiar.

Post mortem

Les propostes de grans homenatges que es feren després de la mort de Quadrado s’esvaïren lentament. La proposta d’un gran monument i l’edició de les obres inèdites no arribaren a port. Tot i això, dia 27 de juliol de 1896, el mateix mes de la mort, a la casa de Ciutadella on va néixer hi posaren una làpida i retolaren el carrer amb el seu nom3.

El mes de desembre de 1896 La Junta de clases pasivas ha acordado conceder pensión vitalicia de 1.500 pesetas anuales a doña Rosa Morell Creus, viuda de José María Quadrado, Jefe 2º del cuerpo de Archiveros y Bibliotecarios4. A Palma, l’any 1899, se li va dedicar una plaça que, molt possiblement, no hauria estat l’espai que més li hauria agradat ja que corresponia al solar creat arran de la demolició d’un edifici tan històric com era el Convent de la Consolació, conegut com de les monges del canonge Garau i que, popularment, la gent anomenava plaça de les mongetes, malgrat que el nom oficial que s’havia posat el 1887 era plaça de la Consolació.

El 1910, morta ja la vídua, per iniciativa del bisbe Miralles es varen publicar amb més pena que glòria els quaderns dedicats al mes del Cor de Jesús que Quadrado va deixar inacabats. El seu record es concentrava en les nombroses citacions de les seves obres que feien els historiadors locals (la majoria preveres) que contribuïren a accentuar la criminalització de la Germania de Mallorca. Amb motiu del centenari del seu naixement, l’any 1919 hi va haver una revifada. La figura de Quadrado seria reivindicada, sempre des de les estructures del poder, en especial de l’església de Mallorca i Menorca. A Madrid, amb la presidència del rei d’Espanya, es va fer una festa dedicada a Quadrado organitzada per la Sociedad Española de Excursiones. A Palma, en el Museu Diocesà, es va fer un cicle de conferències i s’edità un llibre amb col·laboracions, majoritàriament de religiosos.

Dia 23 de novembre de 1919, en el carrer Palau Reial, sobre un pedestal fet per Jaume Alenyà, aleshores arquitecte municipal, es va procedir a col·locar un bust de Quadrado fet en marbre de l’escultor Antoni Arcas, director de l’Escola d’Art de Menorca. La inauguració del monument es va fer amb més solemnitat (autoritats, exèrcit, banda de música…) que públic.

El setembre de 1935 la Junta d’Acció Catòlica de Menorca Pro eclesia et patria organitzà un cicle de cinc conferències dedicades a Quadrado. Durant la dictadura militar de Franco el Consejo Superior de Investigaciones Científicas va centralitzar les institucions provincials i, l’any 1946, les agrupà amb al nom de Patronato José María Quadrado, que va ser extingit el desembre de 1977. El 19 de desembre de 1946 va ser proclamat hijo ilustre de Baleares per la Diputació Provincial, coincidint amb el 50è aniversari de la seva mort. El maig de 1950 l’Ajuntament de Ciutadella publicava les bases d’un concurs Para la erección de un monumento de José Mª Quadrado5. El 1996, per iniciativa del Cercle Artístic, es commemorà a Menorca el centenari de la seva mort.

L’any 2019, arran del segon centenari del naixement, per iniciativa de la Societat Històrico-Arqueològica Martí i Bella i de l’Institut Menorquí d’Estudis, se li dedicaren unes jornades, amb un cicle de conferències i una gran exposició a Ciutadella que varen obtenir un important ressò mediàtic.

El balanç general dels homenatges, les hagiografies i les commemoracions a l’entorn de la figura de Quadrado té un color clerical i menorquí. A poc a poc, s’ha anat esvaint la glorificació de la seva figura i s’ha relativitzat la transcendència excessiva que s’havia atribuït a una obra que, d’haver estat tractada per altres mans menys submises a l’església i a la monarquia borbònica, hauria permès una lectura més objectiva de la que ell va voler imposar, de manera molt especial, en el cas de la criminalització estigmatitzadora de les revoltes foranes i de la Germania de Mallorca.

NOTES

1 La Vanguardia, 8 de març de 1919

2 El treball d’Artigas, amb l’inventari del llegat de Quadrado, va ser publicat a la Revista Crítica Hispano-Americana (Madrid, 1918) i reproduït en el BSAL setembre-octubre de 1921

3 La làpida diu Aquí nació en 1819 José Mª Quadrado y Nieto. Ciudadela a su preclaro hijo 1896

4 El vigía de Ciudadela, 5 de desembre de 1896

5 Les bases assenyalaven que el monument s’aixecaria teniendo por fondo los pórticos de la plaça de Espanya. Correo de Mallorca, 19 de maig de 1950 i El Iris, 20 de maig de 1950

CAPÍTOLS ANTERIORS

Infantesa i joventut

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

El teatre de Quadrado

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

Primera estada a Madrid (1842-1843)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

Segona estada a Madrid (1845-1846)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

Als peus de la reina (la subjugació de l’arxiu)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

El quid pro quo. Quadrado i Menéndez Pelayo

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/

El polemista

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-7/

L’apologista catòlic

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-8/

L’historiador

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-9/

L’arxiver

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-10/

Un arxiver vs. tres cronistes

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/arxivers-i-cronistes/

L’anticatalanista. Unes dades familiars

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-12/

El declivi. La mort

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-13/

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 13 de juliol de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ -13-

Deixa un comentari

El declivi

El full de serveis de Quadrado presenta, a banda de nombroses excedències amb sou per a viatjar i escriure treballs més enllà de les feines de l’arxiu, baixes laborals derivades d’una salut precària. Els estius abandonava la casa del barri de la Seu per anar a Can Beia a Establiments per millorar d’aires1. L’estiu de 1865, arran de l’epidèmica de còlera que hi va haver a Palma, es va refugiar al poble d’Artà mentre que el seu ajudant a l’arxiu, Dionisio Arias, es va distingir per anar cada dia a l’hospital dels Caputxins a atendre i consolar els malalts.2

El 24 de abril de 1871, només amb 51 anys, Quadrado va demanar dos mesos de llicència argumentant que su salud quebrantada por afecciones nerviosas de resultas de una vida constantemente sedentaria le obligaba a emprender un viaje para consultar sus dolencias y acaso para tomar aguas. Acompanyava la sol·licitud amb un certificat emès per Antoni Nicolau que feia esment a una opressió al pit que provenia d’abans3. La petició va merèixer la concessió de 45 dies para atender al restablecimiento de su salud. Onze anys després, l’octubre de 1882, demanà un nou permís que copiava el text de la concessió anterior a fin de poder atender al restablecimiento de su salud. Acompanyava la sol·licitud amb un certificat d’Antoni Jaume, doctor en medicina i cirurgia.

Quadrado ja mostrava una situació preocupant quan, dia 23 de gener de 1890, amb 70 anys però encara en actiu, escrivia a Menéndez y Pelayo: al otro día de Reyes, 7 del actual, me cogió de repente en el Archivo algún desorden de palabras en la lengua y de letras en la pluma, que no me retiré sin ir a consultar con el médico y me dejé sangrar por primera vez en mi vida. Des d’aquella confessió, la salut de Quadrado es va deteriorar de manera progressiva. El 29 de març de 1892 Joan Lluís Estelrich escrivia a Menéndez Pelayo La esposa de Quadrado pierde la cabeza, y él hace tiempo la ha perdido. Els mateixos dies, el 31 de març, Tomàs Forteza ho confirmava a Pelayo: Quadrado sufre dura aflicción.

Dia 11 de febrer de 1894, just un any després de l’incendi a l’arxiu, el diari republicà Las Baleares protestava contra la Reial Ordre de 22 de gener que decretava la jubilació de Quadrado perquè ni la había solicitado, ni la esperaba, ni la temía. L’Ajuntament reclamà la continuïtat i animà els ciutadans a signar un full de reclamació. La campanya no va assolir la solidaritat pretesa i Quadrado va fer un darrer escrit de protesta que acabava desde hoy tomaré la divisa de archivero jubilado4.

Dos mesos després de la jubilació forçada, concretament dia 7 d’abril de 1894, Las Baleares informa que Quadrado ha patit un ataque de apoplegía privándole del uso del habla5. El diari ho atribueix a la vida que feia d’ençà de l’incendi del 27 de febrer ja que l’havien d’anar a cercar per dinar perquè s’oblidava de fer-ho. Això no obstant, el mes de setembre, en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, publicava una rèplica (sense aportar cap argument) a Eusebi Pascual per haver-li qüestionat l’atribució a Joanot Colom de la mort de Joan Crespí i haver-li reclamat aquella informació sobre la Germania que tantes de vegades havia anunciat que guardava feia molts d’anys6.

Quadrado es queixa dia 28 de maig de 1895 a Menéndez y Pelayo de patir una fluxión en la pierna que de inofensiva por largo tiempo me tiene casi reducido a la parálisis y a no poderme valer a penas dentro de casa sin ayuda de bastón. Qué le diré yo? abatimiento, inapetencia de alimento y la todavía peor de trabajo, suspensión total de correspondencia, tedio, desencanto de la vida. Dues setmanes després, dia 14 de juny, serà Estelrich qui avisarà: Quadrado está muy mal y el mejor día nos dará el susto. I dos dies després, dia 16 de juny de 1895, Estelrich amplia la informació a Menéndez Pelayo: Quadrado, anda malucho. Se teme que la supuración de una llaga en una pierna le infeccione. Con lo que ha pasado, cualquiera otro se muere; pero es tan fuerte como feo. Encima de la cama y mientras le curan está haciendo extractos de documentos para su catálogo del Archivo. Dice que se va y que se ha de dar mucha prisa. Coincidint en el temps, Costa i Llobera informava Rubió: Quadrado ha decaigut molt de forces en aquesta última temporada: á penes pot caminar per efecte de l’inflamació d’una cama que ja li supurava l’any passat. Antoni Maria Alcover va escriure: El greu disgust que li causà la jubilació li fonc la sentència de mort. Llevarli l’Arxiu era llevarli la vida.

Després de morir, en un nou escrit a Menéndez Pelayo, Estelrich encara descrivia la decrepitud final: iba Aguiló todas las noches a jugar horas y horas con Quadrado partidas de tute o brisca para entretenerle en sus últimos meses… y Quadrado le babeaba los naipes, se dormía, y… figúrate lo que haría el pobre.

La mort

Dia 4 de juliol de 1896 la premsa informava que fue viaticado José María Quadrado. Dos dies després, es va interrompre el ple de l’Ajuntament de Palma per donar la notícia de la defunció. D’immediat esclataren les mostres de dol emeses des de les instàncies de poder. El Heraldo demanà fondre un canó per dedicar-li un monument. El Círculo Mallorquín reclamà un homenatge. El Áncora de dia 7 de juliol pronosticava: su entierro, que se celebrará a la hora de cerrar nuestra edición, será seguramente magnífica manifestación del sentimiento que su fallecimiento ha causado en todas las clases sociales de Palma. Todas las clases sociales? Va ser així? Com va reaccionar el poble?

Les cròniques de l’enterrament deixen ben clara la desafecció popular que mereixia el difunt. En Quadrado ja no va poder veure com el poble li girà l’esquena. La Dinastía de Barcelona s’exclamava: ¡Envidiosos, ingratos, indiferentes! Eso somos; y mientras lo seamos, no seremos ni católicos, ni cristianos, ni hombres! Ha muerto Quadrado, el literato insigne, el historiador escrupuloso e infatigable, cuya vida entera se dedicó al servicio de la patria y al cultivo de las letras, y los periódicos baleares nos han dicho que el cortejo que rindió el último homenaje a su cadáver ¡fue reducido, corto, exiguo!7. La informació que publicà El Isleño confirma el desinterès popular: Justo y sensible es confesar que no ha revestido el acto la esplendidez e importancia que merecían los méritos del Sr. Quadrado. No sabemos si atribuirlo a lo intempestivo de la hora a equivocaciones de los organizadores del triste acto o a que causa. Lo cierto es que Palma no se ha portado como merecía su hijo ilustre. De la seva banda, El Heraldo s’afegia als retrets: Una nota discordante se ha dejado sentir, falta de oración fúnebre. Parecía muy natural que nuestros oradores, uno al menos, hubiera rendido en el púlpito un tributo de admiración al entusiasta defensor de los principios católicos. Tanmateix, les queixes palesaven la poca estima que mereixia: Fuera de Mallorca, pocos conocían a Quadrado y menos lo apreciaban en el grado que mereció8. Tot plegat, certificava que Quadrado tenia el suport de les elits del poder, principalment del clergat, però no va tenir mai l’estima popular.

Post mortem, els seus hagiògrafs mantindrien les lamentacions. Quadrado que obró en su labor patriótica como otro Balmes y abrió más de un camino al talento de Menendez Pelayo, acabó su vida en la augusta aridez del Archivo de la Ciudad de Mallorca y el más injusto olvido ha pesado sobre él (Josep Maria Ruiz Manent, 1919). Ni Menorca, ni Mallorca, ni España hicieron de Quadrado, mientras él vivía, el caso que era debido (Antoni M. Alcover, 1920). Quadrado se había adelantado medio siglo a su época y por eso sus contemporáneos no le habían comprendido y ensalzado cual se debe (Eduardo Dato, 1920).

Gairebé 30 anys després de la seva mort, una informació delata la icona ideològica que havia representat. Dia 7 de juliol de 1925, El Pueblo, el diari republicà de València fundat per Blasco Ibáñez, publicava Supresión, on notificava que a la carrossa que l’Ajuntament de València havia regalat al de Palma, amb els noms de Ramon Llull i Gabriel Alomar als costats, a la desfilada que va fer a Ciutat hi havia els de Raimundo Lulio i José María Quadrado. El diari valencià es demanava quin devia ser el motiu de la supressió del nom d’Alomar, una pregunta retòrica, perquè és bo d’entendre que els mecanismes de poder de Mallorca (la noblesa i l’Església) apostaven per Quadrado i renegaven d’Alomar.

NOTES

1 Avui Establiments és una barriada de Palma, però entre 1837 i 1919 va ser un municipi amb entitat pròpia. Diverses fonts asseguren que és la casa on també s’allotjaren George Sand i Frederic Chopin abans d’anar a passar l’hivern del 1838 al 1839 a Valldemossa

2 El 2 de novembre de 1866, Dionisio Arias va rebre de l’Ajuntament de Palma la creu d’or de la ciutat que s’afegí a la de beneficència que li havia concedit el govern

3 Cal recordar que, a partir de febrer de 1870, Quadrado va intentar provocar un debat amb Pere d’Alcàntara Penya que havia publicat un opuscle d’elogi als agermanats. Quadrado publicà Polémica acerca de En Joanot Colom, però Penya no va replicar cap dels atacs que va rebre i el va deixar escainar. Aquell mes de desembre, des de la Unidad Católica i El Menorquín, Quadrado polemitzà amb el capellà Joan Pons Villalonga sobre la Sociedad de Católicos de Ciudadela. Pons va recomanar Quadrado anar a l’escola per aprendre gramàtica. Aquelles batusses afectaren la salut de Quadrado

4 El 20 de febrer de 1895 El Heraldo de Baleares informava que havia rebut una protesta contra la jubilació de Quadrado del Centre Recreatiu de Manacor, però la campanya no va tenir l’èxit que es pretenia

5 Extravasació massiva de sang a l’interior de l’encèfal, provinent d’una artèria intracerebral

7 M. Morano, La Dinastía (12-VII-1896)

8 Diario de la Marina (17-8-1896)

CAPÍTOLS ANTERIORS

Infantesa i joventut

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

El teatre de Quadrado

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

Primera estada a Madrid (1842-1843)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

Segona estada a Madrid (1845-1846)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

Als peus de la reina (la subjugació de l’arxiu)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

El quid pro quo. Quadrado i Menéndez Pelayo

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/

El polemista

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-7/

L’apologista catòlic

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-8/

L’historiador

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-9/

L’arxiver

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-10/

Un arxiver vs. tres cronistes

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/arxivers-i-cronistes/

L’anticatalanista. Unes dades familiars

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-12/

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 13 de juliol de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ -12-

Deixa un comentari

L’anticatalanista

Quadrado va propugnar la subjugació del català (ell sempre escriu lemosín). Si els darrers anys dissimulà la conducta lingüicida va ser per la influència de Marià Aguiló, amb qui mantenia una relació cordial1. Abans havia escrit: Por más que nuestra habla provincial sea la de nuestras más tiernas afecciones, debemos renunciar a ella. I es congratula de l’abandó que ja es fa evident a València: De todas las provincias de la Antigua Corona de Aragón donde se hablaba nuestro dialecto provincial. La que ha entendido mejor sus intereses es Valencia, cuyas clases, hasta las del vulgo, hablan castellano. Aquesta actitud persistirà i fins i tot s’ampliarà contra la unitat de la llengua: En esta cuestión no somos catalanes ni catalanistas; nuestro idioma ha de conservarse tal cual, y vaya lejos de nosotros toda idea de fusión, que ofende el sentimiento patrio de todo buen mallorquín.

Aquesta conducta que avui qualificaríem de gonellista (servitud colonial al castellà i esquarterament lingüístic) va tenir conseqüències. Com a exemple, es poden endevinar els efectes quan, l’any 1863, a Observaciones sobre la titulación de las calles escriu: Sube de punto la dificultad en una población en que se habla, no por el vulgo, sino por las clases sociales aún más escogidas, en todas sus relaciones privadas, un idioma radicalmente distinto del castellano, en que por lo mismo la nomenclatura de las calles es toda mallorquina; y para acomodarla a las exigencias del tiempo sin desnaturizarla, para aproximar cuanto sea posible el lenguaje común al oficial, para conciliar los intereses de propios y forasteros, se requiere un esquisito tacto que aprecie en qué casos haya de modificarse y en cuales quedar intacta. Es tracta, en definitiva, de castellanitzar i, quan no sia possible, aproximar al màxim els noms mallorquins al llenguatge “oficial”.

Alguns autors (Antoni Mª Alcover, Josep Massot i Muntaner, Joan Mas i Vives…) amb l’argument de contextualitzar la conducta de Quadrado, han tractat amb generosa benevolència l’anticatalanisme que, més enllà de l’àmbit lingüístic, va estendre al camp cultural i polític, amb gran satisfacció dels intel·lectuals castellans. Sembla prou aclaridora l’opinió de Menendez Pelayo: Quadrado, que ha tenido valor para resistir al torrente catalanista y mantener vivo en su alma el culto de la patria común, que no menoscaba, sino que engrandece y realza el amor a la patria pequeña, muestra igual serenidad de juicio cuando condena la usurpación de don Pedro IV, y su inicuo proceder con la infeliz dinastía de Mallorca, que cuando execra las matanzas de los judíos de la isla y la bárbara preocupación que a ellas ha sobrevivido, o cuando hace trizas la leyenda revolucionaria que pretendió convertir a Juan Colom en héroe y en vengador del derecho, y en apóstoles de la libertad a los asesinos de la Germanía. En quatre línies, tres dels grans mites de l’anticatalanisme que abanderà Quadrado. El primer, l’exaltació de Jaume III, el rei traïdor als mallorquins que Quadrado convertí en una icona com a víctima dels catalans2. El segon, l’hipotètic racisme dels mallorquins quan qui atià la fúria contra els jueus varen ser els nobles i els clergues, no debades la Inquisició era una institució monàrquica i de l’Església. El tercer, per arrodonir-ho, la visió infamant de la Germania i la criminalització dels seus líders.

L’anticatalanisme de Quadrado és indiscutible. Antoni Maria Alcover, referint-se a una conferència a Menorca del canonge Dr. Cardó, escrivia: I mirau que era treurehu p’els cabells anarse’n a aprofitar de la figura d’En Quadrado per fer catalanisme, allà on En Quadrado no en fou devot may sino contrari3.

L’anticatalanisme va condicionar i amarar tota l’obra de Quadrado, però no va ser l’única servitud ideològica que el delatava. L’agost de 1869 Josep Maria Quadrado entrà en una disputa arrel d’un article publicat a La Unidad Catolica titulat “Reacción” on anunciava que arribaria una reacció contra tot el que estava succeint amb els esdeveniments revolucionaris. Des de El Iris del Pueblo titllaren a Quadrado de carlista i l’acusaren de ser un dels culpables de la conspiració carlista que havia tingut lloc feia poc a la ciutat de Palma. Quadrado contestà que no era de cap partit i que no es solidaritzava amb cap4. Arran de la Gloriosa, retornà al carlisme que ja havia defensat 25 anys abans al costat de Balmes.

Quadrado se sentia espanyol i mantenia la fascinació per Castella. Ho diu Menéndez Pelayo: es cierto que la tierra predilecta de su corazón, después de su isla natal5, la que él mejor ha sentido y más ha ilustrado, son los reinos de Castilla la Vieja y León con su corona, una predilecció que es faria evident. Quan Quadrado demana opinió sobre el diari La Unidad Católica, el seu amic Vicente de la Fuente el felicita per la publicació, però afegeix: Hallo el periódico la Unidad algo árido, ¿No podría V. amenizarlo dándole un colorido mallorquín V. que tanta riqueza mallorquina tiene? El retret palesava que Quadrado no escrivia pensant en Mallorca sinó en Madrid. Amb els mateixos protagonistes, es repetí idèntica constatació quan Quadrado censurà de la Fuente: suprime cinco párrafos relativos al deseo del triunfo católico, desafecto a La Casa de Borbón, referencias al centralismo y a la corrupción madrileña, y democracia europea y americana. Estaba muy claro que Quadrado no dejando de pensar en Madrid, intuía no serían párrafos gratos para un lector de la Corte6. Una vegada més es certifica la doble moral de Quadrado quan, el setembre de 1846, s’havia indignat per una censura que no va existir7.

Algunes dades personals i familiars

La figura gegantina que s’ha volgut transmetre de Quadrado topa amb dades que el presenten més aviat com un bufó de la Cort com els que acompanyen Las Meninas de Velázquez. La darrera criada que va tenir Quadrado, deia que era de cabeza cuadrilonga y cuerpo menudo i Álvaro Santamaría escriu: cabeza grande para un cuerpo pequeño, mirada extasiada y un misal en la mano. Qui millor el va descriure va ser el seu amic poeta Costa i Llobera: Aquel hombre de cuerpo exiguo con su gran cabeza sobre su mezquina figura, tenía como el aspecto de un gnomoEs feia fer a mida les taules i les cadires i, fins i tot, pretenia que li fessin els retrats de mig cos per amunt i, més que els olis, preferia un bust del seu cap. Fins després de mort, l’any 1946, no el varen pintar de cos sencer, amb una idealització del seu físic8.

Quadrado va néixer a Ciutadella de Menorca dia 14 de juny de 1819, fill de Margarita Neto Oleo (1779-1854) i Josep Quadrado Oleo (1771-1820)9. Quan son pare va morir, ell, sa mare i els dos germans que li havien fet de padrins de fonts (Antoni i Joana) es mudaren a Palma a la casa d’un oncle capellà, Francesc Quadrado Oleo, al carrer de Can Dusai de la parròquia de Santa Eulàlia. Allà va viure fins que es va casar, exceptuant les dues estades a Madrid (1842-1843 i 1845-1846). La unitat familiar menorquina es va desfer. L’oncle va morir el 1826, el germà Antoni el juny de 1846, amb només quaranta anys, sa mare el 1854 i la germana Joana el 1868.

Quadrado, tan defensor de la família i tan donat als obituaris, no farà esment a cap de les morts del seu entorn més proper. Ni a la correspondència ni a la premsa fa esment de les defuncions. A diferència dels familiars de la seva esposa, no hi ha ni tan sols una esquela i, a les hemeroteques, només el nom d’Antoni Quadrado Nieto de 40 anys, natural de Ciutadella i de la parròquia de Santa Eulàlia de Palma, apareixerà a una relació del morts del mes de juny de 1846. De sa mare absolutament res. Antoni Mut Calafell la situa, amb un interrogant, a l’any 1854. Aquell any, el mes d’agost, es desfermà una epidèmia de còlera a Menorca i a Mallorca i hi va haver una gran mortaldat. S’establiren normes estrictes com prohibir la fruita i la verdura o la romeria de Sant Bernat. Quadrado, dia 30 de setembre, com a secretari de l’Acadèmia de Belles Arts, signava un ajornament de dates de matrícula a fin de evitar el peligro mientras continue el cólera en algunas provincias españolas. Durant aquells mesos les morts no s’anunciaven i no es feien cerimònies fúnebres.

La relació de Quadrado amb els dos germans i amb sa mare no devia ser gaire dolça. En tota la correspondència coneguda no esmenta mai els germans i només tres vegades a sa mare. A una de les cartes a Tomàs Aguiló, des de Madrid, informa que ha anat a veure un drama i conclou: no hables nunca a mi madre de teatros. A la carta següent, datada el 27 de març de 1843, escriu ¿Has enseñado a mamá lo que escribía en mi última? Mucho lo sentiría, pues no ignoras cuan celosas son las madres. Santamaría es referirà a la influencia de una madre excesivamente absorbente. Ho confirma Quadrado quan, a la primera resposta que fa a la proposta de Balmes d’anar a dirigir un diari a Madrid, es nega amb l’argument de no poder abandonar una madre para quien mi ausencia sería la muerte. Finalment, acceptà i deixà sa mare amb els seus dos germans grans, Antoni i Joana. De retorn d’aquella segona estada a Madrid, sense abandonar la casa familiar, Quadrado va llogar un estudi per fer feina al carrer Torre de l’Amor i, després, un de més espaiós al carrer de l’Almudaina des d’on escrivia a la vista del arco viejo, arco viejo,/ andrajo de un edificio.

De la mort de la germana, igualment sense esquela a la premsa ni anunci de cerimònia religiosa, únicament s’ha localitzat una referència indirecta. Es veu que el qui des de Barcelona tenia les funcions d’inspector de l’arxiu, Francesc Xavier Llorens, a una carta a Quadrado havia enviat salutacions per Joana, a qui havia conegut en una estada anterior a Palma10. Quadrado es degué veure forçat a aclarir que ja era morta, perquè el maig de 1870 Llorens remet un condol molt sentit per lamentar la pèrdua i, com a conhort, es complau en el recent matrimoni de l’amic: al menos ahora experimentará V. quizás más que nunca el beneficio que le hizo el Señor deparándole una compañera11.

Efectivament, dia 8 de setembre de 1868, pocs dies abans de la Gloriosa, a punt de fer els 50 anys, Quadrado es va casar amb la sollerica Rosa Morell i Creus de 39 anys, filla de Pere Joan Morell i Rullan (1790-1867) que havia mort un any abans12. Va ser un casori d’interès mutu que, segons deia Quadrado, mantenia la mateixa relació conjugal que Maria i Josep. El matrimoni, amb l’única germana d’ella, Bàrbara, va anar a viure a l’entresol del cap de cantó dels carrers Ca n’Anglada i Sant Pere Nolasc.

Quan Bàrbara va morir de tuberculosi, el gener de 1891 als 62 anys, se’n ressentí la salut mental de la germana13. Maria Estarelles, filla d’un carboner d’Artà i una de les dues criades joves que varen atendre els darrers anys el matrimoni, va descriure la situació: Doña Rosa vive en un mundo aparte, terrible, misterioso, el mundo de la locura. Se niega a alimentarse. Y los días que dura el eclipse de su razón, las dos muchachas la hacen comer a la fuerza: una la sujeta y la otra le hace comer unos huevos crudos y un poco de leche. Don José, con sus ojos de mope, lo contempla serio, seco, amargado; es el drama de su vida doméstica que le atormentó siempre. D’ell, l’artanenca detallava que li feia cantar cançons de la terra i posava un exemple:

Majoral, deixau-me anar

a coir dins sa llaurada.

Jo no hi som pes pareier,

ni pes parei, ni s’arada.

Jo hi vaig per un jornaler

que em te ma vida guanyada.

Maria Estarelles va aportar una altra dada prou rellevant que ratifica la misogínia del seu senyor. La frase habitual de comiat de Quadrado als homes, especialment als joves, era: ves alerta amb el joc, les dones i el vi!14

NOTES

1 El 22 d’abril de 1873, en carta a Marià Aguiló, Quadrado es disculpa per escriure-li en castellà

2 El monument a Jaume III en el lloc on hi va haver la batalla de Llucmajor, avui és un punt de trobada de l’anticatalanisme i del neofeixisme. Vg. https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/mites-fatus/

3 BSAL, 1920

4 Catalina Maria Martorell El republicanisme federal i la cultura liberal democrática a Mallorca (1840-1900) Tesi doctoral en línia: https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/325409/cmmf1de2.pdf?sequence=1

5 Possiblement pensava en Mallorca, tot i que l’illa natal és Menorca

6 Vg. De «El Conciliador» a «La Unidad Católica» de Miquel Duran Pastor

7 Balmes replicà la protesta de Quadrado: no me acuerdo de haber añadido ni quitado una coma a los artículos de usted; los leía, sí; pero no hacía más

8 L’autor va ser Pere Barceló Oliver (1884-1962). El retrat, de cos sencer, es va col·locar, entre el de Maura i el de Weyler, a la Galeria de Fills Il·lustres de la Diputació dia 19 de desembre de 1946

9 Son pare era vidu de Maria Óleo Benejam i es tornà a casar el 31 d’agost de 1800

10 A diferència de Quadrado, Llorens parla molt sovint de la seva família i de les morts que l’afecten

11 Vg. Francesc Xavier Llorens i Barba: cultura i política a la Catalunya del segle XIX de Fèlix Villagrassa

12 Advocat, diputat i professor de l’Institut Balear. Quadrado en va fer un elogi a la revista Museo Balear l’any 1887

13 A diferència dels familiars directes de Quadrado, morts i enterrats en silenci, es publicà una esquela anunciant el funeral a l’església de Sant Jaume i, l’any següent, un anunci d’una missa en sufragi de Bàrbara

14 La Almudaina de dia 19 de desembre de 1946 va publicar un especial amb motiu del 50è aniversari de la mort de Quadrado. Resulta d’alt interès l’article de Joaquim Verdaguer elaborat a partir de les declaracions de Maria Estarelles

CAPÍTOLS ANTERIORS

Infantesa i joventut

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

El teatre de Quadrado

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

Primera estada a Madrid (1842-1843)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

Segona estada a Madrid (1845-1846)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

Als peus de la reina (la subjugació de l’arxiu)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

El quid pro quo. Quadrado i Menéndez Pelayo

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/

El polemista

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-7/

L’apologista catòlic

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-8/

L’historiador

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-9/

L’arxiver

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-10/

Un arxiver vs. tres cronistes

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/arxivers-i-cronistes/

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 12 de juliol de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ -11-

Deixa un comentari

Un arxiver vs. tres cronistes. Uns oficis singulars

Amb qui més i amb més intensitat les va tenir Quadrado va ser amb els cronistes coetanis. En rigor, és difícil parlar de polèmiques o debats, perquè les seves envestides no solien tenir rèplica; resposta ni tan sols la majoria. El 1841 polemitzà amb Antoni Furió quan aquest publicà Memoria histórica del levantamiento de los comuneros mallorquines en 1520 escrita con motivo de la colocación del retrato del caudillo Juan Odón Colom en el salón de sesiones del M.I. Ayuntamiento Constitucional de Palma, capital de las Baleares1.

1841 Quadrado versus Furió

Posteriorment, el 1870, l’objecte de les diatribes de Quadrado va ser Pere d’Alcàntara Penya quan aquest, per encàrrec de l’Ajuntament de Palma va publicar Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats (1870)2.

1870 Quadrado vs. Penya

En ambdós casos, amb 30 anys de diferència entre un i l’altre, Quadrado va menystenir els treballs de Furió i de Penya, quan ambdós defensaven les justes raons dels agermanats per revoltar-se i valoraven el paper heroic de dignitat i civisme de Joanot Colom. Quasi un quart de segle després, el 1894, atendria un requeriment, també sobre la Germania, d’Eusebi Pascual que, amb bones paraules, posava en entredit Quadrado per la criminalització de Joanot Colom3.

1894 Quadrado vs. Pascual

En el cas de Penya, reconegut per una gran bonhomia, Quadrado va ser especialment agressiu. Després de la seva conferència sobre Joanot Colom en el Centre dels Joves Catòlics, Quadrado s’esbravà des de la premsa i atacà l’opuscle de Penya4. La totalitat dels escrits dels diaris anaven sense signatura, però gairebé tots delataven la mà de Quadrado i exhibien l’habitual dogmatisme. Ningú, especialment Pere d’Alcàntara Penya com a principal víctima, va entrar en messions. Decebut, Quadrado va recollir totes aquelles informacions per publicar, ara en castellà, l’opuscle Polémica acerca de En Joanot Colom. En realitat, de polèmica poca o gens, ja que tot giravoltava sobre els seus escrits com es veu obligat a admetre a l’inici del treball: Un mes he aguardado desde la publicación del anterior discurso5; y á pesar de las pasiones políticas vivamente contrariadas con sus asertos, nadie se ha presentado á rebatirlos. Quadrado volia guerra.

Pere d’A. Penya

L’opuscle ultrapassa el bessó del treball (la criminalització de Joanot Colom i de la Germania de Mallorca) i, amb l’habitual tècnica de desacreditar l’autor quan no pot rebatre els arguments, ataca Penya per la seva ideologia per haver afirmat que la raza borbónica convirtió este reino en la provincia más insignificante y desatendida de la nación. Quadrado no pot donar passada a una constatació tan clara i s’exclama: Ah! qué contagio! ¿también Vd. Sr. Peña? tu quoque, fili!

A Mallorca els arxivers, els cronistes i en menor mesura els bibliotecaris, en general tenen mala fama, perquè mentre fan gala de tenir cera del corpus, talment els registradors de la propietat (amb privilegis en temes de moviments de fites, espais de ningú, alous…), tendeixen a l’abús de poder i d’autoritat. En la majoria de casos es tracta d’uns càrrecs als quals sovint s’accedeix de manera silenciosa i que, una vegada ocupats, agafen unes ínfules per fer i desfer sense l’existència d’un control efectiu. Aquesta realitat, la de no haver de retre comptes a ningú, fa que siguin llocs de feina considerats autèntiques canongies. Molts dels titulars, amb un salari que paguen els contribuents, dediquen l’horari laboral a treballs personals i, fins i tot, a elaborar articles que publicarà qualque diari de Mallorca. Aquest model d’aprofitament personal d’un càrrec públic va ser la norma de conducta habitual de Quadrado i, d’aleshores ençà, ho hem certificat des d’institucions com la Universitat, els Consells i els Ajuntaments.

Quadrado era un hàbil polemista, amb poques manies. Ni Bover, ni Furió ni Penya tenien accés a la documentació que, en bona mesura, jugava a favor de l’arxiver. Furió tenia una salut precària i Penya era un tros de pa que defugia qualsevol provocació. Segurament, d’haver volgut polemitzar amb Quadrado els tres haurien vist que no sabien argumentar com ell i això que alguns d’ells tenien experiència en les batusses dialèctiques. Furió i Bover, per exemple, s’havien enfrontat l’any 1842 en una acarnissada lluita entre erudits. Cal afegir, i això és una constatació molt evident, que l’opinió pública estava controlada, des dels mitjans de comunicació, per la noblesa i l’església i ambdós estaments, en l’àmbit d’una societat caciquil i retrògrada, s’alineaven amb Quadrado, monàrquic i apologista catòlic. La ciutadania, el poble menut, estava prou atupat per aixecar la veu. Furió no era documentalista i la bonhomia de Penya anul·lava la capacitat de rèplica. Les armes eren de Quadrado i, de cara al públic lector, seva era la victòria.

Joaquim Mª Bover

Amb qui Quadrado va tenir una conducta del tot indigna va ser amb Joaquim M. Bover de Rosselló6. Durant anys practicà una guerra bruta, emparat en pseudònims i utilitzant com a pantalla protectora altres persones. El 26 de desembre de 1842, Quadrado escriu des de Madrid a Tomàs Aguiló: Sabrás la broma pesada que jugamos a Bover y a Ivo, escribiendo yo a Bover que había aquí un famoso anticuario con el nombre de D. Ivo Manuel Roperto y Cebrián, y el buen Bover le escribió pidiendo una retahíla de 100 medallas especificadas, con lo que el buen Ivo se quedó viendo visiones sin atinar en los autores de la burla. Lo peor que le aconsejamos escribiese a Bover siguiéndole la broma. Van y vienen cartas que es una delicia. Saca tu de este enredo el mejor partido que puedas para divertirte.

La voluntat de ridiculitzar va anar molt més lluny. Quan Bover va publicar l’any 1847 el fulletó Isla de Cabrera. Sucesos de su historia que tienen relación con la de Francia, Quadrado, emmascarant l’autoria en Una Sociedad de Literatos, va publicar el gener de 1848 Historia de la Dragonera, en sus relaciones con la civilización europea. Una paròdia burlesca, una vertadera infàmia, que afectà Bover, ja aleshores de salut precària. Com assenyalà Jaume Bover: La publicació de l’opuscle provocà un atac frontal, violent i ultratjant ferm contra l’autor per part de J.M. Quadrado i companyia, atac que es concreta en un pamflet d’història-ficció que pel seu to d’afronta, escarni i befa ferí dolorosament Bover7. La Societat de Literatos que firmava l’opuscle vergonyant, estava formada pel cercle més íntim de Quadrado i, entre ells, es referien a la República Draconígena, en al·lusió a l’illot que havien usat per fer l’escarni8. Un any i mig després de la publicació de l’opuscle, dia 6 de juny de 1849, Quadrado escrivia a Tomàs Aguiló: En la Sección de Letras de nuestra ínclita Academia (…) ya metimos toda nuestra «república draconígena», imponiendo a los gobernantes no sólo nuestras ideas, sinó nuestro personal. Calia copar els punts de poder i de decisió.

Cert és que Bover, com faria Quadrado en major mesura, havia publicat a nom seu treballs d’altres autors sense esmentar la font. En concret, com va demostrar Álvaro Santamaría, va manllevar escrits inèdits de Lluís de Vilafranca (Joan Mestre Oliver). També és cert que Bover adulava servilment als poderosos, especialment si d’ells podia obtenir qualque honor o favor. Potser per això, una altra de les envestides de Quadrado contra Bover, motivada per la gelosia, la ràbia o l’enveja, va ser ridiculitzar fins a l’extrem que fos membre de més de cinquanta entitats culturals de fora Mallorca i de l’estranger9. Bover, va ser víctima de burla permanent des de la premsa per part de uns hipotètics catòlics practicants i intransigents que emmascaraven el vertader autor.

De manera contradictòria amb els atacs que feia a Bover, Quadrado pidolava arreu càrrecs i distincions. Allò que tant havia criticat, la profusió de títols, s’havia esdevingut una obsessiva percaça de reconeixements. El 1852 era admès com a membre de l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona. El març de 1861 va rebre la creu de Carlos III. També fou designat conservador del Museu Arqueològic de les Balears i, gràcies als intercanvis que va promoure, acadèmic de l’Institut Arqueològic de Berlín a Roma. L’abril de 1882 era proclamat fill il·lustre de Palma i es penjava el seu retrat a l’Ajuntament10. Simultàniament, el Círculo Mallorquín també penjà un retrat a la seva galeria de personatges il·lustres. El desembre de 1883 entrava com a membre de la Reial Acadèmia, després de reiterades súpliques i reclamacions. El febrer 1887 era nomenat President de la Junta Provincial de Monuments. El març de 1888 promocionava com a cap de tercer grau del cos d’arxivers11. L’octubre de 1890, amb motiu dels 50 anys de La Palma, se li va retre un sopar d’homenatge. El 7 d’agost de 1891 se li dedicava un carrer a Ciutadella. El gener de 1895 en el mostrador de Pons i Bonet s’exhibia un bust de Quadrado de l’escultor Pepe Hoyo…

Tot plegat, aquell atresorament de distincions, va provocar que la premsa convertís el seu llinatge en de Quadrado, sense que ell refusàs ni corregís la nobiliària assignació. Això no obstant, qui tant havia denigrat Bover per acaramullar privilegis, hauria de llegir la burla que els republicans li varen fer des de Menorca:

Barcelona cómica

Es literato muy afamado,

tiene adquirida gran nombradía

y en todas partes es aclamado

como eminencia, José María…

sin «de» Quadrado.

Tanmateix, les al·lusions burlesques no s’adreçaren exclusivament contra Bover. També Furió, fins i tot anys després de mort, va ser objecte de befa per part de Quadrado. Ell sol, l’arxiver, contra tots els cronistes.

NOTES

1 Antoni Furió i Sastre (1798-1853) va ser Cronista General del Regne de Mallorca. A l’obra esmentada anuncia disposar de molta de documentació inèdita sobre la Germania, però també expressa problemes de salut. Un any després de la publicació, va perdre la vista

2 Pere d’Alcàntara Penya i Nicolau (1823-1906) va ser advocat, poeta, músic, pintor, urbanista, astrònom, autor teatral, delineant, periodista, cartògraf i enginyer de fortificacions. L’Ajuntament de Palma, l’any 1869, el nomenà Cronista General de Mallorca. El seu llegat va anar a la Societat Arqueològica Lul·liana

3 Eusebi Pascual de Orrios (1831-1901) va ser periodista i historiador. Dirigí La Opinión. Va ser diputat a les Corts espanyoles i Governador de les Balears durant l’època republicana. Els darrers sis anys de vida s’encarregà del Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, entitat a la qual va llegar la seva important col·lecció arqueològica

4 Joanot Colom es publicà en català, tal com l’havia llegit Quadrado a la conferència

5 Es refereix a la conferència Joanot Colom dictada el mes de febrer

6 Joaquim Maria Bover de Rosselló (1810-1865). El febrer de 1833 fou designat Cronista General del Regne de Mallorca, però revocat el mes següent per donar la plaça a Furió. A la mort d’aquest, de nou l’ocupà Bover. Va ser membre de l’Acadèmia de la Història. El seu fons documental va anar a la Biblioteca de Catalunya

7 Vg. Jaume Bover a Bibliografia de Joaquim Maria Bover (BSAL, 1981)

8 Inicialment Quadrado batejà el grup com el cenáculo i, amb ell, l’integraven Antoni Montis, Tomàs Aguiló, Josep Quint Zafortesa, i Josep Rocabertí de Dameto

9 L’any 1850, a la contracoberta del Nobiliario Mallorquin, Bover omplia la pàgina amb una relació de títols i distincions. En morir el 1865 als 55 anys, en tenia més de cent. Paradoxalment, Tomàs Aguiló, un dels draconigens, deia que el Sr. Bover, no aspiraba a sobresalir por la opulencia, su desinterés saltaba a la vista de todos

10 Va ser un dels quadres afectats per l’incendi i va requerir que l’autor, el pintor Antoni Fuster (1853-1902), procedís a la restauració l’any 1894

11 Una qüestió gens anecdòtica a destacar és que els ascensos de categoria, amb els increments de sou que se’n derivaven, s’aprovaven a Madrid, però no a càrrec de l’estat, sinó de la tresoreria de la Diputació

CAPÍTOLS ANTERIORS

Infantesa i joventut

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

El teatre de Quadrado

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

Primera estada a Madrid (1842-1843)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

Segona estada a Madrid (1845-1846)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

Als peus de la reina (la subjugació de l’arxiu)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

El quid pro quo. Quadrado i Menéndez Pelayo

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/

El polemista

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-7/

L’apologista catòlic

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-8/

L’historiador

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-9/

L’arxiver

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-10/

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 12 de juliol de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ -10-

Deixa un comentari

L’arxiver

Amb l’ànim d’elogiar Quadrado s’han escrit moltes de falsedats. Bona part d’elles són bones de desmuntar i posen en evidència a qui les va inventar i a qui encara les divulga. Per exemple, la tan abanderada independència ideològica es difumina a la vista del seu actiu compromís aquiescent amb la monarquia i amb l’Església. Quant al rigor escrupolós, com a arxiver, amb la preservació i conservació del patrimoni, les seves paraules són les més efectives per fer decaure la pretensió: En el alcázar de Segòvia cogí a hurtadillas un pedazo de armadura, juzga de mi gozo cuando vi que pertenecía al celebre comunero Juan Bravo?1 Pel que fa a l’esment i protecció dels documents, una altra confessió la posa en solfa: A los amigotes no los veo, sino cuando vienen a fumar por el Archivo2. Cal dir, en aquest punt, que des de la segona meitat del s. XVII i, més encara, des dels inicis del s. XVIII, a la Gran Bretanya, França i Catalunya els arxius i les biblioteques, atesa la proliferació d’incendis, ja disposaven d’espais annexes reservats als fumadors3.

Si bé és cert que l’incendi que va afectar l’arxiu la nit del 28 de febrer al 1r de març de 1894 va començar a altres dependències de l’Ajuntament, es va palesar la manca de previsió i la inexistència de protocols d’actuació per preservar la documentació de l’arxiu4. L’Almudaina es congratulava que el grueso del archivo se ha salvado, però també assenyalava la precarietat de mesures de protecció. La mala ubicació de l’arxiu presagiava la destrucció total i sols la fortuna va desviar les flames i va permetre a Quadrado i alguns auxiliars tenir temps de llençar els llibres i els expedients a un pati interior i salvar la pràctica totalitat de la documentació.

També s’ha dit que ell va evitar que l’arxiu anàs a parar a Barcelona quan, en realitat, allò que no volia era perdre la feina o, alternativament, haver de partir amb la documentació. D’altra banda, cal recordar que Quadrado, a diferència dels cronistes coetanis que feren els seus llegats a entitats del país, ell no va donar el seu arxiu a cap institució mallorquina, sinó que la va lliurar a Menéndez Pelayo i va anar a parar a Santander. Tampoc no és cert que ell fos qui va ordenar l’arxiu. L’arxiu de la Universitat de la Ciutat i Regne de Mallorca estava ja organitzat – i ben organitzat – quan Quadrado se’n feu càrrec5. Menys cert encara que el creixement documental fos per iniciativa seva. En tots els casos va ser per atendre disposicions administratives que l’obligaren a incorporar a l’arxiu del Regne els procedents del Sindicat Forà (1846), el de la Universitat de la Ciutat i Regne de Mallorca (1863), el de la Cúria del Comte d’Empúries (1864) i el del Gremio de Mareantes (1877). Tots per atendre ordres superiors.

Una altra afirmació que decau davant de la caparruda realitat dels fets és la hipotètica salvació de tota la documentació: Debido al mal estado del local y a los acuerdos de la Junta, llevarónse a tirar unas quince carretadas de papeles viejos perdidos por las goteras, la humedad y la polilla. Això es va escriure el 12 de maig de 1854, quan ja feia anys que Quadrado era el responsable de l’arxiu6. La Junta que acordà l’expurgació estava presidida per un pèrit i hi havia Quadrado, com a arxiver, i el magistrat Àlvar Campaner. No va ser aquella l’única tudadissa de documents. D. Àlvaro Campaner y D. José Mª Quadrado debieron ver con dolor cómo salían de los repletos estantes del Archivo de la Audiencia sendos montones de papel, enagenado a vil precio, en cuyos folios se contenía toda la historia criminal de nuestro país durante las memorables centurias XVII y XVIII7. L’any 1893, amb Quadrado al capdavant com a responsable, es faria una nova expurgació documental. Antoni Mut escriuria: Al nostre mode de veure foren destruccions intencionades, com vaig exposar en un altre treball que inclou l’assalt popular a la Inquisició de Mallorca l’any 18208.

Quant a la dedicació, a més de les nombroses excedències generosament obtingudes, durant molts d’anys va gaudir d’un poder gairebé absolut. En matèria d’horari, per exemple, durant molts d’anys administrava l’accés a l’arxiu a la seva conveniència. Després, tímidament es varen imposar uns temps mínims d’atenció al públic que l’any 1881 era de les 11h a les 15:30h. Una ordenança del 18 de novembre de 1887 establia que las horas que el establecimiento ha de estar abierto al público serán seis en los días lectivos y tres en los de fiesta.

Una altra característica de Quadrado és que no volia ajudants i, de fet, des del 1846 va rebutjar tots els oferiments. Dia 10 de febrer de 1851 escrivia: La plaza de ausiliar no es por ahora necesaria y solo más adelante convendría tener a mis órdenes un copiante eventual. El 8 de maig de 1859 un Reial Decret ordenava que s’havien de proveir les places necessàries, establia tres categories (arxiver-bibliotecari, oficials i ajudants) i afegia que Los Escribientes deberán saber latín, paleografía y alguna lengua viva, además de lemosín los destinados a los Archivos de la Corona de Aragón y el dialecto gallego los de Galicia9. El que qualsevol arxiver hauria vist com a oportunitat no va seduir Quadrado i, novament, es negà a acceptar cap ajudant. El 1862 va sol·licitar un porter, però rebutjà acceptar ajudants fins que se li va imposar el 1863.

A poc a poc, l’Administració anava detallant més les funcions, els horaris, els serveis dels arxius i, també, les normes de conducta dels arxivers. Era sabut que Quadrado traginava documents de l’arxiu a ca seva. Poc després de la Gloriosa, dia 11 d’octubre de 1868, per evitar conductes com la seva va rebre un escrit comminatori: El Gobierno provisional se ha servido resolver que por ningún título ni concepto se permita sacar del local de los Archivos generales de la nación papel ni documento alguno. Era un toc d’atenció que, tanmateix, no degué fer l’efecte desitjat, perquè Miquel dels Sants Oliver descriuria que, fins i tot després d’haver estat jubilat, s’escampaven expedients de l’arxiu per damunt les cadires del seu domicili.

Volia controlar-ho tot i, per això, va ser un obsedit addicte a la feina. La workaholism, una malaltia aleshores encara no estudiada ni diagnosticada, provoca un trastorn important de personalitat ja que el treball, quan monopolitza i centra la vida de les persones, desproveeix del que s’anomena intel·ligència emocional. En síntesi, els addictes a la feina són persones individualistes, amb un alt nivell d’egolatria i amb una baixa o nul·la capacitat d’estimar, perquè el seu ego reclama el servei i la veneració de les persones del seu entorn. En el cas de treballs intel·lectuals, els dependents de la feina hi afegeixen un sentit de superioritat sobre els altres, amb un acusat classisme i una greu intolerància amb els possibles competidors.

Un lapsus calami? D’historiador o d’arxiver?

A la memòria d’activitats de 1892, escriu: se ha logrado recuperar un libro que se echaba de menos en la dilatada serie de los acuerdos Extraordinarios de los Jurados del Reino, de sumo interés por corresponder cabalmente al año 1521, señalado por las perturbaciones de la Germanía, el cual, sacado del Archivo a efectos sin duda de circunstancias políticas en 1841, fue restituido por persona respetable, a cuyas manos había venido a parar10.

En aquest punt, cal advertir que a Quadrado li passaren per malla importants documents. Molt concretament, n’hi ha un de rellevant que no es va rescatar fins a l’any 1972: D. Francisco Sevillano Colom (…) dijo haber encontrado un libro sobre las Germanías, más completo quizá que el publicado por Quadrado, y expuso su idea de que se publique por equipos, para una mayor variedad de colaboraciones, por ejemplo el correspondiente a Palma podría estudiarlo y publicarlo el Seminario de Estudios Medievales del General Luliano y los pueblos especialistas de los mismos11.

Aquella notícia reclamava aclarir-ne el desenllaç. La font primigènia, Francisco Sevillano Colom (1909-1976), havia mort feia temps per la qual cosa vaig escriure a diversos historiadors si me sabien aclarir de quin llibre es podia tractar i si, com proposava el descobridor, s’havia arribat a publicar. La gran majoria de les respostes apuntaven cap al Llibre de Lletres Certificatòries de la Germania.

Em permet de transcriure un fragment de l’aclaridora resposta de l’eminent doctora Eulàlia Duran: El Sr. Sevillano, amb qui vaig tractar precisament aquest 1972, estava ja molt malalt i li costava de precisar bé les coses. Per exemple jo li vaig preguntar que hi havia a un armari que estava enfront de l’entrada de la sala de consulta de l’arxiu i em va contestar: “no ho sé en diem l’armari de Quadrado, perquè ell el va deixar a l’arxiu, però no l’he mirat mai”. Vam trobar la clau i va ser tota una revelació. Ho vaig consultar, però eren lligalls no llibres. Amb tot em sembla que devia referir-se a la documentació sobre aquest tema titulat Llibre de lletres certificatòries de la Germania i a documents de la repressió per algunes poblacions12.

Una vegada aclarit, gràcies a les respostes obtingudes, que el descobriment de Sevillano (des d’ara li hauríem de dir de Sevillano i Duran) es referia al llistat de les Lletres certificatòries de la Germania i, tota vegada que es va trobar dins d’un armari de documents de Quadrado, ens hem de demanar com així no el va fer servir en vida? Com així no en va fer cap referència? Hem de tenir present que les Lletres certificatòries, dictades el 1524, recullen els imports que s’hauran de pagar i les relacions deriven de les Informacions Judicials, recollides el 1523 i primeria de 1524. De fet, no són altra cosa que la relació de les composicions que haurien de satisfer com a càstig per la revolta. L’alt interès de les Lletres també reclama una comparança amb les Informacions Judicials per veure quins són els noms que apareixen a les dues llistes i quins els que, finalment, s’alliberaren de contribuir. Recordem que quan Quadrado va publicar les Informacions, de les quals havia dit que contenien més de 10.000 noms, es reduïren a poc més de 5.100 i era una llista no exclusiva d’agermanats, sinó de bons e de mals. D’altra banda, mancaven la meitat de pobles de Mallorca i no tots els relacionats havien de pagar composicions. Doncs bé, les Lletres certificatòries (ARM, AH-4806) detallen, per pobles, els imports de les composicions atribuïdes a cada persona, amb la indicació en la majoria de casos de l’ofici de cadascú. L’any 1974, l’historiador Onofre Vaquer les va transcriure ordenades alfabèticament13. En total, són més de 5.300 noms i, a diferència de les Informacions, n’apareixen d’Alaró, Campanet, Escorca, Inca, Pollença, Sa Pobla, Santa Margalida, Selva i Sencelles.

Els motius de no haver volgut utilitzar una informació tan rellevant que tenia a l’abast, de no haver-ne esmentat mai l’existència ni tan sols, serà un altre dels grans misteris que la mort de Quadrado va convertir en indesxifrable.

NOTES

1 Carta de Quadrado a Tomàs Aguiló (Madrid, 5 de setembre de 1842). Al final, es demana si farà arribar l’objecte robat a Bover

2 Carta de Quadrado a Aguiló (Madrid, 13 d’abril de 1848)

3 No hi ha notícies que indiquin que Quadrado era fumador, però sí que els matins aspirava rapè que portava en una tabaquera de plata

4 Els rumors que s’escamparen i que recollí la premsa, apuntaven que l’incendi havia estat provocat amb la intenció d’accelerar les obres de reforma en curs

5 Antoni Mut Calafell ho diu a Josep Maria Quadrado, un arxiver del s. XX a Mallorca i explica que, des de 1829, hi havia un inventari complet que havia actualitzat Francesc Massanet

6 Aquell any 1854 moriria la mare de Quadrado

7 El archivo de la Audiencia de Mallorca de J. Llabrés

8 José María Quadrado. Un arxiver del s. XIX a Mallorca. Consell de Mallorca, 2003

9 Cap problema aleshores amb la unitat de la llengua, en considerar un sol idioma per a tots els arxius de la Corona d’Aragó. El lemosín no despertava anticatalanisme

10 La redacció (había venido a parar) sembla desfer l’enigma de la notícia. El 1841 va ser l’any que Quadrado escriu a La Palma cinc capítols sobre las Comunidades i, també, l’any que Furió publicà Memòria Histórica de los Comuneros Mallorquines

11 Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, anys 1968-1972, pàgina 644 dins de l’apartat Sección Oficial y de Noticias de 1972

12 Correu electrònic d’Eulàlia Duran a Bartomeu Mestre de dia 11 de juny de 2022

CAPÍTOLS ANTERIORS

1-Infantesa i joventut

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

2-El teatre de Quadrado

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

3-Primera estada a Madrid (1842-1843)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

4-Segona estada a Madrid (1845-1846)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

5-Als peus de la reina (la subjugació de l’arxiu)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

6-El quid pro quo. Quadrado i Menéndez Pelayo

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/

7-El polemista

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-7/

8-L’apologista catòlic

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-8/

9-L’historiador

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-9/

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 10 de juliol de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XX) DESMUNTANT JMQ -9-

Deixa un comentari

L’historiador

Hi ha un adagi que assegura que un arxiver que vol fer d’historiador no podrà serà mai ni un bon arxiver ni un bon historiador. Repassar les publicacions de Quadrado ens fa veure que tota la vida va fer feina sobre l’obra d’altres autors o, pitjor encara, sobre la transcripció de documents de l’arxiu que ell censurava, ampliava i manipulava. Està fora de dubte que tot el teatre que va escriure, des dels pastorets als drames sacres, són autèntics plagis i no parlem de les obres manyuclades de Shakespeare. Més d’una vegada ho va fer cara alta i sense amagar-se’n.  Podria justificar-se en alguns casos, com el de la novel·la El Infante de Mallorca de Tomàs Aguiló que, segurament Quadrado va acabar i va publicar a nom dels dos l’any 1886, poc després de la mort del seu amic. És també el cas d’anar a remolc amb la continuació de l’obra magna de Bossuet que publicà l’any 1880: Discurso sobre la historia universal desde Carlomagno hasta nuestros días

Les obres més rellevants de Quadrado són fruit de l’ús a conveniència de la documentació que tenia a l’abast. Tots els casos analitzats palesen la combinació del plagi amb la manipulació. Ja vàrem veure que la «seva» Setmana Santa era una transcripció més al castellà del missal romà. Quant a les aportacions històriques, les més rellevants delaten la metodologia. Vegem-ne alguns exemples.

El 1860 escrivia una informació general sobre el contingut documental de l’arxiu i, parlant d’ell mateix i bravejant de la feina, deia: de los numerosos expedientes relativos a la insurrección de los pueblos de la isla contra la capital de 1450 a 1454, da muestras la obra que publicó el actual archivero con el título de Ciudadanos y Forenses (sic) que casi pudiera creerse escrita por un contemporáneo de los sucesos. I tant que es podia creure escrita per un coetani dels fets! Álvaro Santamaría va explicar la procedència d’aquella obra: rebuscando entre los fondos documentales dio con un legado precioso, el «Proceso general del levantamiento foráneo»1. Quadrado ja ho havia deicat ben clar: Toda la obra es un mosaico en la que nada hay de nuestro salvo el descubrimiento (a la Introducción de 1847).

El cas de les Informacions Judicials és particularment interessant. Al llarg de la vida, Quadrado havia bravejat de disposar d’un fons documental referit a la Germania de Mallorca que informava de més de 10.000 persones. El 23 de novembre de 1881 informava dels tres treballs que tenia en curs. D’acord amb el seu anticatalanisme, corresponien a tres episodis històrics que li permetien accentuar les divergències entre Mallorca i Catalunya: el procés del Rei Pere IV d’Aragó contra els partidaris de Jaume III de Mallorca, la revolta de 1450 i la Germania de 1523 (sic). Cal parar esment al que afegia en relació al darrer tema: detallando la conducta y hechos de más de 10.000 personas, que pronto dará asunto a mi proyectada historia de las Germanías en Mallorca. No hi ha dubte que es referia a les informacions que ordenà recollir Miguel de Gurrea. Com que continuaria presumint de disposar d’aquella documentació (fins i tot va escriure que eren molts els qui demanaven accedir-hi), l’any 1894 Eusebi Pascual el va desafiar des de les pàgines del Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana al temps que li qüestionava algunes afirmacions sobre Joanot Colom i, amb certa ironia ateses les contradictòries informacions que havia publicat, li demanava si seria la darrera versió. Quadrado, a la resposta publicada en el mateix BSAL, reitera el volum de la informació que posseeix: ¿es ó no la historia definitiva que ofrecí y para la cual anuncié tener acopiados los materiales? Lo es (…) aunque para su complemento necesita un volumen de datos é informaciones tocante acaso á más de diez mil personas, cuyas noticias (…) se estarían ya imprimiendo, si en importancia y provecho no hubiesen de ceder el paso á otra publicación colosal como la que vá á empezarse, de los Privilegios y franquezas de Mallorca.

Com es pot veure, en tots els casos sempre va parlar de més de 10.000 persones, però el cert és que quan, pocs mesos abans de morir, accedeix a fer la publicació tantes de vegades anunciada la xifra davallarà a la meitat, concretament a 5.135 persones (1.162 de Palma i 3.973 de pobles), amb la particularitat que no hi ha informació de molts de pobles, entre els quals destaquen aquells on hi va haver els enfrontaments armats més importants (Alcúdia, Pollença, Sa Pobla, Inca i Binissalem). Tot convida a pensar que la documentació va ser purgada.

El juny de 1972 Guillem Llinàs publicava Sobre la Germanía en Sa Pobla i Campanet elaborat amb la informació trobada per l’autor a l’Arxiu Històric sobre dos dels pobles de Mallorca que el famoso historiador Quadrado omitió2. L’any 1978 Bartomeu Font Obrador, en el volum tercer de la seva Història de Llucmajor incorpora els 607 noms corresponents a aquella vila que l’autor va trobar a l’arxiu en una llista transcrita per Quadrado3.

Cal afegir que els documents originals indicaven Informació dels qui son estat bons e mals e de la valor de lur bens, títol que Quadrado transformà en Informacions judicials sobre els addictes a la Germania, ben equívoc quant al contingut perquè la relació recollia la informació de tothom, tant si havien estat addictes a la Germania com contraris a ella. Per acabar d’embullar la troca Quadrado signarà l’obra a nom seu quan el 99% del contingut és una simple transcripció documental. I, per posar-ho més difícil als investigadors, a l’entrada una Advertencia en castellà indica Al texto del capítulo concerniente a cada individuo, me tomé el trabajo de añadir los respectivos detalles que sobre su personalidad arrojan las declaraciones, fundiéndolas de tal modo que nada se pierda, y conservando cuidadosamente el lenguaje y aun las palabras. Es tracta d’una confessió d’haver «complementat» el document sense notes que delimitin els afegits. Seria possible saber quins són els detalles que Quadrado va incorporar amb una simple comparança amb l’original, però… no és a l’arxiu. Aquell document «tan rellevant» i del qual tant va presumir, actualment es troba desaparegut.

El llibre dels reis

Una de les darreres i més valorades aportacions és el Llibre de franqueses i privilegis del regne de Mallorca o Còdex dels Reis o, tal com el batejà Quadrado, Llibre dels Reis. Anys abans, el 1887, a la revista Museo Balear havia publicat Codices del Archivo General de Mallorca, on relacionava 34 dels llibres. Ara, l’any 1894, quan ja se li havia comunicat la jubilació forçada, Quadrado va obtenir pressupost per editar la magna obra, però, dels 40 còdex, només en va incloure 25. Ell havia dit que era el quehacer más propio e importante en beneficio del archivo, però Alcover en veure que era una transcripció incompleta, ho justificava: No passa pus envant per lo abatut que’s trobava d’ànima i de cos, ab los setanta set anys que duia damunt. Quadrado no estava en condicions de culminar la feina i, això no obstant, va voler dirigir personalment una restauració que va perjudicar notablement el valuosíssim original4. Amb tot, Álvaro Santamaría escriuria: Los Privilegios, incompletos, son una contribución capital y, cara a los investigadores, la aportación más fecunda de Quadrado, i encara afegiria: Aunque la condición de archivero se denota, la obra que la refleja con mayor peculiaridad, la única en la que se manifiesta solo como archivero es Privilegios y Franquicias de Mallorca.

Quadrado el gran mascarat del s. XIX

Com així València el s. XIX va enaltir la Germania i Mallorca no? Com així Castella i Lleó el s. XIX glossaren les Comunidades i, fins i tot, marcà la commemoració en el calendari i, en canvi, Mallorca va veure com la Germania era criminalitzada? La diferència té nom i llinatges: José María Quadrado Nieto. De no haver estat per ell i els seus seguidors, majoritàriament preveres que escrivien històries locals, la Germania hauria estat tractada amb l’objectivitat que calia i, després de tres segles llargs d’oprobi i d’escarni, sempre als peus del discurs dominant dels Jurats, elaborat de la mà de Binimelis i de Mut, Mallorca, amb els cronistes del s. XIX, hauria desfet el relat esbiaixat dels vencedors5.

Joanot, Instador del Bé Comú

Va ser l’arxiver Quadrado, i només Quadrado, qui va continuar amb la criminalització de la Germania i dels seus líders. Els cronistes, en canvi, especialment Antoni Furió i Pere d’Alcàntara Penya, ponderaren les justes raons de la revolta. Mai Quadrado es refereix al deute públic que ofegava menestrals i pagesos, mai no parla dels abusos dels nobles, mai fa esment als reiterats incompliments de la disposició de Ferran d’Aragó de 1512 que comminava elaborar un nou cadastre, mai als motius de l’aixecament. Furió i Penya, en canvi, mostren les causes de les revoltes foranes i consideren que la Germania és una tercera edició. L’abús impositiu dels nobles i la tirania insuportable d’una classe dominant corrupta aixecaren la Germania. Els agermanats eren les víctimes del mal govern i, finalment, n’esdevindrien màrtirs. En canvi, Quadrado legitimà la repressió, criminalitzà els agermanats, elogià els cavallers i no acceptà mai que la Germania tingués justificació ideològica.

Cort, a les festes, penjava els retrats dels fills il·lustres

Quan, l’any 1868, arran de la Gloriosa, es va passejar per Palma com a símbol de les llibertats i de les aspiracions republicanes el retrat de Joanot Colom, Quadrado va utilitzar la seva ploma com la millor espasa al seu abast. Va retreure a Penya que havia convertit els agermanats del s. XVI en referents del partit republicà que, tres segles després, assoliria transitòriament el poder.

Quadrado va actuar com el darrer gran mascarat contra la Germania de Mallorca. Sense ell hauria estat fàcil fer veure les més que justificades raons de l’aixecament popular, especialment amb els precedents de les revoltes de 1391 i 1450 i, per descomptat, dignificar la figura criminalitzada de Joanot Colom.

Fins passat el centenari del seu naixement l’any 1919, a partir de les aportacions de Cosme Bauçà i de Pere Oliver Domenge, no es va posar en solfa el discurs de Quadrado. Cert és que alguns autors com Enric Fajarnés i Tur (1858-1934), Josep Rullan i Mir (1829-1912) o Eusebio Pascual de Orrios (1835-1901) ja havien començat a desmuntar el discurs sectari, però majoritàriament Quadrado va ser enaltit i glorificat. En analitzar la seva figura i les seves obres amb perspectiva actual, sembla impossible, atesa la càrrega ideològica dels seus escrits, l’ús i abús de judicis de valor, les falses imputacions sense prova i l’alteració de documents originals que fos tan poca la gent que va qüestionar la condició d’historiador.

continuarà

NOTES

1 Cal advertir que el document que aprofità Quadrado, el Proceso General, només recull els fets entre setembre de 1450 i juny de 1451 i, per abastar la totalitat de la revolta, va haver d’incorporar altres informacions, amb el gran mèrit d’unificar el llenguatge amb el document primigeni

2 Baleares, 20 de juny de 1972, pàgina 15

3 Bartomeu Font Obrador escriu: El pliego publicado aquí se debe a una transcripción de Quadrado numerada y puntuada, hasta ahora inédita, basada en una relación del expediente de Llucmajor sin localizar, pues las que se guardan son su matriz, texto en latín y catalán de 30 de enero de 1524, de 30 folios y una copia variante, toda en catalán, de 27 folios.

4 L’any 2007, sortosament, Paz Alomar va procedir a una nova restauració que va corregir en bona part els mals ocasionats per les feixugues cobertes que havia fet posar Quadrado i que, amb el pes, havia provocat plecs i arrues en els pergamins. La satisfactòria restauració de l’equip d’Alomar va permetre una pulcra edició de l’obra l’any 2010, amb aportacions de Pau Cateura, Gabriel Ensenyat, Antoni Planas, Gabriel Llompart i Isabel Escandell

5 Joan Binimelis (1538-1616) va escriure la Història General del Regne de Mallorca per encàrrec dels Jurats i Vicenç Mut (1614-1687), autor de la Historia del Reyno de Mallorca, era Jurat per l’estament militar. Ambdós estaven molt condicionats i enaltiren el discurs dels vencedors

CAPÍTOLS ANTERIORS

Infantesa i joventut

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-1/

El teatre de Quadrado

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-2/

Primera estada a Madrid (1842-1843)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-3/

Segona estada a Madrid (1845-1846)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-4/

Als peus de la reina (la subjugació de l’arxiu)

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-5/

El quid pro quo. Quadrado i Menéndez Pelayo

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-6/

El polemista

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-7/

L’apologista catòlic

https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-xx-desmuntant-jmq-8/

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 10 de juliol de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda